Pel que fa a les cases de Socors o Centres Mèdics se’n han fet algunes publicacions, van ser creats per atendre a les persones que tenien algun problema de salut o havien patit un accident quan encara el sistema sanitari públic estava poc desenvolupat.

Joaquim Verdaguer en el seu bloc explica que el primer Centre Mèdic que hi va haver a Terrassa  va ser creat per iniciativa d’alguns ciutats i dels metges Ullés, Aregall, Morera, Pous , Aymerich, Pujals i Calsina, el centre  estava situat al carrer de la Palla número 7 i va ser inaugurat el 15 de setembre de l’any 1882.

Aquests serveis podem dir que no van tenir estabilitat immobiliària perquè del carrer de la Palla va passar als baixos de l’ antic Ajuntament i també al nou recent construit, més tard el van traslladar als baixos del Mercat de la Independència, fins que va ser ubicat al edifici modernista contruit per seu un centre sanitari i estava  entre els carrers Sant Quirze i Baldrich, malauradament aquest edifici va ser enderrocat, el servei llavors va passar al hospital de sant Llàtzer, d’aquí va anar  a la clínica Maternal del carrer de la Uniói l’’any 1907 va fer una nova mudança aquesta vegada per allotjar-se  l’ Hospital-Clínica del Remei on hi va estar fins l’any 1960 aproximadament.

Presentem un  gràfic-esborrany, només per situar-nos  vers els llocs on van estar situades les Cases de Socors de la ciutat des del l’any 1882 fins el 1907, a partir d’aquest any no va fer cap més traspàs de lloc.

De fet, el motiu d’escriure aquesta crònica només era voler explicar una experiència personal viscuda al Centre Mèdic de la Clínica del Remei l’any 1953, quan tenia vuit anys.

De bastant petita em volia comprar una bicicleta però els diners dels versos de Nadal no donaven prou per acomplir aquell amibiciòs projecte, en Pinyol del carrer Arquímedes m’havia dit que una bicicleta valia 1000 pessetes,  curiosament fa poc que una senyora de la meva edat  esgarrifada comentava que una dotzena d’ous ecològics l’havien costat 1000 pessetes.

El meu germà Marià un dia em va donar una gran sorpresa, es va presentar a casa amb una flamat bicicleta. Amb ella anava a la vinya amb el meu pare, ell a peu, per la qual cosa feia un troç de camí d’anada i tornada repetides vegades.

 Un d’aquells dies, a nivell de  l’Hostal del Fum de Terrassa hi havia un carro aturat a la vorera, el vaig passar i just quan estava a nivell del coll del cavall, el carreter va estirar les rendes diguent-li  arri  i  cavall suposo que em va saber esquivar, però la bicicleta va quedar axafada i amb algun ferro em vaig  fer una ferida important a la part interna de la cuixa dreta.

Sagnava abundantment i una senyora va anar a buscar un llençol el va doblegat i em va comprimir la ferida donant varies voltes al maluc. Un senyor amb el seu cotxe  ens va portar al pare i a mi al Centre Mèdic de l’ Hospital de Sant Llàtzer.  El llençol  va arribar completament xop de sang.

El metge no va perdre el temps i em va suturar la ferida directament, vull dir sense anestesia, les pinces que usava se’m clavaven com ganivets i les puntades de la agulla junt amb el pas del fil per entremig de la carn em produïa un dolor difícil d’aguantar, plorava però també hem queien llàgrimes seques de dolor.

Em va posar sis punts o sigui que va haver de fer dotze punxades amb una agulla que no en absolut  de cirurgia estètica, al contrari la vaig veure i era enorme d’aquelles que el fil entra a presió i en passen dos cada vegada,  a més la ferida estava a una zona molt sensible. Em va sortir  un morat que s’ extengué cap a la pelvis i fins a mitja cama. Va ser terrible.

Alguna vegada havia pensat amb aquest incident i volia trobar una explicació del perquè el metge havia actuat d’aquella manera, arribant a la conclusió que podia ser degut a que  fos per la gravetat dels sagnat, perquè estava sol, no hi havia cap infermera, tamé podia ser que no disposes  d’injectables d’anestèsia local, no ho podem saber, però de normal aquella sitiació no ho era.

Com són  les sincronicitats, quan de gran  vaig reballar d’infermera al serccei d’urgències de la Mútua de Terrassa vaig coincidir amb el metge de la terrible sutura, que  era traumatòleg, Ell lògicament no em va reconèixer, havien passat molts anys però, jo si que el recordava  i vaig saber que havia treballat a Centre Médic.  No li vaig fer cap comentari al respecte, era un fet passat.  Sí que és  curiós que ara hagi volgut explicar aquell incident.