Vaig conèixer Joan Muntada el 1993 a l’inici de la meva activitat d’infermera a la vila de Pals, tasca que consistia en donar assistència als malalts a la consulta, els que restaven enllitats i no podien venir i a més havien d’estar localitzats tot el dia i també la de nit per si es generava alguna urgència metge o traumàtica.

Cal recordar que el Centre d’Assistència Primària de Palafrugell (CAP) es va posar en funcionament l’any 1997 i va ser a partir de llavors quan el consultori de Pals va entrar a formar part d’aquest centre. La gran avantatge va ser que les urgències fora del horari de la consulta van passar a ser ateses pels metges i infermeres del CAP de Palafrugell.

A Pals treballava fent equip amb el doctor Vicente Leu Wu que sovint em recordava que ell era, deia, Made in Taiwan. Per dir el meu nom Rosa , ell deia Llosa i a més hi afegia el qualificatiu de maca.

Al principi d’estar a Pals, els pacients em preguntaven:

- Rosa, quin metge hi ha avui, el xinès o el de la cueta?

- Els preguntava, que vol dir el doctor Leu o el doctor Baró?

-Sí, exacte, deien

El doctor Baró era el metge que feia les substitucions del doctor Leu i portava el cabell recollit amb una petita cua, d’aquí el mot. Els pacients més tard em preguntaven pel metge usant el seu propi nom.

Això que diré és un punt de vista molt personal i puc estar errada, però he observat que quan un metge o una infermera amb bona empatia amb els pacients, marxen forçats o per pròpia iniciativa , als pacients els costa acceptar als nous facultatius , per exemple a Pals trobaven faltar molt al doctor Josep Viscasílles i sempre me’n parlaven. El doctor Viscasilles també vaig tenir l’ocasió de conèixer.

El doctor Leu i el doctor Baró tenien consulta privada al seu domicili i el doctor Leu disposava de pacients conductats, o sigui que pagaven una quota per poder ser atesos a casa del doctor i a d’altres hores fora de la consulta. Aquesta dinàmica ocasionava que de vegades s’havíem de lliurar cures d’infermeria a hores poc habituals.

Joan Muntada de vegades venia a la consulta sense presentar símptomes importants, però sí que tenia alguna xacra o preocupació per algun dels paràmetres físics que nosaltres valoràvem. Les infermeres rurals fèiem un tasca que encara que de vegades només consistia amb escoltar i fer alguna valoració era suficient perquè la persona es trobes millor.

En Joan era una persona coneixedora de diversos fets succeïts a la vila i també molt prudent a l’hora d’explicar quelcom, vaig veure que l’agradava interpretar alguns gràfics perquè disposava d’alguns coneixements relacionats amb missatge simbòlic.

M’agradava escoltar algunes de les seves observacions, de vegades sorprenents, un dia no se per quin motiu, em va dir que era una ‘iniciada’ possiblement només perquè l’escoltava, encara que alguna cosa que deia em ressonava.

Vaig haver d’anar diverses vegades a casa seva, als Masos de Pals (2) per atendre a la seva mare Mercè Bartrina, per cert la Mercè surt al llibre d’Històries de Pals perquè de jove havia estat coquessa, o sigui que cuinaria per algunes festes a cases particulars i més endavant també en hostals.

Al llibre abans esmentat i consten algunes històries relacionades amb les hortolanes dels Masos de Pals, de quan anaven a vendre al mercat de Begur passant per una drecera del bosc i anaven carregades de cistells i fardells.

Joan ens va comentar que de bastant jovenet acompanyava als seus avis Sebastià Muntada i Maria Valls a fer mercat a Begur i que ell era l’encarregat de portar el cistell amb dues dotzenes d’ous.

M’he sentit motivada per dir quelcom d’en Joan perquè després de jubilar-me, alguna vegada m’havia trucat a casa per preguntar què feia, però per dir-me també i més d’una ocasió, que anés a buscar-li uns llibres que tenia i que sabia m’interessaven. De fet, disposava d’un tipus de literatura que no sol estar a les estanteries de les llibreries.

La darrera vegada que em va trucar pel telèfon va ser per preguntar-me quin dia m’anava bé anar a dinar al restaurant de Can Ruben, volia invitar-me. No varem acabar de concretar ,perquè a més qui havia de pensar que Joan tingués una curta perspectiva de vida, penso que ni ell s’ho imaginava.

En aquest moment agraeixo a Joan la seva voluntat de convidar-me, és com si el convit s’hagués produït, encara que hagués estat millor realment trobar-nos. Fa poc vaig trobar un vídeo d’un dia que venien de dinar , varem passar per davant de la casa d’en Joan i varem parar a saludar-lo.

Vídeo amb breus moments de Joan Muntada. https://youtu.be/hrjZb-G_diA

Notes:

1- Rosa M. Masana. Història de Pals explicada pels palencs. 2012, pags. 173 i 27