Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

La Xemeneia Industrial de la Fàbrica Llensa de Canapost

La xemeneia de can Llensa està situada al municipi de Canapost. La podem observar al costat esquerra de la carretera que va de la Bisbal a Palau-Sator.  Va ser construïda durant la dècada dels anys  quaranta amb maons de terra· cuita vermella i sense necessitat de fer-li fonaments degut que la base d’un metre d’alçada  està assentada sobre la roca del propi terreny.   El fust, d’uns 13 metres d’alçada, és de forma  troncocònica i està lliure de cèrcols  metàl·lics exteriors, fet que li dóna la garantia de ser una peça ben feta.  Com gairebé totes les xemeneies industrials finalitza amb un reforç o coronació a la sortida de fums, necessari per evitar l’esberlament a causa de les diferencies de temperatura entre l’interior i l’exterior i a la corrosivitat dels productes derivats de la combustió.
Durant la seva llarga vida hem comprovat que les empentes eòliques i  tramuntanades no l’han afectat, per això presenta un fust lliure de fissures i amb una bona alineació respecte del pla horitzontal del terra.

Francesc Gatius Puig . El senyor Francesc era conegut per tothom con en Xiku, va néixer a Ullà el mes de febrer de l’any 1910, es va casar amb la senyora Montserrat Saló Borrell d’Ullastret i es va quedar a viure a casa d’ella. El matrimoni va tenir tres fills: dos nois i una noia.  Era considerat el mestre d’obres d’Ullastret tot i que té una llarga història de construccions en diversos pobles de la comarca com Canapost, Serra o Llavià entre d’altres. Una de les seves edificacions va ser la xemeneia de la bòbila Llensa. Va morir l’any 1980 a Ullastret a una edat relativament jove: 70 anys.

Inicien el tema conversant am el senyor Josep LLensa propietari de l’empresa

-Bon dia, senyor Josep, com sap he vingut a parlar amb vostè perquè és qui ens pot explicar més coses referents la construcció de la xemeneia.

-Bé,sí, però qui la va edificar va ser Gatius, un constructor d’Ullastret, ell anava emparedant i jo amb ajut del nivell comprovava que l’alineació dels totxos fos la correcta. Sinó, amb un lleuger cop de martell els rectificava.  Feia molta basarda estar-se allà dalt, sobretot el primer moment de pujar-hi i, a més, jo que estava acostumat d’estar-me sempre al terra !   Era perillós perquè teníem una bastida feta de taulons lligats els uns amb els altres amb cordes i, de vegades, en el moment que el manobre feia pujar el material, pensaven, i si dóna un cop a la bastida anirem tots a baix! Per sort vàrem acabar-la sense que ningú prengués mal. Els totxos que vam utilitzar eren fets aquí a casa .

-Quin any es va construir?

-Aproximadament el 1942; jo feia poc que havia tornat de fer el servei militar.  El meu pare, en Ramon Llensa Candal de Can Petigàs va iniciar el negoci a la Bisbal. Ell per coure el material encara havia fet servir un forn morú. Saps què són?

Sí, els he vist, a la Bisbal però, malauradament només se’n conserven dos o tres.

Desprès quan ens vam traslladar aquí a Canapost varen construir un forn de llenya que tenia 3 metres d’ample, 3 d’alt i 60 de llarg. És per això que vam haver de fer aquesta xemeneia.

Xemeneia de Can LLensa (Rosa M. Masana)
Xemeneia de Can LLensa (Rosa M. Masana)

 

Xemeneia de Can LLensa (2) (Rosa M. Masana)
Xemeneia de Can LLensa (2) (Rosa M. Masana)

L’any 1949 la fàbrica encara es deia “Ladrilleria la Blanca” pel color que tenia la terra d’aquesta zona. Ara utilitzem terra de Vacamorta: és argilosa i bona. El meu pare sempre deia: “per fer bons totxos s’ha de tenir bona farina”.

-Sembla que la farina és bona perquè els totxos que he vist a l’entrada de la fàbrica eren molt macos …

-Si vols, un dia tornes a venir i t’ensenyaré tot el procés de fabricació.

-Moltes gràcies, li prenc la paraula.

 La xemeneia està bastant apartada de la nau de producció. Com és?

-Perquè té un túnel de tiratge d’uns 50 metres. A més, està construïda sobre la roca que vam haver de perforar manualment a cops de pic, com es feia tot abans. Aquest forat el vam fer per connectar la xemeneia amb el túnel de tiratge i, d’aquesta manera, ens vam estalviar fer el fonament.

-I de segur que és més sòlid. Com que és que té aquella obertura a un lateral de la base?

Doncs perquè volíem que tingués més tiratge   i vam fer aquesta entrada per col·locar-hi una turbina. La vaig construir jo mateix amb una hèlix semblant a la dels avions. Va anar força bé. Ara però, tot això ha canviat molt, nosaltres tenim un forn Hoffman de 97 x 3 metres 1,7 d’alçada que ja porta incorporat el dispositiu de tiratge forçat.

 

-Bé , senyor Josep, potser només preguntar-li si sap els metres que fa la xemeneia?

De segur no ho se, però potser fa uns 30 metres.

Sempre he pensat que aquestes xemeneies son peces artesanes que per edificar-les requerien càlculs matemàtics previs, amb fonaments fets a pic i pala i amb un grau elevat de risc i de valentia per parts dels constructors. A més, en aquesta peça, vostè hi va incorporar una hèlix per afavorir el tiratge, tota una idea creativa. Moltes gràcies.

Conversa amb els familiars d’en  Josep Gatius  en “Xiku”

Francesc Gatius i Montserrat Saló, cedida família Gatius
Francesc Gatius i Montserrat Saló, cedida família Gatius
Forat fet a la xemeneia per posar-hi la turbina (Rm)
Forat fet a la xemeneia per posar-hi la turbina (Rm)

Dos fills d’en Josep Gatius, l’Esteve i l’Anna ens expliquen algunes coses del seu pare, i diuen que els fa il·lusió que ara se’l recordi.

Comenten que l’ajudava en les tasques de construcció el seu germà Josep i que recorden molt bé quan es va edificar la xemeneia, especialment l’Esteve que, de petit, anava a jugar amb els seus amics a la bòbila i que els agradava molt passar per dins del túnel de tiratge .

Diuen que mentre el seu pare estava construint la xemeneia i quan arribava a casa al vespre, moltes vegades  a la hora de sopar deia: “em dóna la impressió que la taula es mou” . I resulta que encara tenia al cap la sensació de balanceig que feia la xemeneia, sobretot si portaven bastants metres construïts.

L’Esteve també reconeix l’alt risc a què estaven exposats els constructors quan edificaven aquestes estructures verticals amb pocs punts de recolzament, amb bastides fetes de taulons i sense estar lligats enlloc.

En preguntar-los si tenien algun taulaplom, l’estri bàsic per aconseguir el talús que volien donar a la xemeneia -diguem-ne conicitat- van dir que no però que se’n podria fer un per deixar-lo al museu Terracotta de la Bisbal. Bona idea.

Aquest article va ser publicat per Rosa M. Masana  a la revista digital El portátil de la Bisbal d’Empordà el dia 5 de febrero  de l’any 2007.

Comments

Chanell Heidmann
Reply

Hmm is anyone else having problems with the pictures on this blog loading? I’m trying to find out if its a problem on my end or if it’s the blog. Any responses would be greatly appreciated.

rosammasana
Reply

Buenos dias,

Si, en ocasiones quiero poner las fotografias en un sitio determinado y no me lo permite el programa.
Word Pres tendria que resolverlo.

Rosa M.

Leave a comment

name

email (not published)

website