Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

El fluir d’alguns moments

De vegades succeeix que algú em pregunta “què fas Rosa: escrius, viatges?”. Els responc que res, que estic bastant a casa, però amb tot la vida de tant en tant em regala algunes vivències curioses d’aquelles que, si no perdem la memòria, seguirem recordant.

N’explicaré algunes com experimentar un determinat, diguem-ne, bany de públic molt càlid. Aquest fet va succeir en una sala de conferències decorada amb gust on s’hi havien reunit bastantes persones. Va ser una sorpresa per a mi perquè el que els havia d’explicar no semblava que hagués de ser de gaire interès, fins que vaig adonar-me que escoltaven amb atenció.

Al final de l’acte algunes persones representants de la vila van dirigir paraules de reconeixement pel treball fet, alguns assistents van fer preguntes i també es va reconèixer públicament el treball d’altres persones que estaven presents. A poc a poc es va anar un ambient de sintonia entre tots nosaltres, ningú feia cap gest per aixecar-se de la cadira, era potser com si volguéssim seguir retenint aquell moment.

No hi entenc res, però que succeís això és que possiblement aquell dia teníem un astre a sobre que afavoria la comunicació i el benestar.

Una persona va dir-me que potser m’havien tret protagonisme al parlar d’altres persones, però els vaig dir que en absolut, que va ser molt adient reconèixer també altres treballs fets. Un responsable de l’organització va comentar que de trobades com aquestes se n’haurien de fer més sovint.

Passi d’un estat  emotiu al altre

Però com que tot té dues cares, després de la conferència quan vaig sortir al carrer per anar cap a casa vaig experimentar una de més florides solituds que he experimentat a la vida. Fins i tot sentia com un punt d’abandonament, com si quelcom important hagués fet fallida. Era fosc i quasi no circulava ningú pels carrers ni carreteres, va ser com si després de sortir de la claror m’endinsés dins del túnel del tren de la bruixa, com un anar i un retornar.

Un altre fet que m’ha succeït i que tampoc m’esperava ha estat que he hagut de localitzar les meves antigues companyes d’estudis d’infermeria que ara farà cinquanta anys que ens vàrem graduar. Ens ha estat demanat que expliquem la nostra experiència i potser com a delegada d’estudis que vaig ser m’ha tocat a mi intentar posar-nos de nou en contacte.

Durant les converses telefòniques hem pogut gaudir del fet de la sorpresa i del record de les alegries viscudes. Era evident que el nostre contacte personal de tres anys d’internat ens havia deixat alguna empremta d’afecte.

El grup d'estudiants 1971-1974, Vall Hebron
El grup d'estudiants 1971-1974, Vall Hebron

Un fet que va aflorar en totes les converses va ser que en el decurs dels anys totes havíem viscut grans moments de joia però també entremig grans ensurts , alguns de consideració, dels quals ningú s’ha pogut escapar. Totes hem pagat el delme a qui sigui que el cobri.

El més interessant de tot ha estat que els ensurts personals viscuts, com la pèrdua de salut o de persones estimades, els vam explicar sense drama, com si es tractés de quelcom que va lligat a la vida, amb una visió molt madura, diria, potser cultivada per la nostra professió, en contacte amb el patiment humà. No ho sé.

Un altre dels fets que m’han succeït que dubtava d’explicar-lo potser per egocentrisme és que un dia em van invitar a anar a fer una explicació a dos grups d’escolars que tenien entre sis i set anys. El tema estava relacionat amb una de les meva antigues aficions, la de volar.

Mentre parlava als nens i nens, ells també em feien preguntes i per un moment vaig sentir una forta empatia amb ells, no sé per què, potser perquè es movien bastant , cosa que també em passava a mi a l’escola perquè no m’agradava estar tancada.

Alguna cosa va succeir perquè al sortir de la classe van venir a abraçar-me i es van agafar a la cintura fent dues fileres. Tants com eren, l’única cosa que els podia fer era petons al cap. També van expressar quelcom de bonic.

Vaig comentar el fet a una de les professores i va dir que era normal perquè eren molt afectuosos i per a mi, al no estar acostumada a aquestes manifestacions col·lectives afectuoses, va ser una experiència molt agradable, com si de sobte molts nets abracessin la seva àvia.

Cartes enviades a la Marisa
Cartes enviades a la Marisa

Un altre fet singular va succeir el dia 12 d’agost d’enguany quan havíem quedat amb la Marisa Josa, amiga i excompanya de feina, per sopar a casa meva. La sorpresa va ser que va venir amb una bossa on hi havia 17 cartes, les que li havia escrit del 1966 al 1985. El més sorprenent és que havia guardat aquelles cartes durant seixanta anys fins que va considerar que me les havia de regalar.

A més del component sentimental que aquelles paraules comporten he pogut saber els llocs on vaig viure, perquè en absolut recordava les adreces de París o de Ginebra i tampoc d’alguns llocs on havia anat de vacances. També és interessant la manera que tenia d’explicar les coses i la lletra.

 Per finalitzar la relació de fets comentaré que soc la tieta de tres generacions de nebots Masana, d’en Marià, l’Oriol i la Martina. Fa pocs dies que van venir a la Bisbal i mentre estàvem al pati de casa fent el cafè, la Martina, que ara té cinc anys, s’apropa on érem i tot xiuxiuejant paraules poc entenedores es quedà quieta mirant uns segons amb atenció els meus ulls i murmurà algunes frases.

Els seus ulls s’observaven negres, vius, nets, innocents, no analítics, només miraven, diria que jo també li vaig respondre amb una expressió poc usual que no sé definir. Passats uns minuts va tornar a fer la mateixa acció. Amb aquests dos íntims contactes visuals vaig sentir que ens comunicaven, però comunicar què? Tot i potser res. És fascinant que aquest gest el faci una nena tan petita a una persona de tants anys. És clar que si ho pensem és una de les poques persones  que podia fer  aquest gest sense que   em sentis amb intimidada.

Pírcing neuronal

Cap a finals de la dècada dels setanta desenvolupava les funcions de directora tècnica de l’Escola d’Infermeria de l’Hospital del Tòrax de Terrassa i pertanyia a una agrupació d’infermeres docents que reunia professionals de tot l’Estat espanyol. Una de les escoles d’infermeria de Barcelona motivada per la nostra formació, organitzà un taller de tècniques psicològiques que es podien aplicar a la nostra feina i també servien per desenvolupar el creixement personal.

Érem uns quinze professionals de infermeria de Catalunya que ens vàrem inscriure a un taller de psicologia impartit per dos psicòlegs americans i un traductor. El taller es va desenvolupar dos dies en un local privat de Barcelona.

Un dels exercicis consistí que, en un estat de relaxació acompanyada d’una música especial, ens imaginéssim el relat amb els elements que hi eren configurats que anava descrivint el professor i també segons la nostra imaginació.

Un nadó a braços de la mare
Un nadó a braços de la mare

El guió tractava del fet que la nostra mare, essent nosaltres un nadó de mesos, ens havia d’abandonar al bosc. No ens vàrem explicar les causes que poguessin portar la nostra mare a prendre aquella decisió.

A mesura que anàvem entrant en escena es multiplicava l’angoixa perquè érem conscients que la mare ens volia abandonar. Un nadó de mesos no sabria la intenció de la mare, però nosaltres els experimentats sí.

Ens van indicar que podíem escollir el lloc del bosc on  ens deixaria. Possiblement el tipus de lloc escollit era important. Ens deixa i se’n va, terrible aquell moment, diria que és el tipus d’abandonament més punyent que puguem experimentar en la vida. Després d’una estona de fer camí la mare s’ho repensa i torna a anar a buscar el seu fill.

Els experts ens feren sortir d’aquell profund estat de relaxació i ens digueren que en grups de tres persones ens expliquéssim la experiència. Si una càmera hagués filmat aquell espectacle hauria guanyat un Oscar de la millor representació teatral.

Com si fóssim una olla de pressió a punt d’explotar van sortir com un castell de focs  totes les nostres emocions. Ens vam abraçar fortament, no podíem pronunciar cap paraula, només plorar a llàgrima viva, com si fóssim criatures adultes. El sentit del ridícul o de reserva personal va deixar d’existir, tot i estar amb persones no conegudes d’abans. Aquell dia duia un vestit escotat que va ser un bon col·lector perquè el meu company de taller hi diposités les seves llàgrimes i mocs. Els meus fluids no sé on van anar a parar a quins dels dos meus  companys en  va rebre més.

De joveneta era  poc temorosa i havia tingut l’ocasió de viure alguns ensurts de la vida i la mort de persones estimades. El meu pare sempre m’havia dit que la por se la feia un mateix, i sempre m’ha servit aquesta reflexió, però fa temps que m’estic adonant que d’adulta he tingut menys tolerància a les pèrdues afectives, les somatitzo, vull dir que les sento a la meva pell, i el més sorprenent és que veig els altres distorsionats, com si el seu cor estigués fet de ceràmica, i llavors en sento un bolet.

Amb tot el que explicat només vull arribar a dir que gairebé de segur aquell taller ens va remoure una part de les nostres neurones i ens va deixar el cervell més sensible contra qualsevol amenaça o perdua afectiva. Tinc la sensació com si un tatuador ens hagués posat un pírcing en alguna neurona, qui sap si a les del lideratge, que era el fet que ens unia a tot el grup. Mentalment he fet l’esforç de desfer-me d’aquella cosa incrustada però, ja se sap, els pírcings deixen un senyal, uns forats.

Madonna de la chiesa. de Rafael Sanzio. Imatge Wikipedia
Madonna de la chiesa. de Rafael Sanzio. Imatge Wikipedia

Hem considerat adjuntar  aquesta pintura feta al oli  per Rafael Sanzio l’any 1514 i de nom  Madonna de la chiesa – Nostra senyora de la cadira-  que representa  una mare o a la Verge Maria portant el seu fill en braços. Veient la expresió mig temerosa de a mare i el fill podem pensar que els amenaçava algun  perill i ens mostra  el fet d’una mare protectora , tot que qui sap si va haver de sucumbí a quelcom.

El planeta Júpiter, agost del 2022

La nit del dia quatre d’agost d’aquest any 2022, feia la intensa calor pròpia de cada estiu , em costava dormir, mirava per la finestra  oberta de bat a bat i veia una estrella molt lluminosa centellejant com si demanés entrar a la habitació, al temps mirava amb atenció hi veia petits estels pocs clars que eren  les Perseids o  Llàgrimes de Sant Vicens que es veuen aquests dies.

Tenia a prop la  petita càmera de filmar i vaig decidir captar la lluentor d’aquella estrella, l’endemà vaig saber que la estrella més llumisos d’aquella nit era  el planeta Júpiter,  que deien era visible els primers  dies  d’agost.

Les imatges de Júpiter  que sempre havia vist tenia forma rodona, sòlida i sense que emetés  llum,  el curiós es que mirant-lo amb el zoom de  la càmera de filmar mostrava  una  configuració  hexagonal, com si fos el casquet de Saturn.

Vaig pensar que si les imatges que vaig captar pertanyien realment a Júpiter i si hagués tingut que presentar un treball d’ astronomia hagués suspes la assigatura, perquè al text hagués hagut  de posar: Filmació de Jupiter  a la zona Est del dia 4-8-2022  en quan a color dominava el  verdós i en el seu interior es veien  filigranes potser semblants a les circumbalacions d’un cervell. Res,  fantasies d’una nit d’estiu.

Júpiter amb un parell d'imatges modificades , 4-8-2022 (RM) Càmera  HD Somy, zoom 42 X
Júpiter amb un parell d'imatges modificades , 4-8-2022 (RM) Càmera HD Somy, zoom 42 X
Trama interna  de Jupiter,  resaltades amb boreres afegides.
Trama interna de Jupiter, resaltades amb boreres afegides.

 

Continuem amb astronomía

Avui dia 13 de novembre del 2022 estava asseguda acabant de prendre el cafè del matí i mentre mirava un vídeo de YouTuber de nom ‘Atraviesa lo desconocido’. L’autor presentava algunes de les darreres observacions fetes per astrònoms observacionals amb el telescopi James Webb i explicava que la doctora Alison Kirkpatrik del entre d’altres deia que havia fet la següent reflexió:

 Ara mateix em trobo tombada desperta a les tres de la matinada preguntant-me si tot el que he fet a la meva vida estava equivocat. La pregunta que es feia Alison era molt similar a la que em feia ahir en una entrevista per motiu del meu treball d’infermera.

Vaig apuntar el fet de desconèixer sí el nostra treball professional l’havíem fet correctament ho estàvem equivocats en la tasca de procurar la salut de les persones.

M’he interessar pel treball de la doctora i a Internet poden trobar força informació. A la seva pàgina hi te publicades diverses imatges del que anomena Quassars freds, m’he fitxat en la trama de fons que forma diminuts quadrats, no és que vulgui fer cap comparança seriosa, però un dia que filmava Júpiter amb una petita càmera de vídeo vaig fixar-me també amb la trama del fons, feia petites circumval·lacions, te poca importància potser però ho trobo meravellós.

Imatge de la pàgina de la Dra. Aliso Kirkpatrik
Imatge de la pàgina de la Dra. Aliso Kirkpatrik

 El correu electronic de la pàgina de la Dra. Alison  no el tinc  correcte, de moment transcric el que consta referent al seu  treball

Sóc un astrònom observacional centrat en els forats negres supermassius i el seu efecte sobre com evolucionen les galàxies. Utilitzo dades de Spitzer, Herschel, Hubble, Chandra i molts altres telescopis per quantificar la producció d’energia dels forats negres supermassius i la quantitat de formació estel·lar a les galàxies hostes. Més recentment, sóc un membre clau de la col·laboració Cosmic Evolution Early Release Science (CEERS), que tindrà algunes de les primeres dades preses amb el proper telescopi espacial James Webb.

 

 

Preguntes que ens fem de petits.

 És sabut que la mainada sovint fa preguntes que els adults no en tenim resposta, possiblement les fan perquè encara no han anat a estudi i no els han explicat el que havien d’aprendre.

Explicaré la meva experiència, de petita em costava imaginar que la terra tingués forma de pilota, no entenia que si donava  voltes a molta velocitat com  m’havien dit, nosaltres no caiguéssim al espai, que no sentíssim el vent com quan anava amb moto amb el meu germà i que la aigua del mar no sobreeixís cap enfora.

 Em van dir que ens sosteníem per l’efecte de la gravetat i altres factors. Vaig pensar que sí, que havia d’esser d’aquesta manera perquè ho  deien els adults,  era com un pegament, vaig pensar.

El dilema del vent i el vessament de l’aigua el vaig tornar a experimentar  quan a casa van comprar un aparell de plàstic que servia per centrifugar la escarola i de l’enciam perquè les amanides  estesin lliures d’aigua. Em vaig imaginar altre vegada la pilota del mon donant voltes en dos sentits i que l’aigua del mar sempre seguis igual.

Una altre cosa que per a mi  era incomprensible era que per viure ens haguéssim de menjar els uns als altres, nosaltres els animals criats a casa, comprats o caçats i els altres com podien ser els lleons, els cocodrils, algun gegant, les bruixes, l’home del sac, el Dràcula i al qui li manca sang  que recorreguessin a nosaltres.

Referent a aquest fet recordo que un dia vaig intentar parlar amb Deu per preguntar-li el perquè el tema de la alimentació ho havia establert d’aquesta manera però, possiblement la meva emissora mental no va tenir la potencia adequada de comunicació  i no vaig obtenir resposta.

Hagués estat molt important que m’hagués respost la pregunta  degut que la carn no m’agradava però, me la feien menjar. Passava que una vegada dins la boca aquesta anava d’un costat cap l’ altre fins a formar una bola solida impossible d’ empassar  tenia la sort però, que algú dels que estàvem a taula  em deia: Au va, ves ha llançar el que tens a la boca, em sentia alliberada.

De fet vaig créixer alimentant-ne de verdures i fruita collides del hort i de la vinya i al hivern de llegums, figues seques, moniatos, magranes, ametlles, avellanes, olives i en especial gracies al pa amb oli i xocolata que tant m’agradava.

Publicitat del Celebrino Mandri. Imatge de Viquipèdia
Publicitat del Celebrino Mandri. Imatge de Viquipèdia

Menjava poc i a casa alguna vegada havien comentat: Aquesta mossa sembla que visqui de l’aire del cel. I en Camilo, el botiguer de la tenda de queviures em deia: Rosa, ves que fa vent, posat pedres a la butxaca, era un home autoritari perquè quan un nen no volia menjar recomanava als pares ‘Celebrino Mandrí’, primer no entenia que un medicament pel mal de cap anés bé per la gana, més tard vaig saber  que en Mandri volia dir ma dura, per sort a casa no van aplicar mai el mètode Camilo-Mandri.

Un dels ensurts més grans que experimentava era quan havien de matar una gallina, pollastre, conill o colom i no diguem quan li tocava al porc que érem amics, no sabia a quin lloc de casa posar-me per no veure ni sentir res.

Una altre cosa que no comprenia era que dues persones discutissin , que les dues volguessin tenir raó, pensava que alguna d’elles si que l’havia de tenir, però em quedava sempre sense saber-ho.

També trobava poc normal que les persones parléssim de tantes maneres diferents, com la meva cosina Elena que sabia el francès i quatre paraules de català i perquè hi havien paraules que s’escrivien amb H i d’altres en sense o amb B o amb V per una mateixa pronunciació, encara que la V hi ha qui la diferencia amb un so més labial.

En hi havia d’altres de preguntes que ara no recordo, perquè a mesura aquestes d’anar creixent, aquestes van restar al oblit, tenien més pes les opinions del meu  grup familiar i social que no pas els dubtes.

Ara, transcorreguts els anys i mirant enrere podem adonar-nos que potser aquelles qüestions plantejades de petits hagués estat una  bona cosa seguir-les reflexionant.

 Arribat a aquest punt, recomano escoltar a la mainada, ho dic també perquè recentment he tingut una experiència amb dos grups de nens i nenes de set i vuit anys, el contacte amb ells ha tingut un efecte  revulsiu en mi,  va ser una relació de mútua empatia, diria, digne de recordar,  per la qual cosa  diposito  en ells la meva confiança envers el mon que configuraran.

Pilar Diez Platero de Peñafiel

Vista de Peñafiel des del castillo
Vista de Peñafiel des del castillo

En una ocasión fui a visitar a Pilar que vivía en la calle de San Lázaro de Peñafiel, con  Pilar nos habíamos conocido en Lloret de Mar donde ella estaba pasando unos días con un grupo de personas que poseen otras capacidades. Se ocupaban de organizar estos eventos la Fraternidad que en esta ocasión creo que era la de Segovia.

Fuimos a este encuentro un fin de semana con María del Carmen, una amiga, debido que entre el grupo había su prima Tere Vara que vivía en Valladolid y se presentaba un buen momento para verla. Debo de decir que tener la ocasión de estar con este grupo de personas como las que encontramos en la Frater fue una experiencia difícil de olvidar porque de alguna manera te transforma.

La visita a Pilar fue entrañable y durante la conversación salió  el hecho de su accidente en el que perdió sus dos extreminades, dialogo que nunca antes habíamos tenido.

Teresita y María del Carmen en Sant Vicente del Palacio
Teresita y María del Carmen en Sant Vicente del Palacio

Pilar explico que cuando tenía 13 años un tren la arrolló pasando por encima de sus dos piernas, Añadió: este tren era un burro, andaba y se paraba, aunque iba de subía me invistió igualmente.

Tras el accidente me tuvieron que amputar las piernas, junto como ves hasta aquí arriba a medio muslo. Estuve llorando hasta los 20 años hasta que tuve la suerte que a los 25 años conocí a los minusválidos y este hecho me cambió la vida. Hicimos también muy buena amistad con a Teresita, una alma como la de Teresita yo antes nunca la había visto.

Soy modista, aprendí a coser en Valladolid y cada día había de subir tres pisos para llegar al taller, lo hacía con la ayuda de las gomas, las gomas eran unas almohadillas que me ponía en las manos que iban sujetas con unas gomas, servían para apoyar las manos en el suelo y con ellas me ayudaba a subir las escaleras y bajarlas también.

Con esta profesión de modista que aprendí y con todo lo que he podido hacer he ayudado a mis padres que vivíamos juntos con mi hermano.

Pilar  Diez es la segunda de la izquierda de la parte superior, Tere Vara debajo  de ella  apoyada junto a su prima M.Carmen Cabo.
Pilar Diez es la segunda de la izquierda de la parte superior, Tere Vara debajo de ella apoyada junto a su prima M.Carmen Cabo.