Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
Un centre que va deixar empremta en els seus treballadors
Són molts els qui van treballar primerament a l’anomenada “Ciudad Sanatorial de Tarrasa’” posada en funcionament el març de l’any 1952, i que més endavant l’any 1972 va canviar el nom per Hospital del Tòrax de Terrassa, quan van aparèixer nous fàrmacs més efectius per combatre la tuberculosi, i també perquè s’hi tractaven d’altres tipus de malalties cardio-respiratòries.
Amb tot seguia sent un hospital on no tothom volia anar-hi a buscar feina, tot a causa de que arrossegava l’estigma del contagi i la dificultat que anys enrere hi havia en poder guarir del tot al malalt, doncs el bacteri de Koch és tossut i li agrada envaïr a les persones que tenen poques defenses orgàniques i socials.
Molt sovint els malalts ingressats, més homes que dones, eren persones joves que podrien tenir vitalitat però, les circumstàncies de la vida els va portar a estar aïllats de la resta del seus conciutadans. En aquest sentit cada malalt era una història de vida, i aquells/es que ens ho haguéssin pogut explicar, eren en primer lloc les germanes religioses que van estar al Sanatori fins l’any 1973, i desprès el sacerdot i metge Ferran Lloveras, la treballadora social Carme Rebullida i la senyora Casilda López, abocada a la cura de malalts des de l’inici del funcionament de l’hospital.
Havia sentit a dir a diversos treballadors que l’hospital enganxava , era com quelcom de seu, es treballava sense la sensació de sentir-se vigilat, es feia el que s’havia de fer perquè se’n veia la necessitat i els agradava fer-ho. Diguem que sempre hi podia haver excepcions, però la pauta més general era la de l’entrega personal.
Recordo un metge que a més de treballar a l’Hospital del Tòrax ho feia també a la Seguretat Social, i possiblement fent comparances un dia va dir: L’Hospital del Tòrax és com el fill de la família que té la Síndrome de Down, és el que més estimes de tots.
Alguna cosa succeeix en relació a l’Hospital del Tòrax , primer perquè les persones que van treballar-hi no eren temoroses de sofrir contagi, segon perquè donaven valor als companys, l’amistat i la bona entesa. Potser, és una hipòtesi, anys enrere eren menys evidents, entre els treballadors, les postures ideològiques de caràcter polític, doncs aquest factor va aparèixer més tard i sí que van sorgir factors de desunió però de poca eficàcia.
Imatges del Hospital i treballadors l'any 2002
Un altre aspecte a considerar es que alguns companys han treballat per fer que ens mantinguem en contacte com ha estat d’entre d’altres persones la Emma Bosch, molt propera i amb dots per l’organització. Pensem que es poc freqüent que una empresa que va tancar portes l’any 1985 hagi pogut mantenir fins l’actualitat la comunicació entre un bon nombre de companys.
Dissortadament però, algunes de les noticies que rebem és per assebentar-nos de la mort d’un company i alguns d’ells amb l’impacte que ens han deixat quan creiem que encara no tocava. Per tots/es aquests/es companys/es és per qui avui dia 24 d’abril del 2023 he fet aquest breu relat.
Algunes dades sobre les defuncions.
Referent als decès de companys han estat considerades les defuncions a partir de la clausura del hospital l’any 1985 i en especial desprès de la a celebració dels 50 anys de vida del centre que va ser l’any 2002.
Presentem unes dades de defuncions que ens han estat proporcionades per Emma Bosch, al que molt l’agraim la tasca que ha fet i que ens hagi lliurat informació, diu però, que les dades no són definitives perquè encara hi està treballant, d’entrada pot aportar que han estat comptabilizades 103 les persones que ens han deixat. Han estat agrupades segons professions amb el seguent resultat:
Metges 23
Auxiliars d’infermeria 13
ATS 8
Personal especialitzat 3
Administració 8
Capellans 2
Treballadora social 1
Manteniment 6
Subalterns 39
La darrera companya que ens ha deixat, ha estat Maite Gonzalez Borrella, auxiliar de clínica, aquest mes d’abril del 2023, i podem dir que potser ha estat la seva pèrdua la que ens ha motivat a fer aquesta breu crònica.
Hem considerat adjuntar en aquesta pàgina uns enllaços relacionats amb l’hospital
El Daró és un riu de Catalunya de règim pluvial mediterrani que neix al massís de les Gavarres, Girona, a prop de Can Sitges[1] i del coll del Matxo Mort, al vessant occidental del puig d’Arques, dins el terme de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura. Fins arribar al mar mediterrani, el seu recorregut és de 43 quilòmetre recollint les aigües d’una superfície de terreny d’uns 64 km2
Lloc del neixement del Daró a les Gavarres
D’allà on neix gira en direcció al nord – oest a fi de captar les aigües del sector de Montnegre i de Santa Pelaia, de la riera de Santa Àgata i el Ritort i d’altres petits torrents.
Es dirigeix en sentit est cap al Pla de Salelles, passant bastant a prop de Sant Sadurní de l’Heura, Sant Miquel de Cruïlles i Cruïlles. Desprès de un breu recorregut rep per la dreta les aigües de la riera del Vilar i entra pel nord a la Bisbal d’Empordà tot travessant la vila.
Segueix cap al Castell d’Empordà i reculls les aigües del Rissec per l’esquerra i per la dreta les de la riera de Vulpellac, per introduir-se a la plana agrícola de la zona de Matajudaica i Ullastret, continua vers a Serra de Daró molt propera al riu Ter que el segueix durant un tram
És a Gualta al rec del molí on s’uneix amb el Ter per desprès bifurcar-se en un canal fet de formigó útil també per desviar l’accés de cabal i evitar possibles inundacions dels conreus. Passa pel pla de Fontanilles per arribar al mar , zona d’aiguamolls on hi ha la formació de les anomenades Basses d’en Coll.
Per tractar-se d’un riu mediterrani, el cabal del Daró és molt irregular a causa que sovint passa per llargs períodes de secada i quan baixa sovint ho fa amb força i llavors durant una temporada resta la llera amb basses d’aigua que són un oasis per molts animals i fins i tot hi alguns ànecs de coll verd hi han fet les seves cries i a zones properes a la vila de La Bisbal. [2] Com a fet curiòs es que hi qui diu que el Daró neix al taulat de can Sitges, desconeixem perquè es diu, que ho fa pensar que sigui aixì, s’ha d’esbrinar. Si obsevem el mapa allà on indica el neixement del Daró es un tram més avall de can Sitjar.
El Daró al pas per La Bisbal d'Empordà (RM)
Adjuntem un Pdf que parla d’uns ànecs que van neixer en un tram del Daró que pasa per La Bisbal, l’article va ser publicat a la revista del Baix Empordà núm. 57 de l’any 2017 .els-anecs-coll-verd-orfes
Daró sí, Daró no.
A un altre article publicat també a la Revista del Baix Empordà (RBE) núm. 66, pàg.17 de l’any 2019 parlavem del Daró i entre altres coses es feia la proposta, tot que en no soc poc experta en temes de biodiversitat, que haurien de fer quelcom perquè el Daró preserves durant tot l’any alguns tolls d’aigua.
Expresat aquest punt de mira, al següent número de la (RBE) núm. 67, pàg.32, va sortir publicat un article d’Eudald Pujol Buxó , doctor en Biodiversitat i secretari de la Societat Catalana d’ Herpetologia, ciència que rep el seu nom deribat de la paraula grega ‘erpetó’ que fa referència a un animal que es rastreja, entre ells s’hi troben els amfibis com les granotes, salamandres, gripaus i de l’espècie rèptil inclouen les serps, tortugues , llangardaixos i d’altres animalons que poden variar segons la climatologia de cada país. D’aquí la herpetologia.
Pujol deia que encara que les bases i altres zones del curs d’aigua s’assequin al estiu, fet que ens pot semblar un problema, en realitat no ho és, degut que crea un hàbitat per les especies adaptades a la sequera que a més els permet competir amb les que no hi estant adaptades. Entre d’altres arguments conclou que és més adient no crear basses permanents perquè aquestes poden trencar l’equilibri entre el sec i el humit.
Vist l’article també hem pogut veure dues postures vers la natura diferents , el d’una profana ‘romàntica’ que l’agrada veure baixar el riu i escoltar el remor que fa i el d’un expert que coneix el cicle biològic dels animals que han estat adaptats a la sequera, quedem-nos doncs amb aquest darrer concepte de que el Darò i la naturalesa en general sabem el que fant, al contrari del que de ‘vegades pensem nosaltres.
Presentem un vídeo de tres minuts fet l’abril del 2014 anecs-daro-abril-2014-c-mitja i també un altre vídeo quan el Daró el dia 22 de gener de l’any 2020 baixava de ple com poques vegades. el-daro-2020-mitjana
Notes
[1] Són diversos els bisbalencs amb qui he parlat que diuen que el Daró neix al taulat de can Sitges, tot que no he sabut esbrinar el perquè d’aquest fenoment o d’aquesta dita popular.
Me encontré un cuadro pintado al óleo de tamaño 73 x 92 centímetros. Evitaremos explicar cómo sucedieron los hechos, solo decir que alguien había desechado esta pintura, tal vez debido que la tela estaba rota por uno de sus lados.
Cuando la vi en medio de maderas viejas pensé, como es posible que se hayan desprendido de esta pintura. Enseguida me imagine que este cuadro seria ideal para decorar el establo de una antigua finca de unos amigos .
La pintura iba al anillo porque la imagen representaba a dos caballos, el macho tenia el pelaje rubio y apoyaba la cabeza por encima del lomo de la hembra que era blanca, sus gestos eran sugerentes de un claro cortejo equino.
Una vez estuvo la pintura en casa, la lavé con agua y jabón, la aclaré y la sequé con una toalla, la limpieza a fondo hizo que los colores fuesen más vivos ,aunque havia zonas donde la pintura estaba desgastada. Al día siguiente confeccione un parche con tela blanca y cola a fin de reparar la zona dañada. Vi que el cuadro no estaba firmado.
Dos días después saqué mi antigua caja de pintar con la intención de restablecerlo pero gran parte de los oleos se habian secado, fui a comprar de nuevos y un par de pinzeles .
El Galan i la Estrella- Alegoria als cavalls deque Pals
El día que me decidí ‘restaurar’ el cuadro, durante unos segundos entre en pánico, me imaginé que seria una restauradora parecida a Cecilia, que al no poder terminar debidamente su trabajo de restauración del Cristo de Borja: Ecce Homo, se armó la de San Quintin al ver como habia quedado, por el momento, el trabajo de restauración.
En algunas zonas del lienzo evitaba de pasarle el pincel, pues el artista le habia dado impresionado unas pinzeladas límpias y seguras, hecho que demostraba habia de ser un experto y creatividad autor.
Al final estuve contenta, hecho difícil dado que soy consciente de mis limitaciones, lo estuve debido que conocia el irreparable destino que estuvo a punto de sufrir la pintura.
Lleve el cuadro a la masia rural de mis amistades, iba como si llevara la mona de Pascua de contenta. Dos de las personas que me recibieron, al ver la pintura reservaron sus comentarios, solo dijeron que lo hablarian con los demás convivientes de la finca.
La pintura se quedó en el establo en espera de ser valorada. Pasados unos días una amiga vino a mi casa con la pintura en brazos. No, me dijo, han decidido que era mejor que te la devolviera.
En aquel momento sentí algo insólito dentro de mi , una sensación de rechazado por una obra pictórica mia que no era mia, una epecie de dualidad animico-afectiva nunca antes experimentada.
Le di un beso, a la tela, y mentalmente tambien la bienvenida, pues en el sítio donde habia estado unos dias expuesta para la ‘restauración’ sorprendentemente en aquel logar se produjo un vació, faltaba algo allí. Ahora la tengo expuesta en un lugar de mas visibilidad.
Comentar que estoy muy interesada es saber quién podia haber sido el autentico autor de esta obra, el artista que se olvidó de firmar o tal vez debido a que no consideraba terminada su obra , quien sabe.
Incorporo la imagen por si alguien tras la visión de su estilo, pudiese identificar al pintor. Sería para mi de una gran alegria. Mi dirección es: rmmasana@gmail.com
Des de hace tiempo me sucede que alguna vez sueño que me falta tiempo para hacer algo, no tengo las cosas preparadas, si he de salir de casa me he olvidado alguna cosa y tengo que ir a recogerla, sucede que algunas veces llego cuando las personas ya se han ido o que he perdido el tren o el avión.
Este sueño para mi representa una gran paradoja pues tengo la costumbre de llegar a los sitios diez o más minutos antes y con mucha frequéncia he de esperarme. Cuando ejercía de infermera fueron varias las persones que manifestaron agradecer mi puntualidad, no me gustaba hacerles esperar y a ser posible lo cumplia.
Entre los libros que durante años he ido acumulando, dispongo de uno que trata de los sueños y alguna vez lo he consultado, pero he de decir que no he encontrado nada que pudiera darme una respuesta aceptable para este paradoxal sueño, es bastante genérico.
Durante estos días de Semana Santa del 2023, fui a comprar en el supermercado y en la caja delante de mí, había una señora que le estaban contabilizando los productos de la compra, de repente exclama: ¡Me he olvidado una cosa! Le dije. vaya usted,vaya a buscarla, me espero.
La señora con paso rápido llego al cabo de pocos segundos con una botella de vino en cada mano y exclamó: ¡Siempre corriendo y nunca alcanzamos! Como arte de magia esta frase, sus palabras resonaron fuertemente en mí, eran las síntesi exacta que definía lo que experimentaba a veces en los sueños, además pude darme cuenta que la frase era fruto de una expresión popular enraizada y hasta entonces, si la via oido, no habia dejado mella en mí.
Pensé que la señora debía de tener asimilada esta expresión transmita por generaciones y que reflejaba un sentir muy humano, incluso me imaginé su función de ama de casa a la que le vienen hijos y nueras a comer y era ella sola la que tenia que prepararlo todo, la comprendí.
Fue muy grato percatarme que otra persona y ambas en estado de vigilia, le ponía voz a algo que en sueños no comprendía. Ví el posible porqué del sueño, pués ella sentia que no alcanzaba en algo aunque pusiera empeño en ello, hice un paralelismo emotivo por algo real que le sucedia a ella y algo mental que me sucede a mi y tuve la sensación de que lo veia claro. Lo más curioso es que esta serie de supermercado basado en la comprensió de uno mismo sucedió en cinco minutos. Las visitas al psiquiatra són de una hora y suelen durar varios dias.
El reloj , corre, corre y al final hay un tope que hace que no cunda el tiempo.
Aquest text estava destinat a una revista però l’espai no donava per a més i com que el tema ja el tenia treballat, l’adjunto en aquest blog.
El tema anava d’espionatge i només sabíem d’un fet que havia succeït en una vila del Baix Empordà vers els anys quaranta del segle passat. Explicaven que hi havia un fotògraf natural d’un altre país europeu que era molt culte i parlava diversos idiomes. Al llarg de la seva vida havia fet nombrosos retrats tant individuals com de grups i d’esdeveniments socials. Algú ens havia comentat que de tant en tant corria per la vila el rumor que era un espia.
Quan el fotògraf va morir, la sospitada condició d’espia va agafar força en desaparèixer el material que tenia guardat a casa seva, en especial les plaques de vidre i els negatius més moderns. Conversant sobre el tema un antiquari ara traspassat, comentava que ell sabria dir-nos, molt probablement, on havia anat a parar tot aquell material de què disposava. No ho va dir, però.
Aquest fet ens constata que tot i tractar-se d’un poble relativament petit, la percepció sobre l’existència d’espies era ben viva. Motivats pel tema, vam escriure a Google la paraula espies i ens va aparèixer bastanta informació. Estirant el fil ens portava a l’espionatge entre països i a la subversió,[1] i com que aquesta conduïa a la confusió, un programa del tot complet. D’aquestes qüestions en fem una breu pinzellada.
Els espies, depenent dels objectius que es proposaven i fent ús de la seva professionalitat si volen obtenir informació de persones poden recórrer als llibres eclesiàstics i civils, estudis genealògics, registres acadèmics, laborals, sanitaris, judicials, esportius, negocis, hipoteques, compravendes, dades de la renda, afiliacions socials i corporatives, pagament amb targeta, locomoció, dades d’ús de l’ordinador, mòbil, tauleta, polseres electròniques, càmeres de vigilància pública i privada, radars, registre de llocs visitats, consum energètic, electrodomèstics amb sensors, ofimàtica, etc.
A nivell de països l’espionatge és una tasca més vinculada a les activitats militars. Es diu que després de la Segona Guerra Mundial es va tractar i desenvolupar el concepte de pau i juntament amb ell s’establí el concepte Guerra Freda, basada en el fet que no estava permès fer ús de mètodes bèl·lics letals, sí, però, que podien ser usades les armes anomenades més educades, entre les quals s’incloïa l’espionatge i no restava exclosa la pràctica de la subversió.
D’aquesta manera entre els dos blocs polítics, Rússia i els Estats Units d’Amèrica juntament amb els corresponents països aliats, es va anar implantat legalment l’espionatge, amb la conseqüent possibilitat d’infiltració d’agents en sectors clau de la societat investigada. L’espionatge podia adquirir informació a tots els nivells, un dels quals era l’àmbit social i cultural d’un país. Obtingudes i analitzades les dades, s’obtenia la manera d’influir ideològicament a les persones, especialment als joves i en especial mitjançant el desenvolupament de programes culturals. L’objectiu era desestabilitzar i soscavar les idees i costums més arrelades del país on es feia l’acció.
Es considera que la guerra clàssica va passar de dirimir-se per terra, mar i aire a fer ús de l’electromagnetisme, la utilització de l’espai i del ciberespai, els mitjans d’informació i desinformació, amb la difusió de notícies falses que generen confusió,[2] i creant també noves narratives que suplantin les preexistents.[3] Entra en joc el mite, les creences i els valors que es posen en qüestió i d’aquesta manera s’aplana el terreny per crear noves estructures estratègiques.
Pel que fa a l’ús del ciberespai han aparegut programes espies informàtics que capten informació d’una computadora i l’envien a una unitat externa i, sense el consentiment del propietari, actuen com si fossin virus, però en aquest cas per l’obtenció d’informació i a la vegada redueix el rendiment del sistema. Els dispositius també es poden infectar per paràsits però aquests no tenen la capacitat de replicar-se en altres ordinadors.
Espionatge, subversió, confusió (RM)
D’aquests programes espia existia l’anomenat Gator, que més tard va passar a dir-se Claria, actiu del 1998 al 2008. L’any 2000 estava vigent el Bonzi Buddy, que s’introduïa a l’obrir pàgines que no duien ‘http’ i ‘https’ i monitorava dades, gravava llocs visitats i el més greu, podia captar contrasenyes. Un altre programa encara vigent és el Pegasus, que pot llegir missatges de text, rastrejar les trucades, saber la ubicació del telèfon, obtenir informació dels llocs visitats i també les contrasenyes. La premsa de tant en tant publica notícies de polítics que han estat espiats per Pegasus.
Per finalitzar, no es pot deixar de considerar el que diu Yuri Bezmenov (1939-1993) sobre la conspiració. Bezmenov havia estat periodista i agent rus del KGB i es diu que l’any 1970 va desertar del seu país degut a la seva tendència anticomunista i es traslladà a viure al Canadà amb el nom de Thomas Schuman. Va escriure sobre les accions subversives que es poden dur a terme per desestabilitzar un país i implantar una nova ideologia. Deia que s’havia d’aconseguir que persones joves ocupessin llocs de responsabilitat al govern, en negocis i oci perquè com a líders sabrien transmetre la ideologia a les següents generacions.
La primera acció que s’havia de fer era provocar la desmoralització dels joves actuant sobre les idees, les bases sociopolítiques de la nació i aspectes de la vida com la família, les relacions interpersonals, els serveis de salut pública, en l’àmbit laboral i les formes relacionades amb l’existència material de la nació, procurant sempre la presència del factor emocional, que és el que soscava la lleialtat a la nació. Aquest procés considerava que podia trigar a implantar-se entre 15 a 20 anys, i una vegada aconseguit la desmoralització és irreversible.
La segona acció era la desestabilització que actua en els fonaments essencials de la nació, l’economia i les relacions internacionals. Per a aquest procés són necessaris entre dos i cinc anys.
La tercera és la crisi causada per l’estat insuportable d’agitació i inestabilitat amb què es viu, moment aprofitable per assaltar el poder amb el suport dels cooperadors domèstics i sota l’auspici de l’agent subversor. Els ciutadans agraeixen l’arribada de líders que els ofereixin poders d’emergència per restaurar la pau social. Aquesta situació, però, té el risc que pot derivar en una guerra civil o en un procés revolucionari.
La quarta acció és la normalització amb ocupació del poder polític per part del subversor i eliminació o empresonament dels cooperadors domèstics que ho havien fet possible.
Actualment hi ha un videojoc anomenat Call of Duty 2022 que diuen tracta del tema de la subversió ideològica basat en Yuri Bezmenov. Es considera que aquests tipus de jocs tenen la funció de presentar fets reals envoltats d’elements de ficció a fi que no siguin creïbles, però en realitat són un element de confusió que actua de manera semblant a la por, caracteritzada per la paràlisi, per la no acció. Ves per on el tema de l’espionatge ens ha portat fins aquí; no ens ho pensàvem.
Publicat 5-4-2023
Bibliografia
Quiñones de la Iglesia, Francisco Javier. Desinformación y subversión (2.0): las técnicas de la Guerra Fría reaparecen en el dominio informativo del siglo XXI.
[1] Subversió consisteix a trastocar, capgirar un ordre establert, bé sigui polític, social o moral.
[2] La psicologia considera la confusió mental com una disminució de la consciència, reducció de la capacitat d’observació i la pèrdua de l’orientació personal i espacial.
[3] Abans de la Guerra Freda estaven vigents conceptes ideològics de caràcter capitalista tractats per Adam Smith (1776) John Keynes (1936) i David Hume (1739) entre d’altres. I en contraposició F. Engels i K. Marx, autors de llibres com La situació de la classe obrera a Anglaterra (1845) i El Capital (1867). Lenin considerava que havien estat els creadors de la ciència social moderna. Va ser influent també el pensament de F. Nietzsche i S. Freud. Veiem, doncs, la importància que han tingut les ideologies en confrontació.
