Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Dues fotografies cedides per Paco Tejero de la Bisbal

Els anteriors hostalers del restaurant Divínum de La Bisbal d’Empordà que està situat a la Avinguda de les Voltes, un dels dies del que hi anava a dinar i, sabent que m’agradava escriure alguna crònica a la revista digital Totbisbal, en Paco em va oferir que fes còpies de dues fotografies que considerava podien ser històriques.

 El temps va anar passant i de dins d’un arxiu de l’ordenador ara han sortit aquelles imatges gaire oblidades i acompanyades d’ una nota.

 Una d’elles correspon a un grup de treballadors de l’empresa de ceràmica la Catalana de La Bisbal, industria que posteriorment va rebre el nom de Ceràmiques Bosch que havia estat feta el mes de juliol de l’any 1952.  En ella hi podem veure a un grup de 41 treballadors, 24 homes i 17 dones més un nen i una nena que possiblement eren fills d’algun dels treballadors.

Ceràmiques Bosch amb la xemeneia (Imatge Rosa M,Masana)
Ceràmiques Bosch amb la xemeneia (Imatge Rosa M,Masana)

 Paco ens comenta que la seva família va ser unes de les primers de venir a viure a La Bisbal i a la fotografia hi ha la seva mare Francisca Mora Ramírez natural de Cuevas Bajas -Málaga-, és la primera de la segona fila a ma dreta, també s’hi troben els seus oncles Francisco Mora i Maria Castro junt amb la seva filla Carmen, que estan a la tercera fila del costat esquerra .

Treballadors de la empresa de ceràmica La Catalana 1952 (Imatge Paco Tejero)
Treballadors de la empresa de ceràmica La Catalana 1952 (Imatge Paco Tejero)
Pedro Tejero, expedint una multa, La Bisbal 1956 (Imatge Paco Tejero)
Pedro Tejero, expedint una multa, La Bisbal 1956 (Imatge Paco Tejero)

A la segona fotografia hi podem veure al pare d’en Paco, Pedro Tejero Pacheco natural de Iznajar -Córdoba- en un moment que el fotògraf l’havia captat formulant una multa al conductor d’un camió que sembla porta la matrícula B-38369. En Pere abans de fer de policia municipal, havia estat sereno també d’aquí la vila.

La fotografia porta la data del dia 16 d’agost de l’any 1956 i segons ens explica en Paco, encara que no es vegi a la imatge, el seu pare anava amb una moto marca Vespino.

Dues imatges que ens han permès dir quelcom de La Bisbal de més de seixanta anys enrere.

Notes

La Bisbal d’Empordà  i Cuevas Bajas  són dues viles agermanades i el mes de març de l’any 2019 la Bisbal va dedicar el nom de Cuevas bajas a una placa de la vila.

Malefici

Llençar coses no és el meu fort i ara he vist que tenia una fotografia que possiblement era de principis ho mitjans del segle XX que m’havia donar una senyora. Quan la vaig veure recordo que em va impactar perquè la majoria de les persones fotografiades presentaven els ulls punxats, semblava, amb una agulla.

La imatge era adequada per posar-la a un text que estava redactant, però no ho vaig  fer a causa d’aquella anomalia que presentaven les persones fotografiades.

Fa poc que junt amb d’altres documents a sortit aquella imatge  que m’havia semblant tant intrigant perquè donava a entendre que  havia estat utilitzada  per fer un acte malèfic a un col·lectiu familiar i en especial adreçat a les dones. Vaig pensar en llençar-la. però tot te el seu valor i pot formar part de la cultura en general o més específicament del mon de les supersticions.

Desconeixem qui va ser l’autor d’aquella pràctica feta sobre d’una fotografia  commemorativa d’un bateig que lògicament havia de ser un moment d’alegria i d’unió dels assistents. Tampoc sabem si qui va punxar la imatge havia sigut un home que tingués mania a les dones o si va ser una dona que fos envejosa  de les altres dones, persones que serien de poc fiar.

Envers el tema dels maleficis en conec poques coses, no és  del meu interès, però si que ara considero que seria interessant saber quantes persones d’aquest col·lectiu van necessitar o no les atencions d’un oftalmòleg i quantes  per casualitat van restar cegues de per vida. Encara que cap la possibilitat que fos l’autor o l’autora del delicte a distància  qui per rebot l’ hagués arribat a ella la desitjada ceguesa per els altres.

El més curiós es que del total de 39 persones, 18 homes, 14 dones, quatre nens i tres nenes, només hi ha dos homes que s’escapen d’aquesta acció, per contra en el cas de les dones és del cent per cent. També van estar accents  de la agressió cinc nens, una nena de mesos i el nadó acabat de nàixer. Aquesta vegada he adjuntar la imatge  perquè ha esta modificada.

Hi ha un article de Anton Erkoreka titulat ‘Mal de ojo’ que encara que possiblement no sigui el mateix ens pot servir per conèixer algunes connotacions relacionades amb la vista.

Malefici familiar
Malefici familiar
Dors de la imatge amb el punt
Dors de la imatge amb el punt

La Júlia a la escola Genescà de Terrassa.

Tinc guardades diverses fotografia familiars antigues, una de les que pertanyien a la meva cunyada Júlia Olea Hernández que era de quan anava a la escola Genescà de Terrassa corresponent al curs 1934-1935, en tornar-la a veure les imatges  m’he sentit motivada en comentar quelcom d’ella i d’aquella època de fa 86 anys.

Júlia Olea a l'escola Genescà curs 1934-35 (Familia Masana)
Júlia Olea a l'escola Genescà curs 1934-35 (Familia Masana)

La Júlia va néixer a Rubí l’any 1929 i tenia tres germans Fèlix, Pere i Agapit, amb els pares vivien a la carretera de Rellinars, davant de la Central Elèctrica. L’Antoni, el seu pare, treballa als ferrocarrils de la Generalitat de Rubí i potser degut a un trasllat laboral va ser destinat a la Estació de trens dels Catalans de Terrassa, terminal que abans estava al Portal de Sant Roc. Antoni havia enviudat i es va tornar a casar amb Apol·lonia que cuidà també als seus quatre fills.

L'Antonio i la Apolonia
L'Antonio i la Apolonia

Recordo que durant bastant de temps havíem  anat sovint a Barcelona, bé fos de passeig o més especialment per anar a  fer la compra a la Boqueria degut que a l’Antoni l’oferien bitllets de tren per la família.

Els pares de la Júlia la van portar a estudi a la escola Genescà que estava  al carrer del Sal·lari, relativament prop de casa seva.

En aquells moments el regim polític era la Republicà Espanyola i  l’autor d’un treball Antoni Alsina[1]ens  parla  de la docència a Terrassa i en concret de les escoles del carrer Baldrich, que en cita a Baltasar Ragon dient que aquestes escoles  van ser posades en funcionament el dia 18 de gener de l’any 1932 i també esmenta que:

La Júlia 1946 aprox. (Família Masana)
La Júlia 1946 aprox. (Família Masana)

 A la creació de les escoles graduades del carrer de Baldrich la va seguir l’escola Genescà, al carrer del Sal·lari, que va ser la graduada de nenes número 2 i que té l’origen en aquest mateix període. En aquest cas, l’escola va prendre el nom del regidor senyor Genescà, que en un acte altruista cedí al municipi un edifici i terrenys per tal que hi fos construït un nou grup escolar.

En base a aquesta informació podem dir que la Julia havia de ser unes de les primeres alumnes que va anar al Genescà.

Francesc Masana i Júlia Olea (F.Masana)
Francesc Masana i Júlia Olea (F.Masana)

Sabem coses de la Julia perquè era la promesa del meu germà Francesc i vàrem començar a sortir plegat l’any 1945, quan jo tenia un any d’edat i potser perquè era la petita de sis germans i el meu germà Francesc a més era el meu padrí, pel que fos, se enduien a diversos dels llocs a que  anaven. Algú els hi havia preguntat si era la seva filla. Sempre els havia vist feliçment  enamorats i de grans manteníem i ho manifestaven la seva continuada estima.

Francesc , Júlia i Rosa M.  a Barcelona. El vestit de la Júlia i la corbata d'ell són fets de la mateixa roba. (Familia Masana)
Francesc , Júlia i Rosa M. a Barcelona. El vestit de la Júlia i la corbata d'ell són fets de la mateixa roba. (Familia Masana)
Plaça Catalunya Barcelona, Jaume Sunyer i Rosa Masana
Plaça Catalunya Barcelona, Jaume Sunyer i Rosa Masana
A 'Rompeolas' amb vaixell, Barcelona
A 'Rompeolas' amb vaixell, Barcelona

Notes


[1] Antoni Alsina. El grup escolar Baldrich. l’origen de l’escola Bisbat d’Egara. Terme 21, 2006.

 

Un soldat i una infermera a Eivissa

He considerat comentar una experiencia succeïda  l’any 1966, referent a una companya infermera, la Ramona Ramoneda, amb qui  varem treballat plegades  a la Mútua de Terrassa junt també amb la Filo Pla, era referent  a una experiencia romàntica que havia viscut   de més jove.

Esquerra:  R.Ramoneda, de Rubí,  R.Masana i M. Badrines a Mútua 1964
Esquerra: R.Ramoneda, de Rubí, R.Masana i M. Badrines a Mútua 1964

Va dir-nos que a un hospital que treballava havia assistit a un soldat  ferit al front durant el conflicte  de la Guerra Civil Espanyola de 1936-1939. El soldat es deia  Pere  i presentava ferides greus que podien comprometre-li  la  vida però,  se’n va sortir encara que li restà algun tipus de mobilitat física.  De la manera que ens ho havia  explicat vàrem pensar que a més del tractament  metge, possiblement el que més l’havia  millorat era  la entrega professional de la Ramona i l’afecte del seu tracte.

En Pere vivia a Eivissa però la distància no els va impediment perdre el contacte perquè la Ramona de tant en tant l’anava a veure’l a aquella illa tant bonica de les Balears,  fins que un dia ens va donar  la noticia  i a la vegada la sorpresa de que deixava la Mútua i se’n anava a Eivissa perquè el Pere i ella es volien  casar.

Mútua de Terrassa, d'esquerra a dreta: Masana, Josa, Ramoneda ...
Mútua de Terrassa, d'esquerra a dreta: Masana, Josa, Ramoneda ...

La Filo i la Ramona varen mantenir per carta el contacte i un dia la Filo em diu: Rosa que et sembla si anem a veure a la Ramona a Eivissa, m’ha dit que estaria molt contenta si l’anàvem a veure  a Santa Eulàlia  i que no ens patíssim per l’allotjament  perquè tenia una casa  gran que hi havia lloc de sobres.Pocs dies desprès estàvem allotjades a casa de la Ramona i el Pere que vivien amb  la mare del Pere,  la senyora Antonina era una persona encantadora i des seguida varem mostrar-nos  un mutu afecte.

Antonina, Pere, Filo i Rosa M., la Ramona va fer la fotografia , Eivissa 1966
Antonina, Pere, Filo i Rosa M., la Ramona va fer la fotografia , Eivissa 1966

Aquella visita excursió la  vàrem considerar com que  per a ells també els hi eren  unes petites vacances, en part  perquè  feia poc  que havia obtingut el carnet de conduir i vàrem poder llogar un cotxe , una Genovesa, i amb ell vàrem recórrer, diria,  tota la illa, perquè  no vàrem deixar cap racó on posar-hi el nas, degut que tots teníem  ganes d’anar a cavall amb un cotxe descapotable força. Un dia també vàrem fer una excursió amb vaixell a Formentera.

Ens vàrem divertit molt perquè la Filo tenia un temperament que de tot en feia acudits, donava també la circumstància  que jo sense voler feia quelcom de atípic, també era el meu temperament i,  quant la Filo ho explicava a algú era un trinxar-t’he  de riure, sabia  posar-li  una salsa especial  a la narració. Aquells dies vàrem ser com una trobada familiar circumstancial formada per tres generacions .

Acomiadament d'un vaixell eivissenc 1966
Acomiadament d'un vaixell eivissenc 1966

Observant les fotografies he recordat un costum dels eivissencs que feien quan acomiadaven a algú que marxava amb vaixell  de la illa. Consistia en agafar des de dalt del vaixell el cap d’un rull de paper de vàter i llançar aquest a les persones que estaven a baix , quan el buc s’anava retirant del moll el paper s’ estirava formant unes esteles fluctuants que configurava  una  estètica festiva, em va suggerir que era una manera simbòlica de desitjar bon viatge i a la vegada mantenir figurativament  el contacte amb la persona o persones que marxaven.

Ara recordo també un  costum que tenien els habitants ‘’una illa grega, no podria dir quina,  però va succeir que quan el vaixell amb el que viatjava va passar  per davant d’una  illa, els seus habitants amb un mirall  feien ‘la rateta’ al vaixell que navegava, dirigien  els raigs del sol  reflexionats  al mirall cap al vaixell. El capità en resposta i com a  acte  de cortesia també  tocava tres tocs de sirena que fan aquell moc, moc, moc tant agut. Recordo que aquesta mútua salutació  em produí un sentir emocional marcat per la distancia i la aproximació, entre un quedar-se per uns  i un viatjar pels altres, una vivència simultània de dualitat, potser ve d’aquí que la recordi.

La Ramona i la Filo a Eivissa
La Ramona i la Filo a Eivissa

Tornant a Eivissa dir que aquell viatge va ser fantàstic tant pel caliu humà, com pel paisatge, la alimentació casolana eivissenca , la artesania de la senyora Antonina i d’altres artistes, l’aigua cristal·lina del mar, la aventura d’anar vaixell i amb cotxe descapotable, les ‘calimetes’ o  vermut fet de figues, el sol i la possibilitat de viure  experiències noves.

Imatge eivissenca
Imatge eivissenca

Encara que siguin  de baixa qualitat incloure algunes de les imatges que poden il·lustrar aquells dies de lleure  amb la Filo a casa de la Ramona, en Pera i la Antonina, tinc bon record de tots ells, llàstima que el temps passat faci que ja no siguin a temps de llegir aquestes quatre ratlles que he fet pensant amb tots ells.

 

La Filo amb ulleres i la Rosa M. 1966
La Filo amb ulleres i la Rosa M. 1966
Costa eivissenca
Costa eivissenca

La dècada dels anys setanta

De finals dels anys seixanta a l’inici dels vuitanta del segle passat, la societat va estar marcada per l’anomenada Transició Espanyola, amb la proclama que va fer Franco perquè el seu successor fos Joan Carles de Borbó, les darreres execucions de presos polítics —entre ells Salvador Puig Antich, que va ser executat l’any 1974—, l’assassinat de Carrero Blanco l’any 1973, la mort del dictador l’any 1974, l’aprovació del referèndum de la Constitució Espanyola el desembre de 1978, l’intent de cop d’estat el 23 de febrer de l’any 1981 perpetrat per militars i les primeres eleccions democràtiques, en què el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) va obtenir la majoria absoluta l’any 1982.

Llibre que ens pot situar envers les tensions del moment
Llibre que ens pot situar envers les tensions del moment

Els joves d’aquell moment vàrem viure aquests i altres esdeveniments i participàvem en diverses activitats culturals terrassenques marcades totes per la disconformitat amb la dictadura, fet que ens situava en una condició de joves progressistes, no carques i no fatxes. Alguns joves universitaris simpatitzants de líders intel·lectuals, membres de sindicats o de corporacions religioses tenien rols bastant actius a favor del canvi i també hi havia artistes de teatre, cinema, cantants, artistes plàstics, estudiosos de temes polítics i socials així com algun activista cultural clandestí. Tots anàvem junts amb el lema de la cançó, consistent a estirar la corda els uns cap aquí i els altres cap allà fins que caigués la dictadura i deixés pas a l’anhelada democràcia.

Les persones més de base treballadora assalariada érem les que formàvem part de l’encoixinat, diguem-ne fèiem pinya per sostenir la base del castell dels Minyons o dels futurs candidats a polítics municipals i autonòmics. La majoria érem persones confiades i idealistes, d’altres sovint érem càndids i ignorants, desconeixedors dels ressorts del joc d’escacs social. Però una particularitat que tenia aquest encoixinat de base era que la majoria no teníem ambició per escalar càrrecs, ens estava bé el que fèiem i a més en ser nobles i no competitius érem un bé molt preuat. Passats els anys i mirant enrere pots donar crèdit al que alguna vegada havies intuït, que alguns de nosaltres érem dones i homes de palla que fèiem gruix, tot i que costa acceptar aquest rol  secundari  i dependent dels altres. Per contra hi ha qui es declarem artífexs del canvi de model social del 1982 encara que aquest fos un proposi canalitzat, ara vist com a  una  peculiar democràcia.

Part de la colla, 1965
Part de la colla, 1965

Feta aquesta breu introducció es adient explicar alguns fets d’aquesta època que poden servir com  a testimoni  de les consideracions esmentades.

Fulls clandestins

Vàrem anar a passar dos dies en un campament de dependència eclesiàstica i mentre estàvem en una conferència per megafonia ens van avisar a tres de nosaltres perquè anéssim a secretaria. Hi vàrem anar amb intriga ja que és poc freqüent interrompre una conferència per donar un avís. Una vegada a secretaria ens van acompanyar a un lloc on hi havia una màquina d’impressió de documents i ens van ensenyar unes butlletes impreses que contenien paraules contra el govern franquista.

Van dir-nos que quan sortíssim de la conferència les anéssim a buscar, que ens les amaguéssim sota la roba i les deixéssim caure a terra quan tots els assistents estiguessin de lleure a fora i sobretot tenir cura que ningú ens veiés fer-ho.

Durant el temps que va durar la conferència vaig estar neguitosa, em preguntava per què m’havien cridat a mi i a les altres dues persones, no hi veia cap relació, i a més ells a mi no em coneixien, que sabés; també patia per si entremig d’aquelles persones hi pogués haver camuflat un  agent de la policia armada  que se m’endugués a comissaria. Una companya em va demanar per què ens havien cridat i, li vaig dir que dels altres no sabia res i que a mi m’havien donat un encàrrec de la família.

Un pis destinat a docència

En aquesta ocasió reconec que vaig tenir molt de coratge pel fet d’enfrontar-me a un grup de persones que em proposàvem una cosa, al dir-los que no estava d’acord a fer-la. Em van llançar tots els qualificatius imaginables, d’aquells que només usàvem quan ens volíem referir als que duien la creu gamada al braç. Va ser terrible sentir com et poden atacar el que ara en diem autoestima, equivalent a deixar-te com un drap brut.

El que més em va doldre d’ells era que la majoria els coneixia i no van escatimar paraules punyents i tot perquè m’havia negat a registrar un pis de lloguer al meu nom, un immoble que oficialment seria destinat a fer-hi classes però en realitat era per fer-hi les reunions polítiques que en aquell moment havien de ser encobertes o clandestines. Vaig sentir tristesa, en especial en veure l’actitud d’unes persones que donava per fet que estaven motivades a fer una societat millor, més lliure i respectuosa amb les decisions del altres.

Passar la frontera de la Jonquera i el Pertús

Un divendres a mitja tarda vàrem sortir de Terrassa tres cotxes plens de nois i noies i també motxilles i tendes de campanya amb destí a Prada de Conflent. Un dels cotxes era el meu i al seient del costat hi anava un noi que coneixia i al darrere dos que no havia vist mai. Nosaltres anàvem rere els dos altres cotxes en direcció a la Jonquera, ells van passar primer que nosaltres per la duana i quan ens van demanar el passaport el vàrem entregar, però els dos nois del darrere no el duien. Van dir que el tenien en un dels altres cotxes que havien passat primer.

Lògicament no els varen deixar passar, per la qual cosa vàrem tornar enrere, però el noi del meu costat em diu: “Anem per aquí a agafar la carretera que porta a la duana del Pertús.” Arribem a la duana del Pertús, abaixo el vidre, dono al gendarme els dos passaports i li pregunto: “¿Falta mucho para llegar a Prada?” Amb una cara molt seriosa respon: “Usted no va a Praga ni a ninguna parte, queda detenida.” I va afegir: “Esto es clandestinidad y complicidad de clandestinidad.

Em volia fondre; aquelles paraules em van produir una mena de xoc. El guarda em diu: “A ver, aparquen aquí y vengan conmigo.” Ens van fer entrar a les dependències duaneres i espantats pensàvem que passaríem la nit asseguts en una cadira. Vàrem deduir d’acord amb aquell sobtat “queda detenida” que s’havien trucat entre duanes i ens estaven esperant.

Finalment després d’un temps de llarga espera ens diuen: “Bien, ustedes dos pueden seguir, pero los otros tienen que volverse.” Els vàrem preguntar si podíem dir als passatges d’algú vehicle que anés en direcció Girona si els poden portar i van respondre: “Ustedes mismos.” Tinguérem sort perquè una parella francesa  que creuava la duana es va avenir a agafar-los de passatges aquells dos nois.

Nosaltres dos en arribar a Prada i explicar el succeït  i preguntar per les motxilles d’aquells xicots, ningú  en sabia res, llavors em vaig adonar que sí, que com havia dit el gendarme era còmplice de clandestinitat, encara que frustrat. En aquella ocasió també vaig preguntar-me per què havia de ser jo qui havia d’intentar passar per la duana aquells dos nois.

Les misses de campanya

Preparació per fer missa
Preparació per fer missa

En alguna ocasió havíem anat d’excursió amb un noi jove que era capellà, havia sabut aglutinar un grup de joves i per amistat els uns amb els altres ens hi apuntàvem. Abans de dinar hi havia el costum de fer un altar improvisat amb flors silvestres i espelma inclosa on el capella celebrava la missa a l’estil dels primitius cristians combregant amb pa i vi reals. Els que sabien tocar la guitarra amenitzaven la celebració i també cantàvem en especial el Cumbaià.

El grup, 1969
El grup, 1969

Un dia que érem a la zona  de la Font de les Canyes on  per un tros més amunt hi passava  la carreteres que sortia de Terrassa, cap a Castellar del Vallès, després de missa i de dinar el que cadascú portava, un noi es va posar en un lloc que fos visible per a tots va treure uns folis i inicia la lectura: era un clar i contundent manifest polític en contra de Franco i no es van tallar gens quan algú ho va escriure. En aquestes algú cridar: “Els grisos! Correu, correu, que venen els grisos!” Hi havia tres o quatre cotxes de la patrulla de policia a dalt a la carretera i emprenien carrera cap avall amb la porra en mà.

Darrerament he localitzat una nota al Diari de Terrassa del dia 31 de maig de l’any 2019  informava que en aquest lloc on hi van haver tantes detencions, s’havia posat una placa en commemoració a la ‘Manisfectació de la Font de les Canyes’  feta el dia 1 de maig de l’any 1969.

Em vaig poder escapar enfilant-me muntanya amunt i corria d’una manera que no ho havia fet mai quan feia atletisme. Aquell dia van ser diverses les persones que es van emportar detingudes, una d’elles una companya de l’hospital que més endavant va ser regidora. No ens havien avisat del propòsit de llegir un manifest; es devia donar per entès que en formar part del grup ho acceptàvem. És probable que la policia estigués assabentada d’aquell acte, altrament per què aquell desplegament de cotxes policials? Em vaig sentir conduïda.

Una altra noticia d’interès emmarcada en la Memòria històrica  ha estat la creació de la Fundació  Cipriano García Sánchez, obrer, sindicalista i polític de Comissions Obreres.  L’any 1951 vivia  al  barri de Ca n’Anglada de Terrassa  d’on en van sorgir la major part dels moviments socials.

Contactes

D’aquests temps que parlem hi havia necessitat que les persones ens adheríssim a diferents tendències ideològiques tant de caràcter liberal, socialista, comunista i també de tendències religioses vinculades o no a la religió oficial cristiana. Una vegada també vaig ser invitada a un acte diferent als que havia vist i hi vaig anar —tres vegades, penso— i en veure que no m’interessava vaig tenir feina a desfer el que havia fet. No em podia deslliurar de la situació, per fer-ho vaig haver de canviar alguns hàbits diaris.

Vistes aquestes vivències amb ulls d’ara, venen ganes de donar consells a les persones joves, però fer-ho no seria adequat perquè cadascú ha de tenir les seves experiències vitals. El més important és tenir consciència del que succeeix i si cal tenir el coratge de dir no.