Portada > Infermeria > Diversos

Lluís Suñer i Josep Suñer Gallart afeccionats al Hoquei sobre patins

El matrimoni Luís Suñer i Ampar Gallart vivien a la carretera de Rellinars davant mateix de la Central Elèctrica de Terrassa, van tenir quatre fills, Josep, Jordi, Jaume i Neus.

Lluís Suñer Lluís col·laborava en un casal esportiu, no sabem dir-ne el nom, estava situat dues travessies més avall d’ on vivia la família, a mà contraria de la Central Elèctrica. Segons l’actual plànol de Terrassa el casal o centre esportiu estaria situat a un espai entre la riera de les Arenes, la carretera de Rellinars i els carrers Úbeda i de la Salut.

Recordem aquests fets perquè algunes vegades junt amb la meva germana Anna havien anat a veure com el Josep jugava un partit de hoquei sobre patins a una pista asfaltada, com dèiem, bastant propera a casa seva.

Jugadors de hoquei sobre herba (Imatge guardada per Francesc Masana)

Josep era el promès de l’Anna de la que en soc la seva germana petita i algunes vegades, desprès del partit ens permetia assajar la nostre habilitat consistent en sostenir-nos a sobre de vuit rodes. El que si vàrem tenir ocasió de comprovar que la pista era més dura que la de terra. Parlem aproximadament de l’any 1953, quan en aquell moment tenia uns vuit anys.

Lluís Suñer, el pare d’en Josep, tenia gran habilitat per les qüestions mecàniques i fos el que fos que tinguessin malmès els patins de jugar al hoquei, ell sabia com tornar-los a fer funcionar, era el que en dèiem ‘un manetes’ Disposava d’ un petit taller al cobert del pati de casa seva on l’havia vist treballar algunes vegades.

Darrerament entre les fotografies que guardava el meu germà Francesc Masana i la seva muller Júlia, que ara les tinc a casa, n’hem localitzat una d’ un partit hoquei sense patins on es veien uns nois bastants joves amb els sticks a la mà.

El fet que Francesc guardés aquesta imatge ens ha suggerit que entre els jugadors hi podia haver-ne algun que ell conegués. Pensàvem que podria ser en Josep Suñer però no els sabem identificar, amb tot l’adjuntem per la relació que te amb aquest esport i potser algú la pot identificar.

Marià Masana recorda que Josep havia jugat a hoquei al club Sferic, centre que encara està actiu al carrer Sardenya, 34 de Terrassa. Dir que la Federació Catalana de Hoquei sobre patins, va ser creada els anys quaranta i a la dècada dels anys seixanta va passar a dir-se Federació Catalano-Balear.

Josep Suner Gallard, terrassenc jugador de hoquei sobre patins

És possible que en un moment o altre pugui aparèixer alguna imatge o saber quelcom més de l’esmentada pista esportiva de la zona Nord –Est de Terrassa.

És evident que les coses viscudes de joves sempre guarden quelcom dins nostra, ho diem perquè als Jocs Olímpics d’ Espanya de l’any 1992, vàrem voler assistir al partit de Hoquei sobre herba femení que es jugava a Terrassa , no deixa de ser curiós que en aquest esdeveniment i va assistir com a col·laboradora holística una de les filles de Josep, la Rosemari Suñer Masana i també la seva cunyada Rosa Maria Masana, a la que ell ensenyava ell a patinar, va voler anar a veure aquest tant especial campionat esportiu fet a la nostra ciutat, podem pensar que en el fons el que volíem propiciar amb el nostre entusiasme era que l’equip femení terrassenc en sortís guanyador, així va ser obtenint la màxima menció, o sigui la Medalla d’Or.

A Josep també l'agradava jugar a tenis, el veiem junt amb Rosa M. Masana, la seva cunyada, a Viladecavalls

Conferència, Dones emprenedores de Palafrugell 1857-1914 i de Celrà 1856-1945

El passat dia 6 de març del 2024 i en commemoració del dia de la Dona treballadora, vàrem presentar al centre de can Ponac de Celrà els llibres Dones emprenedores de Palafrugell . A la vegada també i , desprès de dur a terme algunes investigacions, vàrem donar a conèixer a les 26 dones celranenques que disposaven de negocis posats al seu nom, durant el període que anava de l’ any 1856 al 1945.

A partir de conèixer el nom de la persona, l’adreça i el tipus de negoci que regentaven , pensem que ens podria facilitar la localització d’alguns dels seus familiars i poder sabes més coses d’elles. Tot ajuda a engrossir la historia d’una població i ens aporta d’altres idees per seguir investigant en el territori. El segon volum del llibre Dones Emprenedores de Palafrugell està a la xarxa.

Presentació amb Power Point a can Poçac de Celrà.

D’un sector poblacional de la Bisbal, tots pròxims.

Poden dir que els bisbalencs quan sortim per fer la compra o bé passejar, gairebé que és obligat que confluïm en llocs com les Voltes, la plaça d’independència, la plaça Major, el carrer Ample, el passeig Marimón i l’Aigüeta entre d’altres.

És en aquesta zona tan cèntrica on trobem a faltar persones que sempre hi eren i ara ja no hi són, cosa que provoca una sensació de carència, d’estar en espais semi vuits encara que hi hagi altres persones, és com si la vila s’anés desertitzant i això sense comptar altres persones que també se n’han anat marxant. És com si el Daró que ara dormia, l’últim cop s’hauria estat alguns puntals que sustentaven part de la vida social de la Bisbal.

No podem deixar de sentit malestar i fins i tot ràbia pels crancs, no pels animalets en si, sinó pel seu significat metafòric d’una malaltia que es diu que si tot i això, moltes vegades és que no, les micosis oportunistes també fan la seva funció i no diguem els parells del principal òrgan del cos, el cor.

En aquest lloc que assenyalem de color morat que potser sigui d’uns 400 metres quadrats han mort vuit persones que estaven a la dècada dels seixanta anys o poc més, molt precoçment. Ara potser degut al fet d’haver-nos deixat novament una altra persona molt estimada a La Bisbal, ens ha motivat també per recordar les que també se’n van anar abans.

Mapa del sector de Las Vueltas de la Bisbal

Eren : María Piera de Ciurana , farmacèutica (4-8-2017), Carmen Suñén ( 2020) 1 metge de medicina general i homeòpata (20-10-2019)2, Maria del Carmen Pou empleada de la pastisseria Sans, ( ) Rosa Jordi antiquària com a botiga al carrer de l’Aigüeta cantonada passeig al Passeig Marimón, la Dolors Casademont, tècnica del Departament de Cultura de l’Ajuntament de la Bisbal (31-8-2021), Albert Solà conegut pel Monarca, va escriure un llibre (8-10-2022), treballava a la cafeteria el Drac de sota Las Voltes , va morir de sobte i per a més greuge ara ha fet el traspàs la metgessa Maria Pons Carol que treballava al Centre d’Assistència Primària de La Bisbal ( 28-1-2024) 4 havia viscut també en un habitatge situat a les Voltes. Veiem doncs que en un espai de temps de sis anys han mort prematurament sis persones, dues mèdiques, una farmacèutica i tres comercials i tots eren molt coneguts per tenir una relació continuada amb els bisbalencs.

Una farmacèutica, dues metgesses, dues tècniques de cultura municipal, una antiquària, una pastissera de botiga, un cambrer.

M. Dolors Casademont Ferriol ( 31-8-2021) cedida la seva mare

Rosa Jordi a la seva botiga d'antiguitats (Rosa M. Masana)

La metgesa Maria Pons Carol (Imatge .... Codolà)

Maria Dolors Figueres (29-2-2024 ( Xevi Codolà)

Recentment a mort la Maria Dolors Figueras Bruguera, en concret el dia 29 de febrer de l’any 2024 a l’edat de 55 anys . La Dolors treballava al servei de Cultura de l’Ajuntament de la Bisbal i va estar implicada en molts dels esdeveniments culturals que es duen a terme a la Bisbal , sempre ha treballat a favor de la cultura. Era professora de català i van ser moltes les persones que van aprendre d’ella perquè a més tenia un caràcter que la feia pròxima. Els era una seus companys de feina han escrit unes paraules molt honorables de la seva forma de fer. Vivia també d’aquesta zona cèntrica de la Bisbal.

Personalment recordo la Dolors treballant junt amb la Susanna Parals, podria dir que les veia com als dos puntals bàsics perquè la revista, ara inexistent, El Drac sortís periòdicament amb les corresponents correccions gramaticals que eren necessàries fer així com d’altres activitats administratives.

No cal dir que s’han perdut molts anys de vida i d’aportacions que de segur la Dolors hagué pogut dur a terme.

Notas

Carmen Suñén, va rebre de part de l’ Ajuntament de la Bisbal el reconeixement pòstum de Bisbalenca de l’ Any 2019 , esdeveniment que va ser publicat a la Revista Baix Empordà.

Joan Muntada Bartrina

: Joan Muntada Bartrina, 2017 (RM)

Vaig conèixer Joan Muntada el 1993 a l’inici de la meva activitat d’infermera a la vila de Pals, tasca que consistia en donar assistència als malalts a la consulta, els que restaven enllitats i no podien venir i a més havien d’estar localitzats tot el dia i també la de nit per si es generava alguna urgència metge o traumàtica.

Cal recordar que el Centre d’Assistència Primària de Palafrugell (CAP) es va posar en funcionament l’any 1997 i va ser a partir de llavors quan el consultori de Pals va entrar a formar part d’aquest centre. La gran avantatge va ser que les urgències fora del horari de la consulta van passar a ser ateses pels metges i infermeres del CAP de Palafrugell.

A Pals treballava fent equip amb el doctor Vicente Leu Wu que sovint em recordava que ell era, deia, Made in Taiwan. Per dir el meu nom Rosa , ell deia Llosa i a més hi afegia el qualificatiu de maca.

Al principi d’estar a Pals, els pacients em preguntaven:

- Rosa, quin metge hi ha avui, el xinès o el de la cueta?

- Els preguntava, que vol dir el doctor Leu o el doctor Baró?

-Sí, exacte, deien

El doctor Baró era el metge que feia les substitucions del doctor Leu i portava el cabell recollit amb una petita cua, d’aquí el mot. Els pacients més tard em preguntaven pel metge usant el seu propi nom.

Això que diré és un punt de vista molt personal i puc estar errada, però he observat que quan un metge o una infermera amb bona empatia amb els pacients, marxen forçats o per pròpia iniciativa , als pacients els costa acceptar als nous facultatius , per exemple a Pals trobaven faltar molt al doctor Josep Viscasílles i sempre me’n parlaven. El doctor Viscasilles també vaig tenir l’ocasió de conèixer.

El doctor Leu i el doctor Baró tenien consulta privada al seu domicili i el doctor Leu disposava de pacients conductats, o sigui que pagaven una quota per poder ser atesos a casa del doctor i a d’altres hores fora de la consulta. Aquesta dinàmica ocasionava que de vegades s’havíem de lliurar cures d’infermeria a hores poc habituals.

Joan Muntada de vegades venia a la consulta sense presentar símptomes importants, però sí que tenia alguna xacra o preocupació per algun dels paràmetres físics que nosaltres valoràvem. Les infermeres rurals fèiem un tasca que encara que de vegades només consistia amb escoltar i fer alguna valoració era suficient perquè la persona es trobes millor.

En Joan era una persona coneixedora de diversos fets succeïts a la vila i també molt prudent a l’hora d’explicar quelcom, vaig veure que l’agradava interpretar alguns gràfics perquè disposava d’alguns coneixements relacionats amb missatge simbòlic.

M’agradava escoltar algunes de les seves observacions, de vegades sorprenents, un dia no se per quin motiu, em va dir que era una ‘iniciada’ possiblement només perquè l’escoltava, encara que alguna cosa que deia em ressonava.

Vaig haver d’anar diverses vegades a casa seva, als Masos de Pals (2) per atendre a la seva mare Mercè Bartrina, per cert la Mercè surt al llibre d’Històries de Pals perquè de jove havia estat coquessa, o sigui que cuinaria per algunes festes a cases particulars i més endavant també en hostals.

Al llibre abans esmentat i consten algunes històries relacionades amb les hortolanes dels Masos de Pals, de quan anaven a vendre al mercat de Begur passant per una drecera del bosc i anaven carregades de cistells i fardells.

Joan ens va comentar que de bastant jovenet acompanyava als seus avis Sebastià Muntada i Maria Valls a fer mercat a Begur i que ell era l’encarregat de portar el cistell amb dues dotzenes d’ous.

M’he sentit motivada per dir quelcom d’en Joan perquè després de jubilar-me, alguna vegada m’havia trucat a casa per preguntar què feia, però per dir-me també i més d’una ocasió, que anés a buscar-li uns llibres que tenia i que sabia m’interessaven. De fet, disposava d’un tipus de literatura que no sol estar a les estanteries de les llibreries.

La darrera vegada que em va trucar pel telèfon va ser per preguntar-me quin dia m’anava bé anar a dinar al restaurant de Can Ruben, volia invitar-me. No varem acabar de concretar ,perquè a més qui havia de pensar que Joan tingués una curta perspectiva de vida, penso que ni ell s’ho imaginava.

En aquest moment agraeixo a Joan la seva voluntat de convidar-me, és com si el convit s’hagués produït, encara que hagués estat millor realment trobar-nos. Fa poc vaig trobar un vídeo d’un dia que venien de dinar , varem passar per davant de la casa d’en Joan i varem parar a saludar-lo.

Vídeo amb breus moments de Joan Muntada. https://youtu.be/hrjZb-G_diA

Notes:

1- Rosa M. Masana. Història de Pals explicada pels palencs. 2012, pags. 173 i 27

Repasar roba interior, la Elena Francis i la Pietat Estany

De bastant joves a vegades escoltava per la ràdio el programa ‘Queridas amigues’ del consultori d’Elena Francis, era l’emissora que la meva mare tenia el costum de sintonitzar mentre treballava junt amb una de les meves cunyades recordant els sobrants de teixit de peces interiors de dona que confeccionava una empresa de Terrassa. Aquest material recordat que ens busquem un magatzem situat en un carrer que comunicava amb la carreta de Moncada de Terrassa, la meva mare deia que tenia que dedicar moltes hores de treball per guanyar poc, algunes vegades l’havia ajudat per poder complir amb el termini d’ entrega de la feina.

Quan parlava Elena Francis, les persones que escoltaven el programa posàvem tota l’ atenció perquè amb freqüència tractava temes relacionats amb l’amor i també dels desamors. El record d’aquest episodi de la vida ens ha vingut perquè fa poc que he vist un vídeo filmat durant un dinar al cafè-restaurant del Casino de la Fraternal de Palafrugell , esdeveniment que va ser organitzat per l’Associació de Suport a la Dona de Palafrugell i, d’immediat ens ha vingut en ment el que va dir una companya de taula, hem va dir:

Pietat Estany, de l'article de Lluís Molinas

- Estàs asseguda junt amb Elena Francis.

De primer vaig pensar que em gastava una broma, però ràpidament va afegir:

- Es tracta de la Pietat Estany, la persona que escrivia les respostes que les oients de la radio feien a la Elena Francis.

Desconec el perquè, però resulta que a més de pensar que la Elena Francis era una persona real, no fictícia , me l’imaginava alta, rosa que anava molt ben vestida, imatge que potser havia creat degut que una vegada vaig veure a la meva cosina Elena Masana que va venir de France junt amb el seu promès i tothom va quedar sorprès del guapa que era, semblava una artista del cinema americà.

Mai m’hagués imaginat que un dia estaria asseguda al costa d’una de les mítiques Elena Francis que consolava a les oients radiofòniques lliurant aquells consells tan ensenyats tenint en compte l’època, eren propis d’una psicòloga també de l’època. Aquell dia vaig conèixer a un personatge de component mític i fictici a la vegada, igualment com m’havia succeït quan vaig assistir a la reina d’Itàlia Maria José de Savoià a un hospital de Suïssa, les reines també són personatges mítics, però quan les tractes no notes cap diferencia, si potser més cordialitat en les formes.

Qui va tenir un desenvolupar un treball rellevant en aquest programa radiofònic de la Elena Francis va ser el periodista Juan Soto Viñola i amb col·laboració d’altres persones que presentem en un esquema.

Retall de la RBE de LLuís Molinas i del OKdiario

Notes

Per saber quelcom més de la senyora Piedad Estany llegiu l’ article de Lluís Molinas. Las dones silenciades. Conversa amb Pietat Estany, col·laboradora del Consultori de la senyora Elena Francis. Revista del Baix Empordà, núm. 38, pàg.8, 2012. També a Wikipedia.

Veure: Jose Soto https://www.rtve.es/noticias/20170212/muere-escritor-juan-soto-vinolo-verdadera-elena-francis/1489724.shtml

next posts 1 2 3 4 … 26 previous posts