Havia finalitzat els estudis d’infermeria i treballava a la Mútua de Terrassa, nosaltres llavors vivíem a prop de les Fonts de Terrassa i per desplaçar-me feia servir una Vespa 125 i havia de passar pel fred i les pluges d’hivern, per la qual cosa vaig decidir comprar-me un cotxe Seat 127.

A la sucursal del carrer Rasa on venien els cotxes Seat a comprar en dir-li que em quedava un Seat blanc que tenien exposat, em van preguntar:

Està casada?

No, els vaig respondre.

Disposeu d’alguna propietat?

No, només tinc una Vespa.

Doncs ja ens sap greu, no li podem vendre el cotxe perquè les lletres han d’estar avalades.

Decebut per la fallida de la compra en arribar a casa li vaig explicar el fet al meu germà Francesc, que era disset anys més gran que jo. I em va dir:

No us preocupeu, si és qüestió de disposar d’un aval i tu veus que pots pagar les lletres ja t’avalo jo.

Va ser un gest, aquell del meu germà, que sempre li vaig agrair.

Passat un temps de la compra del cotxe, un diumenge del mes de juliol de l’any 1975, vam anar amb la meva mare a fer una volta amb el cotxe . Anàvem per la carretera de Manresa i en arribar a la cruïlla amb Sant Vicent de Castellet ens desviem fins arribar al Pont de Vilomara que en veure un gran cartell que deia “Ven de parcel·les”, em vaig dirigir i em vaig aturar al lloc on hi havia una capseta de fusta amb un rètol que deia ‘Informació n ‘

El venedor ens va dir que una parcel·la de 400 m2 a aquella urbanització Marquet Paradís podia adquirir-se pagant 24 mensualitats de 3.134 pessetes cadascuna que feien un total de 75.216 pessetes. Vaig fer comptes ràpids sobre els meus ingressos i despeses considerant les guàrdies de més que podia fer a urgències de Mútua i arribava a cobrir la quantitat estipulada.

Li vaig dir a venedor: Me la quedo.

 

La meva mare reflexionava sobre la situació i em va dir:

Rosa, vols dir que això de comprar tant a la lleugera un terreny no ho hauries de comentar abans amb el  Cisco? El Cisco era el meu germà 18 anys més gran.

Li vaig respondre que no calia, que ho podia fer per mi mateixa.

El dilluns quan vaig anar a treballar ho vaig explicar a les meves companyes de Mútua i la notícia va córrer com un llamp. Em preguntaven:

Rosa, què dius que t’has comprat una parcel·la?

Sí, els deia, però pagant 24 lletres.

No vaig trigar que fos titllada de capitalista, d’una terratinent, mai millor dit perquè es donava el cas que a Terrassa hi havia famílies nouvingudes que tenien dificultats econòmiques per tenir un habitatge de 60 m2  i nosaltres per poder-los ajudar una mica dúiem a terme tasques sanitàries de voluntarietat, especialment al barri de Can Anglada.

Vivíem un moment de molt posicionament anti capitalista que per anar-hi en contra fèiem també  activitats culturals i manifestacions de caràcter polític, atès que estàvem a les darreres acaballes del règim franquista.

Dir que el mossèn Daura de la parròquia de can Anglada va ser el promotor d’un ventall d’ activitats per els obrers juvenils del barri amb extensió a d’altres llocs de la ciutat,  fèiem excursions, celebràvem misses a l’aire lliure, cantàvem i algunes vegades també algú treia un manifest per llegir a la concurrència, es deien unes paraules que quan les escoltaves  veies venir que allò s’acabaria amb punta, com deia el meu germà Francesc. No tardava  ni mitja hora que teníem les furgonetes dels grisos prop d’allà on érem, ens referim a la policia nacional i,  llavors cames ajudeu-nos a córrer.  A algunes de nosaltres  que els grisos van detenir, durant la democràcia van  ser líders polítics.

Existia també la (JOC) les ‘Joventuts Obres Catòliques’ amb la qual havia tingut relació com també vaig tenir contacte amb  la (JIC) ‘Joventuts Independents Catòliques’, que agrupava a  joves que majoritàriament residíem a la zona  centrica de la ciutat i alguns d’ell, més que obrers eren estudiants.

Diria que donat el meu temperament mogut i encuriosit en ocasions havia passat per ser una dona comunista i d’altres per una capitalista, curiós que és dons en una mateixa persona un  doble model social.

Doncs bé, tornant al tema, els meus companys més incrèduls van volen si era veritat la meva compra i van proposar anar a veure el terreny . Cinc de nosaltres ens  varen encabim dins el Seat 127,  l’excés de pes ,en aquell moment  no tenia cap importància per nosaltres.

Quan vaig  arribar a Marquet Paradís, així es deia la urbanització, vaig donar diverses voltes amb el cotxe pels diversos carrers de la urbanització i no identificava el lloc on tenia la parcel·la.

Ens van  vindré unes ganes intenses de riure, d’aquelles que quan ets jove se’t fa  impossible  frenar,  una de nosaltres va haver de baixar del cotxe i anar a un lloc que no la veiéssim.  Les rialles anàvem en augment fins i tot  jo també reia amb ganes, quan en el fons estava preocupada per no localitzar la parcel.la, a més estava per moments  a punt de perdre la meva de credibilitat.

Em deien:

Rosa, no ens diguis que no saps on tens la parcel·la !!

No, els responia, penso que era aquí.

Però com potser aquí, si això és un carrer?

Entre mi pensava, m’he volgut comprar un terreny per no haver de demanar avals i  a més sabia que no hem volia casar i, ara semblava que no tenia res.

Decidim anar a la caseta d’informació i preguntar. El venedor cerca entre el llistat de parcel·les i ens diu:

Ja sé el que ha succeït, han obert un carrer que agafa de ple la teva parcel·la. Anem que us l’ensenyaré.

En arribar parem el cotxe i observem una paret de terra altíssima com si fos tallada amb un ganivet.

El venedor diu: Era aquí.

Vaig exclamar : Hi ara que, no hi puc pujar !

No és clar, va dir. Com veus ha quedat colgada, però no et preocupis, que te’n oferiré una altra. Quedem per un dia i ho arreglem.

L’endemà a la Mútua la dita era :

La Rosa s’ha comprat un terreny que per poder-hi pujar s’ha de fer escalada o usar una escala de bombers.

Si a la primera parcel·la s’ havia de pujar amb grampons,  la segona  era necessari  anar-hi  amb un cotxe previst de reductora.  El venedor cantava les glòries dient-me  que la vista era fantàstica i que podia jugar amb el terreny perquè

en ser tant accidentat podia jugar amb ell.

Ja sabem el que sol succeir,  que si tens un terreny és gairebé obligat anar-hi a fer una paella, perquè des que no teníem la vinya del pare les paelles a l’aire lliure no eren tant freqüents:

Un dia agafarem la taula, les cadires, el butà, la paella, el sofregit, el brou, l´amanida, els postres, el vi i el cafè dins d’un termos, amb tot anàrem cap a Marquet Paradís  a fer la paella.

Sort de la corda que duia el meu germà al Land Rower perquè va ser  de molta utilitat a la hora de baixar a una petita esplanada la nostra  mare i la Júlia, la muller del meu germà Francesc.

La paella va sortir boníssima i la magnifica vista que teníem al davant  de la muntanya de Montserrat ens invitava a quedar-nos a dormir allà però no anàvem preparats i tampoc hagués estat del tot encertat.

Pagades les 75.216 pessetes de les 24 mensualitats i només dos anys desprès el 1978, vaig signar 15 lletres per valor de 5.000 pessetes cada una per pagar la canalització de l’aigua fins el carrer que va tenir un import total 125.000 pessetes . Curiós que la canalització de l’aigua tingues un cost aproximat d’unes 50.000 pessetes més elevat que el propi terreny.

El terreny va quedar allà i encara hi és tal com era de bon principi, si alguna vegada havia necessitat més recursos econòmics dels que disposava,  havia posar a la venda el terreny però, sense èxit. He fet netejar el sotabosc de la parcel·la tres vegades, la darrera aquest mes de gener del 2024 i és potser per aquest motiu que ara m’ha vingut bé explicar aquesta batalleta de persona gran, d’anys.