Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Dones Emprenedores, Palafrugell 1857-1914. Segon volum. Rosa M. Masana Ribas

Rosa M. Masana Ribas
Rosa M. Masana Ribas

Aquests llibre va ser auto editat  l’any  2016   que adjuntem en aquesta pàgina  en format PDF. La autora és Rosa M. Masana Ribas  que també havia editat  l’any 1913  un primer volum que duia per nom Dones Emprenedores, Palafrugell 1857-1914 però, aquest només va ser imprimit en paper i correspondria al volum I .

Presentació llibre Dones Emprenedores de Palafrugell 1857-1914 , volum II, 2016
Presentació llibre Dones Emprenedores de Palafrugell 1857-1914 , volum II, 2016

Apunts sobre les milícies de Palafrugell l’any 1936

Mentre revisava la premsa digitalitzada de l’Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP) al setmanari Ara vaig veure que hi constava un llistat de 38 milicians palafrugellencs. La milícia era un grup paramilitar format per ciutadans que s’unien per oferir serveis de defensa del territori o d’una ideologia. Les milícies confederals van ser milícies populars creades per la Confederació  Nacional del Treball (CNT) i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) durant la Guerra Civil espanyola.

Els palafrugellencs estaven a l’aguait de les tensions polítiques que vivia el país i quan van rebre la notícia que les tropes de Franco avançaven cap a Catalunya van organitzar una contraofensiva. Va ser el mes de juliol de l’any 1936 quan un grup de milicians van marxar al front d’Aragó per intentar contenir l’avanç de les tropes.[1]

El setmanari Ara del 23 de juliol del 1936 informava que havia estat creat el Comitè del Front Popular Antifeixista,[2] encapçalat pel batlle i altres membres que podien pertànyer a la Unió Republicana d’Esquerra, a la CNT, al Front Obrer Únic Sindical (FOUS) i del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) que disposava d’una secció femenina de milicianes.[3] El dia 27 de juliol va ser format un grup de forces populars que rebia el nom de Joventuts Llibertàries Antifeixistes.[4]

Després que els combatents haguessin arribat al front de Casp, Enric Coll va publicar al setmanari Ara el dia 10 d’agost de 1936 Notícies dels nostres braus lluitadors, en què explicava alguns fets i a la vegada incloïa una fotografia d’un grup de combatents i una noia.

Els voluntaris abans d’entrar en combat van seguir unes classes sobre com havia de ser emprat el material de guerra i les estratègies a seguir, pràctiques que segons s’explica van ser fetes en molt poc temps. Guillem Carreras també ens dona informació relativa als milicians del front d’Aragó.[5]

Simulació del riu Ebre durant la batalla
Simulació del riu Ebre durant la batalla

Albert Joanola en el seu llibre va donar a conèixer algunes de les vivències que el palafrugellenc Francesc Bohera havia escrit durant la seva estada al front. Es pot consultar a l’AMP.[6] Entre d’altres qüestions explica que un pare va lliurar dades a un milicià per veure si podia localitzar el seu fill Santiago Verdaguer, de qui no tenia notícies. Informava que servia a la “55a divisió 177, brigada 706, batalló 4a companyia, base 8 cc, núm. 10”. És possible que no totes les persones que havien mort al camp de batalla haguessin pogut ser posteriorment identificades.

Pel que fa als recursos que havien d’arribar al front, M. Concepció Saurí va escriure que a Palafrugell existia la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) que per a les seves activitats utilitzaven el local de la CNT que estava situat a la plaça Nova. Es cuidaven de recollir aliments que després amb una camioneta els transportaven a les brigades del front. En un d’aquests viatges hi varen anar Àngela  Clos i Batlle i una altra noia que es deia Marina.[7] Durant aquest període republicà, Àngela Clos i Rosa Laviña[8] van estar molt implicades en aquesta lluita, motiu pel qual després de la guerra es van haver d’exiliar a França.

Desconeixem si també transportaven al front material de guerra perquè a Palafrugell algunes empreses del suro es van transformar en tallers de fabricació d’armament. Un dels materials que hi fabricaven eren espoletes per a obusos. Adrianna Serrano ens parla de les fabriques de can Corredor, Dellonder i Gallard, que funcionaven unides, i també la de can Trilla.[9]

Una altra de les associacions que en aquells moments hi havia a Palafrugell era el Socorro Rojo Internacional (SRI), que ajudava les persones més necessitades que lluitaven contra el feixisme. Un article de premsa deia: “El otro día, un camarada miembro del S. R. I. de Barcelona, me decía que por mediación del S. R. I. habían entrado en España, desde el comienzo de la guerra civil, en metálico, víveres y otros objetos por valor de más de dos mil millones de francos oro.[10]

El diari Ara deia el 1936:[11] “L’heroic comportament dels milicians palafrugellencs. El nostre company Gonzal Prats ens contà la presa de La Zaida, en la qual va participar. Ahir a la nit arribaren procedents del front els estimats companys nostres Gonzal Prats, Miquel Rovira i la gentilíssima Lola Blaia que ha honorat el poble de Palafrugell lluitant contra el feixisme amb el mateix braó que els homes a les línies de foc.”

El periodista palafrugellenc Santi Masseguer (epd),[12] després que Albert Joanola hagués escrit el llibre sobre les vivències de Francesc Boera al front, va escriure una crònica en què destacava la personalitat d’en Francesc i la seva afició per l’escriptura.

Cal dir que la lluita al front no va ser com s’havien imaginat, perquè el milicià Tario Rubio[13] explica que els seus pares el persuadien perquè no anés al front perquè només tenia 17 anys, però Tario restava mentalitzat i la tardor de l’any 1937 amb cinc amics més van marxar a Castelló per afegir-se a la lluita armada. Allà els van ensenyar com usar l’armament i una vegada al camp de batalla explicava que les bombes no paraven de caure i a terra s’estenia un gran nombre de joves morts i ferits.

Va explicar que havia experimentat el pànic de trobar-se enmig d’un foc creuat: “Un projectil va acabar amb la vida del Quimet… i, veure el meu amic allí, estès, sense vida, em provocà un doble sentiment. Per una banda, d’ impotència i tristor… i per altra de ràbia.”

Els milicians s’adonaven que anaven perdent la guerra perquè els franquistes disposaven de més recursos i de tàctiques de combat; a més, rebien el suport de les tropes legionàries i nord-africanes, com també dels aliats italians i alemanys. A aquests darrers els anomenaven “els moros rossos”, motiu pel qual van caure en desànim.

També s’explica que les condicions dels presoners van ser tan dures que alguns no ho van superar. Sortosament Tario Rubio va sobreviure i va poder donar testimoni dels fets. En aquesta mateixa línia F. Hernández i col.[14] escriuen: “L’idealisme dels voluntaris en els primers moments topava de sobte amb la dura realitat de la vida al front. Les penúries i les privacions, el fred i la calor, la set i la fam, les incomoditats i els dèficits d’higiene s’afegirien a l’enemic que calia abatre”. Per conèixer amb més detall els successos d’aquesta guerra a Casp es pot consultar l’obra de José Luis Ledesma.[15]

Quan abans hem esmentat que el POUM havia creat una secció femenina de milicianes ens ha fet recordar aquella cançó tan cantada que deia:

La cruel guerra brama                                                     

Simulació de l'esclat d'una bomba
Simulació de l'esclat d'una bomba

i ell ha de partir,

 jo no vull restar sola

de dia i nit,

no vull restar sola,

això em destrossa el cor.

Deixa’m venir, deixa’m.

No, amor meu, no.

Em tallaré les trenes,

d’home em vestiré,

seré el teu camarada

quan junts partirem,

seré el teu camarada,

ningú no ho sabrà.

Deixa’m venir, deixa’m.

Sí, amor meu, sí.

 

Les cançons han estat sovint i continuen sent factors de conscienciació que porten les persones a centrar l’atenció en fets conduïts que convé que siguin aplicats per la societat.

 

Notes



[1] Setmanari Ara, 27 de juliol de 1936, p. 2. A la mateixa pàgina hi ha la crida feta pel president de la Generalitat i una nota que diu: “En el reclutament de milicians per a anar a lluitar a l’Aragó, Palafrugell ha quedat en bon lloc entre totes les poblacions de les comarques gironines, Palafrugell va donar el major contingent de lluitadors”.

 

[2] El Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya era un organisme creat el 21 de juliol del 1936 a Barcelona per Lluís Companys amb l’objectiu d’ organitzar militarment les forces que lluitarien contra l’alçament militar a Catalunya durant la Guerra Civil Espanyola.

[3] El Partit Obrer Unificat Marxista disposava d’una secció femenina i el comitè local de Palafrugell estava format per: secretària general, Lola Bussot; Socors Roig, Rosa Plaja. Consten com a vocals, Maria Genís, Hermínia Anglada i Amanda Massafont. Font: hemeroteca de l’Arxiu Municipal de Palafrugell. Setmanari Ara, 18/1/1937, p. 3. També hi estaven implicats el PSUC i el PSOE.

[4] L’anomenat front de l’Aragó era la línia de guerra formada entre republicans i les forces de Franco a les terres aragoneses durant la Guerra Civil Espanyola. Es trobava a l’est de les principals ciutats: Saragossa, Osca i Jaca, i anava des del nord fins al sud del país.

[5] CARRERAS RODRÍGUEZ, Guillem. Columnes i milícies catalanes al front d’Aragó. Barcelona, 2012. Consultable a: http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/50524/1/TFG_Carreras.pdf

[6] JUANOLA, Albert. Paco Boera. Un milicià de Palafrugell. Sant Cugat del Vallès: Rourich, 2008. Francesc Boera va néixer el dia 19 de desembre de 1905, vivia al carrer de la Independència número 1 de Palafrugell i quan va anar al front tenia 31 anys.

[7] SAURÍ, M. Concepció. Àngela Clos Batlle. La primera regidora. Palafrugell, 2012, p. 24.

[8] Rosa Laviña. https://ca.wikipedia.org/wiki/Rosa_Lavi%C3%B1a_Carreras

[9] SERRANO, Adrianna. Fàbriques d’armament a Palafrugell durant la guerra civil. Primer premi escolar “Mestre Sagrera” escola Sant Jordi. Palafrugell, 23/4/2007. Es pot consultar al web de l’Arxiu Municipal de Palafrugell.

[10] Ara, 18/1/1937, p. 4.

[11] Ara, 2/9/1936, p. 4.

[12] MASSEGUER, Santi. “Francesc Boera Corbera, en Paco de la Burra”. Revista Baix Empordà del 1/8/2012, p. 30.

[13] RUBIO, Tario. Per les presons de Franco. Memòries d’un pres de la postguerra 1936-1945, a cura de Gemma Caballer i Oriol Dueñas. Memòria del segle XX. Valls: Cossetània, 2007.

[14] HERNÀNDEZ, Francesc Xavier; ÍÑIGUEZ, David. La Columna Macià-Companys. Barcelona: Fundació Josep Irla, 2009, p. 85.

[15] LEDESMA, José Luis. La guerra civil a la comarca del Bajo Aragón -Caspe- (1936-1939).

Relacionat amb aquest tema disposem d’un article que tractava de la mainada desarrelada  degut que havien quedat orfes i éren adoptats, sovint, per families  que disposaven d’una ideologia social diferent a dels seus pares, es pot consultar a: Mainada desarrelada.

Una pinzellada sobre la premsa de Palafrugell, 1882-1918

Durant la consulta d’uns lligalls de correspondència municipal a l’Arxiu Municipal de Palafrugell vam localitzar un comunicat dirigit al batlle amb data 12 de març del 1900 remès per Rosalio Garriga Daussà, resident al carrer Tarongeta número 29, en què li comunicava que tenia previst crear un periòdic que sortiria publicat cada dijous amb el nom de Les Tisores. El treball d’impressió l’havia encarregat a la impremta Successors de Pujol de Palafrugell, la primitiva imprenta era a la Bisbal.

També va ser localitzat un altre comunicat dirigit al batlle un mes després de l’anterior, de data 14 d’abril del 1890, que havia estat enviat per Andrés Serra Maspera, domiciliat al carrer Sant Martí número 4 de Palafrugell. La carta era per informar que tenia previst editar un periòdic amb el nom de Nuevo Distrito, defensor de la industria corcho-taponera.

Aquests dos documents van suggerir-nos la possibilitat de donar a conèixer aquesta informació i ampliar-la amb altres aspectes que volíem indagar, però en aquell moment desconeixia l’estudi que havien fet els autors Salvatella, Turró i Esteba sobre la premsa local de Palafrugell, un exhaustiu treball del qual es va editar un llibre. Entre la informació que aportaven comentaven també que amb freqüència es desconeixien els titulars o directors de les edicions periodístiques i una de les causes era que sovint signaven usant pseudònims.

Tot i l’existència de l’esmentat treball, creiem que pot ser d’interès esmentar els dos impulsors de les primeres edicions de premsa del segle XX. Així, hem elaborat una taula amb la relació de diaris editats des de l’any 1882 fins l’any 1918 en ordre cronològic a fi de facilitar la cerca d’informació per anys.

Hem escollit fins l’any 1918, any d’edició d’Acción Social Obrera, del qual es guarda només un número perquè coincideix gairebé amb l’entrada al segle XX, període marcat per la Primera Guerra Mundial, els avenços industrials i l’epidèmia de grip.

Premsa Palafrugell
Premsa Palafrugell
Capçalera La Sardana
Capçalera La Sardana
Capçalera Les Estisores
Capçalera Les Estisores

 

 

Capçalera Acción Social'
Capçalera Acción Social'

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Notes

 

(1)     (2) Joan Miquel Avellí amb l’edició de La Bugadera i Joan Vergés Barris i Enric Bosch Viola amb La Pebrera, esmentats al llibre de Josep Salvatella, Jordi Turró i Miquel Esteba 120 anys de premsa local: d’El Palafrugellense a la Revista de Palafrugell, 1882-2002.