Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Isabel Estela i Estrach, mestra de Palafrugell (Girona, 1852-Palafrugell, 1918)

L’ensenyament a Palafrugell és un tema extensament estudiat per autors com J. Busquets, J. Molero[1] i J.L. Barrassa[2]. Personalment, també vaig aportar algunes dades sobre docència en els volums I i II de Dones emprenedores.[3] Podem considerar que els estudis d’investigació, tot i centrats en un tema en concret, és difícil que arribin a una plenitud de coneixements perquè en un moment o altre pot aparèixer una dada relacionada.

En aquesta línia va succeir que revisant la correspondència municipal de Palafrugell vaig localitzar un inventari datat el dia 27 de gener de l’any 1916 on es descrivien els elements existents a l’aula de nenes de l’escola publica, document que estava signat per la professora Isabel Estela i la seva ajudant Maria Heras Matas, persona que més endavant seria reconeguda pels palafrugellencs de l’època.

Es va considerar que la troballa d’un inventari podia ser d’interès perquè donava a conèixer els elements que configuraven una escola publica d’ara fa 100 anys, però també va ser engrescador el fet de dur a terme una breu investigació per saber quelcom de la professora Isabel Estela, fins al moment poc coneguda. 

Algunes dades personals

Isabel va néixer  el dia 20 de febrer de l’any 1849 a Girona i va ser batejada un dia desprès a la catedral de la ciutat.[4] Possiblement va cursar els estudis que la capacitaven per exercir la docència i va ser el dia 16 de febrer de l’any 1871 quan es va casar amb Enric Pujol i Macià, natural de Banyoles, que tenia la mateixa edat que ella i l’ofici  d’escrivent. El matrimoni, després de sis anys de casats, va tenir una filla a qui posaren de nom Laura, nascuda a Barcelona l’any 1877.

Desconeixem la data i els motius del seu trasllat a la vila de la Jonquera, tot i que sabem que en ocasions els mestres que no disposaven d’una plaça oficial podien ser destinats a altres poblacions. Sabem que vivien a la Jonquera perquè amb data 28 de març del 1908 van donar-se de baixa del domicili del carrer Major número 34, 1r, d’aquesta població per anar a viure a Palafrugell. Al certificat consta que la Isabel llavors  era vídua i vivia amb la seva filla de 31 anys al carrer Allada número 7 de Palafrugell.[5]

Dades professionals

Transcorreguts 109 anys des que ella i la seva filla vinguessin  a viure a Palafrugell, només hem trobat algunes notes sobre la Isabel publicades a la premsa de l’època, disponible a l’Arxiu Municipal de Palafrugell.

El setmanari La Crònica de Palafrugell amb data 19 de març de l’any 1918 publicava que la Isabel, mestra de noies, havia sol·licitat una subvenció per poder exercir decorosament el seu càrrec i també demanava que la seva escola fos declarada d’ensenyament gratuït.[6] Quan va demanar aquesta millora feia deu anys que vivia al municipi.

El mateix diari publicava: “Avantatges del colossal, grandiós i espaterrant nou sistema de contractes de retribucions, que amb els mestres públics té el nostre mai prou ponderat ajuntament. A petició d’ella, s’ha concedit a la Sra. Estela, la mestra nova, una subvenció de 500 pessetes, car amb el reduïdíssim nombre de deixebles que a son escola concorren, casi segur no li hauria quedar mes remei que anar-se’n o alimentar-se de la flaire del peix, que per cert és abundant i fastigosa en la seva aula, que està tocant a les pescaderies. En canvi l’altra Sra. mestra l’esposa de l’Alcalde, cobra, si no estem mal informats, 2.600 pessetes l’any en concepte de compensació de retribucions. Y una cosa va per l’altra.”[7]

El consistori municipal amb data 12 de juny del 1908 va aprovar les bases per la retribució de la mestra de noies Isabel Estela argumentant que consistia en les mateixes condicions de les altres mestres de la vila, però amb la diferència que durant els primers dos anys la liquidació se li retribuiria mensualment, en lloc de cada any i a raó de 83 cèntims per deixeble. Entre parèntesis consta “10 pessetes anyals”,[8] import que possiblement era el que corresponia a dotze alumnes.

Elements d'una escola
Elements d'una escola

La senyora Estela també va sol·licitar a l’Ajuntament la possibilitat que la seva filla pogués ocupar una plaça d’auxiliar de mestra. No ens consta que la hi fos concedida, sí que en aquell moment va obtenir una plaça d’ajudant de mestra  la senyora  Joaquima Codina, que també prèviament l’havia sol·licitat.

A l’inici del mes de juliol de l’any 1910 els professors de les escoles públiques senyors Barceló, Aulestia, Maria Albertí i Isabel Estela anunciaven que celebrarien els exàmens de final de curs.[9] Sovint aquest tipus d’actes acadèmics eren anunciats a la premsa.

Centre de cultura popular

El mes de setembre de l’any 1910 un grup de palafrugellencs entre ells hi havia mestres⸻ van veure la necessitat de crear un centre de cultura popular, però amb la condició que es mantingués separat de tota tendència de proselitisme social o polític. Consideraven que calia evitar la incultura i la tendència a les diversions banals i que calia guiar les persones envers les afeccions enaltidores i l’enfortiment moral. Signaven la iniciativa Isabel Estela, María Albertí, María Heras, Agna Ferrer, Lluïsa Serra, Dolors Genís, Concepció Gallart, Vicenç Roure i Armada, Pau Aulèstia, Josep Barceló, Josep Massanas, Josep Sagrera, Tomàs Gallart, Arcadi Airona, Josep Bisbe, Joan Quintana, Miquel Mundet, Martí Laviña, Joan Pascual, Pelai Borràs, Joan Linares, Sixt Pascual, Gabriel Bretxa, Enric Ferrer Grassetas, Ramir Medir i Eduard Bofill.[10]

La Isabel també va formar part de la junta de protecció a la infància i a la mendicitat. Dins la correspondència municipal de l’any 1917 hi ha una circular que parla del tema i està avalada pel batlle, el mossèn, els jutges municipals i Isabel Estela.

Els darrers dies

El mes de març del 1913 la premsa publicava : “Se troba malalta d’alguna gravetat, havent-li sigut administrats els Sants Sagraments, la professora pública de aquesta vila D. Isabel Estela. Li desitgem un ràpid alivi en sa malaltia.” Tot i la gravetat del seu estat, Isabel se’n va sortir prou bé perquè va viure cinc anys més. Va ser el mes de gener de l’any 1918 quan va deixar aquest món i el setmanari Baix Empordà se’n va fer ressò amb el següent escrit: “Diumenge a la tarda va morir als 68 anys, la virtuosa dama Donya Isabel Estela. Fou la finada, en els seus bon temps, figura preeminent dins el Magisteri públic, passant com a darrer destí, an aquesta vila, a on l’ha atrapada la jubilació i més tard la mort. Era dama molt virtuosa i de gran bondat de caràcter, per lo que la seva mort haurà sigut molt sentida. Enviem als seus fills la expressió de nostre mes sentit condol. La filla de la malaguanyada senyora, D.° Laura Pujol, ens prega que, en la impossibilitat de fer-ho ella particularment ens prega donguem en son nom les gràcies a les autoritats, professores i demés persones que l’acompanyaren a rendir el darrer tribut a la seva malaguanyada mare.”[11]

 Inventari de l’escola pública de nenes (1916), signat per Isabel Estela i Maria Heras

Inventari de la escola l'any 1916
Inventari de la escola l'any 1916

 

Registre escolar de l’any 1917

 Hem pogut localitzat un document on consta el nom dels directors de les escoles i el nombre d’alumnes matriculats, l’any 1917, classificats  entre  escoles nacionals i  escoles particulars que hi havia al districte de Palafrugell.

Veiem que la professora Maria Heras, que havia estat ajudant d’Isabel Estela, en aquell moment era  directora d’una escola publica de 115 alumnes , entre totes les escoles la xifra  d’alumnes era de 1.259.

Observem que la paritat de gènere entre el professorat era gairebé equitativa, perquè dels quinze  professors que tenia el municipi, vuit eren homes i set, dones.

 

Registre escolar fet per RM Masana a partir del original
Registre escolar fet per RM Masana a partir del original

 

Notes


[1] Busquets, Joan; Molero, Josep. L’ensenyament a Palafrugell. Quaderns de Palafrugell, 1993

[2] Barrassa, José Luis. Mestres i escoles del Baix Empordà. Institut d’estudis del Baix Empordà 2017

[3] Masana, Rosa M. Dones emprenedores. Palafrugell 1857-1914. Volum I 2013, volum II 2016. Badia SL Barcelona.

[4] “España, bautizos, 1502-1940” data base, Family Search. Dades localitzades per Jordi Curbet.

[5] AMP.  Certificat del Padrón de vecinos – Baja-  Signat pel secretari de l’Ajuntament de la Jonquera amb data 28/5/1908

[6] AMP. La Crónica, 19/3/1908, p. 3

[7] Id., 19/3/1908, p. 2

[8] Id., 12/6/1908, p. 3

[9] AMP. Baix Empordà, 3/7/1910, p. 2 i 6/8/1911, p. 3

[10] Id., 16/3/1913, p. 2

[11] Id., 27/1/1918, p. 2

Telegrafistes de Palafrugell (1884-1914) [1]

Primitiu aparell telegrafic (Viquipèdia)
Primitiu aparell telegrafic (Viquipèdia)

La xarxa elèctrica telegràfica d’Espanya es vaalafrugell (1884-1914) [1] implantar entre els anys 1852 i 1900, i el telèfon entre el 1877 i el 1936. A Palafrugell, els senyors Manuel Juvert i Josep Genís i Sagrera, emparats en el Reial Decret, de 30 de juny de 1871, article 410, sol·licitaven a la Direcció General de Correus i Telègrafs permís per enllaçar telegràficament la vila amb Palamós. Els costos havien de córrer a càrrec de particulars i de l’Ajuntament, per a la qual cosa havien d’aconseguir subscriptors per sufragar les despeses, tot i que després el servei seria propietat de l’Estat. Amb data 23 de febrer de 1883 s’autoritza la instal·lació dels 15 km, i entre d’altres materials es va emprar pòsters de pi silvestre del país carbonitzat i embreat. El dia de Sant Joan del mateix any s’inaugura l’estació telegràfica. El senyor Ramon Piera, expert en ferrocarrils, ens comenta que el sistema de Samuel Morse, inventat l’any 1844, va ser substituït pel telègraf de L.Breguet (París 1804-1883) que funcionava mitjançant lletres i números en lloc de punts i ratlles.

 

Codi de Samuel Morse ( Viquipèdia)
Codi de Samuel Morse ( Viquipèdia)

El treball de les telegrafistes

La creació del servei telegràfic de Palafrugell va necessitar que fossin contractades diverses professionals de la telegrafia. Un article titulat ”Por algo se empieza” informava que s’havia obert una convocatòria per cobrir places de telegrafistes en situació de temporeres, les candidates havien de tenir 16 anys i només treballarien durant el servei diürn. També deia que abans d’ocupar els locals, aquests serien habilitats perquè no coincidissin homes i dones.[2]

Les telegrafistes havien d’ estar degudament preparades i haver estudiat assignatures com: Aritmètica, Comptabilitat, Gramàtica castellana, Francès, Geografia general, disposar de nocions de Física i de Geometria, però també i en especial havien de tenir domini del Codi de Samuel Morse que estava basat en un sistema de punts i ratlles que significaven les lletres de l’alfabet i els números. Un altre dels requeriments era que disposessin de bona recepció d’oïda.

Donades les exigències envers el grau de preparació acadèmica i de les condicions laborals que demanaven mantenir la atenció de manera continuada i també per la solera que disposaven d’essers els funcionaris més antics de l’Estat, feia que tot plegat la ciutadania les tingues ben considerades, a més sembla que la retribució econòmica que rebien era proporcionada. [3]

El mes d’agost de l’any 1884, la premsa informa: «Han sido aprobadas como auxiliares de telégrafos, 17 señoritas que tenían solicitado examen, las que muy en breve comenzarán á prestar sus servicios como tales en la estación central, donde se están verificando las obras necesarias para habilitar el local donde se encuentren convenientemente instaladas. Es muy natural señores; no me extraña la noticia: siempre fueron las mujeres duchas en telegrafía.» [4] La paraula duchas, segons el diccionari, vol dir que tenien destresa. Ens hagués agradat saber el nom les telegrafistes que van ser aprovades, però no n’he trobat documents.

L’any 1896, l’oficina de Correus estava situada entre el carrer Botinas i l’Hostal d’en Torrent, no es pot confirmar si es tractava del mateix local equipat per la telegrafia; i l’any 1904, estava situada al carrer General Mola, actualment carrer del Valls.

El dia 26 d’agost del 1899 novament l’oficina de Correus i Telègrafs va ser instal·lada a una casa propietat de Rosendo Girbal, al carrer Sant Antoni número 3, actualment conegut com el carrer Estret.

Rafela Bordons Luna

El motiu de voler presentar novament un article que havia estat publicat, és per poder donar a conèixer a la telegrafista Rafela Bordons, que hem localitzat recentment a un document de l’any 1916 de la correspondència municipal guardat al Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP).

Es tracta de la notificació feta per Rafela Bordons el dia 24 de juny de l’any 1916 al batlle de Palafrugell comunicant-li que prenia possessió del seu càrrec a la estació telegràfica de la vila, li deia que: Li oferia els seus serveis i la cooperació personal per tot allò en quan als limitis reglamentaris i pel bé públic.[5]

La esmentada notificació ens transmet la percepció que la Rafela era una noia decidida, experta en la seva tasca i que coneixia les atribucions legals en el desenvolupament del seu càrrec.

Un altre document que ens dona testimoni de la Rafela el trobem a la publicació ‘La Correspondencia de España’ del dia cinc de juliol de l’any 1916 on hi publicava la llistat d’ empleats que havien de fer canviar de lloc de treball , entre ells hi havia també ferroviaris. A la llista hi em pogut veure a la Rafela Bordans que tenia la qualificació d’auxiliar tercera i era traslladada de Barcelona  a Palafrugell. [6]

Molts any desprès dels fets esmentats, al diari L’Autonomista del dia 22 de juliol del 1934, publicava els noms de dues telegrafistes la vila, la Victòria Cortí Montselvà i la Adelaida Solano, sense que haguem fet gestions per saber-ne quelcom més.

Comentar que aquestes petites aportacions envers el treball femení realitzat a un gran nombre de viles, ens ajuden a elaborar estudis més extensos i contextualitzats que ens permeten crear un vast cos de coneixements sobre les tasques realitzades per les dones al llarg de la història i que sovint han estat poc tractades, han passat podríem dir sense gairebé fer soroll. Sortosament i des de fa anys que es publiquen articles i llibres que posen en valor les vides de les dones a la nostra societat, en aquesta línia citem a la autora Mª Cruz del Amo, 2008, que tracta de manera extensíssima  el rol que va interpretar la dona durant la mitat del segle XIX . [7]

Notes


[1] Rosa M. Masana. Dones Emprenedores. Palafrugell 1857-1914, any 2013 , pag. 117. També  Dones Emprenedores. Palafrugell 1857-1914, any 2016 Segon volum, pagina 57.

[2] Por algo se empieza. El Palafrugellense 18/8/1884. AMP

[3] Disposen de dades força posteriors a les de l’ any que tractem però, ens pot servir d’orientació el  sou que cobraven  les telegrafistes l’any 1932 que oscil·lava  entre les  3000 a les  3.700 pessetes o bé  entre les 2.500 a  les 3000 pessetes.  Baix Empordà, 20 de febrer de l’any 1932

[4] El Palafrugellense, 31 d’agost del 1884.

[5] Correspondència de l’Ajuntament de Palafrugell 24/6/1916.  AHP

[6] La Correspondencia de España. Año LXVII, núm.21.329. Dins la secció ‘Comunicaciones’, apartat,  ‘traslados’. Volen agrair en aquesta àrea de la recerca, l’ajut  rebut dels professionals del (AMP).

[7] Mª Cruz del Amo del Amo. La família y el Trabajo femenino en España durante la segunda mitat del siglo XIX. Universidad Complutense de Madrid, 2008.

El naufragi del vapor francès ‘Alger’ a les illes Formigues l’any 1899.

Article de Rosa M. Masana publicat a la revista Baix Empordà número, 48  de l’any 2015, pàgines  16 a  18.  Està inclòs al Catàleg de la Biblioteca del Museu Marítim de Barcelona .

El buc ‘Alger’   data de l’any 1865, pertanyia a la Companyia Marsellesa i el dia 8 d’abril de l’any 1899  mentre es dirigia  cap a Marsella i  en passar  prop de les  illes Formigues,  va topar amb les roques i  naufragà. Els pescadors de la zona van auxiliar a la tripulació i no va haver-hi cap pèrdua personal. 

Es pot consultar l’article  a : El buc ‘Alger’