Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Exploració arqueològica al Forat Micó de la muntanya de sal de Cardona (1977)

Amb motiu d’haver fet recentment una estada a la vila de Cardona, he recordat que la dècada dels anys vuitanta un grup de persones amants de l’espeleologia vàrem recórrer el Forat Micó, cavitat geològica natural adjacent a les mines de sal de Cardona. La raó de voler explicar quatre coses d’aquella excursió subterrània ha estat que en un àlbum de fotos antigues n’he localitzat quatre que junt amb un plànol donen testimoni del que exposaré.

Vam anar a explorar el Forat Micó un grup de persones inscrites a les activitats d’espeleologia que organitzava el Centre Excursionista de Terrassa, més endavant anomenat Secció d’Investigació Subterrània (SIS). Érem tres auxiliars de clínica que treballàvem a la Mútua de Terrassa que vam decidir associar-nos al centre excursionista de la ciutat i en concret a la secció d’espeleologia, en part perquè compartíem l’interès per conèixer els avencs i coves de la muntanya de Sant Llorenç del Munt i de Mura ⸻descartàvem altres indrets com el massís del Garraf, el Bruc o de Collbató, conscients  que no teníem el nivell tècnic que requeria⸻. Un punt a considerar és la influència que va tenir sobre nosaltres en Sardi, un noi que, a més de ser molt atractiu, era líder del departament d’espeleologia de l’entitat i gran expert en aquesta matèria. A més, havia descobert una galeria de l’interior de l’avenc del Llest que va rebre el nom del seu motiu, la cova Sardi i que ell mateix ens la va donar a coneixerà en una de les sortides, però no ens hi varem introduir.

La muntanya de sal potàssica

La part visible de la muntanya de sal té una configuració de diapir de 120 metres d’alçària[1] i es calcula que la part subterrània, no visible, té aproximadament uns dos mil metres de profunditat.

Els experts atribueixen aquesta forma externa de la muntanya a la mateixa naturalesa de la sal, que presenta ductilitat o facilitat de deformació de les roques salines, influenciades a la vegada per un moviment o flux plàstic que rep el nom d’halo cinètic. Aquest tipus de dinàmica també es pot veure en les roques de guix, de magma i de fangs.

A la principal mina d’extracció de sal potàssica, la Mina Nieves, juntament amb altres galeries, dependències mineres i maquinària emprada per a l’extracció, l’any 1997, previ arranjament del recinte, s’hi va iniciar l’activitat turística de visites guiades.

Cartell informatiu de la visita (Oficina de Turisme de Cardona)
Cartell informatiu de la visita (Oficina de Turisme de Cardona)

Actualment la zona rep el nom de Parc Cultural de la Muntanya de Sal i ha suscitat força interès perquè sovint se’n fan articles. Dos dels darrers el podem consultar al diari El Punt Avui el dia 3 de juny de 2018 en què M.J.R encapçala el text amb el títol “Benvinguts al territori de la sal”, i al diari Ara del 13 d’agost d’aquest mateix any que Daniel Romaní fa un article titulat “Un formiguer per extreure clorur potassi”.

Membres de la secció d’espeleologia explorem el Forat Micó

L’any 1967 es va calcular que el Forat Micó permetia recórrer pel seu interior 650 metres i era considerat el forat de naturalesa salina més llarg conegut fins que el 1982 al sud-oest d’Israel es va descobrir la muntanya de sal de Sedom (Sodoma), amb forats que superaven en extensió els de Cardona.

La data concreta de l’excursió no la recordem, però pensem que era l’any 1977 quan vàrem participar en aquesta incursió subterrània un grup d’una vintena de persones format per gent experta en espeleologia i d’altres amb més o menys nivell de preparació tècnica.

El clàssic diapir de la muntanya de sal i el grup d’espeleologia a la base (Rosa M. Masana)
El clàssic diapir de la muntanya de sal i el grup d’espeleologia a la base (Rosa M. Masana)
Descendint per la muntanya, on es pot veure el responsable de la farmaciola (Rosa M. Masana)
Descendint per la muntanya, on es pot veure el responsable de la farmaciola (Rosa M. Masana)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Un grup de tres o quatre no van entrar al forat perquè eren els encarregats de col·locar un electró (escala de corda) en un pou de 17 o 20 metres situat al final del forat que havíem de recórrer. Era l’única manera de sortir d’allà, a no ser que haguéssim tornat enrere, però això suposava molt més esforç i temps.

 

Plànol del Forat Micó elaborat pel Centre Excursionista de Terrassa, conservat per Rosa M. Masana.
Plànol del Forat Micó elaborat pel Centre Excursionista de Terrassa, conservat per Rosa M. Masana.

L’equip anàvem proveïts de cascs amb llums de carbur, tot i que hi havia qui portava una llanterna de piles, però era poc aconsellable perquè era important tenir les dues mans lliures per poder-nos moure en ocasions arrossegats pel terra.

Va ser admirable observar la gran varietat de colors naturals de les roques amb predomini de la gamma d’ocres i de blancs, acompanyades d’estructures capritxoses que juntament amb les estalactites i algunes estalagmites formaven un ambient màgic. Llàstima que els llums que portàvem feien un enfocament molt selectiu i no ens permetien visualitzar, diguem-ne en sistema gran angular, la magnificència d’aquell indret. Tampoc portàvem càmeres fotogràfiques amb flaix. En alguna cova havíem emprat un preparat a base de magnesi que enceníem i durant uns segons acomplia la funció de flaix d’ús col·lectiu.

Recórrer el forat i pujar pel pou calculem que ens va ocupar gairebé tres hores, ja que hi havia zones on havíem de recolzar l’esquena a la roca, posar els peus a la paret del davant i avançar a poc a poc en aquesta posició, perquè per sota hi passava un rierol d’aigua.

Preparant un llum de carbur a l’entrada del forat, a la dreta Rosa M. Masana.
Preparant un llum de carbur a l’entrada del forat, a la dreta Rosa M. Masana.
Marià Masana fent un cigarret abans d’entrar.
Marià Masana fent un cigarret abans d’entrar.

 

 

 

 

 

 

Mentre estàvem uns minuts sense avançar perquè un de nosaltres tenia dificultats, vaig veure que davant meu tenia una estalactita amb una gota cristal·lina d’aigua a punt de desprendre’s. La temptació va ser posar-hi la llengua, sense saber que es tractava de salmorra. Va ser com ingerir un terròs de sucre però de sal; mai més he experimentat un gust tan salabrós com aquell.

Dins del forat el temps passava lent però a la vegada experimentàvem la satisfacció de veure un paisatge insòlit, mai vist per alguns de nosaltres fins llavors i, també vivíem una estranya sensació d’incògnita, provocada pel fet de  desconèixer què trobaríem al final del forat. Personalment m’intrigava el fet que fos un pou per on havíem de sortir a l’exterior. Sort que teníem confiança en l’equip de dins i de fora d’aquesta cavitat.

El bomber Marià Masana ens ha ofert un parell d’imatges del casc que ell portava per fer salvaments alpins i les hem adjuntat perquè es tracta d’un model bastant similar al que vàrem emprar.

Casc de llum de carbur de Marià Masana.
Casc de llum de carbur de Marià Masana.

Mentre buscava quelcom de la cova del Llest a internet, vaig localitzar el bloc del Grup espeleològic 15 d’Abril, on hi havia publicades una col·lecció de fotografies  de tema espeleològic i també de la galeria Sardi, que coneixia el lloc d’entrada des del avenc del Llest però,  mai hi vaig arribar a entrat, motiu pel qual em va agradar veure  imatges.

Em vaig posar en contacte amb Francesc Xavier, membre del grup espeleològic 15 d’Abril amb objectiu de  demanar si podia incorporar  a la pàgina personal de Word Press una fotografia  de la galeria Sardi. Molt amablement van donar permís per escollir  les que volgués.  He  adjuntat aquesta que presento  perquè trobo interessants  les formes  impregnades a la  roca.  Si ens hi fixem,  podem observar el fragment d’una cara amb l’ ull i un  nas llarg i corbat, acompanyat  de complements  fàl·lics,  estructures dentals,  corns i una possible cortina  de pedra a l’esquerra, que  ben bé podria  venir a representar  el teló  d’un escenari  per  un moment   deixa observar  el que hi ha en escena.

No hagués mai possiblement imaginat que  la cova d’en Sardi  fos  tant rica en elements que poden fer corre la imaginació.  Des d’aqui agrair al  Grup Espeleològic 15 d’Abril  per la seva gentilesa.  Per visitar el  bloc GEXVIV  i en concret l’Avenc del Llest i galeria Sardi  cliqueu a aquesta zona en blau.

Galeria Sardi dins l'avenc del LLest (imatge:  Juli Serrano  del Grup Espeològic 15 d'Abril)
Galeria Sardi dins l'avenc del LLest (imatge: Juli Serrano del Grup Espeològic 15 d'Abril)

Un vídeo a internet

Hem de reconèixer els treballs fotogràfics i documentals que fan alguns experts que tenen la gentilesa d’incorporar-los a la xarxa. He sentit una gran satisfacció quan he vist les imatges del grup Fotogràfic Subterrania Flash Black també hi van intervenir els fotògrafs Philipp i Crochet durant l’exploració del Forat Micó, ja que van haver d’entrar-hi diverses vegades per capturar les fotografies més gratificants. També es pot veure  EspeleoCorb .

Cal dir també que va ser gràcies a un grup d’espeleòlegs que l’any 2002 es va fer possible poder visitar novament aquest indret, que ara té 50 metres de recorregut.

Notes


[1] En geologia, un diapir (del grec διαπείρειν, ‘travessar’) salins és un tipus d’intrusió resultant de la remuntada de roques més lleugeres a través de roques més denses.

Viatge al Marroc l’any 1983

Dins l’àlbum de fotografies he localitzat aquest esquema que adjunto on consta l’itinerari que vàrem fer la Maria del Carme i jo amb el seu cotxe un estiu de l’any 1983.

Quan vàrem emprendre aquesta aventura que desconeixíem seria de 4.706 quilometres, no pensàvem que havia de ser tan especial. És ara en aquests moments que em poso a escriure i després d’haver transcorregut 35 anys que li dono importància i em sento a la vegada meravellada que en aquella època tinguéssim tanta intrepidesa i energia per gastar.

No m’estendré a explicar detalls i aventures del viatge, que n’hi va haver de tot tipus, des de seguir-nos amb cavalls un grup de berbers mentre viatjàvem per una carretera estreta i gairebé de nit per de la zona de l’Atles, agafar una febrada, obligar-nos a comprar haixix i haver de fer gestions per alliberar dues noies retingudes a Casablanca.

 L’itinerari

Vàrem sortir de Terrassa el dia 14 d’agost de l’any 1983 equipades amb material per fer càmping allà on hi hagués instal·lacions disponibles. No donaré detalls de les ciutats que vàrem visitar perquè consten a l’esquema que he adjuntat, hi podrem veure subratllat de color verd l’itinerari que vàrem fer a l’anada i amb color vermell el de tornada.

Les dues vegades que vàrem travessar l’Estret de Gibraltar amb el cotxe dins d’un transbordador, en coincidir que era el mes d’agost, les cues van ser llargues de tantes persones que anàvem al Marroc, la majoria eren magrebins procedents d’alguna ciutat europea que hi anaven de vacances i a veure la família.  Vàrem fer el viatge en disset dies i, com he esmentat, el total de quilòmetres recorreguts va ser de 4.706.

Itinerari al Marroc
Itinerari al Marroc
La Maria del Carme Cabo consultant el mapa, de segur que ens havíem perdut.
La Maria del Carme Cabo consultant el mapa, de segur que ens havíem perdut.
Un encantador de serps me’n va penjar una al coll, encara recordo la sensació.
Un encantador de serps me’n va penjar una al coll, encara recordo la sensació.
La M. del Carme Cabo en un bosc de cedres a la zona del Atles
La M. del Carme Cabo en un bosc de cedres a la zona del Atles

Casablanca

A la tornada vàrem parar a la ciutat de Casablanca per allotjar-nos a l’hotel Astrid i vàrem preferir anar a sopar a fora per conèixer l’entorn. En tornar a l’hotel era de nit i vàrem veure una noia recolzada davant de l’entrada del hotel. En veure’ns va preguntar amb nerviosisme: “Sou de Barcelona, oi?” Li diguérem que sí, que érem de Terrassa, i va respirar profundament mentre ens explicava que la seva amiga i ella estaven segrestades des de feia un dia en aquell hotel.

Dos nois que hi havia a la porta de l’hotel no ens treien la mirada de sobre i ella ens va dir que aquells dos eren els guardians que vigilaven que no s’escapessin, però no podien fugir perquè a més la seva amiga continuava en un estat de somnolència que la feia dormir tot el dia i per a més complicacions se’ls havien quedat els passaports i els diners.

Ens vàrem dirigir a la recepció per demanar que ens lliuressin els passaports perquè elles vindrien l’endemà amb nosaltres a Barcelona, però el recepcionista va respondre que no ens els podia donar sense el permís de la persona que havia fet l’ingrés a l’hotel. Allà mateix, a la vista d’aquells dos xicots, vàrem donar-nos les respectives dades personals i ens vàrem mostrar signes d’afecte per fer la impressió que ens coneixíem. També valoràvem si trucar a la policia, però no ens va semblar bona idea.

Ella mateixa va dir-nos que havien comès un error important. Havien explicat a uns xicots que van conèixer que totes dues s’havien independitzat de la família. Ens va acompanyar a l’habitació per conèixer la seva amiga. Es veia una noia atractiva, però no hi vàrem poder parlar perquè se li tancaven els ulls i quedava endormiscada.

En preguntar a la noia que estava conscient de tot el que succeïa, com havia estat que arribessin a aquell extrem, va dir-nos que la seva amiga s’havia enamorat d’un xicot guapíssim i ell mateix les va invitar a una festa nocturna. Per justificar els fets deia que els magrebins eren molt simbòlics i que durant aquella vetllada va veure coses força espectaculars i la seva amiga va entrar en aquella dinàmica, ella no, diu que s’ho mirava més des de fora i tampoc va voler fumar i va beure poc. De la manera que es comportava la seva amiga va pensar que li havien donat alguna cosa per prendre.

En preguntar-li com era que tenia els passaports i els diners aquell noi, va dir que els havien convençut dient que al Marroc hi havia aquest costum, que fos l’home que guardés aquestes coses.

L’endemà al matí l’altra noia estava més conscient del que succeïa al seu voltant i durant l’esmorzar, tenint els segrestadors a tres metres, ens van dir que tenien el bitllet d’avió per arribar a Barcelona el dia 26, bé elles no, el xicot guapo. Vàrem acordar que trucaríem als seus pares aquell mateix dia per saber si havien arribat, en cas contrari els explicaríem els fets perquè en donessin notícia al consolat i a la policia.

Des de Marbella vàrem telefonar als pares de la noia que estava al cas i ens van dir que ja havien arribat i que el viatge els havia anat molt bé. Uns dies després ens vàrem comunicar per telèfon i van ser molt grates de paraules d’agraïment. Ens ha quedat pendent el sopar que havien dit que farien un dia que jo anés a Barcelona.

La M. Carmen i jo vam arribar a la conclusió que possiblement havíem viscut a Casablanca un cas de tràfic de persones, que per sort es va resoldre.

 

 

 

 

 

En record del poeta Ramon Noguer Fàbrega (1920-2004)

 pocs dies vaig obrir una capsa de sabates que guardava, plena de composicions del poeta Ramon Noguer, de l’època que exercia d’infermera a la vila de les Planes d’Hostoles (Garrotxa), l’any 1987 i d’un temps més endavant. Transcorreguts trenta anys, he descobert una faceta del meu tarannà de la qual no era conscient, i tot perquè una altra persona ho va escriure, és clar que sempre amb ulls de poeta  que emfatitzen la bellesa de tot. He pogut descobrir una part de mi mateixa que no se m’hauria revelat mirant un àlbum de fotografies. Un sentiment de gratitud envers Ramon Noguer m’ha motivat a explicar quelcom d’ell; és com si volgués retre-li un petit homenatge simplement recordant-lo i parlant de la seva persona.

Imatge publicada a la revista Nyer núm. 11.
Imatge publicada a la revista Nyer núm. 11.

Pinzellada biogràfica

Per explicar quelcom d’en Ramon he consultat el butlletí municipal Nyer número 11, de l’any 2014, on consta una crònica, i també la monografia Les Planes d’Hostoles (Quaderns de la Revista de Girona, 18). L’autor va publicar un llibre titulat Records de jovenesa: poemes de  Ramon Noguer Fàbrega (les Planes d’Hostoles: Ajuntament, 2003).

Ramon va néixer a les Planes d’Hostoles el 27 de gener de 1920, i segons s’explica l’afecció per la poesia li ve de molt jove, tot que va ser a partir dels 18 anys que es dedicà més plenament a escriure.

Durant la Guerra Civil espanyola, que es prolongà de l’any 1936 al 1939, el mes de maig de l’any 1938 les forces republicanes van mobilitzar joves que anomenarien de la lleva del biberó –només tenien divuit anys– per anar a la guerra, entre els quals hi havia en Ramon.

Va haver de lluitar als fronts de l’Ebre, Tortosa i Balaguer, fins que en acabar la guerra el van fer presoner i va ser reclòs en un camp de concentració, en un de disciplinari en i un altre de treball. Posteriorment va haver de fer el servei militar, de manera que es va passar set anys a l’exèrcit.

A l’esmentat butlletí Nyer hi consten publicades tres poesies titulades:  Adeu-siau, escrita abans de marxar al front, La meva cabana, que explica on es refugiava per esquivar els projectils, i Presoner, en què reconeixia que s’havia pogut salvar i abrigava l’esperança de tornar a casa. El seu somni es va complir i  va poder arribar viu a les Planes d’Hostoles, on va formar una família. Durant les hores lliures de la feina va poder continuar escrivint poemes, ocupar-se de l’hort i dur a terme diverses tasques socials.

Obra i premis

Té obra en prosa i poètica escrita en català i en castellà, amb un total de 28.199 poemes. També ha escrit alguns himnes, sardanes i poemes que els padrins de noces li encarregaven per llegir-los a la núvia en el moment de lliurar-li el ram.

Francesc Masana, padrí de noces, anys seixanta ( Colecció Masana)
Francesc Masana, padrí de noces, anys seixanta ( Colecció Masana)

Tots els seus poemes els guardava escrits a mà dins de llibretes folrades en què, una vegada completades, indexava les composicions, tasca que li facilitava la recuperació del text cercat. També assignava un número a cada una de les persones destinatàries dels versos. De les poesies, en especial les que eren per regalar, en feia dues còpies: una per a ell i l’altra per a la persona interessada. Solia comentar que, per inspirar-se, abans d’escriure un vers havia de conèixer la persona a qui anava dedicat el poema.

Noguer també va publicar versos en diferents revistes i en programes de festa major, i per algunes de les seves obres ha rebut premis en viles com Mataró, Figueres, Banyoles i Olot.

L’experiència terrassenca

Sovint succeeix que quan en un lloc t’hi has sentit ben acollit ho acabes recordant tota la vida i això es reviu quan un dia et trobes algú d’aquella població. És possible que això li succeís a Ramon, perquè m’havia explicat que tenia molt bon record de Terrassa i que estava content de conèixer una terrassenca. No recordava que l’hagués llegit abans, però ara he trobat entre els sis quaderns de poesia oferts per en Ramon, una prosa titulada Record, que parla del dia que va passar per Terrassa tornant de la seva reclusió en un camp de presoners de Miranda de Ebro. El text forma part del quadern titulat Pinzellades poètiques i he considerat adient adjuntar-lo a aquesta ressenya.

Record

L’any mil nou cents quaranta-dos, exactament el mes de maig, que el sol encara no t’havia brindat cap bes amb el seu raig, veníem de Miranda d’Ebre d’un camp de concentració i vam parar a Terrassa davant mateix l’estació.

La gent que per allà rondava recordo que es va franquejar amb aquell tren de presoners, que com et pots imaginar jo també hi era. Va causar-me un grat estímul i conhort el veure gent que es compadia de la nostra tràgica dissort.

Fèiem camí cap a Mallorca un Batalló Disciplinari. Ja que trobaríem a Terrassa aquell caliu hospitalari, a tu que ets un terrassenca avui em plau manifestar agraïment per l’acollida que els teus paisans ens van brindar.

Les obres bones sempre queden perquè en el fons de l’esperit queden records immarcescibles que mai s’enfonsen en l’oblit.

És curiós, Rosa Maria, que avui jo pugui fer-te esment d’un episodi del passat del qual no en tens coneixement, perquè llavors tu no existies però que en part també t’ateny perquè és un ver i franc elogi al teu país, al teu terreny.

D’aquell passat només enyoro la meva edat tan juvenil que tristament va diluir-se enmig d’un marc amarg i hostil.

Les Planes d’Hostoles, 24 d’agost de 1987. Ramon Noguer Fàbrega

Quaderns lliurats per Ramon  Noguer a Rosa M. Masana
Quaderns lliurats per Ramon Noguer a Rosa M. Masana

Vivències amb persones d’altres ètnies

En el moment de començar a escriure sobre aquesta experiència personal volia evitar emprar la paraula gitano per referir-me a persones d’aquesta ètnia amb qui he tingut algunes vivències dignes de recordar. No volia fer ús del terme perquè em fa la impressió que l’utilitzem amb connotacions pejoratives envers persones que, simplement, tenen una cultura diferent a la nostra.

Tot ha vingut a tomb perquè aquest curs 2016 una meva neboda ha iniciat els estudis d’antropologia i va escollir fer un treball sobre l’ètnia gitana. En assabentar-me del seu propòsit vaig sentir complaença i se’m van remoure records d’anys enrere. També vaig decidir que li regalaria un llibre que havia comprat a França l’any 2005 de Guy-Pierre Geneuil titulat La symbolique gitane, ja que considero que li pot ser útil.

A continuació exposaré alguns passatges autobiogràfics que tenen a veure amb aquest col·lectiu:

 De petita no anava a l’escola

Els meus pares em van portar a quatre escoles diferents i a totes m’hi avorria a no poder més, seria llarg d’explicar i ara no és el cas. Només diré que m’escapava fins que a la darrera no ho feia. El motiu era que no sabia com  tornar a casa. Hem de considerar que la dècada dels cinquanta de les escoles no se’n podia dir escoles; eren uns locals que feien de guarderies on tots ploràvem, dúiem els mocs penjant i fèiem una insuportable olor a pixum, tot i que també havia de complir el meu paper dins el conjunt. La diferència, però, potser era que la meva mare era addicta al sabó Lagarto per rentar la roba i a l’Heno de Pravia per rentar-nos nosaltres.

 A la vinya en lloc de la guarderia

Sempre estaré agraïda al meu pare quan un dia va dir a la mare: “Ves, noia,  m’emporto aquesta mossa amb mi a la vinya!” Allò sí que va ser un alliberament, amb el meu pare dalt del carro estirat pel Nano, el cavall bon jan com no n’hi ha d’altre i juntament amb el Neron i la Xita, dos gossos molt intel·ligents i fèrtils que em van ensenyar què era la lleialtat, com es feien els gossos petits i com se’ls havia d’alletar.

Anàvem a les vinyes de can Curet, a la carretera de Rubí, i de can Casanoves, a l’hort de la mateixa carretera i al Clos, terreny hortícola tancat que pertanyia a l’empresa de Ca l’Abat. Aprenia molt perquè el pare m’explicava coses relacionades amb les plantes i els animals, pujava als arbres, menjava fruita de tota mena, l’ajudava a posar el planter dins els socs, anàvem a comprar i a portar olives i raïm al sindicat de pagesos, escoltava converses amb els seus amics, anava a les festes de Sant Isidre i també a Valls a la fira agrària anual.

Quan arribava a casa i després de jugar al carrer una bona estona amb la colla de nois i noies, amb qui en fèiem de l’alçada d’un campanar, em posava a fer els deures que jo mateixa m’havia imposat. Bàsicament la feina consistia a copiar lletres, fer dibuixos i col·leccionar els cromos, els papers de caramel i els programes de cinema que el meu germà bomber em regalava. Tot aquest material el guardava en un escriptori de porta corredissa que m’havien dut els Reis.

 Contacte amb nens d’ètnia gitana

Un dia quan anàvem a la vinya de la carretera de Rubí vàrem veure que prop de la vinya hi havia acampada una caravana de gitanos. Mentre el meu pare estava enfeinat, vaig decidir anar-los a veure perquè jugaven amb una borrassa fent-la anar com si fos un vehicle. El joc consistia a posar-se tres o quatre sobre el sac i uns altres dos l’agafaven per les puntes i corrien carretera avall arrossegant-los a tots. Després pujaven caminant i repetien l’operació.

Em van permetre participar en el seu joc, això sí, van dir-me que havia d’estirar el sac. Durant un parell de dies vaig fer la funció de segona locomotora fins que van considerar que m’havia guanyat el fet de poder ser transportada. Era fantàstic baixar mig tombats carretera avall, però, ah noi, inoportunament el meu pare va aparèixer i va venir a buscar-me corrent acompanyat del Neron i em digué: “T’he buscat per tot arreu. No sabia on dimonis t’havies fotut!” No vaig entendre per què no va deixar quedar-me a jugar amb ells. Una vegada a casa, va dir a la mare: “Ves, renta bé aquesta mossa i dóna-li un cop d’ull que no tingui polls. L’he trobada jugant amb una colla de gitanos.” La mare li va respondre: “Tens menys enteniment tu que ella.”

 Saintes-Maries-de-la-Mer

He viatjat per bastants indrets de França, país que sempre he sentit pròxim i amb motiu, perquè per part de mare som originaris de Nimes i del departament  del Gard. La Camarga també per a mi és un referent.

Durant un dels viatges em vaig interessar per la romeria que cada mes de maig celebren els gitanos a Saintes-Maries-de-la-Mer, vila on la llegenda explica que la Verge negra o santa Sara va ser qui va ajudar que arribessin a bon port sant Joan Baptista i les tres verges que en francès anomenen Marie Jacobée, Marie Madeleine et Marie Salomée. Commemoren aquesta arribada fent que el mar Mediterrani  també en sigui el protagonista i ho fan moguts pel seguiment de les seves tradicions i coneixements ancestrals, que tenen similitud amb passatges bíblics, però de significat sovint fora de la doctrina ortodoxa.

 Anar a rebre el condol a Perpinyà

Se’m va morir una amiga, la Maria del Carme, i aquella frase que diem, que pot semblar un tòpic, “era la meva amiga de l’ànima”, no és cap frase feta, és veritat, perquè altres persones abans que nosaltres han tingut aquesta profunda vivència; d’altra manera no existiria la frase.

No entraré en detalls excessius, perquè gairebé tothom sap què és la pèrdua d’una persona estimada. Només vull comentar que feia  gairebé una setmana que la Maria del Carme havia fet el traspàs i sentia una pèrdua, un buit i un dolor moral que no sé descriure, una sensació en què només hi ha espai per a les llàgrimes. Per sortir d’aquell estat en què em trobava pujo al cotxe i aquest pren la direcció cap a França. Dic que pren perquè jo no portava cap idea al cap, no sabia on volia anar.

El viatge sense la Maria del Carme asseguda al costat, com sempre havia fet, va ser terrible. El seient sense ningú incrementava encara més la meva sensació de buidor i desolació. Va arribar un punt que vaig haver de parar en una àrea de servei de l’autopista perquè pensava que em desmaiaria de dolor moral o potser de deshidratació perquè no pensava a beure ni menjar res i les llàgrimes no paraven de rajar. També tenia molt fred, paradoxalment, essent el mes d’agost.

Arribo a Perpinyà i paro el cotxe en un carrer on més enllà hi havia un mercat, passo pel mig i un venedor d’una parada de roba em diu: “Bonjour madame, ça va?” Sense ni mirar-lo li digué “oui”, però ell torna a preguntar-me: “Ça va bien, madame?” Jo llavors amb la mà vaig fer el gest de “comme ci, comme ça”.   Sense pensar-s’ho dues vegades, surt de la parada, m’agafa i apropa el seu cos al meu. Vaig percebre a l’instant l’agradable caliu que desprenia, que em recordava les abraçades del meu germà Francisco (epd). L’home de la parada portava pantalons i camisa negra, colors que sintonitzaven amb el meu estat d’ànim. Amb to afectiu em pregunta: “Qu’est-ce que vous avez, madame?” Bona la va fer. Amb aquesta pregunta em poso a plorar com la Maria Magdalena i li dic: “Il y a quatre jours que ma meilleure amie est morte”.

Alors, pourquoi, qu’est-ce que elle avez?” Jo plorant li anava responent i ell deia: “Je sens votre tristesse, j’ai remarqué que vous aimez beaucoup votre amie”. I li confirmava que sí amb el cap, com si fos una criatura de dos anys abandonada per la mare, fins que em va preguntar on vivia i en dir-li “a la Bisbal”, va continuar la conversa en català: “És bonic, la Bisbal. Hi he estat moltes vegades.” Ens adonem que hi havia una senyora a la parada que s’estava esperant i li dic “despatxi, despatxi, jo ja estic millor”, i em pregunta: “De veritat?” “Sí”, li contesto. “Senyora, jo també estic més tranquil. M’ha agradat haver-la conegut, potser un altre dia ens tornarem a veure”. Em va besar la mà i ens vàrem acomiadar. Li vaig donar les meves més sinceres gràcies.

El cotxe va tornar-me cap a casa i quan vaig reflexionar sobre els fets succeïts, descobrí que aquell automàtic viatge a Perpinyà va acomplir la funció d’anar a rebre el condol, de mostrar a una persona que no coneixia la gran desolació que experimentava per la pèrdua de la Maria del Carme. Potser el dolor traspuava la meva pell perquè ja no tenia espai on guardar-lo i aquell oportú senyor d’ètnia gitana va tenir la capacitat de percepció o d’intuïció de veure que quelcom important m’estava succeint. Va estar allà en el moment precís i sempre he recordat la calidesa del seu cos que m’atenuà la fredor del meu i la perceptible exquisidesa de tracte humà, que semblava portés dol per a mi.

Potser el motiu d’escriure aquesta sentimental vivència és perquè estic contenta que un familiar meu s’interessa per saber quelcom de la cultura gitana i també sé que exposarà els seus plantejaments donant-los un tractament de consideració i respecte.