Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Campionats d’escacs al Sanatori de Terrassa

El Sanatori de Terrassa, conegut també com a Ciudad Sanatorial, va ser construït en una zona de bosc, el pla del Bon Aire, sota la muntanya de Sant Llorenç del Munt de Terrassa. En conjunt tenia una superfície de 106.497 m2 i estava a prop del Llac Petit. L’edifici, construït en un sol bloc, ocupava 66.000 m2 i podia arribar a acollir 1.200 malalts de tuberculosi. El centre va ser inaugurat el dia 8 de juny de l’any 1952.[1]

El sanatori, a més de tractar la malaltia que tants estralls va provocar durant i després de la Guerra Civil Espanyola, també va ser concebut per evitar el contagi entre la població sana, d’aquí que el centre disposés de diversos serveis que els mateixos malalts feien funcionar: perruqueria, economat, biblioteca, emissora de ràdio, capella per al servei religiós, sala de teatre i de cinema, i també la impressió d’una revista.

Diverses d’aquestes activitats eren dinamitzades per Ferran Lloveras Bel, capellà del sanatori, que posteriorment també va cursar la carrera de medicina i va exercir de metge al sanatori. El doctor Lloveras, un dels dies que venia al despatx de l’escola d’infermeria en què jo feia funcions de directora tècnica, duia entre les mans un sobre que em va donar: “Té, et regalo aquestes fotografies perquè les guardis. Sé que ho faràs perquè t’agrada la història.” Vaig restar sorpresa i també molt agraïda, ja que no m’esperava un gest com aquell del professor de fisiologia de l’escola d’ATS. Era aproximadament l’any 1978.

Algunes d’aquestes fotografies van ser publicades al llibre que tracta de la història de l’escola d’infermeres, crònica que va ser publicada a internet a fi de ser accessible a les persones interessades en aquest tema. Les imatges que en aquest moment adjuntem al present text les tenia guardades dins d’un àlbum i no em constava que hi fossin. Ara casualment les he localitzat i per aquest motiu en fem un comentari.

Jugadors del campionat 1 (Cedida F. Lloveras)
Jugadors del campionat 1 (Cedida F. Lloveras)

Proporciona satisfacció que ara aquestes imatges puguin sortir a la llum perquè a més de tractar-se d’un llegat del doctor Lloveras també ens ajuda a conèixer unes de les activitats lúdiques que realitzaven malalts del sanatori. Sembla com si aquestes imatges tinguessin la capacitat d’atenuar d’alguna manera l’imaginari sovint tenebrós respecte de l’activitat d’aquest centre sanitari. Quan el sanatori va ser clausurat el dia 31 de desembre de l’any 1986, va restar en estat d’abandó fins que l’any 2006 va ser convertit en l’empresa Parc Audiovisual de Catalunya.

Referent al tema que ens ocupa, els jugadors d’escacs del sanatori, tot i que només en tenim imatges, sí que se’ns presenta la pregunta de si entre els jugadors en va sortir un Borís Spaski, fet difícil de saber. Si més no el que observem a les imatges és que els campionats estaven ben organitzats i amb la formalitat que requerien perquè als guanyadors de diferents categories se’ls lliurava una copa com a reconeixement. És possible que les persones que van participar al campionat també haguessin rebut algun obsequi. Ens ho fa pensar el fet que a sobre de les taules dels responsables de repartir els premis també s’hi veuen alguns paquets.

Jugadors (F.Lloveras)
Jugadors (F.Lloveras)
Els premis (F. Lloveras)
Els premis (F. Lloveras)

És sabut que els jugadors d’escacs disposen de bona capacitat de raonament, intuïció i creativitat, fet que ens porta a llançar la hipòtesi que potser els malalts que practicaven aquesta afecció que requeria un grau més elevat d’exercici mental potser també estaven més protegits  dels efectes secundaris de la teràpia, que en ocasions podia afectar el sistema encefàlic.

No tenim constància que al sanatori hagués exercit algun neuròleg ni tampoc psiquiatre que fes un seguiment de possibles intoleràncies a nivell de manifestacions cerebrals d’alguns pacients; sí que hi havia doctors formats com a pneumòlegs i en les especialistes de cardiologia, radiologia, cirurgia toràcica, digestologia, urologia, otorinolaringologia, així com biòlegs especialistes preparats per a l’estudi de les analítiques fetes als pacients. Més endavant també va ser contractat un oncòleg.

De dreta a esquerraa primera fila, el segon és el doctor Civil
De dreta a esquerraa primera fila, el segon és el doctor Civil
Partida 2 (F.Lloveras)
Partida 2 (F.Lloveras)

Hem fet aquest comentari perquè el sanatori estava envoltat per la llegenda negra que hi havia molts suïcidis i no ho podem confirmar del tot perquè un estudi que estàvem fent en aquesta línia no va ser acabat, però per algunes dades obtingudes sembla que no era del tot verídic. Al llibre de R.M. Masana[2]podem observar que durant el període d’activitat del sanatori de 1952 a 1982 i segons es pot comprovar en un gràfic de defuncions generals, mostra tres pics d’anys amb un major nombre de morts degudes a diverses causes. Els anys de més incidència van ser el 1953, 1956 i 1968.

Jugadors, 2 (F. Lloveras)
Jugadors, 2 (F. Lloveras)

L’any 1953 feia poc que el sanatori s’havia posat en funcionament, el 1956 va ser l’any de l’onada de fred i el centre estava situat en un lloc alt i força ventilat, amb l’inconvenient de no disposar de calefacció. Finalment l’any 1968 va ser bastant convuls a nivell social, amb presència de reivindicacions de drets laborals potser també emmirallades en les revoltes de París del Maig del 1968 que impulsaven la societat envers nous paradigmes, incloent-hi els valors morals, que també es veien sacsejats així com la mateixa condició humana.

Taula dels premis (F.Lloveras)
Taula dels premis (F.Lloveras)

[1] Podem disposar de més informació de la trajectòria d’aquest centre a: Masana, Rosa M. La escuela de enfermeras y el hospital del Tòrax de Terrassa (1952-1986).

[2] Masana, Rosa M. La Escuela de Enfermeria del Hospital del Tòrax de Terrassa, 1976-1980. Datos históricos del Hospital, 1952-1986. A la p. 80 es parla de les defuncions registrades al sanatori.

El doctor Salvador Calsina Boguñà

Salvador Calsina nació el 3 de mayo de 1857 en el mas La Calsina de Santa Cecilia de Montserrat. La finca está situada en el

La Calsina con la  capilla de San Juan, (cedida Anna Sangrà)
La Calsina con la capilla de San Juan, (cedida Anna Sangrà)

antiguo camino de herradura que va de Manresa al Monasterio de Montserrat en el núcleo poblacional de Marganell. Esta explotación agraria de viñedos y olivos contaba con una gran extensión de terreno que llegaba hasta las proximidades de Monistrol. Calsina se casó con Luisa Guillemot Oller en la propia capilla de la finca, documentada ya en 1667 y con advocación a san Juan decapitado.[1] El matrimonio tuvo tres hijos, Pepita, Ana y Juan, y, aunque Pepita falleció joven, tuvieron en total siete nietos.

Parte de la masia Calsina y al fondo Montserrat (cedida Anna Sangrà)
Parte de la masia Calsina y al fondo Montserrat (cedida Anna Sangrà)

Salvador estudió en la Facultad de Medicina de Barcelona. Marisa Calsina, una de sus nietas y enfermera de profesión, asegura que si bien su abuelo no fue el heredero universal de la familia sí que igualmente estaba en muy buena posición económica y disponía de varias propiedades en la ciudad de Terrassa.

Referente a la actividad como médico, Joaquim Verdaguer en su blog comenta que el primer centro médico de Terrassa fue puesto en funcionamiento gracias a la iniciativa de un grupo de tarrasenses y de ocho facultativos entre los cuales se encontraba Salvador Calsina. El centro fue inaugurado el 15 de septiembre del año 1882 y estaba situado en la calle de la Paja número 7.[2]

El blog Terrassa mi ciudad… Catalunya mi nación (28/9/2018)  reproduce un texto del periódico El Día de 3 de mayo de 1935 que hace referencia a la Associació d’Empleats i Obrers de l’Ajuntament, cuyos miembros estaban afiliados a Médica Egara, entidad creada para proteger económicamente a sus asociados en situaciones de intervenciones médicas o quirúrgicas y también en caso de defunción del titular, en cuyo caso la viuda o el heredero podía recibir la cuantidad de 1.000 pesetas por este concepto. En el listado de socios de Médica Egara entre otras personas figuraban los doctores Salvador Calsina, Josep Benet y Enric Farrando. Con fecha 3 de mayo de 1935 consta que la viuda de Calsina recibió la citada gratificación de viudedad.

En este mismo blog aparece la noticia que habia sido publicada en la Vanguardia del dia 17 de julio de año 1915  dando a conocer que havia fallecido Juan Calsina Boguña en su propia heredad. Juan era hermano de Salvador.

Sanatorio de Torrebonica
Sanatorio de Torrebonica

Según el autor Joaquim Verdaguer (31/1/2015): “El día 3 de agosto del año 1918 el doctor Calsina alertó de que había sido diagnosticada una bronconeumonía a un joven de Can Pous de 22 años de edad, pocos días después, el día 7 de setiembre del mismo año en Terrassa se anunciaba que habían sido afectadas por la epidemia de gripe, un total de 778 personas, más nueve que habían fallecido. Terrassa en aquellos momentos disponía de una población de 29.000 habitantes.”[3]Dadas estas circunstancias, centros como la Casa de Caridad, el Centro Médico del que el doctor

El  segundo inmueble del Centro médico de Terrassa que estaba situado entre las calles Portal Nou i Baldrich.
El segundo inmueble del Centro médico de Terrassa que estaba situado entre las calles Portal Nou i Baldrich.

Calsina fue director y el Sanatorio de Torrebonica [4] se vieron colapsados a causa de la referida epidemia gripal. El día 2 de noviembre de 1918 el Ayuntamiento contabilizó que habían enfermado 2.695 personas y 159 habían fallecido. En 1919 hubo un nuevo rebrote de la enfermedad.

En el libro Carrers de Terrassa consta que el doctor Calsina da nombre a una calle de la ciudad, en cuya placa consta que fue fundador del centro médico en 1882. La calle está situada en el distrito sexto del barrio de Sant Pere Nord, entre la carretera de Matadepera y la calle Provença.[5]

Placa de la calle Dr.Calsina (Imagen Marisa Calsina)
Placa de la calle Dr.Calsina (Imagen Marisa Calsina)

Salvador Calsina falleció el 18 de marzo de 1934, fecha coincidente con el día de su santo y día en que llegó al mundo su nieto, que también recibió el nombre de Salvador.

Notas


[1] Debido a un privilegio papal los propietarios de la finca y la capilla gozaban de autorización para ser enterrados en ella.

[3] Verdaguer cita en su trabajo a Baltasar Ragón, Judit Tapiolas Pere Figueres, 1990, y Daniel Montaña, 1995.

[4] El  sanatorio ‘ Mare de Deu de Montserrat’  fue edificado en el año 1911 por Josep Domènec Mansana  con capacidad para 40 enfermos, los terrenos  pertenecían a  can Viver  y más tarde pasaron a ser propiedad de ‘La Caixa’, estuvo activo hasta el año 1999.

[5] Lozano, F.; Romero, J.; Verdaguer, J. Els carrers de Terrassa. Terrassa: Ajuntament de Terrassa, 1995.

Teresa Jordà Vitó, artista visual i aquarel·lista terrassenca

Teresa Jordà Vitó. Foto de Rafael Aróztegui
Teresa Jordà Vitó. Foto de Rafael Aróztegui
El fil d’Ariadna, obra premiada IWS Indonèsia
El fil d’Ariadna, obra premiada IWS Indonèsia

Conversem amb la Teresa Jordà Vitó perquè ens expliqui quelcom del concurs internacional d’aquarel·la Indonesia International Watercolor Online Competition and Exhibition 2021, en què va guanyar el segon premi per l’obra El fil d’Ariadna. Li demanem també com ha viscut la seva trajectòria com a aquarel·lista al llarg de més de mig segle, quines han estat les sensacions quan se submergeix entremig de colors, pinzells, fils de seda i els suports de paper, teixit o d’altres materials, quin impacte li fa un paper de blanc immaculat receptor del seu traç que li ha de donar vida. Els lectors interessats en la seva obra poden visitar el seu perfil de Facebook  i també a Twitter.

 

—Teresa, què ens pots dir d’aquest important reconeixement que has rebut per la teva obra El fil d’Ariadna?

—L’any 2019 vaig participar al concurs que es va celebrar a Indonèsia i vaig ser finalista de l’International Watercolor Society (IWS) que es va fer a Bali, hi vaig assistir presencialment i em van convidar a fer una intervenció pública.

ECWS Noruega. 2012
ECWS Noruega. 2012

Vaig gaudir d’una bona experiència com en tots els països on també he anat convidada: Costa Rica, Mèxic, Ucraïna, Bulgària, Portugal, Itàlia i Espanya. Aquests esdeveniments de participació internacional han estat realitzats els darrers anys, des del 2015. Amb la pandèmia tot ha quedat aturat, d’aquí ve que ho organitzessin telemàticament, rebem les instruccions completes, les adreces on enviar, exigeixen que la foto sigui de qualitat i sense cap retoc, i hi ha un jurat competent que es dona a conèixer. S’ha de complir tots els requisits estrictament: mides, concepte, tècnica, suport, etc. Marquen unes dates per a la presentació i també l’abonament de les tarifes de participació. En la data indicada publiquen els premis a internet i també t’ho comuniquen per correu electrònic. Realitzen una exposició virtual on es pot visualitzar les obres de tots els participants seleccionades i les premiades, és força seriós. Estic parlant de la majoria de convocatòries de la IWS, associació fundada l’any 2012. Fins aleshores només hi havia l’European Confederation of Watercolour Societies (ECWS) on hi soc inscrita i convidada des de 1976, quan vaig formar part del rànquing de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya, pel fet d’haver rebut diversos premis d’aquarel·la entre els quals el Primer Premi Nacional. En aquests simposis només s’hi pot participar a través de les agrupacions d’aquarel·listes. No atorguen premis; el premi consisteix a ser seleccionat. He estat a França, Itàlia, Noruega, Finlàndia, Polònia presencialment i molts d’altres en què he participat aportant-hi una obra.

Monocrom. Fabriano 2020. Obra reproduïda a la coberta del catàleg internacional de FabrianoInAquarello
Monocrom. Fabriano 2020. Obra reproduïda a la coberta del catàleg internacional de FabrianoInAquarello

—Què se sent abans de posar color i dotar de significat un suport en blanc?

—Davant d’un paper o seda en blanc, immaculat, experimento un enorme silenci, m’hi submergeixo infinitament, les hores que fa falta, els dies que necessito, defujo el pànic, parlo amb aquest silenci, li explico allò que vull transmetre i mentrestant, preparo els estris, ordeno els colors que vull utilitzar, realitzo la composició arquitectònica de l’obra i si haig d’estripar, estripo, tallo, faig enllaç, cuso, mullo intensament i acaparo el color, faig la barreja desitjada, l’escampo, torno a mullar d’aigua i vaig escampant, recollint, afegint, dispersant, acotant, expressant líricament tot allò que fa temps belluga per la meva ment i que, finalment, ha de rebre la llum difosa, de la natura viva sota la nostra mirada. El part de la meva obra és a través d’una gestació de molts fets viscuts, desitjats o no, una reacció a les vivències, siguin visuals, físiques, morals o espirituals. Una reacció catàrtica, tant li fa colors estridents com místics i tímidament expressats a través de línies gairebé difoses, solcs estrepitosos i taques immenses.

—El teu currículum artístic es pot consultar a Wiquipèdia, però s’hi hauria d’incloure els darrers premis. Les teves obres mostren colors molt vius, que fins i tot impacten. Te’ls fas tu?

—Sempre són meus, mai són un sol color fabricat artesanal o bé industrial. Encara que l’obra sigui monocroma, el color és idealitzat, fet a partir del meu precís diàleg. Busco colors preferits i barrejo allò que necessito, utilitzo fabricants exquisits, sempre en tub. Les pastilles només les uso en viatges o sortides esporàdiques. M’agrada la densitat cremosa de la pintura, m’entusiasma! M’encomana un encanteri deliciós, diria anormal, místic, eteri i excitant a la vegada; bé, podríem dir malalta d’amor per l’aquarel·la, una relació d’etern diàleg.

—Fusionar l’esperit amb un etern diàleg ha de ser sublim! També, diguem-ne, jugues amb fragments de paper o fils afegits a l’obra. Per què?

—Mitjançant el tractament del color i el silenci de la seva absència, amb l’enllaç del paper cosit amb fils de seda i amb les incisions en la superfície, busco “trencar els límits de l’aquarel·la i generar una profunda reflexió cognitiva”. Això consta en el meu currículum, és la meva fita personal.

. Abraçada -0. 2012. Tridimensional, EQWS Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya.
. Abraçada -0. 2012. Tridimensional, EQWS Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya.

—En el fet d’emprar fils, hi ha tingut influència la teva mare Raimunda Vitó, coneguda com l’artista de l’agulla?

—Sí, ve d’influència materna. De molt petita la mare em deixava tocar els seus fils, els admirava i adorava, els enrotllava en cartonets que guardava classificat per colors, era un goig immens poder-los mirar i tocar, sempre han estat a les meves mans, ja fa anys els aplico a les aquarel·les.

—De vegades, una obra teva m’ha suggerit una ferida suturada, potser degut al color vermell intens que utilitzes.

—Sí, el vermell intens en seda l’utilitzo molt, també altres colors a partir del diàleg de l’obra que pot ser en negre, blau, groc, etc. En la seva majoria els cosits són les sutures i els talls les ferides: ferides suturades, quan hi ha enllaç de paper és com una immensa abraçada, refer allò deteriorat: desconstruir-construir. El meu objectiu. Buscar un món millor? Entendre l’ànima? Dialogar-hi?

—Una gran recerca mitjançant preguntes vitals que de segur et porten a la saviesa i qui sap si a entendre els fets contraposats de la vida.

—No és saviesa, és emoció, sentiment, expressió, comunicació.

—Et sap greu despendre’t d’alguna obra?

—Si d’una obra no me’n vull desprendre queda per a mi, no tinc problemes d’aquest tipus. El meu marit em comprava les que ell no volia que vengués, en tinc unes quantes i li n’estic molt agraïda.

 

Pescadors, 1968. Premi Únic aquarel·les. Badalona
Pescadors, 1968. Premi Únic aquarel·les. Badalona

—També has tingut facilitat per l’expressió escrita, oi?

—De jove escrivia molt, era aficionada als haikus però ara no ho practico, ara reflexiono, busco explicacions a les temàtiques que vull pintar, aspiro, expiro, m’inspiro i pinto!

—Genial! Fas més entenedor el teu treball.

—L’aquarel·la té l’avantatge de concedir una impremta molt singular, no et permet gaire el retoc, és bona quan és nítida i dotada d’una frescor de pinzellada immediata, això no vol dir que una obra llargament treballada sigui forçosament dolenta, no, no vol dir això, però sí que es valora molt l’estat pur de la pinzellada. He recordat una reflexió expressada en un pamflet fet per a l’exposició de la Galeria Soler Casamada de Terrassa el 1993 titulat Percepcions – Sensacions que deia: “Viure intensament l’instant, sadollar-te’n i abocar-ho tot amb les transparències velades o nítides de l’aquarel·la damunt del suport, amb textures càlidament integrades.” L’aquarel·la va entrar a la meva vida després del llapis de mina de plom, els carbonets, el clarió i les sanguines, els pastels i les ceres i la pintura a l’oli. Un llarg camí orientat per mestres de Terrassa: Ramón Cortés, Josep Rigol i Fornaguera i J. Martínez Lozano, l’únic mestre que he tingut d’aquarel·la.

L’abstracte va venir després del figuratiu, impressionisme, expressionisme i minimal art. Vaig entrar a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona el 1982 amb el Minimal Art, tot eren preguntes sobre els meus treballs, que jo no responia. Allà, em vaig integrar en allò que no havia tingut fins aleshores, filosofia i semiòtica, dues assignatures que en principi es contradiuen en certs conceptes. La semiòtica va captar la meva atenció pràctica. M’hi vaig capficar amb molta atenció i va néixer l’abstracte, sigui oportú, significatiu o no, tot té un principi, un origen on trobar la llavor d’una naixença íntimament desconeguda i pràcticament desitjada.

—Ha estat una llarga trajectòria de maduració expressiva. També has impartit docència, oi?

—Sí, imparteixo cursos d’arts plàstiques al taller propi des de l’any 1995, també he fet cursos de dibuix i pintura per a la Lliga Reumatològica Catalana (1995-2016), creació, direcció i pràctica dels cursos d’arts plàstiques infantils a Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa, durant els cursos 2000-2001 al 2004-2005. S’atorgaven set crèdits validats per la Universitat de Barcelona per als estudiants de final de carrera, en total van ser expedits trenta-cinc crèdits. Pel que fa a classes magistrals d’aquarel·la n’he impartit a nivell nacional i internacional a Terrassa, El mes de setembre tinc previst fer dues classes magistrals al  Centre de Documentació del Museu Tèxtil (CDMT), sobre llibre d’artista tèxtil.

A l’octubre, reprendre les classes mensuals d’ aquarella i dibuix que van quedar suspeses a causa  de la pandèmia. Pel mes de setembre tinc previst fer dues classes d’aquest estil a Terrassa.

—Abans has fet esment al llibre d’artista tèxtil. Buscant informació he vist que al Museu Tèxtil hi ha un vestit molt bonic de quan eres petita.

—Sí, me’l va fer la meva mare, era de d’organdí de cotó i tot ell estava brodat amb motius de color vermell. Realment una obra d’art.

—Quan algú t’ha fet un comentari de la teva obra artística, penses que s’aproximen al que tu volies transmetre?

—Respecto els crítics d’art, tinguin raó o no, fan la seva feina, en tinc de memorables ja des d’un primer moment. No vull diferenciar ningú; agraeixo sempre la capacitat d’atenció cap a la meva obra.

—Diuen que l’aquarel·la és màgica. Ho és?  

—Màgica? No, és esforç, persistència i determinació! Això és aquarel·la. Font de sofriment i satisfacció. Sorprenent sempre! Hi domino el traç, el color, l’estructura, tot el que cal. També hi ha moments de dubte i penediment, si s’escau em deixo portar per aquells lapsus que venen de fora, cal aprofitar sempre la màxima oportunitat dels elements plàstics.

 Mirada, 2020
Mirada, 2020

—A l’obra ‘Mirada’, guanyadora del Tercer Premi Internacionl a Malàisia hi adjuntaves una llegenda personal que diu el següent: “Partint de la imatge de Madonna de la Cadira (Raffaello Sanzio, 1483-1520), amb el seu fill Crist en braços, amb una expressió de dolor i serenitat reflectida en els bells rostres; aprofundim detingudament en la imatge de l’Infant des de tots els possibles costats: anvers, revers, girats, etc. Atrets per la seva mirada intuïm com Crist observa el seu futur i ens transmet amorosament el seu destí, amb elements tràgics que es desenvolupen a partir d’aquesta bella imatge: El patir de mare perdent el seu fill. Serenitat de Crist afrontant el seu futur. Creu de l’Església de Santa Maria dels Yébenes. Llum (or) dominant sobre les tenebres. Corona d’espines de Crist. Fils de seda que ens permeten cosir l’obra i expressar la seva profunda intenció. Culminació de la obra. Terrassa (Barcelona) MIRADA, 2020. Los Yébenes.”

Diploma 3r Premi Internacional Malàisia per l’obra La Mirada
Diploma 3r Premi Internacional Malàisia per l’obra La Mirada

—Sí, aquesta és la llegenda personal que acompanyava l’obra.

—Fa poc has exposat a la sala Crespi. Tens algun altre projecte de futur?

—El mes de gener del 2022 presentaré una exposició a la sala Muncunill, serà una ofrena a la ciutat de Terrassa, a la meva mare Raimunda Vitó i a la meva filla Dàcil Argany Jordà. Hi haurà més d’un centenar d’aquarel·les meves i petites obres d’elles dues.

—M’imagino que serà una exposició entranyable per a molts terrassencs. Procurarem acompanyar-te. A internet hi ha un vídeo on expliques quelcom de la Divina Comèdia de Dant. És interessant.

—Es tracta d’una llegenda inspirada en Dant de la qual he fet una aquarel·la que he presentat aquest any 2021 a Urbino, Itàlia. A veure com anirà.

Dant. Divina Comèdia. 2021. Urbino, Itàlia
Dant. Divina Comèdia. 2021. Urbino, Itàlia

—Teresa, segur que ens queden moltes coses al tinter; les deixem per a una altra ocasió. Entretant, moltes gràcies, també per les imatges que ens has cedit i especialment per honorar amb el teu art la ciutat de Terrassa.

 Per observar les habilitats que la Teresa Jordà utilitza per crear les  innovadores obres artístiques, és aconsellable observar alguns vídeos que estant incorporats  a Youtube. També n’adjunten un d’una expossició feta a Terrassa l’any 2011.

Exposicióa l’Escola d’Art de Terrassa, 2011 Teresa Jorda

 Clase magistral a la Agrupacion de acuarelistas vascos 22 de març del 2013.

 FabrianoIn-Acquarello InArteel,  26 d’abril del 2016

FabrianoInAcquarello Demo,  2021

Reportatge realitzat per Alberto Gross i Laura Herrera, 18 de maig del 2016.

II Internacional Trienal”WATERcolor&SPERIT” a Varna, Bulgaria, 2019    (Varna)

Instant

Des de fa temps que venen a casa dos gats de carrer, dits així perquè dormien al carrer, el Garfi era d’una la família que viu  prop de casa però, un gos que havien adoptar  el va foragitar i l’altre  gat és la Gílda que també va arribar no se com a casa, li vaig posar aquest nom per la forma com camina. M’he vist obligada a  idear un sistema que els permet entrar i sortir del garatge i al pati quan ells volen, encara que no els he d’ensenyar res  perquè  entren i surten mitjançant un arbre  que va sortir sol, es veu que no tinc que anar a buscar res.

S’els veu molt feliços quan surto a prendre una mica el sol, es posen al  meu voltant, es renten, s’estiraven d’una manera que mai hagués pensat que els gats fossin tant llargs, la Gílda supervisa  les flors i s’hi refrega amb suavitat, entre ells dos s’ empaiten i  de vegades adopten unes postures extravagants, és com si volguessin captar la nostra atenció ho  mostrar-nos el seu contorcionisme corporal.

Ara durant dos dies ha estat plovent i les plantes es veuen ofenoses també perquè  gaudeixen d’ estones d’un sol molt amable que les vitalitzava  i no les perjudica com  sol passar a l’estiu. Desprès de dinat  ha parat de  ploure  i m’he assegut una estona al patí,  com sempre els gats encara que  dormien a dins el garatge, també han sortir.  Potser perquè les  pedres del terra eren molles que la Gílda  ha preferit  enfilar-se  per l’arbre fins al taulat dels veïns.

M’he abrigat amb una jaqueta que es bastant esponjosa perquè fresquejava una mica i, mentre contemplava com estava tot de bonic, tant les pedretes netes del terra, com  els lliris, les margarites, les poncelles de les roses a punt esclatar, el boix d’hivern que ha brotat amb força i  a la vegada flairava la  atmosfera  neta  desprès de la pluja, era com  rebre un petit obsequi.

En Garfi i la Gílda
En Garfi i la Gílda

Al cap de poc a vingut el Garfi i s’ha estat una estona mirar-me amb aquells ulls tant grossos i cristal·lins de color groc que te,  era com si em demanes permís per pujar a la falda i l’hi he donat. S’ha posat bé amb el cap reclinat sobre el meu braç que jo també tenia recolzat al selló. De tant a prop que el tenia he pogut observar amb detall els tons del seu pelatge de tigre que tanta cura te en  llepar totes les seves parts per preservar-lo net.  Cada vegada s’encaixava més al meu cos buscant la seva comoditat i sentia la seva escalfor, el ronroneix que feia i fins i tot sentia  la presió dels  batecs del seu  cor. Se’l veia que estava bé i jo també n’estava molt.

Els colors de tot el que m’envoltava  havien agafat una brillantor especial, fins i tot la roba que portada contrastava  mes que d’altres vegades i  lligava en aquells context,  era com si visquès  un moment  carregat de màgia, perquè tant les plantes, com els animals amb les orenetes inclosses, que ja són aquí,  configuraven un conjunt de  natura relaxada on l’únic  moviment i só existent eren el que feien els ocells.

En aquesta situació de no  pensar amb res, ha aflorat a la meva ment la imatge del que m’havia explicat  la Antonia Brugué, infermera i  filla d’una llevadora el dia  que vaig preguntar-li coses de  la seva mare per fer una crònica.

La Antònia va explicar entre d’altres cocses, que la seva mare havia nascut l’any 1902, que era una persona generosa, de caràcter dolç, afable i  que posseia una  innata simpatia, entre les seves explicacions va comentar també  aquest fet que ara he recordat.  A casa seva tenien  una gata que havia gatejat tres o quatre gatets i de tant en tant els agafava pel clatell, un per un, i els  portava a la falda de la seva mare. Llavors la gata marxava i s’estava ben bé  dues hores fora de casa. Quan tornava, feia el mateix procés però a l’inrevés, s’els enduia al seu jas.  Va afegir el comentari:  la gata sabia que a la falta de la mare  estarien segurs !

La mare i jo pocs dies desprès de nàixer
La mare i jo pocs dies desprès de nàixer

Comentar que la llevadora  Josepa Adell Ferré va ser qui ens va  assistir el dia que vaig néixer i aquest fet potser no tindria cap tipus de relevància  si no fos perque aquest dia era precisament el 1 de maig,  el dia  de l’onomàstica del  meu naixement. És impactant veure com hi ha vegades els fets es presenten concatenats i sovint en forma d’intuició, veure també : Comunicació emocional a distància 

Historia de la Escuela de Enfermeria del Hospital del Tórax de Terrassa

Este libro fué incorporado en esta pàgina el dia 23 de abril del año 2o16 y poco después fué retirado para hacer alguna modificación.

El Colegio Oficial de Enfermeria de Canarias nos pidió permiso para incluirlo en su página web y le fué concedido, pero libremente y sin pedir permiso a la autora  este libro no esta permitido copiarlo y en especial en paginas que contengan publicidad.

Escuela Enfermeria del Hospital del Tòrax de Terrassa
Escuela Enfermeria del Hospital del Tòrax de Terrassa

Para su lectura clicar a: toraxhospital Escola infermeria

Incluimos en este espació un gráfico estadístico de los alumnos que finalizaron los estudios en la Escuela del ‘Hospital del Tòrax de Terrassa’ aunque este incluido en el libro  lo  adjuntamos externamente  porque  sintetiza la actividad formativa enfermera.   grafic-alumnes-ats_color

Con el fin de ampliar la historia del hospital presentamos dos crónicas que había obviado debido que no consta registrado el medio donde fue publicado. Tratan de la inauguración de la Ciudad Sanatorial erigida por el Patronato Nacional Antituberculoso en la ciudad de Terrassa en un terreno que habia adquirido  el ayuntamiento  antes propiedad de Can Carbonell , el dia 22 de abril de 1944 cuya extensión era de 106.497 m2 ( Ana M. Luque i López)

El acto de inauguración fue celebrado el día 8 de junio del año 1952 en el que asistió el General Jefe del Gobierno español Francisco Franco y otras autoridades políticas y eclesiásticas. El Sanatorio como popularmente era conocido, transcurridos unos años en que coincidió que la enfermedad podía ser tratada ambulatoriamente, el sanatorio  se transformó pasando a  llamarse Hospital del Tòrax de Terrassa.

 Incluimos  más información y  algunas imagenes  ver  en : Datos complementarios   

Crónica inauguración Sanatorio
Crónica inauguración Sanatorio
Inauguración del Sanatorio 8-6-1952
Inauguración del Sanatorio 8-6-1952