Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
Desprès d’escriure el llibre ‘Escuela de enfermeria del Hospital del Tòrax. Datos históricos del Hospital, 1952-1986, editat l’any 2013, em van preguntar com era que vaig incloure una imatge de la inauguració del Sanatori l’any 952 per part del Cap de l’ Estat espanyol Francisco Franco, vaig respondre’ls que no disposava de cap imatge d’aquell esdeveniment
Darrerament hem escric un breu text referent als treballadors de l’Hospital del Tòrax que ens han deixat des de l’any 1985 i fins ara, en tornar a mirar les imatges que m’havia donat el doctor Ferran Lloveras Bel, he vist que no, que no n’hi havia cap de la inauguració del centre.
Si que n’ha havien d’altres d’una vista que havia fet tenia Camilo Alonso Vega al Sanatori, no ens consta l’any però al darrera d’una d’ellas hi ha el nom de C. Alonso. Consultada la Wiquipedia veiem que Camilo Alonso havia estat el Cap de la Guàrdia Civil i molt amic de Franco.
En aquesta ocasió el nostra propòsit és adjuntar en aquesta pàgina les imatges que ens va donar Ferran LLoveras d’aquesta visita, no hi afegirem comentaris perquè no disposem de la informació suficient d’aquella visita.
Amb tot les imatges sempre ens proporcionen informació i d’aquesta manera veiem la comitiva de persones que va visitar el Sanatori, el cotxe oficial amb el que van venir, alguns dels malalts que estaven a les tumbones que hi havia a les galeries per fer banys de sol i aire lliure, alguns metges, el propi mossèn Lloveras, algunes de les germanes de la congregació de les Carmelites i personal d’infermeria seglar que conjuntament feien la tasca de donar assistència als malalts.
Emblema de la Tercera Ordre Carmelita o Carmelites Laics de la Beatíssima Verge Maria del Mont del Carmel
EmblemaVisita al antic Sanatori de Terrassa, Camilo Alonso Vega
Visita al Sanatori de Terrassa, decada dels anys seixanta
Un centre que va deixar empremta en els seus treballadors
Són molts els qui van treballar primerament a l’anomenada “Ciudad Sanatorial de Tarrasa’” posada en funcionament el març de l’any 1952, i que més endavant l’any 1972 va canviar el nom per Hospital del Tòrax de Terrassa, quan van aparèixer nous fàrmacs més efectius per combatre la tuberculosi, i també perquè s’hi tractaven d’altres tipus de malalties cardio-respiratòries.
Amb tot seguia sent un hospital on no tothom volia anar-hi a buscar feina, tot a causa de que arrossegava l’estigma del contagi i la dificultat que anys enrere hi havia en poder guarir del tot al malalt, doncs el bacteri de Koch és tossut i li agrada envaïr a les persones que tenen poques defenses orgàniques i socials.
Molt sovint els malalts ingressats, més homes que dones, eren persones joves que podrien tenir vitalitat però, les circumstàncies de la vida els va portar a estar aïllats de la resta del seus conciutadans. En aquest sentit cada malalt era una història de vida, i aquells/es que ens ho haguéssin pogut explicar, eren en primer lloc les germanes religioses que van estar al Sanatori fins l’any 1973, i desprès el sacerdot i metge Ferran Lloveras, la treballadora social Carme Rebullida i la senyora Casilda López, abocada a la cura de malalts des de l’inici del funcionament de l’hospital.
Havia sentit a dir a diversos treballadors que l’hospital enganxava , era com quelcom de seu, es treballava sense la sensació de sentir-se vigilat, es feia el que s’havia de fer perquè se’n veia la necessitat i els agradava fer-ho. Diguem que sempre hi podia haver excepcions, però la pauta més general era la de l’entrega personal.
Recordo un metge que a més de treballar a l’Hospital del Tòrax ho feia també a la Seguretat Social, i possiblement fent comparances un dia va dir: L’Hospital del Tòrax és com el fill de la família que té la Síndrome de Down, és el que més estimes de tots.
Alguna cosa succeeix en relació a l’Hospital del Tòrax , primer perquè les persones que van treballar-hi no eren temoroses de sofrir contagi, segon perquè donaven valor als companys, l’amistat i la bona entesa. Potser, és una hipòtesi, anys enrere eren menys evidents, entre els treballadors, les postures ideològiques de caràcter polític, doncs aquest factor va aparèixer més tard i sí que van sorgir factors de desunió però de poca eficàcia.
Imatges del Hospital i treballadors l'any 2002
Un altre aspecte a considerar es que alguns companys han treballat per fer que ens mantinguem en contacte com ha estat d’entre d’altres persones la Emma Bosch, molt propera i amb dots per l’organització. Pensem que es poc freqüent que una empresa que va tancar portes l’any 1985 hagi pogut mantenir fins l’actualitat la comunicació entre un bon nombre de companys.
Dissortadament però, algunes de les noticies que rebem és per assebentar-nos de la mort d’un company i alguns d’ells amb l’impacte que ens han deixat quan creiem que encara no tocava. Per tots/es aquests/es companys/es és per qui avui dia 24 d’abril del 2023 he fet aquest breu relat.
Algunes dades sobre les defuncions.
Referent als decès de companys han estat considerades les defuncions a partir de la clausura del hospital l’any 1985 i en especial desprès de la a celebració dels 50 anys de vida del centre que va ser l’any 2002.
Presentem unes dades de defuncions que ens han estat proporcionades per Emma Bosch, al que molt l’agraim la tasca que ha fet i que ens hagi lliurat informació, diu però, que les dades no són definitives perquè encara hi està treballant, d’entrada pot aportar que han estat comptabilizades 103 les persones que ens han deixat. Han estat agrupades segons professions amb el seguent resultat:
Metges 23
Auxiliars d’infermeria 13
ATS 8
Personal especialitzat 3
Administració 8
Capellans 2
Treballadora social 1
Manteniment 6
Subalterns 39
La darrera companya que ens ha deixat, ha estat Maite Gonzalez Borrella, auxiliar de clínica, aquest mes d’abril del 2023, i podem dir que potser ha estat la seva pèrdua la que ens ha motivat a fer aquesta breu crònica.
Hem considerat adjuntar en aquesta pàgina uns enllaços relacionats amb l’hospital
Escrivim quelcom del senyor Fiestas perquè dins d’una carpeta on tenia guardats documents de la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa[2] he trobat un retall de diari que parlava havia estat aviador de la República durant la Guerra Espanyola del 1936-39.[3] Possiblement vaig guardar aquesta informació allà perquè Fiestas va ser qui va fer algunes de les fotografies necessàries per inscriure l’esmentada xemeneia al Llibre de Rècords Guinness.
Vaig conèixer el senyor Fiestas l’any 1964, quan vaig començar a treballar d’auxiliar de clínica a la Mútua de Seguros Terrassa i ell n’era el cap de personal. Recordo que era una persona que sovint em feia saber alguna de les capacitats que havia descobert en mi, cosa que em sorprenia, perquè desconeixia totalment que les pogués tenir. Es veu que hauria servit també per a la fotografia, disciplina en què era un entès i havia guanyat alguns premis. Va ser ell qui em va assessorar quan vaig haver de canviar la càmera que tenia.
En una ocasió Fiestas ens va proposar a Marisa Josa, que també era auxiliar de clínica de Mútua, i a mi fer-nos unes fotografies per presentar a concurs. Recordo que vam dubtar però finalment ens vam presentar a l’estudi de fotografia del Casino del Comerç de Terrassa. Va fer fotografies individuals. En una estic asseguda al davant d’una taula de bar, on a sobre hi ha una ampolla de Quina San Clemente, d’aquelles que anunciaven dient: “Quina San Clemente, que da unas ganas de comer”. Només hi apareix l’ampolla, i de la presumpta consumidora només es veu la silueta.
Llàstima, en aquesta ocasió les fotografies no van aconseguir cap premi. En motiu de voler fer un altre reportatge em va demanar si el podia acompanyar. Va ser instructiu veure com estudiava el paisatge i la llum del sol.
Simón Fiestas de jove (Cedida per Lídia Fiestas)
A part d’aquesta breu referència, volíem parlar d’en Fiestas com a pilot d’avions de guerra, perquè si bé els treballadors de l’hospital sabien que havia estat aviador durant la Guerra Civil Espanyola, no n’havien fet mai cap comentari.
És ara quan hem localitzat l’esmentat article de Xavier Theros, que fa constar que havia estat coronel i que formava part d’un cercle anomenat Grup 26 i també conegut amb el nom dels Pingüins ja que que duien pintat un pingüí al fusellatge dels avions.
Simon Fiestas als 90 anys, al darrera un maniquí d'ell mateix de quan era pilot (Imatge Tejeras)
A l’article de Theros hi ha una imatge signada per Tejeras on se’l veu a ell quan era jove i vestit de pilot i al davant d’aquesta la imatge real d’en Fiestas, que llavors tenia uns noranta anys. És una imatge molt interessant que us hem adjuntat. Només podem dir “gràcies, Tejeras”.
Lídia Fiestas, la seva filla, ens ha comunicat que la imatge del retall del diari ella no la tenia, però que el seu pare de jove i vestit de pilot és un maniquí que guarden al centre de l’Associació d’Aviadors de la República (ADAR).
També hem sabut que els pilots republicans van pilotar també un model de avió conegut amb el nom de Chato CA-010. Per fer-lo funcionar van haver de fer practiques de vol a l’Escuela de Vuelo Nocturno de El Camolí de Múrcia.
Diuen que els feien volar de nit i tenien la particularitat que pels tubs d’escapament llançaven flamarades, que provocaven una gran lluminositat a fi que l’enemic no pogués veure els pilots per disparar-los.
Fragment d’una imatge on es veu S. Fiestas dret. Sota la imatge hi diu: “La Aparecida -Murcia- 2ª Chatos” i els noms de Brufau, Llorens, Aguilar, Portillo i Fiestas. (Imatge cedida per Lídia Fiestas).
Segons una altra crònica publicada a El Periódico[4] hem sabut que Simon havia estat allistat al regiment d’esquiadors amb destí als Pirineus, però l’any 1937 es va presentar als cursos de pilot que impartia l’escola San Javier de Múrcia. A diferencia d’ell, que no era comunista, els companys que ho eren i disposaven del carnet del partit, van haver d’anar a rebre la formació de pilot de guerra a Rússia. Tots ells van entrar a formar part de les ‘Fuerzas Aéreas de la República Espanyola (FARE).Mitjançant les imatges hem pogut observar que tenia una complexió corporal força atlètica, motiu pel qual es diu que tenia previst participar en una olimpíada de gimnàstica que se celebrava a Alemanya però a causa del conflicte bèl·lic espanyol no li va ser possible participar-hi.
L’any 1978 amb la entrada de la democràcia, els expilots republicans van crear la Associació d’Aviadors de la República (ADAR). En principi van obrir un local al passeig de la Circumval·lació de Barcelona i l’any 1990 el van traslladar al carrer Guifré, al Raval. Segons el periodista Theros, Simon Fiestas va ser durant bastants anys el president d’aquesta associació. També comenta que a la porta del centre hi ha pintada la silueta d’una mosca,[5] i a dins hi ha una àmplia col·lecció d’elements que recorden aquella època.
Junt amb altres companys espanyols, ADAR tenia previst crear un museu a la Sénia i el van dur a terme. En podem obtenir informació en línia a: Camp i Centre d’Aviació Històrica de la Sénia
Notes
[1] Simon Fiestas va néixer a Terrassa el dia 27-2-1918 i va morir també a Terrassa el dia 22-3-2013.
[2] Tenia guardat el retall de diari en els temes de la xemeneia Almirall degut que va ser ell qui va fer algunes de les fotografies que vaig presentar al expedient de l’inscripció al Llibre de Rècords Mundials Guinness.
[3] La crònica va ser escrita per Xavier Theros amb el títol “Una mosca en la puerta” i publicada al diari ‘El País’ del 24-11-2008
[4] “El expiloto Simón Fiestas recuerda la rendición de la aviación republicana a Franco hace 70 años”. El Periódico. 27-8-2009. https://www.elperiodico.com/es/actualidad/20090827/expiloto-simon-fiestas-recuerda-rendicion-117101
[5] Un mosca és un avió caça rus que en concret rebia el nom de Polikarpov 1-16; el Polikarpov 1-15 rebia el motiu de Chato.
Aquesta breu crònica relacionada amb la tasca professional que van desenvolupar Maria Llobet i Pilar Argelés a Mútua de Terrassa com a caps d’infermeria, ha estat inspirada perquè al visitar el web del Col·legi d’Infermeres de Barcelona les hi he vist representades com a referents de la infermeria i també que vaig tenir la sort de treballar i aprendre d’elles durant la meva etapa a Mútua de Terrassa. He pensat que podria recordar quelcom del seu treball professional que van desenvolupar a Mútua.
De Maria Llobet i Pilar Argelés com a caps d’infermeria n’he conegut les biografies que els havia fet Roser Valls[1] i Paola Galvany[2] respectivament, per aquest motiu només explicarem quelcom del que recordo del seu treball i tarannà.
Maria Llobet Furró (1961-1967)
La senyoreta Llobet (1921-1996) va iniciar els seus serveis a Mútua de Terrassa l’any 1961, era una persona de caràcter i segura de si mateixa, sovint transmetia a les infermeres els seus valors ètics i morals i com aquests s’havien d’aplicar als malalts respectant la seva intimitat. Sabia en tot moment què era el més correcte i es mostrava exigent amb les tasques que havien de desenvolupar les infermeres i auxiliars de clínica.
Ens demanava que mostréssim una bona presència personal amb l’uniforme, que incloïa el calçat adequat, els cabells recollits, la còfia i les ungles polides i sense laca i el més important, una actitud de respecte i de consideració envers el malalt, adreçant-nos a ell pel seu nom i a la vegada explicant-li el que li havíem de fer.
Considerant que els metges rebien el tracte de doctors, Llobet va establir que tant els metges com entre nosaltres havíem de rebre el tracte de senyoreta, senyora o senyor segons la condició, seguit del cognom. Quan em tractava de “senyoreta Masana” em feia sentir molta consideració.
És adient esmentar el que deia una infermera teòrica de les atencions en infermeria, Rosette Poletti, segons la qual les infermeres havien de ‘savoir faire et savoir être’, o sigui, “saber fer i saber estar”, un concepte que s’adapta del tot al tarannà que ens exigia Llobet.
Aquest “saber fer”evidentment venia donat pels coneixements i les habilitats professionals adquirides mitjançant l’estudi i les hores d’assistència dedicades a l’atenció dels malalts, i el “saber estar” era aquella manera de ser innata basada en l’empatia, encara que era una actitud que podia ser apresa sobretot amb la forma de manifestar-nos en circumstàncies molt especials.[3]
A més de procurar que adaptéssim una bona actitud personal envers el malalt, Maria Llobet va dur a terme diverses tasques organitzatives dels serveis d’infermeria, fins i tot no dubtava a ensenyar directament com fer una tasca d’infermeria que desconeixíem.
Material sanitari de l’època amb bombones de gases i mànecs amb fulles de bisturí d’un sol cos.
Va perfeccionar i donar valor a la correcta neteja i esterilització del material sanitari i quirúrgic, va renovar algunes qüestions administratives, va implementar protocols d’actuació infermera, va posar en funcionament un arxiu de radiografies quan fins llavors era impossible trobar cap radiografia feta un any enrere. Per a aquesta tasca administrativa que ella mateixa encapçalava, em va demanar col·laborar fora de l’horari laboral.
Quant a activitats extrahospitalàries va dur a terme diverses gestions que requerien traslladar-se a Madrid, bé fos per sol·licitar directament millores per al col·lectiu d’infermeria, per a aspectes acadèmics i d’organització col·legial. En una ocasió, juntament amb d’altres vam anar a Madrid per fer una petició relacionada amb la situació acadèmica de les infermeres i la necessitat d’equiparació amb les nostres col·legues europees.
Com hem esmentat tenia un ampli concepte de moral i d’equitat social, i arran d’això recordo un fet. Un dia em va mostrar a la pràctica dos models d’atenció sanitària que rebien uns malalts amb la mateixa patologia. Observada la situació, em va preguntar: “Senyoreta Masana, vostè considera que això que ha vist és just?” “Evidentment que no ho és”, li vaig respondre. Desconec, encara que ens ho podem imaginar, si la seva actitud humanista i de no discriminació va ser per a ella motiu de friccions durant el seu exercici professional.
Imatge de l’anada a la Dirección General de Sanidad a Madrid, 7-4-1977. Maria Llobet a primer terne a l'esquerra
Quan l’any 1967 va donar per acabada la seva etapa professional a Mútua de Terrassa va continuar exercint també com a cap d’infermeria en dos reconeguts centres hospitalaris de Barcelona. Va impartir també l’assignatura de moral professional a l’escola d’ATS de l’Hospital del Tòrax de Terrassa.
Pilar Argelés Massó (1967-1983)
Quan Pilar Argelés es va incorporar a la Mútua de Terrassa l’any 1967 va trobar que una part dels serveis d’infermeria havien estat estructurats per la seva antecessora Maria Llobet, però encara mancava molta feina a fer, especialment perquè s’estava construint adjunt a l’antic hospital de Mútua un hospital nou amb capacitat per a 800 llits.
Alhora també es tenia l’objectiu de posar en pràctica un nou model d’atencions d’infermeria aplicat als malalts ingressats, un model bastant inspirat en formes assistencials que s’estaven aplicant també en alguns centres hospitalaris del continent americà.[4]
Pilar Argelés durant una celebració a Mútua de Terrassa, 1976.
Per no estendre’ns excessivament i també com hem comentat, Paola Galvany va fer una acurada biografia de Pilar Argelés, motiu pel qual només esmentarem quelcom del treball d’Argelés que vaig tenir oportunitat de conèixer fins l’any 1977 quan vaig deixar la feina a Mútua.[5] Aquestes són algunes de les tasques, per a nosaltres innovadores, que va dur a terme:
- Reorganitzar els equips d’infermeres i auxiliars amb l’objectiu d’aconseguir una adient ràtio infermera/malalt, factor bàsic per donar una assistència d’infermeria de qualitat.[6]
- Va nomenar una supervisora per cada un dels tres torns assistencials que acomplien també funcions de suport a les alumnes i el nou personal entrant.
- Va proposar adquirir un nou model d’uniforme per als professionals d’infermeria.[7]
- Com a mètode per a l’aplicació de les cures d’infermeria treballàvem amb el model de Virgina Herdenson, basat en les necessitats humanes bàsiques i específiques determinades per la malaltia,[8] tot i que també tenien en consideració altres teories i teníem com un dels objectius procurar que el malalt adquirís la pròpia autonomia.[9]
- Va potenciar el treball en equip i la consideració de dos tipus de cures: les pròpies de la professió d’infermeria i les delegades pel metge.
- Va posar en pràctica un sistema de planificació en què es podia veure amb facilitat els procediments que havien estat fets a cada malalt i els que restaven pendents.
- La docència va ser un tema prioritari per a Argelés, motiu pel qual va crear la secció de docència format per tres infermeres, Purificación Aparició, Isabel Fernández i Rosa M. Masana, a la qual més tard es va incorporar Dolors Casacuberta.[10] Ens ocupàvem de les estudiants d’infermeria procedents de la escola de Sant Llàtzer, de la formació continuada per a les infermeres i d’impartir cursos d’auxiliar de clínica a les que havien sol·licitat treballar a l’hospital. Argelés va ser exigent amb la contractació de les candidates perquè se’ls requeria disposar del COU.[11]
La instructora Dolors Casacuberta al centre, 1976.D’esquerra a dreta, Isabel Fernández -instructora-, Pilar Argelés i Rosa M. Masana -instructora-, a casa d’Isabel a Vall de Bianya, 2013.
- Es va treballar per establir criteris assistencials i models de funcionament amb vista que l’any 1975 es preveia obrir el nou hospital de Mútua, equipat amb 800 llits.
- Algunes infermeres vam participar en l’elaboració d’un llibre de procediments d’infermeria que servia també de guia per a les estudiants, editat l’any 1977.
- Vam treballar en el procés d’atenció en infermeria (PAE), mètode del qual vam tenir coneixements per part de la senyora Miriam Ovalle.
De esquerra a dreta Isabel Fernández, Rosa M. Masana i Pilar Argelés,al hospial en obres, vàrem fer fotos pel llibre de procediments
- Argelés tenia en projecte desenvolupar el mètode de recerca en infermeria i la reestructuració de consultes externes.[12]
- El treball de renovació dels serveis d’infermeria de Mútua va continuar evolucionant, personalment no els vaig viure, ja que vaig marxar l’any 1976 de Mútua per anar a obrir una escola d’infermeria a l’hospital del Tòrax de Terrassa.
- Argelés després de treballar a Mutua va exercir en altres dos grans hospitals de Barcelona, on amb el suport d’expertes infermeres de la seva confiança va poder aplicar un eficient model de cures infermeres per a pacients hospitalitzats.
Notes
[1] Roser Valls Molins. Una mujer avanzada y enamorada de la enfermeria. Enfermeria docente. AgInf, 2013, (67), 17, 3, 101-104. Un dels seus primers llibres (2007) porta per títol Història de la professió d’infermeriahttp://www.edicions.ub.edu/ficha.aspx?cod=06843. Per saber més de Maria Llobet es pot consultar una breu crònica feta per Rosa M. Masana a http://www.rosammasana.com/?p=3893
[2] Paola Galvany-Estragués. “Evolución de los cuidados enfermeros en el Hospital de l’Esperit Sant de Santa Coloma de Gramanet 1917-2010”. Revista Temperamentum, volum 19, 2014, http://ciberindex.com/c/t/t9610
[3] Vam assistir a un Congrés de Teories d’Infermeria a Suïssa, on la presidenta de l’Associació Internacional d’Infermeres va voler invitar la delegació espanyola d’infermeria al seu admirable apartament. Al congrés no hi havia assistit cap membre del col·legi d’infermeres estatal, i per sortir del pas Llobet ens va convocar a Antònia Guillamí, cap de les llevadores de Mútua, la germana, crec, Carmen del Solar i a mi mateixa per anar-hi en representació d’Espanya. Ens van oferir un long espectacular i quan vaig pronunciar aquella paraula fora de lloc, Llobet en veu baixa em va rectificar.
[4] Van ser diversos els llibres de text que en aquells anys vam estudiar les infermeres, molts dels quals editats per Interamericana.
[5] Vaig deixar la feina de Mútua per anar a obrir una escola d’infermeria a l’hospital del Tòrax. Pilar em va dir que si no m’anava bé podia tornar a Mútua.
6] Un dels inconvenients de la nova formació de torn de guàrdies infermeres els dies festius era una jornada de setze hores, de 7 a 23 h. Era molt esgotador perquè seguíem el model de Maria Llobet i no ens assèiem si no era imprescindible. Personalment quan acabava una tasca començava de nou amb el darrer malalt que havia vist. No esperàvem que fes sonar el timbre.
7] A Pilar Argelés la visió de l’estètica li venia de lluny. Una vegada va comentar que li agradava cosir i quan estava a Costa Rica en una tarda es feia un vestit i tot perquè als costa-riquenys els agradava molt canviar de model de vestit.
[8] Virginia Henderson era contemporània d’Abram Maslow, autor que va desenvolupar la teoria de les necessitats humanes bàsiques fins a ser possible aconseguir l’autorealització personal. Henderson com a infermera se centrava més en les necessitats especifiques causades per un desordre orgànic.
[9] Aquest propòsit vist amb ulls d’ara pot semblar una fal·làcia perquè els hospitals necessiten l’entrada i sortida de pacients.
10] Dolors Casacuberta més endavant va ser cap d’infermeria de l’hospital Sant Jaume d’Olot. És curiós que avui mentre escrivia aquest text, he rebut un missatge que deia “avui, dia 18 de gener, és l’aniversari de la Dolors”. He tingut una estranya sensació ja que la Dolors va morir amb només 71 anys el 8 d’agost de 2022.
[11] Vistos els dos models d’infermeria, en aquest darrer no hauria estat contractada per fer d’auxiliar de clínica, ja que amb el de Maria Llobet encara havia de fer el batxillerat.
[12] Sovint em descobrien perfils professionals. Argelés va dir-me que tenia aptituds per a la salut pública. Era la primera vegada que sentia aquella paraula, que vaig confondre amb relacions públiques. Entusiasmada, vaig anar a un centre del carrer Ganduixer de Barcelona interessant-me per estudiar. Van restar sorpresos que Mútua volgués crear un servei de relacions públiques encapçalat per una infermera. Quan vaig presentar el pla formatiu a Argelés, aquesta es mirava els documents sense aixecar la vista, mantenint la suficient fermesa per evitar esclatar a riure. Explico el fet per remarcar com el 1976 la salut pública no era coneguda i ara és un concepte d’abast mundial.
