Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Maria Llobet Furró i Pilar Argelés Massó, caps d’infermeria de Mútua de Terrassa (1961-1983) i pioneres en gestió dels serveis d’infermeria

Aquesta breu crònica relacionada amb la tasca professional que van desenvolupar Maria Llobet i Pilar Argelés a Mútua de Terrassa com a caps d’infermeria, ha estat inspirada perquè al visitar el web del Col·legi d’Infermeres de Barcelona les hi he vist representades com a referents de la infermeria i també que vaig tenir la sort de treballar i aprendre d’elles durant la meva etapa a Mútua de Terrassa. He pensat que podria recordar quelcom del seu treball professional que van desenvolupar a Mútua.

De Maria Llobet i Pilar Argelés com a caps d’infermeria n’he conegut les biografies que els havia fet Roser Valls[1] i Paola Galvany[2] respectivament, per aquest motiu només explicarem quelcom del que recordo del seu treball i tarannà.

Maria Llobet Furró (1961-1967)

La senyoreta Llobet (1921-1996) va iniciar els seus serveis a Mútua de Terrassa l’any 1961, era una persona de caràcter i segura de si mateixa, sovint transmetia a les infermeres els seus valors ètics i morals i com aquests s’havien d’aplicar als malalts respectant la seva intimitat. Sabia en tot moment què era el més correcte i es mostrava exigent amb les tasques que havien de desenvolupar les infermeres i auxiliars de clínica.

Ens demanava que mostréssim una bona presència personal amb l’uniforme, que incloïa el calçat adequat, els cabells recollits, la còfia i les ungles polides i sense laca i el més important, una actitud de respecte i de consideració envers el malalt, adreçant-nos a ell pel seu nom i a la vegada explicant-li el que li havíem de fer.

Considerant que els metges rebien el tracte de doctors, Llobet va establir que tant els metges com entre nosaltres havíem de rebre el tracte de senyoreta, senyora o senyor segons la condició, seguit del cognom. Quan em tractava de “senyoreta Masana” em feia sentir molta consideració.

És adient esmentar el que deia una infermera teòrica de les atencions en infermeria, Rosette Poletti, segons la qual les infermeres havien de ‘savoir faire et savoir être’, o sigui, “saber fer i saber estar”, un concepte que s’adapta del tot al tarannà que ens exigia Llobet.

Aquest “saber fer” evidentment venia donat pels coneixements i les habilitats professionals adquirides mitjançant l’estudi i les hores d’assistència dedicades a l’atenció dels malalts, i el “saber estar” era aquella manera de ser innata basada en l’empatia, encara que era una actitud que podia ser apresa sobretot amb la forma de manifestar-nos en circumstàncies molt especials.[3]

A més de procurar que adaptéssim una bona actitud personal envers el malalt, Maria Llobet va dur a terme diverses tasques organitzatives dels serveis d’infermeria, fins i tot no dubtava a ensenyar directament com fer una tasca d’infermeria que desconeixíem.

Material sanitari de l’època amb bombones de gases i mànecs amb fulles de bisturí d’un sol cos.

Va perfeccionar i donar valor a la correcta neteja i esterilització del material sanitari i quirúrgic, va renovar algunes qüestions administratives, va implementar protocols d’actuació infermera, va posar en funcionament un arxiu de radiografies quan fins llavors era impossible trobar cap radiografia feta un any enrere. Per a aquesta tasca administrativa que ella mateixa encapçalava, em va demanar col·laborar fora de l’horari laboral.

 Quant a activitats extrahospitalàries va dur a terme diverses gestions que requerien traslladar-se a Madrid, bé fos per sol·licitar directament millores per al col·lectiu d’infermeria, per a aspectes acadèmics i d’organització col·legial. En una ocasió, juntament amb d’altres vam anar a Madrid per fer una petició relacionada amb la situació acadèmica de les infermeres i la necessitat d’equiparació amb les nostres col·legues europees.

Com hem esmentat tenia un ampli concepte de moral i d’equitat social, i arran d’això recordo un fet. Un dia em va mostrar a la pràctica dos models d’atenció sanitària que rebien uns malalts amb la mateixa patologia. Observada la situació, em va preguntar: “Senyoreta Masana, vostè considera que això que ha vist és just?” “Evidentment que no ho és”, li vaig respondre. Desconec, encara que ens ho podem imaginar, si la seva actitud humanista i de no discriminació va ser per a ella motiu de friccions durant el seu exercici professional.

Imatge de l’anada a la Dirección General de Sanidad a Madrid, 7-4-1977. Maria Llobet a primer terne a l'esquerra
Imatge de l’anada a la Dirección General de Sanidad a Madrid, 7-4-1977. Maria Llobet a primer terne a l'esquerra

Quan l’any 1967 va donar per acabada la seva etapa professional a Mútua de Terrassa va continuar exercint també com a cap d’infermeria en dos reconeguts centres hospitalaris de Barcelona. Va impartir també l’assignatura de moral professional a l’escola d’ATS de l’Hospital del Tòrax de Terrassa.

Pilar Argelés Massó (1967-1983)

Quan Pilar Argelés es va incorporar a la Mútua de Terrassa l’any 1967 va trobar que una part dels serveis d’infermeria havien estat estructurats per la seva antecessora Maria Llobet, però encara mancava molta feina a fer, especialment perquè s’estava construint adjunt a l’antic hospital de Mútua un hospital nou amb capacitat per a 800 llits.

Alhora també es tenia l’objectiu de posar en pràctica un nou model d’atencions d’infermeria aplicat als malalts ingressats, un model bastant inspirat en formes assistencials que s’estaven aplicant també en alguns centres hospitalaris del continent americà.[4]

Pilar Argelés durant una celebració a Mútua de Terrassa, 1976.
Pilar Argelés durant una celebració a Mútua de Terrassa, 1976.

Per no estendre’ns excessivament i també com hem comentat, Paola Galvany va fer una acurada biografia de Pilar Argelés, motiu pel qual només esmentarem quelcom del treball d’Argelés que vaig tenir oportunitat de conèixer fins l’any 1977 quan vaig deixar la feina a Mútua.[5] Aquestes són algunes de les tasques, per a nosaltres innovadores, que va dur a terme:

- Reorganitzar els equips d’infermeres i auxiliars amb l’objectiu d’aconseguir una adient ràtio infermera/malalt, factor bàsic per donar una assistència d’infermeria de qualitat.[6]

-   Va nomenar una supervisora per cada un dels tres torns assistencials que acomplien també funcions de suport a les alumnes i el nou personal entrant.

-  Va proposar adquirir un nou model d’uniforme per als professionals d’infermeria.[7]

-  Com a mètode per a l’aplicació de les cures d’infermeria treballàvem amb el model de Virgina Herdenson, basat en les necessitats humanes bàsiques i específiques determinades per la malaltia,[8] tot i que també tenien en consideració altres teories i teníem com un dels objectius procurar que el malalt adquirís la pròpia autonomia.[9]

-  Va potenciar el treball en equip i la consideració de dos tipus de cures: les pròpies de la professió d’infermeria i les delegades pel metge.

-  Va posar en pràctica un sistema de planificació en què es podia veure amb facilitat els procediments que havien estat fets a cada malalt i els que restaven pendents.

-  La docència va ser un tema prioritari per a Argelés, motiu pel qual va crear la secció de docència format per tres infermeres, Purificación Aparició, Isabel Fernández i Rosa M. Masana, a la qual més tard es va incorporar Dolors Casacuberta.[10] Ens ocupàvem de les estudiants d’infermeria procedents de la escola de Sant Llàtzer, de la formació continuada per a les infermeres i d’impartir cursos d’auxiliar de clínica a les que havien sol·licitat treballar a l’hospital. Argelés va ser exigent amb la contractació de les candidates perquè se’ls requeria disposar del COU.[11]

La instructora Dolors Casacuberta al centre, 1976.
La instructora Dolors Casacuberta al centre, 1976.
D’esquerra a dreta, Isabel Fernández -instructora-, Pilar Argelés i Rosa M. Masana -instructora-, a casa d’Isabel a Vall de Bianya, 2013.
D’esquerra a dreta, Isabel Fernández -instructora-, Pilar Argelés i Rosa M. Masana -instructora-, a casa d’Isabel a Vall de Bianya, 2013.

- Es va treballar per establir criteris assistencials i models de funcionament amb vista que l’any 1975 es preveia obrir el nou hospital de Mútua, equipat amb 800 llits.

- Algunes infermeres vam participar en l’elaboració d’un llibre de procediments d’infermeria que servia també de guia per a les estudiants, editat l’any 1977.

-  Vam treballar en el procés d’atenció en infermeria (PAE), mètode del qual vam tenir coneixements per part de la senyora Miriam Ovalle.

De esquerra a dreta Isabel Fernández, Rosa M. Masana  i Pilar Argelés,al hospial en obres, vàrem fer fotos pel llibre de procediments
De esquerra a dreta Isabel Fernández, Rosa M. Masana i Pilar Argelés,al hospial en obres, vàrem fer fotos pel llibre de procediments

-   Argelés tenia en projecte desenvolupar el mètode de recerca en infermeria i la reestructuració de consultes externes.[12]

-   El treball de renovació dels serveis d’infermeria de Mútua va continuar evolucionant, personalment no els vaig viure, ja que vaig marxar l’any 1976 de Mútua per anar a obrir una escola d’infermeria a l’hospital del Tòrax de Terrassa.

-  Argelés després de treballar a Mutua va exercir en altres dos grans hospitals de Barcelona, on amb el suport d’expertes infermeres de la seva confiança va poder aplicar un eficient model de cures infermeres per a pacients hospitalitzats.

Notes


[1] Roser Valls Molins. Una mujer avanzada y enamorada de la enfermeria. Enfermeria docente. AgInf, 2013, (67), 17, 3, 101-104. Un dels seus primers llibres (2007) porta per títol Història de la professió d’infermeria http://www.edicions.ub.edu/ficha.aspx?cod=06843. Per saber més de Maria Llobet es pot consultar una breu crònica feta per Rosa M. Masana a http://www.rosammasana.com/?p=3893

[2] Paola Galvany-Estragués. “Evolución de los cuidados enfermeros en el Hospital de l’Esperit Sant de Santa Coloma de Gramanet 1917-2010”. Revista Temperamentum, volum 19, 2014, http://ciberindex.com/c/t/t9610

[3] Vam assistir a un Congrés de Teories d’Infermeria a Suïssa, on la presidenta de l’Associació Internacional d’Infermeres va voler invitar la delegació espanyola d’infermeria al seu admirable apartament. Al congrés no hi havia assistit cap membre del col·legi d’infermeres estatal, i per sortir del pas Llobet ens va convocar a Antònia Guillamí, cap de les llevadores de Mútua, la germana, crec, Carmen del Solar i a mi mateixa per anar-hi en representació d’Espanya. Ens van oferir un long espectacular i quan vaig pronunciar aquella paraula fora de lloc, Llobet en veu baixa em va rectificar.

[4] Van ser diversos els llibres de text que en aquells anys vam estudiar les infermeres, molts dels quals editats per Interamericana.

[5] Vaig deixar la feina de Mútua per anar a obrir una escola d’infermeria a l’hospital del Tòrax. Pilar em va dir que si no m’anava bé podia tornar a Mútua.

6] Un dels inconvenients de la nova formació de torn de guàrdies infermeres els dies festius era una jornada de setze hores, de 7 a 23 h. Era molt esgotador perquè seguíem el model de Maria Llobet i no ens assèiem si no era imprescindible. Personalment quan acabava una tasca començava de nou amb el darrer malalt que havia vist. No esperàvem que fes sonar el timbre.

7] A Pilar Argelés la visió de l’estètica li venia de lluny. Una vegada va comentar que li agradava cosir i quan estava a Costa Rica en una tarda es feia un vestit i tot perquè als costa-riquenys els agradava molt canviar de model de vestit.

[8] Virginia Henderson era contemporània d’Abram Maslow, autor que va desenvolupar la teoria de les necessitats humanes bàsiques fins a ser possible aconseguir l’autorealització personal. Henderson com a infermera se centrava més en les necessitats especifiques causades per un desordre orgànic.

[9] Aquest propòsit vist amb ulls d’ara pot semblar una fal·làcia perquè els hospitals necessiten l’entrada i sortida de pacients.

10] Dolors Casacuberta més endavant va ser cap d’infermeria de l’hospital Sant Jaume d’Olot. És curiós que avui mentre escrivia aquest text, he rebut un missatge que deia “avui, dia 18 de gener, és l’aniversari de la Dolors”. He tingut una estranya sensació ja que la Dolors va morir amb només 71 anys el 8 d’agost de 2022.

[11] Vistos els dos models d’infermeria, en aquest darrer no hauria estat contractada per fer d’auxiliar de clínica, ja que amb el de Maria Llobet encara havia de fer el batxillerat.

[12] Sovint em descobrien perfils professionals. Argelés va dir-me que tenia aptituds per a la salut pública. Era la primera vegada que sentia aquella paraula, que vaig confondre amb relacions públiques. Entusiasmada, vaig anar a un centre del carrer Ganduixer de Barcelona interessant-me per estudiar. Van restar sorpresos que Mútua volgués crear un servei de relacions públiques encapçalat per una infermera. Quan vaig presentar el pla formatiu a Argelés, aquesta es mirava els documents sense aixecar la vista, mantenint la suficient fermesa per evitar esclatar a riure. Explico el fet per remarcar com el 1976 la salut pública no era coneguda i ara és un concepte d’abast mundial.

Xemeneies industrials del Baix Empordà

Portada i contraportada Xemeneies industrials del Baix Empordà.
Portada i contraportada Xemeneies industrials del Baix Empordà.

 [/caption]

 

 Per llegir el llibre en format PDF clicar a:

  Xemeneies-industrials-del-Baix-Empordà

Varem incloure en aquesta edició la xemeneia Nadal Ribo que pertany a Banyoles que en principi no hi hauria de ser, per altre banda vàrem obviar la xemeneia de la fàbrica Pagans de Celrà perquè un autor en va fer un article que ara no localitzem.

Només se’n editat cinc llibres en paper, un d’ells ha estat donat a la Biblioteca de la Bisbal.

Per la presentació d’aquest llibre he tingut l’honor que s’hagi avingut a fer-la la doctora en arquitectura Gracia López Patiño  amb quí  ens uneix  una amistat  des de  la seva tesi doctoral que tractava de  les xemeneies industrials de València i Múrcia. Es va   interessar per la xemeneia Almirall de Terrassa que havia fet el contratista d’obres  Marià Masana Ribas i els seus treballadors l’any 1956 a Terrassa, se’n pot veure un vídeo fet per Drone Sky View (DSV)  que em van oferir com a obsequi  i els estic  molt sumament agraida.   VIDEO  x-almirall-dsv-11-2018-mitjana

La doctora G.Patiño és professora de la Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de la Universitat Politècnica de València. Disposa d’un bloc  molt interessant que porta per nom: Chimeneas Industriales de Ladrillo.

 

Interior de la portada i contraportada del llibre i solapes
Interior de la portada i contraportada del llibre i solapes
Registre
Registre

M’han preguntat si el llibre estava enregistrat, si que ho està, adjunto una part del document.

Comentar que Alfons Plaja va ser el darrer mestre d’obres de La Bisbal que havia intervingut en  construint el forn i la xemeneia industrial  de ceràmiques Puigdemont.  El dia que vaig anar a visitar-lo varen quedar  que hi tornaria un altre dia perquè havia de marxar, amb tot vàrem fer un breu filmació.Va morir al cap de pocs dies del nostra contacte a l’edad de 91 anys., impensable perque estava molt bé.

Adjuntem  quatre imatges en vídeo  de:  alfons-plaja-comp  i també de Joan Rasos

Biblioteca Lluïsa Durant de La Bisbal amb autora del llibre
Biblioteca Lluïsa Durant de La Bisbal amb autora del llibre

Quan vaig  anar a portar un llibre a la Biblioteca  Lluïsa Duran de La Bisbal, la bibliotecaria Anna Clermont em va fer una fotografia que va publicar al bloc de l’entitat junt amb unes paraules d’agraiment, ens ha cedit la imatge que també l’agraim.

Donació biblioteca Lluïsa Duran de la Bisbal
Donació biblioteca Lluïsa Duran de la Bisbal

M’han preguntat el perquè del meu interès per les xemeneies industrials, el motiu és que el meu germà Marià Masana i els seus treballador van construir a Terrassa una xemenia de 63 metres d’altura que està envoltada per 217 graons que formen  una escala de cargol exterior.

Marià va morir als 33 anys a causa d’un accidente de moto, en una curva on un carro havia volcat sorra.

El Diario de Terrassa  amb data  29 de gener  del 1982  publicava una imatge de la xemeneia Almirall i deia que la majoria d’aquestes estructures  havien estat fetes per mestres d’obres o arquitectes desconeguts, per si en tornaven a parlar vaig comunicar al Diario  que l’Almirral havia  estat feta per  Marià Masana i els seu equip de paletes.

Aquella noticia em va obrir l’alerta  i vaig decidir localitzat els constructors i preparar un exaustiu  expedient per fer la proposta  d’inscripció al Llibre de Rècords Mundials Guiness . Va ser l’any 1991 quan ens feien saber que havia estat considerada com la xemeneia amb escales de cargol més alta del mon.

Va coincidir que aquest mateix any vaig venir a viure aquí a La Bisbal  i la vista se’m va anar cap a veure  xemeneies per tot, aquestes però no eren textils sino que  feien anar els  forns basicament ceramistes de la vila i de pobles veïns.

L’Arxiu Municipal de Palafrugell ha tingut l’amabilitat d’escriure una nota a Facebook  els estem  especialment agraits , adjuntem l’enllaç

https://www.facebook.com/arxiu.municipal.palafrugell/  També l’imatge

Arxiu Municipal de Palafrugell, Jordi Cama i Rosa M. Masana
Arxiu Municipal de Palafrugell, Jordi Cama i Rosa M. Masana

Avui dia 12 de desembre del 2022, el mitja informatiu digital L’aguait ha donat informació del llibre de Les xemeneies industrials  del  Baix Empordà, també ha incorporat un vídeo fet recentment per Xevi Codolà i servidora  com a  conductora.

Veure vídeo

Varem comunicar al senyor Jaume Perarnau Llorens, director del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya que haviem fet una  publicació  digital en format llibre que hem  posat a la xarxa. El llibre parla  de les Xemeneies Industrials del Baix Empordà, tot que a la xarxa de se fa molt de temps també hi havien posat l’article Les xemeneies industrials de la Bisbal.

La seva resposta ha estat altament reconfortant perquè  manifesta la seva  consideració vers aquesta aportació. Amb el seu  consentiment hem volgut adjuntar les seve paraules  de la que n’estic molt agraïda.

Benvolguda
Aprofito aquests dies per respondre alguns correus que m’havien quedat aturats com ara el vostre. Us en demano disculpes.
El magnífic llibre que heu fet sobre les xemeneies industrials del Baix Empordà és realment excel·lent. Ja l’hem incorporat digitalment a la nostra biblioteca i en farem difusió al proper número de la nostra revista EIX.
Us felicito per la continuació del treball que sempre heu fet en relació a explicar i donar a conèixer la construcció d’un emblema i imatge iconogràfica ben representativa del procés d’industrialització del país com ho és el de les xemeneies industrials. Des de les Jornades sobre xemeneies industrials que vàrem fer ja fa anys a Terrassa i en les que vàrem tenir el goig i plaer de poder comptar amb la vostra participació, cada vegada aquell pioner treball que ens vàreu mostrar va creixent i ampliant el coneixement i la divulgació d’aquestes tipologies de construcció.
Us agraeixo l’atenció tinguda sempre vers el nostre museu, torno a demanar-vos disculpes per la tardança en respondre i quedo a disposició per tot all`po que considereu
Atentament,
Signa  Jaume Perarnau,  28-12-2022

Dues memorables infermeres del segle XX

Aquest estiu no ha estat benefactor per a dues reconegudes infermeres catalanes que, entregades durant bastants anys a la gestió dels serveis d’infermeria, Mariona Creus Virgili i Dolors Casacuberta Geli, nascudes a Sabadell i a Olot, respectivament.

Van ser professionals que estimaven la professió i van treballar per fer que les cures d’infermeria fossin de la màxima qualitat possible tant pels procediments que s’aplicaven als malalts com per l’actitud que havien d’adoptar les infermeres en el sentit d’emprar l’empatia amb el malalt i tenir sempre present la importància del contacte humà per a la resolució del seu problema funcional.

Mariona Creus Virgili va morir als 81 anys a Sabadell el 25 de de juliol del 2022 i d’acord amb la informació obtinguda dels mitjans de comunicació la seva mort va ser causada per una malaltia pulmonar no vinculada a la covid.

Feia només dos mesos que el Col·legi Oficial d’Infermeria de Barcelona li havia fet una entrevista, disponible al web de l’ens, on veiem que aparentment la Mariona estava en bones condicions físiques i amb la vitalitat que sempre l’havia caracteritzat. També va esmentar que les infermeres feien un bon treball però alhora es mostrava crítica amb l’administració.

De bon principi la Mariona va exercir en l’àmbit de la docència, en concret a l’escola d’infermeria Epione de Sabadell, lloc on la vaig conèixer per primera vegada. Més endavant va desenvolupar activitats en l’àmbit de la gestió d’infermeria ocupant algun càrrec al Departament de Sanitat, cofundadora de l’Associació Catalana d’Infermeria i també presidenta del Col·legi Oficial d’Infermeria de Barcelona (COIB).

Va impartir classes sobre gestió dels serveis d’infermeria a la escola d’ATS de l’hospital del Tòrax de Terrassa. La seva trajectòria professional la podem consultar en alguns mitjans de què n’adjuntem els enllaços en nota al final del text.[1]

Mariona Creus pronunciant unes paraules; a la dreta, Rosa M. Masana. Els professors del Tòrax m’havien regalat un ram de flors, possiblement celebràvem algun esdeveniment que no recordo.
Mariona Creus pronunciant unes paraules; a la dreta, Rosa M. Masana. Els professors del Tòrax m’havien regalat un ram de flors, possiblement celebràvem algun esdeveniment que no recordo.

Dolors Casacuberta Geli va morir als 71 anys el dia 8 d’agost del 2022, podem dir que bastant precoçment. Personalment no he tingut ocasió de parlar amb ningú que ens hagi pogut aclarir les causes del seu decés. El Diari de Girona en va publicar la notícia.[2]

La Dolors amb les alumnes durant una celebració  quan feia d’instructora a la Mútua de Terrassa.
La Dolors amb les alumnes durant una celebració quan feia d’instructora a la Mútua de Terrassa.

La Dolors durant el seu exercici professional com a infermera també havia estat vinculada a la docència instruint les estudiants d’infermeria que feien practiques a l’hospital de la Mútua de Terrassa, on vam exercir juntes formant part del departament de formació del centre.[3]

La primera a l'esquerra Dolors Casacuberta; segona, Rosa M. Masana, i tercera, Alícia Pérez, durant una celebració a l’hospital del Tòrax de Terrassa.
La primera a l'esquerra Dolors Casacuberta; segona, Rosa M. Masana, i tercera, Alícia Pérez, durant una celebració a l’hospital del Tòrax de Terrassa.

 

 

 Va exercir també com a directora d’infermeria de l’Hospital del Tòrax de Terrassa i alhora va impartir algunes classes a la escola d’infermeria sobre gestió dels serveis d’infermeria. 3.1 En aquell moment personalment exercia com a directora tècnica de la escola, motiu pel qual vam pensar també en la Dolors per a la formació dels alumnes.[4]

Posteriorment va desenvolupar les funcions d’adjunta d’infermeria a la residencia Albada de Sabadell i més endavant va exercir de directora dels serveis d’infermeria a l’Hospital de Sant Jaume d’Olot, on va treballar fins a la seva jubilació.

De moment no disposem res més del seu currículum professional però és possible que més endavant puguem ampliar la seva trajectòria professional.

Fragment de la carta escrita per Dolors Casacuberta a Rosa M. Masana l’any 1992.
Fragment de la carta escrita per Dolors Casacuberta a Rosa M. Masana l’any 1992.

Amb la Dolors havíem dut a terme algunes activitats conjuntes perquè ens unia l’esperit de voler fer que el pacient rebés una càlida atenció humana i un alt nivell en l’aplicació de tots els procediments propis de la infermeria i delegats pel metge, a fi que fossin aplicats amb eficàcia, seguretat, confort i benestar per a la persona que els rebia, que es trobava en un estat de dependència d’altres persones.

He localitzat una carta enviada per la Dolors i he considerat adjuntar-ne un fragment, potser perquè és quelcom que ens la fa tenir més en la memòria.

Notes


[1] Entrevista  a Mariona Creus feta pel  Col·legi oficial d’Infermeres de Barcelona:

Diario Enfermero: Notifica la defunció  de la Mariona/   Redacción Medica: Noticia

[2] Diari de Girona 31-10-2007: Defunció de Dolors Casacuberta

[3] La directora d’infermeria de la Mútua de Terrassa, Pilar Argilés, va crear una secció dins l’àmbit de la infermeria dedicat a la docència que acomplia les funcions d’ensenyar tots els procediments i tracte amb el pacient a les alumnes  de primer, segon i tercer curs estudiants de l’escola d’infermeria de Sant Llàtzer de Terrassa que feien pràctiques a l’hospital de Mútua, també la formació continuada per a les infermeres contractades i els cursos d’auxiliar de clínica per a les candidates que demanaven treballar a l’hospital.  Vam coincidir treballant plegades amb les funcions docents Purificació Aparicio, Isabel Fernández, Dolors Casacuberta i jo mateixa. Van ser moments de manifest entusiasme per elevar la infermera a un bon nivell de professionalitat.

3.1 Revisant el llibre La Escuela de Enfermeria del Hospital del Tòrax de Terrassa, 1976-1980 en las páginas 34 y 35 consta que Dolors Casacuberta va  impartir clases de formación continuada desenvolupant el tema ‘Organización de Servicios de Enfermeria II’ i ‘ Administración de las unidades de enfermeria’ iniciativa duta aterme conjuntament amb les direccions assistencials dels serveis d’ enfermeria i la escuela de enfermeras.

[4] http://www.rosammasana.com/wp-content/uploads/2021/04/TORAXHOSPITAL_COR-2-2.pdf. Assignatura Administració dels Serveis d’Infermeria: Dolors Casacuberta  consta a la pàgina número 19 del llibre  i  a la pàgina número 14  també hi trobem esmentada Mariona  Creus. De l’escola d’infermeria del Tòrax n’han sortit algunes professionals que també s’han dedicat a l’administració de serveis. Les professores van saber transmetre els seus coneixements i l’esperit de l’atenció assistencial.

Ramon Pagès Gimó, mestre d’obres

En una ocasió vam parlar del mestre d’obres terrassenc Ramon Pagès Gimó ja que Marià Masana Ribas havia fet d’aprenent de paleta a l’empresa de construcció Pagès. Aquests coneixements més tard li van permetre establir-se també com a mestre d’obres i edificar la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa, catalogada per Guinness com la xemeneia amb escales de cargol més alta del món.

Ramon Pagès, el primer a la dreta i el tercer és Josep Arnau
Ramon Pagès, el primer a la dreta i el tercer és Josep Arnau

Darrerament he localitzat en un arxiu particular dos fulls amb notes escrites a mà amb les respostes a algunes preguntes que havia fet a Dolors Figueres Carreres, vídua de Ramon Pagès, sobre l’activitat de mestre d’obres del seu marit. Hi explicava que el pare d’en Ramon, Joan Pagès Oliveres, era fill de Celrà (Gironès), que tenia una germana religiosa del convent de Sant Josep de Terrassa, al carrer Concili Egarenc, conegut per les Germanes Josefines.  La institució va decidir ampliar les dependències i potser per referències de la religiosa van contractar per fer les obres Joan Pagès.

Joan mentre residia a Terrassa festejava amb una noia amb qui més tard es va casar i van tenir quatre fills, el més petit dels quals era Ramon, nat el dia 23 d’octubre del 1914, a qui van posar el nom del pare.

Dolors Figueres recordava que el pare del seu marit havia edificat el quarter de la Guàrdia Civil de Terrassa, al carrer Sant Leopold, també la caseta dels peons de camins de la Mata, ara convertit amb Centre de informació Col d’Estenalles,  i en companyia de Pere Ferran també havia edificat el cinema Recreo.

Sobre el seu marit la Dolors va escriure: “Ell volia fer de policia, però un encarregat del seu pare li ho va treure del cap.” Desdit d’aquest ofici, es va matricular a l’Escola d’Arts i Oficis de Terrassa, en què entre les assignatures hi havia dibuix lineal i dibuix industrial, matèries que en Ramon dominava. (3) Els estudis els va fer durant els anys 1933 i 1934, i va coincidir amb Josep Arnau, Tarzan de malnom, que també es va establir com a mestre d’obres i va gaudir de popularitat.

L’any 1936 en Ramon va ser cridat per anar al front i quan va tornar el seu pare feia un any que havia mort, als 52 anys. Ramon llavors es va posar al capdavant de l’empresa del seu pare perquè a més a Terrassa hi havia una forta demanda de construcció.

Dolors en referència a l’empresa comenta que la va portar “junt amb uns homes que havien sigut de la confiança del seu pare” i amb un d’ells, Ferran Pagès, que no eren de família, van formar societat. Encara recordava el nom d’un dels treballadors d’aquella època: Antonio Villena.

Nota manuscrita de Dolors Figueres Carreres
Nota manuscrita de Dolors Figueres Carreres

 Dolors Figueres era cinc anys més jove que en Ramon, vivia al carrer dels Àngels, 28, i era molt amant de la música, motiu pel qual va cursar la carrera de piano. Quan es van casar van viure al carrer Watt, 32-33, i van tenir tres fills. Amb nostàlgia, Dolors explica que eren un matrimoni molt avingut i que la seva mort li havia deixat un buit molt gran. Ramon va morir el dia 23 de gener de l’any 1993.

Ramon Pagès, Dolors Figueresb i una altre persona pujant a la xemeneia Almirall(imatges cedides per D. Figueres)
Ramon Pagès, Dolors Figueresb i una altre persona pujant a la xemeneia Almirall(imatges cedides per D. Figueres)

Entre les diverses construccions que havia fet a Terrassa, Dolors recorda la remodelació del vapor Terrassa Industrial, construcció de la fàbrica Freixa situada a la carretera de Montcada; la fàbrica Sanllehí, dissenyada per l’arquitecte Joan Baca coneguda popularment per la Anònima; la fàbrica La Magdalena —el propietari era Joan Mach— l’any 1944, (2) obra en què van treballar Marià Masana i el seu amic Adolf Orta;[1] la reconstrucció de l’Asil Busquets (1951 aprox.), el magatzem de Can Fornell i la llar d’infants del carrer Pla de l’Ametllera (1954-1955).

 Notes


[1] Adolf Orta Ribera va néixer a Terrassa el 27-5-1925 i vivia al carrer Blasco de Garay. Va treballar uns dies en la construcció de la xemeneia Almirall suplint José Fauquet, que estava de viatge a Saragossa.

(2) Informació complementària de la fàbrica  de filats La Magdalena

(3) Per veure  imatges i dibuixos d’en Ramon Pagès

Campionats d’escacs al Sanatori de Terrassa

El Sanatori de Terrassa, conegut també com a Ciudad Sanatorial, va ser construït en una zona de bosc, el pla del Bon Aire, sota la muntanya de Sant Llorenç del Munt de Terrassa. En conjunt tenia una superfície de 106.497 m2 i estava a prop del Llac Petit. L’edifici, construït en un sol bloc, ocupava 66.000 m2 i podia arribar a acollir 1.200 malalts de tuberculosi. El centre va ser inaugurat el dia 8 de juny de l’any 1952.[1]

El sanatori, a més de tractar la malaltia que tants estralls va provocar durant i després de la Guerra Civil Espanyola, també va ser concebut per evitar el contagi entre la població sana, d’aquí que el centre disposés de diversos serveis que els mateixos malalts feien funcionar: perruqueria, economat, biblioteca, emissora de ràdio, capella per al servei religiós, sala de teatre i de cinema, i també imprimien una revista que rebia el nom de ‘Ventanal’

Diverses d’aquestes activitats eren dinamitzades per Ferran Lloveras Bel, capellà del sanatori, que posteriorment també va cursar la carrera de medicina i va exercir de metge al sanatori. El doctor Lloveras, un dels dies que venia al despatx de l’escola d’infermeria en què jo feia funcions de directora tècnica, duia entre les mans un sobre que em va donar: “Té, et regalo aquestes fotografies perquè les guardis. Sé que ho faràs perquè t’agrada la història.” Vaig restar sorpresa i també molt agraïda, ja que no m’esperava un gest com aquell del professor de fisiologia de l’escola d’ATS. Era aproximadament l’any 1978.

Algunes d’aquestes fotografies van ser publicades al llibre que tracta de la història de l’escola d’infermeres, crònica que va ser publicada a internet a fi de ser accessible a les persones interessades en aquest tema. Les imatges que en aquest moment adjuntem al present text les tenia guardades dins d’un àlbum i no em constava que hi fossin. Ara casualment les he localitzat i per aquest motiu en fem un comentari.

Jugadors del campionat 1 (Cedida F. Lloveras)
Jugadors del campionat 1 (Cedida F. Lloveras)

Proporciona satisfacció que ara aquestes imatges puguin sortir a la llum perquè a més de tractar-se d’un llegat del doctor Lloveras també ens ajuda a conèixer unes de les activitats lúdiques que realitzaven malalts del sanatori. Sembla com si aquestes imatges tinguessin la capacitat d’atenuar d’alguna manera l’imaginari sovint tenebrós respecte de l’activitat d’aquest centre sanitari. Quan el sanatori va ser clausurat el dia 31 de desembre de l’any 1986, va restar en estat d’abandó fins que l’any 2006 va ser convertit en l’empresa Parc Audiovisual de Catalunya.

Referent al tema que ens ocupa, els jugadors d’escacs del sanatori, tot i que només en tenim imatges, sí que se’ns presenta la pregunta de si entre els jugadors en va sortir un Borís Spaski, fet difícil de saber. Si més no el que observem a les imatges és que els campionats estaven ben organitzats i amb la formalitat que requerien perquè als guanyadors de diferents categories se’ls lliurava una copa com a reconeixement. És possible que les persones que van participar al campionat també haguessin rebut algun obsequi. Ens ho fa pensar el fet que a sobre de les taules dels responsables de repartir els premis també s’hi veuen alguns paquets.

Jugadors (F.Lloveras)
Jugadors (F.Lloveras)
Els premis (F. Lloveras)
Els premis (F. Lloveras)

És sabut que els jugadors d’escacs disposen de bona capacitat de raonament, intuïció i creativitat, fet que ens porta a llançar la hipòtesi que potser els malalts que practicaven aquesta afecció que requeria un grau més elevat d’exercici mental potser també estaven més protegits  dels efectes secundaris de la teràpia, que en ocasions podia afectar el sistema encefàlic.

No tenim constància que al sanatori hagués exercit algun neuròleg ni tampoc psiquiatre que fes un seguiment de possibles intoleràncies a nivell de manifestacions cerebrals d’alguns pacients; sí que hi havia doctors formats com a pneumòlegs i en les especialistes de cardiologia, radiologia, cirurgia toràcica, digestologia, urologia, otorinolaringologia, així com biòlegs especialistes preparats per a l’estudi de les analítiques fetes als pacients. Més endavant també va ser contractat un oncòleg.

De dreta a esquerraa primera fila, el segon és el doctor Civil
De dreta a esquerraa primera fila, el segon és el doctor Civil
Partida 2 (F.Lloveras)
Partida 2 (F.Lloveras)

Hem fet aquest comentari perquè el sanatori estava envoltat per la llegenda negra que hi havia molts suïcidis i no ho podem confirmar del tot perquè un estudi que estàvem fent en aquesta línia no va ser acabat, però per algunes dades obtingudes sembla que no era del tot verídic. Al llibre de R.M. Masana[2]podem observar que durant el període d’activitat del sanatori de 1952 a 1982 i segons es pot comprovar en un gràfic de defuncions generals, mostra tres pics d’anys amb un major nombre de morts degudes a diverses causes. Els anys de més incidència van ser el 1953, 1956 i 1968.

Jugadors, 2 (F. Lloveras)
Jugadors, 2 (F. Lloveras)

L’any 1953 feia poc que el sanatori s’havia posat en funcionament, el 1956 va ser l’any de l’onada de fred i el centre estava situat en un lloc alt i força ventilat, amb l’inconvenient de no disposar de calefacció. Finalment l’any 1968 va ser bastant convuls a nivell social, amb presència de reivindicacions de drets laborals potser també emmirallades en les revoltes de París del Maig del 1968 que impulsaven la societat envers nous paradigmes, incloent-hi en els questionaments els valors morals, que també es veien sacsejats així com la mateixa condició humana.

Taula dels premis (F.Lloveras)
Taula dels premis (F.Lloveras)

En motiu de fer una trobada amb sopar dels  ex-treballadors de l’hospital del Tòrax , varem visitar les instalacions del que era hospital del Tòrax de Terrassa  ara convertit amb  centre d’ Audiuvisuals de Catalunya. Entre les visites incloia també la capella, varem fer de manaera ràpida algunes fotografies que presenentem  en format  vídeo.

imatges-capella-del-sanatori-alta

A les imatges de la capella  hi veien un galè que possiblement  representa a el galé Euclides que també se’l simbolitza  com a portador  d’un caduceu, signe de la medicina  i refenent a les sanefes que circundent  les dues creus superposades, la dels Templaris i la de Lorena,  les fulles  de roure  simbolitzen la virtut i la honrradesa  i l’es altres de disseny lanceolat  són de palmera que representen la generació de riquesa.


[1] Podem disposar de més informació de la trajectòria d’aquest centre a: Masana, Rosa M. La escuela de enfermeras y el hospital del Tòrax de Terrassa (1952-1986).

[2] Masana, Rosa M. La Escuela de Enfermeria del Hospital del Tòrax de Terrassa, 1976-1980. Datos históricos del Hospital, 1952-1986. A la p. 80 es parla de les defuncions registrades al sanatori.