Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Lluís Suñer i Josep Suñer Gallart afeccionats al Hoquei sobre patins

El matrimoni Luís Suñer i Ampar Gallart vivien a la carretera de Rellinars davant mateix de la Central Elèctrica de Terrassa, van tenir quatre fills, Josep, Jordi, Jaume i Neus.

Lluís Suñer Lluís col·laborava en un casal esportiu, no sabem dir-ne el nom, estava situat  dues travessies més avall d’ on vivia  la família, a mà contraria de la Central Elèctrica. Segons l’actual plànol de Terrassa el casal o centre esportiu estaria  situat a un espai  entre la riera de les Arenes,  la carretera de Rellinars i els  carrers Úbeda i de la Salut.

Lluís Suñer, el mecànic de patins
Lluís Suñer, el mecànic de patins

 

Recordem aquests fets perquè algunes vegades junt amb la meva germana Anna havien anat a veure com el Josep jugava un partit de hoquei sobre patins a una pista asfaltada, com dèiem, bastant propera a casa seva.

Model d'uns patins Roulettes, 1908
Model d'uns patins Roulettes, 1908
Jugadors de hoquei sobre herba (Imatge guardada per Francesc Masana)
Jugadors de hoquei sobre herba (Imatge guardada per Francesc Masana)

Josep era el promès de l’Anna de la que en soc la seva germana petita i algunes vegades,  desprès del partit ens permetia  assajar la nostre habilitat consistent en sostenir-nos a sobre de vuit rodes. El que si  vàrem tenir ocasió de comprovar que la pista era més dura que la de terra. Parlem aproximadament  de l’any 1953, quan  en aquell moment tenia uns vuit anys.

Lluís Suñer, el pare d’en Josep, tenia gran habilitat per les qüestions mecàniques  i fos el que fos  que tinguessin malmès els patins de jugar al hoquei, ell sabia com tornar-los a fer funcionar,  era el que en dèiem ‘un manetes’ Disposava d’ un petit taller al cobert del pati de casa seva on l’havia vist treballar algunes vegades.

Darrerament entre les fotografies que guardava el meu germà Francesc Masana i la seva muller Júlia, que ara les tinc a casa, n’hem localitzat una d’ un partit hoquei sense patins on es veien uns nois bastants joves amb els sticks a la mà.

El fet que Francesc guardés aquesta imatge ens ha suggerit que entre els jugadors hi podia haver-ne algun que ell conegués. Pensàvem que podria ser en Josep Suñer però no els sabem identificar, amb tot l’adjuntem  per la relació que te amb aquest esport i potser algú la pot identificar.

Marià Masana recorda que Josep havia jugat a hoquei al club Sferic, centre que encara està actiu  al carrer Sardenya, 34 de Terrassa. Dir que la Federació Catalana de Hoquei sobre patins, va ser creada els anys quaranta i a la dècada dels anys seixanta va passar a dir-se Federació Catalano-Balear.

Josep Suner Gallard, terrassenc jugador de hoquei sobre patins
Josep Suner Gallard, terrassenc jugador de hoquei sobre patins

És possible que en un moment o altre pugui aparèixer alguna imatge o saber quelcom més de l’esmentada pista esportiva de la zona Nord –Est de Terrassa.

És evident que les coses viscudes de joves sempre guarden quelcom dins nostra, ho diem perquè als Jocs Olímpics d’ Espanya de l’any 1992, vàrem voler assistir al partit de Hoquei sobre herba  femení que es jugava a Terrassa ,  no deixa de ser curiós que en aquest esdeveniment i  va assistir com a  col·laboradora holística  una de les filles de Josep, la Rosemari Suñer Masana i també la seva cunyada Rosa Maria Masana, a  la que ell ensenyava ell a patinar, va voler anar a veure aquest tant especial campionat  esportiu  fet a la nostra ciutat,  podem pensar que en el fons el que volíem propiciar amb el nostre entusiasme era que l’equip femení terrassenc en sortís guanyador, així va ser obtenint la màxima menció, o sigui  la Medalla d’Or.

A Josep també l'agradava jugar a tenis, el veiem junt amb Rosa M. Masana, la seva cunyada,  a Viladecavalls
A Josep també l'agradava jugar a tenis, el veiem junt amb Rosa M. Masana, la seva cunyada, a Viladecavalls

 

 

Isabel Bayo, infermera a Mútua de Terrassa als anys 60

Tinc una estanteria repleta de llibres i fotografies; és llarga i arriba fins al sostre. Potser és que estic afectada pel síndrome de Diògenes, per la mania que tinc de guardar una cosa i l’altra. Decidida a tornar a fer endreça, en un parell d’ocasions vaig fer l’esforç de donar dues caixes de llibres, però encara que els regalis és poc probable que algú els vulgui, encara menys si és una enciclopèdia.

El llibre que Isabel va regalar a la Rosa Masana
El llibre que Isabel va regalar a la Rosa Masana

Mentre seleccionava els llibres, amb una gran resistència a desprendre-me’n, en va aparèixer un que duia per nom Helen Keller, i que estava signat, a les primeres pàgines, per Isabel Bayo, que me’l va regalar el 28 de desembre del 1974. La Isabel era adjunta d’infermeria a l’hospital de Mútua de Terrassa,  durant el període  de temps que en era cap del servei Maria Llobet.

Vaig rellegir el llibre en diagonal i mentalment vaig tornar a entendre el drama personal que suposa no poder veure-hi amb els ulls ni sentir el que diuen. Abans potser també ho havia percebut, però ara el que més he valorat ha estat el fet de tenir una mare que et recolzi malgrat les mancances físiques que es puguin tenir, disposar d’una bona amistat i molt especialment la fortalesa de l’esperit i la voluntat que va demostrar Helen Keller, la protagonista del llibre.

Si ja em costava prou seleccionar els llibres que volia donar, en trobar aquest vaig aturar de cop la idea, ja que, per fer-ho més difícil, vaig localitzar dins d’un altre llibre la fotocòpia d’una carta juntament amb un retall de diari que havia lliurat a Imma Raset, de qui també un dia m’agradaria parlar. He aturat el propòsit, a veure quan estaré preparada per tirar-lo endavant.

Continuant amb el que dèiem, la Isabel va ser una infermera de les que va viure la Guerra Civil Espanyola i amb això ens podem fer el càrrec de com va viure l’abans i el després; en temps de pau i quan els serveis d’infermeria a Mútua de Terrassa també feien la transició de passar que els malalts fossin assistits per la comunitat religiosa a passar a ser atesos per infermeres seglars titulades. De germanes també n’havia que tenien els estudis d’infermeria.

La Isabel era una persona molt simpàtica i de caràcter alegre, possiblement innat en ella mateixa i potser també perquè se sentia satisfeta amb la seva feina. Una cosa que destacava en ella era el pentinat que duia. Tenia una manera de recollir-se els cabells cap amunt, sobre el cap, ningú més els portava així. A més, finalitzaven formant una mena de rínxols, era adient per a una artista, i val a dir que una de les grans aficions de la Isabel era la pintura.

Isabel Bayo conversant amb el gerent de l’hospital de Mútua de Terrassa amb la seva neboda Isabel Calvo,també infermera (Imatge  Rosa M. Masana)
Isabel Bayo conversant amb el gerent de l’hospital de Mútua de Terrassa amb la seva neboda Isabel Calvo,també infermera (Imatge Rosa M. Masana)

Quan exercia les funcions de supervisora havia de recórrer els diversos serveis assistencials d’infermeria, tant per conèixer les novetats i les dinàmiques de treball de les infermeres, gestionar les cobertures dels torns i de les guàrdies, del material i les altes i baixes dels pacients.

Quan entrava a una unitat assistencial, la Isabel primer de tot s’adreçava a les infermeres amb el tracte de “reineta”. Potser ho feia d’aquesta manera perquè desconeixia el nom de totes les infermeres i auxiliars de clínica, encara més en aquell moment que no estaven implantades les targetes que dúiem a l’uniforme amb el nostre nom i amb un color diferent segons la categoria professional.

Entre nosaltres, les infermeres i auxiliars no vam tardar a anomenar la Isabel amb el nom de Reineta. Sovint dèiem “has vist si ha passat la Reineta?” o “la Reineta m’ha dit…”, però no solament va rebre aquest sobrenom sinó també el de Clavelitos, i tot degut que a l’hospital, quan estava fora de servei, sovint cantava la cançó que interpretaven sempre les estudiantines universitàries, Clavelitos.

Podríem gairebé assegurar que totes les infermeres de la Mútua de Terrassa dels anys 60 i 70 ens sabíem la cantarella d’aquesta cançó.

Com que la Isabel tenia més edat que totes nosaltres, quan es va jubilar els companys de feina i la direcció de l’hospital li vam organitzar un sopar de comiat que va esdevenir una revetlla entranyable tant per la joia que ella mostrava tenir com pels regals que va rebre, per la poesia que li vam dedicar, recitada per la infermera Julia Morales, que com a bona actriu amateur,gesticulava el que deia com si ho estigués vivint. Una de les estrofes del vers que recordo que deia: “Infermera i artista, heus aquí un gran ideal, amb bata blanca vestir-se i amb art alleujar el mal”.

UnaUna auxiliar de clínica de qui no recordo el nom va cantar la cançó ‘Clavelitos’ en la jubilació de la Isabel (imatge Rosa M. Masana).
UnaUna auxiliar de clínica de qui no recordo el nom va cantar la cançó ‘Clavelitos’ en la jubilació de la Isabel (imatge Rosa M. Masana).

A continuació una auxiliar d’infermeria que estava en estat es va aixecar de la taula i amb un ram de clavells a la mà ens va sorprendre a tots quan va cantar amb gràcia Clavelitos, la Isabel es va acabar d’entendrir i nosaltres també ens vam emocionar. Ho estàvem perquè gaudíem d’uns moments d’harmonia, de bona avinença entre companys de feina, tots ens vam sentir reinetes i reinets durant aquella vetllada. És bonic recordar-ho.

‘ Y luego al ver el clavel
que llevabas en el pelo
mirándolo, creí ver
un pedacito de cielo ‘

Clavell de 'Perfumes y fragancias' Online
Clavell de 'Perfumes y fragancias' Online

VIsita oficial al Sanatori de Terrassa-Hospital del Tòrax, dècada dels 60.

Desprès d’escriure el llibre ‘Escuela de enfermeria del Hospital del Tòrax. Datos históricos del Hospital, 1952-1986, editat l’any 2013, em van preguntar com era que vaig incloure una imatge de la inauguració del Sanatori l’any 952 per part del Cap de l’ Estat espanyol Francisco Franco, vaig respondre’ls que no disposava de cap imatge d’aquell esdeveniment

Darrerament hem escric un breu text referent als treballadors de l’Hospital del Tòrax que ens han deixat des de l’any 1985 i fins ara, en tornar a mirar les imatges que m’havia donat el doctor Ferran Lloveras Bel, he vist que no, que no n’hi havia cap de la inauguració del centre.

Si que n’ha havien d’altres d’una vista que havia fet tenia Camilo Alonso Vega al Sanatori, no ens consta l’any però al darrera d’una d’ellas hi ha el nom de C. Alonso. Consultada la Wiquipedia veiem que Camilo Alonso havia estat el Cap de la Guàrdia Civil i molt amic de Franco.

En aquesta ocasió el nostra propòsit és adjuntar en aquesta pàgina les imatges que ens va donar Ferran LLoveras d’aquesta visita, no hi afegirem comentaris perquè no disposem de la informació suficient d’aquella visita.

Amb tot les imatges sempre ens proporcionen informació i d’aquesta manera veiem la comitiva de persones que va visitar el Sanatori, el cotxe oficial amb el que van venir, alguns dels malalts que estaven a les  tumbones que hi havia a les galeries per fer banys de sol i aire lliure, alguns metges, el propi mossèn Lloveras, algunes de les germanes de la congregació de les Carmelites i personal d’infermeria seglar que conjuntament feien la tasca de donar assistència als malalts.

Emblema de la Tercera Ordre Carmelita o Carmelites Laics de la Beatíssima Verge Maria del Mont del Carmel

Emblema
Emblema
Visita al antic Sanatori de Terrassa, Camilo Alonso Vega
Visita al antic Sanatori de Terrassa, Camilo Alonso Vega
Visita al Sanatori de Terrassa, decada dels anys seixanta
Visita al Sanatori de Terrassa, decada dels anys seixanta

L’Hospital del Tòrax deTerrassa

                                               Un centre que va deixar empremta en els seus treballadors

Són molts els qui van treballar primerament a l’anomenada “Ciudad Sanatorial de Tarrasa’” posada en funcionament el març de l’any 1952, i que més endavant l’any 1972 va canviar el nom per Hospital del Tòrax de Terrassa, quan van aparèixer nous fàrmacs més efectius per combatre la tuberculosi, i també perquè s’hi tractaven d’altres tipus de malalties cardio-respiratòries.

Amb tot seguia sent un hospital on no tothom volia anar-hi a buscar feina, tot a causa de que arrossegava l’estigma del contagi i la dificultat que anys enrere hi havia en poder guarir del tot al malalt, doncs el bacteri de Koch és tossut i li agrada envaïr a les persones que tenen poques defenses orgàniques i socials.

Molt sovint els malalts ingressats, més homes que dones, eren persones joves que podrien tenir vitalitat però, les circumstàncies de la vida els va portar a estar aïllats de la resta del seus conciutadans. En aquest sentit cada malalt era una història de vida, i aquells/es que ens ho haguéssin pogut explicar, eren en primer lloc les germanes religioses que van estar al Sanatori fins l’any 1973, i desprès el sacerdot i metge Ferran Lloveras, la treballadora social Carme Rebullida i la senyora Casilda López, abocada a la cura de malalts des de l’inici del funcionament de l’hospital.

Havia sentit a dir a diversos treballadors que l’hospital enganxava , era com quelcom de seu, es treballava sense la sensació de sentir-se vigilat, es feia el que s’havia de fer perquè se’n veia la necessitat i els agradava fer-ho. Diguem que sempre hi podia haver excepcions, però la pauta més general era la de l’entrega personal.

Recordo un metge que a més de treballar a l’Hospital del Tòrax ho feia també a la Seguretat Social, i possiblement fent comparances un dia va dir: L’Hospital del Tòrax és com el fill de la família que té la Síndrome de Down, és el que més estimes de tots.

Alguna cosa succeeix en relació a l’Hospital del Tòrax , primer perquè les persones que van treballar-hi no eren temoroses de sofrir contagi, segon perquè donaven valor als companys, l’amistat i la bona entesa. Potser, és una hipòtesi, anys enrere eren menys evidents, entre els treballadors, les postures ideològiques de caràcter polític, doncs aquest factor va aparèixer més tard i sí que van sorgir factors de desunió però de poca eficàcia.

Imatges del Hospital i treballadors l'any 2002
Imatges del Hospital i treballadors l'any 2002

Un altre aspecte a considerar es que alguns companys han treballat per fer que ens mantinguem en contacte com ha estat d’entre d’altres persones la Emma Bosch, molt propera i amb dots per l’organització. Pensem que es poc freqüent que una empresa que va  tancar portes  l’any 1985 hagi pogut  mantenir fins l’actualitat la comunicació entre un bon nombre de companys.

Dissortadament però, algunes de les noticies que rebem és per assebentar-nos de la mort d’un company i alguns d’ells amb l’impacte que ens han deixat quan creiem que encara no tocava. Per tots/es aquests/es companys/es és per qui avui dia 24 d’abril del 2023 he fet aquest breu relat.

Algunes dades sobre les defuncions.

Referent als decès de companys han estat considerades les defuncions a partir de la clausura del hospital l’any 1985 i en especial desprès de la a celebració dels 50 anys de vida del centre que va ser l’any 2002.

Presentem unes dades de defuncions que ens han estat proporcionades per Emma Bosch, al que molt l’agraim la tasca que ha fet i que ens hagi lliurat informació, diu però, que les dades no són definitives perquè encara hi està treballant, d’entrada pot aportar que han estat comptabilizades 103 les persones que ens han deixat. Han estat  agrupades  segons professions  amb el seguent resultat:

Metges 23
Auxiliars d’infermeria 13
ATS  8
Personal especialitzat 3
Administració 8
Capellans 2
Treballadora social 1
Manteniment 6
Subalterns 39

 La darrera companya que ens ha deixat, ha estat Maite Gonzalez Borrella, auxiliar de clínica, aquest mes d’abril del 2023, i  podem dir que potser ha estat la seva pèrdua la que ens ha motivat a fer aquesta breu crònica.

Hem considerat adjuntar en aquesta pàgina uns enllaços  relacionats amb l’hospital

- La Escuela de enfermeria del Hospital del Tòrax de Terrassa  y apuntes sobre el Hospital (libro)

Les infermeres del Vallès Occidental celebren la seva diada, 2016.

Campionats d’escacs al Sanatori de Terrassa

- Nuevos datos históricos