Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

El sol de dia i el sol de nit

Recordo que de joveneta la meva mare i jo vam mantenir una conversa que va portar que ella em digués:

-Hi ha un sol de dia i un sol de nit.

-La lluna, vol dir? – vaig preguntar-li.

-No, la lluna no, ja ho sabem que hi ha la lluna; em refereixo a un sol de nit.

Vaig quedar un xic desconcertada, però semblava que la mare ho deia convençuda. No hi vaig donar més importància i tampoc li vaig demanar que me’n donés més explicacions. Ara em penedeixo de no haver-ho fet, de no haver-li preguntat més coses per veure què sabia. Penso que en aquell moment vaig experimentar la sensació que deia una cosa fora de lloc, perquè a l’escola mai m’havien explicat una cosa com aquella.

La mare havia nascut l’any 1906, va tenir sis fills i era una persona vital i havia superat favorablement les diverses vicissituds pròpies de la vida; possiblement la hi va ajudar el seu esperit treballador però sempre fugint de la subordinació, tarannà que la va acompanyar fins als 93 anys.

Tenia confiança en la vida, com si disposés d’una fe o vivència espiritual personal que la protegís. Alguna vegada havia dit: “Deixeu fer a Déu, que és una bona persona”, o també, “Déu et pot constrènyer però no t’ofega”. Un dia que estava amb els meus germans, no sé què vàrem dir i ella ens va retreure: “Teniu un costum molt lleig que haureu de corregir, i és que sempre veieu el mal en els altres, i heu de saber que el mal també està en nosaltres”.

O sigui, que la mare a nivell de la cosmologia sabia que hi havia un sol de dia i un sol de nit o un de blanc i un de negre i que nosaltres, els humans, també tenim aquestes dues condicions. És evident que ella havia hagut de reflexionar sobre aquests dos aspectes, fet del qual ara estic meravellada, perquè personalment no és fins aquest moment que m’interesso per l’ombra del nostre sol, que podria ser el sol negre o el sol de nit que deia la mare. Tal vegada es referia a Saturn, que és contraposat al sol, o al que ara anomenem forats negres, no ho sé. Ho investigaré i potser en podré dir alguna cosa més. En cas que decideixi fer-ho seria a partir de la informació que em lliurà molts anys enrere la mare.

 Imatge: doble espiral  Tassili al sud d’Algèria, al desert del Sàhara (art prehistòric)

 

 

El gos salvador

En una de les viles on vaig exercir d’infermera, anava sovint a casa d’un pacient que a causa del seu precari estat de salut no podia venir per ell mateix a la consulta.

L’home vivia en una casa pairal però habilitada de forma funcional amb un estil modern. Quan anava a visitar-lo i entrava per la porta del jardí em venia a rebre un gos bastant gros de color negre que movia la cua i m’acompanyava fins a les escales que comunicaven amb el primer pis de l’habitatge. Jo li deia: “Hola, simpàtic.”

En contraposició a aquest gos tan falaguer, just al peu dels esglaons que pujaven a la casa hi havia un altre gos lligat que bordava com un desesperat i també roncava ensenyant uns ullals tan afilats que semblava un veritable llop sortit del bosc. Feia basarda veure’l. A més donava batzegades amb molta força a la corda amb què estava subjectat.

La distància fins on ell arribava i el tros que quedava fins a les escales era d’escassament un metre i mig, penso. La senyora de la casa m’esperava just en aquest punt i en ocasions li havia preguntat: “El gos no pot arribar fins aquí on som, oi?· I em deia que no, que no hi podia arribar.

Un dia quan entrava per la porta del jardí, la senyora baixava per les escales, i en arribar a baix de tot, va i deslliga el gos. L’animal arrenca a córrer i va venir directe allà on era i, just quan va fer el salt d’atac ⸻suposo que anava a agafar el coll, faig uns passos enrere tot posant-me el braç en aquesta zona, ensopego amb les pedres d’un parterre i caic d’esquena sobre les plantes. La gran sort va ser que l’altre gos, potser conscient de la situació, va reaccionar fent un gran salt per interceptar per un lateral l’animal agressor, va tirar-lo a terra i va estar una estona retenint-lo mitjançant una baralla, temps suficient per aixecar-me i córrer escales amunt cap a dins de la casa.

Sentia que el cor m’anava a cent i suposo que devia estar pàl·lida a causa del gran espant que vaig tenir. La senyora de la casa no deia res, no es va immutar ni va demanar cap tipus de disculpes per aquell gest inexplicable. Vaig exclamar: “Què ha fet, de deslligar el gos quan entrava a casa seva!” No va respondre.

La gèlida actitud d’aquella persona afegida possiblement a la puixança adrenèrgica que experimentava, devia haver distorsionat la imatge d’aquella persona fent que li veiés un rostre que expressava  mig somrís, semblant diria, al de la coneguda dama que el famós pintor florentí Leonardo da Vinci va pintar.

És curiós que ara mirant els fets retrospectivament, m’adoni que aquell dia en qüestió de pocs minuts vaig experimentar dos sentiments contraposats. El d’una extrema decepció i desconfiança envers un ésser humà i al mateix temps emoció  d’agraïment generat per la noblesa, intel·ligència i valentia d’un gos que només veia de tant en tant.

És lògic que el que vaig a dir ho consideri d’aquesta manera, penso que el gos negre  em va salvar la vida, perquè si no hagués intervingut en aquell moment, dubto que per mi mateixa hagués pogut afrontar l’atac.

Una vegada finalitzades les cures fetes al senyor de la casa i abans de sortir em vaig assegurar que el gos estava lligat. El meu defensor es va acostar i vingué a acompanyar-me fins a la porta de sortida. Vaig acariciar-lo una estona i li vaig donar les gràcies. Estic segura que va entendre el que li estava dient.

He adjuntat una imatge en què no hi apareixen gossos, sinó que representa la lluita entre  un lleó i un drac, i que considero d’allò més adient per il·lustrar la narració.

Escultura del segle XIII de la catedral de Sant Virgili de Trento.
Escultura del segle XIII de la catedral de Sant Virgili de Trento.

Un paquet a Nova York

Sempre ens va quedar el dubte de saber si l’encàrrec de portar un paquet a Nova York i el fet de tutelar una persona d’edat que no coneixíem tenien alguna relació. Si més no és curiós que succeeixi en un mateix viatge. M’explicaré.

L’any 1990 amb la meva amiga M. del Carme vàrem decidir viatjar als Estats Units. El principal motiu era que el dòlar valia 80 pessetes, preu baix sense precedents, a més, si compraves un vol transatlàntic d’anada i tornada podies gaudir de dos vols domèstics a l’interior del país. Vàrem escollir visitar San Francisco i Orlando.

Vaig comentar aquestes vacances a un dels metges amb qui treballava en una vila de la demarcació de Girona. Transcorreguts uns dies, el doctor em va dir: “Rosa, tinc un pacient que ve a la consulta particular que m’ha demanat si et podries emportar un paquet a Nova York, on aniria a buscar-lo a l’aeroport un seu familiar”. Vaig dir-li que sí.

El dia abans de començar les vacances, vingué a la consulta d’infermeria el senyor a portar-me el paquet. Era un home de mitjana edat a qui no havia vist mai, vaig pensar  que possiblement era d’una altra vila. En agafar el paquet m’adono que pesa molt i, li dic:

—Sí que pesa. Què hi porta, a dins?

—Diaris —contestà.

—Deuen estar molt comprimits que pesin tant. Podem donar-hi un cop d’ull?

—Ui, no! —va respondre—. Com pot veure, el paquet està molt ben embolicat i seria un enrenou desfer-lo.

—Entendrà, senyor, que sense saber el tipus de producte que  transporto és arriscat agafar-l’hi —vaig insistir-li.

—Que no li ho estic dient? Hi ha diaris.

—Ho sento molt, però en aquestes condicions no m’atreveixo a emportar-me’l .

—Vaja, doncs ara què? El doctor em va assegurar que vostè em faria aquest favor.

—Sí, és veritat que li ho vaig dir, però pensava que podria conèixer el contingut de l’embalatge.

Va agafar el paquet, que no portava cap identificació, i se’n va anar. Més tard vaig preguntar a la recepcionista si sabia qui era aquell senyor i em va dir que no, no li va demanar el nom perquè li va dir que jo ja sabia de què anava.

 

L’aeroport de Barcelona

L’endemà mentre estàvem fent cua a la zona de facturació d’equipatges de l’aeroport de Barcelona, va venir una senyora i ens preguntà:

—Bon dia, perdoneu, vosaltres viatgeu a Nova York?

—Sí —li responguérem.

Si us plau, em podeu fer un favor? La meva mare viatja ella sola a casa d’un seu fill que viu a Nova York. Us faria res acompanyar-la fins a la sortida de l’aeroport de l’allà? Tinc por que es faci un embolic, a fora l’estaran esperant.

—Cap problema, no pateixis. La hi acompanyarem —li vàrem dir.

—Moltes gràcies, no sabeu el favor que em feu.

Ens vàrem apuntar el número del seu seient dins l’avió i de tant en tant, quan ens aixecàvem per estirar les cames, l’anàvem a veure i preguntar-li si estava bé. Sempre ens deia que sí.

En aquesta ocasió vàrem veure que les normatives de vol adreçades als passatgers, aquelles que gairebé mai llegim, incloïa un llistat de productes que no estava permès portar a bord, com per exemple matèria orgànica com plantes, terra, embotits, cargols, drogues, etc. Després de llegir-lo, vàrem comentar: “T’imagines que dins d’aquell misteriós paquet hi hagués hagut xoriços. Ens els hauríem hagut de menjar com va fer la Sofia Loren amb la mortadel·la. Si fossin xoriços, rai.”

Una de nosaltres també va fer el comentari: “T’imagines que si per aquelles coses a la sortida de l’aeroport no trobem la família, què fem?” Però vàrem pensar que ella segurament tindria anotat el número de telèfon i la direcció del seu fill i evidentment alguna cosa faríem.

 

L’aeroport de Nova York

Mentre estàvem totes tres davant la cinta transportadora d’equipatges esperant que arribessin els nostres, vam veure passar dos agents de la policia amb gossos raça Basset amb un sobrellom de color verd que deia en anglès “protecció de la naturalesa”, eren canins experts a detectar substàncies dins els equipatges. Era evident que el control de productes biològics estava del tot supervisat. Ens vàrem sentir alleujades quan els familiars de la senyora i ella mateixa se saludaven. Ens vàrem fer un recíproc i cordial comiat.

En el decurs d’aquestes tres setmanes que vàrem estar de vacances, com en altres ocasions, ens va succeir alguna anècdota divertida i d’altres que no tant, però no els vàrem donar importància perquè tot va acabar bé. Una va ser un intent d’atracament a la sortida d’una boca de metro que feia cul de sac i era de nit; sort d’una parella que va sortir  del metro una mica més tard que nosaltres.

Imatge de nit sobre el pont de Brooklyn amb les torres bessones al fons
Imatge de nit sobre el pont de Brooklyn amb les torres bessones al fons

L’altra va ser que l’autobús en què viatjàvem al parc de Yosemite va quedar avariat precisament sobre els rails del tren d’un pas a nivell. Vàrem baixar tots de l’autobús i alguns dels homes que també feien l’excursió van empènyer l’autocar fora de la via. Van tardar una hora a arreglar-lo.

 

Explicar els fets

A la tornada i durant un sopar d’amics un d’ells després d’escoltar-nos explicar el viatge va comentar: “M’imagino el titular que hauria sortit publicat a La Vanguardia: ‘Dos españolas retenidas en el aeropuerto de Nueva York por transportar hachís’.

No diguis aquestes coses, li vàrem comentar, tot i que podia haver estat possible. A més, li vaig dir, que uns dies després d’arribar de viatge m’havia de presentar a un examen oficial per a oposicions restringides. Imagina’t la situació.

El nostre divertit amic diu: “Doncs hi afegim ‘una de las mujeres tenía que superar en breve un examen académico de salud pública’”.

Un dia, quan feia bastant de temps que ja no treballava al consultori d’aquella vila, vaig coincidir amb l’administrativa del dispensari i durant la conversa va comentar: “Ets una persona amb estrella”. No li vaig preguntar què li havia fet pensar això, però podria tenir una explicació. Un dia li ho preguntaré.

El naufragi del vapor ‘Alger’ a les illes Formigues l’any 1899.

Presentem un breu resum de l’accident que va sofrir vaixell francès Alger,[1]  mentre navegava des d’ Alacant a Marsella i en passar per la zona de les illes Formigues degut al mal temps i a la poca visibilitat va xocar amb un dels setze illots que conformen l’escull de les illes Formigues.[2]  Hem conegut els fets  per un document localitzat al Arxiu Municipal de Palafrugell, la col·lisió va succeir a dos quarts de cinc del matí del divendres  dia 8 abril del 1899.  La tripulació estava formada pel capità Antoni Felippe, els oficials Juan Antonio Pierre i Juan Bautista Viano i 23 passatges més,  sortosament  tots van poder rebre els socors dels pescadors de la zona, del cabo de mar Juan González i el sergent de la Guàrdia Civil Àngel Bendaño, sense que ningú hi hagués perdut la vida.

Característiques del vaixell

El vaixell Alger, que va rebre el nom de la capital d’Argèlia quan era territori francès, va ser construït a unes drassanes de Marsella l’any 1865 i el propietari era Forges & C. de la Mediterranné La Seyne compangnie Mixte i va estar  autoritzat per fer la línia marítima  de Marsella-Nord d’Àfrica. Després d’haver consultar el llibre Lloyd’s Register of Shipping de assegurances de vaixell  dipositat a la biblioteca del Museu Marítim de Barcelona, n’hem pogut obtenir les  següents dades tècniques:

Eslora, 230,9 peus, mànega 26.4 peus,  puntal: 17,5 metres, calat des de la línia de flotació, aproximadament. 2 metres, nombre de pals 3, tonatge brut 840 tones, volum intern en tones Moorson 1.680, cavalls de vapor del motor (CV) 144, només tenia cinc anys de vida .

Subhasta de les mercaderies

El Consol de France amb data 4 de juliol de 1899 comunicava que de productes que havien pogut recuperar del naufragi serien posats a subhasta per les persones que volguessin comprar-los. Una circular del dia 20 d’abril de l’any 1899 -dipo­sitada a l’AMP- hi consta l’inventari dels productes.

Logotip de la companyia  anglesa asseguradora de vaixells. Font: Museu Marítim de Barcelona
Logotip de la companyia anglesa asseguradora de vaixells. Font: Museu Marítim de Barcelona

[1] L’ article complert es pot llegir a:  Rosa M. Masana. El naufragi del vapor francès ‘Alger’ a les illes Formigues l’any 1899. Revista del Baix Empordà número 48, pàgina 116, any 2015. També hi ha  una  còpia de l’article a la Biblioteca del Museu Marítim de Barcelona 

[2] Informació obtinguda d’un document dipositat a la correspondència de l’ajuntament de Palafrugell de l’any 1899. Arxiu municipal de Palafrugell (AMP)

El meu agraïment a Rafael Algarra, capità de vaixell mercant per la interpretació de les dades de la companyia asseguradora del buc.

 

 

Viatge al Marroc l’any 1983

Dins l’àlbum de fotografies he localitzat aquest esquema que adjunto on consta l’itinerari que vàrem fer la Maria del Carme i jo amb el seu cotxe un estiu de l’any 1983.

Quan vàrem emprendre aquesta aventura que desconeixíem seria de 4.706 quilometres, no pensàvem que havia de ser tan especial. És ara en aquests moments que em poso a escriure i després d’haver transcorregut 35 anys que li dono importància i em sento a la vegada meravellada que en aquella època tinguéssim tanta intrepidesa i energia per gastar.

No m’estendré a explicar detalls i aventures del viatge, que n’hi va haver de tot tipus, des de seguir-nos amb cavalls un grup de berbers mentre viatjàvem per una carretera estreta i gairebé de nit per de la zona de l’Atles, agafar una febrada, obligar-nos a comprar haixix i haver de fer gestions per alliberar dues noies retingudes a Casablanca.

 L’itinerari

Vàrem sortir de Terrassa el dia 14 d’agost de l’any 1983 equipades amb material per fer càmping allà on hi hagués instal·lacions disponibles. No donaré detalls de les ciutats que vàrem visitar perquè consten a l’esquema que he adjuntat, hi podrem veure subratllat de color verd l’itinerari que vàrem fer a l’anada i amb color vermell el de tornada.

Les dues vegades que vàrem travessar l’Estret de Gibraltar amb el cotxe dins d’un transbordador, en coincidir que era el mes d’agost, les cues van ser llargues de tantes persones que anàvem al Marroc, la majoria eren magrebins procedents d’alguna ciutat europea que hi anaven de vacances i a veure la família.  Vàrem fer el viatge en disset dies i, com he esmentat, el total de quilòmetres recorreguts va ser de 4.706.

Itinerari al Marroc
Itinerari al Marroc
La Maria del Carme Cabo consultant el mapa, de segur que ens havíem perdut.
La Maria del Carme Cabo consultant el mapa, de segur que ens havíem perdut.
Un encantador de serps me’n va penjar una al coll, encara recordo la sensació.
Un encantador de serps me’n va penjar una al coll, encara recordo la sensació.
La M. del Carme Cabo en un bosc de cedres a la zona del Atles
La M. del Carme Cabo en un bosc de cedres a la zona del Atles

Casablanca

A la tornada vàrem parar a la ciutat de Casablanca per allotjar-nos a l’hotel Astrid i vàrem preferir anar a sopar a fora per conèixer l’entorn. En tornar a l’hotel era de nit i vàrem veure una noia recolzada davant de l’entrada del hotel. En veure’ns va preguntar amb nerviosisme: “Sou de Barcelona, oi?” Li diguérem que sí, que érem de Terrassa, i va respirar profundament mentre ens explicava que la seva amiga i ella estaven segrestades des de feia un dia en aquell hotel.

Dos nois que hi havia a la porta de l’hotel no ens treien la mirada de sobre i ella ens va dir que aquells dos eren els guardians que vigilaven que no s’escapessin, però no podien fugir perquè a més la seva amiga continuava en un estat de somnolència que la feia dormir tot el dia i per a més complicacions se’ls havien quedat els passaports i els diners.

Ens vàrem dirigir a la recepció per demanar que ens lliuressin els passaports perquè elles vindrien l’endemà amb nosaltres a Barcelona, però el recepcionista va respondre que no ens els podia donar sense el permís de la persona que havia fet l’ingrés a l’hotel. Allà mateix, a la vista d’aquells dos xicots, vàrem donar-nos les respectives dades personals i ens vàrem mostrar signes d’afecte per fer la impressió que ens coneixíem. També valoràvem si trucar a la policia, però no ens va semblar bona idea.

Ella mateixa va dir-nos que havien comès un error important. Havien explicat a uns xicots que van conèixer que totes dues s’havien independitzat de la família. Ens va acompanyar a l’habitació per conèixer la seva amiga. Es veia una noia atractiva, però no hi vàrem poder parlar perquè se li tancaven els ulls i quedava endormiscada.

En preguntar a la noia que estava conscient de tot el que succeïa, com havia estat que arribessin a aquell extrem, va dir-nos que la seva amiga s’havia enamorat d’un xicot guapíssim i ell mateix les va invitar a una festa nocturna. Per justificar els fets deia que els magrebins eren molt simbòlics i que durant aquella vetllada va veure coses força espectaculars i la seva amiga va entrar en aquella dinàmica, ella no, diu que s’ho mirava més des de fora i tampoc va voler fumar i va beure poc. De la manera que es comportava la seva amiga va pensar que li havien donat alguna cosa per prendre.

En preguntar-li com era que tenia els passaports i els diners aquell noi, va dir que els havien convençut dient que al Marroc hi havia aquest costum, que fos l’home que guardés aquestes coses.

L’endemà al matí l’altra noia estava més conscient del que succeïa al seu voltant i durant l’esmorzar, tenint els segrestadors a tres metres, ens van dir que tenien el bitllet d’avió per arribar a Barcelona el dia 26, bé elles no, el xicot guapo. Vàrem acordar que trucaríem als seus pares aquell mateix dia per saber si havien arribat, en cas contrari els explicaríem els fets perquè en donessin notícia al consolat i a la policia.

Des de Marbella vàrem telefonar als pares de la noia que estava al cas i ens van dir que ja havien arribat i que el viatge els havia anat molt bé. Uns dies després ens vàrem comunicar per telèfon i van ser molt grates de paraules d’agraïment. Ens ha quedat pendent el sopar que havien dit que farien un dia que jo anés a Barcelona.

La M. Carmen i jo vam arribar a la conclusió que possiblement havíem viscut a Casablanca un cas de tràfic de persones, que per sort es va resoldre.