Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Referències envers la cultura xina

 

Desprès d’adjuntar un article titulat: Francesc Masana,  recordat per la seva  germana, he considerat també incloure  un text  complementari  en aquest apartat que ens permeti  ampliar el coneixements envers  aquesta mil·lenària nació que és la Xina.  Podem consultar-les clicant  a:   referencies-sobre-la Xina.

 

 

Pel fet que aquesta esmentada ampliació es   feta en format PDF, adjunto  els enllaços de la biografia   en aquesta part externa  per  facilitar-ne  la consulta.

Flora Botton. China. Su historia y cultura  hasta 1800.

Amalia Petit. Una mirada a la comunidad china des de occidente.

Amelia Zaiz López. Utopía y género. Las mujeres chinas en el siglo XX

 

 

Francesc Masana, recordat per la seva germana

Francesc, Cisco, com tots l’anomenaven, menys la seva germana petita, jo, que li deia padrí, perquè havia obtingut aquesta condició quan em va acompanyar a ser batejada a l’actual catedral de Terrassa.

Una de les seves ocupacions va ser responsable d’un equip d’empleats de l’empresa Veyga de Terrassa que tenien la tasca de pujar encavallades i jàsseres de grans dimensions que servien de base per cobrir els teulats de naus industrials  de grans extensions de superfície fabril.

Potser per condicions innates i alhora per la seva feina, tenia un gran sentit de l’equilibri, destresa necessària per moure amb una grua grans estructures de formigó i situar-les a diversos metres d’altura.

Bolígraf de Veyga de la dècada dels 70 i encara escriu
Bolígraf de Veyga de la dècada dels 70 i encara escriu
Pujant encavallades a una nau de Terrassa
Pujant encavallades a una nau de Terrassa

Era afeccionat a fer sostenir objectes uns sobre els altres, quasi impossible que succeís. Un tema que també li interessava era el moviment continu. Jo mateixa sota la seva influència vaig arribar a pensar que era possible fer-lo real, idea que vaig abandonar quan vaig rebre les primeres lliçons elementals de física que ens donaven a l’escola.

Transport d'una jàssera a Viladecavalls , per la esquerra Marià Masana, Joan Veyga i Francesc Masana, anys seixanta
Transport d'una jàssera a Viladecavalls , per la esquerra Marià Masana, Joan Veyga i Francesc Masana, anys seixanta

El padrí també disposava d’un natural sentit de l’humor i es qüestionava fets de la vida. Això potser li venia de casa, perquè el pare sabia moltes coses i tenia una dita per a cada circumstància de la vida que resumia amb profunditat el fet i a la vegada semblava que li treia importància. També era un gran observador de la natura. La mare… Seria llarg de explicar. Només diré que va néixer l’any 1906, era molt activa i va tenir sis fills. En una ocasió em va explicar un concepte que tenia de l’univers que em va deixar sorpresa. Cada vegada estic més convençuda que no anava errada.

Tornant al tema, els dissabtes que en un sistema rotatori venien a casa a sopar tres parelles d’amics, sovint parlaven de la Xina. El Cisco tenia la mania de dir-los que no tardarien a veure com la Xina es faria l’amo del món. Personalment pensava que exagerava, potser perquè a la dècada dels seixanta feien publicitat del flam Chino Mandarín. La seva germana —jo, perquè en tenia una altra— un any per carnaval se li va disfressar de xinesa, però la influència també podia ser deguda a la sèrie Kung Fu, que sempre miràvem per la televisió, en què David Carradine interpretava el paper de Pequeño Saltamontes.

Rosa M. Masana , durant una festa de Carnaval
Rosa M. Masana , durant una festa de Carnaval

Feta aquesta introducció, voldria dir també quelcom de la Xina, un tema en què gairebé no hi havia pensat més i tot per reconèixer molts anys després que el meu germà anava força encertat en les seves opinions. Ho dic perquè casualment dies enrere vaig quedar sorpresa veient un vídeo de Youtube fet per ‘Caja de Pandora’ que tractava sobre l’actual influència xinesa sobre Catalunya i de com aquest país finança entitats catalanes. Més que fer-ne un comentari, intentaré cercar novament el vídeo i adjuntar l’enllaç per si algú està interessat a veure’l. El conferenciant es diu Juanjo, a sota del vídeo hi consta Magic’17 Internacional que és  clicant aquí on es pot veure.

Tot i estar intranquil·la per la direcció que prenen les xarxes socials i la tecnologia 5G, estic mínimament satisfeta d’haver pogut parlar del meu germà i donar-li la raó, encara que tard, sobre el seu pensament.

Amb tot, considero que tant pot ser aquesta potència  xinesa que hem esmentat, com d’altres que hi ha o totes juntes fent-ne una de sola, siguin els qui acabin esdevenint els amos del món, el temps ens ho dirà.

El antiguo reloj del campanario de la Bisbal d’Empordà.

Interesada en tomar unas fotografías des de un punto alto de la ciudad, solicite permiso para poder subir al campanario de la Iglesia de Santa María de la Bisbal, al que fui acompañada por Herman, conocido también como el señor campanero.

Campanario de la iglesia de Santa maria de la Bisbal
Campanario de la iglesia de Santa maria de la Bisbal

 

Tuvimos que subir por unas escaleras de piedra en forma de caracol y estrechas que mostraban signos de ser poco usadas que  conducían a la terraza del campanario. Para saber dónde poníamos los pies, utilizábamos la linterna del teléfono móvil, además dio la casualidad que aquel la tramontana era excesivamente fuerte y, en el interior de la torre del campanario el silbido que emitía era de misterio medieval.

Maquinaria del antiguo reloj de la Bisbal d'Empordà
Maquinaria del antiguo reloj de la Bisbal d'Empordà

Después de subir un tramo de las escaleras, observe que en una pequeña habitación había la maquinaria del antiguo reloj del campanario y además permanecía colgado en la pared un deslucido impreso con el logo de la fábrica de relojes Viuda de Murua, (Álava), España, que contenía las instrucciones para la puesta en marcha y  cuidado del reloj.   Podemos ver algunos de los trabajos  hechos por la fabrica Murua   , como también un video ilustrativo  del reloj de la torre de viuda de Murua

Instrucciones para la preservación del reloj
Instrucciones para la preservación del reloj

 

Debido a que disponía de imágenes, he considerado presentar esta informació, bien sea por su antigüedad de estos  elementos, aunque desconozco el año que fue instalado el reloj, como por las referèncias que nos aporta.

 

 

Dice así:

Puesta en marcha de un reloj de horas y cuartos de hora, remontaje de pesas electro-automático

Las dos pesas laterales que penden de los cables arrollados en los tambores se instalaran según figuran en hojas aparte

La parte central suspendida de cadena debe colocarse en forma de que después de sonar la hora del reloj quede un trozo de cadena libre de 10 a 12 ctms. por debajo del piñón del eje de la cuerda

Engrase de la maquina

Debe quitarse bien el polvo para que la maquina se encuentre limpia.

El engrase debe hacerse:

En los cojinetes de bronce en que se apoyan los extremos de los ejes y en los ejes de las palancas.

Rueda de palas de áncora donde suena el reloj tic-tac.

Maquinillas de minuteria situadas detrás de las esferas y transmisión des del reloj a la esfera exterior.

Los ejes de las paleas de desviación del cable de pesas si la hubiera, para que giren las poleas, no que vaya el cable rozando, pues en este caso de desgastaría fácilmente y se romperá precisando además el reloj mucho más esfuerzo.

Este trabajo debe realizarse por lo menos una vez al mes.

Nunca deben engrasarse los dientes de las ruedas y piñones pues no sirve más que para acumular polvo y suciedad.

Una imagen del interior de Santa Maria
Una imagen del interior de Santa Maria

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La argila de La Bisbal guarda secrets

El dissabte dia 3 de maig del 2019 al teatre Mundial de la Bisbal Alba Solés i Isaac Rufí van presenta una conferència titulada El mastodont que s’amagava a Vacamorta inclosa en l’àmbit de la paleontologia. El motiu era explicar un fet que si bé és molt llunyà, del període geològic del miocè superior, considerat de milions d’anys enrere i a la vegada com a fet molt proper a nosaltres degut que es tracta d’un fòssil localitzat al peu de les Gavarres.

Sembla que tot va venir perquè un particular va cedir a ajuntament de la Bisbal un queixal que guardava des de feia 50 anys i localitzat per aquestes contrades. Desprès que els experts analitzessin la peça junt també amb d’ altres elements coneguts i disponibles, se’n ha pogut fer representacions gràfiques fins arribar al concents que pertany el queixal pertanyia a l’espècie Tetralophodon longirostris.

Al Museu Terracotta de la Bisbal tenen exposat aquest i algun altre element d’aquesta espècie, tot que la imatge que presenten i consta el  nom de Deinotherium giganteum, en català Deino, fet que ha de tenir poca importància donat que parlem de milions d’anys.

Deinotheium giganteum (Imatge Terracotta Museo de la Bisbal Empordà
Deinotheium giganteum (Imatge Terracotta Museo de la Bisbal Empordà
Tetralophodon longirostris (catàleg Ajuntament de la Bisbial, dibuix Mauricio Antón)
Tetralophodon longirostris (catàleg Ajuntament de la Bisbial, dibuix Mauricio Antón)

 

 

 

 

 

 

 

 

Els conferenciants van animar a les persones que disposessin d’ elements fòssils o que poguessin ser localitzats en un futur, que el mostressin per poder-los analitzar i datar-los en el temps. Sembla que les argiles de la Bisbal, com les d’altres zones geològiques, poden preservar elements fossilitzats en bones condicions i tenen el seu interès perquè ens permeten conèixer amb detall com era abans la geografia de la zona, el clima, la vegetació, el tipus d’ especies animals que convivien plegats, els seus  hàbits i qui sap si fins i tot se’n pot trobar la resta de humans.

Els conferenciants van parlar també d’alguns paleontòlegs  destacats per  les  aportacions que han fet en aquests camp científic, entre ells  cap destacar el doctor Miquel Crusafon i Pairó.

Deino, Museu Terracotta de la Bisbal, 2019
Deino, Museu Terracotta de la Bisbal, 2019

Viatge a Irlanda, el Solarium i el Theatre del Merlin Park Hospital

Un estiu del mes d’agost de l’any 1999 vam recórrer l’illa d’Irlanda la Maria del Carme i jo amb un cotxe de lloguer marca Ford matrícula 99-MH-4793 que, seguint els costums anglesos, duia el volant a la dreta i s’havia de circular per l’esquerra, tot al revés de nosaltres. Com a bones turistes, vàrem decidir que el diumenge dia 2 aniríem a l’illa de Mann amb un vaixell que sortia de Dublín.

Una vista de l’illa de Mann
Una vista de l’illa de Mann

Mapa d’Irlanda
La zona de l’illa per on caminàvem era pedregosa i les roques estaven revestides de molsa humida. Vaig relliscar i em vaig fracturar el canell de la mà esquerra. En principi pensava continuar l’excursió, però el dolor em va fer desistir del meu heroic propòsit.

Vàrem recular a una zona on hi havia algunes cases, on vam coincidir amb una parella de turistes. Curiosament, ell també havia relliscat i s’havia fet una luxació d’espatlla. Estava blanc com un paper de fumar. Si no hagués estat perquè no tenia les dues mans disponibles, potser hauria intentat fer-li la maniobra per col·locar novament l’articulació escapulohumeral a lloc, però abans s’havia de fer una radiografia i tampoc això era una cosa d’infermeres.

Ens van acompanyar a un consultori que van obrir perquè hi esperéssim que arribés una senyora de l’illa que també havia de ser evacuada. Vist el panorama de lesionats en terres celtes, ens vingué al cap la imatge de l’emblema dels irlandesos, el de les tres cames fora de lloc, que per a ells significa que caiguis com caiguis sempre et mantens dempeus.

Moneda irlandesa de l’any 1839 (Viquipèdia).

Cap a les tres de la tarda va venir la senyora acompanyada del seu fill. La seva patologia era un trastorn cognitiu propi de l’edat. Ens van traslladar a un petit aeroport on ens esperava una avioneta que, segons la imatge, duia la matrícula Aer Arann EI-BCE. Vaig sentir alegria d’anar en avió per la rapidesa del transport i perquè m’agrada. [1]

Aeroport de l’illa de Mann.

La pista d’enlairament semblava que l’haguessin tallat poc abans d’arribar al mar. Sort que el pilot devia tenir el terreny apamat, perquè va elevar l’avió just abans que el tren d’aterratge toqués l’aigua. Mentre agafava altitud, la llitera de la senyora va córrer per terra i s’aturà allà on jo tenia les cames. Per evitar-la les vaig aixecar i després em vaig eixarrancar amb una cama a cada costat de la llitera. La senyora cridava i movia els braços buscant algun suport, i de poc que se m’agafa al braç fracturat. Per evitar complicacions, vaig aixecar els braços de manera que el bo sostenia el lesionat i, amb aquesta peculiar i incòmoda postura vaig fer el viatge.

El noi de la luxació el vaig veure encara més pàl·lid que abans. Tenia por que no es desmaiés, però pensava que potser també ho faria jo, perquè la pressió que exercia l’avió quan volava feia que les lesions fossin més altament doloroses. La prova és que encara que no plorava, em va caure una llàgrima grossa de l’ull esquerre, reacció fisiològica mai experimentada anteriorment.

Possiblement vàrem aterrat al aeroport de Shannon  que desprès amb una ambulància ens van traslladar a un centre de salut. La senyora l’havien de deixar abans en un altre hospital. En entrar a la sala d’espera ens feu la impressió que estàvem en un cinema, perquè les persones seien en filera i de cara a una pantalla de televisió, tenien bosses i llaunes de refresc a les mans. Se’ls veia tranquils, amb molta tolerància a la llarga espera.

Una infermera em va atendre, va sol·licitar una radiografia, em va fer un embenat i em col·locà un cabestrell per recolzar el braç, cosa que vaig agrair. Ens van dir que esperéssim a la sala, dues hores més que menys. Per sort les maquines expenedores que hi havia a la sala ens van permetre sortir del dejuni de tot el dia.

Fet el diagnòstic de fractura de Colles,[2] amb una altra ambulància ens van traslladar a Galway, ciutat situada a l’oest de l’illa. Allà vaig ser ingressada al Merlin Park Regional Hospital, centre que abans havia estat un sanatori antituberculós.[3] El llit que vaig ocupar estava situat al Solarium, un recinte molt gran de configuració ovalada envoltat de finestres, lloc on es posaven els malalts del sanatori per prendre el sol, pero, a diferencia del de Aix-les-Bains -France- aquest era fix. Al Solarium només hi havia una altra persona, fet que feia una sensació especial.

Recinte del Merlin Park Regional Hospital, actualment rehabilitat (Viquipèdia).
Recinte del Merlin Park Regional Hospital, actualment rehabilitat (Viquipèdia).

 

A l’hospital amb el braç penjat amb una talla en un suport de resum (imatge M. del Carme Cabo)

Desconeixíem la situació geogràfica d’on ens trobàvem. La Maria del Carme, després que li vaig insistir força que no es quedés a la nit asseguda en una cadira, em va fer una fotografia, penso per donar testimoni d’on era per si desapareixia, i va avisar un taxi perquè la portés al bed & breakfast on estàvem allotjades.

Va arribar a la una passada de la nit i quan la família la va veure trasbalsada, li van oferir una copa de whisky. Ella sempre deia: “No vaig trobar estrany que m’oferissin un whisky a aquelles hores de la nit; el més estrany va ser que me’l prengués!”

Un dels ‘beds & breakfast’

 

 

 

 

 

 

 

 

El cotxe Ford de lloguer

Mentrestant jo pensava en el mag Merlí, el druida celta i per què estava en un lloc que duia el seu nom, que havia estat un sanatori de malalts portadors de bacils de Koch, que també em recordava l’Hospital del Tòrax de Terrassa i el llibre La muntanya màgica, de Thomas Mann.

L’endemà de bon matí un altre taxi la va portar on teníem el cotxe aparcat i va venir a l’hospital conduint-lo ella mateixa, en contra del que deia abans, que no es veia amb cor de conduir com ho feien els irlandesos.

Un metge, diria que era pakistanès, em va fer la història clínica. A causa del meu baix nivell d’anglès, a tot el que em preguntava li deia que sí. L’endemà al matí vingué una infermera a demanar-me una cosa que no entenia, fins que al final em va fer el gest que obrís la boca i vaig entendre que em demanava la dentadura. Segurament en preguntar-me si en portava, al metge li havia dit “yes”.

Poc després que hagués arribat la Maria del Carme, em van portar a un lloc on a l’entrada hi deia Theatre. Vaig experimentar desconcert, però la Maria del Carme em va dir que Theatre en anglès volia dir sala d’operacions. El metge que m’havia d’atendre va dir que em portaven al quiròfan perquè en el cas de no poder reduir la fractura de Colles, m’haurien d’operar.

Sota aquell focus quirúrgic no les tenia totes, però finalment el metge va aixecar el dit gros i en va fer “okay”, havia aconseguit reduir la fractura. Van usar una tècnica que als hospitals de Catalunya no havia vist fer mai. Més tard, parlant amb col·legues van dir que aquella tècnica tenia alguns avantatges però també riscos.

El fet de viatjar sempre ens aporta experiències noves, bé sigui en la vessant de coneixements com de vivències on sovint s’hi mouen sentiments més o menys intensos i també la de fer-nos adonar de la gran vàlua de l’amistat, que ens empeny a superar qualsevol ensurt que pugui aparèixer durant el viatge i també ens dona l’oportunitat de poder fer el mateix si cal.

Mentre escribia aquesta cronica he localitzat un bloc titulat. viajandoexisto que parla de Irlanda i pot ser interessant consultar-lo, en especial també per la qualitat de les imatges, tot que parla de l’any 2018, dinou anys desprès d’anar-hi nosaltres.

Notes

[1] Disposava del carnet de pilot privat que m’havia tret l’any 1978 al club aeronàutic de Sabadell-Terrassa http://www.rosammasana.com/?p=808.

[2] Va ser precisament un metge irlandès anatomista, Abraham Colles (1773-1843), qui el 1814 va descriure el desplaçament del segment distal del radi quan aquest s’havia fracturat.

[3] El sanatori antituberculós Merlin Park va ser l’últim que es va construir a Europa  l’any 1956. El penúltim va ser la Ciutat Sanatorial de Terrassa, l’any  1952.  Vegeu Masana, Rosa M. La Escuela de Enfermeria del Hospital del Tórax de Terrassa, 1976-1980. Datos históricos del Hospital, 1952-1986.