Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Esteve Fà i Tolsanes, mostra el seu disseny de bolets

Esteva va néixer a Llançà l’any 1935 i va morir a Llagostera l’any 1997, era persona autodidacta que va adquirir coneixements d’arqueologia mitjançant diverses lectures  i especialment recorrent diversos boscos i, sempre mirant que li suggerient les pedres. Temps enrera havia localitzat uns documents que m’havia regalat en vaig fer un breu resum titulat El ferro dins la història de Llagostera, vaig esmentat també que Esteve havia fet una exposició de bolets  a Llagostera però disposava en aquell moment de més referencies .

Esteve Fa a l'exposició de bolets a Llagostera,1991 Imatge Rosa M. Masana
Esteve Fa a l'exposició de bolets a Llagostera,1991 Imatge Rosa M. Masana

 A estat ara que en un altre arxiu he trobat més informació de Esteve, de segur que me l’havia donat un d’aquells dies que vaig anar a casa seva per fer-li alguna cura d’infermeria.

He localitzat informació de les dues altres exposicions de bolets que havia fet anteriors a la de Llagostera i algun altre document que també presentarem.

 La primera exposició que en tenim constància  la va fer a Lloret de Mar l’octubre de l’any 1988 i l’altre a Puigcerdà el maig del 1991, la de Llagostera també la va fet el mateix any 1991.

Segons el cataleg de Puigcerdà consta que tenia feta una col·lecció de 92 classes de bolets, encara que he llegit que en total n’havia modelar   molts més emprant la tècnica del guix que desprès pintava, la barreja de colors que li donava era molt escaient i  aconseguia que  semblessin  naturals.

Aquest material que ara hem localitzat  a més de fer-ne una breu crónica  li volfriem donar el destí de portar-los a l’Arxiu Municipal de Llagostera, potser que alguns d’ells els tinguin, però  ens en voldriem assegurar  perquè Esteva quan me’ls va ofertir ho feia amb goix i s’intuia  que  ell  possiblement pensava  serien preservats.

Mostrem una pàgina del  diari de Girona del 15 de maig de l’any 1991 que parlava de la Festa Major de Llagostera i dels bolets d’escaiola d’Esteve Fa.

Circular informativa de l'exposició a Lloret de Mar
Circular informativa de l'exposició a Lloret de Mar
Text del interior de la circular
Text del interior de la circular

 

 

 

 

 

 

       Exposició: Els bolets de la

comarca

Lloret de Mar 1988

 

 

 Exposició:  Els nostres bolets,Puigcerdà, 1991

Pinatell
Pinatell
Triptic de la exposició a Puigcerdà
Triptic de la exposició a Puigcerdà
Text del triptic
Text del triptic
Retall de diari
Retall de diari
Tot seguit presentarem les imatges d’unes de les targetes postals que hem agrupat de tres en tres on hi han representats alguns dels bolets que havia fet l’ Esteva, desconeixem  sí havia fet d’altres fotografies individuals de cada cada un d’ell, possiblemet sí. Com hem esmental, en total escultoricament en va arribar a representar un total  92 especies .
Un dels valors que també te aquest treball d’en Esteve Fa és  va identificar, com es pot veure en el catàlec, cada un del bolets  amb el seu nom  popular i el cientific,  descripció que hem de considerar de gran valua.
Relació d' algunes de les especies de bolets
Relació d' algunes de les especies de bolets

 

Grup 1
Grup 1
Grup, 3
Grup, 3
Grup 2
Grup 2

Una gata tigre i blanca d’ulls blaus. La Gilda.

a Gilda al pati de casa
a Gilda al pati de casa

Fa uns tres anys van arribar a casa dos gats de carrer, un d’ells  m’havien dit  que dormia a la porta de casa i l’altre va venir al darrera seu sense saber d’on havia sortit.

 La Núria, unade les meves veïnes coneixia a en Garfi o al Marrau  com ella li deia i també a la Gilda, encara que ella llavors  no tenia cap nom.

La Núria molt amant dels gats i de tots els animals es va  cuidar d’alimentar-los durant la  llarga temporada que van fer vida al carrer i encara ho fa portant-los alguna llaminadura. Un dia va explicar que en Garfi vivia a casa  d’ una altre veina també de nom Núria i que l’havia dit que tenia uns vuit anys i que el fet que estés  al carrer era degut que havien  adoptar a un gos i aquest va fer fora  de casa al Garfi, tot que  en Garfi havia estat  el primer de viure en aquella casa.

 La Gilda era una gata bastant jove, però només es deixava tocar quan ella volia, l’agradava pujar als arbres i recórrer teulats, tenia un caminar pausat, de no tenir presa  i  sempre duia la cua enlaire, te l’havies de mirar per força, d’aquí que li possesim el nom de Gilda.

Degut que els gats  estaven habituats  al carrer,  vaig encarregar al ferrer  fer una gatera a la porta del garatge, element  que els permetia entrar i sortir quan ells volessin,  tot que deseguida es van habituar estar-se bastant  de temps a dins a casa i especialment al pati on hi prenien el sol.

 La nit del divendres dia 29 d’octubre els hi vaig donar el menjar de la nit, en Marrau va quedar-se a casa però, la Gilda va sortit al carrer, passats uns minuts la Carmen, la veïna de l’altre costat va trucar  a la porta  dient que la Gilda estava estirada al mig del carrer .

La Gilda esmolant-se les ongles
La Gilda esmolant-se les ongles

Vaig baixar corrents i vaig veure que la Gilda estava morta, terrible!  no m’ho podia creure feia res que l’havia acariciat mentre menjava. Vàrem pensar que havia estat un cotxe que l’havia atropellat però no tenia sang enlloc, la vaig estar observan una estona sense tocar-la del lloc, volia creure  que només estava estabornina però, no, era evident que la vida havia fugit del seu cos.

 Vaig agrair a la Núria protectora que m’hagués donat soport i entrat a la Gilda a casa en aquell moment d’impacte emocional, perquè tot que soc una dona amb anys d’experiencia de vida, en aquell moment no sabia que fer.

En Garfi aquella nit es va amagar dins d’un armari i jo no podia dormir, no se com va ser que em vingué la idea de preguntar-li al Rei dels felins, sense  saber si existien , que em digués on era la ànima de la meva estimada Gilda.

M’aparegué una imatge borrosa que configurava  la cara d’un esplendit  lleó d’una  gran cabellera i nas amplíssim. No deia res  i jo tampoc li feia cap pregunta, vaig interpretar que  ens havíem de comunicar per telepatia i jo no en soc gaire experta, la imatge va desaparèixer.

Les lletres de la samarreta
Les lletres de la samarreta

L’endemà vaig rentar la roba amb que havia abrigar el cos de la Gilda quan estava morta, era un retall  de samarreta  que usada pel seu  jas, abans no em fixava amb les lletres  que  duia aquell troç de roba però, al recollir-la del estenedor m’adono que estava escrit: Una I i al costat un cor i a continuació el nom HUGS.

Com a fet gairebe impensable feia poc que havia vist la imatge d’un antic vaixell espanyol  que duia una bandera  amb una H i a sobre d’ella una corona, em van explicar que la dir  H volia dir Regne  o sigui  Corona  del Regne d’Espanya.

Doncs bé, com són les coses, de seguida de veure la samarreta vaig llegir: T’estimo molt. El Regne (H) Unit amb Gilda Sempre. Serà que el Regne dels felins em comunicava  que la Gilda estava unida amb ells? No ho se.

Baixant del arbre
Baixant del arbre

No vaig tardar  gens amb fer-me  d’altres preguntes que no cal explicar,  però una cosa sí que restava  clara, que els animals són molt semblants a nosaltres i que de vegades fan coses dignes d’admirar, per exemple, no jutgen, mostren estima, no són rancuniosos encara que recorden si algú els ha maltractat i el que fant és fugir.  Hem de valorar  l’esforç  que alguns han de fer per  adaptar-s’he al taranna dels seus amos.

 Sigui com sigui, dir que aquesta correlació d’esdeveniments i volent buscar una explicació als fets, penso que d’alguna manera la Gilda fos a on fos va tenir accès  en mostrar als que encara estem aquí,  un seu darrer acte  amoròs  que tant la caracteritzava.

Penso que al barri va desaparèixer i per expresar-ho en termes mecanicistes, potser més entendibles,   una pila orgànica fotovoltaica dispensadora de benestar per les persones que reservesin un temps per mirar a la Gilda.

Un altre fet que dubtava en explicar-lo, va succeï aquella nit quan la Gilda va sortir al carrer, d’immediat vaig  rebre un Whattssap de la Marisa, una amiga que ens comuniquen de bastantant en tant  en tant, el missatge el vaig captar com a molt contundent , sec , com un crit d’ esglai  que  preguntava: Rosa, estas bé ?  Li vaig respondre que sí, que estava molt bé !  La Marisa mai m’havia escrit només per fer-me una pregunta i sense res més. Passats cinc minuts de rebre aquesta correu estava plorant molt desconsoladament.

La pregunta que em vaig fer sobre aquest fet va ser: S’haguès pogut donar la circunstància que la meva persona havia de sofrir  un ensurt irreversible, com posem que m’haguès caigut una teula trencada al cap a causa de la pedregada que va afectar  a casa  a La Bisbal ? i que la amorosa Gilda, s’avinguès a  sacrificar-se en el meu  lloc ? No ho sé, però el fet de pensar-hi m’entendreix de quina manera !

Dormint amb els ulls tapats
Dormint amb els ulls tapats

Ahir dia 6 de desembre del 2022 vaig veure a la presentació d’un vídeo la cara d’ un lleó  que era semblant al  que vaig veure el dia que mentalment preguntava al Rei del felins a on era la alma de la Gilda, era curiòs també que el vídeo  portés el nom  ¿ Podemos comunicarnos telepáticamente con los animales?

La imatge que presentem del lleó, per a mi, és espectacular, està signada però no llegim bé  el nom de l’autor  amb tot li agraim  que sense  permís l’ haguem incorporat en aquest mitjà. També mostrar el nostra agraiment al autot del vídeo  ‘Misterios Ocultos’  per haver-nos compartit  un tema d’alta sensibilitat com és el de  la comunicació amb els animals.

Els ferrocarrils Piera (FCP) i el telègraf de Breguet

En aquest article coneixerem la història d’un antic aparell utilitzat per a la comunicació a llarga distància, o sigui un telègraf, inventat per Louis Breguet a mitjans del segle XIX.[1] El farmacèutic de La Bisbal, en Ramon Piera de Ciurana disposa d’una infraestructura ferroviària i també de dos jocs d’aparells Breguet de telegrafia preparats perquè funcionin simulant la comunicació entre dues estacions de tren de l’antiga línia Girona- Olot.

Ramon Piera activant el telèfraf
Ramon Piera activant el telèfraf

El telègraf de Breguet va ser la alternativa quasi paral·lela a la telegrafia Morse patentada per Samuel Morse com a American Morse Code,[2] en la qual cada una de les lletres era identificada per un seguit de números i ratlles enviades per telegrafia, de manera que els manipuladors havien de conèixer el codi per a poder comunicar-se.

Ramon Piera disposa d’aquests aparella perquè el seu pare, l’inginier industrials i farmacèutic Martí Piera i Escofet, mentre era el director del ferrocarril Olot-Girona els va salvar d’una pèrdua segura: estaven emmagatzemats al soterrani de la estació de Girona i quan ningú recordava de la seva presencia, van aparèixer colgats ser de fang degut a les inundacions que va sofrir la ciutat l’any 1962.[3]

Entre les ocupacions professionals que havia desenvolupat, durant la dècada de 1960 el doctor Martí Piera era, juntament amb Julio Montes López, cap d’explotació del Ferrocarril Olot-Girona. Va ser un dels màxims responsables de la companyia, i responsable també del funcionament de la línia ferroviària de Sant Feliu de Guíxols. Dins la vessant ferroviària,  va ser un gran defensor que línies de tren poguessin continuar actives i renovades.

 Ramon Piera diu que l’afecció del seu pare envers els trens li venia de petit perquè hi jugava. Era nat de l’any 1908 i, de jovenet, anava a passar la dècada dels anys vint del segle passat, anava a passar les vacances escolars a casa de la seva tia materna a la Cellera de Ter. Allà va conèixer que el cap de l’estació preparava amb àcid i aigua les piles generadores d’energia elèctrica de les quals disposava cada estació per tenir la pròpia corrent.

El telègraf de Breguet restaurat
El telègraf de Breguet restaurat

 La gran sorpresa.

Si bé sabíem que Ramon Piera disposava d’una infraestructura ferroviària, vàrem restar sobtats en veure la seva magnifica instal·lació. Tot i que el motiu de la nostra visita era només conèixer els aparells de telegrafia, també val la pena esmentar quelcom d’aquesta instal·lació.

 Ramon Piera coneix amb detall la història del ferrocarril i els processos mecànics i elèctrics propis, perquè també li ve de petit, de la ma del seu pare, però el més interessant és que li agrada explicar tot el relacionat amb els trens de manera precisa i entenedora.

Ens explica l’origen dels rails que feien córrer les vagonetes de les mines de carbó de Anglaterra, el primer ferrocarril de vapor per càrrega i per passatges de la companyia Stockton and Darlington Railway al Nord-Est del país (1825),impulsat per l’enginyer George Stephenson, o els inconvenients dels diferents amples via fins ser consensuada la mida de 1,435 m. També l’escala atribuïda a les locomotores de la seva maqueta, E: 1/32 que indiquen que és trenta dues vegades més petita que la original, els noms dels principals inventors i innovadors ferroviaris, com Isambat Brunel, i alguns dels esdeveniments, concursos i debats més importants que s’han anatcelebrant al llarg dels anys.

Aquesta infrastructural inicialment la tenia el seu pare al carrer Agustí Font cantonada amb les Voltes, però més endavant Ramon la va traslladar a la casa on ara viu. Fer aquest treball de trasllat i que desprès tot tornès a funcionar requeria en disposar de bons coneixents en aquesta matèria.

Esquema del telègraf de Breguet
Esquema del telègraf de Breguet

La zona de la exposició del circuit, juntament amb altres annexos, ocupa uns 150 m2, i en ell hi podem observar les estacions, els rails de les vies, el canvi d’agulles, passos de nivell, fanals, semàfors, línia de catenària, túnels, estacionament de locomotores i d’altres instal·lacions annexes com una caldera de vapor que acciona les corretges transmissores que fan funcionar els aparells del taller mecànic en miniatura, o una nau que porta les sigles FCP (Ferrocarrils Piera). També hi ha el que podria ser el funicular del Tibidabo, on hi fa parada el tren de passatgers. La importància del funicular és el seu mecanisme de contrapès, que fan les dues cabines. La sala de comandament esta situada al mig del circuit i des de allà es dirigeix tota la infraestructura ferroviària.

En aquest recinte no hi podia mancar el despatx de l’enginyer M. Piera, equipat amb una biblioteca especialitzada en trens amb alguns llibres que són autentiques joies per les litografies que contenen. Un altre sector esta destinat a taller i disposa d’un gran moble de calaixos; a cada un d’ells hi ha determinades peces per fer les reparacions necessàries del circuit.

Quan Ramon va encendre els llums i va posar en marxa els trens vaig sentir una emoció especial, sobretot a l’ escoltar el “trac trac “de la locomotora arrossegant  vagons de càrrega i fent el seu clàssic i particular xiulet, ara ja rarament audible.

La instal·lació de la estació telegràfica.

Pel que fa al telègraf Breguet, quan Martí Piera va rebre a casa seva els dispositius del telègraf plens de fang els va entrar als Tallers La Bisbal (TLB), nom que havia posat a la seva zonal de treball i, ajudat pel seu fill Ramon i prèvia consulta de la bibliografia dels aparells Breguet -i també gràcies a les pautes de comunicació telegràfica que Martí Piera va rebre d’antics ferroviaris de la línia Olot-Girona- van aconseguir fer-lo funcionar. El més delicat, diu, va ser reparar la part elèctrica que duia un aïllant molt fi fet de seda, tenint en compte també els contactes elèctrics i els mecanismes electromecànics que requerien un elevat grau d’ especialització.

L’equip de telegrafia esta format per tres elements bàsics, que són: l’avisador, consistent en una caixa cubica a sobre de la qual hi ha un timbre en forma de campana semiesfèrica, mentre que a la part frontal disposa de dues petites finestres rodones que són el visor que indica la estació que en aquell moment està emeten el missatge.

 L’aparell receptor és una caixa cubica semblant a un rellotge de taula que disposa d’un agulla i dues corones concèntriques tapades per un vidre; una d’elles indica les 28 lletres del alfabet i l’altre els números. Per simplificar la lectura de la estació emissora n’hi havia prou amb indicar les inicials, per exemple “Surt Tren” (ST) seguit de la hora i els minuts. Per d’altres missatges més complexos s’havia de llegir lletra per lletra. Aquest aparell s’activa mitjançant un mecanisme electromecànic semblant al sistema d’escap d’àncora propi dels rellotges de corda .

L’aparell manipulador- emissor estava situat planer a sobre de la taula i entremig dels dos abans esmentats. Està format per dues corones metàl·liques esfèriques d’un sol cos, i el seu perímetre exterior te forma dentada per permetre aturar la maneta a les lletres i números desitjats.

Ramon Piera,tot explicant el funcionament dels aparells (2019)
Ramon Piera,tot explicant el funcionament dels aparells (2019)

Aquest aparell tenia la mateixa configuració que l’aparell receptor i servia per manipular i emetre missatges, mentre que l’anterior només era per la lectura. Donant dues voltes complertes de 360º al disc metàl·lic es podia determinar la direcció del missatge en sentit Olot o bé en sentit Girona.

Aquesta instal·lació simula la comunicació entre dues estacions telegràfiques del tram Girona a Olot. La línia de tren que  passava per Salt, Bonmatí, Anglès La Cellera de Ter, El Pasteral, Amer, Les Planes i Olot.

El fet que avui dia encara puguem veure funcionar aquest mecanisme com ho feia a mitjans del segle XIX ens permet experimentar alguns efluvis històrics d’aquests temps. Agraïm a Ramon Piera de Ciurana la seva atenció.

 Article de Rosa M. Masana  publicat a la Revista del Baix Empordà, núm.73 , pags 10 a 13, juny 2019

Notes


[1] Louis François Clèment Breguet (France 1804-1883) va ser l’inventor de diversos aparells científics i el seu nom junt amb d’altres esta escrit a la base de la Torre Eiffel.

[2] Alfred Vail junt amb Samuel Morse, l’any 1835 van desenvolupar un  codi telegràfic  patentat com a codi americà de Morse.

[3] Història de les inundacions de Girona a Viquipèdia.

Relaconat amb ferrocarril  que feia el  tram Palamós-Flaça podem consultar un article que parla de Assumpta Girona, cap d’estació de Corçà.

 

Revista científica (Polo Norte, 19-10-1897)

 Hace un día el 16 de julio de 2022, adjuntamos en este bloc el texto literal de un artículo titulado: La expedición Nansen  redactado por Argos y publicado en el periódico La Lucha, Gerona 6 de octubre de 1897, texto que puede ser consultado en la hemeroteca digitalizada del ‘Arxiu Municipal de Girona’.

Actualmente ha sido localizado un nuevo artículo que trata de la misma expedición redactado por el mismo autor y encabezado con el título : Revista científica publicado en La Lucha, Gerona 19 de octubre del 1897, Argos escribía :

Los cálculos sobre el espesor del acantilado glacial que se habían hecho hasta hoy, eran muy discutidos. Siempre se creyó que las cifras apuntadas por Neres, que atribuía de 25 a 45 metros de espesor á los hielos del mar paneocrístico, eran exageradas: la que proponen Markbam y Weyprecht se aproximan más á las indicadas por Nansen, que no pasan de 10 metros.

Un hecho interesante, que estos exploradores no notaron y que Nansen señala, es el “reparto” de temperaturas en el agua bajo el acantilado.

Mar de Kara -Google maps-
Mar de Kara -Google maps-

Nansen ha descubierto la existencia de una capa espesa relativamente tibia… de una temperatura de algunas décimas de grado sobre cero; la de un bochornoso verano para los que andaban de costumbre a 40 y 50 grados bajo cero.

Este hecho es la indicación de la probable existencia de una circulación, alrededor del polo, de corrientes que tienen lejano origen en las regiones cálidas del globo.

Otro hecho curioso es el encuentro del “agua muerta” en el mar de Kara: una capa de agua dulce, potable, reposando sobre el agua salada y que parecía agregarse al barco y ser extraída por él, resbalando sobre el mar y distribuyendo á veces la velocidad del viaje.

Es evidente, según Nansen, que las aguas polares no están privadas de seres vivientes. En las aguas libres, ó en porción de ellas, las focas, los narvales, los pájaros abundan y al borde del acantilado, procedimiento por el cual se preparan á menudo los alimentos antes de cocinarlos, con objeto de ahorrar combustible.

Cuando el cocinero fue á las cuarenta y ocho horas á recoger el saco donde metió las viandas, vio no sin asombro que infinidad de animalitos saltaban como pulgas sobre los hielos. Los había á millares y Nansen, que es profesor de zoología, reconoció entre ellos muchos artrópodos, crustáceos pequeñitos muy ágiles de los que hay una especie en nuestras costas, saltando entre la arena de las playas.

El descubrimiento regocijó á los expedicionarios, porqué en caso de necesidad podrían recurrir á este medio para procurarse víveres. Los tales bichos son comestibles, aunque poco nutritivos.

En octubre, á los 80 grados de latitud Norte pescaron á 50 metros de profundidad multitud de ostrácodos y copépodos estos fosforescentes; y una lombriz pequeña, que abunda mucho, del género “Spadella”.

La vida, por lo tanto, no está suspendida bajo las montañas de hielo del Polo, es per el contario muy activa.

En el fondo, ya á los 90 metros solamente, los animales son numerosos: estrellas de mar, medusas, moluscos, corales, lombrices, esponjas y también crustáceos.

De la vida vegetal hay así mismo pruebas. Al principio de la “deriva” del “Fram” en la mezcla de agua y hielo que empujaba al barco, encontró Nansen pequeños organismos vegetales inferiores como algas rojas y amarillas, y diatomeas con otras especies nuevas para la ciencia que flotaban en la capa de agua dulce que había sobre la salada.

Otro descubrimiento verdaderamente maravilloso fue el del polvo. ¡Polvo sobre los hielos y á tan enormes distancias de la tierra! ¿No es para maravillarse?

Una parte de él procede sin duda de la Siberia, transportados sobre los hielos que contribuyen á formar bancos y acantilados; y otra parte de los espacios celestes, formada por fragmentos infinitesimales de esos meteoritos que pasan sobre tierras y mares en infinito número.

Argos.

 Otro articulo de interés firmado por (J.d.I.) titulado: Variedades. Sobre la existencia de un Continente artitico, publicado en la Gazette de Gironne el dia 19 de enero del 1812 nos habla de los  aconteceres hallados  en la latitud norte del planeta.

 

 

La expedición de Nansen ( Polo Norte 11-5-1897)

 Con el título  La expedición de Nansen, el cronista Argos publicaba  en el periódico La Lucha del día 11 de mayo del 1897  la  noticia que  hemos considerado reescribirla y adjuntar.a en este bloc i en parte porque los hechos que se expresan en el articulo sucedieron hace 123 años. En concreto el autor nos habla de  la  exploración  efectuada por  Fridtjof Nansen al Polo Norte en el que llego alcanzar  los 86º 14’  de latitud. [1]

Argos decía:

Son conocidos los episodios más importantes de la expedición de Nansen al Polo. Ahora estudian los hombres de ciencia los resultados del arriesgado viaje del doctor noruego. Después de cuatrocientos años de esfuerzos y tentativas verificados por las naciones marítimas; después de una larga serie de expediciones con desenlace á menudo trágico, los 86 grados de latitud Norte han sido franqueados y pasados 14 segundos más allá.

Las más felices tentativas de que se enorgullecerá el siglo XIX se distancian de ésta cerca de tres grados, y si Nansen no ha gozado de la suprema fortuna de clavar sobre el Polo mismo la bandera de su país, se ha aproximado tanto (á unos cuatrocientos y pico de kilómetros), que el problema puede considerarse como prácticamente resuelto.

 Los partidarios del mar libre en el Polo estaban en un error. No parece que haya mar libre de hielos. Se encuentran montañas enormes y á trechos aguas libres a causa del derrumbamiento de los bancos de hielo. La temperatura del mar es de un grado cinco décimas bajo cero en la superficie, pero es superior a cero á los cuatrocientos metros de profundidad. Los sondeos han probado que, por encima de los 79 grados paralelos, al contrario de lo que se pensaba, el fondo del mar, lejos de disminuir como para anunciar otras tierras, no cesa de bajar:  la sonda acusa profundidades crecientes hasta 3.000 y 4.000 metros. El punto sobre el cual situamos el eje del mundo, reposa sobre uno de los más formidables abismos del mar.

Es preciso, por consiguiente, modificar todo lo que imaginábamos que existía en las regiones polares. Los restos del naufragio de la Jeannette (expedición de 1881 á 1884) han sido de mucha utilidad para estas averiguaciones.

Lentamente empujados por los hielos partieron de Liakof, en la costa de Sibería, para llegar tres años después á la punta Sudoeste de la Groenlandia.

 De este viaje deduce Nansen la existencia de corrientes regulares á través de la región polar, y concluye que bastaría á un barco resistente recomenzar el viaje de aquellos restos, para ser conducidos desde luego sobre el Polo y llevarlo después sobre el Sudoeste. Y basado en esta observación hizo su viaje. Lo que ocurrió fue que su barco, el Fram, después de haber pasado los 84 grados en marzo de 1895, fue empujado por los hielos sobre el Sudoeste.

 Nansen entonces le dejó al mando del capitán Sverdrup, y con un solo compañero, su fiel amigo el teniente Johaosen, marchó á pie á través de los bancos de hielo, á la conquista del Polo. De los 84 llegó á los 86 grados de latitud y siempre encontró hielos y mar profundo.

Cuando les faltaron los víveres retrocedieron, y como es sabido, fueron por acaso providencial recogidos en el cabo de Flora por la expedición inglesa de Jackson. Dedúcele de los resultados de la expedición esta conclusión primera:

Hay en el Polo un mar profundo. Se había dicho que el mar allí solo alcanzaría unos 300 metros de profundidad, y se han encontrado fondos de 3 ó 4.000 metros, lo que significa que el pequeño mar Ártico tiene tanto de fondo como los grandes Océanos.

Por lo tanto, guardando las debidas proporciones, aquel mar representa la depresión más notable de la superficie terrestre. De esta observación se han sacado consecuencias importantes respecto de la forma del globo terrestre.

Algunos geólogos habían notado que, sobre el globo, á toda prominencia corresponde casi siempre en el extremo opuesto del mismo diámetro una depresión sensible y recíproca. En el Polo Sur, en la región antártica, Ross ha medido alturas de 3 y 4.000 metros; por consecuencia, en el Polo Norte debiera de haber cavidades de igual ó próxima medida.

Esta teoría ha sido confirmada por la Expedición. Las protuberancias del Polo Sur corresponden á las depresiones del Polo Norte en una medida de tres y cuatro mil metros. El hecho es curiosísimo.

Hace ya largos años que el geólogo Green anunció que el globo terrestre no afectaba la forma de un elipsoide, sino más bien la parecida a un tetraedro, ó sea una forma ligeramente piramidal. Esta idea, que no mereció crédito, parece confirmarse por la realidad.

Peonza
Peonza

La superficie del mar está muy elevada en el Polo Norte, por representar grandes profundidades, y muy deprimida en el Polo Sur por representar tierras elevadas; de modo que hay que dibujar la figura de la corteza terrestre imaginándosela como la de una peonza.

La corteza sólida aparece realmente como una peonza dando vuelta sobre su eje. De la forma de una peonza á la forma tetraédrica que anunciaba Green, no hay mucha diferencia. Los geodestas y los astrónomos no están de perfecto acuerdo sobre el mayor ó menor achatamiento de nuestro planeta en los Polos. Tenida en cuenta la protuberancia enorme del Polo Sur, se disminuiría como lo exige el cálculo astronómico el achatamiento medio, y los cálculos de geodestas y astrónomos coincidirían.

Esta será otra de las ventajas del viaje de Nansen: haber descubierto la verdadera figura de la tierra. Pero no podemos estar seguros de ello hasta que no consigamos una cosa: Sacar una instantánea del planeta que habitamos, y que, según decía el ilustre Arrieta, es muy malsano. – Argos. Desde Madrid

Notas


[1] Articulo consultado en la hemeroteca digitalizada  disponible en el ‘Arxiu Municipal de Girona’