Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
Presentem un breu apunt sobre alguns fets de Calella de Palafrugell de fa uns 120 anys que sempre pot ser d’interès per engruixir les petites histories locals. Tot va venir perquè a la Correspondència Municipal de Palafrugell hi havia un document datat el 10 de gener del 1901 on veiem que Ambrosi Bofill Serra va sol·licitar a l’Ajuntament i aquest al la vegada al Governador de la província de Girona, permís per obrir una ‘casa de recreo ‘a la zona de salvament marítim de Calella de Palafrugell. Bofill consta que era membre de la Junta de vigilància de la ‘Societat Cooperativa La Confianza’ i pensem que havia de ser una persona reconeguda a la vila perquè la premsa l’any 1884 notificava que havia tingut un accident.
Segell de la’ Sociedad Española de Salvamiento de Naugragos’
Dir que els serveis de rescat de naufragis van ser creats l’any 1880 amb el nom de ‘Sociedad Española de Salvamento de Naufragios‘ (SESN), i el fet que a Calella hi hagués un servei d’aquest tipus ens indica que la activitat pesquera i portuària de mercaderies havia de ser relativament important.
La senyora Teresa Mestres ens recordava que al carrer de la Caritat de Palafrugell hi havia hagut una oficina de Duana on és feien les gestions administratives per el transport marítim de Calella de Palafrugell sovint vers Palamós i d’aquí cap a d’altres destinacions. A la correspondència consta que Miquel Costa el dia 8de juliol del 1902 en era el responsable de la duana.
Revisada la petició feta pel senyor Ambrosi, la Comandància de Marina de Barcelona i d’acord amb l’article 9e de la Llei de Ports va autoritzar les obres que anaven acompanyat del següent argument: La servidumbre de salvamento no es obstáculo para que los dueños de los terrenos contiguos al mar siembren, planten y levanten dentro de la zona marítimo-terrestre, en terreno propio, los edificios agrícolas y cases de recreo. Para la edificación en tales sitios se dará previo conocimiento al Gobernador de la provincia, el cual, después de oír al Comandante de Marina y al Ingeniero Jefe de Obras públicas, podrá oponerse si resultase impedimento al ejercicio de la servidumbre de que habla el artículo anterior.
Més tard Ambrosi va sol·licitar novament a l’Ajuntament poder efectuar obres a la seva finca de Calella que consistia amb aprovar el plano de la façana de l’habitatge i edificar tres casetes al carrer que conduïa al Canadell. (Acta del Ple del 14 de maig de l’any 1899)
A la premsa constava que el camí que anava a Calella en ocasions era poc transitable, en especial els dies de pluja, per aquest motiu es demanava construir una palanca o trampolí al encreuament de la carretera de Calella direcció Santa Margarida. També en ocasions es feien peticions per arranjar camins que conduïen a algunes finques i a llocs d’estiueig .Veiem que el moviment d’ mercaderies, activitat de pesca i d’estiuejants a Calella començava a ser important, per posar un exemple Miquel Torroella explicava que a les platges, cales i ports del terme de Palafrugell hi havien ancorades 123 embarcacions, 86 dedicades a la pesca i 37 d’esbarjo. La Crònica 15-5-1902.
Quelcom de J. I. Codina i Codina (Palafrugell 3-9-1894- France 1915)
De vegades els fets històrics ens arriben sense anar-los a buscar i, alguns d’ells ens diuen quelcom que inviten a voler saber-ne més. Això ens va succeir mentre revisàvem uns documents de la Correspondència Municipal de Palafrugell de l’any 1920 guardada a l’ Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP . Hi vàrem trobar una carta manuscrita acompanyada d’ una targeta postal escrites per J. Bofill i adreçada al batlle, duia la dat 25 de setembre del 1915 , al anvers de la targeta hi havia la imatge d’ una dona, era la Emília mare d’Issac que duia un ram de flors a la ma i d’altres dos rams estaven posats dins de vasos un a cada costat d’ella.
Se la veu pensativa mirant una creu posada en horitzontal a sobre d’un camp, creu que van fer ells mateixos amb sis segments de cartutxos de canyó recollits en aquesta mateixa zona . El lloc on hi ha la Emília és clarament un terreny erm on encara no s’havia construït cap cementiri, per la qual cosa pensem que van escollir aquest lloc per memoritzar el seu fill perquè potser sabien que era el camp de batalla on va ser abatut el seu fill .
Targeta postal amb Emília Codina , mare de IssacRevers de la targeta postal
A revers de la postal hi diu: Trist record del Camp de Batalla de la Gran Guerra de 1914-1920 (Champagne) terme municipal de Sonain -Marme- . Cementiri número 70 – 1ra. Andanada, núm. 18. Tomba de Josep Isaac Codina, caigut davant davant de l’enemic i per França el dia 23 de setembre de 1915.
Al final de la carta amb lletra més petita consta: Fotografia presa sobre el lloc en presencia de la mare el dia 19 de juny de l’any 1920. La creu i els vasos per posar els rams són cartutxos de canyó recollits sobre el terreny.
La carta que hem esmentat, també escrita per J. Alfredo Bofill a capçalera i a sota del seu nom fet amb lletres impreses hi ha escrit Ripoll, la va fer amb castellà que hem traduït i la va adreçar al batlle el dia 24 de setembre del 1915 on li comunicava el següent:
En nom i en representació de la meva senyora Emília Codina Bofill vídua de Pere Codina Moratói per tant mare d’un home de gran cor fill d’aquesta vila dit Josep Isaac Codina Codina que va trobar la mort el dia 29 de setembre del 1915mentre lluitava contra els inhumans exercits dels imperis Centrals a les files de la Legió estrangera i degut als seus actes de valor i abnegació aquest Ajuntament, temps enrere, se’n va ocupar en una cessió pública.
Tinc l’honor de remetre la fotografia que adjunto feta per mi mateix sobre el Camp de batalla on hi vaig anar acompanyat a la tribulada mare per buscar la tomba del seu malaguanyat fill.
Aquest humil i íntim record el te ben merescut l’ Ajuntament que va saber, en el seu temps, honrar la memòria a uns dels millors fills de la vila de Palafrugell.
Com oriünd d’aquesta bonica vila, pàtria dels meus avantpassats, saluda a aquesta digna corporació Municipal.
Si fos possible obtenir una certificació del acte de referencia els hi agrairien a la ànima. Signat Bofill.
La lectura d’aquesta carta acompanyada d’una imatge ens va commoure, potser degut a comprendre el dol i l’esperit d’una mare que necessitava saber on descansava el seu volgut fill.
La troballa d’aquests documents va ser comunicada a Paqui Téllez , persona que a més d’altres activitats desenvolupades a l’ Arxiu Municipal de Palafrugell, es cuida d’atendre als investigadors que van a buscar informació i és ella qui els proporciona els documents sol·licitats i també assessora vers d’ altres treballs i publicacions relacionades que poder estar a la biblioteca del Arxiu o en línia. Fet d’agrair.
Els llibres esmentats consultats
Poc després Paqui ens mostrava un llibre titulat : Mig Europa cau, coordinat per Anna Aguiló i a cura de Francesc Montenegro. (1) Posteriorment ens vàrem assabentar d’un altre llibre titulat : La guerra dels cornuts (2) que més tard vàrem poder consultar.
Quan vàrem obrir aleatòriament el primer llibre va apareix la imatge de Josep Issac Codina que anava acompanyada de diversos documents fotografiats que havien aconseguit els autors del llibre . No ens podíem creure que en aquell moment coneixeríem al jove soldat Codina.
La lectura de l’esmentat llibre que ens mostra la cruenta Gran Guerra del 1914 o Primera Guerra Mundial com a una de las majors matances de la humanitat. (2.0)ens ha permès també saber que havien marxar a fer la guerra a France, divuit soldats voluntaris baix empordanesos,quatre d’ells eren de Palafrugell inclòs Josep Issac Codina.
També hi ha publicant al llibre una carta força colpidora escrita per Josep Issac al seu oncle d’Olot, amb les seves paraules podem adonar-nos que eren poques les esperances que mostrava tenir en sortir-ne viu del nou enfrontament bèl·lic. Cal llegir el llibre.
Em una altre carta, aquests vegada de J. Alfred Bofill del dia 7 de desembre de l’any1920 que anava dirigida al doctor Joan Solé i Pla, entre d’altres coses li deia que Josep Issac era fill de Pere Codina Matónatural de Palafrugell i d’ Emília Codina Bofill natural de Llagostera. Josep Issac havia quedat orfe de pare el dia 29 de desembre de l’any 1907 i la mare s’havia tornar a casar amb Jaume Bofill Garriga natural de Ripoll, lloc on va anar a viure desprès de la seva mort junt amb la mare, germà d’Isaac i l’avia. En base a aquesta carta sabem que Josep Issac va restar orfe vers els 13 anys. (2.1)
També li comentava que Josep Issac havia treballat de pastisser a can Padrós, botiga situada a la plaça Urquinaona de Barcelona i des d’aquí va passar a viure a París, a casa d’un altre seu oncle i allà va continuar fent de pastisser encara que s’anava enfocant per fer de cuiner. Però, el motiu principal de la carta era demanar a Juan Soler (3) que pogués facilitar-li la gestió a fi de procedir a repatriar el cos del seu nebot.
Dins la carpeta de documents abans esmentada, consta que Issac era de la lleva de l’any 1915 i havia d’anar a fer el servei militar però, en aquell moment possiblement, ell estava a Barcelona o bé a París. Va ser la seva mare qui amb data 31-1-1915 es va presentar al Ajuntament de Palafrugell per fer corresponent rectificació del expedient d’allistament. Va constar com a pròfug i fet curiós era que a una nota lateral constava, declarat inútil per la Junta 19-9-1929 .Desconeixem a quina data es referien i si estaven o no assabentats que havia mort al cam de batalla a France.
Referent a la Guerra
Està escrit que en aquesta guerra hi van anar 14.000 voluntaris catalans i l’olotí Josep Clarà i Ayats l’any 1951 va fer una escultura en commemoració als soldats catalans, obra que està exposada al parc de la Ciutadella. Veiem que Josep Clarà es va inspirar en fer una escultura humana nua, més que voler donar forma a un soldat uniformat i armat, potser volia mostrar indirectament la la indefensió de joves civils inexperts que no van sobreviure a aquella lluita armada on es sabut que va aparèixer armament més potent i fins llavors poc conegut com potser eren els zepelins que llançaven bombes.
Segons el Diari de Barcelona del 3-5-2008 la escultura de Clarà durant el franquisme va ser modificada i desprès la van tornar a re configurar al seu estat original.
Una publicació del Diari de Girona del dia 16 de gener de l’any 2011 i en referència a la Primera Guerra Mundial deia que l’Estat espanyol en aquest conflicte va mantenir-se dins la neutralitati a Catalunya s’havia crear el Comitè de Germanor amb voluntaris catalans. A Madrid van funcionar dos organismes per atendre peticions humanitàries.
De la Primera Guerra Mundial se’n ha parlat força, encara que sempre hem trobat quelcom de difícil d’entendre els esdeveniments , especialment per la gran quantitat de països implicats. Darrerament hem localitzat un vídeo reportatge , es llar, però del tot il·lustratiu, fet per Historia Èpica i porta per nom ‘Primera Guerra Mundial 1914-1918 Documental (Todas las partes)’
Notes
(1) Anna Aguiló i a cura de Francesc Montenegro Mig Europa cau. Impressions de Josep Pla sobre la Gran Guerra . Edició Fundació Josep Pla. Palafrugell, 2018
(2) Joan -Daniel Bezsonoff . La guerra dels Cornuts,. Edit. Empúries – Barcelona- Narrativa 228. Premi Just Manuel Casero 2003, A la pagina número 73 hi consta amb qui formava grup en Joan Solé, Marius Aguilar, Alfons Maseras i Lluís Massot Balaguer.
(2.0) J. Victor. Els gironins de la Gran Guerra 1914-1916, article publicat a la Revista de Girona núm. 222 del 2004. En aquest treball presenta un llistat de soldats entre ells consta que Josep Codina havia mort i Pere Bofill (Ripoll) havia estat un soldat del 52 regiment d’artilleria de l’exercit regular francès i estava en vida.
(2.1) Revisada la carpeta on hi ha documents de la família que tractem, a un retall del Padró d’habitants de l’any 1897-1898 consta que al carrer Cases Noves , possiblement al número 34, hi vivien el matrimoni Pere Codina Mató, Emília Codina Bofill i els seus fills Macarina de 9 anys i Issac de 6 anys. Sembla que hi ha una confusió amb el lloc de naixement de la mare i la edat d’ en Pere, s’ha d’investigar. Segons la Crònica del 3-1-1908 el seu pare Pere Codina Mató havia mort d’una greu malaltia el dissabte passat , possiblement a finals de l’any 1907.
(3) Joan Soler i Pla era metge homeòpata, catalanista i francòfil es comenta que es va unir a la lluita amb els francesos perquè podia podia ser desprès més fàcil aconseguir la independència de Catalunya. Va ser propagandista del ideari de la Nova Planta i escrivia a les revistes La Nació i Iberia , signava amb el pseudònim Arnau de Vilanova. En Issac Codina estava allistat al Segon Regiment de la Legió Estrangera al batalló de matrícula 22.646.
De bastant joves a vegades escoltava per la ràdio el programa ‘Queridas amigues’ del consultori d’Elena Francis, era l’emissora que la meva mare tenia el costum de sintonitzar mentre treballava junt amb una de les meves cunyades recordant els sobrants de teixit de peces interiors de dona que confeccionava una empresa de Terrassa. Aquest material recordat que ens busquem un magatzem situat en un carrer que comunicava amb la carreta de Moncada de Terrassa, la meva mare deia que tenia que dedicar moltes hores de treball per guanyar poc, algunes vegades l’havia ajudat per poder complir amb el termini d’ entrega de la feina.
Quan parlava Elena Francis, les persones que escoltaven el programa posàvem tota l’ atenció perquè amb freqüència tractava temes relacionats amb l’amor i també dels desamors. El record d’aquest episodi de la vida ens ha vingut perquè fa poc que he vist un vídeo filmat durant un dinar al cafè-restaurant del Casino de la Fraternal de Palafrugell , esdeveniment que va ser organitzat per l’Associació de Suport a la Dona de Palafrugell i, d’immediat ens ha vingut en ment el que va dir una companya de taula, hem va dir:
Pietat Estany, de l'article de Lluís Molinas
- Estàs asseguda junt amb Elena Francis.
De primer vaig pensar que em gastava una broma, però ràpidament va afegir:
- Es tracta de la Pietat Estany, la persona que escrivia les respostes que les oients de la radio feien a la Elena Francis.
Desconec el perquè, però resulta que a més de pensar que la Elena Francis era una persona real, no fictícia , me l’imaginava alta, rosa que anava molt ben vestida, imatge que potser havia creat degut que una vegada vaig veure a la meva cosina Elena Masana que va venir de France junt amb el seu promès i tothom va quedar sorprès del guapa que era, semblava una artista del cinema americà.
Mai m’hagués imaginat que un dia estaria asseguda al costa d’una de les mítiques Elena Francis que consolava a les oients radiofòniques lliurant aquells consells tan ensenyats tenint en compte l’època, eren propis d’una psicòloga també de l’època. Aquell dia vaig conèixer a un personatge de component mític i fictici a la vegada, igualment com m’havia succeït quan vaig assistir a la reina d’Itàlia Maria José de Savoià a un hospital de Suïssa, les reines també són personatges mítics, però quan les tractes no notes cap diferencia, si potser més cordialitat en les formes.
Qui va tenir un desenvolupar un treball rellevant en aquest programa radiofònic de la Elena Francis va ser el periodista Juan Soto Viñola i amb col·laboració d’altres persones que presentem en un esquema.
Havia finalitzat els estudis d’infermeria i treballava a la Mútua de Terrassa, nosaltres llavors vivíem a prop de les Fonts de Terrassa i per desplaçar-me feia servir una Vespa 125 i havia de passar pel fred i les pluges d’hivern, per la qual cosa vaig decidir comprar-me un cotxe Seat 127.
A la sucursal del carrer Rasa on venien els cotxes Seat a comprar en dir-li que em quedava un Seat blanc que tenien exposat, em van preguntar:
Està casada?
No, els vaig respondre.
Disposeu d’alguna propietat?
No, només tinc una Vespa.
Doncs ja ens sap greu, no li podem vendre el cotxe perquè les lletres han d’estar avalades.
Decebut per la fallida de la compra en arribar a casa li vaig explicar el fet al meu germà Francesc, que era disset anys més gran que jo. I em va dir:
No us preocupeu, si és qüestió de disposar d’un aval i tu veus que pots pagar les lletres ja t’avalo jo.
Va ser un gest, aquell del meu germà, que sempre li vaig agrair.
Passat un temps de la compra del cotxe, un diumenge del mes de juliol de l’any 1975, vam anar amb la meva mare a fer una volta amb el cotxe . Anàvem per la carretera de Manresa i en arribar a la cruïlla amb Sant Vicent de Castellet ens desviem fins arribar al Pont de Vilomara que en veure un gran cartell que deia “Ven de parcel·les”, em vaig dirigir i em vaig aturar al lloc on hi havia una capseta de fusta amb un rètol que deia ‘Informació n ‘
El venedor ens va dir que una parcel·la de 400 m2 a aquella urbanització Marquet Paradís podia adquirir-se pagant 24 mensualitats de 3.134 pessetes cadascuna que feien un total de 75.216 pessetes. Vaig fer comptes ràpids sobre els meus ingressos i despeses considerant les guàrdies de més que podia fer a urgències de Mútua i arribava a cobrir la quantitat estipulada.
Li vaig dir a venedor: Me la quedo.
La primera lletra de la compra del terreny l’any 1975 y la darrera de l’any que ve 1977. Import total de las 24 lletres va ser de 75.216 pessetes.
La meva mare reflexionava sobre la situació i em va dir:
Rosa, vols dir que això de comprar tant a la lleugera un terreny no ho hauries de comentar abans amb el Cisco? El Cisco era el meu germà 18 anys més gran.
Li vaig respondre que no calia, que ho podia fer per mi mateixa.
El dilluns quan vaig anar a treballar ho vaig explicar a les meves companyes de Mútua i la notícia va córrer com un llamp. Em preguntaven:
Rosa, què dius que t’has comprat una parcel·la?
Sí, els deia, però pagant 24 lletres.
No vaig trigar que fos titllada de capitalista, d’una terratinent, mai millor dit perquè es donava el cas que a Terrassa hi havia famílies nouvingudes que tenien dificultats econòmiques per tenir un habitatge de 60 m2 i nosaltres per poder-los ajudar una mica dúiem a terme tasques sanitàries de voluntarietat, especialment al barri de Can Anglada.
Vivíem un moment de molt posicionament anti capitalista que per anar-hi en contra fèiem també activitats culturals i manifestacions de caràcter polític, atès que estàvem a les darreres acaballes del règim franquista.
Dir que el mossèn Daura de la parròquia de can Anglada va ser el promotor d’un ventall d’ activitats per els obrers juvenils del barri amb extensió a d’altres llocs de la ciutat, fèiem excursions, celebràvem misses a l’aire lliure, cantàvem i algunes vegades també algú treia un manifest per llegir a la concurrència, es deien unes paraules que quan les escoltaves veies venir que allò s’acabaria amb punta, com deia el meu germà Francesc. No tardava ni mitja hora que teníem les furgonetes dels grisos prop d’allà on érem, ens referim a la policia nacional i, llavors cames ajudeu-nos a córrer. A algunes de nosaltres que els grisos van detenir, durant la democràcia van ser líders polítics.
Existia també la (JOC) les ‘Joventuts Obres Catòliques’ amb la qual havia tingut relació com també vaig tenir contacte amb la (JIC) ‘Joventuts Independents Catòliques’, que agrupava a joves que majoritàriament residíem a la zona centrica de la ciutat i alguns d’ell, més que obrers eren estudiants.
Diria que donat el meu temperament mogut i encuriosit en ocasions havia passat per ser una dona comunista i d’altres per una capitalista, curiós que és dons en una mateixa persona un doble model social.
Doncs bé, tornant al tema, els meus companys més incrèduls van volen si era veritat la meva compra i van proposar anar a veure el terreny . Cinc de nosaltres ens varen encabim dins el Seat 127, l’excés de pes ,en aquell moment no tenia cap importància per nosaltres.
Quan vaig arribar a Marquet Paradís, així es deia la urbanització, vaig donar diverses voltes amb el cotxe pels diversos carrers de la urbanització i no identificava el lloc on tenia la parcel·la.
Ens van vindré unes ganes intenses de riure, d’aquelles que quan ets jove se’t fa impossible frenar, una de nosaltres va haver de baixar del cotxe i anar a un lloc que no la veiéssim. Les rialles anàvem en augment fins i tot jo també reia amb ganes, quan en el fons estava preocupada per no localitzar la parcel.la, a més estava per moments a punt de perdre la meva de credibilitat.
Em deien:
Rosa, no ens diguis que no saps on tens la parcel·la !!
No, els responia, penso que era aquí.
Però com potser aquí, si això és un carrer?
Entre mi pensava, m’he volgut comprar un terreny per no haver de demanar avals i a més sabia que no hem volia casar i, ara semblava que no tenia res.
Decidim anar a la caseta d’informació i preguntar. El venedor cerca entre el llistat de parcel·les i ens diu:
Ja sé el que ha succeït, han obert un carrer que agafa de ple la teva parcel·la. Anem que us l’ensenyaré.
En arribar parem el cotxe i observem una paret de terra altíssima com si fos tallada amb un ganivet.
El venedor diu: Era aquí.
Vaig exclamar : Hi ara que, no hi puc pujar !
No és clar, va dir. Com veus ha quedat colgada, però no et preocupis, que te’n oferiré una altra. Quedem per un dia i ho arreglem.
L’endemà a la Mútua la dita era :
La Rosa s’ha comprat un terreny que per poder-hi pujar s’ha de fer escalada o usar una escala de bombers.
Si a la primera parcel·la s’ havia de pujar amb grampons, la segona era necessari anar-hi amb un cotxe previst de reductora. El venedor cantava les glòries dient-me que la vista era fantàstica i que podia jugar amb el terreny perquè
en ser tant accidentat podia jugar amb ell.
Ja sabem el que sol succeir, que si tens un terreny és gairebé obligat anar-hi a fer una paella, perquè des que no teníem la vinya del pare les paelles a l’aire lliure no eren tant freqüents:
Un dia agafarem la taula, les cadires, el butà, la paella, el sofregit, el brou, l´amanida, els postres, el vi i el cafè dins d’un termos, amb tot anàrem cap a Marquet Paradís a fer la paella.
Sort de la corda que duia el meu germà al Land Rower perquè va ser de molta utilitat a la hora de baixar a una petita esplanada la nostra mare i la Júlia, la muller del meu germà Francesc.
Lletres pagades per canalització de l’aigua potable que arribava fins el carrer a l’any 1978. L’import del treball l’any 1978 va costar 125.000 pessetes, 49.784 pessetes més que el terreny
La paella va sortir boníssima i la magnifica vista que teníem al davant de la muntanya de Montserrat ens invitava a quedar-nos a dormir allà però no anàvem preparats i tampoc hagués estat del tot encertat.
Pagades les 75.216 pessetes de les 24 mensualitats i només dos anys desprès el 1978, vaig signar 15 lletres per valor de 5.000 pessetes cada una per pagar la canalització de l’aigua fins el carrer que va tenir un import total 125.000 pessetes . Curiós que la canalització de l’aigua tingues un cost aproximat d’unes 50.000 pessetes més elevat que el propi terreny.
El terreny va quedar allà i encara hi és tal com era de bon principi, si alguna vegada havia necessitat més recursos econòmics dels que disposava, havia posar a la venda el terreny però, sense èxit. He fet netejar el sotabosc de la parcel·la tres vegades, la darrera aquest mes de gener del 2024 i és potser per aquest motiu que ara m’ha vingut bé explicar aquesta batalleta de persona gran, d’anys.
Fa poc que he vist un vídeo de Delia Steinberg Guzmám que tractava el tema ’ El difícil arte de ser uno mismo ’ no la coneixia i en escoltar-la a més d’interessar-me pel tema vaig descobrir la seva facilitat de paraula i que em va agradar que incidís amb la importància que tenen les mans, del saber fer coses amb elles, fets necessaris per a nosaltres mateixos i també per ajudar als qui no disposin de les nostres habilitats i també evidentment, per ser ajudats. L’altra cosa que va esmentar va ser la condició de la mà com a símbol, però sense entrar en detalls.
Les mans, encara que no ho sembli, són basiques per estudiar.
Les mans, encara que no ho sembli, són bàsiques per estudiar.
Escoltant el seu discurs vaig recordar a la meva mare nascuda l’any 1902, i tot pel fet que més d’una vegada l’havia escoltat dir: Amb cinc dits a cada mà, es pot anar allà on vulguis, a més ho deia, diria, amb un punt d’orgull, millor dir de seguretat personal.
S’entenia que amb ganes de treballar i amb cinc dits a cada mà podíem tirar endavant a la vida, encara que alguna també l’havia sentit dir: Per la vida es perd la vida.
Dues frases que poden correspondre a dos moments vitals, el primer de quan ets jove i penses a menjar-te el món i l’altre és quan ens adonem que viure és també pagar un peatge, un delme, que de vegades és força costós i fa que s’emporti quelcom de vital en nosaltres.
Amb tot em quedo amb la primera frase, perquè encara que hàgim perdut part de l’energia inicial, amb les nostres mans podem manifestar-nos, fer d’altres coses més pausades i sempre, en tot moment, estendre-les vers algú que les necessiti. Ja ho diu la dita: Li vaig poder donar un cop de mà.
