Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Vivències amb persones d’altres ètnies

En el moment de començar a escriure sobre aquesta experiència personal volia evitar emprar la paraula gitano per referir-me a persones d’aquesta ètnia amb qui he tingut algunes vivències dignes de recordar. No volia fer ús del terme perquè em fa la impressió que l’utilitzem amb connotacions pejoratives envers persones que, simplement, tenen una cultura diferent a la nostra.

Tot ha vingut a tomb perquè aquest curs 2016 una meva neboda ha iniciat els estudis d’antropologia i va escollir fer un treball sobre l’ètnia gitana. En assabentar-me del seu propòsit vaig sentir complaença i se’m van remoure records d’anys enrere. També vaig decidir que li regalaria un llibre que havia comprat a França l’any 2005 de Guy-Pierre Geneuil titulat La symbolique gitane, ja que considero que li pot ser útil.

A continuació exposaré alguns passatges autobiogràfics que tenen a veure amb aquest col·lectiu:

 De petita no anava a l’escola

Els meus pares em van portar a quatre escoles diferents i a totes m’hi avorria a no poder més, seria llarg d’explicar i ara no és el cas. Només diré que m’escapava fins que a la darrera no ho feia. El motiu era que no sabia com  tornar a casa. Hem de considerar que la dècada dels cinquanta de les escoles no se’n podia dir escoles; eren uns locals que feien de guarderies on tots ploràvem, dúiem els mocs penjant i fèiem una insuportable olor a pixum, tot i que també havia de complir el meu paper dins el conjunt. La diferència, però, potser era que la meva mare era addicta al sabó Lagarto per rentar la roba i a l’Heno de Pravia per rentar-nos nosaltres.

 A la vinya en lloc de la guarderia

Sempre estaré agraïda al meu pare quan un dia va dir a la mare: “Ves, noia,  m’emporto aquesta mossa amb mi a la vinya!” Allò sí que va ser un alliberament, amb el meu pare dalt del carro estirat pel Nano, el cavall bon jan com no n’hi ha d’altre i juntament amb el Neron i la Xita, dos gossos molt intel·ligents i fèrtils que em van ensenyar què era la lleialtat, com es feien els gossos petits i com se’ls havia d’alletar.

Anàvem a les vinyes de can Curet, a la carretera de Rubí, i de can Casanoves, a l’hort de la mateixa carretera i al Clos, terreny hortícola tancat que pertanyia a l’empresa de Ca l’Abat. Aprenia molt perquè el pare m’explicava coses relacionades amb les plantes i els animals, pujava als arbres, menjava fruita de tota mena, l’ajudava a posar el planter dins els socs, anàvem a comprar i a portar olives i raïm al sindicat de pagesos, escoltava converses amb els seus amics, anava a les festes de Sant Isidre i també a Valls a la fira agrària anual.

Quan arribava a casa i després de jugar al carrer una bona estona amb la colla de nois i noies, amb qui en fèiem de l’alçada d’un campanar, em posava a fer els deures que jo mateixa m’havia imposat. Bàsicament la feina consistia a copiar lletres, fer dibuixos i col·leccionar els cromos, els papers de caramel i els programes de cinema que el meu germà bomber em regalava. Tot aquest material el guardava en un escriptori de porta corredissa que m’havien dut els Reis.

 Contacte amb nens d’ètnia gitana

Un dia quan anàvem a la vinya de la carretera de Rubí vàrem veure que prop de la vinya hi havia acampada una caravana de gitanos. Mentre el meu pare estava enfeinat, vaig decidir anar-los a veure perquè jugaven amb una borrassa fent-la anar com si fos un vehicle. El joc consistia a posar-se tres o quatre sobre el sac i uns altres dos l’agafaven per les puntes i corrien carretera avall arrossegant-los a tots. Després pujaven caminant i repetien l’operació.

Em van permetre participar en el seu joc, això sí, van dir-me que havia d’estirar el sac. Durant un parell de dies vaig fer la funció de segona locomotora fins que van considerar que m’havia guanyat el fet de poder ser transportada. Era fantàstic baixar mig tombats carretera avall, però, ah noi, inoportunament el meu pare va aparèixer i va venir a buscar-me corrent acompanyat del Neron i em digué: “T’he buscat per tot arreu. No sabia on dimonis t’havies fotut!” No vaig entendre per què no va deixar quedar-me a jugar amb ells. Una vegada a casa, va dir a la mare: “Ves, renta bé aquesta mossa i dóna-li un cop d’ull que no tingui polls. L’he trobada jugant amb una colla de gitanos.” La mare li va respondre: “Tens menys enteniment tu que ella.”

 Saintes-Maries-de-la-Mer

He viatjat per bastants indrets de França, país que sempre he sentit pròxim i amb motiu, perquè per part de mare som originaris de Nimes i del departament  del Gard. La Camarga també per a mi és un referent.

Durant un dels viatges em vaig interessar per la romeria que cada mes de maig celebren els gitanos a Saintes-Maries-de-la-Mer, vila on la llegenda explica que la Verge negra o santa Sara va ser qui va ajudar que arribessin a bon port sant Joan Baptista i les tres verges que en francès anomenen Marie Jacobée, Marie Madeleine et Marie Salomée. Commemoren aquesta arribada fent que el mar Mediterrani  també en sigui el protagonista i ho fan moguts pel seguiment de les seves tradicions i coneixements ancestrals, que tenen similitud amb passatges bíblics, però de significat sovint fora de la doctrina ortodoxa.

 Anar a rebre el condol a Perpinyà

Se’m va morir una amiga, la Maria del Carme, i aquella frase que diem, que pot semblar un tòpic, “era la meva amiga de l’ànima”, no és cap frase feta, és veritat, perquè altres persones abans que nosaltres han tingut aquesta profunda vivència; d’altra manera no existiria la frase.

No entraré en detalls excessius, perquè gairebé tothom sap què és la pèrdua d’una persona estimada. Només vull comentar que feia  gairebé una setmana que la Maria del Carme havia fet el traspàs i sentia una pèrdua, un buit i un dolor moral que no sé descriure, una sensació en què només hi ha espai per a les llàgrimes. Per sortir d’aquell estat en què em trobava pujo al cotxe i aquest pren la direcció cap a França. Dic que pren perquè jo no portava cap idea al cap, no sabia on volia anar.

El viatge sense la Maria del Carme asseguda al costat, com sempre havia fet, va ser terrible. El seient sense ningú incrementava encara més la meva sensació de buidor i desolació. Va arribar un punt que vaig haver de parar en una àrea de servei de l’autopista perquè pensava que em desmaiaria de dolor moral o potser de deshidratació perquè no pensava a beure ni menjar res i les llàgrimes no paraven de rajar. També tenia molt fred, paradoxalment, essent el mes d’agost.

Arribo a Perpinyà i paro el cotxe en un carrer on més enllà hi havia un mercat, passo pel mig i un venedor d’una parada de roba em diu: “Bonjour madame, ça va?” Sense ni mirar-lo li digué “oui”, però ell torna a preguntar-me: “Ça va bien, madame?” Jo llavors amb la mà vaig fer el gest de “comme ci, comme ça”.   Sense pensar-s’ho dues vegades, surt de la parada, m’agafa i apropa el seu cos al meu. Vaig percebre a l’instant l’agradable caliu que desprenia, que em recordava les abraçades del meu germà Francisco (epd). L’home de la parada portava pantalons i camisa negra, colors que sintonitzaven amb el meu estat d’ànim. Amb to afectiu em pregunta: “Qu’est-ce que vous avez, madame?” Bona la va fer. Amb aquesta pregunta em poso a plorar com la Maria Magdalena i li dic: “Il y a quatre jours que ma meilleure amie est morte”.

Alors, pourquoi, qu’est-ce que elle avez?” Jo plorant li anava responent i ell deia: “Je sens votre tristesse, j’ai remarqué que vous aimez beaucoup votre amie”. I li confirmava que sí amb el cap, com si fos una criatura de dos anys abandonada per la mare, fins que em va preguntar on vivia i en dir-li “a la Bisbal”, va continuar la conversa en català: “És bonic, la Bisbal. Hi he estat moltes vegades.” Ens adonem que hi havia una senyora a la parada que s’estava esperant i li dic “despatxi, despatxi, jo ja estic millor”, i em pregunta: “De veritat?” “Sí”, li contesto. “Senyora, jo també estic més tranquil. M’ha agradat haver-la conegut, potser un altre dia ens tornarem a veure”. Em va besar la mà i ens vàrem acomiadar. Li vaig donar les meves més sinceres gràcies.

El cotxe va tornar-me cap a casa i quan vaig reflexionar sobre els fets succeïts, descobrí que aquell automàtic viatge a Perpinyà va acomplir la funció d’anar a rebre el condol, de mostrar a una persona que no coneixia la gran desolació que experimentava per la pèrdua de la Maria del Carme. Potser el dolor traspuava la meva pell perquè ja no tenia espai on guardar-lo i aquell oportú senyor d’ètnia gitana va tenir la capacitat de percepció o d’intuïció de veure que quelcom important m’estava succeint. Va estar allà en el moment precís i sempre he recordat la calidesa del seu cos que m’atenuà la fredor del meu i la perceptible exquisidesa de tracte humà, que semblava portés dol per a mi.

Potser el motiu d’escriure aquesta sentimental vivència és perquè estic contenta que un familiar meu s’interessa per saber quelcom de la cultura gitana i també sé que exposarà els seus plantejaments donant-los un tractament de consideració i respecte.

Soldats begurencs morts a la Guerra de Cuba (1896-1898)

 

Revista Es Pedris Llarg de Begur
Revista Es Pedris Llarg de Begur

Article de Rosa M. Masana publicat a la revista Es Pedris Llarg de Begur, núm. 119, octubre 2015

 Sovint quan parlem de Cuba ho fem recordant l’aventura dels indians que van tornar de l’illa sans i estalvis i amb diners , amb una fortuna que els permeté poder-se construir el clàssic habitatge colonial, casar-se amb una ­noia jove i gaudir de les coses que els oferia la vida. Tot i que també alguns van tomar d’ultramar decebuts i pobres com abans.

El soldat Carreras Ferrer ( propietat del Arxiu Municipal de Begur)
El soldat Carreras Ferrer ( propietat del Arxiu Municipal de Begur)

Però el drama més gran des de que va esclatar la guerra de la Independència a la illa de Cuba és que milers de joves soldats de tota la península i centenars de gironins d’una mitjana de 24 anys hi perdessin la vida. Els soldats cridats a files que pertanyien a les classes socials acomodades van poder evitar anar a la guerra pagant una quantitat elevada de diners, era “impost econòmic”, en contraposició al de les famílies po­bres havien de pagar “impost de sang”.

També hi havia qui anava a la lluita en condició de voluntari i, si bé no es el mateix, sabem que la infermera Tenates es fa oferir per anar a atendre als soldats ­ferits i malalts.

A la revista del ” Baix Empordà” núm.44 de l’any 2014 hi ha un article que ens facilita dades generals dels soldats de Baix Empordà, tot i que qui ens aporta més informació al respecte són els autors que citem a peu d’article.

Algunes dades de soldats morts i noms dels tres begurencs:

A l’ “Anuario Militar de España (AME)” de l’any 1892 i segons da­des publicades al “Diario Oficial del Ministerio de Guerra”, consta que 1 ‘any 1892 el nombre total de sol­dats espanyols destinats a anar a la guerra cubana va ser de 95.266 i re­partits de la següent manera: a Cuba 19.571, a Filipines 8.753 i a Puerto Rico 3.155.

Llibre de Raúl Izquierdo, Biblioteca central de Barcelona (imatge Rosa M. Masana)
Llibre de Raúl Izquierdo, Biblioteca central de Barcelona (imatge Rosa M. Masana)

Segons Pedro Pascual la causa de mort dels soldats va ser: 2.032 al camp de batalla, 1.069 a causa de­ferides de guerra, 16.329 per vòmit i 24.959 a causa de malalties diverses, en total les defuncions van ser de 44.389 persones, també hi van haver alguns desapareguts, suïcidats i afu­sellats. I segons les dades proporcio­nades per Raúl Izquierdo, el nombre total de gironins morts va ser de 779, d’aquest 246 de malaltia.

 El diari “El Distrito’: del 18 de set­embre de 1898 (AMP) amb el títol “Nuestras bajas en la isla de Cuba” (de l’ 1 d’abril al 10 de setembre) informa que moriren un total de 33 soldats natius de diverses viles del Baix Empordà, tres d’ells eren de Begur. És possible que aquest tres soldats siguin els que ens presenta Lluís Costa al seu llibre indicant­-nos que havien mort a la província de l’Havana. Eren Josep Carreras Ferrer (3/6/1897), Joan Bataller Ca­rreras, i Josep Pi Busquets (1897).

El soldat Carreras Ferrer no esta confirmat però podria tractar-se del germà de Josep Carreras Ferrer (imatge ce­dida per l’AMB)

Consultada la correspondència que es preserva d’aquella època diposi­tada a l’Arxiu Municipal de Begur, no s ‘han trobat referències de més soldats morts a Cuba. Una consulta que ens ha aportat informació ha es­tat la revisió dels llibres de Recluta­ment que hi ha a l’Arxiu de la Dipu­tació de Girona, que ens ha permès comptabilitzar que entre els anys 1895 al 1898 van ser reclutats un to­tal de 55 soldats residents a Begur, l’equivalent a una mitjana de 13,75 anual.

Llibres de Reclutament de la Diputació de Girona (imatge Rosa M. Masana)
Llibres de Reclutament de la Diputació de Girona (imatge Rosa M. Masana)

Una manera d’esbrinar el nom dels soldats que van perdre la vida, se­ria procedint a la revisió simultània dels noms dels 779 soldats gironins morts que ens lliura Raúl Izquierdo en el seu llibre i contrastar-los amb els noms dels reclutes inscrits als lli­bres del registre del “Reemplazo de 1896 al 1899”,tot i que la tasca seria laboriosa de fer.

Per acabar i a títol de suggeriment, cal dir que potser seria convenient honorar els soldats begurencs que van perdre la vida en aquell conflicte hispano-cubà, significaria posar de manifest la nostra consideració i sensibilitat envers el patiment dels malalts i ferits i en especial per als qui no van poder tornar a casa, aquells joves que van haver de pagar un impost de sang definitiu. Begur seria una vila molt adient per encetar aquest tipus d’homenatge.

Notes

- Pedro Pascual Martínez. “Combatien­tes muertos y prófugos del ejército español en la Guerra de la Independencia Cuba (1896-1898)”. Edició 1996.
- Raúl Izquierdo Canosa. “Días de la guerra. Cronologia sobre los principales ­acontecimientos de la Guerra de la Independencia de Cuba, 1895- 1898″. Biblioteca de Catalunya.
La guerra de Cuba: por qué la perdimos y cómo pudimos evitarlo
http://www.elconfidencial.com
- Antonio García Ramos. “Los enferm­os, la otra cara de la Guerra de Cuba” 
- Rosa M. Masana. “Gironins morts a la guerra de Cuba (1895-1898)”, Revista Baix Empordá núm. 44, any 2014.
- Lluís Costa. “L’illa dels sornnis. L’ emigració de Begur a Cuba al se­le XIX”. Edita Ajuntament de Begur, 2na. Edició 2004, pag 240.
- En un esborrany d’una acta de la soc­ietat del Casino de Begur consta que s’aprova fer una donació económica per als sol­dats ferits que arriben de la guerra de Cuba i Filipines. Document del 1897 del fons de la família Pi Llarch, Pi For­nent, Pi Elias.(AMP)
 
Agraeixo a Núria Casellas, arxivera de Begur, la seva bona disponibilitat en oferir les dades que tenía disponibles.

Sargir mitjons i pilotar avions

  Fa poc recordava que, un dia que la meva amiga Maria del Carme Cabo Téllez va venir a casa, em va trobar que estava sargint uns mitjons que m’havia comprat a Holanda. M’agradaven molt i no els volia llençar. En veure’m va quedar sorpresa i va exclamar: “No havia vist mai una noia que sabés sargir mitjons i pilotar avions!”

Cessna-152 (imatge cedida per Leandro Escorcell)
Cessna-152 (imatge cedida per Leandro Escorcell)

Quan m’ho va dir no hi vaig donar gaire importància, però ara que ella no hi és sembla com si aquella expressió prengués més forca. I tot té una explicació que ara comentaré. Quan tenia tretze anys els meus pares es van preguntar: “Quin ofici podríem fer aprendre a la Rosa?” I van trobar la solució ràpidament, perquè la Júlia, la nòvia d’un meu germà, era amiga de la Lourdes, que tenia un taller de cosidores d’errades, feina que consistia a arranjar les peces tèxtils que sortien de fàbrica amb algun defecte.

L’aprenentatge

Al cap de pocs dies ja era al taller de la Lourdes, al carrer Sant Cristòfol de Terrassa, al costat gairebé d’un herbolari. Em van ensenyar a retirar amb unes pinces especials les restes de fil que quedaven enganxades entremig de l’entramat del teixit i també aprenia a refer les zones on mancava un fil, hi havia alguna esclarissada o passades malmeses i sovint emprant un fil del final de la mateixa peça perquè d’aquesta manera no es notés que havia estat refeta.

La Lourdes sempre m’afalagava, veia en mi totes les qualitats del món i encara no sé el perquè. Després d’estar-m’hi un parell de mesos fent d’aprenenta va dir als meus pares que aprenia ràpid l’ofici i en no poder-me assegurar fins que tingués catorze anys, seria millor que esperessin a portar-m’hi quan els hagués complert, d’altra manera corríem el risc que  m’avorrís, va dir. De fet sí que era, per a mi, poc atractiva, aquella feina; sort que em feien anar amb el càntir a buscar aigua a la font del Tintoré del torrent de Vallparadís, que em venia gairebé en línia recta i m’agradava anar-hi. Als tretze anys jo ja sabia que el que m’agradava era fer d’infermera.

Pel que fa a la feina de cosir errades, ara queden poques persones que ens en poguessin explicar alguna cosa, però, per sort, a Terrassa tenim el Museu Tèxtil, on hi ha dipositada molta informació relacionada amb la indústria del tèxtil i, a més, l’autora Roser López va publicar un interessant article que parla de les cosidores d’errades, i també la revista digital Dones ens fa saber que la Roser va guanyar una beca per investigar més a fons aquest ofici ara ja perdut.

La utilitat de saber sargir

Aquell aprenentatge em va ser útil per poder sargir els mitjons quan algú de la família els tenia desgastats del taló —com en dèiem, se’ns hi havia fet un préssec—, també esmenava alguna peça de roba dels meus germans quan se’ls havia cremat amb la guspira d’un cigarret. Perquè, com sabem, la dècada dels anys cinquanta encara no hi havia el costum tan generalitzat que tenim ara de llençar la roba estripada a un contenidor de la Humana; sempre es trobava la manera d’arreglar-la i sovint posar un pedaç als pantalons de treball dels homes. A poc a poc va anar arribant la moda del prêt à porter i la roba va passar a tenir pocs anys de vida.

Mostra de material emprat per les cosidores
Mostra de material emprat per les cosidores

Abans de l’entrada a la modernitat, que una dona sabés sargir era tenir una mina i amb el plus que socialment era considerada una perfecta administradora de la llar.

Amb els mitjons que no volia llençar.
Amb els mitjons que no volia llençar.

De fet el meu germà, divuit anys més gran que jo, el recordo assegut al sofà balancí movent-lo lleugerament, amb posat mig contemplatiu i fumant tranquil·lament la seva pipa. Alhora veia com m’observava amb assentiment, percebia que estava satisfet de veure que la seva germana li estava repassant una camisa o bé cosia qualsevol altra peça.

Dues tasques quasi antagòniques

L’estranyesa que la Maria del Carme va mostrar quan va veure que estava sargint va ser perquè sabia que l’any 1977 havia obtingut la llicència de pilot privat al Club Aeronàutic de Barcelona-Sabadell i aquest fet, recordo, la va impressionar bastant perquè deia que no coneixia cap noia pilot, només la sabadellenca Mari Pepa Colomer(1913-2004) i el més curiós de tot, deia, que fes aquestes dues coses la mateixa persona.

Personalment no hi trobava res de particular, però ara en recordar els fets m’ha vingut bé explicar-los, especialment perquè em serveixen de pretext per seguir dient quelcom i donant testimoni de la Mari Carmen. Ella també disposava d’unes especials destreses que considerava que era difícil que jo sabés fer, però el que admirava més d’ella eren en especial les seves virtuts humanes, cosa que, ara penso, potser mai les hi vaig ressaltar suficientment, al revés de com ella ho expressava, d’una manera tan esplèndida, efusiva i falaguera.

Un bon amic desprès de llegir aquest article m’ha lliurat un correu  que  ara amb el seu permís  l’he volgut incloure en aquesta pàgina, perquè  el considero d’un  agradable i singular component poètic.

Bonica història, la de la pilot que sargia. Realment són dues activitats bastant antagòniques, però de fet volar seria com cosir i repassar el cel, no?
Vinga, una abraçada.
Jordi

M’agradaria  poder repassar el cel volant  i sense   necessitat de cap motor.

Set vides com els gats, i una de propina (1944-1981)

Diuen que els gats tenen set vides sense que sapiguem del tot el perquè. El meu pare deia que potser era perquè els gats sempre cauen dempeus, són àgils i reparteixen l’impacte sobre les seves quatre potes. Potser sí.

En el meu cas, no sé si es pot dir que hagi tingut vuit vides, tot i que sí que és cert que he viscut incidents que m’ho han fet pensar i sovint hi ha hagut alguna persona que m’ha ajudat a sortir d’aquella situació complicada i ara em plau també poder-ne parlar.

Un gat rascant-se en una casa abandonada de la Vall de Bianya l’any 2013 (imatge Rosa M. Masana).
Un gat rascant-se en una casa abandonada de la Vall de Bianya l’any 2013 (imatge Rosa M. Masana).
  1. Abans de néixer

Quan la mare l’any 1944 m’estava gestant tenia 43 anys i ja tenia  cinc fills. Recordo que en ocasions se’m quedava mirant amb atenció i pensativa, i un dia va exclamar: “Que maca que ets!” Jo li respongué “gràcies, mama!” i alhora em va sorprendre la seva manera de dir-m’ho, però ja sabem que les mares senten amor i troben macos els seus fills. Fins que un dia em va explicar que havia estat a punt de no poder néixer i que encara no comprenia com havia estat possible. En aquell moment la mirada admirada de la meva mare va ser com si prengués sentit. Li vaig agrair que m’ho expliqués. Qui em va salvar, no ho sé, potser la força de la vida.

2- Les deus de Sant Quintí de Mediona

Era l’any 1952, quan tenia set anys, que vàrem anar d’excursió a les deus de Sant Quintí de Mediona (Baix Penedès),[1] poble d’on era filla la meva mare. A més de les deus, hi havia un llac i en un lateral també hi havia una roca a la qual es podia anar nedant. La meva germana Anna i el seu promès Josep estaven asseguts allà sobre. Vaig voler fer com ells i també hi vaig anar, però al cap  d’una estona vaig decidir tornar-me’n. En ser alt em vaig tirar de cap ignorant que després no sabria reprendre la natació, ja que sempre havia nedat a partir de peu pla.

Em vaig enfonsar fins al fons del llac, que, recordo, tenia un tacte argilós; sense fer res torno a pujar i abans que tornés a enfonsar-me sento que m’agafen per les cuixes i m’arrosseguen nedant  fora de l’aigua. Era en Josep qui m’estava traient. Em varen posar de caps per avall i em donaven cops a l’esquena, tossia i em feia la impressió que em faltava l’aire. Després em van posar recolzada de costat amb les cames aixecades i em van tapar. No va passar d’aquí, la cosa. La mainada de les famílies que també passaven el dia a les deus deien: “Una nena s’ha ofegat! Una nena s’ha ofegat!”. Jo pensava “però si estic viva”.

Sempre vaig estar agraïda al meu cunyat Josep. Me l’estimava perquè era una excel·lent persona i m’agradava veure’l com n’estava d’enamorat de la meva germana. Tota la vida la va estimar. També m’agradava i gaudia veient-lo jugar a hoquei sobre patins. Qui em va salvar? Sense cap dubte el meu cunyat, Josep Suñer.

3- Els tifus

Salmonella typhimurium (imatgeViquipèdia)
Salmonella typhimurium (imatgeViquipèdia)

L’any 1959 tenia catorze anys i recordo que vaig passar una nit de Nadal terrible. Era a casa d’un meu germà, que junt amb uns seus amics i veïns cantaven nadales acompanyant-les amb panderetes, simbombes i tapadores de cassoles. Enmig d’aquella gresca el meu insuportable mal de cap i abdomen va passar inadvertit.

L’endemà estava estirada com un sac dins el llit i a 40º de temperatura. Em van explicar que havia vingut a visitar-me el doctor Serra —el teníem aconductat— i digué que tenia la grip. El dia següent la temperatura havia pujat a 41º i novament el van avisar. En el moment que posa els peus a casa, el meu germà Marià l’agafa per les solapes, el sacseja i amb contundència li diu: “Doctor Serra, si us plau reaccioni. La meva germana s’està morint!” Un gest com aquell només el podia fer el meu germà Marià. El doctor Serra veient com les gastava aquell xicot o perquè va intuir que els símptomes eren greus, va sol·licitar que em fessin una anàlisi de sang.

Érem gairebé veïns del farmacèutic del carrer Topete i va venir de seguida a fer-me l’extracció. Els resultats van indicar que tenia bacils de K.J. Eberth, o sigui la Salmonella typhi, causant del tifus. El metge va receptar-me Chemicetina (principi actiu cloranfenicol) i també va demanar disculpes a la família per haver retardat el diagnòstic. Va advertir-los també que no sabia si passaria d’aquella nit.

La meva mare va estar-se asseguda al meu costat tota la nit, plorava i resava a la Verge de Montserrat perquè no se m’emportés, però posava la condició que no quedés malament i si així havia de ser, que Déu em reservés un bon cel. Amb aquestes oracions i precs vaig pensar que allò era el meu final, però, cosa curiosa, tampoc em suposava cap drama. Estic segura que ella es pensava que jo no la sentia resar.

Entremig d’aquell foc corporal i al·lucinacions, només veia préssecs d’aigua i molt especialment el brollador dels Engolasters d’Andorra, d’on rajava aquella aigua tan fresquíssima. No sé què hauria donat per beure’n tres gots d’aigua i menjar-me els préssecs que somiava. Penso que han estat els desitjos no satisfets més grans de la meva vida.

El dia següent encara estava viva, havia sortit de l’extrema gravetat. A més, jo ho sabia i em vaig sentir alleujada, però la convalescència va ser llarga perquè en aquell temps poca es feia malgrat l’evident simptomatologia hepàtica. El cabell em queia a grapats i vaig tenir la voluntat de pelar-me al zero dues vegades,[2] la segona quan el cabell tenia un centímetre i tot perquè em van dir que era l’única manera que em creixessin sans i no volia renunciar a tenir una cabellera bonica.

Desafortunadament i paradoxes de la vida, quan feia mig any d’haver superat el tifus, el meu germà Marià mentre anava a treballar a les vuit del matí, va caure de la moto. El seu germà Francesc que anava darrere seu amb una altra moto, va explicar que es va aixecar, es va espolsar la terra, va dir “sort que no m’he fet res” i tot seguit va caure desplomat. Només tenia 33 anys. Van dir que havia estat una ruptura de l’artèria aorta. Va ser un drama molt gran i segons com ens ho mirem semblava com si hagués una vida s’hagués vist compensada per una mort.

Qui em va salvar? El meu germà Marià, que va donar la primera veu d’alarma, i també la medicina.

4-La riuada de Terrassa

El 2012 la ciutat de Terrassa va commemorar el cinquantenari de la riuada del 1962. Nosaltres aquell any vivíem a la fàbrica Veyga, situada prop de les Fonts de Terrassa i que elaborava bigues de formigó armat a l’interior d’una nau que feia 100 metres de llarg i arribava fins gairebé la riera del Palau.

La riuada de Terrassa del 1962 i el bomber Josep Masana
La riuada de Terrassa del 1962 i el bomber Josep Masana

El meu germà era un dels encarregats de la fabrica i tenia el costum d’anar a veure els treballadors del torn de nit per si necessitaven res. Va pujar a casa i ens diu “hauríeu de veure com baixa la riera!”. El meu pare respon “vigileu, que la riera és molt traïdora!”, però amb tot hi vam anar també amb la meva cunyada Júlia. Realment feia basarda veure baixar tanta aigua i amb tanta remor.

Després de veure el corrent d’aigua, ells van entrar a la nau però jo em vaig quedar a la porta que donava a pocs metres de la riera. Els treballadors tensaven els cables i omplien els motlles de formigó per fer les biguetes i el meu germà conversava amb un treballador amb veu alta perquè la garbelladora d’àrids i la formigonera feien molt soroll.

Mentre jo continuava mirant la riera, el reflex d’un llamp em va fer veure que l’aigua s’emportava els bidons que hi havia tocant a la nau. Vaig recordar les paraules del meu pare i vaig córrer a avisar el meu germà, que va reaccionar com un llamp cridant: “¡Todos fuera de la nave, corred, salid, daros prisa! ¡Corred, salid!” Els treballadors no sabien el que estava passant. De cop un altre llamp deixa sense llum la nau i vàrem haver de sortir a les  palpentes. A fora l’aigua ja ens arribava als genolls i de cop sentim un gran terrabastall, ens girem i veiem com la riera s’estava emportant mitja nau com si fos una caixa de cartró, i era en concret al lloc on érem feia tres minuts.

Vàrem aconseguir pujar al pis de casa, però sense saber si l’aigua aniria tirant amunt perquè estava al penúltim graó de l’escala i tampoc sabíem si l’edifici aguantaria la pressió. Més tard les persones que baixaven caminant per la carretera perquè vivien a les Fonts van quedar-se al local del pis de sobre el nostre, on s’estava construint un menjador per als treballadors. Va ser una nit terrible pels drames personals dels qui pensaven que la riera s’havia emportat la seva família.

Qui ens va salvar? El meu pare per avisar-nos, jo per haver vist el fenomen i el meu germà per la seva rapidesa i contundència d’acció. Els treballadors deien: “La Rosa nos ha salvado a todos.” Ara puc dir que he posat el meu granet de sorra en temes de salvament.

5- La muntanya del Pedraforca

Tenia uns 21 anys quan amb un grup de excursionistes vàrem anar al Pedraforca (Berguedà). Aquell dia no ens vam quedar a dormir al refugi com altres vegades perquè ningú de la colla volia fer el cim.

Portava una maquina de fotografiar bastant antiga que teníem a casa i en veure un paisatge molt bonic, em vaig parar per fer una fotografia i mirant la càmera poso el peu en un lloc inestable, rellisco i vaig baixar per un terreny pedregós un tros avall fins que amb els talons vaig poder frenar.

El Pedraforca des de Gisclareny (imatge cedida per Jordi Bastart).
El Pedraforca des de Gisclareny (imatge cedida per Jordi Bastart).

La màquina em va caure i sentia el soroll que feia mentre anava topant amb les pedres i fent-me percebre la fondària del lloc on estava. Vaig quedar paralitzada i gairebé sense respirar pensant que es podrien moure les pedres i jo anés tot darrere. Vaig veure que d’allà era impossible sortir-ne.

Un noi d’un altre grup d’excursionistes que venia al darrere va cridar dient: “No et moguis, no facis cap moviment, tranquil·la que vinc a buscar-te.” Amb una mà es va agafar a un únic matoll que hi havia enmig d’aquell pedregar i amb l’altra mà procurava que m’hi agafés. Quan vaig veure que feia aquet gest vaig patir molt per ell perquè dubtava que aquella mata pogués suportar tant pes. Va aconseguir fer-me pujar. Aquell noi tan especial acabava de fer un autèntic gest d’heroisme. Un parell de companys del meu grup que havien reculat per veure què passava van agrair-li la seva valentia.

Sempre he recordat aquell noi i la seva germana que anaven plegats d’excursió. No ho sé amb seguretat, penso que es deien Pere i Rosa. Sí que sé que eren de Sant Pere de Torelló. A casa havia parlat força vegades d’ells i els deia els macos de Sant Pere de Torelló. La meva família semblava com si els coneguessin.

De vegades he pensat que hauria d’anar a Torelló, però només preguntant per dos germans que van anar al Pedraforca l’any 1966 i van salvar una noia, no sé si seria suficient per localitzar-los. Després de 49 anys seria un plaer poder-los invitar i tornar-los a agrair aquell gest.

Qui em va salvar? Sens dubte aquell noi, els macos de Sant Pere de Torelló.

6- La ‘suelta’ o primer dia de vol en solitari

L’any 1978 vaig encertar una travessa de 14 resultats i l’endemà em vaig inscriure per obtenir el carnet de pilot privat. El premi va ser de 3.500 pessetes, però vaig mantenir la decisió de tirar endavant treballant tot un any sense cap festa. Hi ha un article a la revista de l’aeroclub de Barcelona- Sabadell que parla de les classes de pilot.

Segell de la llibreta de vols, renovació de la llicència el 1985 (Rosa M. Masana)
Segell de la llibreta de vols, renovació de la llicència el 1985 (Rosa M. Masana)

En aviació, el dia de la suelta és quan consideren que estàs preparada i et diuen que volis sola. El dia de la meva suelta hi havia un controlador aeri que era nou a l’aeroclub i en demanar-li permís per envolar-me, em va donar una ordre i més tard una informació que durant les pràctiques no havia sentit mai. Em va dir: “ECPV está autorizado a entrar y alinear.” Jo vaig entendre entrar i “despegar” com sempre ens havien dit després que haguéssim fet les comprovacions de l’aparell i ens donessin accés a la pista. Sort que no vaig complir l’ordre que em va donar d’aturar-me, perquè com va dir-me també l’instructor senyor Díaz, m’hauria quedat sense pista.

Mentre estava a ple vol i tot anava com una seda, per megafonia el controlador em diu: “ECPV, para su conocimiento le informo que tiene un tráfico delante.” Tenia al davant però bastant lluny un avió que possiblement anava a aterrar i pel fet d’avisar-me vaig considerar que potser no hi havia suficient distància entre l’un i l’altre, i decideixo fer un canvi de rumb, cosa que mai abans havia fet en una situació com aquella.

A causa de les pressions aerodinàmiques generades pel canvi d’inclinació de l’avió aquest va comportar-se com si derrapés i va desestabilitzar-se completament. El motor anava més revolucionat del compte, vaig perdre altitud i l’horitzó artificial marcava lateralitat, era un caos i tenia la sensació que volava amb un aparell que no controlava en absolut i vaig pensar que passaria el pitjor. Anava agafada fort al comandament i suava moltíssim fins a quedar amarada com un peix, i en aquest estat vaig veure com passava davant meu la pel·lícula de la meva vida.[3]

De sobte, com si quelcom dins meu em digués “reacciona Rosa, fes alguna cosa!”, vaig donar gas per recuperar altitud fins a 3.000 peus, estabilitzo l’horitzó artificial, regulo la velocitat a punt de creuer i miro el nivell de combustible, que estava a mig dipòsit. Tenia l’avió controlat, però, ah renoi, ja hi vàrem tornar a ser. Miro a baix i no identificava res, volava per sobre d’un bosc que desconeixia, m’havia perdut, si primer suava després encara més. Em vaig poder orientar amb el sol, que veia de cara i sempre que aterrava abans del crepuscle estava situat a la meva dreta.

Aquells minuts de vol sense identificar res van ser terribles, fins que de lluny observo un dipòsit molt alt que els aviadors teníem de referència per entrar al camp venint del nord. Se’m van eixamplar els pulmons i després de demanar permís a la torre de control, vaig fer un aterratge perfecte. Estava a terra i viva, cosa que pensava que no aconseguiria. L’endemà vaig haver de tornar a volar sola per superar la por. Aquest és un dels lemes aeronàutics, si tens un ensurt l’has de superar com més aviat millor, màxima que es pot aplicar a altres circumstàncies de la vida.

Qui em va salvar? Potser la predestinació, la Verge de Loreto, la pròpia voluntat, no ho sé.

7- Les illes Açores

L’any 1979 viatjava amb tres amigues cap a Lisboa per després agafar un vol per anar a les Açores, però el meu passatge era un dia després del seu. Quan feia mitja hora que havíem sortit de Lisboa per megafonia ens diuen: “Senyors i senyores, tranquils però a causa d’una avaria hem de tornar a Lisboa.” Vàrem veure la gravetat quan un copilot recorria el passadís de l’avió mirant amb ulls de pànic per les finestres. Els passatgers vàrem fer com ell i ens vam adonar que sortia un fum negre com el carbó d’algun tub d’escapament de l’aparell i el motor feia un soroll estrany, signe que allà estava passant alguna cosa greu. Aquella mitja hora de tornada es va fer interminable. Temíem que l’avió fes aigües al mig de l’Atlàntic.

Una illa de les Açores (col·lecció Rosa M. Masana).
Una illa de les Açores (col·lecció Rosa M. Masana).

Per sort vàrem aterrar i algú va dir que abans havien hagut de buidar els tancs de combustible al mar. Dins el recinte del WC de Lisboa ens hi vàrem trobar la tripulació completa, fins i tot hi anaven dues monges i tots semblava com si encara estiguéssim mig histèrics i no paràvem de parlar entre nosaltres. M’havia estranyat que un noi abans hagués pujat a l’avió amb el cinturó ple de ploms per fer busseig. Després d’aquest ensurt anava sense.

Com a fet positiu cal dir que mentre visitàvem les illes sovint coincidíem amb persones que havien viatjat en aquell vol i ens saludàvem com si fóssim coneguts de tota la vida.

Qui ens va salvar? Suposo que els pilots de la TAP.

8- Un accident de telecadira

No donaré dades concretes, perquè l’objectiu és només explicar la situació que ens vàrem trobar. Va succeir que a la dècada dels anys noranta, una amiga i jo ens vàrem quedar penjades en un telecadira un dia sense sol i després que tanquessin la instal·lació.

Primer vàrem pensar que havia estat un tall de corrent, però no vàrem tardar a pensar que havia estat una parada definitiva perquè no es veia cap més persona a la instal·lació. Cridàvem “som al telecadira!” fins a quedar-nos afòniques, però des d’allà ningú ens podia sentir. Quan feia dues hores que érem allà dalt i mortes de fred vam veure que allò era la nostra fi. La meva amiga estava quieta com un pollet i amb les mans sota les aixelles blanques com la neu.

Feia estona que jo mirava la instal·lació, llàstima que la cadira no s’hagués parat al costat d’un pal proveït d’unes escales. També  uns metres més avall hi havia una caseta de fusta que qui sap si hi podia haver un telèfon i uns metres més avall es veia un camí on hi podia passar algun vehicle. També pensàvem que en tenir el cotxe al pàrquing s’adonarien que no havíem baixat, però no ens donàvem cap senyal de vida.

Model d’un telecadira amb la T per recolzar els peus.
Model d’un telecadira amb la T per recolzar els peus.

Vista la situació dic: “Jo no em vull morir asseguda a aquesta cadira, vaig a intentar baixar.” La meva amiga va dir: “Vols dir, Rosa?” I li digué: “És l’única possibilitat. Mira quina borrasca que s’acosta.”

Amb els anoracs, cordons de les sabates, les corretges de les càmeres de fotografiar, els mocadors del coll i un cinturó vaig fer una mena de corda i per aconseguir més llargada vaig aixecar enlaire la barra asseguradora de la cadira i posada dempeus al seient vaig lligar la corda a la T. La cadira balancejava i feia sensació de vertigen. En tornar a posar la barra asseguradora al seu lloc vàrem observar que encara restava força distància fins al terra, però vaig pensar que saltar no havia de ser un gran problema perquè el terra era esponjós i amb neu.

Sortir de dins la cadira va suposar per a mi haver de reunir tot el valor que tenia, perquè una vegada agafada a la T no hi havia marxa enrere. En aquell moment em vaig encomanar a la Mare de Déu de Montserrat.

Havia estat del grup d’espeleologia del Centre Excursionista de Terrassa i entràvem en coves i baixàvem avencs amb l’ajut d’una escala feta de corda. Tot i que no era el mateix estava mentalitzada que havia d’aconseguir baixar fins al cap de la corda i després fer un salt i, si m’hagués fet mal en un turmell, sabia que arrossegant-me amb les natges hauria arribat al camí.

Anava bé, perquè feia una braçada rere l’altra, fins que l’anorac es va trencar pel mig i la terrabastada a terra va ser terrible. No em podia moure, vaig intentar posar el tros de l’anorac que havia caigut prop meu sota el tòrax per veure si podia lliscar avall, però el dolor i la impotència funcional eren tan grans que no em permetien fer-ho.

Tenia una cama glaçada del tot, fet que em feia pensar en una ruptura de l’artèria femoral i que em quedaven deu minuts de vida, però passat aquest temps continuava viva, cosa que em va tranquil·litzar. Patia per la meva amiga perquè llavors estava sense anorac, però sort que ens podíem transmetre algunes paraules barreja d’esperança i d’acomiadament.

Al cap d’una hora —això era entre les dotze del migdia i les tres de la tarda—, el telecadira es posa en marxa, vàrem saber que era per pujar una càrrega. Per a nosaltres va ser l’alegria més gran viscuda mai, tot que teníem el dubte de saber si la cadira arribaria a baix el control. Sortosament la meva amiga va arribar i explicava que ella no podia baixar de la cadira i va ser l’empleat qui la’n va treure, i ella el picava a la cara amb les mans tancades i sense força i li anava dient: “Per què ha tancat la instal·lació, per què ho ha fet?”. Va poder avisar que jo era a dalt.

Mentre estava a terra tenia esperança perquè el telecadira anava funcionant i segur que havien vist que baixava una persona, passat un temps —no puc dir quant, per a mi va ser llarg, molt llarg—, veig uns socorristes que venien a buscar-me. En baixar vaig demanar-los que volia anar de bocaterrosa per si tenia una fractura vertebral. Aquells socorristes eren encantadors. Em van tapar traient-se la roba quan en aquell moment arribava la tempesta que deixava anar petits fragments de glaç que es clavaven com agulles.

Veient que m’havien rescatat se’m van disparar les gràcies i si bé per qualsevol petit moviment que em fessin veia les estrelles, els deia “gràcies, gràcies, moltes gràcies….”, lletania que va durar fins quinze dies després de l’accident. Tot i ser conscient que allò no era gens normal, ho anava dient igualment. M’havia fracturat la pelvis per diversos llocs, una vèrtebra aixafada —va anar just que no afectés la medul·la— i també tres costelles trencades. Quan tancava els ulls veia els quadres de l’anorac i havia d’incorporar el tòrax perquè tenia la sensació que m’ofegava. Sortosament aquella sensació em va anar marxant. La meva amiga i jo en ocasions dèiem que érem tan amigues perquè ens havíem de morir juntes, ella però cada vegada que explicàvem els fets plorava perquè m’havia vist ferida i, sense poder-hi fer res, va viure el procés en passiu i va costar-li més superar-ho que no pas a mi.

Qui ens va salvar? Suposo que la predestinació, la Mare de Déu de Montserrat i els socorristes. Cal agrair profundament les atencions rebudes per María del Carmen Cabo Téllez (epd) durant la meva estada a l’hospital i que recordaré sempre.

A tall de conclusió

Primer de tot vull donar les gràcies a tothom que va estar al meu costat en moments crítics i també a la vida per si mateixa perquè m’ha permès relatar aquests fets, al contrari del qui s’hagi pogut trobar, com popularment es diu, que no va poder explicar-ho.

Mentre escrivia em venien al cap imatges de les innombrables persones que actualment estan patint i posant en perill la seva vida, alhora tenia la sensació que era una egocèntrica explicant les meves vicissituds de supervivència, potser perquè hem vist persones que s’han jugat la vida a una sola carta en situació de guerres, ferides, fam, assassinats, naufragis, catàstrofes, infeccions, explotacions humanes o malalties incurables. Lògicament, veient aquest drama humà, el que he explicat pot semblar una anècdota, però el sol fet de poder-ho explicar és el motiu de voler compartir l’experiència amb els lectors.

Gat a una casa de pagès de Pals (imatge Rosa M. Masana)
Gat a una casa de pagès de Pals (imatge Rosa M. Masana)

[1] La meva mare va néixer l’any 1902 i explicava que de petita anava a jugar a aquella zona on ara hi ha les deus i es posaven per dins de coves i veien què hi havia. Va ser en concret un noi de la colla amb qui jugaven que s’hi va endinsar més i va descobrir part d’aquest complex hídric.
[2] Vaig anar sola a un barber que hi havia més avall de casa. Em talla la cua de cavall que portava, agafa la maquineta i comença a pelar-me per la part del front cap enrere… Quan vaig veure aquella autopista em volia fondre, em va fer molta impressió. Després em va ensabonar el cap i amb una navalla em va deixar com Yul Brynner. Al cap d’un mes hi vaig tornar.
[3] Tenia una amiga que explicava  que  mentre donava voltes de campana dins d’un cotxe i com si es tractés d’un film, va veure com li passava pel cap una síntesi de la seva vida. Vaig pensar que com que era actriu exagerava una mica, sense imaginar que un dia jo passaria per la mateixa experiència.

Rectificació del nomenclàtor de l’any 1887 de Palafrugell .

 

La “Junta Provincial del Censo de Población de Gerona”, a petició del  “Instituto Geografico i Estadistico” i amb data 10 de juny de l’any 1903 es dirigeix al batlle de Palafrugell sol·licitant-li  que expliqui el perquè s´havien canviat els noms que  l’any 1887 tenia un paratge i dues viles del municipi de Palafrugell. [1] Concretament preguntava si era correcte :

Lladrés  era el nom que rebia un paratge de Palafrugell l’any 1887, més tard l’any   1903  constava com a Lladrers. D’acord amb un estudi fet per  Josep Bañeres,[2]  es podria  considerar vàlid el nom de Lladrés  i també  Lladrers . L’esmentat  paratge  està situat al  sud-est de la vila al llinda del  barri  de Santa Margarita i de noment no he sabut trobar-hi  cap placa amb el nom escrit.

Llafranchs nom que rebia aquesta vila adscrita a Palafrugell  l’any 1887 i el 1903  constava com a Llafranch sense la s. Actualment es correcte Llafranc sense la h i  sense la s.

 També preguntava si era correcte Llofriu o  Llufriu. Actualment es correcte Llofriu.

Topònim de Llofriu ( imatge Rosa M. Masana)
Topònim de Llofriu ( imatge Rosa M. Masana)
Indicador amb el topònim de Llafranc (imatge Rosa M. Masana)
Indicador amb el topònim de Llafranc (imatge Rosa M. Masana)

 



[1] Correspondència de l’Ajuntament de Palafrugell de l’any 1903, Arxiu Municipal de Palafrugell.

[2] Josep Bañeres Parramon. Els noms del territori. Publicació galeria de Personatges. Ajuntament de Palafrugell, any 2012. També un estudi inèdit del mateix autor  titulat Palafrugell i el seu entorn, en el diccionari català- valencià-balear, 2006. Publicacions que estan dipositades  al Arxiu Municipal de Palafrugell.