Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Normes sobre vestuari en una pragmàtica del 1723

Vaig localitzar a l’Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP) un document titulat Pragmática sanción que Su Magestad manda observar sobre trajes y otras cosas, en què es relaciona una sèrie de normes que s’havien de seguir sobre la qualitat dels generes tèxtils i el tipus de vestimenta que havien de portar els ciutadans o vassalls. Es tracta d’una normativa establerta i justificada perquè s’havia observat que alguns sectors socials gastaven excessivament en roba de vestir, complements i luxes diversos. En llenguatge popular diríem que hi havia qui estirava més el braç que la màniga. En part i possiblement, com veurem en l’apartat sobre la situació política, hi havia persones que es van enriquir durant i després de la guerra de Successió i volien fer ostentació del seu nou estatus.

L’edició d’aquesta pragmàtica, a més de tractar sobre la vestimenta, també fa explicites altres normes de les quals no parlarem pel fet d’estar més allunyades d’aquesta temàtica principal. Hem tractat el tema en forma de resum o síntesi de l’extens contingut.

Situació política del moment

Presentem un resum d’alguns aspectes polítics que es van viure a Espanya abans que fos publicada la pragmàtica del 1723, amb l’objectiu de fer més entenedores les estrictes normatives en la forma de vestir.

Feia nou anys que havia finalitzat la guerra de Successió, un conflicte armat desencadenat per la mort de Carles II de la Casa d’Àustria i membre de la dinastia Habsburg que va governar a Espanya des de l’any 1516 fins al 1700. Carles II era rei de Castella, Aragó, Valencia, Sicília, Nàpols, Sardenya, de les colònies d’ultramar i també era duc de Borgonya i Milà i comte de Barcelona. El període entre l’any 1665 i el 1700 fou conegut com el període de la monarquia catòlica  a causa de l’estreta vinculació amb l’Església.

Carles II tenia poca salut i es diu que havia estat víctima d’un encanteri que l’afectà en tots els àmbits de la seva vida, fins i tot en la capacitat de tenir descendència, motiu pel qual en el seu testament va deixar escrit que l’hereu al tron d’Espanya fos Felip, duc d’Anjou i, així va ser, perquè quan Carles II va morir Felip V prengué possessió de la corona el dia 15 de novembre del 1700.[1]

Felip V es va casar amb Maria Lluïsa Gabriela de Savoia a Figueres, però després de la guerra de Successió va enviudar i més endavant es tornar a casar amb Isabel de Farnesio, d’origen italià. El monarca també patia de poca salut, es diu de vapors, terme que abans era usat per assenyalar els trastorns depressius que podien incloure, com era el cas del rei, períodes marcats per la hiperactivitat.

Per motius estratègics Felip V el dia 15 de gener de 1724 va abdicar al tron a favor de Lluís I, fill del seu primer matrimoni, quan aquest només tenia 17 anys i amb l’agreujant que era orfe de mare des dels sis anys. De molt jove Lluís es va casar amb Lluïsa Isabel d’Orleans i la sort tampoc el va acompanyar, perquè poc després d’haver constituït la primera junta de govern va morir a causa de la verola. El tron vacant novament va ser ocupat pel seu pare Felip V.[2]

Val a dir que tant la mort de Carles II com la del jove rei Lluís I succeïen en un moment en què el tron d’Espanya estava en el punt de mira de diverses potències europees. Un dels pretendents a la corona espanyola era l’arxiduc Carles VI, de l’imperi romanogermànic, que en l’àmbit catalanoaragonès era el rei Carles III d’Aragó (1711-1740). S’apostava per aquest monarca perquè la majoria de nacions europees volia evitar que la corona espanyola amb Felip V i la francesa s’unissin i es constituís un poderós imperi amb gran influència per tot el continent europeu.

Els interessos entre les dues corones no van tardar a fer efecte també entre els diversos estaments de la societat: van circular escrits difamatoris, crítics i satírics tipus libels i pasquins. En gran mesura els catalans van apostar pel bàndol austriacista, per Carles II, perquè es presentava com a guanyador de la guerra de Successió i s’havia compromès a ajudar Catalunya, però d’altres estaven a favor de Felip V, de la dinastia borbònica.

La guerra de Successió (Viquipèdia)
La guerra de Successió (Viquipèdia)

En acabar la guerra de Successió i sortir-ne guanyador Felip V es va signar el tractat d’Utrecht (1712) i el de Rastalt (1713), per determinar la repartició d’algunes de les terres europees que havien estat possessions de l’Estat espanyol. Segons Joaquim Albareda el conflicte es va saldar amb 1.251.000 morts, més les pèrdues de civils a causa de la fam i malaltia i es calcula que durant la lluita van ser llançades 30.068 bombes.

La conseqüència per a Catalunya van ser les d’una evident reculada social respecte a les previsions de millora previstes. Hem de considerar que només per fer efectiu el setge de Barcelona del 23 de juliol de l’any 1713 a l’11 de setembre de 1714, van arribar a Barcelona 18.000 soldats de les tropes borbòniques. Més endavant l’any 1719 va ser implantat el Decret de Nova Planta[3] i, segons Agustí Alcoberro, citat per Albareda (2010), el nombre d’exiliats austriacistes després de la guerra va ser de 25.000 a 30.000.

El descens demogràfic a causa de la guerra generà que moltes terres restessin sense treballar, fet que va ocasionar una carestia d’aliments bàsics i també un descens recaptatori per a les arques de l’Estat. Potser per aquest motiu va ser redactada una carta de pau entre Espanya i Àustria amb data 15 de setembre de 1725 i signada a Àustria. L’acord establia que les persones fugides del seu país a causa de la guerra de Successió, tant si eren austriacistes com borbòniques, serien amnistiades sense cap tipus de represàlia, per la qual cosa podien tornar al seu país i recuperar legalment les propietats.[4]

Amb tot, les diferències socials existien perquè, segons Jordi Turró, els municipis de tendència borbònica gaudien de millor consideració en el pagament de tributs que no pas els dels municipis perdedors.[5]

També en aquesta línia és adient citar les paraules de P. Voltes (1990, p. 228): “Esta inflación catalana del tiempo de guerra continuo después de 1714, corregida y aumentada, como siempre ocurre con las inflaciones, y ayudó decisivamente al conocido proceso de que los ricos fuesen más ricos y los pobres fuesen más pobres; verbigracia, que cristalizasen muy polarizadas y contrapuestas una burguesía y un patriarcado adinerados y un proletariado cada vez más alienado, que no tardaría muchos lustros en integrar las legiones de obreros de las fábricas.”

Feta aquesta breu introducció fent incidència en fets socials, presentem els dictats de la pragmàtica.

Portada de la Pragmàtica (AMP)
Portada de la Pragmàtica (AMP)

Contingut del document

A primera pàgina hi consta: “Pragmatica sanción que Su Magestad manda observar sobre trages y otras cosas”, amb data de 17 de novembre del 1723. L’escut reial està envoltat pel toisó d’or, símbol emblemàtic de la dinastia borbònica.[6]

A la següent pàgina s’hi pot llegir:

Don Philipe por la Gracia de Dios, Rey de Castilla, de León, de Aragón, de las dos Sicilias, de Jerusalén, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valencia, de Galicia, de Mallorca, de Sevilla, de Cerdeña, de Córdoba, de Córcega, de Murcia, de Jaén, de los Algarves, de Algeciras, de Gibraltar, de las islas de Canaria, de las Indias Orientales, y Occidentales, islas, y Tierra firme del Mar Océano, Archiduque de Austria, Duque de Borgoña, de Bravante, y Milán, Conde de Aspurg, de Flandes, Tirol, y Barcelona, Señor de Vizcaya, y de Molina, cc

En el pròleg s’explica que aquestes normes han estat redactades arran dels abusos i despeses supèrflues que s’havien observat en el vestir i com aquestes havien ocasionat perjudicis a les famílies. És per això que el monarca mana i ordena, d’acord també amb ordenances anteriors que consten en el llibre de la Recopilación[7] que han de ser complides les lleis que consten a la carta.

El text consta de 29 apartats i a excepció d’alguns, la resta parlen dels tipus de teixits que es poden adquirir i la manera de com s’ha de anar vestit, tant per que fa als homes com les dones.

1. En els gèneres de vestits, sigui del tipus que sigui, no està permès portar brocats, teixit d’or, bordats, puntes, passamans, galons, cordons, repunts, botons, cintes d’or o de plata, ni altre tipus de gènere de guarnició com ferro, vidre, talcs, perles, aljosar i altres pedres fines ni falses encara que sigui per motiu de noces; només es permetrà emprar-ne d’or o plata de martell.

2. Respecte a les milícies i als militars estaran sotmesos a la mateixa prohibició, excepte per als vestits d’ordenances i uniformes. Aquesta prohibició s’ha d’entendre que no és aplicable al culte diví, ja que es podrà fer el que convingui. Sí que s’ha de complir durant les festes a cavall en les places publiques.

3. No està permès portar puntes, encaixos blancs o negres de seda o de fil o de fum, ni tampoc els anomenats de Ginebra, tampoc poden ser incorporats a vestits, gipons de dona, casaques, faldilles, llenceria, guants, togues, cintes de barrets, lligues i tampoc a vestits que no siguin fabricats en aquests regnes.[8] Si ho són, està permès portar-los sense cap limitació tant homes com dones però, amb moderació, es poden usar cintes de realçament o brodat amb barreja d’or o de plata i de diferents colors.

4. Degut a l’abús que hi ha hagut d’uns anys ençà amb els adornaments de pedres falses i altres despeses inútils, s’ordena que cap home i dona del grau que sigui puguin comprar o vendre ni portar pedres falses que imitin els diamants, maragdes, robins, topazis o d’altres; si és així, rebran les penes expressades.

5. Tant homes com dones poden portar velluts llisos o treballats, negres i de colors envellutats, damassos, llaços, tafetans llisos o treballats[9] i gèneres de seda que siguin fabricats al regne  d’Espanya o en els seus dominis i a les províncies amigues amb què es tingui comerç.[10] La norma s’empara en el cinquè llibre de la Recopilació, lleis de la 21 a la 23 del títol número 12 sobre ordenances de juntes de comerç aprovades pel Consell. També es pot fer ús d’ornaments de faixes blanques, passamans o brodadures de seda al canto i res més, però que no excedeixi de sis dits d’ample i una sola guarnició i que siguin treballats al regne. Es fa l’excepció dels vestits dels ministres superiors, subalterns i inferiors dels tribunals de Madrid i dels de fora, inclosos els corregidors, jutges i regidors que haurà de ser negre. Pel que fa a les altres persones de la cort, ciutats, viles i llocs del regne i els de la població, es permet que siguin dels colors que estan en ús.[11] Els comediants, cantants i musics han de portar vestits llisos de seda, negres o de color fabricats en aquest regne. Es dona un any de termini a partir d’aquesta publicació per adaptar-se a la normativa.

6. És permès que els vestits d’uniforme lliurea[12] que es van donar als patges puguin ser de casaca, xupa i els calçons de llana o de seda, no es poden portar capes de seda sinó que han de ser de drap, baieta, sarja o d’altres que no siguin de seda; les mitges ho poden ser.

7. D’acord amb les lleis establertes per Felip II i Felip IV, no es pot tenir a casa més de dos lacais, tampoc més de dos lacais petits coneguts per ‘laguees’ o ‘bolantes’. Els casats poden tenir dos lacais el marit i dos la muller.

8. Els lacais, “llaquees” o “bolantes”, cotxers i mossos de cadires, no poder portar cap altre tipus d’uniforme que no sigui de drap i menys encara guarnicions de seda i de llana.

9. Quant a cotxes, carrosses, estufes, lliteres, faldons, carruatges, calesses o califes, d’acord amb el llibre 12 de la Recopilació, no poden ser brodats en or, plata o seda, ni folrats en brocat; han de ser sense franges, trenes o altres guarnicions, excepte tornassols de Damasc o teixits del regne o d’on es tingui comerç. Els serrells han de ser llisos ordinaris o amb franges de santa Isabel i màxim de quatre dits d’ample, i no poden estar pintats amb cap tipus de pintura o dibuix de temes mariners, històrics, de flors, mosquetons, llaços anomenats cabdells, escuts d’armes, timbres de guerra i perspectives; només podran portar alguna moderada talla. S’ordena als alcaldes que facin registres de les cases i de la cort. S’estipula que tenen dos anys de termini per fer complir aquestes normes.

10. Les cadires de mà no podran ser fetes de brocat, ni de tela d’or plata o seda ni portar bordats els folres, només tornassols de Damasc, serrells de llana de quatre dits d’ample, tampoc gafetes, punts de de seda i tatxes. Es donen dos anys de temps fins que s’hagin consumit les cadires fabricades.

11. Els colors dels cotxes han de complir tot l’anteriorment esmentat, que també s’haurà d’aplicar als cavalls, mules i matxos. Els cotxes de lliteres no podran ser de cuir ni estar puntejats.

12. Cap persona, sigui de la qualitat que sigui, podrà portar sis mules ni cavalls en els cotxes de la Cort i prop d’aquesta vila, passeigs públics de fora de la Cort que hauran d’anar amb quatre mules i si se’n porten sis, dues han d’anar al darrere.

17. Hem fet un salt per passar al capítol 17, que torna a tractar del vestir. Els oficials, ministrant de mans, barbers, sastres, sabaters, fusters, ebenistes mestres, oficials de cotxes funeraris, teixidors, pellaires, llauners, fundadors, adobadors, ferradors i d’altres oficis semblants o més baixos a aquests i també pagesos, jornalers, només poden portar vestit de drap, sarja, sargeta o baieta i d’altres de llana sense barrejar, només es permet que portin les mànigues i les voltes per les casaques de tornassol i ras, les mitges poden ser de seda, i els barrets folrats de tasseta.

18. La justícia pot anar a les cases a buscar, inquirir o fer altres diligències per indagar si es porten vestits prohibits. Al text i en nom del monarca constava: “Mano que es puguin entrar a les cases excepte a les dels sastres, bordadores i dels oficials dels Ministeris i mestres de cotxes, dauradors i basters.”

19. Qui no compleixi aquestes lleis, li serà imposat per primera vegada la pena de quatre anys de presidi tancat a Àfrica i la segona vegada del incompliment a vuit anys a galeres.

Consta que la llei va ser donada a San Ildefonso el 17 de noviembre de 1723. “Yo el Rey” i a sota hi diu: “Yo Don Francisco de Castejón, secretario del Rey nuestro Señor, la hice escribir por su mandato” i tot seguit hi consten els membres del Consell.

Donen un parell de referències sobre col·leccions d’imatges que mostren la moda femenina i masculina del segle XVIII.[13]

El control continua

Des de l’any 1723 que fou publicada la pragmàtica i segons alguns documents, el seguiment de la despesa per la compra i usos que es feia de teixits continuava. De l’any 1754 és un imprès que considerem interessant perquè es tractava de crear un llistat de totes les fabriques relacionades amb el tèxtil que podia tenir cada municipi. El document també és útil per poder conèixer els tipus de teixits que potencialment podien ser elaborats a la Península.

Las Justicias, y Regidores de los Lugares de este Partido, con la brevedad possible pasarán a mis manos una Relación individual de las Fabricas, Fabricantes, que fabrican de caudal propio para vender por si, aunque sea uno solo, y numero de Telares que cada uno mantiene; como los demás géneros expressados en la noticia siguiente deviendome dar cuenta siempre que se aumentaren, ó disminuyeren: Se previene que en cada Lugar solo hará mención de lo que hubiere, y nada más, lo que practicaran en pena de 25 JJ fs. barcelonesas. Gerona 18 de Setiembre de 1752. Signat: Cordoba

Relación de las fábricas, fabricantes, y número de telares que hay en el Lugar de —- . Corregimiento de Gerona.

En una columna hi consta el tipus de gènere i en l’altra, el nombre de maquinària disponible:

“De Paños”, numerats 16,23 ,26,28,24 y 30. A continuació hi diu de: Paños Bureles, Estameñas y Cordellares, Barraganes, Escotes, Bayetas, Terciopelo, Rifo, Damascos, Tisues de seda y rasos, tisues de oro y plata, Tasetanes dobles y Mantos y Velos, Escomillon, Escumillas para Mantos y Velos, Tercianelas, Gazas, Galones de plata y oro, Colonias y Cintas de plata y oro, Medias de Seda, Medias d’algodón, Medias de Lana y Estambre, Indianas, Lienzos de Lino, Algodon y Cañamo.

Fábricas de: Sombreros, Jabon, Ornos de Vidrios, Molinos de Papel blanco y de estrassa, Curtidos de Suela, Cordoban, Marroquin y de Badana, Gamuzas y Antes, Mantas, Naypes, Ollas de Yerro.

D’acord amb la composició d’algunes paraules és possible que qui va escriure la circular o bé el tipògraf impressor fossin persones de parla catalana, perquè veiem que d’entre d’altres singularitats trobem escrit: expressados, possible.

La manera de vestir

L’emperador Leopold d’Àustria l’any 1695 va nomenar comandant dels regiments alemanys a Catalunya el seu cosí el príncep Jordi Hesse, perquè ajudés el seu cunyat Carles II d’Espanya, casat amb Maria Anna de Neoburg, en la lluita contra les tropes franceses de Luis XIV.  L’esmentat príncep Jordi Hesse va escriure una crònica on deia que no havia tingut motius per faltar a la castedat i possiblement era degut a la manera que anaven vestides les persones que ell va conèixer (Voltes, 1980, p. 77):

abundancia de faldas y sobrefaldas, con galones y encajes de oro y plata, que ocultan casi por completo la figura, a la par que las mangas de tela de colores muy fuertes, los relicarios y medallas y las enormes sartas de perlas, que sujetan con joyas suntuosísimas, acaban de emborronar su perfil. Algunas ostentan relojes y cadenas preciosas, hasta llaves y campanillas, agnusdéi e imágenes piadosas, y rematando el conjunto aparece su cabeza constelada de moscas y mariposas de joyería.

No hem volgut fer més extensiu el text descrivint les innombrables maneres de vestir, segons els països i èpoques, però aconsello, per als interessats en el tema, el llibre de José L. Colomer y Amalia Descalzo.

 

A tall de cloenda

Les dinàmiques socials que es van anar desenvolupant durant el segle XVIII van propiciar que algunes persones gaudissin de drets senyorials i ocupessin càrrecs privilegiats com també alguns, d’amplis territoris, fet que per la manera d’anar vestits els atorgava una especial distinció que en ocasions era d’estil rococó,[14] a semblança de les monarquies i en especial la francesa.

Per aquest motiu la pragmàtica també pretenia evitar que les persones de rang inferior al de la monarquia, clergat i noblesa poguessin sobresortir entre la societat i no cal dir entre els més mancats de recursos. Un altre aspecte a considerar ens el comenta González (2013): “els vestits formen part de quelcom molt personal, íntim que intervé directament en la manera de fer-nos sentir perquè forma part de llenguatge intern i extern del cos i, a la vegada produeix un efecte emissor i receptor entre el subjecte i la mirada dels altres”.

Un dissenyador també deia que els teixits parlen, que per ell el fet de veure el color i tocar la textura d’una roba era suficient per inspirar-li el que volia fer. Aquesta opinió ens fa veure la importància i la sensibilitat que poden arribar a despertar les textures de les robes, sobretot les elaborades amb productes naturals.

Un altre aspecte a considerar de les normes restrictives és el de la recaptació d’impostos, tant de taxes aplicades als productes com les derivades de possibles transgressions. Sobre aquesta qüestió pot ser interessant consultar El sistema fiscal de les Diputacions Provincials[15] i també Reales Provisiones.[16]

 

Bibliografia

Albareda, Joaquim. La Guerra de Sucesión de España (1700-1714). Barcelona: Crítica, 2010.

Alva Nieva, Isabel María. Cuerpo y figurín. Poéticas de modernidad en la escena española (1866-1926). Màlaga: Facultad de Filosofía y Letras, 2015.

Asenjo González, María. Transformación de la manufactura de paños en Castilla. Las ordenanzas generales de 1500. Universidad Complutense de Madrid, 1978.

Colomer, Jose L.; Descalzo, Amalia. Vestir a la española en las cortes europeas (siglos XVI y XVII), vol. I. Centro de Estudios Europeos Hispánicos (CEEH), 2014, p. 209.

González Castro; Natalia, Andrea. Vistiendo una necesidad. Universidad de Palermo. Facultad de Diseño y Comunicación, 2013.

Iradiel Murugarren, Paulino. Evolución de la industria textil castellana (siglos XII-XVI) Ediciones Universidad de Salamanca, 1974.

Pérez Toral, Marta. “Tejidos y téxtiles en la vida cotidiana del siglo XVII”. Revista de Investigación Lingüística, nº 20 (2017); pp. 195-219.

Racinet, Albert. Historia del vestido. Edit. Libsa, 2ª edición, 1992.

Voltes, Pedro. La guerra de Sucesión. Memorias de la Historia. Barcelona: Planeta, 1990.

 

 

Notes

[1] Felip duc d’Anjou o Felip V (Versalles, 1683-Madrid, 1746).

[2] En aquesta ocasió Felip V regnà des del 1724 fins a l’any 1746.

[3] https://ca.wikipedia.org/wiki/Decrets_de_Nova_Planta

[4] El govern espanyol va lliurar als ajuntaments una Reial Ordre comunicant l’acord de pau que s’havia signat i les normes que s’havien de seguir, signada el dia 15 d’octubre de 1725, (Correspondència AMP)

[5] Turró i Anguila, Jordi. Història del Baix Empordà. Continuïtat i canvi en el segle XVIII (1714-1793). Diputació de Girona, 2006, p- 371-447.

[6] El toisó d’or és la insígnia de l’orde de cavalleria fundat pel duc de Borgonya i comte de Flandes, Felip III de Borgonya, l’any 1429. Està vinculada a la dinastia dels Habsburg i a les corones d’Àustria i Espanya. Felip VI és el gran mestre dins la branca espanyola. Recentment ha rebut el toisó d’or la princesa Elionor.

[7] Llibre consultable a Internet. Novisima Recopilación de las leyes de España, publicada por el Señor Don Felipe II en el año 1567 reimpresa el 1775. Anterior a aquesta hi havia la Pragmàtica de l’any 1494 que regulava el comerç de gèneres de roba i una altra de l’any 1500 sobre la fabricació de teixits.

[8] Una reial cèdula datada el dia 18-4-1723 inclosa a la correspondència de l’Ajuntament de Palafrugell feia saber que no era permès importar roba feta procedent de Marsella, de les províncies de la Provença, Llenguadoc i d’altres parts de França al Mediterrani

[9] Tafetà, teixit compost de seda fina espessa.

[10] Obrers especialitzats en la creació de artesania i complements tèxtils vinguts de Flandes, es van instal·lar a la costa mediterrània de Valencia avall.

[11] Entre els anys 1713 al 1740 la classe mitjana emprava colors de gamma de vermell fins a marró clar i a partir del 1750 s’imposa el color negre. A França durant el regnat de Lluís XV la cort vestia relativament austera però va esdevenir extravagant, fet que molestava la monarquia. Els mirinyacs van anar augmentant de mida fins a tenir sis metres de circumferència, però la forma de vestir va anar esdevenint més pràctica, emprar sabates planes i rellotges, es diu, d’inspiració masculina.

[12] Lliurea és el vestit amb colors i adorns distintius que els nobles feien portar als seus criats.

[14] El Rococó és un estil artístic que es va desenvolupar a França entre els anys 1730-1760 i tenia preferència pels colors lluminosos, suaus i clars, amb dissenys inspirats en la natura.

[15] El sistema fiscal de las Diputaciones Provinciales durante los siglos xix y xx: la recaudación de tributos. Pensamiento económico en España. Saragossa, 2001. Archivo Diputación Provincial de Albacete, Archivo Diputación Provincial de Toledo. Consultable en Internet.

[16] Reales Provisiones y Pragmáticas de Su Magestas. Tomo IV. http://datos.bne.es/edicion/a5164118.html

 

 

El sol de dia i el sol de nit

Recordo que de joveneta la meva mare i jo vam mantenir una conversa que va portar que ella em digués:

-Hi ha un sol de dia i un sol de nit.

-La lluna, vol dir? – vaig preguntar-li.

-No, la lluna no, ja ho sabem que hi ha la lluna; em refereixo a un sol de nit.

Vaig quedar un xic desconcertada, però semblava que la mare ho deia convençuda. No hi vaig donar més importància i tampoc li vaig demanar que me’n donés més explicacions. Ara em penedeixo de no haver-ho fet, de no haver-li preguntat més coses per veure què sabia. Penso que en aquell moment vaig experimentar la sensació que deia una cosa fora de lloc, perquè a l’escola mai m’havien explicat un fet com aquell.

La mare havia nascut l’any 1906, va tenir sis fills i era una persona vital i havia superat favorablement les diverses vicissituds pròpies de la vida; possiblement la hi va ajudar el seu esperit treballador però sempre fugint de la subordinació, tarannà que la va acompanyar fins als 93 anys.

Tenia confiança en la vida, com si disposés d’una fe o vivència espiritual personal que la protegís. Alguna vegada havia dit: “Deixeu fer a Déu, que és una bona persona”, o també, “Déu et pot constrènyer però no t’ofega”. Un dia que estava amb els meus germans, no sé què vàrem dir i ella ens va retreure: “Teniu un costum molt lleig que haureu de corregir, i és que sempre veieu el mal en els altres, i heu de saber que el mal també està en nosaltres”.

O sigui, que la mare a nivell de la cosmologia sabia que hi havia un sol de dia i un sol de nit o un de blanc i un de negre i que nosaltres, els humans, també tenim aquestes dues condicions. És evident que ella havia hagut de reflexionar sobre aquests dos aspectes, fet del qual ara estic meravellada, perquè personalment no és fins aquest moment que m’interesso per l’ombra del nostre sol, que podria ser el sol negre o el sol de nit que deia la mare. Tal vegada es referia a Saturn, que és contraposat al sol, o al que ara anomenem forats negres, no ho sé. Ho investigaré i potser en podré dir alguna cosa més. En cas que decideixi fer-ho seria a partir de la informació que em lliurà molts anys enrere la mare.

 Imatge: doble espiral  Tassili al sud d’Algèria, al desert del Sàhara (art prehistòric)

 

 

El gos salvador

En una de les viles on vaig exercir d’infermera, anava sovint a casa d’un pacient que a causa del seu precari estat de salut no podia venir per ell mateix a la consulta.

L’home vivia en una casa pairal però habilitada de forma funcional amb un estil modern. Quan anava a visitar-lo i entrava per la porta del jardí em venia a rebre un gos bastant gros de color negre que movia la cua i m’acompanyava fins a les escales que comunicaven amb el primer pis de l’habitatge. Jo li deia: “Hola, simpàtic.”

En contraposició a aquest gos tan falaguer, just al peu dels esglaons que pujaven a la casa hi havia un altre gos lligat que bordava com un desesperat i també roncava ensenyant uns ullals tan afilats que semblava un veritable llop sortit del bosc. Feia basarda veure’l. A més donava batzegades amb molta força a la corda amb què estava subjectat.

La distància fins on ell arribava i el tros que quedava fins a les escales era d’escassament un metre i mig, penso. La senyora de la casa m’esperava just en aquest punt i en ocasions li havia preguntat: “El gos no pot arribar fins aquí on som, oi?· I em deia que no, que no hi podia arribar.

Un dia quan entrava per la porta del jardí, la senyora baixava per les escales, i en arribar a baix de tot, va i deslliga el gos. L’animal arrenca a córrer i va venir directe allà on era i, just quan va fer el salt d’atac ⸻suposo que anava a agafar el coll, faig uns passos enrere tot posant-me el braç en aquesta zona, ensopego amb les pedres d’un parterre i caic d’esquena sobre les plantes. La gran sort va ser que l’altre gos, potser conscient de la situació, va reaccionar fent un gran salt per interceptar per un lateral l’animal agressor, va tirar-lo a terra i va estar una estona retenint-lo mitjançant una baralla, temps suficient per aixecar-me i córrer escales amunt cap a dins de la casa.

Sentia que el cor m’anava a cent i suposo que devia estar pàl·lida a causa del gran espant que vaig tenir. La senyora de la casa no deia res, no es va immutar ni va demanar cap tipus de disculpes per aquell gest inexplicable. Vaig exclamar: “Què ha fet, de deslligar el gos quan entrava a casa seva!” No va respondre.

La gèlida actitud d’aquella persona afegida possiblement a la puixança adrenèrgica que experimentava, devia haver distorsionat la imatge d’aquella persona fent que li veiés un rostre que expressava  mig somrís, semblant diria, al de la coneguda dama que el famós pintor florentí Leonardo da Vinci va pintar.

És curiós que ara mirant els fets retrospectivament, m’adoni que aquell dia en qüestió de pocs minuts vaig experimentar dos sentiments contraposats. El d’una extrema decepció i desconfiança envers un ésser humà i al mateix temps emoció  d’agraïment generat per la noblesa, intel·ligència i valentia d’un gos que només veia de tant en tant.

És lògic que el que vaig a dir ho consideri d’aquesta manera, penso que el gos negre  em va salvar la vida, perquè si no hagués intervingut en aquell moment, dubto que per mi mateixa hagués pogut afrontar l’atac.

Una vegada finalitzades les cures fetes al senyor de la casa i abans de sortir em vaig assegurar que el gos estava lligat. El meu defensor es va acostar i vingué a acompanyar-me fins a la porta de sortida. Vaig acariciar-lo una estona i li vaig donar les gràcies. Estic segura que va entendre el que li estava dient.

He adjuntat una imatge en què no hi apareixen gossos, sinó que representa la lluita entre  un lleó i un drac, i que considero d’allò més adient per il·lustrar la narració.

Escultura del segle XIII de la catedral de Sant Virgili de Trento.
Escultura del segle XIII de la catedral de Sant Virgili de Trento.

Un paquet a Nova York

Sempre ens va quedar el dubte de saber si l’encàrrec de portar un paquet a Nova York i el fet de tutelar una persona d’edat que no coneixíem tenien alguna relació. Si més no és curiós que succeeixi en un mateix viatge. M’explicaré.

L’any 1990 amb la meva amiga M. del Carme vàrem decidir viatjar als Estats Units. El principal motiu era que el dòlar valia 80 pessetes, preu baix sense precedents, a més, si compraves un vol transatlàntic d’anada i tornada podies gaudir de dos vols domèstics a l’interior del país. Vàrem escollir visitar San Francisco i Orlando.

Vaig comentar aquestes vacances a un dels metges amb qui treballava en una vila de la demarcació de Girona. Transcorreguts uns dies, el doctor em va dir: “Rosa, tinc un pacient que ve a la consulta particular que m’ha demanat si et podries emportar un paquet a Nova York, on aniria a buscar-lo a l’aeroport un seu familiar”. Vaig dir-li que sí.

El dia abans de començar les vacances, vingué a la consulta d’infermeria el senyor a portar-me el paquet. Era un home de mitjana edat a qui no havia vist mai, vaig pensar  que possiblement era d’una altra vila. En agafar el paquet m’adono que pesa molt i, li dic:

—Sí que pesa. Què hi porta, a dins?

—Diaris —contestà.

—Deuen estar molt comprimits que pesin tant. Podem donar-hi un cop d’ull?

—Ui, no! —va respondre—. Com pot veure, el paquet està molt ben embolicat i seria un enrenou desfer-lo.

—Entendrà, senyor, que sense saber el tipus de producte que  transporto és arriscat agafar-l’hi —vaig insistir-li.

—Que no li ho estic dient? Hi ha diaris.

—Ho sento molt, però en aquestes condicions no m’atreveixo a emportar-me’l .

—Vaja, doncs ara què? El doctor em va assegurar que vostè em faria aquest favor.

—Sí, és veritat que li ho vaig dir, però pensava que podria conèixer el contingut de l’embalatge.

Va agafar el paquet, que no portava cap identificació, i se’n va anar. Més tard vaig preguntar a la recepcionista si sabia qui era aquell senyor i em va dir que no, no li va demanar el nom perquè li va dir que jo ja sabia de què anava.

 

L’aeroport de Barcelona

L’endemà mentre estàvem fent cua a la zona de facturació d’equipatges de l’aeroport de Barcelona, va venir una senyora i ens preguntà:

—Bon dia, perdoneu, vosaltres viatgeu a Nova York?

—Sí —li responguérem.

Si us plau, em podeu fer un favor? La meva mare viatja ella sola a casa d’un seu fill que viu a Nova York. Us faria res acompanyar-la fins a la sortida de l’aeroport de l’allà? Tinc por que es faci un embolic, a fora l’estaran esperant.

—Cap problema, no pateixis. La hi acompanyarem —li vàrem dir.

—Moltes gràcies, no sabeu el favor que em feu.

Ens vàrem apuntar el número del seu seient dins l’avió i de tant en tant, quan ens aixecàvem per estirar les cames, l’anàvem a veure i preguntar-li si estava bé. Sempre ens deia que sí.

En aquesta ocasió vàrem veure que les normatives de vol adreçades als passatgers, aquelles que gairebé mai llegim, incloïa un llistat de productes que no estava permès portar a bord, com per exemple matèria orgànica com plantes, terra, embotits, cargols, drogues, etc. Després de llegir-lo, vàrem comentar: “T’imagines que dins d’aquell misteriós paquet hi hagués hagut xoriços. Ens els hauríem hagut de menjar com va fer la Sofia Loren amb la mortadel·la. Si fossin xoriços, rai.”

Una de nosaltres també va fer el comentari: “T’imagines que si per aquelles coses a la sortida de l’aeroport no trobem la família, què fem?” Però vàrem pensar que ella segurament tindria anotat el número de telèfon i la direcció del seu fill i evidentment alguna cosa faríem.

 

L’aeroport de Nova York

Mentre estàvem totes tres davant la cinta transportadora d’equipatges esperant que arribessin els nostres, vam veure passar dos agents de la policia amb gossos raça Basset amb un sobrellom de color verd que deia en anglès “protecció de la naturalesa”, eren canins experts a detectar substàncies dins els equipatges. Era evident que el control de productes biològics estava del tot supervisat. Ens vàrem sentir alleujades quan els familiars de la senyora i ella mateixa se saludaven. Ens vàrem fer un recíproc i cordial comiat.

En el decurs d’aquestes tres setmanes que vàrem estar de vacances, com en altres ocasions, ens va succeir alguna anècdota divertida i d’altres que no tant, però no els vàrem donar importància perquè tot va acabar bé. Una va ser un intent d’atracament a la sortida d’una boca de metro que feia cul de sac i era de nit; sort d’una parella que va sortir  del metro una mica més tard que nosaltres.

Imatge de nit sobre el pont de Brooklyn amb les torres bessones al fons
Imatge de nit sobre el pont de Brooklyn amb les torres bessones al fons

L’altra va ser que l’autobús en què viatjàvem al parc de Yosemite va quedar avariat precisament sobre els rails del tren d’un pas a nivell. Vàrem baixar tots de l’autobús i alguns dels homes que també feien l’excursió van empènyer l’autocar fora de la via. Van tardar una hora a arreglar-lo.

 

Explicar els fets

A la tornada i durant un sopar d’amics un d’ells després d’escoltar-nos explicar el viatge va comentar: “M’imagino el titular que hauria sortit publicat a La Vanguardia: ‘Dos españolas retenidas en el aeropuerto de Nueva York por transportar hachís’.

No diguis aquestes coses, li vàrem comentar, tot i que podia haver estat possible. A més, li vaig dir, que uns dies després d’arribar de viatge m’havia de presentar a un examen oficial per a oposicions restringides. Imagina’t la situació.

El nostre divertit amic diu: “Doncs hi afegim ‘una de las mujeres tenía que superar en breve un examen académico de salud pública’”.

Un dia, quan feia bastant de temps que ja no treballava al consultori d’aquella vila, vaig coincidir amb l’administrativa del dispensari i durant la conversa va comentar: “Ets una persona amb estrella”. No li vaig preguntar què li havia fet pensar això, però podria tenir una explicació. Un dia li ho preguntaré.

El naufragi del vapor ‘Alger’ a les illes Formigues l’any 1899.

Presentem un breu resum de l’accident que va sofrir vaixell francès Alger,[1]  mentre navegava des d’ Alacant a Marsella i en passar per la zona de les illes Formigues degut al mal temps i a la poca visibilitat va xocar amb un dels setze illots que conformen l’escull de les illes Formigues.[2]  Hem conegut els fets  per un document localitzat al Arxiu Municipal de Palafrugell, la col·lisió va succeir a dos quarts de cinc del matí del divendres  dia 8 abril del 1899.  La tripulació estava formada pel capità Antoni Felippe, els oficials Juan Antonio Pierre i Juan Bautista Viano i 23 passatges més,  sortosament  tots van poder rebre els socors dels pescadors de la zona, del cabo de mar Juan González i el sergent de la Guàrdia Civil Àngel Bendaño, sense que ningú hi hagués perdut la vida.

Característiques del vaixell

El vaixell Alger, que va rebre el nom de la capital d’Argèlia quan era territori francès, va ser construït a unes drassanes de Marsella l’any 1865 i el propietari era Forges & C. de la Mediterranné La Seyne compangnie Mixte i va estar  autoritzat per fer la línia marítima  de Marsella-Nord d’Àfrica. Després d’haver consultar el llibre Lloyd’s Register of Shipping de assegurances de vaixell  dipositat a la biblioteca del Museu Marítim de Barcelona, n’hem pogut obtenir les  següents dades tècniques:

Eslora, 230,9 peus, mànega 26.4 peus,  puntal: 17,5 metres, calat des de la línia de flotació, aproximadament. 2 metres, nombre de pals 3, tonatge brut 840 tones, volum intern en tones Moorson 1.680, cavalls de vapor del motor (CV) 144, només tenia cinc anys de vida .

Subhasta de les mercaderies

El Consol de France amb data 4 de juliol de 1899 comunicava que de productes que havien pogut recuperar del naufragi serien posats a subhasta per les persones que volguessin comprar-los. Una circular del dia 20 d’abril de l’any 1899 -dipo­sitada a l’AMP- hi consta l’inventari dels productes.

Logotip de la companyia  anglesa asseguradora de vaixells. Font: Museu Marítim de Barcelona
Logotip de la companyia anglesa asseguradora de vaixells. Font: Museu Marítim de Barcelona

[1] L’ article complert es pot llegir a:  Rosa M. Masana. El naufragi del vapor francès ‘Alger’ a les illes Formigues l’any 1899. Revista del Baix Empordà número 48, pàgina 116, any 2015. També hi ha  una  còpia de l’article a la  Biblioteca del Museu Marítim de Barcelona   

[2] Informació obtinguda d’un document dipositat a la correspondència de l’ajuntament de Palafrugell de l’any 1899. Arxiu municipal de Palafrugell (AMP)

El meu agraïment a Rafael Algarra, capità de vaixell mercant per la interpretació de les dades de la companyia asseguradora del buc.