Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Telegrafistes de Palafrugell (1884-1914) [1]

Primitiu aparell telegrafic (Viquipèdia)
Primitiu aparell telegrafic (Viquipèdia)

La xarxa elèctrica telegràfica d’Espanya es vaalafrugell (1884-1914) [1] implantar entre els anys 1852 i 1900, i el telèfon entre el 1877 i el 1936. A Palafrugell, els senyors Manuel Juvert i Josep Genís i Sagrera, emparats en el Reial Decret, de 30 de juny de 1871, article 410, sol·licitaven a la Direcció General de Correus i Telègrafs permís per enllaçar telegràficament la vila amb Palamós. Els costos havien de córrer a càrrec de particulars i de l’Ajuntament, per a la qual cosa havien d’aconseguir subscriptors per sufragar les despeses, tot i que després el servei seria propietat de l’Estat. Amb data 23 de febrer de 1883 s’autoritza la instal·lació dels 15 km, i entre d’altres materials es va emprar pòsters de pi silvestre del país carbonitzat i embreat. El dia de Sant Joan del mateix any s’inaugura l’estació telegràfica. El senyor Ramon Piera, expert en ferrocarrils, ens comenta que el sistema de Samuel Morse, inventat l’any 1844, va ser substituït pel telègraf de L.Breguet (París 1804-1883) que funcionava mitjançant lletres i números en lloc de punts i ratlles.

 

Codi de Samuel Morse ( Viquipèdia)
Codi de Samuel Morse ( Viquipèdia)

El treball de les telegrafistes

La creació del servei telegràfic de Palafrugell va necessitar que fossin contractades diverses professionals de la telegrafia. Un article titulat ”Por algo se empieza” informava que s’havia obert una convocatòria per cobrir places de telegrafistes en situació de temporeres, les candidates havien de tenir 16 anys i només treballarien durant el servei diürn. També deia que abans d’ocupar els locals, aquests serien habilitats perquè no coincidissin homes i dones.[2]

Les telegrafistes havien d’ estar degudament preparades i haver estudiat assignatures com: Aritmètica, Comptabilitat, Gramàtica castellana, Francès, Geografia general, disposar de nocions de Física i de Geometria, però també i en especial havien de tenir domini del Codi de Samuel Morse que estava basat en un sistema de punts i ratlles que significaven les lletres de l’alfabet i els números. Un altre dels requeriments era que disposessin de bona recepció d’oïda.

Donades les exigències envers el grau de preparació acadèmica i de les condicions laborals que demanaven mantenir la atenció de manera continuada i també per la solera que disposaven d’essers els funcionaris més antics de l’Estat, feia que tot plegat la ciutadania les tingues ben considerades, a més sembla que la retribució econòmica que rebien era proporcionada. [3]

El mes d’agost de l’any 1884, la premsa informa: «Han sido aprobadas como auxiliares de telégrafos, 17 señoritas que tenían solicitado examen, las que muy en breve comenzarán á prestar sus servicios como tales en la estación central, donde se están verificando las obras necesarias para habilitar el local donde se encuentren convenientemente instaladas. Es muy natural señores; no me extraña la noticia: siempre fueron las mujeres duchas en telegrafía.» [4] La paraula duchas, segons el diccionari, vol dir que tenien destresa. Ens hagués agradat saber el nom les telegrafistes que van ser aprovades, però no n’he trobat documents.

L’any 1896, l’oficina de Correus estava situada entre el carrer Botinas i l’Hostal d’en Torrent, no es pot confirmar si es tractava del mateix local equipat per la telegrafia; i l’any 1904, estava situada al carrer General Mola, actualment carrer del Valls.

El dia 26 d’agost del 1899 novament l’oficina de Correus i Telègrafs va ser instal·lada a una casa propietat de Rosendo Girbal, al carrer Sant Antoni número 3, actualment conegut com el carrer Estret.

Rafela Bordons Luna

El motiu de voler presentar novament un article que havia estat publicat, és per poder donar a conèixer a la telegrafista Rafela Bordons, que hem localitzat recentment a un document de l’any 1916 de la correspondència municipal guardat al Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP).

Es tracta de la notificació feta per Rafela Bordons el dia 24 de juny de l’any 1916 al batlle de Palafrugell comunicant-li que prenia possessió del seu càrrec a la estació telegràfica de la vila, li deia que: Li oferia els seus serveis i la cooperació personal per tot allò en quan als limitis reglamentaris i pel bé públic.[5]

La esmentada notificació ens transmet la percepció que la Rafela era una noia decidida, experta en la seva tasca i que coneixia les atribucions legals en el desenvolupament del seu càrrec.

Un altre document que ens dona testimoni de la Rafela el trobem a la publicació ‘La Correspondencia de España’ del dia cinc de juliol de l’any 1916 on hi publicava la llistat d’ empleats que havien de fer canviar de lloc de treball , entre ells hi havia també ferroviaris. A la llista hi em pogut veure a la Rafela Bordans que tenia la qualificació d’auxiliar tercera i era traslladada de Barcelona  a Palafrugell. [6]

Molts any desprès dels fets esmentats, al diari L’Autonomista del dia 22 de juliol del 1934, publicava els noms de dues telegrafistes la vila, la Victòria Cortí Montselvà i la Adelaida Solano, sense que haguem fet gestions per saber-ne quelcom més.

Comentar que aquestes petites aportacions envers el treball femení realitzat a un gran nombre de viles, ens ajuden a elaborar estudis més extensos i contextualitzats que ens permeten crear un vast cos de coneixements sobre les tasques realitzades per les dones al llarg de la història i que sovint han estat poc tractades, han passat podríem dir sense gairebé fer soroll. Sortosament i des de fa anys que es publiquen articles i llibres que posen en valor les vides de les dones a la nostra societat, en aquesta línia citem a la autora Mª Cruz del Amo, 2008, que tracta de manera extensíssima  el rol que va interpretar la dona durant la mitat del segle XIX . [7]

Notes


[1] Rosa M. Masana. Dones Emprenedores. Palafrugell 1857-1914, any 2013 , pag. 117. També  Dones Emprenedores. Palafrugell 1857-1914, any 2016 Segon volum, pagina 57.

[2] Por algo se empieza. El Palafrugellense 18/8/1884. AMP

[3] Disposen de dades força posteriors a les de l’ any que tractem però, ens pot servir d’orientació el  sou que cobraven  les telegrafistes l’any 1932 que oscil·lava  entre les  3000 a les  3.700 pessetes o bé  entre les 2.500 a  les 3000 pessetes.  Baix Empordà, 20 de febrer de l’any 1932

[4] El Palafrugellense, 31 d’agost del 1884.

[5] Correspondència de l’Ajuntament de Palafrugell 24/6/1916.  AHP

[6] La Correspondencia de España. Año LXVII, núm.21.329. Dins la secció ‘Comunicaciones’, apartat,  ‘traslados’. Volen agrair en aquesta àrea de la recerca, l’ajut  rebut dels professionals del (AMP).

[7] Mª Cruz del Amo del Amo. La família y el Trabajo femenino en España durante la segunda mitat del siglo XIX. Universidad Complutense de Madrid, 2008.

La infermera rural i una tempesta de llamps

 

Mentre treballava d’infermera al consultori municipal de la Bisbal quan estava situat al edifici d’estil colonial anomenat Torre Maria, va succeir que durant uns dies va ploure amb intensitat i els llamps i els trons eren molt abundants. Es tractava d’una tempesta postestival .

Fa poc, que  he pogut conèixer la data que van succeir els fets. Era el dia  26 d’octubre  de l’any 1991 cap a les vuit del vespre quan ens van avisar al metge i a mi perquè anéssim a atendre una urgència en una casa pairal de Sant Miquel de Cruïlles, vila propera a la Bisbal.

Una nit molt fosca

La tempesta va provocar que els carrers de la Bisbal es quedessin sense llum, però amb el cotxe del metge vàrem arribar fàcilment a Sant Miquel per un camí de terra bastant enfangat. Encara plovia però les llampegades eren llunyanes, prova que la tempesta s’allunyava en direcció les Gavarres i possiblement cap a Cassà de la Selva.

Després de fer un tram de camí, veiem els llums de dos lots que ens feien senyals que ens aturéssim. Eren dos guàrdies civils que ens estaven esperant que arribessin després de donar-nos l’avís. Les dues figures humanes entremig d’aquell entorn tan fosc feien impacte perquè a més anaven vestits amb capes impermeables i al cap portaven el clàssic tricorni d’aquest cos policial. Les imatges em van fer recordar algunes de les pel·lícules espanyoles que havia vist anys enrere.

Dins el mas

Entrem al mas guiats per la llum dels lots dels guàrdies civils, les persones que en aquell moment hi havia dins la casa ens van informar que al teulat hi havia una persona que possiblement havia estat sorpresa per un llamp. La causa va ser que Àngel Llonch, ara n’he sabut el nom, que era el paleta encarregat de fer les obres d’arranjament al mas emprat com a segona residencia, va pujar a la teulada per tapar amb un plàstic la gotera que s’havia produït.

Dos dels homes que estaven en aquell recinte tan fosc de dins la casa van dir: “Mirarem de pujar al teulat i baixar-lo.” De tant en tant les llampegades  mostraven una lleugera claror que ens permetia veure’ns una mica les cares. Aquella remor dels trons i saber que estàvem esperant que baixessin una persona electrocutada configurava un ambient que podíem definir com a dantesc.

Al cap d’una estona veiem com les dues persones que havien pujat al teulat, descendien per l’escala interior del mas a poc a poc i amb esforç portant en braços l’Àngel. El varen estirar a la sala i el metge i jo, impressionats, vàrem fer-li un reconeixement intentant localitzar algun signe de vida palpant en diverses zones els batecs cardíacs, encara que els signes de sense vida eren evidents, com també les seves dilatades pupil·les, que confirmaven la gravetat. Vàrem deduir que la zona d’entrada del corrent elèctric del llamp al cos va ser per la zona esternal (part anterior del pit) possiblement atret per l’efecte d’un objecte  metàl·lic que portava penjat al coll. Per casualitats de la vida fa poc que a la Bisbal he tingut ocasió de parlar amb una cunyada de l’Àngel   informat-nos  que  en aquell moment ell només tenia 44 anys.

El metge i jo vàrem tornar a la Bisbal gairebé sense dir-nos res, estàvem impactats i fins i tot diria que frustrats, perquè en aquestes dramàtiques situacions quan no és possible fer res per restablir la vida d’una persona, et deixa una sensació de disgust com un sense sentit professional. Sortosament el treball del dia, quan la majoria de les nostres accions són resolutives, atenuen la sensació d’impotència que et produeixen aquests casos extrems.

Davant dels fets com poden ser els impactes per llamps, només podem fer dues coses: equipar correctament les instal·lacions amb parallamps i donar consells preventius. Per aquest motiu adjunto l’adreça d’una pàgina de Protecció Civil que és força interessant i instructiva.

Transmissió d’informació humana-canina

A casa sempre havien tingut gossos, un gat i altres animals, com la Pepa, una garsa que no podia volar i vivia al pati de casa i també la Blanqueta, un conill tot blanc que entrava al menjador i es posava dret al calaix del pa de la taula del menjador perquè li donessin un crostó.

Van ser famosos el Neró i la Xita, que van tenir una llarga vida i molta descendència i eren diversos els veïns que tenien un fill d’ells dos. I per descomptat entre d’altres el Dic, gos de raça Basset que a més de tenir el pèl molt brillant era simètric de formes i al màxim d’intel·ligent, però a més estava dotat de molt nas; o d’intuïció, no ho sé.

El bany

Banyar el Dic era una de les meves tasques que d’entre d’altres portava a terme per facilitar el treball a la família. Fer aquesta feina era com una odissea, perquè al Dic no li agradava gens trobar-se ensabonat fins al coll amb xampú caní, tot i que desprès li agradava que l’eixugués amb la seva tovallola i el fes córrer per afavorir l’efecte assecador elèctric. És curiós perquè deien que era un gos d’aigua, perquè sempre que veia un toll hi passava pel mig i no cal dir si era un rierol d’aigua corrent. Una vegada va caure dins d’un rec i després no podia pujar. Em vaig haver d’estirar a terra i intentar agafar-lo per una pota quan ell feia esforços per sortir. Em devia la vida.

Doncs el que volia explicar. Alguna vegada li havia dit: “Dic, després de dinar et dutxaré”, fins que vàrem veure que entenia les paraules perquè tot seguit de pronunciar-les desapareixia de la nostra vista i no sabíem on s’havia posat. La manera va ser no fer-li cap comentari al respecte.

Un dia la Júlia, la meva cunyada, em va preguntar:

—Que li has dit al Dic que el dutxaries?

—No, però ho he pensat —vaig respondre.

—Doncs t’ha endevinat el pensament, perquè fa estona que deu estar amagat per algun lloc —va respondre

La Rosa, el Cisco i el Dic, any 1972 aprox. (imatge Marià Masana)
La Rosa, el Cisco i el Dic, any 1972 aprox. (imatge Marià Masana)

Un doble sentit

Era coneguda la capacitat d’observació que tenia el Dic, tenia una manera de fer que consistia a quedar-se’t mirant una estona, feia la impressió que no passava de tu, com a vegades fem nosaltres que estem ocupats en diverses coses i desconeixem el que succeeix en l’entorn més immediat. Penso que el Dic tenia apamada tota la família, sabia el peu que calçaven tots i pel que fa a mi, de segur que havia relacionat la manera com me’l mirava quan el volia banyar i havia relacionat causa i efecte.

M’explico. En mi mateixa havia observat que segons el regular ritme biològic que tenim tots, i més accentuat les dones, hi havia dies que tenia més propensió a fer neteja a fons de tot allò que considerava que ho necessitava. És possible que el Dic, bé fos per la meva flaire que devia conèixer o perquè em veia més atrafegada netejant, havia arribat a deduir que tenia tots els números perquè en algun moment o altre del dia es trobés de cop dins d’una banyera. D’altra manera no sé quina explicació té. Telepatia?

No sé què us pot semblar a vosaltres, però observant la fotografia es pot veure fàcilment que el Dic era un gos estimat per la família i que tenia aspecte de serenitat, d’observador i, per descomptat, intel·ligent.

Un viatge amb el pare a França i el record de la Angelina

 

 Els meus avis Marià Masana Fontanet, nascut el 1891, i Àngela Torrell Turull van tenir sis fills: Teresa, Josefina, Joan, Antonia, Jaume i Isidre. En Joan, el meu pare, es va casar amb Anna Ribas i també van tenir sis fills, jo vaig ser la darrera a néixer. El tiet Jaume es va casar amb Secundina Mars i van tenir dues filles, l’Angelina i l’Elena, que esmentaré en aquestes pàgines.

Després d’acabada la Guerra Civil Espanyola, l’any 1939, el tiet Jaume i la seva família van exiliar-se a França i després d’haver hagut de viure força vicissituds van poder-se obrir pas en la vida, formar noves famílies i viure amb un nivell alt de comoditat.

Sempre he recordat el dia que van venir a Terrassa l’Elena i en Jacques Poitu per conèixer la família. Jo tenia uns sis anys i l’arribada va ser espectacular pel tipus de cotxe que portaven. L’Elena era molt guapa i anava perfectament vestida, lluïa una bossa de mà i unes sabates de taló de conjunt amb el vestit. Desprenia una flaire molt agradable, res a veure amb les usuals Maderas de Oriente.

Semblaven una parella de les pel·lícules de Hollywood que projectaven al cinema Doré, situat a cent metres de casa i del qual la família n’eren assidus, menys el pare, que preferia, deia, anar al Sevilla, a veure cuixa.

La mort d’en Marià

L’any 1960 el nostre germà Marià, amb només 33 anys, va perdre la vida a causa d’un accident de moto. Va ser una gran desgràcia per tots nosaltres i per als amics i família que el coneixien i van venir a casa a donar-nos el condol. El nostre cosí Josep Codina va dir-nos: “Hauríem de donar la notícia al tiet Jaume de França. Us en donaré l’adreça.” Ningú de casa la tenia, de manera que jo també la vaig voler copiar i l’endemà mateix li vam enviar una carta.”

Proposo al pare anar a França

Havien passat quatre anys d’aquell tràngol i jo havia complert els 19 anys, per la qual cosa vaig proposar al pare anar a veure el seu germà a França. El pare havia nascut l’any 1897 i tot la seva edat em va preguntar: “Rosa, tu sabries com anar a casa d’en Jaume?” Decidida, li vaig respondre que sí, perquè feia poc m’havia comprat un atles universal de geografia on havia localitzat el poble del tiet prop d’Orleans. “D’acord. Si ho tens tan clar, anem-hi”, va respondre.

Després d’obtenir els passaports, un dia a mitja tarda agafem el tren dels catalans per anar a l’estació de França de Barcelona i allà vam adquirir un bitllet fins a Orleans. La mare ens havia preparat entrepans i el pare havia omplert la bota de vi que portava penjada a l’espatlla.

Aquell viatge nocturn a un lloc desconegut era una aventura. El pare en un moment de dubte va comentar: “N’estàs segura, Rosa, que anem bé?” Li vaig dir que sí, però no les tenia totes. Però sortosament vam arribar a Portbou i vam fer el canvi de tren reglamentari. El comboi francès era més còmode i deien que la distància entre rails era més gran.

Estació de Portbou amb  un tren modern (Imatge de Viquipèdia)
Estació de Portbou amb un tren modern (Imatge de Viquipèdia)

El viatge va ser feixuc. Tota la nit asseguts i pendents de llegint el nom de les estacions per no passar-nos de llarg, fins que vam veure un rètol que deia Orleans, i a correcuita vam baixar del tren.

Amb taxi a casa del tiet Jaume

Desconeixia que els mapes tenen una escala que indica la distància existent entre poblacions, sense pensar que un mil·límetre pot equivaler a diversos quilometres. Per tant a Orleans agafem un taxi i amb l’adreça en mà, el taxista emprèn viatge. Després de recórrer uns cent quilòmetres s’atura davant d’una casa amb hort. Paguem el servei i ens quedem sense un ral. Ni fet exprés: només teníem disponibles els diners per al bitllet de tornada.

El tiet Jaume en veure un taxi parat va sortir de casa seva, i quan els dos germans es trobaren de cara, es van abraçar i diria que l’abraçada va durar cinc minuts. Potser volien recuperar les que s’haurien fet en 25 anys.

Joan esquerra Jaume dreta
Joan esquerra Jaume dreta

El pare i el tiet Jaume van conversar llargament, tot que el pare em va dir que no entenia moltes paraules del seu germà perquè algunes eren afrancesades. La tia Secundina i jo vàrem comunicar-nos força bé, i intuïa que gaudia de la nostra presència i de com valoraven el lloc on vivien, ple d’arbres fruiters i d’aquell cobert ple de pots de fruita confitada, préssecs, albercocs, cireres, figues, pomes, peres, fins i tot un aparell per esterilitzar els productes.

La meva tia em mirava amb goig quan menjava amb tant de gust el xantillí barrejat amb fruites confitades. A més, em deixava escollir les que volgués. Descobrir el xantillí va ser emocionant, res a veure amb la nata.

La comunió d’en Pascal, el fill de l’Elena

Va coincidir que el diumenge d’aquella setmana feia la primera comunió en Pascal, el fill de l’Elena i en Jacques, nets dels tiets que vivien a Le Havre. Uns veïns del poble molt amics de la parella anaven a la celebració. Em van proposar que anés amb ells, perquè els avis no hi anaven i el pare es podia quedar amb ells.

Pascal i la Elena ( Imatge Rosa M. Masana)
Pascal i la Elena ( Imatge Rosa M. Masana)

Amb cotxe vàrem travessar gran part de l’anomenat “granier de la France”. Era sorprenen observar les grans extensions de terreny cultivat de cereals. En arribar a Le Havre vaig tenir ocasió de conèixer diversos membres de la família, com també la meva cosina Angelina, en Roger i el seu fill Patrice. El banquet el van fer a la bonica vila marítima d’Honfleur i el restaurant era excel·lent. Allà per primera vegada vaig menjar ànec amb taronges.

Pascal de comunió, Roger, Elena i Angelina a Honfleur
Pascal de comunió, Roger, Elena i Angelina a Honfleur

L’Angelina va proposar-me que em quedés un parell de dies a casa seva a París. Era una persona encantadora, simpàtica, alegre i esplèndida, tenia un caràcter semblant al del seu cosí Marià, el meu germà. Per a ells els diners tenien el valor del moment, del que et permeten fer.

La Tour Eiffel

L’Angelina coneixia el meu interès per anar a veure la Tour Eiffel i em va dir: “Demà anirem a veure-la.” Vam anar-hi amb el seu cotxe automàtic, sense marxes, i vam poder aparcar bastant a prop de la torre.

Impressionava veure des de baix aquella estructura metàl·lica tan alta. L’Angelina em va dir: “Som-hi, que pujarem a dalt!” Semblava que no pogués ser que estiguéssim ascendint amb un ascensor entremig d’aquell entramat de ferro que abans només havia vist en postals. La vista des de dalt era fantàstica, es podia observar tot Paris i tenia la sensació que s’estava complint un dels meus somnis.

L’Angelina entra al restaurant i diu: “Nous avons réservé une table au nom de Parisel”. No em podia creure que dinaríem en un restaurant situat en aquell lloc impensable. De sorpresa en sorpresa, no recordo el menú que vam fer, però tot era exquisit. L’Angelina va demanar les postres i quan ens les van portar no podia creure el que veia. Era un bol de color plata ple de xantillí i un altre ple fins dalt de maduixetes de bosc que desprenien una flaire deliciosa. Davant d’aquell espectacle vaig quedar-me immòbil, no tocava res, em costava assimilar que tingués al davant aquella inusual exquisidesa.

Angelina a dalt la Tour Eiffel (Imatge Rosa M. Masana)
Angelina a dalt la Tour Eiffel (Imatge Rosa M. Masana)

Ella em mirava amb un somrís a la cara, qui sap si havia parlat amb la tia Secundina i coneixia els meus gustos. També podia haver succeït que el maitre del restaurant tingués una deferència amb l’Angelina i es volgués lluir amb les postres, perquè l’Angelina tenia un restaurant a París. Em vaig servir amb prudència, però ella, que degustava uns altres postres, va dir-me: “Rosa, vous pouvez servir celui que vous voulez, il est tout pour vous.

La Angelina (Imatge Rosa M. Masana)
La Angelina (Imatge Rosa M. Masana)

Merci beaucoup, Angelina. És curiós que ara mentre escric aquesta història m’emociono i revisc una sensació de calidesa humana, de bellesa experimentada amb els cinc sentits, que avui, dia 3 d’agost, agafa força, diria que s’ha ampliat envers una emoció evocadora de valors humans. Soc conscient que sempre he guardat amb gratitud el record de l’Angelina dins una parcel·la del meu cor.

En Roger i la Rosa M. a casa la Angelina a París
En Roger i la Rosa M. a casa la Angelina a París