Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
El departament de Cultura de la Bisbal d’Empordà l’any 1991 ens va invitar a la metgessa Maria Pons i Rosa M. Masana per anar a fer unes xerrades a les persones grans que es reunien a les tardes a la Llar de la Caixa, edifici que estava situat a sota de Les Voltes de la Bisbal. Varen tractar temes de salut en general i lliurar consells sobre els bons hàbits de salut.
Rajola amb Uròbor dissenyat per Rafael Masó i feta a la Coromina. Obsequi a Rosa M. Masana
Podem dir que seguint un model litogràfic, però en aquesta ocasión amb material ceràmic, la Coromina va fer una nova reproducció de 125 rajoles que de temàtica contenia un uròbor, animal que es mossega la cua formant un cercle amb el seu cos, sovint es representat per una serp, però en Masó la va disenyar en forma d’un animal mig lleó , significant així mateix la naturalesa cíclica de les coses, el retorn o la eternitat.
Personalment em va tocar la rajola on a la fitxa tècnica hi constava el número 55 d’una serie de 125 peces .
Degut que amb el pas dels temps les lletres s’han fet poc clares, hem procedit a transcriure una part de la esmentada fitxa
Nom: Rajola
Matèries primeres: argila, engalbes i vernissos
Tècnica: motlle de guix
Motius decoratius: animal que es mossega la cua. Segons Alexandre Cirici és un tema popular de caràcter internacional , com els temes de l’euga i el pollí, ambdós dins el mateix conjunt de ceràmiques de l’ “Athenea” (1913), avui desaparegut, que era una mena de sala d’actes culturals i de reunió del grup d’artistes noucentistes gironins.
Fitxa que acompanyava la rajola núm. 55/125
Aquests ceràmiques són l’únic testimoni material que resta d’aquests emblemàtic edifici.
Fou traslladat i col·locat a la sala d’exposicions de la Fontana d’Or de Girona que és la seva ubicació actual .
Autor: Peça elaborada en l’obrador dels germans Coromina durant els mesos de març i abril de l’any 1913 a partir d’un disseny realitzat per l’arquitecte noucentista gironí Rafel Masó.
He adjuntat un imatge mig pintada que correspont al antic edifici Societat “Athenea” en record a la deessa grega on es reunien alguns artistes. La rajola que hem esmentat junts amb d’altres eren les que decoraban la entrada d’aquest centre, correspondrien a les columnes on hi han uns marques de color groc. Publicat 2-6-2023
Edifici "Athenea" any 1913 a Girona, ara inexistent
Pel que fa a les cases de Socors o Centres Mèdics se’n han fet algunes publicacions, van ser creats per atendre a les persones que tenien algun problema de salut o havien patit un accident quan encara el sistema sanitari públic estava poc desenvolupat.
Joaquim Verdaguer en el seu bloc explica que el primer Centre Mèdic que hi va haver a Terrassa va ser creat per iniciativa d’alguns ciutats i dels metges Ullés, Aregall, Morera, Pous , Aymerich, Pujals i Calsina, el centre estava situat al carrer de la Palla número 7 i va ser inaugurat el 15 de setembre de l’any 1882.
Aquests serveis podem dir que no van tenir estabilitat immobiliària perquè del carrer de la Palla va passar als baixos de l’ antic Ajuntament i també al nou recent construit, més tard el van traslladar als baixos del Mercat de la Independència, fins que va ser ubicat al edifici modernista contruit per seu un centre sanitari i estava entre els carrers Sant Quirze i Baldrich, malauradament aquest edifici va ser enderrocat, el servei llavors va passar al hospital de sant Llàtzer, d’aquí va anar a la clínica Maternal del carrer de la Uniói l’’any 1907 va fer una nova mudança aquesta vegada per allotjar-se l’ Hospital-Clínica del Remei on hi va estar fins l’any 1960 aproximadament.
Presentem un gràfic-esborrany, només per situar-nos vers els llocs on van estar situades les Cases de Socors de la ciutat des del l’any 1882 fins el 1907, a partir d’aquest any no va fer cap més traspàs de lloc.
Esquema de Cases de Socors i Centres Mèdics de Terrassa 1882-1960. Anys no investigats
De fet, el motiu d’escriure aquesta crònica només era voler explicar una experiència personal viscuda al Centre Mèdic de la Clínica del Remei l’any 1953, quan tenia vuit anys.
De bastant petita em volia comprar una bicicleta però els diners dels versos de Nadal no donaven prou per acomplir aquell amibiciòs projecte, en Pinyol del carrer Arquímedes m’havia dit que una bicicleta valia 1000 pessetes, curiosament fa poc que una senyora de la meva edat esgarrifada comentava que una dotzena d’ous ecològics l’havien costat 1000 pessetes.
El meu germà Marià un dia em va donar una gran sorpresa, es va presentar a casa amb una flamat bicicleta. Amb ella anava a la vinya amb el meu pare, ell a peu, per la qual cosa feia un troç de camí d’anada i tornada repetides vegades.
Un d’aquells dies, a nivell de l’Hostal del Fum de Terrassa hi havia un carro aturat a la vorera, el vaig passar i just quan estava a nivell del coll del cavall, el carreter va estirar les rendes diguent-li arri i cavall suposo que em va saber esquivar, però la bicicleta va quedar axafada i amb algun ferro em vaig fer una ferida important a la part interna de la cuixa dreta.
Sagnava abundantment i una senyora va anar a buscar un llençol el va doblegat i em va comprimir la ferida donant varies voltes al maluc. Un senyor amb el seu cotxe ens va portar al pare i a mi al Centre Mèdic de l’ Hospital de Sant Llàtzer. El llençol va arribar completament xop de sang.
El metge no va perdre el temps i em va suturar la ferida directament, vull dir sense anestesia, les pinces que usava se’m clavaven com ganivets i les puntades de la agulla junt amb el pas del fil per entremig de la carn em produïa un dolor difícil d’aguantar, plorava però també hem queien llàgrimes seques de dolor.
Esquema del tipus d'agullesper a sutures quirúrgiques
Em va posar sis punts o sigui que va haver de fer dotze punxades amb una agulla que no en absolut de cirurgia estètica, al contrari la vaig veure i era enorme d’aquelles que el fil entra a presió i en passen dos cada vegada, a més la ferida estava a una zona molt sensible. Em va sortir un morat que s’ extengué cap a la pelvis i fins a mitja cama. Va ser terrible.
Alguna vegada havia pensat amb aquest incident i volia trobar una explicació del perquè el metge havia actuat d’aquella manera, arribant a la conclusió que podia ser degut a que fos per la gravetat dels sagnat, perquè estava sol, no hi havia cap infermera, tamé podia ser que no disposes d’injectables d’anestèsia local, no ho podem saber, però de normal aquella sitiació no ho era.
Com són les sincronicitats, quan de gran vaig reballar d’infermera al serccei d’urgències de la Mútua de Terrassa vaig coincidir amb el metge de la terrible sutura, que era traumatòleg, Ell lògicament no em va reconèixer, havien passat molts anys però, jo si que el recordava i vaig saber que havia treballat a Centre Médic. No li vaig fer cap comentari al respecte, era un fet passat. Sí que és curiós que ara hagi volgut explicar aquell incident.
Clínica Ntra. Senyora del Remei a la dreta , torre de l'aigua al mig i a la dreta l'edifici on hi havia el servei de Rehabilitació
Com són les coses, si una persona m’ha sorprès en la vida, com si es tractés d’un flaix lluminós, va ser el científic Antoni Escubedo posant-me al davant tota una sèrie d’aparells antics, tant mecànics com elèctrics, i explicant-me’n el funcionament. La meva fascinació va anar en augment a mesura que anàvem passant davant tot aquell reguitzell d’aparells tecnològics. Aquella experiència va ser gràcies a Joan Martí, que ens va invitar a un grup d’amics a anar al Museu Escubedo de Palol de Revardit, que era d’un empresari bon amic seu.
Ens hi vam reunir un dotzena de persones. D’entrada hi anava un xic influenciada per les paraules empresari i negoci, un prejudici com qualsevol altre, però en el fons estava tranquil·la per l’aval d’en Joan, en qui confio plenament. La sorpresa va ser gran quan vam conèixer l’Antoni i la seva muller Assumpta, dues persones d’una gran cordialitat que desprenien caliu humà. Després de la benvinguda, l’Antoni ens va fer de guia dins del museu i ens anava donant explicacions sobre el funcionament dels aparells, ens els deixava tocar i experimentar-hi, també li encantava que li féssim preguntes i si bé moltes eren de profans en la matèria, totes tenien la seva importància.
El llibre que l'Antoni ens va regalar
Desconeixem si al món hi ha algun altre museu semblant al de l’Antoni, però el que de segur seria difícil és tenir de guia la mateixa persona que va comprar els aparells, els va restaurar i els va fer funcionar a partir dels catàlegs de fàbrica i fins i tot fent les peces, ara introbables. Al seu museu i en la visita, no hi havia cap objecte sense vida, tots funcionaven bé: gramòfons, manubris, ràdios, tocadiscos, càmeres fotogràfiques, de cinema, telescopis i màquines amb funcions per a nosaltres desconegudes.
La secció o sala destinada a l’electricitat va ser també molt interessant perquè ens mostrava formes de generar energia passant per Ericson, Tesla i d’altres. Com a anècdota, durant les demostracions elèctriques que ens feia, l’Assumpció l’avisava dient-li: “Antoni, ves amb compte!” Era evident que l’Assun coneixia bé el seu marit i la seva intrepidesa en voler sempre descobrir el comportament de l’electricitat.
Antoni fent-nos demostracions pràctiques
Va ser de gran interès veure el laboratori i com tot podia ser analitzat amb profunditat. El que més em va sorprendre va ser veure la manera de crear un holograma, veure com un porquet que estava a la base d’un concavitat es projecta en l’aire. T’invitava a tocar-lo però al fer-ho era inconsistent; no el podies agafar. Aquest fet em va fer reflexionar i preguntar-me si tot el que veiem existeix realment. La biblioteca era una altra de les dependències a què caldria destinar molt de temps per donar un cop d’ull als llibres, alguns dels quals són gairebé únics.
El temps va córrer ràpid i a més havíem d’anar tots plegats i amb l’Antoni i l’Assun al restaurant. Ens van regalar un fantàstic llibre que havia escrit l’Antoni aquell mateix any (2019) titulat: Sensacions a l’entorn de la ciència. Va ser un dia fantàstic, d’aquells que sempre recordes també perquè en tenim les imatges d’un vídeo d’on ara hem tret algun fotograma per adjuntar-lo al text.
Hem volgut escriure aquestes quatre ratlles perquè ahir, 29 d’abril del 2023, al Museu Terracotta de la Bisbal, es va fer un homenatge a Lluís Pla. En Lluís, que ara tindria 100 anys, era una persona experta a fer carboneres i gràcies a ell que va ser un bon instructor, junt amb d’altres persones i amb el cineasta Antoni Martí, s’ha pogut recuperar la pràctica de fer carboneres i des de fa 30 anys que Sant Climent de Peralta cada any celebra l’encesa d’una carbonera.
L'Antoni posant en funcionament tots el aparells
Va ser ahir, durant la reproducció del film d’Antoni Martí en record a Lluís Pla en què també sortien en pantalla altres persones, quan vam observar el nom d’Antoni Escubedo amb la data del seu decés. La notícia em va causar un gran impacte i vaig experimentar quelcom especialment difícil d’expressar, potser també hi va influir l’entorn en què estàvem, de nit i en una zona de cel obert. Feia poc que havia començat a caure un petit plugim, i molts de nosaltres miràvem al cel per veure si s’aclariria.
Vaig recordar les preguntes que em van quedar pendents de fer a l’Antoni el dia que ens tornéssim a veure, ara la veritat és que no sabria a qui preguntar-li el que voldria saber.
La cerimònia de comiat de l’Antoni es va fer a Girona el dia 13 de desembre de l’any 2022, ara fa encara no cinc mesos.
Adjuntem alguns enllaços d’entrevistes que li havien fet.
Desprès d’escriure el llibre ‘Escuela de enfermeria del Hospital del Tòrax. Datos históricos del Hospital, 1952-1986, editat l’any 2013, em van preguntar com era que vaig incloure una imatge de la inauguració del Sanatori l’any 952 per part del Cap de l’ Estat espanyol Francisco Franco, vaig respondre’ls que no disposava de cap imatge d’aquell esdeveniment
Darrerament hem escric un breu text referent als treballadors de l’Hospital del Tòrax que ens han deixat des de l’any 1985 i fins ara, en tornar a mirar les imatges que m’havia donat el doctor Ferran Lloveras Bel, he vist que no, que no n’hi havia cap de la inauguració del centre.
Si que n’ha havien d’altres d’una vista que havia fet tenia Camilo Alonso Vega al Sanatori, no ens consta l’any però al darrera d’una d’ellas hi ha el nom de C. Alonso. Consultada la Wiquipedia veiem que Camilo Alonso havia estat el Cap de la Guàrdia Civil i molt amic de Franco.
En aquesta ocasió el nostra propòsit és adjuntar en aquesta pàgina les imatges que ens va donar Ferran LLoveras d’aquesta visita, no hi afegirem comentaris perquè no disposem de la informació suficient d’aquella visita.
Amb tot les imatges sempre ens proporcionen informació i d’aquesta manera veiem la comitiva de persones que va visitar el Sanatori, el cotxe oficial amb el que van venir, alguns dels malalts que estaven a les tumbones que hi havia a les galeries per fer banys de sol i aire lliure, alguns metges, el propi mossèn Lloveras, algunes de les germanes de la congregació de les Carmelites i personal d’infermeria seglar que conjuntament feien la tasca de donar assistència als malalts.
Emblema de la Tercera Ordre Carmelita o Carmelites Laics de la Beatíssima Verge Maria del Mont del Carmel
EmblemaVisita al antic Sanatori de Terrassa, Camilo Alonso Vega
Visita al Sanatori de Terrassa, decada dels anys seixanta
Hace tiempo que en este mismo bloc mostraba algunas piezas de cerámica que habia elaborado María del Carmen Cabo Tellez, mi mejor amiga que falleció en el año 2007. Un enlace me llevo a leer nuevamente el texto que nos hizo recordar los 800 quilómetros o más que hicimos a pie por el Camino a Santiago de Compostela, des de Puente la Reina hasta Muxia. Camino del que se dice tiene similitudes con algunas de las representaciones que estant dibujadas en los trapecios del juego de La Oca, que dicen pueden ser representativas de circunstáncias que nos puden acontecer durante la vida.
Juego de la Oca, casilla 53
Al leer de nuevo la crónica, observé que la casilla número 53 correspondía a los Dados y curiosamente está imagen hizo que me interesara por la consulta de otra crónica titulada Siete vidas como los gatos y una de propina.
Recorde que vivíamos en la calle Galileo número 78 de Terrassa y mas tarde nos trasladamos a vivir en otra casa que estava situada a la carretera de Rubí número 53.
Mientras vivía en esta casa contraje la fiebre tifoidea síntomas que inicialmente fueron confundidos por gripe y esto me llevó a estar a punto de perder la vida. Fue mi hermano Mariano quien percibió la gravedad y quien de nuevo hablo con el medico pero, esta vez sujetándolo por las solapas de su jaqueta y diciendole : Doctor, por favor reaccione, haga algo, mi hermana se esta muriendo.
Supongo que para el doctor Serra era la primera vez que el familiar de un paciente le hablaba con tanta contundéncia. El farmacéutico no tardo en llegar para hacerme una extracción de sangre, pasadas unas horas él famaceutico vio que en la muesta aparecian los bacilos de K. J. Eberth, nombre del descubridor de la causa de de fiebre tifoidea. El medico prescribio cloranfenicol en comprimidos y advirtió a mis padres de la gravedad que sufria, dudaba de si podria sobrepasar aquella noche, mi madre estuvo sentada en una silla al lado de la cama toda la noche y la oia rezar y hacer algun pacto, estos acontecimientos sucedían entre diciembre del 1959 y enero del 1960
¡Sobreviví! y siempre he sabido que fue mi hermano Mariano quien me salvo la vida, después claro, los comprimidos de Chemicetina.
Modelo de una moto Montesa, muy parecida a la que tenia Mariano en el año 1960.
La paradoja de este hecho la encuentro en que seis meses después Mariano con tan solo 33 años fallecia a causa de un accidente de moto. Fue para toda la familia un hecho terrible, mas aún por haber sucedido en una ruta poco transitable que Mariano hacia cada día para ir a edificar la fábrica de vigas de cemento armado Veyga en la misma carretera de Rubí, era él quien tenia la responsabilidad de la obra.
El accidente sucedió debido a que antes de las ocho de la mañana del mismo día siete de julio del 1960, un carro que iba cargado de arena se le habia derramado todo el material que trasportaba en un extenso sector de la calzada que además coincidia en una suave curva que daba acceso a un camino rural, a Mariano no le dió tiempo de parar y paso por encima de la arena sin poder controlar la moto y cayó al suelo.
Detras de él iba tambien con otra moto su hermano Francisco que pudo frenar a tiempo. Francisco extremadamente conmocionado nos explico que Mariano se habia levantado del suelo por sí mismo, levanto también la moto, se sacudió la arena y exclamo: ¡Menos mal que no me he hecho nada! Al momento cayo desmayado. El diagnóstico que los medicos dieron respecto a su defunción fué una rotura de la arteria aorta abdominal.
Es curioso como un hecho te puede llevar a otro, la cerámica, el tifus, el camino de Santiago, el juego de la Oca y la casilla número 53 de los Dados, el mismo número de la casa donde vivíamos en aquel momento.
Pasamos ahora a un terreno menos concreto y menos comprensible que va mas allá del puro raciocinio, pués de la forma en que sucedieron los hechos citados y relacionados entre la vida y en la muerte de mi hermano y yo, me sujiere que ambos jugamos a los Dados y salió Mariano como perdedor, cuando jugabamos a las Damas era siempre él quien ganava .
Siempre he tenido la sensación, aunque no la haya verbalizado hasta este momento que mi hermano hizo un acto muy heroico a favor de la vida de su hermana , se puede interpretar así porque era muy poco habitual que alguien hablara con contundencia a un señor doctor. Por el contrario Mariano no pudo salir ileso de aquella, digamosle circunstancial emboscada, al contrario pago con su vida. La sensación que flota en el aire, es de como sí mi hermano hubiese dado su vida para salvar la mia. Ideas que a veces aparecen !
