Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
De la xemeneia industrial Nadal Ribó coneguda també per Can Rabassa, en vàrem fer una resenya a la Revista de Banyoles -Pla de l’Estany- número 974 del mes de desembre de l’any 2014.
Ara hem localitzar de nou la revista i en pensat en adjuntar-lo en aquesta pàgina.
En ocasions quan pensem amb alguna cosa, succeeix com si féssim una trucada telefònica, al cap de poc ens arriba la resposta al que ens estàvem plantejant, fet que ens confirma l’existència del sincronisme.
El dia 16 de juliol llegia per xarxa l’editorial de la revista Gimbernat núm. 80 del juliol del 2023 escrita per Lluís Guerrero. Es tracta de la Revista d’Història de la Medicina i Ciències de la Salut que editada entre diverses entitats en especial la Acadèmia de Ciències Mèdiques de Barcelona.
La lectura se’m feia interessant degut a que donava dades referents a la covid-19, deia que aquesta pandèmia havia estat declarada per la OMS el dia 30 de gener de l’any 2020 i havia estat donada per finalitzada el dia 5 de maig del 2023, en total van ser 1.221 dies els que va estar vigent. Es calcula que van morir 20 milions de persones, 121.000 a Espanya i 30.000 a Catalunya.
De prompte em va aparèixer en ment la imatge del doctor Pere Miret, persona amb qui vaig treballar a l’ Hospital de Tòrax de Terrassa, ell n’ era el director i també ho va ser de la escola d’Ajudant Tècnic Sanitari que es va posar en funcionament, personalment vaig ser contractada com a cap de l’Escola o directora tècnica de l’esmentada escola. D’aqui va venir la coneixença.
El dia que llegia la revista vaig recordar també que el doctor Miret hi havia publicat en la seva tesi o discurs d’ingrés a la Acadèmia que duia per no : Història de la Ciudad Sanatorial de Terrassa (1952) [i]. En aquell moment vaig pensar, que deu fer el doctor Miret ? degut que havia de tenir una edat avançada i no n’havia sabut res des del dia que vaig plegar de l’hospital del Tòrax l’any 1985.
L’endemà dia 17 de juliol, la Emma Bosch que havia estat la secretaria del doctor Miret i també col·laborava en tasques de correcció lingüística de documents de la Escola, es va posar en contacte per comunicar-me la trista noticia que el doctor Miret havia mort i que el funeral el feren el dia 18 a Barcelona.
Donats els esdeveniments, és lògic que ens preguntem que va succeir el dia 16 de juliol, es donà una comunicació especial? el que sorprèn és que no tinc costum de revisar la revista Gimbernat.
He considerat presentar tot seguit alguns dels treballs i publicacions que havia fet el doctor Miret.
Va exercir de metge al Marroc i va editar un llibre on explica la seva experiència, es titula: Crónica d’un metge al Marroc (1954-1958), Barcelona 2006.
Hi ha publicada la tesi que va redactar i va llegir presencialment a la Acadèmia de Medicina de Barcelona, porta per nim: La Tuberculosi a Catalunya, des del segon terç del segle XIX, a la meitat del segle XX. La lectura va ser feta el dia 8 de setembre de l’any 2011. La Acadèmia també disposa publicat el currículum professional del doctor Miret.
L’any 1981 el Departament de Sanitat i Seguretat Social de la Generalitat de Catalunya va publicar el Manual de Prevenció i control de la tuberculosi , llibre que van crear els professionals de la medicia i especialistes en neumologia que treballaven als principals centres antituberculos i als serveis de neumologia dels principals hospitals de la demarcació de Barcelona , entre els 28 experts que formaben la comisió hi havia el doctor P.Miret.
A l’apartat titulat Galeria de metges catalans i a la secció Memòria de la professió, hi podem llegir: Entrevista al Dr. Pere Miret Cuadras, aquesta va ser feta l’any 2022 i consta de vuit pàgines que ens donen a conèixer aspectes de la seva vida i de la seva professió.
Darrerament hem localitzat un retall del Diari de Terrassa on hi ha una imatge del doctor, l’article està encapçalat amb el títol: En el hospital del Tòrax vivimos problemas de toda índole, publicat el dia 17 d’octubre del 1998. Encara que poc nítida adjuntem la imatge.
La Vanguardia del dia 17 de juliol del 2023 va publicar l’esquela que comunicava la defunció del doctor Pere Miret.
Notes
[i] Miret i Cuadras, Pere. «Història de la ‘Ciutat Sanatorial de Terrassa’ (1952)». Gimbernat: Revista d’Història de la Medicina i de les Ciències de la Salut, 2009, Vol. 51, p. 225-250,
Esmentar que en aquest treball es parla de l’obertura d’una Escola Universitària d’Infermeria (EUI) però en realitat els estudis que es vàren impartir van ser els d’Ajudant Tècnic Sanitari, (ATS),en van sortir dues promocions del 1976 fins el 1980. Els primers estudis de DUI es van ser iniciats el curs 1977-78, però l’escola del Tòrax no es va transfomar per poder impartir diplomatura.
Veure Rosa M. Masana. La Escuela de Enfermeria del Hospital del Tórax de Terrassa, 1976-1980. Datos històricos del hospital, 1952-1986. 2016.
El Departament de Cultura de la Bisbal d’Empordà l’any 1991 ens va invitar a la metgessa Maria Pons i Rosa M. Masana a que fessim unes xerrades per les persones grans que es reunien a les tardes a la Llar de la Caixa, edifici que està situat a sota Les Voltes de la Bisbal. Vàrem tractar temes de salut en general i donar alguns consells sobre els bons hàbits de salut.
En agraïment a la nostra aportació l’Ajuntament ens va obsequiar amb una rajola de ceràmica que havia estat dissenyada per l’arquitecte Rafel Masó l’any 1913 i la fabrica Coromina de La Bisbal en va fer diverses produccions. D’aquesta fabrica en poden saber més a: La Coronima de la Bisbal, tanca el 2007
Personalment em va tocar la rajola on a la fitxa tècnica que l’acompanyava hi constava el número 55 de la tirada de les 125 peces de ceràmica.
Degut que amb el pas dels temps les lletres de la fitxa tècnica s’han fet poc clares, hem procedit a transcriure’n una part del text.
Nom: Rajola
Tècnica: motlle de guix
Motius decoratius: animal que es mossega la cua. Segons Alexandre Cirici és un tema popular de caràcter internacional , com els temes de l’euga i el pollí, ambdós dins el mateix conjunt de ceràmiques de la “Athenea” (1913), avui desaparegut, que es diuera una mena de sala d’actes culturals i de reunió de grups d’artistes noucentistes gironins.
Aquests ceràmiques són l’únic testimoni material que resta d’aquell edifici i algunes de les peces de ceramica van ser traslladades a la sala d’exposicions de la Fontana d’Or de Girona, on estan actualment.
Autor: Peça elaborada en l’obrador dels germans Coromina durant els mesos de març i abril de l’any 1913 a partir d’un disseny realitzat per l’arquitecte noucentista gironí Rafel Masó.
Hem adjuntat un imatge mig pintada que correspont al antic edifici Societat “Athenea” en record a la deessa grega on es reunien alguns artistes. La rajola que hem esmentat junts amb d’altres eren les que decoraban la entrada d’aquest centre, correspondrien a les columnes on hi han uns marques de color groc. Publicat 2-6-2023
Pel que fa a les cases de Socors o Centres Mèdics se’n han fet algunes publicacions, van ser creats per atendre a les persones que tenien algun problema de salut o havien patit un accident quan encara el sistema sanitari públic estava poc desenvolupat.
Joaquim Verdaguer en el seu bloc explica que el primer Centre Mèdic que hi va haver a Terrassa va ser creat per iniciativa d’alguns ciutats i dels metges Ullés, Aregall, Morera, Pous , Aymerich, Pujals i Calsina, el centre estava situat al carrer de la Palla número 7 i va ser inaugurat el 15 de setembre de l’any 1882.
Aquests serveis podem dir que no van tenir estabilitat immobiliària perquè del carrer de la Palla va passar als baixos de l’ antic Ajuntament i també al nou recent construit, més tard el van traslladar als baixos del Mercat de la Independència, fins que va ser ubicat al edifici modernista contruit per seu un centre sanitari i estava entre els carrers Sant Quirze i Baldrich, malauradament aquest edifici va ser enderrocat, el servei llavors va passar al hospital de sant Llàtzer, d’aquí va anar a la clínica Maternal del carrer de la Uniói l’’any 1907 va fer una nova mudança aquesta vegada per allotjar-se l’ Hospital-Clínica del Remei on hi va estar fins l’any 1960 aproximadament.
Presentem un gràfic-esborrany, només per situar-nos vers els llocs on van estar situades les Cases de Socors de la ciutat des del l’any 1882 fins el 1907, a partir d’aquest any no va fer cap més traspàs de lloc.
De fet, el motiu d’escriure aquesta crònica només era voler explicar una experiència personal viscuda al Centre Mèdic de la Clínica del Remei l’any 1953, quan tenia vuit anys.
De bastant petita em volia comprar una bicicleta però els diners dels versos de Nadal no donaven prou per acomplir aquell amibiciòs projecte, en Pinyol del carrer Arquímedes m’havia dit que una bicicleta valia 1000 pessetes, curiosament fa poc que una senyora de la meva edat esgarrifada comentava que una dotzena d’ous ecològics l’havien costat 1000 pessetes.
El meu germà Marià un dia em va donar una gran sorpresa, es va presentar a casa amb una flamat bicicleta. Amb ella anava a la vinya amb el meu pare, ell a peu, per la qual cosa feia un troç de camí d’anada i tornada repetides vegades.
Un d’aquells dies, a nivell de l’Hostal del Fum de Terrassa hi havia un carro aturat a la vorera, el vaig passar i just quan estava a nivell del coll del cavall, el carreter va estirar les rendes diguent-li arri i cavall suposo que em va saber esquivar, però la bicicleta va quedar axafada i amb algun ferro em vaig fer una ferida important a la part interna de la cuixa dreta.
Sagnava abundantment i una senyora va anar a buscar un llençol el va doblegat i em va comprimir la ferida donant varies voltes al maluc. Un senyor amb el seu cotxe ens va portar al pare i a mi al Centre Mèdic de l’ Hospital de Sant Llàtzer. El llençol va arribar completament xop de sang.
El metge no va perdre el temps i em va suturar la ferida directament, vull dir sense anestesia, les pinces que usava se’m clavaven com ganivets i les puntades de la agulla junt amb el pas del fil per entremig de la carn em produïa un dolor difícil d’aguantar, plorava però també hem queien llàgrimes seques de dolor.
Em va posar sis punts o sigui que va haver de fer dotze punxades amb una agulla que no en absolut de cirurgia estètica, al contrari la vaig veure i era enorme d’aquelles que el fil entra a presió i en passen dos cada vegada, a més la ferida estava a una zona molt sensible. Em va sortir un morat que s’ extengué cap a la pelvis i fins a mitja cama. Va ser terrible.
Alguna vegada havia pensat amb aquest incident i volia trobar una explicació del perquè el metge havia actuat d’aquella manera, arribant a la conclusió que podia ser degut a que fos per la gravetat dels sagnat, perquè estava sol, no hi havia cap infermera, tamé podia ser que no disposes d’injectables d’anestèsia local, no ho podem saber, però de normal aquella sitiació no ho era.
Com són les sincronicitats, quan de gran vaig reballar d’infermera al serccei d’urgències de la Mútua de Terrassa vaig coincidir amb el metge de la terrible sutura, que era traumatòleg, Ell lògicament no em va reconèixer, havien passat molts anys però, jo si que el recordava i vaig saber que havia treballat a Centre Médic. No li vaig fer cap comentari al respecte, era un fet passat. Sí que és curiós que ara hagi volgut explicar aquell incident.
Com són les coses, si una persona m’ha sorprès en la vida, com si es tractés d’un flaix lluminós, va ser el científic Antoni Escubedo posant-me al davant tota una sèrie d’aparells antics, tant mecànics com elèctrics, i explicant-me’n el funcionament. La meva fascinació va anar en augment a mesura que anàvem passant davant tot aquell reguitzell d’aparells tecnològics. Aquella experiència va ser gràcies a Joan Martí, que ens va invitar a un grup d’amics a anar al Museu Escubedo de Palol de Revardit, que era d’un empresari bon amic seu.
Ens hi vam reunir un dotzena de persones. D’entrada hi anava un xic influenciada per les paraules empresari i negoci, un prejudici com qualsevol altre, però en el fons estava tranquil·la per l’aval d’en Joan, en qui confio plenament. La sorpresa va ser gran quan vam conèixer l’Antoni i la seva muller Assumpta, dues persones d’una gran cordialitat que desprenien caliu humà. Després de la benvinguda, l’Antoni ens va fer de guia dins del museu i ens anava donant explicacions sobre el funcionament dels aparells, ens els deixava tocar i experimentar-hi, també li encantava que li féssim preguntes i si bé moltes eren de profans en la matèria, totes tenien la seva importància.
Desconeixem si al món hi ha algun altre museu semblant al de l’Antoni, però el que de segur seria difícil és tenir de guia la mateixa persona que va comprar els aparells, els va restaurar i els va fer funcionar a partir dels catàlegs de fàbrica i fins i tot fent les peces, ara introbables. Al seu museu i en la visita, no hi havia cap objecte sense vida, tots funcionaven bé: gramòfons, manubris, ràdios, tocadiscos, càmeres fotogràfiques, de cinema, telescopis i màquines amb funcions per a nosaltres desconegudes.
La secció o sala destinada a l’electricitat va ser també molt interessant perquè ens mostrava formes de generar energia passant per Ericson, Tesla i d’altres. Com a anècdota, durant les demostracions elèctriques que ens feia, l’Assumpció l’avisava dient-li: “Antoni, ves amb compte!” Era evident que l’Assun coneixia bé el seu marit i la seva intrepidesa en voler sempre descobrir el comportament de l’electricitat.
Va ser de gran interès veure el laboratori i com tot podia ser analitzat amb profunditat. El que més em va sorprendre va ser veure la manera de crear un holograma, veure com un porquet que estava a la base d’un concavitat es projecta en l’aire. T’invitava a tocar-lo però al fer-ho era inconsistent; no el podies agafar. Aquest fet em va fer reflexionar i preguntar-me si tot el que veiem existeix realment. La biblioteca era una altra de les dependències a què caldria destinar molt de temps per donar un cop d’ull als llibres, alguns dels quals són gairebé únics.
El temps va córrer ràpid i a més havíem d’anar tots plegats i amb l’Antoni i l’Assun al restaurant. Ens van regalar un fantàstic llibre que havia escrit l’Antoni aquell mateix any (2019) titulat: Sensacions a l’entorn de la ciència. Va ser un dia fantàstic, d’aquells que sempre recordes també perquè en tenim les imatges d’un vídeo d’on ara hem tret algun fotograma per adjuntar-lo al text.
Hem volgut escriure aquestes quatre ratlles perquè ahir, 29 d’abril del 2023, al Museu Terracotta de la Bisbal, es va fer un homenatge a Lluís Pla. En Lluís, que ara tindria 100 anys, era una persona experta a fer carboneres i gràcies a ell que va ser un bon instructor, junt amb d’altres persones i amb el cineasta Antoni Martí, s’ha pogut recuperar la pràctica de fer carboneres i des de fa 30 anys que Sant Climent de Peralta cada any celebra l’encesa d’una carbonera.
Va ser ahir, durant la reproducció del film d’Antoni Martí en record a Lluís Pla en què també sortien en pantalla altres persones, quan vam observar el nom d’Antoni Escubedo amb la data del seu decés. La notícia em va causar un gran impacte i vaig experimentar quelcom especialment difícil d’expressar, potser també hi va influir l’entorn en què estàvem, de nit i en una zona de cel obert. Feia poc que havia començat a caure un petit plugim, i molts de nosaltres miràvem al cel per veure si s’aclariria.
Vaig recordar les preguntes que em van quedar pendents de fer a l’Antoni el dia que ens tornéssim a veure, ara la veritat és que no sabria a qui preguntar-li el que voldria saber.
La cerimònia de comiat de l’Antoni es va fer a Girona el dia 13 de desembre de l’any 2022, ara fa encara no cinc mesos.
Adjuntem alguns enllaços d’entrevistes que li havien fet.