Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

El naufragi del vapor ‘Alger’ a les illes Formigues l’any 1899.

Presentem un breu resum de l’accident que va sofrir vaixell francès Alger,[1]  mentre navegava des d’ Alacant a Marsella i en passar per la zona de les illes Formigues degut al mal temps i a la poca visibilitat va xocar amb un dels setze illots que conformen l’escull de les illes Formigues.[2]  Hem conegut els fets  per un document localitzat al Arxiu Municipal de Palafrugell, la col·lisió va succeir a dos quarts de cinc del matí del divendres  dia 8 abril del 1899.  La tripulació estava formada pel capità Antoni Felippe, els oficials Juan Antonio Pierre i Juan Bautista Viano i 23 passatges més,  sortosament  tots van poder rebre els socors dels pescadors de la zona, del cabo de mar Juan González i el sergent de la Guàrdia Civil Àngel Bendaño, sense que ningú hi hagués perdut la vida.

Característiques del vaixell

El vaixell Alger, que va rebre el nom de la capital d’Argèlia quan era territori francès, va ser construït a unes drassanes de Marsella l’any 1865 i el propietari era Forges & C. de la Mediterranné La Seyne compangnie Mixte i va estar  autoritzat per fer la línia marítima  de Marsella-Nord d’Àfrica. Després d’haver consultar el llibre Lloyd’s Register of Shipping de assegurances de vaixell  dipositat a la biblioteca del Museu Marítim de Barcelona, n’hem pogut obtenir les  següents dades tècniques:

Eslora, 230,9 peus, mànega 26.4 peus,  puntal: 17,5 metres, calat des de la línia de flotació, aproximadament. 2 metres, nombre de pals 3, tonatge brut 840 tones, volum intern en tones Moorson 1.680, cavalls de vapor del motor (CV) 144, només tenia cinc anys de vida .

Subhasta de les mercaderies

El Consol de France amb data 4 de juliol de 1899 comunicava que de productes que havien pogut recuperar del naufragi serien posats a subhasta per les persones que volguessin comprar-los. Una circular del dia 20 d’abril de l’any 1899 -dipo­sitada a l’AMP- hi consta l’inventari dels productes.

Logotip de la companyia  anglesa asseguradora de vaixells. Font: Museu Marítim de Barcelona
Logotip de la companyia anglesa asseguradora de vaixells. Font: Museu Marítim de Barcelona

[1] L’ article complert es pot llegir a:  Rosa M. Masana. El naufragi del vapor francès ‘Alger’ a les illes Formigues l’any 1899. Revista del Baix Empordà número 48, pàgina 116, any 2015. També hi ha  una  còpia de l’article a la Biblioteca del Museu Marítim de Barcelona 

[2] Informació obtinguda d’un document dipositat a la correspondència de l’ajuntament de Palafrugell de l’any 1899. Arxiu municipal de Palafrugell (AMP)

El meu agraïment a Rafael Algarra, capità de vaixell mercant per la interpretació de les dades de la companyia asseguradora del buc.

 

 

Viatge al Marroc l’any 1983

Dins l’àlbum de fotografies he localitzat aquest esquema que adjunto on consta l’itinerari que vàrem fer la Maria del Carme i jo amb el seu cotxe un estiu de l’any 1983.

Quan vàrem emprendre aquesta aventura que desconeixíem seria de 4.706 quilometres, no pensàvem que havia de ser tan especial. És ara en aquests moments que em poso a escriure i després d’haver transcorregut 35 anys que li dono importància i em sento a la vegada meravellada que en aquella època tinguéssim tanta intrepidesa i energia per gastar.

No m’estendré a explicar detalls i aventures del viatge, que n’hi va haver de tot tipus, des de seguir-nos amb cavalls un grup de berbers mentre viatjàvem per una carretera estreta i gairebé de nit per de la zona de l’Atles, agafar una febrada, obligar-nos a comprar haixix i haver de fer gestions per alliberar dues noies retingudes a Casablanca.

 L’itinerari

Vàrem sortir de Terrassa el dia 14 d’agost de l’any 1983 equipades amb material per fer càmping allà on hi hagués instal·lacions disponibles. No donaré detalls de les ciutats que vàrem visitar perquè consten a l’esquema que he adjuntat, hi podrem veure subratllat de color verd l’itinerari que vàrem fer a l’anada i amb color vermell el de tornada.

Les dues vegades que vàrem travessar l’Estret de Gibraltar amb el cotxe dins d’un transbordador, en coincidir que era el mes d’agost, les cues van ser llargues de tantes persones que anàvem al Marroc, la majoria eren magrebins procedents d’alguna ciutat europea que hi anaven de vacances i a veure la família.  Vàrem fer el viatge en disset dies i, com he esmentat, el total de quilòmetres recorreguts va ser de 4.706.

Itinerari al Marroc
Itinerari al Marroc
La Maria del Carme Cabo consultant el mapa, de segur que ens havíem perdut.
La Maria del Carme Cabo consultant el mapa, de segur que ens havíem perdut.
Un encantador de serps me’n va penjar una al coll, encara recordo la sensació.
Un encantador de serps me’n va penjar una al coll, encara recordo la sensació.
La M. del Carme Cabo en un bosc de cedres a la zona del Atles
La M. del Carme Cabo en un bosc de cedres a la zona del Atles

Casablanca

A la tornada vàrem parar a la ciutat de Casablanca per allotjar-nos a l’hotel Astrid i vàrem preferir anar a sopar a fora per conèixer l’entorn. En tornar a l’hotel era de nit i vàrem veure una noia recolzada davant de l’entrada del hotel. En veure’ns va preguntar amb nerviosisme: “Sou de Barcelona, oi?” Li diguérem que sí, que érem de Terrassa, i va respirar profundament mentre ens explicava que la seva amiga i ella estaven segrestades des de feia un dia en aquell hotel.

Dos nois que hi havia a la porta de l’hotel no ens treien la mirada de sobre i ella ens va dir que aquells dos eren els guardians que vigilaven que no s’escapessin, però no podien fugir perquè a més la seva amiga continuava en un estat de somnolència que la feia dormir tot el dia i per a més complicacions se’ls havien quedat els passaports i els diners.

Ens vàrem dirigir a la recepció per demanar que ens lliuressin els passaports perquè elles vindrien l’endemà amb nosaltres a Barcelona, però el recepcionista va respondre que no ens els podia donar sense el permís de la persona que havia fet l’ingrés a l’hotel. Allà mateix, a la vista d’aquells dos xicots, vàrem donar-nos les respectives dades personals i ens vàrem mostrar signes d’afecte per fer la impressió que ens coneixíem. També valoràvem si trucar a la policia, però no ens va semblar bona idea.

Ella mateixa va dir-nos que havien comès un error important. Havien explicat a uns xicots que van conèixer que totes dues s’havien independitzat de la família. Ens va acompanyar a l’habitació per conèixer la seva amiga. Es veia una noia atractiva, però no hi vàrem poder parlar perquè se li tancaven els ulls i quedava endormiscada.

En preguntar a la noia que estava conscient de tot el que succeïa, com havia estat que arribessin a aquell extrem, va dir-nos que la seva amiga s’havia enamorat d’un xicot guapíssim i ell mateix les va invitar a una festa nocturna. Per justificar els fets deia que els magrebins eren molt simbòlics i que durant aquella vetllada va veure coses força espectaculars i la seva amiga va entrar en aquella dinàmica, ella no, diu que s’ho mirava més des de fora i tampoc va voler fumar i va beure poc. De la manera que es comportava la seva amiga va pensar que li havien donat alguna cosa per prendre.

En preguntar-li com era que tenia els passaports i els diners aquell noi, va dir que els havien convençut dient que al Marroc hi havia aquest costum, que fos l’home que guardés aquestes coses.

L’endemà al matí l’altra noia estava més conscient del que succeïa al seu voltant i durant l’esmorzar, tenint els segrestadors a tres metres, ens van dir que tenien el bitllet d’avió per arribar a Barcelona el dia 26, bé elles no, el xicot guapo. Vàrem acordar que trucaríem als seus pares aquell mateix dia per saber si havien arribat, en cas contrari els explicaríem els fets perquè en donessin notícia al consolat i a la policia.

Des de Marbella vàrem telefonar als pares de la noia que estava al cas i ens van dir que ja havien arribat i que el viatge els havia anat molt bé. Uns dies després ens vàrem comunicar per telèfon i van ser molt grates de paraules d’agraïment. Ens ha quedat pendent el sopar que havien dit que farien un dia que jo anés a Barcelona.

La M. Carmen i jo vam arribar a la conclusió que possiblement havíem viscut a Casablanca un cas de tràfic de persones, que per sort es va resoldre.

 

 

 

 

 

Telegrafistes de Palafrugell (1884-1914) [1]

Primitiu aparell telegrafic (Viquipèdia)
Primitiu aparell telegrafic (Viquipèdia)

La xarxa elèctrica telegràfica d’Espanya es vaalafrugell (1884-1914) [1] implantar entre els anys 1852 i 1900, i el telèfon entre el 1877 i el 1936. A Palafrugell, els senyors Manuel Juvert i Josep Genís i Sagrera, emparats en el Reial Decret, de 30 de juny de 1871, article 410, sol·licitaven a la Direcció General de Correus i Telègrafs permís per enllaçar telegràficament la vila amb Palamós. Els costos havien de córrer a càrrec de particulars i de l’Ajuntament, per a la qual cosa havien d’aconseguir subscriptors per sufragar les despeses, tot i que després el servei seria propietat de l’Estat. Amb data 23 de febrer de 1883 s’autoritza la instal·lació dels 15 km, i entre d’altres materials es va emprar pòsters de pi silvestre del país carbonitzat i embreat. El dia de Sant Joan del mateix any s’inaugura l’estació telegràfica. El senyor Ramon Piera, expert en ferrocarrils, ens comenta que el sistema de Samuel Morse, inventat l’any 1844, va ser substituït pel telègraf de L.Breguet (París 1804-1883) que funcionava mitjançant lletres i números en lloc de punts i ratlles.

 

Codi de Samuel Morse ( Viquipèdia)
Codi de Samuel Morse ( Viquipèdia)

El treball de les telegrafistes

La creació del servei telegràfic de Palafrugell va necessitar que fossin contractades diverses professionals de la telegrafia. Un article titulat ”Por algo se empieza” informava que s’havia obert una convocatòria per cobrir places de telegrafistes en situació de temporeres, les candidates havien de tenir 16 anys i només treballarien durant el servei diürn. També deia que abans d’ocupar els locals, aquests serien habilitats perquè no coincidissin homes i dones.[2]

Les telegrafistes havien d’ estar degudament preparades i haver estudiat assignatures com: Aritmètica, Comptabilitat, Gramàtica castellana, Francès, Geografia general, disposar de nocions de Física i de Geometria, però també i en especial havien de tenir domini del Codi de Samuel Morse que estava basat en un sistema de punts i ratlles que significaven les lletres de l’alfabet i els números. Un altre dels requeriments era que disposessin de bona recepció d’oïda.

Donades les exigències envers el grau de preparació acadèmica i de les condicions laborals que demanaven mantenir la atenció de manera continuada i també per la solera que disposaven d’essers els funcionaris més antics de l’Estat, feia que tot plegat la ciutadania les tingues ben considerades, a més sembla que la retribució econòmica que rebien era proporcionada. [3]

El mes d’agost de l’any 1884, la premsa informa: «Han sido aprobadas como auxiliares de telégrafos, 17 señoritas que tenían solicitado examen, las que muy en breve comenzarán á prestar sus servicios como tales en la estación central, donde se están verificando las obras necesarias para habilitar el local donde se encuentren convenientemente instaladas. Es muy natural señores; no me extraña la noticia: siempre fueron las mujeres duchas en telegrafía.» [4] La paraula duchas, segons el diccionari, vol dir que tenien destresa. Ens hagués agradat saber el nom les telegrafistes que van ser aprovades, però no n’he trobat documents.

L’any 1896, l’oficina de Correus estava situada entre el carrer Botinas i l’Hostal d’en Torrent, no es pot confirmar si es tractava del mateix local equipat per la telegrafia; i l’any 1904, estava situada al carrer General Mola, actualment carrer del Valls.

El dia 26 d’agost del 1899 novament l’oficina de Correus i Telègrafs va ser instal·lada a una casa propietat de Rosendo Girbal, al carrer Sant Antoni número 3, actualment conegut com el carrer Estret.

Rafela Bordons Luna

El motiu de voler presentar novament un article que havia estat publicat, és per poder donar a conèixer a la telegrafista Rafela Bordons, que hem localitzat recentment a un document de l’any 1916 de la correspondència municipal guardat al Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP).

Es tracta de la notificació feta per Rafela Bordons el dia 24 de juny de l’any 1916 al batlle de Palafrugell comunicant-li que prenia possessió del seu càrrec a la estació telegràfica de la vila, li deia que: Li oferia els seus serveis i la cooperació personal per tot allò en quan als limitis reglamentaris i pel bé públic.[5]

La esmentada notificació ens transmet la percepció que la Rafela era una noia decidida, experta en la seva tasca i que coneixia les atribucions legals en el desenvolupament del seu càrrec.

Un altre document que ens dona testimoni de la Rafela el trobem a la publicació ‘La Correspondencia de España’ del dia cinc de juliol de l’any 1916 on hi publicava la llistat d’ empleats que havien de fer canviar de lloc de treball , entre ells hi havia també ferroviaris. A la llista hi em pogut veure a la Rafela Bordans que tenia la qualificació d’auxiliar tercera i era traslladada de Barcelona  a Palafrugell. [6]

Molts any desprès dels fets esmentats, al diari L’Autonomista del dia 22 de juliol del 1934, publicava els noms de dues telegrafistes la vila, la Victòria Cortí Montselvà i la Adelaida Solano, sense que haguem fet gestions per saber-ne quelcom més.

Comentar que aquestes petites aportacions envers el treball femení realitzat a un gran nombre de viles, ens ajuden a elaborar estudis més extensos i contextualitzats que ens permeten crear un vast cos de coneixements sobre les tasques realitzades per les dones al llarg de la història i que sovint han estat poc tractades, han passat podríem dir sense gairebé fer soroll. Sortosament i des de fa anys que es publiquen articles i llibres que posen en valor les vides de les dones a la nostra societat, en aquesta línia citem a la autora Mª Cruz del Amo, 2008, que tracta de manera extensíssima  el rol que va interpretar la dona durant la mitat del segle XIX . [7]

La senyora Aurelia Fauquier -nom poc entenedor-, amb data 15 de juliol de 1918, es va posar amb contacte amb el batlle Miquel Grassot per comunicar-li que aniria fer-li una visita i visitar la oficina de telegrafia per si calia fer-hi algunes millores.  (idem núm. 5 del any 1918)

Notes


[1] Rosa M. Masana. Dones Emprenedores. Palafrugell 1857-1914, any 2013 , pag. 117. També  Dones Emprenedores. Palafrugell 1857-1914, any 2016 Segon volum, pagina 57.

[2] Por algo se empieza. El Palafrugellense 18/8/1884. AMP

[3] Disposen de dades força posteriors a les de l’ any que tractem però, ens pot servir d’orientació el  sou que cobraven  les telegrafistes l’any 1932 que oscil·lava  entre les  3000 a les  3.700 pessetes o bé  entre les 2.500 a  les 3000 pessetes.  Baix Empordà, 20 de febrer de l’any 1932

[4] El Palafrugellense, 31 d’agost del 1884.

[5] Correspondència de l’Ajuntament de Palafrugell 24/6/1916.  AHP

[6] La Correspondencia de España. Año LXVII, núm.21.329. Dins la secció ‘Comunicaciones’, apartat,  ‘traslados’. Volen agrair en aquesta àrea de la recerca, l’ajut  rebut dels professionals del (AMP).

[7] Mª Cruz del Amo del Amo. La família y el Trabajo femenino en España durante la segunda mitat del siglo XIX. Universidad Complutense de Madrid, 2008.

La infermera rural i una tempesta de llamps

 

Mentre treballava d’infermera al consultori municipal de la Bisbal quan estava situat al edifici d’estil colonial anomenat Torre Maria, va succeir que durant uns dies va ploure amb intensitat i els llamps i els trons eren molt abundants. Es tractava d’una tempesta postestival .

Fa poc, que  he pogut conèixer la data que van succeir els fets. Era el dia  26 d’octubre  de l’any 1991 cap a les vuit del vespre quan ens van avisar al metge i a mi perquè anéssim a atendre una urgència en una casa pairal de Sant Miquel de Cruïlles, vila propera a la Bisbal.

Una nit molt fosca

La tempesta va provocar que els carrers de la Bisbal es quedessin sense llum, però amb el cotxe del metge vàrem arribar fàcilment a Sant Miquel per un camí de terra bastant enfangat. Encara plovia però les llampegades eren llunyanes, prova que la tempesta s’allunyava en direcció les Gavarres i possiblement cap a Cassà de la Selva.

Després de fer un tram de camí, veiem els llums de dos lots que ens feien senyals que ens aturéssim. Eren dos guàrdies civils que ens estaven esperant que arribessin després de donar-nos l’avís. Les dues figures humanes entremig d’aquell entorn tan fosc feien impacte perquè a més anaven vestits amb capes impermeables i al cap portaven el clàssic tricorni d’aquest cos policial. Les imatges em van fer recordar algunes de les pel·lícules espanyoles que havia vist anys enrere.

Dins el mas

Entrem al mas guiats per la llum dels lots dels guàrdies civils, les persones que en aquell moment hi havia dins la casa ens van informar que al teulat hi havia una persona que possiblement havia estat sorpresa per un llamp. La causa va ser que Àngel Llonch, ara n’he sabut el nom, que era el paleta encarregat de fer les obres d’arranjament al mas emprat com a segona residencia, va pujar a la teulada per tapar amb un plàstic la gotera que s’havia produït.

Dos dels homes que estaven en aquell recinte tan fosc de dins la casa van dir: “Mirarem de pujar al teulat i baixar-lo.” De tant en tant les llampegades  mostraven una lleugera claror que ens permetia veure’ns una mica les cares. Aquella remor dels trons i saber que estàvem esperant que baixessin una persona electrocutada configurava un ambient que podíem definir com a dantesc.

Al cap d’una estona veiem com les dues persones que havien pujat al teulat, descendien per l’escala interior del mas a poc a poc i amb esforç portant en braços l’Àngel. El varen estirar a la sala i el metge i jo, impressionats, vàrem fer-li un reconeixement intentant localitzar algun signe de vida palpant en diverses zones els batecs cardíacs, encara que els signes de sense vida eren evidents, com també les seves dilatades pupil·les, que confirmaven la gravetat. Vàrem deduir que la zona d’entrada del corrent elèctric del llamp al cos va ser per la zona esternal (part anterior del pit) possiblement atret per l’efecte d’un objecte  metàl·lic que portava penjat al coll. Per casualitats de la vida fa poc que a la Bisbal he tingut ocasió de parlar amb una cunyada de l’Àngel   informat-nos  que  en aquell moment ell només tenia 44 anys.

El metge i jo vàrem tornar a la Bisbal gairebé sense dir-nos res, estàvem impactats i fins i tot diria que frustrats, perquè en aquestes dramàtiques situacions quan no és possible fer res per restablir la vida d’una persona, et deixa una sensació de disgust com un sense sentit professional. Sortosament el treball del dia, quan la majoria de les nostres accions són resolutives, atenuen la sensació d’impotència que et produeixen aquests casos extrems.

Davant dels fets com poden ser els impactes per llamps, només podem fer dues coses: equipar correctament les instal·lacions amb parallamps i donar consells preventius. Per aquest motiu adjunto l’adreça d’una pàgina de Protecció Civil que és força interessant i instructiva.

Transmissió d’informació humana-canina

A casa sempre havien tingut gossos, un gat i altres animals, com la Pepa, una garsa que no podia volar i vivia al pati de casa i també la Blanqueta, un conill tot blanc que entrava al menjador i es posava dret al calaix del pa de la taula del menjador perquè li donessin un crostó.

Van ser famosos el Neró i la Xita, que van tenir una llarga vida i molta descendència i eren diversos els veïns que tenien un fill d’ells dos. I per descomptat entre d’altres el Dic, gos de raça Basset que a més de tenir el pèl molt brillant era simètric de formes i al màxim d’intel·ligent, però a més estava dotat de molt nas; o d’intuïció, no ho sé.

El bany

Banyar el Dic era una de les meves tasques que d’entre d’altres portava a terme per facilitar el treball a la família. Fer aquesta feina era com una odissea, perquè al Dic no li agradava gens trobar-se ensabonat fins al coll amb xampú caní, tot i que desprès li agradava que l’eixugués amb la seva tovallola i el fes córrer per afavorir l’efecte assecador elèctric. És curiós perquè deien que era un gos d’aigua, perquè sempre que veia un toll hi passava pel mig i no cal dir si era un rierol d’aigua corrent. Una vegada va caure dins d’un rec i després no podia pujar. Em vaig haver d’estirar a terra i intentar agafar-lo per una pota quan ell feia esforços per sortir. Em devia la vida.

Doncs el que volia explicar. Alguna vegada li havia dit: “Dic, després de dinar et dutxaré”, fins que vàrem veure que entenia les paraules perquè tot seguit de pronunciar-les desapareixia de la nostra vista i no sabíem on s’havia posat. La manera va ser no fer-li cap comentari al respecte.

Un dia la Júlia, la meva cunyada, em va preguntar:

—Que li has dit al Dic que el dutxaries?

—No, però ho he pensat —vaig respondre.

—Doncs t’ha endevinat el pensament, perquè fa estona que deu estar amagat per algun lloc —va respondre

La Rosa, el Cisco i el Dic, any 1972 aprox. (imatge Marià Masana)
La Rosa, el Cisco i el Dic, any 1972 aprox. (imatge Marià Masana)

Un doble sentit

Era coneguda la capacitat d’observació que tenia el Dic, tenia una manera de fer que consistia a quedar-se’t mirant una estona, feia la impressió que no passava de tu, com a vegades fem nosaltres que estem ocupats en diverses coses i desconeixem el que succeeix en l’entorn més immediat. Penso que el Dic tenia apamada tota la família, sabia el peu que calçaven tots i pel que fa a mi, de segur que havia relacionat la manera com me’l mirava quan el volia banyar i havia relacionat causa i efecte.

M’explico. En mi mateixa havia observat que segons el regular ritme biològic que tenim tots, i més accentuat les dones, hi havia dies que tenia més propensió a fer neteja a fons de tot allò que considerava que ho necessitava. És possible que el Dic, bé fos per la meva flaire que devia conèixer o perquè em veia més atrafegada netejant, havia arribat a deduir que tenia tots els números perquè en algun moment o altre del dia es trobés de cop dins d’una banyera. D’altra manera no sé quina explicació té. Telepatia?

No sé què us pot semblar a vosaltres, però observant la fotografia es pot veure fàcilment que el Dic era un gos estimat per la família i que tenia aspecte de serenitat, d’observador i, per descomptat, intel·ligent.