L’any 1980 vaig assistir a un taller de tècniques d’anàlisi transaccional útil per al coneixement d’una mateixa i també per a la docència en infermeria.

Els professors del curs ens van comentar que quan acabessin el nostre taller anirien a Bèlgica per fer un seminari titulat Les altres vides. La curiositat va ser gran entre nosaltres i l’endemà vam demanar-los si ens en podien fer una pràctica.

Estirats a terra, acompanyats de música i força relaxats, els professors ens van fer el que en deien sondatges. La tècnica consistia a imaginar que ens elevàvem cap a l’espai veient que la terra donava voltes, després d’una estona tornàvem a baixar i el primer que havíem de mirar eren els peus al tocar el terra i tot seguit el cos per saber si érem una dona o un home.

Una vegada sortits d’aquell estat espacial, els professors van dir-nos que expliquéssim la nostra experiència. La majoria de nosaltres vam considerar que havia estat satisfactòria, excepte una noia que es va veure com a un guerrer prehistòric que havia de manar executar a unes persones però, sentia que no ho podia fer.

Ens van demanar si trobàvem bé que treballessin per resoldre aquell estat d’angoixa de la nostra companya. Val a dir que veure com van desenvolupar aquella teràpia va ser una experiència que sempre he recordat.

Respecte als meus sondatges, en tocar de peus a terra la sorpresa va ser veure que duia espardenyes de pagès bastant plenes de terra i les meves cames eren molsudes i amb presència de pells de descamació. Era una dona bastant madura i vestia de negre amb un mocador al cap, el clima era molt agradable i em vaig imaginar que estàvem a la província de Tarragona, en una vinya on els ceps tenien un verd exuberant, a pocs metres hi havia el meu marit treballant i al fons una casa de pagès que vaig pensar era la nostra. En aquell moment sentia una gran calma i també satisfacció, curiosament provocada pel fet de saber que tenia la feina feta.

 En el segon sondatge, i aquest és el que em porta a explicar-lo, duia unes sabates blanques impecables i anava vestida de comunió, sortia d’una casa en què les escales donaven a un pati o entrada interior i hi havia un test de fulles verdes que reben el nom d’aspidistra.

Caminava agafada de les mans dels qui suposava eren els meus pares per un carrer de llambordes i en aquell moment tocaven les campanes. En aquesta situació no tenia cap sensació anímica, només sabia que anava a fer la primera comunió.

Si bé no havia pensat mai més en aquells exercicis, passats bastants anys i un dia que vaig anar a Girona i baixava pel carrer de la Força, em vaig aturar a l’entrada d’una casa que tenia una gran portalada feta de dovelles.

Immediatament em va venir la imatge d’aquella visió de l’esmentat exercici sobre les altres vides. No m’ho podia creure! Era tot igual, fins i tot el test d’aspidistra; només mancaven els meus pares i el so de les campanes.

El que no coincidia era que per anar a l’església anéssim carrer de la Força avall, ja que la catedral era en sentit contrari. Dies més tard vaig pensar que potser anàvem al temple expiatori del Sagrat Cor, que està situat al carrer Albereda.

Actualment aquestes dues cases, de configuració semblant, del carrer de la Força tenen els números 13 i 15 i ens centra la nostra atenció les portalades fetes de grans dovelles. Una d’aquestes cases disposa d’una doble entrada que no deixa veure l’interior i l’altra es preserva igual com devia ser en principi. Al defora hi ha una placa que diu allà hi nasqué Joaquim Vayreda i Vila (1843-1894) pintor, fundador de l’escola d’Olot.

Insòlit, tot plegat!