Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Ver las cosas de otra manera

Hace poco recibí un WhatsApp acompañado de un enlace a un artículo de Yuval Noah Harari (Israel, 1976), historiador, filósofo y analista de prestigio, autor de libros como Sapiens. De animales a dioses, inspirado de diversos temarios académicos, del que se han publicado 15 millones de ejemplares y ha sido traducido a varios idiomas. Otra obra suya es Homo Deus, también de gran éxito. El autor ha sido asesor, entre otros, de Angela Merkel, Bill Gates, Barack Obama y Mark Zuckerberg.

El artículo en cuestión fue publicado en The New York Times con el título Cuando el mundo parece una gran conspiración,[1] traducido al catalán por el filólogo Marc Rubió Rodon y publicado en el periódico Ara Balears el 22 de noviembre de 2020.[2]

El artículo trata de la obsesión conspirativa que desarrollan muchas personas, argumentando que tiene tanta aceptación debido a que ofrecen una explicación simplista y directa de un gran número de procesos complicados y a la vez aportan al conspirador una sensación reconfortante al considerar que lo entiende todo.

Los seguidores de la conspiración global creen que entran en un círculo exclusivo que les permite situarse por encima de la élite, profesores, periodistas y políticos, y desarrollan la capacidad de ver lo que ellos pretenden ocultar.

Asimismo parten de la premisa de que manipular el mundo es fácil y no son capaces de darse cuenta de que no existe ningún contubernio que pueda controlar secretamente el mundo entero. Posiblemente Harari olvidó incluir en estas definiciones la palabra frustración para referirse a estas personas, dado que también es un término usado.

Añade que la llave maestra de la teoría conspirativa global nos da acceso a todos los misterios del mundo, y nos permite entrar en este círculo exclusivo convirtiéndonos en más inteligentes y sabios que los demás.

Referente a lo expuesto, además de ser cierto, dice que también es una manera de empoderarse uno mismo, refiriéndose a —los que estén fuera del círculo exclusivo—. Añade que se trataría de identificar las facciones que compiten en nuestro mundo y aliarse con unos grupos en contraposición a otros. En eso consiste, asegura Harari, la política de verdad.

Al inicio el autor explicaba que fueron entrevistadas 26.000 personas de 25 países en que se les preguntaba si creían que un solo grupo de personas controlaban secretamente el mundo y el resultado de cuatro países que son los que presenta dijeron que lo creían un porcentaje del 37% de los estadounidenses, el 45% los italianos, el 55% los españoles y el 78% de los nigerianos.

España en esta lista solo va por delante de Nigeria como país conspirativo aunque podemos decir que la formulación de la pregunta es poco clara, ¿a qué se refiere cuando dice un grupo de personas, cuales son estas que dominan el mundo? La encuesta debería de haber preguntado: ¿Cree usted que algunos estamentos y corporaciones internacionales fijan pautas y objetivos para conseguir un gobierno mundial?

Si seguimos leyendo a Y.Noah Harari y conociendo su actividad como asesor de políticos, nos hace pensar que dispone de información privilegiada y que cuando concede entrevistas procura usar las palabras correctas. En uno de sus comentarios cito la palabra felicidad, refiriéndose a la felicidad de los ciudadanos, término que  aparece en algunos medios y esta muy incorporado en nosotros. Particularidad que podria ser útil para ser reivindicada en concentraciones de carácter político al igual que se ha hecho con otros  idealizados eslóganes .

Partiendo que los humanos buscamos la felicidad, la Organización de las Naciones Unidas (ONU)  en el año 2012  creo el Día Internacional de la Felicidad que des del año 2013 se  celebra el día 20 de marzo.[3]  Iniciativa  inspirada en Bután, un país del Asia Meridional  que en el año 1970 apostó por identificarse por este estado de felicidady des de entonces disfruta del  apelativo de país feliz. En la página de la ONU encontramos un vídeo que promociona la felicidad protagonizado por persones  conocidos y un grupo de  Pitufos a abogan  por la unión de los pueblos y para una vida  feliz.[4]

Segun el filosofo Epicuro que dio paso al epicureísmo decia que ser feliz  es experimentar el placer y evitar el dolor, ayudado por la ataraxia entendida como calma, serenidad y tranquilidad moral y libre de perturvaciones.  En cambio Aristóteles consideraba que la felicidad es un estado propio interno del ser  humano.

De la palabra ataxia posiblemente derivo  la ataraxia  que se refiere a un estado patológico  que se manifiesta  entre otros simtomas con la  dificultat de  coordinación de movimientos, espasmos musculares y  problemas del lenguaje de origen encefálico. Como terapia se prescriben ataráxicos,  entre ellos la hidroxilina  cuyo nombre comercial es el Atarax de acción antihistamínica, antiemética y anti vertiginosa así como sedante y ansiolitico. En este momento social en  que vivimos  hablar de felicidad para el alma nos lleva a pensar también  en la novela  futurista de ficción de Aldous Huxley (1932)  titulada Un mundo feliz.   donde encontramos  hechas realidad algunas de sus exposiciones.

Puede que tan solo sea una percepción, pero según las últimas entrevistas a las que hemos tenido acceso, parece como si a Harari  los acontecimientos derivados de la pandemia del coronavirus hayan hecho que dejara de cuestionar a quienes opinan diferente o conspiran sobre advenimientos politicos-sociales. Criterio que podría estar justificado por algunas de sus declaraciones en los periódicos XL Semanal y en El Confidencial.

En el XL Semanal del día 12 de abril del 20202, Harari afirmaba que la inteligencia artificial, la biotecnología y los robots ya se utilizan incluso para los diagnósticos médicos y el cuidado de los enfermos. También que algunas de las decisiones que los poderosos están tomando estos días podrían acompañarnos durante años. Pone el ejemplo de que en Israel se ha empezado a controlar de forma constante a la población mediante los datos de la geolocalización de sus móviles, previo decreto efectuado de urgencia y sin consenso.

Opina que la epidemia es la tapadera perfecta para un golpe de estado y que los gobernantes obligan a sus habitantes a ponerse un brazalete biomédico. Puede acabar esta epidemia y venir otra, esto es un peligro.[5]

En la segunda entrevista, efectuada por El Confidencial el 27 de octubre del 2020, apuntaba que el Covid puede originar el peor sistema totalitario que haya existido. Nuestra libertad está, pues, seriamente amenazada.

Según el entrevistador, Harari nos habla también de sus miedos, de cómo la tecnología puede interactuar con nuestra democracia, con la pandemia aumenta la vigilancia y lo más preocupante son los demonios interiores de la humanidad —al decir demonios interiores no sabemos si se refiere a nuestros egos a los que supuestamente podrian existir en el planeta.

Sigue respondiendo a las preguntas y comenta que el problema del libre albedrío es que provoca que seamos complacientes y no tengamos la curiosidad sobre por qué tomamos las decisiones, asumimos que es nuestro libre albedrío. Cada vez entendemos más los mecanismos biológicos, sociales y culturales que hay detrás de nuestras decisiones y añade que los datos que se recogen a partir del coronavirus no pueden estar en manos de la policía o de las grandes corporaciones.

Notas

[2] El  periódico Ara fue fundado por Carles Capdevila Plandiure en noviembre del 2010 y mrio a la edad de 51 años, el periodico se define como una publicación  optimista con plena confianza en el mañana.  El rotativo recibió onze premios de  European News Paper y en el año 2016 recogio en Viena en el palacio de Schönbrunn el premio  Diario Europeo del Año. Esta institución fue fundada en el año 1999 por  Norbert Kupper. En el año 2016 se celebró  en Viena el 17º  Congreso de esta asociación donde asistieron 500 periodistas, gestores, editores, académicos y medios de comunicación de 39 países. En octubre del año 2020 estaba previsto celebrar un nuevo congreso en el Palacio Schönbrunn de Viena.
[3] https://www.un.org/es/observances/happiness-day
[4] A los Pitufos les gusta comer tartas y cantar canciones, pero solamente lo consideran divertido cuando todos en el pueblo gozan de la misma felicidad. Es por ello que, cuando los Pitufos escucharon que las Naciones Unidas tienen un gran plan para proteger a todas las personas y al planeta, los Objetivos de Desarrollo Sostenible, decidieron unirse a la aventura. Luchemos para que todos vivamos felices.
[5] Por el momento se trata de una conspiración, pero se apunta que un nuevo virus podría contener una fracción de la enfermedad de la viruela  causada por el Variola virus, enfermedad que segun la OMS està erradicada pero  se preserva el germen en un único laboratorio del mundo de manera que se guarda como si se tratase de una auténtica pieza arqueológica-biológica.

Dues vivències a Indonèsia

Fa poc vaig incorporar a aquest blog una anècdota que ens va succeir a la meva amiga M. del Carme i a mi quan tornàvem d’un viatge a Indonèsia fa més de dues dècades. A fi d’il·lustrar el text vaig buscar les fotografies que a la vegada potenciaven el record d’altres esdeveniments d’aquell viatge dels quals m’ha semblat explicar-ne un parell i adjuntar un esquema dels llocs visitats que tinc a l’àlbum.

Esquema dels llocs visitats

 

Macacos de cua llarga

Per recórrer l’illa de Bali havíem llogat un cotxe amb què vàrem fer 495 quilòmetres que ens va portar a conèixer llocs molt poc freqüentats, amb l’avantatge que podíem aturar-nos allà on volíem. En una ocasió vàrem entrar en un poblat on les dones només anaven vestides de cintura en avall i en veure’ns van fer una gran expressió de sorpresa i  nosaltres també. Davant d’aquesta situació només  podiem fer dues coses, treure’ns  també nosaltres la blusa i els sostenidors o bé marxar  deseguida i hi vàrem fer.

Mentre circulàvem per una d’aquelles  carreteretes tant  estretes vàrem observar que en un lateral hi havia un grup de mones i ens va semblar bé de parar-nos  per fer-los una fotografia però, pels gestos que feien enteníem que demanaven menjar. Motiu pel que vàrem anar al cotxe a buscar algunes coses comestibles que sempre dúiem per si de cas.

Sense saber com, van anar arribant mones balineses o Macacos fascicularis sortides dels arbres i dels matolls i en un moment n’estàvem rodejades. En veure aquesta gran afluència de macacos i macaques —perquè algunes protegien les cries—, ens vàrem inquietar una mica fins que va arribar un punt que els mascles, que eren més corpulents, de dos grups o tribus es plantaven cara. Era evident que hi havia un conflicte entre ells per la defensa del territori o per participar del càtering que tenien a l’abast.

Entremig d’aquell enfrontament que de moment només consistia en vocalitzacions d’adopció de postures afirmatives, tampoc teníem cap més sortida que marxar cap al cotxe de puntetes i sense moure ni una fulla. A peu de porta hi havia una moneta de mesos que esperava rebre alguna cosa i no teníem res. Ens va entendrir aquella carona d’indefensió, com la que poden fer els infants humans.

Vàrem comentar aquesta experiència a l’hotel i ens van dir que no ens hauríem hagut d’aturar, ni donar-los de menjar i menys situar-nos a la seva zona perquè era perillós, però nosaltres possiblement a l’anar tan confiades i sense cap mena de temor la vivència amb els fascicularis de Bali en llibertat va sortir bé perquè ells també van saber estar a l’altura de les circumstàncies.

Afluència de macacos
Afluència de macacos
Davant de dues mares protegint a les seves cries
Davant de dues mares protegint a les seves cries
      
enfrontament de tribus
enfrontament de tribus

Els difunts del país Toradja

A aquesta zona hi vàrem anar amb un guia del país. Tot va resultar molt interessant, incloent-hi el dinar en una casa particular que va consistir en un fluid de canya de bambú posat en una palangana i amb petits peixets assecats al sol que suraven en aquella sopa i sense posar-la al foc. Sort de la salsa picant que altera el Ph de l’estómac i protegeix.

Un arbrefunerari amb nadons enterrats (Rosa M. Masana)
Un arbrefunerari amb nadons enterrats (Rosa M. Masana)

Però a part d’aquesta anècdota, volíem comentar com els toradja tracten els morts perquè el guia ens va portar a un poblat on estaven fent els preparatius per celebrar un funeral on s’havia de sacrificar diversos búfals i algun altre animal per oferir aquest aliment a un gran nombre de persones que assistirien a la cerimònia vingudes de diferents llocs del país.

Els toradja, a diferència de nosaltres, que quan se’ns mor un familiar el podem tenir present a la funerària unes 24 hores, ells abans embalsamen el difunt i el tenen en un lloc de la casa fins que disposen dels diners necessaris per fer-li un bon funeral, que varia segons l’estatus econòmic de la família. Quan el guia va explicar el fet, ens va venir a la memòria aquella frase que deia “En aquella habitación guardamos al muerto”, que ens pensàvem només era una dita, però com succeeix moltes vegades, les dites estan fonamentades en fets reals.

Una meva amiga, Assun Ruiz, que també va anar al país Toradja, em va comentar que una de les funcions socials d’aquests tipus de funerals és la de fer que la riquesa no estigui sempre a les mateixes mans, degut que hi ha famílies que després del funeral resten arruïnades, en especial si tenen la pretensió de sacrificar un búfal albí d’ulls blaus.

També hi ha el costum d’enterrar els difunts en tombes esculpides a la roca i al defora col·locar-hi una talla feta de fusta de la persona o persones que hi ha enterrades.

Però el que més ens va meravellar va ser les tombes fetes al tronc d’un gran arbre on enterraven els nadons morts abans de tenir les dents de llet. El més fascinant d’aquesta pràctica és que l’arbre continua creixent i amb ell la zona on està allotjat el nadó també s’eleva i es va reduint de mida. Aquesta dinàmica ens suggeria una metamorfosi orgànica o fusió simbiòtica d’elements botànics i humans treballant per un mateix vigor vital elevar-se com més amunt millor a la recerca de claror i qui sap si per retornar a la vida.

Pel que sembla, els toradja degut al fenomen del coronavirus estan preocupats, perquè com arreu del món des de fa anys disposen de televisió i escolten el que diuen. Una de les coses que ens havia sorprès va ser una zona d’un llac plena de cases flotants fetes de canya de bambú i sostingudes per quatre columnes també de canya i de com a cada una d’aquestes cases hi havia una antena parabòlica. Ara es diu que temen que les noves normes sanitàries els puguin afectar en la pràctica d’aquest culte i comiat que ofereixen als seus difunts des de, potser, allà on arriba la història.

La Rosa M. a la soca d’un arbre funerari junt amb uns infants (M. Carmen Cabo)
La Rosa M. a la soca d’un arbre funerari junt amb uns infants (M. Carmen Cabo)

Digestió

En una ocasió amb la meva amiga M. del Carme vàrem anar a Indonèsia amb avió de Barcelona a Amsterdam i d’allà a Bali fent escala a Singapur. Es tractava d’un viatge mig organitzat i a l’aeroport ens esperaven dos nois que ens duien el cotxe que havíem llogat, un tot terreny de dues places i descapotable. No havíem previst que arribaríem de fosc, que no podíem preguntar res a ningú i que l’hotel estava a quaranta quilòmetres.

Per acabar-ho d’adobar les carreteres eren estretíssimes i vàrem passar per un lloc on pels dos costats de la carretera desfilava una romeria de persones que duien palmes i al cap safates de flors, fruits i d’altres coses per deixar-les com a ofrena a alguna de les deïtats de la seva fe en un dels tantíssims llocs de culte que hi havia. Va ser espectacular veure aquell tragí festiu de persones i les dones amb vestits llargs de colors llampants i estampats que en conjunt configuraven una escena idíl·lica de bellesa, fervor i alegria.

Ofrenes a Bali. Fotografia de Santoso Alimin
Ofrenes a Bali. Fotografia de Santoso Alimin

Per un moment vàrem pensar que havíem canviat de planeta i també personalment em veia com una persona tecnològica degut al fet d’immiscir-me en un territori de connotacions religioses amb un vehicle tan contundent.

Imatge de Bali i Rosa. Fotografia M. Carmen Cabo
Imatge de Bali i Rosa. Fotografia M. Carmen Cabo

Podríem explicar diverses aventures de les que ens varen succeir en aquell meravellós país, però ara només volia recordar una experiència relacionada amb la digestió a dos nivells. Quan tornàvem en avió cap a Amsterdam anàvem assegudes en una fila de tres seients i havent sopat vàrem observar que gairebé tothom dormia. Algú ens va dir que sovint els passatgers que volen de nit es prenen un somnífer.

Al primer seient de la nostra fila hi anava una noia que viatjava sola. Tant ella com la M. del Carme dormien i jo si bé estava endormiscada veia el que succeïa. En aquestes ve una hostessa i em va dir, vaig entendre, si volia res per beure i li vaig dir que sí. Al cap d’una estona ve amb una safata, me la dona i se’n va. No vaig entendre res perquè allò era un minisopar.

Enmig d’aquella barrera de dues persones dormint, jo anava al costat de la finestra i amb la safata allà al davant vaig decidir menjar aquell aliment. No tenia gust de res, però de res de res, per mi que era sintètic, i evidentment el vaig deixar gairebé tot. L’hostessa va retirar la safata i va dir quelcom. Jo, al no entendre què deia, vaig fer una ganyota per fer-li saber que no m’havia agradat.

Quan va despuntar el dia la tripulació s’anava despertant i vaig dir a la M. del Carme:

—Quina cosa més rara. A mitja nit una hostessa m’ha preguntat si volia prendre res, li he dit “yes” i m’ha portat un ressopó que era incomestible. Encara el tinc a l’estómac sense digerir.

—Sí, Rosa, que estrany, no? —va respondre ella—. I què et va portar?

—No ho sé. Era de color gris i insípid.

—Tu ves dient a tot que sí i veuràs com un dia et trobaràs un ensurt gros.

Vaig continuar llegint el llibre de butxaca de Fritjof Capra El Tao de la Física i la M. del Carme mentrestant donava conversa a aquella noia de parla anglesa que seia al seu costat. Al cap d’una estona veig que riu d’aquella manera contagiosa i continguda —perquè volia parar i no podia—, igual com en època escolar.

Li vaig preguntar “de què rius?”, i sense poder encara parar i fent un esforç em diu:

—Aquesta noia deu pensar que estic boja. M’ha comentat que estava mig marejada perquè és diabètica i l’hostessa, que ja estava avisada, s’ha descuidat de portar-li uns aliments a mitja nit. Així que m’ho ha acabat d’explicar, he caigut en allò que m’has explicat: t’has menjat el seu segon sopar, ho he vist clar.

—No em diguis que era per a ella! Li ho expliquem i li demano disculpes.

—Esperem a veure si el mareig no li va a més i pot esmorzar; si no, ho direm a l’hostessa.

La M. del Carme va continuar conversant amb aquella noia, possiblement amb símptomes d’hipoglucèmia, i després em va explicar que li havia dit que anava a Holanda perquè la seva mare estava malalta i li havien d’aplicar l’eutanàsia.

Llavors sí que se’m va parar el peristaltisme gàstric, de sobte vaig experimentar un gir a l’estómac com una mena d’impacte gastricoemocional, com si hagués menjat una bola de mata-rates, perquè la sola idea del fet em feia sentir una cosa punyent a les entranyes.

Em costava d’entendre que una filla viatgés de Singapur a Holanda per anar a veure la seva mare que feia temps que no veia i alhora hagués d’acomplir la funció de donar conformitat a una mena de pràctica carregada d’un cert nihilisme existencial.

Hem de considerar que això succeïa a principis dels anys noranta, quan a Holanda el procediment era legal però aquí gairebé no se’n sentia a parlar. Ara sí, i sovint sota el concepte de mort digna, com si la mort no pogués ser fisiològica i digna com el fet de néixer, que de fa uns anys no és estrany que també sigui intervingut.

Penso que acceptem aquest procediment perquè hem vist patir moltes persones, i hem agafat por i amb aquesta por vital els coordinadors de voluntats poden adreçar-nos allà on toqui i quan toqui, però sempre, si us hi fixeu, necessiten el nostre permís i això ho hem de tenir en compte sempre.

Podem dir que els viatges no són mai neutres, hi pots experimentar mil matisos vivencials, però també en el decurs del dia a dia.

Una ‘casa de recreo’ a Calella de Palafrugell, 1901

Hem localitzat un document amb data 10 de gener del 1901 en què diu que Ambrosi Bofill va sol·licitar al governador de la província de Girona permís per obrir una casa de recreo a la zona de salvament de la barriada marítima de Calella, al terme de Palafrugell.[1] Revisada la petició per la comandància de marina de Barcelona i d’acord amb la Llei de Ports es va autoritzar l’obertura d’aquest establiment públic que demanava en Bofill.[2] El sol·licitant era membre de la junta de vigilància de la Societat Cooperativa La Confianza.[3]

Logitip del SESN
Logitip del SESN

El camí que anava a Calella en ocasions era poc transitable, en especial els dies de pluja, per aquest motiu es va demanar que fos construïda una palanca o trampolí al creuament de la carretera de Calella en el trajecte Palafrugell-Santa Margarida.[4] També més d’una vegada s’havia sol·licitat fer obres d’arranjament per poder arribar a algunes de les finques de Calella, una de les quals era l’habitatge d’un càrrec polític de l’ajuntament, tot que també era lloc d’estiueig de la gent de Palafrugell i altres indrets.

Miquel Torroella en un article informava que l’any 1902 a les platges, cales i ports del terme de Palafrugell hi havia ancorades un total de 123 embarcacions, 86 dedicades a la pesca i 37 d’esbarjo.[5]

Inicialment ens va sorprendre que es volgués instal·lar una casa de recreo pública a la zona de salvament a Calella perquè desconeixíem les seves funcions i no hem localitzat el text de les normatives. Una pista de la importància que possiblement tenien aquestes cases de recreo és que havia de ser el punt de trobada social i potser era un fet que venia de lluny, perquè a mitjan segle XIX a més de la pesca en els ports d’aquesta zona era per on sortien els productes manufacturats procedents de la Bisbal i de Palafrugell per ser transportats per via marítima al seu destí.[6]

Si tenim en compte que aquestes zones portuàries eren llocs de gran afluència de públic, tant de treballadors per a la càrrega i descàrrega dels vaixells, per al control duaner, per a les gestions administratives i d’intendència, podem considerar la necessitat d’una casa de recreo.

Aquest fet ens el confirma Cristina Amil quan parla de la dinàmica funcional creada en aquests espais portuaris i de l’inconvenient que es generava en el sentit que s’havia creat un divorci social entre aquests indrets marítims i la població de referència a la qual pertanyien, que sovint estava més allunyada del port, per aquest motiu va ser necessari obrir un debat sobre com reconduir la situació i aconseguir la integració urbana amb els espais portuaris.[7] En aquesta situació es trobava Calella  de Palafrugell que està quatre quilometres de distància del nucli poblacional de Palafrugell.

Notes


[1] El Servicio Español de Salvamiento de Náufragos (SESN) va ser fundat pel l’almirall Joaquín Gutiérrez de Rubalcava Casal el 12-12-1880. Tenia caràcter voluntari, però les juntes locals dels pobles costers estaven coordinades i supervisades per un Consell Superior.

[2] Correspondència municipal, dia 10-1-1901.  Premsa i documentació , Arxiu Municipal de Palafrugell.

[3] El Distrito, 20-6-1897

[4] El Distrito, 14-1-1893

[5] La Crónica, 15-5-1902

[6] Es diu que amb l’arribada del Tren Petit i la incorporació de vaixells de vapor de gran tonatge el port de Palamós va adquirir més lideratge. Actualment la integració del port de Palamós i el nucli urbà és satisfactòria.

[7] Amil López, Cristina. Integración urbana de los espacios portuarios marítimos. Instituto Universitario de Estudios Marítimos, 2004.  https://www.udc.es/iuem/documentos/monografias/2004-9.pdf.

Una pinzellada sobre la premsa de Palafrugell, 1882-1918

Durant la consulta d’uns lligalls de correspondència municipal a l’Arxiu Municipal de Palafrugell vam localitzar un comunicat dirigit al batlle amb data 12 de març del 1900 remès per Rosalio Garriga Daussà, resident al carrer Tarongeta número 29, en què li comunicava que tenia previst crear un periòdic que sortiria publicat cada dijous amb el nom de Les Tisores. El treball d’impressió l’havia encarregat a la impremta Successors de Pujol de Palafrugell, la primitiva imprenta era a la Bisbal.

També va ser localitzat un altre comunicat dirigit al batlle un mes després de l’anterior, de data 14 d’abril del 1990, que havia estat enviat per Andrés Serra Maspera, domiciliat al carrer Sant Martí número 4 de Palafrugell. La carta era per informar que tenia previst editar un periòdic amb el nom de Nuevo Distrito, defensor de la industria corcho-taponera.

Aquests dos documents van suggerir-nos la possibilitat de donar a conèixer aquesta informació i ampliar-la amb altres aspectes que volíem indagar, però en aquell moment desconeixia l’estudi que havien fet els autors Salvatella, Turró i Esteba sobre la premsa local de Palafrugell, un exhaustiu treball del qual es va editar un llibre. Entre la informació que aportaven comentaven també que amb freqüència es desconeixien els titulars o directors de les edicions periodístiques i una de les causes era que sovint signaven usant pseudònims.

Tot i l’existència de l’esmentat treball, creiem que pot ser d’interès esmentar els dos impulsors de les primeres edicions de premsa del segle XX. Així, hem elaborat una taula amb la relació de diaris editats des de l’any 1882 fins l’any 1918 en ordre cronològic a fi de facilitar la cerca d’informació per anys.

Hem escollit fins l’any 1918, any d’edició d’Acción Social Obrera, del qual es guarda només un número perquè coincideix gairebé amb l’entrada al segle XX, període marcat per la Primera Guerra Mundial, els avenços industrials i l’epidèmia de grip.

Premsa Palafrugell
Premsa Palafrugell
Capçalera La Sardana
Capçalera La Sardana
Capçalera Les Estisores
Capçalera Les Estisores

 

 

Capçalera Acción Social'
Capçalera Acción Social'

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Notes

 

(1)     (2) Joan Miquel Avellí amb l’edició de La Bugadera i Joan Vergés Barris i Enric Bosch Viola amb La Pebrera, esmentats al llibre de Josep Salvatella, Jordi Turró i Miquel Esteba 120 anys de premsa local: d’El Palafrugellense a la Revista de Palafrugell, 1882-2002.