Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

La vida, la principal instructora

 

Aprenem de tot, dels pares, de l’escola, dels llibres…, però encara més per la mateixa experiència de la nostra vida. Amb relació a aquest concepte voldria comentar dos fets: les classes socials i els toros.

Les classes socials

Fa poc vaig escriure quelcom sobre la masia Freixa de Terrassa i comentava que de petita havia observat tres formes diferents, segons el nivell econòmic, de viure la vida. Hi havia els qui eren empresaris, els de classe mitjana i els qui disposaven de recursos limitats.

Un dia, quan tenia uns 13 anys, el meu germà Francesc, que era 17 anys més gran que jo, em va dir: “Va, anem a Barcelona que t’ensenyaré què és la vida.” La frase em va semblar molt pretensiosa i vaig pensar quina una en devia portar al cap, perquè els meus germans en general, tenien acudits insòlits, de bomber, que deia la meva mare.

Pugem a la seva moto Ossa i enfilem la carretera de la Rabassada driblant amb agilitat els nombrosos revolts que té aquella muntanya. Arribem a la Rambla de les Flors de Barcelona i ens endinsem al barri xino, en concret entrem al carrer de les Tàpies i altres de circumdants. Barri també anomenat el Raval o actualment districte cinquè.

Recorríem en segona marxa tots els carrers i jo no deixava escapar cap detall. Era impactant observar aquell ambient mai vist abans. En especial les senyores que portaven vestits escatimats de roba, físicament eren força desenvolupades i anaven molt pintades d’ulls, llavis i galtes. Una d’elles no sé què li va dir al meu germà, però es veia que el trobava atractiu. De fet ho era.

Aspecte del barri xino (imatge de Margaret Michaelis)
Aspecte del barri xino (imatge de Margaret Michaelis)

  L’ambient em feia una mica de basarda i per això m’agafava fort al cos del meu germà. Ell sí que semblava tranquil, suposo perquè estava ocupat fent la visita guiada a la seva germana i tot perquè descobrís que en aquest món hi ha altres maneres de viure. Va complir l’objectiu, perquè mai havia vist en directe tanta diversitat de persones i algunes manifestament tan pobres.

A partir de llavors vaig saber que en lloc d’haver-hi tres nivells socials, n’hi havia cinc: els tres que ja coneixia, o sigui les persones amb capital, els masovers amb recursos suficients per anar tirant o diguem-ne les classes mitjanes, i d’altres amb menys recursos que havien de fer malabarismes per arribar a final de mes.

He de dir també que el meu germà i la meva cunyada Júlia, de petita se m’havien endut diverses vegades a Barcelona simplement per passejar, veure els coloms o anar al port a pujar a una golondrina sense endinsar-nos en aquella altra realitat del barri xino.

La Júlia, jo i el meu germà Francesc, any 1950 aprox. (imatge R.M. Masana)
La Júlia, jo i el meu germà Francesc, any 1950 aprox. (imatge R.M. Masana)
Francesc, Júlia, jo i uns amics amb una Golondrina a Rompeoles.(imatge Rosa M. Masana)
Francesc, Júlia, jo i uns amics amb una Golondrina a Rompeoles.(imatge Rosa M. Masana)

Les corrides de toros

De molt petita, els meus pares i germans se m’emportaven al cinema i a més de les pel·lícules americanes i espanyoles vèiem el No-Do. A cada No-Do hi sortien curses de braus. Per a mi era impactant veure aquells homes a cavall clavant una llança a l’esquena de l’animal i empenyent-lo amb força. No entenia per què havien de fer aquella injúria a un animal que no els havia fet res i a més tenir-lo encerclat sense possibilitat d’escapatòria. Tampoc comprenia per què el feien bovejar enganyant-lo amb un drap vermell i clavant-li banderilles i deixant-lo sagnant per tot el seu cos i a sobre el públic cridant “ole”.

Veia com el toro respirava fatigat i alguns mostraven un posat de submissió, potser com volent dir “deixem-ho córrer; he perdut”, però res, no hi havia clemència per a aquell animaló acorralat i ferit. Finalment i segons la destresa del matador, rebia una, dues o tres estocades fins que queia a terra agonitzant i era arrossegat per cavalls. Per a mi no era entenedor que el públic manifestes goig davant aquell espectacle tan desequilibrat de forces. Ho trobava totalment injust. Agraïa molt quan entraven al cinema i estava a punt de començar la pel·lícula sense passar pel No-Do.

Cal dir que a casa també m’ho havia passat malament quan la meva mare es disposava a matar una gallina o un ànec. Era terrible. Havia de marxar de la cuina i no cal dir el drama que em suposava veure els preparatius que un home vingut de fora feia abans de degollar el porc al pati de casa. El garrí i jo érem bastant bons amics perquè moltes vegades li anava a portava menjar i ell ja em coneixia. A més, m’agradava escoltar aquell soroll que feia quan paladejava amb gust les pells de meló. De fet de petita era més coherent que ara; m’agradaven molt els animals, també com ara, però amb la diferència que abans no volia menjar carn, no m’agradava i quan en menjava se’m feia una bola a la boca que no hi havia manera d’engolir. La meva mare insistia que n’havia de menjar.

Un toro amb l’estocada final.
Un toro amb l’estocada final.

Conclusió

En definitiva, el que he volgut dir és:

Respecte a les classes socials penso que ens formem una idea de com està estructurada la societat segons les nostres experiències i observacions fetes al llarg de la vida. No és en tanta mesura, penso, el fet d’haver llegit clàssics com Marx, Taylor i saber què és la plusvàlua. Ens formem més clarament una idea de la societat i de com voldríem que fos segons les nostres pròpies vivències i els sentiments que mostrem perquè les coses vagin millor.

I quant a les curses de braus passa el mateix: hi ha persones a qui no ens agrada veure aquell espectacle, però no perquè algú ens hagi alliçonat per fer que no ens agradi, no, no ens agrada perquè ens fa patir, ens fa sentir dins nostre una mena d’incomoditat i sentim pena pel toro, sentiment que es fa extensiu a tots els animals del món que siguin explotats.

Per la qual cosa, el que voldria dir és que tant pel que fa a idees socials com també en concret a l’espectacle del toreig, si no ens agrada no és per voler portar la contrària a ningú, és senzillament perquè no s’adiu amb la nostra manera de sentir i d’experimentar la vida.

Per això considero que hauríem de ser molt curosos i fer un ús ètic, racional i respectuós quan parlem d’aquests temes i en cap cas fer-los servir per provocar enfrontaments i baralles electoralistes.

Formació en ètica i desenvolupament professional

Resum de la taula rodona que amb el títol Formació en ética i desenvolupament professional que es va celebrar el dia  28 de juny de l’any 2000 a la casa de Cultura Tomàs Lorenzana de Girona i organitzada per la Comissió de Bioètica del –CODIGi  amb el suport de la Comissió de Bioètica del  Consell     CODI de Catalunya i publicat a la revista  del CODIGi  Pols a pols  número 23, any VIII – Agost 2000. Seguir llegint…