Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

La Xemeneia de Can Valls i Llenas “El Rissec”

Article fet per Rosa M. Masana  i publicat a la revista El Mercadal núm. 15 de l’any 2003.

Amb la descripció d’aquesta xemeneia tanquem la ressenya de les sis xemeneies industrials que pertanyent als municipis de Corçà i Monells, recordem que són: la de l’antiga bòbila Carmany (edificada a la primera meitat del segle XX), la de ceràmiques Ferrer (1961), la de can Pell de Monells (any 1954) i les dues de l’empresa ceramista La Ponderosa (1958)

La xemeneia Valls i Llenas ocupa la part central d’un terreny ara en desús, però que anys enrere havia format part del complex fabril ceramista. És observable pel costat esquerre de la carretera Palamós a Girona en aquest sentit, i entre els municipis de la Bisbal i Corçà, just tocant amb l’antiquari “La Colonial”.

Presenta una imatge esvelta, ben alineada respecte al pla horitzontal del terra i sense la presència de fissures al fust.  Es diu que va ser construïda pel mestre d’obres Muní de la Bisbal i els seus treballadors, a la dècada dels anys cinquanta, segons el sistema d’embarnillat intern molt emprat en aquells moments. Li van donar una alçada d’uns 20 metres en formació troncocònica i base circu­lar de 2,43 metres, alçada suficient com per assegurar el correcte tiratge dels dos forns que havia de fer funcio­nar.

Xemeneia Valls i Llenas
Xemeneia Valls i Llenas

L’estil constructiu, corn he esmentat, era aplicar un reforç de ferro entre ambdós envans. La cara externa de la xemeneia està feta  amb maons d’obra vista disposats en forma del clàssic enrajolat. Posteriorment se li va donar una capa de pintura blanca que ajudava a repel·lir l’aigua de la pluja.

Aquesta peça es pot considerar una de les més ben conservades del municipi i per una raó molt concreta, ens explica Josep Serradell. Diu que després d’uns anys de funcionament es va esbardellar bona part de la seva estructura a causa d’una claudicació del material de ferro de l’embarnillat interior Aquest fet va promoure la necessitat d’aplicar-li una ràpida reconstrucció, ja que era una peça clau per fer rutllar l’empresa.  Els treballs de rehabilitació els van portar a terme mestre d’obres Josep Solano, en Pito, de Corçà, en Josep Santamaria i el mateix Josep Serradell.

Josep Solano (cedida el seu fill)
Josep Solano (cedida el seu fill)
Josep Serradell
Josep Serradell
Josep Santamaria (cedida ell)
Josep Santamaria (cedida ell)

En Josep Serradell explica també que a l’època que es va edificar la xemeneia hi havia carestia de ferro motiu  pel que es va reutilitzar el procedent d’explotacions  marines. Fins llavors no es tenia experiència de com es comportaria aquell tipus de material, però el pas del temps va demostrar que patia una oxidació prematura, a causa de l’exposició a la salinitat marina i al contacte amb altes temperatures.

L’altre xemeneia de la fàbrica Valls i Llenas

Hi ha una dita que diu que si una cosa no es fa servir es malmet i això és el que li va succeir a una altra xemeneia, possiblement edificada anteriorment a l’esmentada. Estava situada a la zona nord de la fabrica i fins al moment no sabem qui la va construir així com tampoc l’any.

Segons ens explica en Francisco Ocaña, oficial de l’empresa constructora Alsina de la Bisbal, la van haver d’enderrocar pel fet que la seva estructura estava malmesa, trontollava, amb el risc que es desplomés per sobre els teulats de la nau.

Va ser ell i dos paletes més, en Juan A. Raya i de l’altre no recorda el nom, qui es van responsabilitzar d’enderrocar-la ara fa uns 10 anys.

Sovint ens preguntem com s’edifica una xemeneia, però gairebé mai com es fa per ensorrar-la. Ara, gràcies al testimoni del senyor F. Ocaña sabem que també cal muntar una bastida que arribi fins al capdamunt, actualment s’utilitzen les metàl·liques i desprès amb una escarpa i un martell es va trencant l’estructura, comenten que no es poden emprar  compressors elèctrics perquè produirien una pressió excessiva al fust i podria ser perillós.

Aquest material trossejat es va fer caure a l’interior de la xemeneia, que com sabem la base comunica amb el túnel de tiratge. Ho fan  d’aquesta manera perquè sovint les xemeneies estan situades al bell mig de les fàbriques i no es poden llençar els fragments per la part exterior. S’enderroca fins arribar al nivell del teulat i posteriorment es tapa perquè no entri l’aigua de la pluja.

En Francisco Ocaña ens explica també un fet interessant: el reforç metàl·lic interior, emprat per a aquestes dues xemeneies no eren barnilles de ferro, sinó cable d’acer usat anteriorment en les activitats marines. En principi es va pensar que aquests cables serien més resistents, però com que tenien una naturalesa menys elàstica i estaven en contacte amb les altes temperatures no van manifestar la ductilitat suficient com per permetre el flexopandeix de l’estructura, necessari per altra banda per a la sustentació de qualsevol element vertical. L’altre dels inconvenients va ser el de la mateixa morfologia trenada del cable, ja que el feia més vulnerable a l’oxidació produïda per la humitat i junt amb la seva històrica impregnació salina es va veure que no era el material més adequat per a aquestes construccions.

Enric Valls mostrant un fragment de material (R.Masana)
Enric Valls mostrant un fragment de material (R.Masana)
Detall del sostre d’un forn de flama invertida –imatges : R. M. Masana
Detall del sostre d’un forn de flama invertida –imatges : R. M. Masana

Gràcies al fet que actualment es conserva la base de la xemeneia com a receptacle de material, sabem que era circular amb un perímetre de 5 metres i una alçada de base d’ 1,83 metres des del terra fins a la sanefa. A partir d’aquí començava el fust que encara es preserva uns dos metres.

Aquestes restes, que podem anomenar arqueològiques industrials, ens permeten conèixer la distribució en for­ma de collaret i verticals de com estaven disposats els cables d’acer, així com el material utilitzat que consistia en maons de terra cuita de 28 x 14 cm collats horitzontalment i sempre, diu en Francisco Ocaña, s’utilitza la mateixa mida. Només se’n tallaven un parell o tres, segons l’alçada, per donar-li el talús corresponent. La part interna estava en contacte directe amb els fums de la combustió i l’externa amb un remolinat de pòrtland de 5 cm de gruix i finalment també pintada de blanc.

Fotos dels paletes rehabilitadors de la xemeneia. D’esquerra dreta: Josep Solano, feta  l’any 1990  quan tenia 78 anys i cedida pel seu nét. AI mig, en Josep Serradell, «en Tiroqa», cedida per ell mateix i, a la dreta, en Josep Santamaria, cedida  també per ell mateix.

La Xemeneia de Can Vert de Monells

Article  fet per Rosa M. Masana  i publicat  a la revista el Mercadal  de Corçà núm. 12 de l’any 2002

Després de parlar de les xemeneies situades en el territori de Corçà, per proximitat, farem referència a una altra ubicada al poble veí de Monells, de la qual és protagonista de la seva edificació el senyor Lluís Pell Janoher.

Es troba just a l’entrada de Monells. Aquesta xemeneia i forn van ser construïts l’any 1954 pel paleta David Pujol. En Lluís Pell en fou alhora el dissenyador i manobre. El forn és de porcellana de bicocció. Té una part inferior que funcionava a 900 graus de temperatura i una part superior que havia d’aconseguir els 1300 graus, encara que només va poder fer-lo arribar als 1200.

Funcionava amb llenya. Als costats tenia unes fogaines on posaven els tions de roure per mantenir la flama durant 48 hores, el temps necessari per dur a terme la cocció. La llenya la hi proporcionava el senyor Vilà, reconegut llenyataire.

Fotografies cedides per en Lluis Pell

Fotografies cedides per en Lluis Pell

Davant la pregunta de si disposaven d’u forn de flama invertida responen que si però,  perquè la flama pugés per les parets del forn cap amunt havia d’ aconseguir una temperatura entre 300 i 400  graus”.

En Lluís Pell és pèrit ceramista, es va treure el títol a l’Escola de Ceràmica de Manises, València. Una dada interessant que ell mateix ens explica de com va ser que anés a estudiar a Manises. “Fou un fet curiós diu: a Girona s’organitzava una exposició de «Flores i Frutos». Tots els municipis hi participaven i la Bisbal com a cap de partit no hi podia faltar. Vàrem carregar un camió de productes agrícoles i ceràmics de la zona i ens vam presentar a la fira. En arribar tinguérem la sorpresa d’observar a tot un seguit d’operaris que ja, des de feia dies, treballaven per muntar els diver­sos estands expositors. En veure que teníem poques hores de temps, en Lluís Plaja, secretari aleshores de l’ajuntament, i jo diguérem: correm a comprar arpillera i material elèctric i muntem-ho com puguem. Les caixes, els sarrons i tot el que portàvem va servir per ambientar l’espai.  Finalment, en passar els membres del jurat que valorava els estands van dir: “Mira que originales los de la Bisbal!”

Jo hi havia participat presentant un mural de ceràmica que representava un mercat romà, se’l van mirar una bona estona i el qualificaren positivament, de tal manera que m’oferiren una beca d’estudis de la Diputació per a l’escola de Manises.

Per tant, me’ n vaig anar a Manises a estudiar peritatge, tenia 18 anys. Però en finalitzar els estudis, em vaig que­ dar a l’ escola com a professor fins als 28 anys.

Després, festejàvem amb la Núria de can Vert i ens volíem casar, però no teníem clar encara on aniríem a viure. Els seus pares volien que ens quedéssim a casa seva i jo m’hi vaig avenir amb la condició que em deixés construir un forn ceràmic. I van estar-hi d’acord”

Imatge: Rosa M. Masana

Algun comentari  referent a  les fotografies

Rosa M. -  Una bonica fotografia. Mai no havia vist una imatge d’una xemeneia amb una dona a dalt, bé, amb una parella d’enamorats.

Lluís . – Sí, és molt bonica. La Núria no va tenir por de pujar-hi. Poc després d’haver coronat la xemeneia ens vàrem casar. Durant el meu temps lliure em dedicava a crear diverses peces de ceràmica, i també aprofitant els petits espais de les caixes refractàries feia boletes per a collarets, que una vegada enfilades quedaven molt bonics. Es van posar de moda a la Bisbal i rodalia.

En aquesta altre fotografia es veu en David posant els totxos i jo, el de la dreta, fent pujar el material. També es pot observar detalladament com teníem muntada la bastida.  Vàrem donar-li una alçada d’uns 12 metres perquè era suficient per obtenir un bon tiratge.

Fer les dues peces va portar-nos força feina, personalment em vaig encarregar de retocar a cops d’escarpa i martell els maons del forn, ja que havien d’encaixar correctament. Martellejava tot el dia perquè a la nit somiava que feia la mateixa feina. Té una configuració cònica i encara que en aquesta fotografia no es veu, està reforçada per 13 anelles metàl·liques».

Rosa M. – M’ha agradat molt que ens expliqués  la història de la seva xemeneia, lligada al mateix temps a un recull de vivències personals originals. D’aquesta manera ha aconseguit fer més pròxima una estructura que si bé en desús, és molt simbòlica.