L’any 1991 treballava en qualitat d’infermera d’Assistència Pública Domiciliària (APD) a la vila de Llagostera, feina que consistia a fer el treball de la consulta, els domicilis i la resta d’hores del dia havies d’estar localitzada per si es generava alguna urgència. Lliuràvem dos dissabtes i dos diumenges al mes i ens havíem de suplir mútuament amb la infermera APD del partit sanitari més proper i fer el treball duplicat.

S’havia de fer d’aquesta manera perquè encara no estava actiu el desplegament del mapa sanitari de les Àrees Bàsiques de Salut. Una feina que les infermeres d’aquell temps vàrem viure com a procés de transició assistencial en el sentit d’haver de conviure la forta demanda  de la d’administració d’injectables, alguns d’ells, pocs, d’aplicació cada vuit hores, junt amb la manca de l’existencia de serveis d’urgències nocturs. 

Un dissabte que estava de guàrdia, eren aproximadament les vuit del vespre, vaig anar a administrar un injectable a la senyora Imma, persona  que encara no havia tingut ocasió de conèixer.

Varen conversar una estona i quan anava a marxar, no sé com va ser que iniciàvem novament una conversa molt interessant i en veure que el diàleg s’allargava vaig demanar que en deixes avisar  a la policia municipal per dir-los que si hi havia alguna urgència m’abissessin al número de que els hi vaig donar. En aquell temps no disposàvem de telèfons mòbils i eren els municipals qui ens venien a buscar a casa per fer els serveis nocturns.

Còmodament assegudes vàrem  seguir conversant i un tema ens duia a l’altre. No és d’estranyar perquè l’Imma era una persona culta i amb mundologia,  encara que ella no s’atorgava aquesta facultat, al contrari de vegades deia: Bé això és alquè considero , puc estar equivocada.

Sense adonar-nos-en se’ns van fer les tres de la matinada i el més curiós era que no vàrem pensar a menjar ni beure. Quan  vàrem mirar el rellotge pensavem que s’havia avançat  i no, ens era l’hora real, vàrem conceptualitzar aquella trobada com a quelcom absolutament atípic, com a una mena de  fenomen 

L’Imma vivia a una casa que traspuava solera, guardava l’encant que ens provoquen alguns elements de caràcter modernista i el que més m’agradava era la seva biblioteca  d’estil anglès. 

 

Va explicar que era vídua i tenia un fill i una filla casats i també va comentar,  encara amb amb il·lusió, la manera  com va coneixer al qui seria el seu marit i el viatge que va fer per arribar fins a un lloc del  continent Sud americà amb vaixell  on hi havia  el seu promes que  l’estava esperant a peu de port.

Tot el que deia m’ho anava imaginant i  em semblava que experimentava la sensació d’aquella vivència d’ autèntica història d’amor i d’aventura on tot fluia.  

Més endavant vaig saber que l’Imma a més del català i el castellà sabia el francès l’angles , l’alemany i tenia coneixents de l’italià. També algú  m’havia comentat que a casa seva era un estil  de Consolat  perque diversos estranger residents al municipi quan rebien algun comunicat oficial que no comprenien s’adreçamen a l’Imma. 

En una altre ocasió que també varem fer una llarga conversa, no com la primera, em  va explicar que durant la República va decidir anar a la Generalitat de Catalunya a demanar fer treballs  d’administrativa. La persona que la va atendre, des de l’ull de l’escala va fer un crit molt fort,   una veu vinguda des de dalt va respondre: Què vols?  Ves que aquí a baix hi  tinc una mossa que diu saber el francès, l’anglès i l’alemany. La veu de dalt va dir: Re-carai! per no dir una frase més contundent i popular. No la deixis pas marxar a aquesta xicota, espera que vinc.

No varen parlar del temps que va estar a la Generalitat, possiblement  era entre el 1931 al 1934. Si que va explicar que en alguna ocasió fent les funcions de secretaria havia acompanyat al president  amb el cotxe oficial. No li vaig preguntar si era Francesc Macià o el president del Parlament Lluís Companys que posteriorment també va ser president de la Generalitat. Seria interessantíssim que ara poguessim localitzar algun  document amb el nom d’Imma Raset.

Quan alguna vegada he comentat el fenomen d’un diàleg de set hores,  m’han preguntat: I que parlàveu? De tot els deia perquè amb l’Imma  no s’acabava mai la conversa, era molt culta i tenia facilitat de paraula, però el més interessant per a mi era la seva singurar experiència de vida i com es situava en el mon que ens tocava viure . També en fascinava la seva  encantadora personalitat.

Hem parlat d’aquest tema perquè fa poc que mentre  feia endreça de llibres en va sortit un de titulat  ‘Las fuerzas del espiritu‘  escrit l’any 1951 per Eduardo Feuchtersleben encara que la edició era del 1970, consta que l’ havia comprat a la llibreria El Cau Ple de Lletres de Terrassa. 
A dins hi havia  la còpia d’un escrit que havia fet  junt amb el retall d’un diari que parlava de la  conferència que  va donar a Barcelona el científic en física de partícules i Premi Nobel,  Sheldon Glashow. [i]  Recordo que l’escrit el vaig fer perquè l’Imma m’el havia demanat. Aquest escrit estava fet perquè l’Imma m’havia demanat  i tot perque sintonitzava amb el que havia explicat  el científic Glashom.

Estava relacionat amb el tema de que era sabut que l’univers tenia 11 dimensions i que nosaltres estàvem a la sisena, regida per 48 lleis igual que coincidia amb el nombre de cromosomes que te el nostra organisme. Li vaig explicar perque m’havia interessat amb el tema de les onze dimensions que casa una d’elles tenia un nombre de lleis i anava des de zero a  la que tenia 1.536 lleis que era la més densa , sumades totes ens donava la xifra 3.069 lleis. No li vaig poder donar més detalls, només que estar d’acord amb S. Glashow.
Aquest és només un exemple d’algunes de les converses que vàrem tenir, encara que no totes eren de temes complicats com aquest que hem explicat, parlàvem  també de coses quotidianes i de la nostra visió del  món  i de la imaginació, era fabulós, sempre més he recordat aquell diàleg tant fluit i lliure de perjudicis i valoracions del que podia dir l’una o l’altre, tot era comprès i mutuament enriquidor, el que deiem un fenòmen.  

 

L’Imma guardava un munt d’ apunts i retalls de periòdics, un dia ens els va ensenyar a la Maria del Carme, una amiga de Terrassa  que va venir a veure’m i a mi, va ser la M. Carme  qui ens va fer aquest fotografia que presentem. 

Va succeir que Sanitat va convocar un examen per fer que les places d’infermeres en qualitat d’interinatge poguessin passar a ser oficials.  Com mai m’havia succeit dins els estudis d’infermeria, vaig suspendre el examen, tot i respondre les preguntes, vaig  demanar la  revisióde l’examen per saber on havia fallat, la sorpresa va ser veure’l sense cap correcció, no van saber que dir-me i no hi va haver res a fer, continuar en condició d’interinatge a d’altres llocs de la provincia de Girona i fins dos anys abans de finalitzar la meva etapa professional.  També un fet fora del normal.  

A partir de llavors poques vegades ens vàrem veure amb l’Imma , encara que de tant en tant anava a fer-li una visita que sempre anava acompanyada d’una forta i llarga abraçada d’afecte.

El darrer dia que vaig anar a fer-li una viita, quan va obrir la porta es va mantenir quieta i sense dir el Rosssa , quina il·lusió, res, aquesta vegada res ni tampoc  ens vàrem fer la sentida   abraçada. Li vaig dir:  Imma, soc la Rosa, va respondre, sí, i tot seguit diu passa entra.
Vaig veure que no m’havia conegut, em sentia confusa i desolada i no sabia què fer amb aquella situació, per acabar de donar més càrrega emotiva a aquell fred encontra,  l’Imma hem diu: Penso que tu i jo seríem bones amigues.
En aquell moment va arribar el seu fill i em diu: Ja ho deus haver vist, poc que t’ha conegut.

Va ser terrible una de les meves millors amigues  tot i la seva presencia era com si no hi fos , vaig experimentar quelcom de mai viscut,  donava una sensació d’irrealitat , d’haver, potser traspasat a una altre dimensió desconeguda .  La paradoxa de la vida, si va ser el dialeg, la comunicació verbal la que tant ens havia unit i sintonitzat, va ser la ausencia d’aquest qui ho va trencar tot.  

Entremig dels llibres que ara penso donar-ne alguns, avui dia 20-9-2023 he trobat unes pagines de la Vanguardia del dia 19 d’octubre de l’any 1991 que duia per nom: ‘En busca de la causa fundamental que explique todo el universo‘ crónica basada en la conferencia que Sheldon Lee Glashow , Nobel de Física va donar a Barcelona. No ho puc assegurar però penso que potser vaig guardar l’article per parlar-ne amb la Imma. Ara ja no el seguiré guardant.

Nota

[i] Sheldon Glashow. La importancia de conocer la materia. Article d’Alfred Montserrat publicat a El Periodico del dia 14-7-1991, pag. 27