Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
L’any 2013 novament l´Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC) ha fet lliurament dels Premis Josep M. Roca, ´Memorial Enric Garriga Trullolls´. Entre els guardonats hi va ser Lídia Carol (La Bisbal 1979), llicencia en filologia catalana per la UdG, actualment professora de llengua i cultura catalana a la Universitat de Verona, a Itàlia.
L’article complert el trobareu a la revista Baix Empordà digital núm. 2 , desembre del 2013, pagines 24 – 28.
L’any 2003 l´Ajuntament de Palafrugell va establir d’atorgar un Diploma d´honor al mèrit ciutadà a fi d´expressar un reconeixement als ciutadans, entitats, empreses, agrupacions o comerços que han fet aportacions i donat prestigi i ressò a la vila. Lluís Molinas i Falgueres ha sigut el primer palafrugellenc en merèixer aquest reconeixement. Acte que es va celebrar a la Sala de Plens de l´Ajuntament de Palafrugell el dia 23 de desembre de l’any 2013.
Per aquesta ocasió li vàrem fer una entrevista que es pot llegir a la Revista del Baix Empordà digital núm. 3 , any I, del gener 2014, pag. 32 a 35.
Hola Joan, ens podries parlar de la donació del museu d’estris del camp que el senyor Fàbrega ha fet a l’Ajuntament de Pals?
Bé, primerament hauria d’explicar que el senyor Josep M. Fàbrega, casat amb la senyora Mercè Auguet, és fill de Torroella de Fluvià. Els seus pares eren una família dedicada a l’agricultura. Josep M. treballava de jardiner i va ser ell qui va anar recollint i col·leccionant diversos tipus d’estris relacionats amb l’activitat agrària. L’any 1992, amb tot aquest material que guardava, va obrir un museu permanent d’estris del camp a Lloret de Mar. L’edat avançada d’aquest senyor li impedia seguir obrint el museu i cuidar-se de la seva conservació. És per això que l’any 2013 mitjançant l’advocat Jaume Casas ens vam assabentar del futur tancament d’aquest museu de Lloret i vam iniciar contactes per veure si el senyor Fàbrega estaria disposat a cedir el seu material museístic a l’Ajuntament de Pals. Les gestions van ser positives i la tardor passada es va signar l’acord de donació.
Visita al magatzem (r. m.)
Així per les bones, sense més?
Sí, perquè aquest senyor ara ja té més de vuitanta anys, amb una salut delicada, està ingressat en un centre geriàtric i no es podia ocupar de la feina del museu. Aquest Museu del Món Rural, situat a Lloret de Mar en un xalet, requeria una mínima conservació i personal per a l’obertura i manteniment, una tasca que el matrimoni no podia continuar exercint. Segons ens han expressat en diverses ocasions, aquesta col·lecció és un llegat que ells fan perquè sigui exposat i serveixi per conèixer la feina dels seus avantpassats al món rural. És gratificant per a ells.
A Lloret no els va interessar, aquest material?
Les converses i negociacions es van fer a través de l’advocat, en cap cas vaig parlar amb l’Ajuntament de Lloret. Em consta l’interès del consistori de Lloret, però, després de diverses negociacions finalment es va acordar cedir el material a Pals, tot gràcies a la voluntat del senyor Fàbregas i Auguet, la intermediació de l’advocat Casas i l’Associació Cultural de Pals, que va saber explotar la incomparable situació de Ca la Pruna i el poble de Pals per parlar del món rural.
Quina quantitat d’objectes heu rebut i en què consisteixen?
Més o menys la col·lecció consta d’uns 700 estris del camp que tenen diverses utilitats i també són de diferents dimensions. També hi ha estris de la llar i objectes de cuina en bon estat de conservació preparats per ser exposats. Tenim també diverses cuines de carbó i llenya, arades, eines per esclafar el blat de moro, carros i petites llànties d’oli. En definitiva, eines que ens parlen de la vida de pagès i de les activitats que s’hi desenvolupaven.
Estris del camp (R. Masana)
Estan inventariats?
El treball de classificació i descripció s’està realitzant com a treball previ que després prosseguirà fent un inventari i poder dur a terme l’exposició del material, feina que ara recau en l’Ajuntament de Pals.
Suposo que classificar-los amb el nom de cadascun deu portar molta feina, oi?
Considerant la situació actual que té l’Ajuntament amb problemes d’ajustos de personal, la feina podria ser lenta. Encara no ho hem gestionat oficialment, però una fórmula que podria facilitar la classificació dels objectes seria mitjançant la col·laboració del Museu Nacional de Catalunya o bé la Universitat de Girona en coordinació amb l’Ajuntament de Pals i la Diputació. La feina és gran i cal posar-hi mitjans, però el material el tenim, només caldria enllestir-ho i properament exposar-lo al públic.
L’objectiu seria tenir una exposició permanent?
Una exposició permanent amb un sistema rotatori d’objectes que s’anessin canviant periòdicament, per d’aquesta manera suscitar l’interès de les persones que volguessin visitar el museu més d’una vegada. També es podria crear un centre d’interpretació del món rural, en concret del món de l’arròs a Pals, que mitjançant aquesta col·lecció permetria explicar millor als visitants com era la vida al camp anys enrere en aquestes contrades, així com dotar de contingut permanent Ca la Pruna, porta d’entrada a la visita al poble medieval de Pals.
Ara el material es guarda al segon pis de Ca la Pruna. Serà aquí on s’instal·larà l’exposició?
De moment està guardat a Ca la Pruna, però esperem disposar d’un altre espai més assequible, sense tantes barreres arquitectòniques.
Es crearà una secció d’estris propis del treball agrari dels arrossers?
El centre d’interpretació de l’arròs, el museu d’eines del camp que estem comentant, el centre cultural Ca la Pruna i el punt d’informació turística són projectes a llarg termini que podrien confluir en l’espai conjuntament en el temps. Comencem per l’exposició d’aquests objectes i no deixem de somiar.
De fet tot el que es vol s’aconsegueix. Bé, Joan, moltes gràcies per aquesta informació. N’estarem al corrent.
Esta entrevista fue hecha en ocasión de atender como enfermera y puntualmente en alguna ocasión, a la señora Adoración en su domicilio del pueblo de Torrent. Fue publicada el mes de Febrero del año 2007 en el “Butlleti núm. 10 de “El Llentiscle de Torrent”.
La señora Adoración Mesa González nació en Alcudia de Guadix -Granada- el día 12 de Septiembre del año 1909, se casó a los 15 años con Cristóbal con el que tuvo un hijo, pero poco después su marido murió de un trágico accidente. Después que pasara un tiempo la señora Adoración volvió a enamorarse, esta vez de Francisco Ruiz que recuerda con satisfacción la frase amorosa que le dijo su pretendiente: Te llevaste mi corazón y yo el tuyo. Y después de esto se fueron felizmente a vivir juntos a Alcudia en un barrio troglodita encantador y emblemático por sus rocas horadadas y allí tuvieron a sus hijos.
No hemos hablado de su historia de vida en general, solamente del hecho de haber alumbrado satisfactoriamente a nueve hijos ella sola en su domicilio. Actualmente vive acompañada de su hija Ascensión y demás familia en Torrent, pequeño pueblo del “Baix Empordà” -Girona -. Tiene una vida tranquila i a sus 98 años goza de una salud envidiable, destacando en ella su lúcida memoria de los diversos hechos de su vida.
Pintura del pueblo de Torrent hecha por Francesc Bordallo (2008)
Señora Adoración, ¿me podría explicar cómo tuvo a sus hijos sin asistencia y si había visto algún parto antes?
No yo no había visto parto alguno, lo hice por instinto.
Mostrándome el dedo medio de la mano, dice, mira:
Atas el hilo por aquí y luego por aquí y cortas en medio. Cuando me sentía con regomellos, con dolores de espalda y vientre me preparaba unos trozos de Sedalina de un ovillo que ya tenía y los colgaba en una tachuela de la pared, junto a ellos también unas tijeras, pues esto lo había de necesitar.
¿Y mientras tanto?
Cuando ya veía que el niño iba a nacer me apoyaba derecha a los pies de la cama, a la vez me cogía con las manos la ropa de la cintura y apretaba fuerte, mira de esta manera.
La senyora Adoración Mesa
La señora Adoración me lo demuestra y al tiempo le pido para hacerle una fotografía.
En el suelo, previamente, había puesto la almohada de la cunita para protegerle en el momento de salir, porque si se cayese no se hiciera daño.
¿Y después?
Después lo envolvía con una toalla y esperaba a mi marido que viniese del campo y avisara a su hermana para que se acercara a lavarlo y vestirlo.
¿No había nadie por aquellos alrededores que se dedicara a los partos?
Si había, eran unas mujeres aprendizas de ellas mismas, pero yo no requerí ayuda alguna.[1]
¿Todos vivieron?
No, perdí a tres de ellos, solo me viven seis Cristóbal, Torcuata, Francisco, Maria, Teresa y la Ascensión con la vivo. Uno de los niños se murió porque estando de cinco meses levante dos arrobas de cal y aquello me perjudico. Los amamanté durante dos años y además crié a cuatro de ajenos, pero a media leche, les daba una panza a la mañana y la otra a la noche.
¿Y usted bien?
Sí, yo bien, solo que tuve postemas, se me abrieron los pezones, me supuraban y me dolían mucho.
Y ahora a sus 98 años, la veo estupendamente. Señora Adoración muchas gracias, un beso.
De nada, ya lo sabes.
Almohada, hilo y tijeras
Notas
[1] El hecho de a luz en decúbito supino, o sea estirada en un lecho, cama o camilla de partera, se le atribuye a esta practica a un médico francés del siglo XVII que lo hizo con el fin de manipular mejor los trabajos del parto. La postura que adoptó la señora Adoración para dar a luz a sus hijos , favorecía el efecto de la gravedad y a la vez podía hacer fuerza con las manos puestas estas en la cintura. Como dice ella misma, lo hice por puro instinto, es saber cómo alumbrar por una misma.
El mes de octubre del 2020, fuí de visita al pueblo de Torrent con el fin de prepararme un articulo para la revista local ‘El LLentistle de Torrent’. Coincidió que pase por enfrente del domicilio de la senyora Adoración y en aquell momento sentí una especial emoción, fué como si el contacto con ella me hubiese dejado un recuerdo permanente y quise hacer una fotografia de la entrada del domicilio donde vivia, pienso que tal vez lo hice como a una nueva acción de reconocimiento de su vida, admirable ahora aún más en nuestros tiempos, especialmente por su naturalidad fisiologica y capacidad de vivir una larga vida.
L’Associació Cultural de Pals és una entitat sense ànim de lucre que ha estat impulsada per un grup de palsencs motivats per la cultura i la promoció de la vila. El fet d’organitzar-se com a associació ha estat per la necessitat de gestionarde manera estructurada diversos temes culturals, aconseguir la implicació de més col·laboradors per unir esforços i aportar noves idees i poder seguir treballant en activitats que des de fa anys el grup estava realitzant.
