Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
Presentem una nota informativa publicada a la revista de Palafrugell número 301 del mes de novembre del 2018 fent-nos saber que Conxa Saurí i Ros -arxivera del Arxiu Municipal de Palafrugell-, havia estat finalista en un premi de microrelalts convocat per la biblioteca Esteve Paluzie, l’Ajuntament de Barberà del Vallès i la Diputació de Barcelona. Acte de lliurament de premis
Els microrelats guanyadors van ser publicats a un llibre que tenia dues seccions una destinada als texts escrits en catalana i una altra pels escrits fets en castellà.
Aquest article va ser publica a la Revista del Baix Empordà el mes de setembre de l’any 2014, parla d’un palafrugellenc que no va poder sobreviure al naufragi com tots els membres de la tripulació.
A principi de la dècada dels 2000 exercia d’infermera en una vila dedicada principalment a l’agricultura i els serveis. Un dia mentre estava a la consulta va venir un pare acompanyat de la seva filla de sis anys perquè posés una vacuna a la nena. La petita cridava l’atenció perquè era diferent de la mainada que sovint venia a la consulta: tenia un aspecte molt saludable i bona complexió física —morena de pell, fruit del contacte amb el sol, i amb uns ulls negres molt vius—, però el que més seduïa d’ella era la seva facilitat de paraula i la proximitat cap a una persona desconeguda, la infermera del poble.
Sorpresa i a la vegada fascinada, vaig preguntar al pare:
—D’on ha sortit aquesta nena?
—De bosc, aquesta nena és de bosc. Passa que vivim en un mas bastant apartat de la vila i hem tingut la sort que no ens ha estat mai malalta, però ara la volem portar a estudi i la directora ens demana el llibre de vacunes per poder-la matricular —em va respondre.
—Així vol dir que hem d’iniciar la vacunació de totes les vacunes no passades? —vaig dir-li.
—Sí, és clar, i doncs què hem de fer si no? Per això hem vingut.
—No, sí, està clar, l’hem de vacunar —vaig exclamar—.
Però a diferencia d’altres vegades, durant la meva tasca professional, en aquesta ocasió vacil·lava, anava més a poc a poc i mentrestant la nena, des de la cadira on estava asseguda, s’ho mirava tot i feia alguna pregunta que no recordo, relacionada amb la meva feina.
Vaig avisar la nena del que li faria. Era el meu costum abans d’aplicar una tècnica per primera vegada.
—Et faré una petita punxada aquí al braç —li dic.
—No. Per què ho has de fer? —em va replicar.
—Per administrar-te una vacuna que evitarà que et posis malalta.
Després d’aquella explicació vaig adonar-me de la meva incoherència pel fet que aquella nena no sabia què volia dir, per experiència pròpia, aquella paraula. El pare va dir: “Sí, dona, ja ho saps, és perquè puguis anar a estudi.”
Deixant les meves objeccions de banda, vaig administrar la primera dosi de la vacuna DTP (diftèria, tètanus i tos ferina ) d’acord amb el programa de rescat de vacunes i li vaig lliurar la cartilla que donava testimoni que havia iniciat la vacunació i que inclou el calendari de vacunacions, que podeu veure en la imatge que mostro. Actualment el nombre de vacuna és més alt però en l’època de què parlo algunes encara no hi havien estat incorporades com a vacunes sistemàtiques.
Calendari de vacunacións
Després de la consulta en ocasions coincidíem amb el metge, que també havia finalitzat les visites, i conversàvem sobre temes professionals i també sobre algun fet personal. Aquell dia vaig dir-li:
—Avui he adulterat una criatura.
—Què dius ara? Què has fet”, em va respondre.
—Res, que he iniciat el programa de vacunacions a una nena de sis anys.
—Bé, però això que dius no és adulterar una criatura. Que no en duia cap de posada, de vacuna ?
—No, perquè mai havia estat malalta.
—És del nostre contingent?
—Sí.
—Doncs ja té mèrit que se n’hagi pogut escapar.
La nena del circ
En una altra ocasió exercia d’ infermera en un poble on feia pocs dies que havia vingut un circ internacional a fer representació. Un dels artistes de l’espectacle es va fer una ferida en un braç, motiu pel qual va venir a la consulta i ho fa fer acompanyat de la seva filla, que devia tenir vuit o nou anys.
Recordo que aquella nena també em va sorprendre en especial per la seva facilitat de paraula i el tracte proper amb una persona que acabava de conèixer, es notava que estava habituada a relacionar-se amb persones i ho feia amb especial simpatia i gràcia. Destacava també en ella la seva constitució física, marcadament àgil.
Pare i filla van continuar venint a la consulta uns dies i un d’ells va tenir la amabilitat d’obsequiar-me amb dues entrades per al circ. Quan estava asseguda mirant l’espectacle vaig pensar que possiblement veuria la nena actuant, però no va ser així. “De fet és massa joveneta per sortir als escenaris”, vaig pensar.
He volgut explicar aquests dos fets relacionats amb la mainada perquè, encara que ens sembli que no, és fàcil fer comparances encara que només sigui per posar de costat dos sistemes educatius. Només ha estat un simple exercici d’observació per constatar que les habilitats personals d’aquelles dues nenes en relació amb la mainada escolaritzada que venia a la consulta eren marcadament diferents.
Escric aquest relat perquè he localitzat a l’Arxiu Municipal de Palafrugell, en la sèrie de correspondència, un document de l’any 1713 que parla de les mesures que calia aplicar per evitar l’entrada i propagació de la pesta a Catalunya, un text que ens porta a reflexionar sobre les guerres, en què les epidèmies sovint han actuat de coadjuvants.
Les guerres lògicament van acompanyades de caresties i de temors i és sabut que qualsevol tipus de por sostinguda en el temps provoca angoixa i minva l’estat d’ànim. Està estudiat que la por produeix paràlisi, o sigui que la persona afectada no té esma per respondre davant de fets o canvis socials, encara que aquests la perjudiquin directament.
Actualment les guerres i els sofriments de les persones afloren en moments puntuals i no són tan extremadament visibles com ho eren anys enrere en els coliseus romans, en època de la inquisició a l’edat mitjana o durant les dues guerres mundials, ja que el fet de no veure clarament una catàstrofe provoca que la imaginació la interpreti potser de manera encara més impactant.
Avui dia els drames socials estan més encoberts i per tant és més difícil saber-ne les causes, però hi són i van apareixent amb comptagotes en els mitjans de comunicació. No ens referim només a les guerres armades, sinó també als atemptats contra la població civil en llocs concorreguts i mitjans de transport, les catàstrofes naturals, les migracions massives amb pèrdua de vides, les desaparicions, les malalties incurables i la pederàstia i la violència anomenada de gènere.
Però seguint amb el tema que ens ocupava, la guerra de Successió i l’epidèmia de pesta, que van conviure en el temps, comentarem el contingut del document, del qual farem un resum de l’original, que està escrit en francès i lletra d’impremta. A l’encapçalament hi diu:
Fr. Tiberio Carafa, teniente general de los exércitos de su magestat cathólica, cavallero de la Orden de San Juan, coronel de Dragones, comandante de las tropas de España en el Ampurdán, y en Gerona por las dos Coronas.[1]
Al final del text s’hi llegeix: Campo de Bañolas, a 4 de octubre de 1713.
El text alerta del contagi de pesta que pateix Alemanya de manera persistent i que ocasiona l’augment de la mortaldat que s’expandeix per Hongria, Bohèmia, Moràvia, Baviera i fins a l’illa de Corfú, que depèn de la República de Venècia, amb el risc que la pesta arribi a Itàlia. Es considera que podria introduir-se a París per vies comercials, de manera que Carafa ordena a tots els comandants, oficials, veguers, batlles, jurats, universitats i a d’altres a qui els pugui incumbir, no permetre a forasters procedents de les referides poblacions que passin per les duanes, ports, platges o costa sense abans haver procedit a un rigorós examen dels passaports. També pel fet de no disposar d’un lloc separat per on poder complir la quarantena, s’adverteix que qui no ho faci incorrerà en un delicte de desobediència reial, que fins i tot podria suposar pena de mort. El document és signat per Tiberio Carafa.
Interessada a saber més del general Carafa he pogut localitzat a internet el llibre de Pierre Paupie titulat Memoires du Marechal de Berwik, duc et pair de France (1738), on a la pàgina 227 parla d’ell. Consta que Tiberio va arribar a Espanya el dia 13 de gener de l’any 1713 per tractar sobre els assumptes que preocupaven el rei d’Espanya, que li va encarregar que s’ocupés de l’alliberament de Girona. També consta que va redactar un text sobre l’amnistia que havia de ser aplicada als catalans contraris al bàndol borbònic durant la guerra de Successió.
Tiberio Carafa (imatge de The European Library, Àustria. Europeama 4-10-2014)
El Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya (DARP) juntament amb el Servei de Seguretat i Higiene en el Treball i en col·laboració amb l’Oficina Comarcal Agràriade la Bisbal, van organitzar uns cursos de formació per a dones de pagès. El programa docent va ser força complet perquè entre d’altres es van tractar temes com la manipulació de productes fitosanitaris, la prevenció d’accidents, mètodes de comptabilitat i sistemes innovadors de conreu.
Les classes es va impartir entre els anys 1991 i 1993 en una aula d’un centre del poble de Monells cada dimecres de 9 a 13 hores i en total vàrem fer 200 hores d’aprenentatge, programa que va coordinar Mercè Compte, tècnica de l’Oficina Agrària de la Bisbal. El nombre de participants va ser de 34. El Diari de Girona el mes de març de l’any 1992 va publicar la notícia de l’inici del curs.
El grup de dones que vàrem iniciar el curs, l’any 1994 a Monells
A més de les classes teòriques també es van fer visites a explotacions agràries que tant per la manera de treballar com per la tecnologia que aplicaven era interessant poder-les conèixer. Algunes eren explotacions catalanes i d’altres d’algun país europeu. Una de les altres visites va ser a l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) de la Tallada d’Empordà, empresa pública coneguda per Mas Badia. També vàrem assistir a algunes conferencies relacionades amb la producció agrària i forestal.
Cal comentar el fet que, després de finalitzar aquella formació ens hem anat trobant cada any, primer en un sopar que anava acompanyat de ball i posteriorment, a causa de no ser tan noctàmbules, un dinar a plena llum del dia. Hem vist que l’èxit d’aquestes trobades ininterrompudes es deu al fet que les planificàvem de manera que es formaven set grups de persones i cada any un grup s’encarregava d’organitzar la festa. A més, tothom residia en localitats properes com la Bisbal, Cruïlles, Tor, la Tallada, Fonolleres, Torroella de Montgrí, Sant Climent, Forallac, la Pera, Bordils, Sant Martí, Sant Iscle, Ullastret, Corçà, Palau-sator i una companya que era de Maçanet. Podem dir que ens coneixen a la gran majoria de restaurants del Baix Empordà.
Aquest any 2018 amb motiu dels 25 anys de trobades, vàrem voler commemorar-ho també amb un pastis que el mateix restaurant Can Saló de Palau-sator es va cuidar de fer preparar. En aquests 25 anys hem vist com entre nosaltres hem anat evolucionat en diversos aspectes, ja sigui de caràcter familiar, de negocis, de viatges —perquè aquest ha estat un grup molt viatger— i també de pèrdues o limitacions inevitables pròpies de la vida i del pas del temps. Tots, dones i marits, coincidim a pensar que ha estat una grata experiència feta possible gràcies a la dedicació i a les ganes de mantenir l’amistat.
Pastís commemoratiu dels 25 anys dels estudis i celebracions.
