De petita, algunes vegades havia escoltat a persones grans  que havien viscut la Segona Guerra Mundial i fins i tot la Primera, dir la frase: Es nota que no han passat mai gana, no han viscut cap guerra!
Jo n’era una d’aquelles  perquè sovint no tenia gana i hi havia algunes coses que no les podia empassar, com per exemple la carn, se’m feia una bola a la boca.

Sí que menjava verdura i força fruita de la vinya i de l’hort i per berenar no mancava mai el pa sucat amb oli amb una presa de xocolata que tant m’agradava.
Penso que tenia uns 12 anys i possiblement aquest fet que explicarè  va ser una convenció entre famílies, van  proposar-me anar  a passar una setmana a la plata amb una mare i els seus dos fills que tenien uns cinc i set anys per fer-los companyia. No és que fóssim parents amb aquesta família però sí que estàva relacionada amb la nòvia d’un meu germà.

 

Un diumenge al matí el pare dels nens i jo vàrem anar al poble on havien llogat una petita casa per passar les vacances d’estiu, estava situada molt propera a la platja.
Vàrem dinar bé perquè també van incloure un vermut. A la tarda el marit va marxar degut que el dilluns  treballava i va dir-nos que tornaria el diumenge vinent per quedar-se, que vindria acompanyat d’ un seu germà i marxaria jo amb ell.
El dilluns el matí vàrem fer un esmorzar lleuger, al migdia el dinar també era poc abundant i el sopar encara més. No li vaig donar importància, però arribats el dimecres i seguin aquesta mateixa pauta d’alimentació, vaig anant experimentant  cada vegada més gana, com mai,  és possible que també aquesta mena de fam haguès estat ‘incrementada a causa de l’exercici que fèiem a dins l’aigua.

A la tarda la mare no venia a la platja , hi anaven nosaltres, recordo que vaig quedar com un llagostí cremada de la pell a causa del sol, no duia crema de protecció, els nens sí que la mare els n’hi posava.

Solament pensava en menjar però, no duia cap pesseta per comprar alguna cosa, un dia vaig veure un forn de pa i em delia davant l’aparador. Els nens tampoc berenàvem però no deien res, penso que potser hi estaven acostumats.

La sorpresa va ser que el diumenge següent que va venir el marit i el seu germà, el dinar tornava a ser normal i  anava acompanyat també de vermut.

Quan vaig arribar a casa no vaig dir res,  tampoc ningú em va fer cap comentari, va ser en Camilo, el botiguer de queviures veí nostra que estava a la porta i al vere’m  passar  per l’altre costat del carrer, va dir cridant : Rosa, possat pedres a les butxaques que fa vent. Vaig deduir que m’havia vist més prima de l’habitual, no era res d’estrany.

A partir d’aquella anada a la platja, si durant alguna altre  conversa  tornava a  sortir el tema de la gana , els hi haguès pogut dir que ho comprenia molt bé.  Sense però explicar la meva experiencia que ningú va saber fins ara en aquest moment.