Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Vivències d’una infermera domiciliària (1987-2005)

Introducció a la tasca professional

He treballat en hospitals privats, concertats i de la Seguretat Social i l’any 1977 vaig obtenir una plaça d’infermera titular de l’Administración Institucional de la Sanidad Nacional (Ainsna) després de superar un examen escrit i oral a Madrid.

L’any 1981 l’Insalud va traspassar les competències en matèria de sanitat a les comunitats autònomes i el personal que abans pertanyíem a l’Ainsna vàrem quedar adscrits a la Seguretat Social, que a Catalunya depenia del Servei Català de Salut.

Amb motiu d’haver estat contractada com a directora dels serveis d’infermeria i per posar en funcionament els vint primers llits de l’hospital de Palamós, llavors en construcció, vaig sol·licitar una excedència de treball de l’hospital on treballava que, a més, estava en fase de tancament. Desconeixia que, tornant d’una excedència, la reincorporació a la primitiva plaça oficial d’infermera no era una tasca fàcil d’aconseguir.

Infermera d’assistència pública domiciliària (APD)

En aquell moment vaig considerar deixar la gestió hospitalària per dedicar-me a fer d’infermera en l’àmbit rural, activitat que m’agradava perquè permetia estar en contacte més directe amb el malalt, motiu pel qual vaig sol·licitar al col·legi professional de Girona una plaça interina d’APD adscrita al Departament de Sanitat de la Generalitat, que tenia la direcció general al carrer del Sol de Girona.

La tasca de les infermeres d’APD consistia a oferir atenció als malalts al consultori i al propi domicili, en una jornada completa de 24 hores de localització per si calia atendre alguna urgència de persones de la vila, peticions de facultatius que hi tenien pacients aconductats i també demandes de les companyies asseguradores.

Cal comentar que les sol·licituds d’assistència a domicili eren freqüents a causa que la dècada dels noranta encara hi havia el boom dels antibiòtics administrats per via intramuscular. Un inconvenient era que no encara existia la telefonia mòbil, per la qual cosa havíem d’estar localitzables a casa. Teníem només dos diumenges al mes de festa i ens ho havíem de combinar amb la infermera dels pobles veïns.

Viles on he exercit

Vaig iniciar el periple assistencial com a infermera rural a Cabanes i Vilabertran (Alt Empordà). M’allotjava a la fonda de Vilabertran i anava a Cabanes amb bicicleta. Vaig continuar a Caldes de Malavella, Bescanó, les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols, Amer, Sant Aniol de Finestres, Anglès, Peratallada, Palau-sator, Llagostera, la Bisbal d’Empordà, Cruïlles, Fonteta, Foixà i Pals, vila que tenia adscrita la vila de Torrent. En aquesta darrera localitat, tot que la meva situació laboral continuava sent d’infermera interina, vaig estar-hi fins que em vaig jubilar l’any 2009, en total setze anys. Sanitàriament, Pals pertanyia al CAP de Palafrugell, on fèiem les sessions clíniques i les guàrdies al servei d’urgències.

Un fet insòlit

En una de les viles on vaig treballar, un dissabte a les vuit del vespre vaig anar a casa de la senyora Eulàlia Rapelt (nom modificat) a administrar-li un injectable. No ens coneixíem i em vaig presentar dient-li que feia poc que estava fent d’infermera a la vila.

Quan anava a marxar i ella m’acompanyava a la porta es va iniciar una conversa força interessant i em digué: “Potser que no ens estiguem dretes. Entra un moment i seurem.” L’Eulàlia era una senyora d’uns seixanta anys, molt agradable i culta, estava al corrent de tot el que succeïa al mon i a més de parlar el català i el castellà sabia tres idiomes més. En un instant vaig adonar-me que estava conversant amb una persona plena de vivències, que tenia inquietuds i en tot moment feia mostra de la seva gentilesa i gran naturalitat.

Assegudes als respectius sofàs de gran solera, en concordança amb el conjunt de la casa d’estil modernista, la conversa es feia cada vegada més interessant. Veient que la cosa s’allargava, vaig trucar als municipals de la vila per dir-los on era per si sorgia alguna urgència, ja que eren ells els responsables d’avisar-me a les nits.

Una agulla modernista
Una agulla modernista

L’Eulàlia es va aixecar per anar a buscar dues copetes de vidre bisellat on va servir, després de preguntar-me si m’agradava, un raig de xerès. M’encantava escoltar-la explicar el seu projecte d’escriure un llibre i jo també li explicava coses que m’havien passat a la vida i amb algunes de les meves explicacions la feia riure de manera contagiosa.

De cop, quan vam mirar el rellotge i vam veure que eren les tres de la matinada, pensàvem que s’havia espatllat; però no, ens vam sorprendre que ens haguéssim passat set hores conversant. Fent un gran esforç, vam decidir deixar la tertúlia per a un altre dia. Sempre que he explicat aquest fet li he posat el qualificatiu de fenomen; no trobo cap altra paraula que el defineixi.

Els dies posteriors

L’Eulàlia va necessitar més injectables, però llavors anava a casa seva al migdia quan encara havia d’assistir altres ciutadans a domicili. Amb tot, sempre intercanviàvem algunes paraules que anaven acompanyades d’una agradable calidesa humana.

Vaig descobrir que casa seva era un petit consolat, perquè molt sovint hi anaven persones estrangeres que vivien jubilades a la província de Girona. L’Eulàlia els llegia la correspondència oficial i els escrivia algun comunicat que havien de lliurar a l’administració.

Una amistat en augment

Poques persones expliquen les seves vivències però l’Eulàlia ho feia amb una naturalitat envejable. El que m’agradava més era escoltar-la explicar com n’estava d’enamorada del seu marit, els viatges en transatlàntic a països llunyans i la vibrant espera i l’anhel de retrobar-se ells dos arran de mar i abraçar-se fins a no poder més. Però ell ja no hi era, cosa que l’afligia.

La diferència d’edat entra ella i jo no va ser cap impediment per comunicar la nostra manera de pensar, coincident en moltes coses. Era una enamorada de Plató i li encantava parlar de física. Sovint em deia que la sorprenia amb tot el que li explicava, però ella encara em sorprenia més a mi.

Una de les coses que em va explicar va ser que durant la República va anar a demanar feina a la Generalitat. La va rebre una persona i ella li va comentar que a més del català i el castellà sabia el francès i l’anglès i que tenia nocions d’alemany. Ho devien considerar un fet insòlit, perquè aquesta persona des de baix de les escales del Palau de la Generalitat mirant cap amunt va cridar: “Ei! Aquí baix hi ha una noia que diu que sap cinc idiomes!” Va respondre una veu llunyana, precedida d’un murmuri general: “Doncs no la deixis pas escapar, aquesta mossa!” I així va ser com la van contractar per fer de secretària del president. Ella li portava la correspondència i l’acompanyava a les visites amb el cotxe oficial. Me la imagino amb les seves faldilles i les sabates de mig taló que sempre portava. Però no m’allargaré explicant les diverses vivències compartides amb l’Eulàlia; només vull explicar un fet que per a mi va ser molt colpidor.

El trasllat a una altra vila

A causa de la meva situació d’interinatge, hi havia la possibilitat que un altre col·lega pogués sol·licitar la meva plaça i això em va succeir, a més en un moment en què ho tenia tot organitzat i la casa de lloguer ben arranjada.

Vaig anar a explicar a l’Eulàlia que havia de marxar i es va sentir consternada pel fet que la vila on anava a treballar era molt allunyada d’on ella vivia. Ens vam trucar diverses vegades per telèfon i també va venir a casa meva i jo vaig anar a la seva.

Una de les experiències més colpidores

Un diumenge que tenia festa, vaig anar a veure-la, vaig trucar al timbre i ella va obrir la porta, però la diferència amb altres vegades va ser que restà quieta sense dir res, en lloc de dir-me “hola, Rosa!” i fer-me una abraçada de quinze segons. Li vaig dir “Eulàlia, sóc jo, la Rosa” i ella amb un somrís va respondre “sí”. No entenia res, no sabia què fer. Sort que ella va reaccionar i em va dir: “Vine, entra.” Vaig respirar alleujada. Però una vegada a dins no em donava conversa i li vaig demanar: “Eulàlia, com tens el llibre? Has escrit res més?” No em seguia, no sabia què dir-me, fins que va exclamar: “Que maca que ets! Tu i jo seríem bones amigues!” Em va caure l’ànima als peus, era ben bé que no m’havia conegut. L’Eulàlia tenia Alzheimer, però el més impactant va ser adonar-me que ella, tot i que no em reconeixia, va considerar que podríem ser unes bones amigues.

Aquelles seves paraules les recordaré mentre visqui, em van provocar un impacte tan fort que transcendien totes les converses filosòfiques que mai haguéssim tingut, a més, expressades en un moment que, si bé l’Eulàlia hi era present físicament, a la vegada no hi era. Terrible.

Penso que aquella frase només podia sortir d’algun lloc profund del seu ésser, de la intuïció potser, que encara preservava intacte, no ho sé, però, d’altra manera com era possible que digués que podríem ser bones amigues?

Vaig quedar meravellada de l’honorable capacitat de l’Eulàlia d’articular, encara, en un moment com aquell que estava vivint, les sublims paraules d’esperança, de fer-me saber que la nostra amistat mai es perdria i que, si així fos, sempre la podríem tornar a recuperar.

Comments

MARIA ROSA RIBAS POCH
Reply

Rosa, hola.

Ja veus que he entrat a la teva pàgina i és molt maco i interessant aquestes vivències que escrius.
Una abraçada
M. Rosa

Leave a comment

name

email (not published)

website