En la dècada dels anys noranta feia d’infermera adscrita al Departament de Sanitat a la província de Girona i, atesa la meva condició d’interina, vaig haver de residir en diverses viles de la demarcació. Era un dels inconvenients de no tenir plaça en propietat. Vam ser diverses les persones que, en aquesta mateixa situació laboral, vam haver de cobrir baixes per vacances, malaltia o per maternitat de les nostres col·legues. Ara, recordant aquest període en positiu, extraiem la conclusió que ens va permetre conèixer  moltes persones de diferents tarannàs i llocs geogràfics molt interessants.

Una proposta

Un dia, mentre exercia en un poble de la Garrotxa, va venir a la consulta un noi que durant un temps va necessitar l’administració  de  cures d’infermeria. Un dia va dir-me:

─M’he arreglat un estudi a la part de dalt de casa meva, en un lloc que no fèiem servir. És perfecte per llegir, escoltar musica i veure algun vídeo tranquil·lament.

─Quina sort ─li digué─, poder disposar d’un espai per fer-hi el que vulguis sense que ningú et molesti.

─Sí, és veritat, jo hi estic molt bé. Podries venir un dia a veure’l, t’agradarà.

─Doncs potser sí que vindré ─li vaig respondre.

─Si vols, vine aquest diumenge a la tarda.

─No sé si podré venir, perquè aquest cap de setmana ve a veure’m  una amiga.

─Digues-li que vingui, també ─va reaccionar.

El diumenge després de dinar amb la Maria del Carme (e.p.d) ens vam presentar, doncs, a casa del jove, que ja ens estava esperant.

 

L’estudi

L’estudi feia aproximadament uns vint metres quadrats, la decoració transmetia sobrietat i estava equipat amb una estanteria amb llibres, un tocadiscos, un televisor i un sofà. Entrava molta claror del dia i no s’hi sentia cap tipus de soroll.

Vàrem fer una repassada a les rengleres de llibres i revistes que estaven col·locades de manera perfectament ordenada. Ens va sorprendre que la seva biblioteca fos monotemàtica: tots els llibres estaven relacionats amb el moviment polític del nazisme.

El xicot ens diu: “Seieu, que us posaré un vídeo”. La trama del film o, més ben dit, del reportatge consistia en una mostra de fotografies i fotogrames de pel·lícules antigues en què es veia uns xicots ben plantats que anaven també molt ben pentinats i tot i que la pel·lícula era en blanc i negre, diria que eren els clàssics xicots rossos amb els ulls blaus. També vàrem veure marxes militars en què els nois cantaven cançons i lluïen la creu esvàstica al braçal i en estendards.

També ens va dir: “Espereu-vos, que escoltareu uns discos”. Eren de cançons patriòtiques que tenien una música especialment  enganxosa i de component patriòtic. La melodia era fàcil de retenir.

 

Va insistir que hi tornéssim

No trobàvem el moment de marxar de casa seva perquè comprovàvem que ell gaudia ensenyant-nos les imatges i fent-nos escoltar aquella música entre militar i wagneriana.

Quan ens vàrem acomiadar va insistir que tornéssim un altre dia. Recordo que la Maria del Carme quan érem al carrer em va retreure: “Rosa, un altre dia abans d’acceptar una invitació assabenta’t de què va el tema”.  M’hi vaig disculpar.

El noi estava a punt de finalitzar el tractament i mantenia l’esperança que un dia tornaríem a anar a casa seva, però tot i que no li volia ferir els sentiments, vaig comentar-li que aquella ideologia no m’agradava perquè havia estat nefasta per a la humanitat. És curiós, perquè ell no hi veia la maldat i a més esgrimia arguments favorables a aquell moviment tan equivocat i que va mobilitzar les masses. Feia la impressió que estava obcecat i que no admetia altra cosa que no estigués en concordança amb el seu contingut ideològic i emocional. L’actitud d’aquest noi em va fer pensar en el que ens havia explicat un professor de salut mental  de la Facultat de Medicina de Barcelona sobre els efectes de la hipnosi.

Aquell professor va explicar que s’havia fet un estudi a persones prèviament hipnotitzades que consistia a ordenar-los que fessin una acció concreta i força atípica. A un d’ells li van manar que sortís al carrer amb el paraigua obert perquè plovia, quan en realitat feia un sol radiant. Una vegada va haver sortit de l’estat hipnòtic, les persones que l’havien vist passejar-se amb el paraigua li van fer observar la seva conducta estranya, però ell i tots els altres que havien participat en estudis semblants van veure que intentaven buscar tots els arguments possibles per justificar el comportament propi. D’aquí que, davant d’un compromís adquirit, la persona, per no caure en la incoherència, poques vegades canvia d’opinió respecte del que va fer.

La nostra reflexió

Ens vàrem preguntar si aquella ideologia que, pensàvem, era de temps passats encara estigués vigent entre alguns joves o si es tractava només d’un fet puntual. No ho vàrem saber, però tot ens va fer pensar que possiblement havia de tenir seguidors, perquè és conegut que, perquè una ideologia es mantingui viva, cal que hi hagi un suport social que permeti als seus membres establir llaços afectius, emocionals i alhora de control.

Imatges

La creu nazi també rep el nom de creu gammada  perquè  cada un dels seus braços, desprès que se l’hagués  afegit un fragment  adquiria  una  forma semblant a la lletra grega gamma.

 Esta inspirada en  la imatge d’una creu de quatre braços d’igual longitud que posats girats formarien una X , però se li va afegir una fragment  a cada extrem dels braços  de manera que li dona la sensació que la creu pot tenir  un moviment rotatori en sentit d’esquerra a dreta com les agulles del rellotge.