De vegades succeeix que algú em pregunta “què fas Rosa: escrius, viatges?”. Els responc que res, que estic bastant a casa, però amb tot la vida de tant en tant em regala algunes vivències curioses d’aquelles que, si no perdem la memòria, seguirem recordant.

N’explicaré algunes com experimentar un determinat, diguem-ne, bany de públic molt càlid. Aquest fet va succeir en una sala de conferències decorada amb gust on s’hi havien reunit bastantes persones. Va ser una sorpresa per a mi perquè el que els havia d’explicar no semblava que hagués de ser de gaire interès, fins que vaig adonar-me que escoltaven amb atenció.

Al final de l’acte algunes persones representants de la vila van dirigir paraules de reconeixement pel treball fet, alguns assistents van fer preguntes i també es va reconèixer públicament el treball d’altres persones que estaven presents. A poc a poc es va anar un ambient de sintonia entre tots nosaltres, ningú feia cap gest per aixecar-se de la cadira, era potser com si volguéssim seguir retenint aquell moment.

No hi entenc res, però que succeís això és que possiblement aquell dia teníem un astre a sobre que afavoria la comunicació i el benestar.

Una persona va dir-me que potser m’havien tret protagonisme al parlar d’altres persones, però els vaig dir que en absolut, que va ser molt adient reconèixer també altres treballs fets. Un responsable de l’organització va comentar que de trobades com aquestes se n’haurien de fer més sovint.

Però com que tot té dues cares, després de la conferència quan vaig sortir al carrer per anar cap a casa vaig experimentar una de més florides solituds que he experimentat a la vida. Fins i tot sentia com un punt d’abandonament, com si quelcom important hagués fet fallida. Era fosc i quasi no circulava ningú pels carrers ni carreteres, va ser com si després de sortir de la claror m’endinsés dins del túnel del tren de la bruixa, com un anar i un retornar.

Un altre fet que m’ha succeït i que tampoc m’esperava ha estat que he hagut de localitzar les meves antigues companyes d’estudis d’infermeria que ara farà cinquanta anys que ens vàrem graduar. Ens ha estat demanat que expliquem la nostra experiència i potser com a delegada d’estudis que vaig ser m’ha tocat a mi intentar posar-nos de nou en contacte.

Durant les converses telefòniques hem pogut gaudir del fet de la sorpresa i del record de les alegries viscudes. Era evident que el nostre contacte personal de tres anys d’internat ens havia deixat alguna empremta d’afecte.

Un fet que va aflorar en totes les converses va ser que en el decurs dels anys totes havíem viscut grans moments de joia però també entremig grans ensurts , alguns de consideració, dels quals ningú s’ha pogut escapar. Totes hem pagat el delme a qui sigui que el cobri.

El més interessant de tot ha estat que els ensurts personals viscuts, com la pèrdua de salut o de persones estimades, els vam explicar sense drama, com si es tractés de quelcom que va lligat a la vida, amb una visió molt madura, diria, potser cultivada per la nostra professió, en contacte amb el patiment humà. No ho sé.

Un altre dels fets que m’han succeït que dubtava d’explicar-lo potser per egocentrisme és que un dia em van invitar a anar a fer una explicació a dos grups d’escolars que tenien entre sis i set anys. El tema estava relacionat amb una de les meva antigues aficions, la de volar.

Mentre parlava als nens i nens, ells també em feien preguntes i per un moment vaig sentir una forta empatia amb ells, no sé per què, potser perquè es movien bastant , cosa que també em passava a mi a l’escola perquè no m’agradava estar tancada.

Alguna cosa va succeir perquè al sortir de la classe van venir a abraçar-me i es van agafar a la cintura fent dues fileres. Tants com eren, l’única cosa que els podia fer era petons al cap. També van expressar quelcom de bonic.

Vaig comentar el fet a una de les professores i va dir que era normal perquè eren molt afectuosos i per a mi, al no estar acostumada a aquestes manifestacions col·lectives afectuoses, va ser una experiència molt agradable, com si de sobte molts nets abracessin la seva àvia.

Un altre fet singular va succeir el dia 12 d’agost d’enguany quan havíem quedat amb la Marisa Josa, amiga i excompanya de feina, per sopar a casa meva. La sorpresa va ser que va venir amb una bossa on hi havia 17 cartes, les que li havia escrit del 1966 al 1985. El més sorprenent és que havia guardat aquelles cartes durant seixanta anys fins que va considerar que me les havia de regalar.

A més del component sentimental que aquelles paraules comporten he pogut saber els llocs on vaig viure, perquè en absolut recordava les adreces de París o de Ginebra i tampoc d’alguns llocs on havia anat de vacances. També és interessant la manera que tenia d’explicar les coses i la lletra.

 Per finalitzar la relació de fets comentaré que soc la tieta de tres generacions de nebots Masana, d’en Marià, l’Oriol i la Martina. Fa pocs dies que van venir a la Bisbal i mentre estàvem al pati de casa fent el cafè, la Martina, que ara té cinc anys, s’apropa on érem i tot xiuxiuejant paraules poc entenedores es quedà quieta mirant uns segons amb atenció els meus ulls i murmurà algunes frases.

Els seus ulls s’observaven negres, vius, nets, innocents, no analítics, només miraven, diria que jo també li vaig respondre amb una expressió poc usual que no sé definir. Passats uns minuts va tornar a fer la mateixa acció. Amb aquests dos íntims contactes visuals vaig sentir que ens comunicaven, però comunicar què? Tot i potser res. És fascinant que aquest gest el faci una nena tan petita a una persona de tants anys. És clar que si ho pensem és una de les poques persones  que podia fer  aquest gest sense que   em sentis amb intimidada.