Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Joaquim Seró Sabaté, professor i nutricionista

Era aproximadament l’any 1963 quan vaig fer un curs de nutrició organitzat per Joaquim Seró, professor d’escola i coneixedor dels diversos elements organolèptics que intervenen en el camp de l’alimentació humana, ciència que en aquell moment estava en fase de desenvolupament a nivell divulgatiu.

El curs era per correspondència i consistia en l’entrega de lliçons que havien de ser estudiades i a la vegada respondre un temari de preguntes relaciones amb el que havíem après fins aquell moment. Recordo que obtenia bones qualificacions, potser perquè m’agradava aquesta assignatura, motiu pel qual ara en tenir novament a les mans el llibre Ni viejo ni enfermo, escrit pel professor (1992) i adquirit quan estudiava, he decidit escriure quelcom del llibre i també una anècdota.

A la segona pàgina del llibre hi ha un dibuix datat l’any 1480 tret del Calendrier des Bergiers i a sota hi ha un text imprès amb lletra manuscrita de Joaquim Seró. El dibuix fa referència als quatre humors del cos humà que a partir d’Hipòcrates van servir d’orientació als metges sobre algunes patologies dels pacients que podien estar relacionades amb aquests humors corporals. Estaven classificats pel temperament: Colèrics, pacients que mostraven un caràcter violent irascible i en ells prevalia la bilis groga, els pacients amb predomini de bilis negra mostraven un caràcter més apàtic, melancòlic i de tristesa; els sanguinis, que eren persones sociables i emocionals; i els flegmàtics, que es mostren calmats i equilibrats.

La portada del llibre i l’esquema dels quatre temperament
La portada del llibre i l’esquema dels quatre temperament

En finalitzar el curs de dietètica el professor Seró em va demanar si el podia anar a veure. Tenia el despatx a l’altre costat del carrer de l’entrada a la Facultat de Medicina i de l’Hospital Clínic de Barcelona, quasi a tocar de la llibreria especialitzada en llibres de medicina.

Quan el professor em va veure no va estar-se d’afalagar-me una mica, però el que més recordo d’aquella visita és que després de conversar una estona, em va demanar si li podia ensenyar el dit gros del peu dret. Em vaig descalçar i se’l va mirar amb atenció, mentrestant recordo que vaig experimentar un punt d’intimidació. A continuació va exclamar: “Tu, ben portada…”. Amb gest pensatiu, va tornar a dir “ben portada…”, sense especificar què volia dir estar ben portada, atès el tema que ens unia, vaig pensar que si algú m’havia de conduir en algun aspecte havia de ser mitjançant l’alimentació. I no anava errada, perquè es va dirigir a un armari i va treure un pot gros de mel de color torrat fosc i va omplir una cullerada sopera d’aquella mel, dient-me: “Té, pren aquesta mel”. Me la vaig menjar perquè a més la mel era un dels aliments que més m’agradava i aquella la vaig trobar especialment bona.

Al vespre quan a casa vaig comentar la visita que havia fet al professor van exclamar: “I dius que sense conèixer d’abans el professor i veient-lo només una vegada, vas acceptar-li una cullerada de mel. Així sense més? Rosa, no hauries de ser tan confiada”. De fet va ser quelcom insòlit o potser no tant vist des d’un punt bromatològic.

Per donar per acabada la crònica, tenia pensat esmentar quelcom de la biografia del professor, però no n’he sabut trobat informació a internet. Sí que he vist que els seus llibres estan a la venda i que un d’aquests, El niño republicano (1932), porta quatre edicions, i també va escriure a més Ni viejo ni enfermo, 1986, Tipologia i dietes, 1977 i Dietètica per a tothom editat l’any 1990.

Un detall que també volia comentar és que a l’inici del llibre Ni viejo ni enfermo a la secció “Criterios” hi consten comentaris fets per: Dr. Josep M. Sabaté Giró, Dr. Alfredo Rubio, Jaime Ciurana Borjas, farmacèutic; S. Cueto i J. Solé, mestres nacionals; Francisco Boldú, professor de l’Escola de Perits Agrícoles; José Enriquez Mengibar, advocat i president del Grup de Productes Dietètics i Preparats per a l’Alimentació; Dr. Luis Alabat, reumatòleg, i Dr. M. Martínez González, cardiòleg.

Amb aquestes notes podem veure que J. Seró va voler que les galerades del seu llibre abans que aquest fos editat les haguessin llegit acadèmics de rellevància i és probable que els coneixements adquirits sobre l’alimentació els fossin útils personalment i qui sap si transmetre’ls a persones de la seva influència.

Campionats d’escacs al Sanatori de Terrassa

El Sanatori de Terrassa, conegut també com a Ciudad Sanatorial, va ser construït en una zona de bosc, el pla del Bon Aire, sota la muntanya de Sant Llorenç del Munt de Terrassa. En conjunt tenia una superfície de 106.497 m2 i estava a prop del Llac Petit. L’edifici, construït en un sol bloc, ocupava 66.000 m2 i podia arribar a acollir 1.200 malalts de tuberculosi. El centre va ser inaugurat el dia 8 de juny de l’any 1952.[1]

El sanatori, a més de tractar la malaltia que tants estralls va provocar durant i després de la Guerra Civil Espanyola, també va ser concebut per evitar el contagi entre la població sana, d’aquí que el centre disposés de diversos serveis que els mateixos malalts feien funcionar: perruqueria, economat, biblioteca, emissora de ràdio, capella per al servei religiós, sala de teatre i de cinema, i també la impressió d’una revista.

Diverses d’aquestes activitats eren dinamitzades per Ferran Lloveras Bel, capellà del sanatori, que posteriorment també va cursar la carrera de medicina i va exercir de metge al sanatori. El doctor Lloveras, un dels dies que venia al despatx de l’escola d’infermeria en què jo feia funcions de directora tècnica, duia entre les mans un sobre que em va donar: “Té, et regalo aquestes fotografies perquè les guardis. Sé que ho faràs perquè t’agrada la història.” Vaig restar sorpresa i també molt agraïda, ja que no m’esperava un gest com aquell del professor de fisiologia de l’escola d’ATS. Era aproximadament l’any 1978.

Algunes d’aquestes fotografies van ser publicades al llibre que tracta de la història de l’escola d’infermeres, crònica que va ser publicada a internet a fi de ser accessible a les persones interessades en aquest tema. Les imatges que en aquest moment adjuntem al present text les tenia guardades dins d’un àlbum i no em constava que hi fossin. Ara casualment les he localitzat i per aquest motiu en fem un comentari.

Jugadors del campionat 1 (Cedida F. Lloveras)
Jugadors del campionat 1 (Cedida F. Lloveras)

Proporciona satisfacció que ara aquestes imatges puguin sortir a la llum perquè a més de tractar-se d’un llegat del doctor Lloveras també ens ajuda a conèixer unes de les activitats lúdiques que realitzaven malalts del sanatori. Sembla com si aquestes imatges tinguessin la capacitat d’atenuar d’alguna manera l’imaginari sovint tenebrós respecte de l’activitat d’aquest centre sanitari. Quan el sanatori va ser clausurat el dia 31 de desembre de l’any 1986, va restar en estat d’abandó fins que l’any 2006 va ser convertit en l’empresa Parc Audiovisual de Catalunya.

Referent al tema que ens ocupa, els jugadors d’escacs del sanatori, tot i que només en tenim imatges, sí que se’ns presenta la pregunta de si entre els jugadors en va sortir un Borís Spaski, fet difícil de saber. Si més no el que observem a les imatges és que els campionats estaven ben organitzats i amb la formalitat que requerien perquè als guanyadors de diferents categories se’ls lliurava una copa com a reconeixement. És possible que les persones que van participar al campionat també haguessin rebut algun obsequi. Ens ho fa pensar el fet que a sobre de les taules dels responsables de repartir els premis també s’hi veuen alguns paquets.

Jugadors (F.Lloveras)
Jugadors (F.Lloveras)
Els premis (F. Lloveras)
Els premis (F. Lloveras)

És sabut que els jugadors d’escacs disposen de bona capacitat de raonament, intuïció i creativitat, fet que ens porta a llançar la hipòtesi que potser els malalts que practicaven aquesta afecció que requeria un grau més elevat d’exercici mental potser també estaven més protegits  dels efectes secundaris de la teràpia, que en ocasions podia afectar el sistema encefàlic.

No tenim constància que al sanatori hagués exercit algun neuròleg ni tampoc psiquiatre que fes un seguiment de possibles intoleràncies a nivell de manifestacions cerebrals d’alguns pacients; sí que hi havia doctors formats com a pneumòlegs i en les especialistes de cardiologia, radiologia, cirurgia toràcica, digestologia, urologia, otorinolaringologia, així com biòlegs especialistes preparats per a l’estudi de les analítiques fetes als pacients. Més endavant també va ser contractat un oncòleg.

De dreta a esquerraa primera fila, el segon és el doctor Civil
De dreta a esquerraa primera fila, el segon és el doctor Civil
Partida 2 (F.Lloveras)
Partida 2 (F.Lloveras)

Hem fet aquest comentari perquè el sanatori estava envoltat per la llegenda negra que hi havia molts suïcidis i no ho podem confirmar del tot perquè un estudi que estàvem fent en aquesta línia no va ser acabat, però per algunes dades obtingudes sembla que no era del tot verídic. Al llibre de R.M. Masana[2]podem observar que durant el període d’activitat del sanatori de 1952 a 1982 i segons es pot comprovar en un gràfic de defuncions generals, mostra tres pics d’anys amb un major nombre de morts degudes a diverses causes. Els anys de més incidència van ser el 1953, 1956 i 1968.

Jugadors, 2 (F. Lloveras)
Jugadors, 2 (F. Lloveras)

L’any 1953 feia poc que el sanatori s’havia posat en funcionament, el 1956 va ser l’any de l’onada de fred i el centre estava situat en un lloc alt i força ventilat, amb l’inconvenient de no disposar de calefacció. Finalment l’any 1968 va ser bastant convuls a nivell social, amb presència de reivindicacions de drets laborals potser també emmirallades en les revoltes de París del Maig del 1968 que impulsaven la societat envers nous paradigmes, incloent-hi els valors morals, que també es veien sacsejats així com la mateixa condició humana.

Taula dels premis (F.Lloveras)
Taula dels premis (F.Lloveras)

[1] Podem disposar de més informació de la trajectòria d’aquest centre a: Masana, Rosa M. La escuela de enfermeras y el hospital del Tòrax de Terrassa (1952-1986).

[2] Masana, Rosa M. La Escuela de Enfermeria del Hospital del Tòrax de Terrassa, 1976-1980. Datos históricos del Hospital, 1952-1986. A la p. 80 es parla de les defuncions registrades al sanatori.

El doctor Salvador Calsina Boguñà

Salvador Calsina nació el 3 de mayo de 1857 en el mas La Calsina de Santa Cecilia de Montserrat. La finca está situada en el

La Calsina con la  capilla de San Juan, (cedida Anna Sangrà)
La Calsina con la capilla de San Juan, (cedida Anna Sangrà)

antiguo camino de herradura que va de Manresa al Monasterio de Montserrat en el núcleo poblacional de Marganell. Esta explotación agraria de viñedos y olivos contaba con una gran extensión de terreno que llegaba hasta las proximidades de Monistrol. Calsina se casó con Luisa Guillemot Oller en la propia capilla de la finca, documentada ya en 1667 y con advocación a san Juan decapitado.[1] El matrimonio tuvo tres hijos, Pepita, Ana y Juan, y, aunque Pepita falleció joven, tuvieron en total siete nietos.

Parte de la masia Calsina y al fondo Montserrat (cedida Anna Sangrà)
Parte de la masia Calsina y al fondo Montserrat (cedida Anna Sangrà)

Salvador estudió en la Facultad de Medicina de Barcelona. Marisa Calsina, una de sus nietas y enfermera de profesión, asegura que si bien su abuelo no fue el heredero universal de la familia sí que igualmente estaba en muy buena posición económica y disponía de varias propiedades en la ciudad de Terrassa.

Referente a la actividad como médico, Joaquim Verdaguer en su blog comenta que el primer centro médico de Terrassa fue puesto en funcionamiento gracias a la iniciativa de un grupo de tarrasenses y de ocho facultativos entre los cuales se encontraba Salvador Calsina. El centro fue inaugurado el 15 de septiembre del año 1882 y estaba situado en la calle de la Paja número 7.[2]

El blog Terrassa mi ciudad… Catalunya mi nación (28/9/2018)  reproduce un texto del periódico El Día de 3 de mayo de 1935 que hace referencia a la Associació d’Empleats i Obrers de l’Ajuntament, cuyos miembros estaban afiliados a Médica Egara, entidad creada para proteger económicamente a sus asociados en situaciones de intervenciones médicas o quirúrgicas y también en caso de defunción del titular, en cuyo caso la viuda o el heredero podía recibir la cuantidad de 1.000 pesetas por este concepto. En el listado de socios de Médica Egara entre otras personas figuraban los doctores Salvador Calsina, Josep Benet y Enric Farrando. Con fecha 3 de mayo de 1935 consta que la viuda de Calsina recibió la citada gratificación de viudedad.

En este mismo blog aparece la noticia que habia sido publicada en la Vanguardia del dia 17 de julio de año 1915  dando a conocer que havia fallecido Juan Calsina Boguña en su propia heredad. Juan era hermano de Salvador.

Sanatorio de Torrebonica
Sanatorio de Torrebonica

Según el autor Joaquim Verdaguer (31/1/2015): “El día 3 de agosto del año 1918 el doctor Calsina alertó de que había sido diagnosticada una bronconeumonía a un joven de Can Pous de 22 años de edad, pocos días después, el día 7 de setiembre del mismo año en Terrassa se anunciaba que habían sido afectadas por la epidemia de gripe, un total de 778 personas, más nueve que habían fallecido. Terrassa en aquellos momentos disponía de una población de 29.000 habitantes.”[3]Dadas estas circunstancias, centros como la Casa de Caridad, el Centro Médico del que el doctor

El  segundo inmueble del Centro médico de Terrassa que estaba situado entre las calles Portal Nou i Baldrich.
El segundo inmueble del Centro médico de Terrassa que estaba situado entre las calles Portal Nou i Baldrich.

Calsina fue director y el Sanatorio de Torrebonica [4] se vieron colapsados a causa de la referida epidemia gripal. El día 2 de noviembre de 1918 el Ayuntamiento contabilizó que habían enfermado 2.695 personas y 159 habían fallecido. En 1919 hubo un nuevo rebrote de la enfermedad.

En el libro Carrers de Terrassa consta que el doctor Calsina da nombre a una calle de la ciudad, en cuya placa consta que fue fundador del centro médico en 1882. La calle está situada en el distrito sexto del barrio de Sant Pere Nord, entre la carretera de Matadepera y la calle Provença.[5]

Placa de la calle Dr.Calsina (Imagen Marisa Calsina)
Placa de la calle Dr.Calsina (Imagen Marisa Calsina)

Salvador Calsina falleció el 18 de marzo de 1934, fecha coincidente con el día de su santo y día en que llegó al mundo su nieto, que también recibió el nombre de Salvador.

Notas


[1] Debido a un privilegio papal los propietarios de la finca y la capilla gozaban de autorización para ser enterrados en ella.

[3] Verdaguer cita en su trabajo a Baltasar Ragón, Judit Tapiolas Pere Figueres, 1990, y Daniel Montaña, 1995.

[4] El  sanatorio ‘ Mare de Deu de Montserrat’  fue edificado en el año 1911 por Josep Domènec Mansana  con capacidad para 40 enfermos, los terrenos  pertenecían a  can Viver  y más tarde pasaron a ser propiedad de ‘La Caixa’, estuvo activo hasta el año 1999.

[5] Lozano, F.; Romero, J.; Verdaguer, J. Els carrers de Terrassa. Terrassa: Ajuntament de Terrassa, 1995.

Trilogia referent al Mont Aspre -Pals-

En aquest text s’hi ha posat veu  i  es pot escoltar al final de la pàgina.

En Bernat i l’Elisenda

 La llegenda és una narració de fets fantàstics transmesos per la tradició que poden estar basats en algun personatge real però deformat o magnificat per la fantasia o l’admiració. Aquesta és la història del que va succeir al Mont Aspre (Pals) cap a finals del segle X o principis del XI, quan s’estava construint el mur del castell del qual  avui dia només se’n conserva la Torre de les Hores.

Per poder edificar el castell va ser necessària la força de molts operaris. N’hi havia que eren bons experts en el coneixement i maneig de les pedres. Un d’ells era en Bernat, un jove que es volia casar amb l’Elisenda, una noia bonica i llesta, filla de pares dedicats al cultiu de l’arròs. El pare d’en Bernat tenia l’ofici de fer estris de pedra per a la llar i per a decoració.

En Bernat havia heretat del seu pare coneixements sobre la naturalesa de les pedres, però a més va tenir la sort de conèixer en Tomàs, un personatge que després d’haver voltat mig món va arribar al Mont Aspre, lluny del bullici, per continuar fent experiments alquímics, la seva especialitat. En Bernat i en Tomàs van coincidir i van fer bona amistat perquè a tots dos els unia un interès comú, les pedres, l’un perquè buscava fórmules per encaixar-les al més correctament possible i l’altre investigava sobre com tornar-les manejables i així poder construir grans blocs amb una sola peça.

Les illes Medes
Les illes Medes

Junts van assajar una tècnica basada en l’ús de l’arròs fermentat barrejat amb altres elements existents al Baix Empordà, com la calç i la sal, també el vi picat (vinagre) i altres vegetals dels quals mai havien dit res a ningú. Per a ells era un gran secret, especialment el que tenia les propietats de coagular o conglomerar el material esmicolat.

Però la desgràcia va perseguir en Bernat. Un dia mentre treballava fent el mur de la cara est del castell, des d’allà on es veuen les illes Medes, una roca es va desprendre i li va caure al damunt. Els companys van córrer a alliberar-lo d’aquella pedra, però no va servir de res perquè la patacada va ser tan forta que en Bernat no va tardar a exhalar el darrer sospir.

L’Elisenda no se sabia avenir de com havia pogut succeir aquella desgràcia i es passava els dies plorant, especialment als vespres, quan tothom era a casa, moment en què ella anava al lloc de l’accident, seia sobre una pedra i parlava amb el seu estimat Bernat. Ho feia perquè percebia que allà hi havia una espurna de l’esperit i del seu amor encara viu.

Configuració d'en Bernat, aquesta pedra  encara es pot veure  a la muralla de Pals
Configuració d'en Bernat, aquesta pedra encara es pot veure a la muralla de Pals

Els operaris van anar finalitzant la construcció de la muralla i el lloc on havia passat l’accident va esdevenir un mur de pedra. Per a l’Elisenda, però, aquella transformació va ser com perdre una part del seu estimat, havia perdut el punt de referència.

Però la vida té aquestes coses, i possiblement les pedres, no són com es diu, fredes, sense capacitat de sentir, perquè, com per art de màgia, al lloc on va morir Bernat, la pedra amb el pas dels anys i l’erosió ha anat configurant una imatge que pot ser interpretada com en Bernat difunt. Qui sap si a causa de l’amor que es tenien tots dos i les llàgrimes que va vessar l’Elisenda van entendrir la pedra, que va modelar la silueta d’en Bernat.

L’Elisenda, aprenent d’alquimista i guaridora

L’’Elisenda desprès de morir en Bernat  sovint anava a casa d’en Tomàs perquè, com que ambdós eren amics,  tant a ella com a en Tomàs  els agradava  explicar coses d’ell. A més, en Tomàs sempre donava ànims a l’Elisenda i a ella li agradava estar allà perquè admirava com treballava amb uns estris que ella mai havia vist, que alguns treien fum per més d’un costat. Tomàs vivia sol i era una persona d’edat amb força experiència de vida i tenint al costat una noia tan bonica, intel·ligent i capaç de mantenir un secret, no dubtava a explicar-li algunes coses que li preguntava sobre el seu treball.

El temps passava i a en Tomàs, cada vegada anava més xaruc, li costava ajupir-se per agafar els atuells de la part de baix de l’estanteria. Quan l’Elisenda anava a casa seva l’ajudava a fer algunes tasques i fins i tot cuinava per a ell. Tomàs gaudia tant amb un plat fet per l’Elisenda que, si no fos perquè es veia tan vell, se l’hauria menjat a petons.

Li va costar decidir-se, però finalment Tomàs proposà a l’Elisenda que quan ell no hi fos li agradaria que guardés els pergamins de les fórmules i alguns estris de laboratori. Va dir-li també que havia pensat a traspassar alguns dels seus coneixements a en Bernat, però en no poder ser, considerava que la persona més adequada perquè els rebés era ella.

Elisenda en escoltar aquestes paraules li van brillar els ulls i de seguida va dir que sí, que amb molt de gust els guardaria, però també va gosar demanar a en Tomàs si li podia ensenyar alguns dels seus coneixements. En Tomàs es va sentir reconfortat per la resposta i a la vegada es va emocionar, tant, que es pensava que li havia arribat l’hora. Li costava imaginar que aquella noia tan bonica estigués interessada en tots aquells estris que destil·laven líquids i vapors, perquè sovint les noies d’aquell temps tenien el cap en altres coses.

Els pares de l’Elisenda estaven preocupats perquè sempre que podia anava a casa d’en Tomàs i de vegades s’hi estava fins a altes hores de la nit, sort que en ser una persona d’edat els feia estar tranquils. Ella els deia que ajudava en Tomàs a la cuina i li endreçava algunes coses, quan en realitat ell li ensenyava com fer alguns remeis.

Un dia quan l’Elisenda va anar a casa d’en Tomàs, ell li va dir: “Té, Elisenda aquest bagul de dues claus és per a tu. El vaig encarregar fer al fuster Perals. A dins hi ha els pergamins i el llibre de Horapolo, només perquè els guardis, i alguns estris que necessitaràs per fer el que t’he ensenyat.”

L’Elisenda de contenta el va abraçar molt fort i durant bastanta estona. En Tomàs en aquesta situació va sentir una pujada emocional inexplicable, un caliu humà tan intens que va ser com si un corrent elèctric l’hagués travessat de cap a peus, una sensació sublim que assimilava a una destil·lació d’or líquid.

Tomàs per un moment va dubtar de la tasca que havia estat realitzant tota la seva vida buscant el gran elixir de la felicitat i de la immortalitat. Li va passar pel cap que potser s’havia equivocat buscant fórmules magistrals i que potser el que li hauria calgut fora abraçar i deixar-se abraçar per una noia com l’Elisenda, perquè aquell contacte físic planer i sincer va ser com si de sobte l’univers s’hagués obert de bat a bat. En Tomàs era poc creient, però des d’aquell dia va saber que si bé moriria, no moriria.

L’endemà els veïns comentaven que en Tomàs l’alquimista havia mort, però l’Elisenda percebia quelcom semblant al que li va passar amb en Bernat, cert que ni ell i ara en Tomàs no eren allà com sempre però sí que hi eren d’una altra manera.

Els pares de l’Elisenda i ella mateixa van preparar-li un càlid acomiadament veïnal fora de les muralles del Mont Aspre.

Quan l’Elisenda va obrir el bagul que li havia regalat en Tomàs, va trobar el testament precintat amb un segell de lacre vermell en què deia que la casa on ell vivia ara era seva. També hi va trobar una nota escrita que li recordava que els pergamins i el llibre de Horapolo eren perquè els guardés, que l’alquímia era complexa i fins i tot perillosa, i li advertia, aquesta vegada per escrit, que estava preparada per elaborar remeis per a moltes de les dolències humanes, només amb les virtuts de les plantes i minerals preparats de la manera que havia après i també, cosa molt important, per la seva pròpia acció i presència mentre elaborava el remei pensant a qui anava adreçat.

 La  vida de l’Elisenda i l’invent de la sutura

 L’Elisenda en heretar la casa d’en Tomàs el primer que va fer va ser una neteja a fons i endreçar les coses posades a les estanteries que li havia fet en Perals. Al pati hi tenia un pou i va cavar la terra per plantar-hi algunes verdures i molt especialment plantes medicinals com farigola, espígol, romaní, poliol, menta, ruda, camamilla, cascall i sàlvia. Altres plantes com la til·la, la flor de saüc, l’eucaliptus, el ginebró i moltes més, com també la trementina, les anava a buscar a fora. Aplicava el que Tomàs li havia dit, que les plantes que tenien gra, aquests s’havien de posar en nombres senars.

A la porta d’entrada hi va penjar una fusta que hi deia “Elisenda” i al costat un morter dibuixat. Tot el dia se’l passava preparant ungüents o fent destil·lacions i a la nit anava a dormir a casa dels seus pares.

No va tardar gens que algunes persones del Mont Aspre anessin a casa l’Elisenda, en part també perquè el metge que tenien va durar quatre dies, quan va poder va anar a viure a Girona per tenir més oportunitats d’atendre a pacients.

Morter amb que preparava remeis
Morter amb que preparava remeis

L’Elisenda amb els seus preparats intentava solucionar problemes de dolor muscular deguts al treball o per contusions o desgast d’ossos, mal de queixal, diarrees, insomni, mal d’orella —en especial dels nens petits— amb gotes de saüc, els cucs, els polls, la inapetència, les males digestions, penellons, dolors menstruals i molts més. També sabia com facilitar la pujada de la llet, com fer baixar la febre molt alta, mitigar els atacs de pedra i per a les intoxicacions per exemple a causa d’un bolet, tenia preparat carbó d’alzina passat pel morter que embolicava amb tel de ceba en forma de comprimit. Respecte als cataplasmes el que solia fer era explicar com preparar-los perquè cada persona se’ls pogués aplicar.

Hi havia una cosa en què l’Elisenda no havia pensat, i era com curar aquelles persones que es presentaven a casa seva amb ferides. D’això no en tenia experiència. El que feia era només netejar el trau, posar-hi una solució d’essència de farigola, tapar-lo amb un drap net i planxat amb la planxa de carbó i embolicar la zona amb benes de drap fetes per ella mateixa, eren d’aquelles amb vores de punt de creu perquè no s’esfilagarsessin. L’Elisenda veia que aquelles ferides costaven de curar i algunes tenien tendència a infectar-se, això la tenia preocupada.

Qui anava sovint a la seva consulta era l’Arnau, fill del ferrer Isern, i sempre per coses de poca importància, com una rascada, una contusió, un gra… Ella de seguida va veure que eren excuses però no hi donava importància perquè l’Arnau era un xicot ben plantat i a ella li feia patxoca.

Un dia l’Arnau per compensar les molèsties li va proposar fer-li una reixa per a la finestra de l’habitació que donava al defora, lloc on ella treballa. “D’aquesta manera —li va dir—, podràs tenir les finestres obertes.” L’Arnau va fer una autèntica obra d’art i l’Elisenda es va adonar que ell no solament sabia ferrar cavalls.

Un dia l’Elisenda va preguntar a Arnau si sabia d’algú que anés a la pineda de la platja perquè allà hi creixia la flor de Sant Joan i la necessitava per fer alguns preparats. L’Arnau sense dubtar-ho ni una mica li va dir:

—Si vols t’hi porto jo.

—Tu m’hi vols portar, com?

—Amb la Linda, una euga que tenim a casa. La hi van regalar al meu pare perquè estava restrunyida de tant treballar i se la volien treure del damunt. Ara, ben tractada, ha millorat molt, és un animal agraït com pocs —va dir-li l’Arnau.

Van quedar que hi anirien el dia 24 de juny cap al vespre, perquè era durant la nit de Sant Joan, la més llarga de l’any, quan les plantes estan al seu punt, quan guarden totes les seves propietats.

L’Arnau va passar a buscar l’Elisenda a casa dels seus pares. Ella va sortir vestida amb una faldilla llarga de color beix i una brusa de color negre bastant cenyida que li feia ressaltar la silueta. L’Arnau anava vestit amb una camisa blanca de tela fina, d’aquelles que es passen pel cap. Van pujar tots dos al cavall sense muntura i a la baixada de Mont Aspre l’Arnau va dir a l’Elisenda: “Agafa’t bé a la meva cintura”. El cavall baixava a poc a poc i l’Elisenda va tenir ocasió de sentir l’olor que feia l’Arnau, una olor agradable d’home.

Quan ja s’havien endinsat al camí que duia a la platja, l’Arnau va manar a la Linda que anés al galop, l’Elisenda es va arrapar encara més fort a l’esquena de l’Arnau i ell sentia el seu cos esponjós i el seu alè calent al clatell. A més, quan venia una ràfega lateral de vent els cabells de l’Elisenda, que aquell dia duia solts, voleiaven per la cara de l’Arnau, que, a més d’experimentar tota la resta, sentia l’olor d’espígol dels seus cabells.

L’Arnau va tornar a dir: “Agafa’t fort”. Havia intuït que la Linda faria un llarg salt per franquejar un rierol d’aigua que travessava el camí i el va fer. En aquells segons que la Linda no va tocar de peus a terra, ambdós van sentir que volaven, com si anessin en un cavall alat.

Arribats a la pineda de la platja van recollir les flors de Sant Joan i d’altres que l’Elisenda coneixia, també senissos útils per cauteritzar petites ferides. Van anar a la platja del Racó per recollir sal iodada en unes roques que s’omplien d’aigua de mar i s’evaporava. Tota la nit van tenir claror i havien tret el bocal i les regnes de la Linda perquè se sentís lliure.

De lluny veien com la Linda es posava fins a mig cos dins l’aigua de mar i saltava entrant i sortint com una cabra boja, tirava coces amb les potes del darrere i renillava de contenta. Després van veure com marxava al galop en direcció a la gola del Ter, potser per beure aigua dolça.

Ells mentrestant van seure a la sorra per menjar quelcom que l’Elisenda duia dins el sac de les herbes, era un sac fet amb corretges que permetia penjar-lo a l’esquena. Després d’estar una estona comparant-se els peus, els d’ell enormes i els d’ella petits, l’Arnau es va armar de valor i va fer un petó  a la galta. Ella, que no deixava mai les coses a mitges, li va tornar el petó, però aquest va ser llarg amb un carrisqueig sonor que va acabar amb un “muà!”. I després va exclamar: “Que maco que ets!” L’Arnau per uns instants va pensar que estava somiant.

Quan ja començava a despuntar el sol, l’Arnau es posà els dits a la boca i va fer un xiulet tan agut que al cap de poc tenien la Linda al seu costat. L’Elisenda va suggerir: “I si no li posem les regnes per tornar?”. Així ho van fer. La Linda per primera vegada a la seva vida caminava lliure de ferros a la boca. A diferència de l’anada aquesta vegada la Linda anava a pas lent, possiblement cansada de passar-se tota la nit saltant a la platja, o potser perquè cap dels tres tenia pressa que s’acabés aquella meravellosa nit. L’Elisenda recolzava una galta a l’esquena de l’Arnau, que sentia la seva respiració, i amb l’altra orella sentia el caminar harmònic de la Linda. Va afluixar les mans de la cintura de l’Arnau i ell li va dir: “Elisenda, ves no t’adormis que pots caure.” Ella va respondre: “No, no dormo pas.”

Van aturar-se a l’abeurador del peu del Mont Aspre i mentre la Linda bevia l’Arnau va agafar les mans de l’Elisenda i amb la seva mirada dirigida als ulls d’ella, que eren més clars i verdosos que no pas a l’hivern, li va dir: “Elisenda, no et pots imaginar que feliç que em faries si et volguessis casar amb mi. T’estimo tant!” L’Elisenda li va dir que sí. I aquesta vegada l’Arnau li va fer un petó artístic, com la reixa.

Una vegada casats van viure a casa de l’Elisenda i al cap de deu mesos els arribava un petit Arnau. Un dia al vespre quan el nen era a dormir i ella sovint tenia el costum de seure a la falda de l’Arnau per conversar una estona, li va dir:

—Arnau, podries preguntar al teu pare si li aniria bé donar-nos una d’aquelles monedes d’or que té?

—Per a què la vols? —va preguntar Arnau.

—Perquè la podries aplanar ben aplanada i fer-ne cinc o sis agulles ben fines de dotze mil·límetres de llarg i amb cabota. Serien per cosir ferides.

—Això ho has llegit en algun dels teus llibres o t’ho estàs inventant?

—És una idea que fa temps em balla pel cap —li va respondre l’Elisenda.

L’Arnau li va dir que les hi faria. Va acabar de polir aquelles peces tan diminutes comparades amb les seves mans, a casa, tot seguint els consells de l’Elisenda.

Un dia ella amb un tros de carn va assajar la sutura i va veure que  una vegada tensats el fils posats com mostra  l’esquema  que presentem, la pràctica era efectiva, després va rentar bé les agulles amb sabó fet per ella mateixa i les va guardar submergides en esperit de vi juntament amb fil de cosir.

Coses del destí, un dia l’Arnau mentre reballava a la ferreteria, va sentir uns crits, va sortir a fora i va veure l’esquilador de cavalls, un valencià que venia una vegada a l’any a Mont Aspre, discutint amb un seu veí. De sobte l’esquilador es treu de la faixa una navalla, l’obre i en surt una fulla llarga i brillant: “O me pagas lo que te pido o te llevas una puñalada trapera”. L’Arnau en escoltar aquelles paraules s’apropa a l’esquilador i li diu: “Eh, eh, a ver lo que usted hace!” El de la navalla li respon: “Y a ti quién te ha mandado entrometerte en mis asuntos?” Va, i sense més a sang freda li fa un tall a la part alta del braç. L’Arnau li diu: “Serás hijo de la grandísima…! Voy a hacerte una cara nueva.” Sort d’en Coromines i del seu pare, que el van retenir i li van dir: “Deixa’l estar, no li diguis res. Va, anem, no veus quins ulls fa?, està fora de si.”

L’Arnau va arribar a casa sagnant i l’Elisenda el que no s’esperava és que fos amb Arnau amb qui provés per primer cop la seva sutura. El va tranquil·litzar, es va rentar les mans i tot seguit la ferida i li va dir: “Estirat sobre la taula de la cuina.” L’Arnau ho va fer però no les tenia totes i li va dir: “Elisenda, ves amb compte amb el que faràs, que no estem encara a Sant Martí.”

Per acabar de posar les coses més difícils, l’Arnau petit, que voltava per la casa diu:

—Mama, què li faràs al papa?

—Res. Li cosiré la ferida.

—Amb què?

—Ja ho veuràs.

Tot plegat creava un ambient intrigant. Era poc habitual que una persona s’estirés sobre la taula de la cuina. L’Elisenda primer va posar un drap net impregnat d’essència de cascall sobre la ferida a fi d’insensibilitzar una mica la pell. Va clavar la primera agulla i Arnau va exclamar “collons!”, i ella li va respondre “tranquil, Arnau, t’ha fet mal perquè és la primera de la punta”. Va ser cert perquè en les altres quatre —que en realitat van ser vuit— punxades el dolor va ser més tolerable.

Tenia cada una de les agulles preparades amb un fil lligat a la cabota, un  dels fils  era llarg i  l’altre de curt, va travessar les dues  cares de la pell per la zona central de la ferida i va fer passar el fil més llar per sota de la  la punta de l’agulla que sortia per l’altre costat i va tensar el fil per  estirar la pell fins que quedes unida a la del altre costat, va fer una altra passada de fil  i el va  lligar al fil més curt a la cabota fent-hi dos nusos .  Va anar fent el mateix procediment a les altres zones el tall intercalat ho de forma repartida per la ferida a fi d’evitar que  no sagnès tant mentre treballava.

 A la zona de la punta i perquè no punxes la pell hi va posar un petit drap doblegat que fes de coixí. L’Arnau va aixecar el cap i va dir: “Ha quedat molt bé, això, poc que m’ho pensava. Elisenda, et felicito! Aquest és el cosit Elisenda!”

L’Elisenda va manar a l’Arnau petit que feia uns ulls com unes taronges que li portés la bossa de les benes, ell va anar corrent a buscar-les, potser va sentir que podia fer alguna cosa en aquella situació tan especial. L’Elisenda va posar un drap impregnat d’una substància específica a sobre de la ferida i li va embolicar el braç. Després va dir-li que havia d’estar uns dies movent-lo al mínim possible.

L’Arnau amb tot el que li havia passat va sentir una pujada afectiva i va agafar l’Elisenda per darrere mentre ella endreçava les coses. Ella li va treure les mans de sobre i li va dir: “T’he dit que havies d’estar quiet.” Sort que l’Arnau es va interessar pel seu pare i no parava de preguntar-li per què un esquilador el volia matar. Això el va ajudar a treure’s del cap l’Elisenda.

Al cap de deu dies li va retirar les agulles d’or i li va dir que podia fer vida normal. Llavors l’Arnau només feia que cantar les glòries de la seva dona i ensenyava la ferida cicatritzada a tothom que trobava. Els altres se la miraven atentament per veure si hi descobrien algun defecte, però, en ser perfecta, el prestigi de l’Elisenda va augmentar.

Més endavant va demanar a l’Arnau si li podia  donar una mica de curvatura a les agulles, veia que rectes li costava fer-les passar d’un costat a l’altre. També necessitava un  estri  que ella s’imaginava però, no gosava demanar-li en Arnau que li fes perquè ella veia que era complicat. Amb tot, no parava d’assajar.

La vida  que duien encara que fos sencilla els hi fluia  i veien la possibilitat de fer moltes,  fins i tot esperaven un segon fill.

Un dia van arribar a Mont Aspre tres homes a cavall. L’un era un dignatari de la demarcació de Girona i els altres eren els de seguretat. Havien vingut per fer una visita al senyor del castell, amb qui eren amics. El personatge més important anava vestit amb roba luxosa de seda i amb una capa de vellut de color vermell més el barret i l’espasa.

Quan aquell senyor va ser davant de ca l’Elisenda  va baixar del cavall, els altres dos no.

—Així que tu ets l’Elisenda.

—Sí, jo mateixa —va respondre.

—Vaja, vaja! —va exclamar—. Té moltes coses per aquí?

I sense demanar permís va entrar a la casa. Mig ajupit s’ho anava mirant tot i a la vegada exclamava “caram, caram!”.

—I això què és? —va preguntar.

—Un destil·lador —va respondre l’Elisenda.

—Per fer què?

—Per destil·lar l’essència de les plantes.

—Caram, caram! Què cobra per fer aquesta feina?

—Res. Les persones que venen si poden ho compensen amb coses de la collita.

—Vaja, vaja. Aquell home vell que vivia aquí li va ensenyar aquestes coses? —va continuar dient.

—Vol dir en Tomàs?

—Què sé jo com es deia!

—Doncs sí, va ser en Tomàs qui me’n va ensenyar.

—Escolta, nena, i també et va explicar com estovar les pedres?

—No, aquest era un tema que a mi no m’interessava.

—Vaja, vaja.

 Va sortir al carrer sense dir res més, va pujar al cavall i se’n van anar.

Pedra en forma de volta, muralla de Mont Aspre ´-Pals-
Pedra en forma de volta, muralla de Mont Aspre ´-Pals-

L’Elisenda era conscient que havia mentit al dignatari perquè ella havia vist manipular la pedra i com havien introduït un tipus de pasta entre les juntes d’algunes d’elles o bé  creaven configuracions  estranyes.

L’Arnau petit, que estava a casa, va preguntar:

—Mare qui era aquell home que ha vingut, era un rei de Nadal?

—No, era un dignatari.

—Què és un dignatari? —continuà preguntant.

—Un governant —va dir-li l’Elisenda.

—I què és un governant?

—Això t’ho explicaré un altre dia. Ara no ho entendries.

L’Elisenda, que era molt intuïtiva, va tenir un presagi poc favorable fruit d’aquella visita. Era com si els governants volguessin constrènyer més als vassalls a partir del treball que es feia a Mont Aspre, quan la gent tenia poc més que per viure. Percebia com un possible pas enrere envers al fet de gaudir de la esponjossitat  de la vida.

Nota

Hem utilitzat la paraula sutura tal com es diu avui dia, però en realitat era el cosit Elisenda. Ho hem fet per no confondre la paraula amb un cosit de roba.

La paraula ‘restrunyit’ ‘restrunyida’ a Pals encara és utilitzada.

TEXT PASSAT A VEU

Várem rebre l’interès d’una persona en llegir aquesta narració, però tenia dificultats de lectura, motiu pel que  l’escriptora i actriu Olga Cercós va tenir la gentilessa de posar-hi la seva veu.  La felicitem i li lliurem el nostre agraiment.

   La narració esta en  tres parts i per escoltar-la clicar a:

                                  trilogia-1-veu     trilogia-2   trilogia-3

Símbols i inscripcions de les llindes de Pals

Presentem en format PDF un  primer recull d’alguns símbols i inscripcions que hem vist a Pals a façanes i també a algunes llindes de portes i finestres, pensem que la seva observació  ens pot motivar per seguir  buscant d’altres elements que ben  de segur no els tenim a primera vista.

Vista de Pals des del carrer I. Algarra
Vista de Pals des del carrer I. Algarra

Per llegir l’article clicar a:   simbols-pals-2

Notes

Adjuntem alguns enllaços d’aquesta mateixa pàgina que estan relacionats amb quelcom descrit en el text o bé que ens poden aportar informació complementaria  del tema que tractem.

Llindes i esgrafiats que parlen (Torrent s. XVI al XVIII )

La Torre de les Hores de Pals, informació complementaria

Hem consultat algun text d’ heràldica i no hem sabut trobar el significat del corro que hi a la part superior de l’ escut que presentem. Una imatge que ens pot recordar un rul·lo modern per modelar el cabell que actualment també s’utilitzen d’altres aparell per fer tirabuixons.

Aquest  feix cilíndric, corró i  també diguem-ne rodell  està representat de manera que  es doblega sobre si mateix,  semblant a quan  abans de les maquines de rentar  feien per  escorre una tovallola o un llençol sortit del safareig, si la peça era gran havien de ser  dues persones per esprémer l’aigua  agafant-lo cada una  d’elles per una punta.   Segarra al comte 310 diu: li van esprémer el suc de la alegria, citat a Alcover-Moll a esprémer.

Corró de l'escut de Mont Aspre del segle XVIII
Corró de l'escut de Mont Aspre del segle XVIII

 El suggeriment que ens facilita la paraula esprémer consistent amb treure d’una cosa tot el profit possible,  cap la possibilitat que el corró doblegat de l’escut de Mont Aspre no vulgui venir a significar aquesta idea sinó una altre cosa, seria massa gosat  expressar-ho tant obertament.  Es per aquest motiu que  si algú conèixer el significat reial  del seu significat heràldic  seria  d’interès disposar del concepte.

Escut de Pals
Escut de Pals