Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Referente a un sector de la Bisbal ( aquests bloc per error tradueix els article al espanyol, s’ha d’arreglar )

 

Defunciones prematuras
Defunciones prematuras

Pueden decir que los bisbalenses cuando salimos para hacer la compra o bien  pasear, casi que és obligado que  confluiyamos en lugares como las Vueltas, la plaza de independencia, la plaza Mayor, la calle Ancha, el paseo Marimón y la Aigüeta entre otros.

Es en esta zona tan céntrica donde hechamos de menos a personas que siempre estaban y ahora ya no están, lo que provoca una sensación de carencia, de estar en espacios semi ochos aunque hayan otras personas, es como si la villa se fuera desertizando y eso sin contar a otras personas que también se han ido marchando. Es como si el Daró que ahora dormia, la última vez se hubiera estado algunos puntales que sustentaban parte de la vida social de la Bisbal.

No podemos dejar de sentido malestar e incluso rabia por los cangrejos, no por los animalitos en sí, sino por su significado metafórico de una enfermedad que se dice que si sin embargo, muchas veces es que no, las micosis oportunistas también hacen su función y no digamos los pares del principal órgano del cuerpo, el corazón.

En este lugar que señalamos de color morado que quizás sea de unos 400 metros cuadrados han muerto seis personas que estaban en la década de los sesenta años o poco más, muy precozmente. Ahora quizás debido al hecho de habernos dejado nuevamente a otra persona muy querida en La Bisbal, nos ha motivado también para recordar a las que también se fueron antes de ella.

Mapa del sector de Las Vueltas de la Bisbal
Mapa del sector de Las Vueltas de la Bisbal

 

 

Maria del Carme Pou (R.Masana)
Maria del Carme Pou (R.Masana)

Eran : María Piera de Ciurana , farmacéutica (4-8-2017), Carmen Suñén ( 2020) 1 médico de medicina general y homeópata (20-10-2019)2,  María del Carmen Pozo  empleada de la pastelería Sans, ( ) Rosa Jordi anticuaria como tienda en el calle de la Aigüeta esquina paseo en el Paseo Marimón ( ) ,  Albert Solà   3 conocido también con la palabra de Monarca – (8-10-2022), trabajaba en la cafetería el Dragón de debajo Las Vueltas , murió de repente y para mayor agravio ahora ha hecho el traspaso la médica  Maria Pons Carol   que trabajaba en el Centro de Asistencia Primaria de La Bisbal ( 28-1-2024) 4 había vivido también en una vivienda situada en Les Voltes. Vemos pues que en un espacio de tiempo de seis años han muerto prematuramente seis personas, dos médicas, una farmacéutica y tres comerciales y todos eran muy conocidos por tener una relación continuada con los bisbalenses.

Rosa Jordi a la seva botiga d'antiguitats
Rosa Jordi a la seva botiga d'antiguitats
Caren Suñén
Caren Suñén
Albert Solà
Albert Solà

 

Recentment a mort la Maria Dolors Figueras Bruguera,  en concret el dia 29 de febrer de l’any 2024  a l’edad de 55 anys . La Dolors treballava  al servei de Cultura de l’Ajuntament de la Bisbal i va estar implicada en  molts dels  esdeveniments culturals que es duen a terme  a la Bisbal , sempre  ha treballat a favor de la cultura.  Era professora de català i van ser moltes les persones que van aprendre d’ella  perque a més tenia un caracter que la feia proxima.  Els era una  seus companys de feina han escrit unes paraules  molt honorables de la seva forma de fer.  Vivia  també d’aquesta zona  centrica de la Bisbal.

Personalment recordo la Dolors  treballant junt amb la Susanna Parals, podria dir que les veia com als dos  puntals bàsics perque  la revista, ara inexisten, El Drac  sortis periodicament  amb les corresponents  correccions gramaticals  que era necessari fer als textos que els hi presentavem, a més d¡evidentment d’ altres activitats administratives.

No cal dir que s’han perdut molts anys de vida i d’aportacions  que  de segur la Dolors hagué pogut dur a terme.

 

 

Notas

Carmen Suñén, recibió del Ayuntamiento de la Bisbal el reconocimiento pòstumo de Bisbalenc  de l’ Any 2009 , acontecimiento que fué  publicado en la Revista Baix Empordà.

 

 

 

 

 

Joan Muntada Bartrina

Joan Muntada Bartrina, 2017 (RM)
Joan Muntada Bartrina, 2017 (RM)

 Conocí a Joan Muntada en 1993 al inicio de mi labor de enfermera en Pals, tarea que consistía en dar asistencia a los enfermos en la consulta, a los que estaban encamados a domicilio o bien podían venir a la consulta por problemas funcionales, también debía estar localizada todo el día y de noche, por si se generaba una urgencia.

Cabe recordar que el Centro de Asistencia Primaria de Palafrugell (CAP) se puso en funcionamiento en 1997 y fue entonces cuando el consultorio de Pals  entro a formar parte de dicho CAP  dentro del  ámbito administrativo y assistencial. 

La gran ventaja fue que las urgencias pasaron a ser atendidas en el CAP de Palafrugell, que estaba abierto las 24 horas del día.

En Pals trabajaba haciendo equipo con el doctor Leu que a menudo me recordaba que era de Taiwán, poniendo delante a ‘Made in’. Me llamaba lógicamente por dificultad que tenía de pronunciar R, Llosa, que añadía el calificativo de bonita.

Al principio de estar en Pals, los pacientes me preguntaban:

¿Existe hoy Rosa de médico, el chino o el de la cola?

Entonces también les decía:

¿Se refiere al doctor Leu o al doctor Baró?

El doctor Baró era el médico que hacía las sustituciones del doctor Leu y llevaba el pelo recogido con una pequeña cola, por eso la palabra. Los pacientes tardaron poco en nombrarles por su nombre.

Esto que diré es un punto de vista muy personal y puedo estar errada, pero he observado que cuando un médico o una enfermera con buena empatía con los pacientes, cuando se marchan les cuesta aceptar a los otros profesionales recién llegados, por ejemplo en Pals echaban faltar al doctor Josep Viscasílles y parecía que los demás eran secundarios, hasta que les cogían confianza.

Tanto el doctor Leu como el doctor Baró tenían consulta en su propio domicilio y el doctor Leu disponía de pacientes esos conductos que pagaban una cuota por ser atendidos en particular. Esta dinámica ocasionaba que a veces debían entregarse cuidados de enfermería fuera de las horas más habituales y sin ser una urgencia.

Joan Muntada a veces venía a la consulta sin presentar síntomas importantes, pero sí tenía alguna lacra o preocupación por algún parámetro corporal. Destacaba que siempre tenía algo que contar era una persona conocedora de muchas cosas de la villa que personalmente supe por él y también era muy observador de la simbología.

A mí también me gustaba escuchar sus observaciones, a veces sorprendentes, un día no sé de dónde le vino, me dijo que era una ‘iniciada’ tal vez se debió al hecho de seguir alguna conversación.

Varias veces tuve que ir a casa a los Masos de Pals a entregar algunos cuidados de enfermería a su madre Mercè Bartrina, por cierto sale al libro de Historias de Pals porque de joven había sido coquesa, o sea que cocinaría puntualmente a casas particulares y más adelante en mesones.

En el libro antes mencionado y consta también algunas historias relacionadas con las hortelanas de los Masos de Pals, de cuando iban a vender al mercado de Begur pasando por un atajo de bosque y cargadas de cestos y fardos.

Joan nos dijo que él acompañaba a sus abuelos Sebastià Muntada y Maria Valls a hacer mercado en Begur y él era quien llevaba un cesto con dos docenas de huevos.

Me ha quedado un poco pendiente con Juan igual es por ese motivo que ahora al localizar unas imágenes de él, me he sentido motivado por contar estas cuatro cosas.

Cabe decir que después de jubilarme, Juan alguna vez me había llamado a casa para preguntar qué hacía, pero también para decirme que fuera a buscarle unos libros que sabía  me interesaban. De hecho, disponía de un tipo de literatura  difícil encontrar en las librerías.

La última vez que me llamó por el teléfono fue para preguntarme qué día me iba bien para ir a comer al restaurante de Can Ruben, se compacia en  poder invitarme.

Siempre igual ocupados por completo y si lo miramos bien, a menudo con cosas de poca importancia, secundarias diría. El hecho es que no pasaron muchos días que me comunicaran que Juan había muerto, una noticia de esas que te dejan fría que no te lo acabas de creer, especialmente porque desconocía que no estuviera bien.

Ahora me sabe mal que no hubiera hecho acto de presencia en su casa, más aún cuando me lo presentaba tan fácil.

En ese momento que estoy escribiendo, siento que agradezco a Juan su voluntad de invitarme, es como si el convite se hubiese producido,  aunque posiblemente para él  no fuese lo mismo. 

Hace poco encontré un vídeo familiar en  el que aparecia Juan debido que  le hicimos una visita a su casa, hemos recortado el fragment del vídeo  para poderlo presentar en este texto, però a causa del peso de las imagenes  lo hemos adjuntado a You Tube y damos el enlace.

Vídeo  Joan  https://youtu.be/hrjZb-G_diA

Notas:

1- Rosa M. Masana. Historia de Pals contada por los palencos. 2012, pags. 173 y 27

 

Repasar roba interior, la Elena Francis i la Pietat Estany

De bastante joven a  veces escuchaba por la radio el programa ‘Queridas amigas’ del consultorio de Elena Francis, era la emisora ​​que mi madre solía sintonizar mientras trabajava  junto con una de mis cuñadas recortando  los sobrantes de tejido de prendas interiores de mujer  que confeccionaba una empresa de Terrassa. Este material recuerdo que lo íbamos a buscar a un almacén situado en una calle que comunicaba con la carreta de Moncada de Terrassa, mi madre decía que tenía que dedicar muchas horas trabajo para ganar muy poco, algunas veces la habia ayudado  para que pudiese entregar  los tejidos a tiempo, dado que daban un plazo de entrega.

Cuando hablaba Elena Francis, las personas que escuchabamos  el programa teniamos puesta toda nuestra  atención dado que con frequencia trataban temas de amores y desamores propios de aquellos  que  años  sesenta. El recuerdo de este episodio  de vida nos ha venido en el recuerdo al ver un vídeo  filmado durante  una comida en el café-restaurante el Fraternal de Palafrugell , evento organizado por la Asociación de Supor a la Mujer de Palafrugell y de inmediato recorde lo que me dijo una compañera de mesa :

- Estás sentada junto a Elena Francis.

Pensé que me gastaba una  broma, pero rapidamente añadió:

- Se trata de la Piedad Estany, la persona que  escribía las respuestas a las preguntas que las oyentes radiofónicas hacían a la  Elena Francis.

Desconozco el  porque,  pero resulta que me había imaginado a Elena Francis como a una persona real, de carne y hueso y que además  era una alta, rubia y que vestía muy bien , esta idea quizá me vino porque me recordaba a mi prima Elena Masana que vivía en Franci. Una vez que vino de visita  a todos  los familiares nos  dió la impresión que se trataba d’ una artista de cine  dado que además de su porte era muy guapa.

De más  mayor supe que la señora Francis había sido un personaje creado y que la voz  de la persona que daba consejos era el de una locutura de radio, pero lo que nunca me había imaginado fué que  un día tendría ocasión conocer a una de las personas que también escribian las respuestas a las cartas enviadas para intentar aliviar el malestar de algunas oyentes, la periodista Pietat Estany.

Transcurridos unos dias me interese de nuevo per la señora Elena Francis y encontre información muy valuosa  que hasta este momento desconocia y lo mas importante fué saber que la  supuesta señora Elena Francis fue el periodista  Juan Soto Viñola.  Añadimos un  recuadro  a título de síntesi del origen del programa Queridas amigas.

Retalls de diari
Retalls de diari
Dades a títol de síntesi
Dades a títol de síntesi

 

 

 

 

 

Notas

Para conocer algo más referente a la señora Piedad aconsejo ver el artículo de Lluís Molinas. Las mujeres silenciadas. Charla con Pietat Estany, colaboradora del Consultorio de la señora Elena Francis. Revista del Baix Empordà, núm. 38, pàg.8, 2012. está digitalizado y también en Wikipedia.
Ver también  Jose Soto https://www.rtve.es/noticias/20170212/muere-escritor-juan-soto-vinolo-verdadera-elena-francis/1489724.shtml

 

Compra d’una parcel·la l’any 1975.

Havia finalitzat els estudis d’infermeria i treballava a la Mútua de Terrassa, nosaltres llavors vivíem a prop de les Fonts de Terrassa i per desplaçar-me feia servir una Vespa 125 i havia de passar pel fred i les pluges d’hivern, per la qual cosa vaig decidir comprar-me un cotxe Seat 127.

A la sucursal del carrer Rasa on venien els cotxes Seat a comprar en dir-li que em quedava un Seat blanc que tenien exposat, em van preguntar:

Està casada?

No, els vaig respondre.

Disposeu d’alguna propietat?

No, només tinc una Vespa.

Doncs ja ens sap greu, no li podem vendre el cotxe perquè les lletres han d’estar avalades.

Decebut per la fallida de la compra en arribar a casa li vaig explicar el fet al meu germà Francesc, que era disset anys més gran que jo. I em va dir:

No us preocupeu, si és qüestió de disposar d’un aval i tu veus que pots pagar les lletres ja t’avalo jo.

Va ser un gest, aquell del meu germà, que sempre li vaig agrair.

Passat un temps de la compra del cotxe, un diumenge del mes de juliol de l’any 1975, vam anar amb la meva mare a fer una volta amb el cotxe . Anàvem per la carretera de Manresa i en arribar a la cruïlla amb Sant Vicent de Castellet ens desviem fins arribar al Pont de Vilomara que en veure un gran cartell que deia “Ven de parcel·les”, em vaig dirigir i em vaig aturar al lloc on hi havia una capseta de fusta amb un rètol que deia ‘Informació n ‘

El venedor ens va dir que una parcel·la de 400 m2 a aquella urbanització Marquet Paradís podia adquirir-se pagant 24 mensualitats de 3.134 pessetes cadascuna que feien un total de 75.216 pessetes. Vaig fer comptes ràpids sobre els meus ingressos i despeses considerant les guàrdies de més que podia fer a urgències de Mútua i arribava a cobrir la quantitat estipulada.

Li vaig dir a venedor: Me la quedo.

 

La primera letra de la compra del terreno en 1975 y la última del año 1977. Importe total de las 24 letras, 75.216 pesetas.

La meva mare reflexionava sobre la situació i em va dir:

Rosa, vols dir que això de comprar tant a la lleugera un terreny no ho hauries de comentar abans a Cisco? Cisco era el meu germà 18 anys més gran que jo.

Li va respondre que no calia, que ho podia fer.

Dilluns vaig explicar el fet a les companyes de Mútua i la notícia va córrer com un llamp. Em preguntaven:

Rosa, què dius que t’has comprat una parcel·la?

Sí, els deia, pagant 24 lletres.

No vaig trigar que fos titllada de capitalista, d’una terratinent, mai millor dit perquè es donava el cas que a Terrassa hi havia famílies nouvingudes que tenien dificultats econòmiques i nosaltres per poder ajudar fèiem tasques sanitàries de voluntarietat, especialment al barri de Can Anglada. Vivíem un moment

de molt posicionament anticapitalista reforçat per l’ajuda de diverses activitats culturals i manifestacions de caràcter polític atès que estàvem a les darreres acaballes del règim franquista.

Dir que el mossèn Daura de la parròquia de can Anglada va ser qui va promoure les diverses activitats obrers juvenils realitzades al barri, fèiem excursions, celebràvem misses a l’aire lliure, cantàvem i algunes vegades també algú va llegir un manifest, d’aquells que en escortar -ho ja sabien que d’aquí poc tindríem les furgonets dels grisos allà on érem, ens referim a la policia nacional i llavors, cames ajudeu-nos a córrer. Algunes de les persones que els grisos van detenir, durant la democràcia van exercir la política.

Existia també la (JOC) les ‘Juventuts Obres Catòliques’ amb la qual havia tingut relació com també frecuenté la (JIC) ‘Juventuts Independents Catòliques’, que agrupava joves residents al centre, no barriades i alguns eren estudiants.

Diria que donat el meu temperament mogut i encuriosit en ocasions havia passat per ser una dona comunista i d’altres per una capitalista, curiós que és dons en una mateixa persona el model de les dues tendències socials.

Doncs bé, tornant al tema, els meus companys més incrèduls volen saber on tenia el terreny i decidim anar-lo a veure. Cinc de nosaltres ens encabim dins el Seat 127, l’excess de pes no tenia importància per nosaltres.

En arribar a Marquet Paradís vaig donar diverses voltes de cotxe pels diversos carrers de la urbanització i no identificava el lloc on tenia la parcel·la.

Ens vindrem moltes ganes de riure, d’aquella manera que és impossible parar, tant que una de nosaltres va haver de baixar del cotxe. Les rialles anàvem en augment fins i tot també reia amb ganes, quan al fons estava preocupada.

Em deien:

Rosa, no ens diguis que no saps on tens la parcel·la.

No, els responia, penso que era aquí.

Però com potser aquí, si això és un carrer?

Entre la meva pensava, m’he volgut comprar un terreny perquè en el futur em pogués avalar a mi mateixa sense necessitat de casar-me i ara amb què quedarà tot.

Decidim anar a la caseta d’informació i preguntar. El venedor cerca entre el llistat de parcel·les i ens diu:

Ja sé el que ha succeït, han obert un carrer que agafa de ple la teva parcel·la. Anem que us l’ensenyaré.

En arribar parem el cotxe i vem una paret de terra altíssima que havia estat, escarpada amb ajut de maquinària.

Era aquí.

Vaig dir el venedor.

I ara que, no puc licitar ?

No és clar, va dir. Com veus ha quedat colgada, però no et preocupis, que te’n oferiré una altra. Quedem per un dia i ho arreglem.

L’endemà a la Mútua la dita era :

La Rosa s’ha comprat un terreny que per poder licitar s’ha d’emprar una escala de bombers.

Si a la primera parcel·la si havia de pujar fent escalada, a la segona era tan amunt de la muntanya que s’havia d’arribar amb un cotxe que portava reductora, el venedor va dir que la vista era fantàstica i que podia jugar amb el terreny que era escarbat i feia una forta pendent.

Ja sabem que succeïx, que si tens un terreny és gairebé obligat anar-hi a fer una paella, perquè des que no teníem la vinya les paelles a l’aire lliure eren més escasses.

Un dia agafarem la taula, les cadires, el butà, la paella, el sofregit, el brou, l´ensalada, les postres i el cafè dins un termos, amb tot anarem a fer la paella.

Sort de la corda que duia el meu germà al Land Rower perquè va ser molt útil per poder baixar fins a una petita esplanada la mare i la Júlia, la meva cunyada.

Lletres pagades per canalització de l’aigua potable fins el carrer a l’any 1978.  L’import del treball  l’any 1978 va costar  125.000 pessetes,  49.784 pessetes més que el terreny

La paella va sortir boníssima i la magnifica vista de la muntanya de Montserrat que teníem al davant ens invitava a quedar-nos a dormir allà però no anàvem preparats i tampoc hagues estat del tot encertat.

Pagades les 75.216 pessetes de les 24 mensualitats i només dos anys desprès el 1978, vaig signar 15 lletres per valor de 5.000 pessetes cada una per pagar la canalització de l’aigua fins el carrer que va tenir un import total 125.000 pessetes . Curiós que la canalització de l’aigua tingues un cost aproximat d’unes 50.000 pessetes més elevat que el propi terreny.

El terreny va quedar allà i encara hi és, quan algunes vegades he estat minvada de recursos econòmics, vaig posar a la venda el terreny però, sense èxit, ho he fet netejar tres vegades l’última aquest mes de gener del 2024 i és potser d’aquí que ara explico, el que anomeno una batalleta de la vida, que segur o molt possiblement ningú no comprarà, vull dir llegir à .