Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

La Casa de Socors o Centres Mèdics de Terrassa (1882-1960)

Pel que fa a les cases de Socors o Centres Mèdics se’n han fet algunes publicacions, van ser creats per atendre a les persones que tenien algun problema de salut o havien patit un accident quan encara el sistema sanitari públic estava poc desenvolupat.

Joaquim Verdaguer en el seu bloc explica que el primer Centre Mèdic que hi va haver a Terrassa  va ser creat per iniciativa d’alguns ciutats i dels metges Ullés, Aregall, Morera, Pous , Aymerich, Pujals i Calsina, el centre  estava situat al carrer de la Palla número 7 i va ser inaugurat el 15 de setembre de l’any 1882.

Aquests serveis podem dir que no van tenir estabilitat immobiliària perquè del carrer de la Palla va passar als baixos de l’ antic Ajuntament i també al nou recent construit, més tard el van traslladar als baixos del Mercat de la Independència, fins que va ser ubicat al edifici modernista contruit per seu un centre sanitari i estava  entre els carrers Sant Quirze i Baldrich, malauradament aquest edifici va ser enderrocat, el servei llavors va passar al hospital de sant Llàtzer, d’aquí va anar  a la clínica Maternal del carrer de la Uniói l’’any 1907 va fer una nova mudança aquesta vegada per allotjar-se  l’ Hospital-Clínica del Remei on hi va estar fins l’any 1960 aproximadament.

Presentem un  gràfic-esborrany, només per situar-nos  vers els llocs on van estar situades les Cases de Socors de la ciutat des del l’any 1882 fins el 1907, a partir d’aquest any no va fer cap més traspàs de lloc.

Esquema de Cases de Socors i Centres Mèdics de Terrassa 1882-1960. Anys no investigats
Esquema de Cases de Socors i Centres Mèdics de Terrassa 1882-1960. Anys no investigats

De fet, el motiu d’escriure aquesta crònica només era voler explicar una experiència personal viscuda al Centre Mèdic de la Clínica del Remei l’any 1953, quan tenia vuit anys.

De bastant petita em volia comprar una bicicleta però els diners dels versos de Nadal no donaven prou per acomplir aquell amibiciòs projecte, en Pinyol del carrer Arquímedes m’havia dit que una bicicleta valia 1000 pessetes,  curiosament fa poc que una senyora de la meva edat  esgarrifada comentava que una dotzena d’ous ecològics l’havien costat 1000 pessetes.

El meu germà Marià un dia em va donar una gran sorpresa, es va presentar a casa amb una flamat bicicleta. Amb ella anava a la vinya amb el meu pare, ell a peu, per la qual cosa feia un troç de camí d’anada i tornada repetides vegades.

 Un d’aquells dies, a nivell de  l’Hostal del Fum de Terrassa hi havia un carro aturat a la vorera, el vaig passar i just quan estava a nivell del coll del cavall, el carreter va estirar les rendes diguent-li  arri  i  cavall suposo que em va saber esquivar, però la bicicleta va quedar axafada i amb algun ferro em vaig  fer una ferida important a la part interna de la cuixa dreta.

Sagnava abundantment i una senyora va anar a buscar un llençol el va doblegat i em va comprimir la ferida donant varies voltes al maluc. Un senyor amb el seu cotxe  ens va portar al pare i a mi al Centre Mèdic de l’ Hospital de Sant Llàtzer.  El llençol  va arribar completament xop de sang.

El metge no va perdre el temps i em va suturar la ferida directament, vull dir sense anestesia, les pinces que usava se’m clavaven com ganivets i les puntades de la agulla junt amb el pas del fil per entremig de la carn em produïa un dolor difícil d’aguantar, plorava però també hem queien llàgrimes seques de dolor.

Esquema del tipus d'agullesper a sutures quirúrgiques
Esquema del tipus d'agullesper a sutures quirúrgiques

Em va posar sis punts o sigui que va haver de fer dotze punxades amb una agulla que no en absolut  de cirurgia estètica, al contrari la vaig veure i era enorme d’aquelles que el fil entra a presió i en passen dos cada vegada,  a més la ferida estava a una zona molt sensible. Em va sortir  un morat que s’ extengué cap a la pelvis i fins a mitja cama. Va ser terrible.

Alguna vegada havia pensat amb aquest incident i volia trobar una explicació del perquè el metge havia actuat d’aquella manera, arribant a la conclusió que podia ser degut a que  fos per la gravetat dels sagnat, perquè estava sol, no hi havia cap infermera, tamé podia ser que no disposes  d’injectables d’anestèsia local, no ho podem saber, però de normal aquella sitiació no ho era.

Com són  les sincronicitats, quan de gran  vaig reballar d’infermera al serccei d’urgències de la Mútua de Terrassa vaig coincidir amb el metge de la terrible sutura, que  era traumatòleg, Ell lògicament no em va reconèixer, havien passat molts anys però, jo si que el recordava  i vaig saber que havia treballat a Centre Médic.  No li vaig fer cap comentari al respecte, era un fet passat.  Sí que és  curiós que ara hagi volgut explicar aquell incident.

 

Clínica Ntra. Senyora del Remei a la dreta , torre de l'aigua al mig i a la  dreta l'edifici on hi havia el servei de Rehabilitació
Clínica Ntra. Senyora del Remei a la dreta , torre de l'aigua al mig i a la dreta l'edifici on hi havia el servei de Rehabilitació

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La Teresa, com sempre havia sigut i fins el darrer moment.

A la revista de Palafrugell del mes de maig del 2023 número 353, Joan Cortey va publicar: In memoriam. Maria Teresa Mestras, vídua Frigola,[1] i va ajuntar una imatge de la Teresa al pati del carrer Torres Jonama, explica l’amistat que es tenien i alguns fets de la seva vida, breu crònica que ens ajudat a preservar el record de la Teresa.

Retall de la Revista de Palafrugell amb l’article de Joan Cortey
Retall de la Revista de Palafrugell amb l’article de Joan Cortey

El fet de llegir aquest resum ha estat per mi un estímul per  voler també dir quelcom de la Teresa.

Com s’ha vist més amunt per parlar de Teresa Mestras Sorts hem escollit el títol: La Teresa, com sempre  havia sigut  i fins el darrer moment. I és que podem donar testimoni de que així va ser, ho explicarem. Ara només dir que la Teresa era una persona altament dialogant i amb ella  podies passar hores conversant del tema que fos.

 Tenia memòria i recordava  fets i anècdotes que l’havien succeït al llarg de la  vida, algunes de ben excepcionals i d’altres que ara  són fets històrics, per exemple un d’ells  que ara seria impossible de repetir era que  li deia al seu fill petit Lluís (epd), avui voldria fer arròs, perquè no vas al mar i em portes i li deia el que volia,  com si fes la llista de la compra,  el Lluís li portava tot el que l’havia dit. Per a mi el més impresionant es que li duia el que avui dia encara posem al arròs.

El que més em fascinava de la Teresa era el seu sentit de l’humor que apareixia  quan explicava alguna cosa , fins tot  narrant un fet  que podia tenir un punt de preocupació, sabia com  treure-li l  ferro que hi havia de més.

 Un dia vaig anar a casa seva a demanar-li informació sobre les modistes de Palafrugell, entremig va dir: El senyor Mario, de l’empresa Miquel Vincke i Meyer es feia confeccionar unes calces més amples de la cintura per portar-les els dies que tenia àpats.[2]

Teresa Mestras a Calella de Palafrugell any 2013 (Rosa M. Masana)
Teresa Mestras a Calella de Palafrugell any 2013 (Rosa M. Masana)

Penso que observava els fets amb perspectiva, potser ho feia perquè havia estat mestra, pel seu bagatge de vida o per la pròpia intuïció que  de segur tenia. Davant d’alguns fets encara que aquests fossin punyets els hi donava un toc de relativisme, semblava com si per ella el que succeia  estava intimamant vinculat amb la nostra propia condició d’ humans.

 Podem dir que la Teresa i a la vegada fent ús d’una paraula moderna, tenia resiliència i fortalesa personal, ho hem vist per la manera com ha afrontat fets marcadament  colpidors per una mare.

Un altre aspecte a valorar era el seu tarannà tant obert per a tothom, l’agradava invitar o que anéssim a  casa seva per exemple  a veure el pessebre que cada any feia. Alguna vegada havíem anat al pis de Calella a escoltar la cantada d’Havaneres, era fantàstic veure des de dalt del seu pis tot l’escenari festiu d’aquest esdeveniment tant popular i mariner.

Durant  la vetllada podíem gaudir dels brunyols amb crema que ella mateixa havia fet i acompanyats de moscatell, ens ho passàvem bé tots plegats amb en Lluís pare, Lluís fill, la Kate i d’altres amics

El darrer dia que vaig veure la Teresa va ser quan  la Kate em va proposar anar a casa seva  perquè deia que  estava bastant greu.

En arribar la vàrem veure  tranquila  a dins el llit de la habitació de reixa que dona al carrer i també hi havia la seva cuidadora.

Més de mig segle d'Havaneres
Més de mig segle d'Havaneres

Li vaig dir, Teresa que tal, com es trobava ? i va respondre: Bé, estic molt bé, només que tinc una infecció d’orina , ho va dir amb la expressió de sempre sense cap connotació d’aflicció o de sensació de gravetat física, donava la impressió que per ella  el que li succeia era un trastorn puntual, que es solucionaria com d’altres coses havia superat. Una forma de ser  digne d’admirar.  Passada una estona ens vàrem fer un peto  i ens varem acomiadar.

 Pocs dies desprès, els pronòstics clínics van tenir més força que la possible voluntat de vida de la Teresa i va fer el traspàs, potser  recolzada  pel  sentir de la seva fe i potser pensant  que es retrobaria  amb els seus estimats.

Recordem amb afecte a  la Teresa .

Va veure neixer  l’any 1967 la cantada d’Havaneres a Calella de Palafrugell, 55 anys .

21-5-2023

Notes


[1] Joan Cortey el dia 9 de maig va explicar a la Biblioteca de Palafrugell anècdotes  i curiositats dels ‘russos de Cap Roig’.  La Teresa també era coneixedora d’alguns  fets del matrimoni rus Nicholas Woevodski i Dorothy Webster.

[2] Rosa M. Masana. Dones Emprenedores (1857-1914) Modistes, pag.52, any 2013, hi ha un llibre al Arxiu Municipal de Palafrugell i a la Biblioteca.

VIsita oficial al Sanatori de Terrassa-Hospital del Tòrax, dècada dels 60.

Desprès d’escriure el llibre ‘Escuela de enfermeria del Hospital del Tòrax. Datos históricos del Hospital, 1952-1986, editat l’any 2013, em van preguntar com era que vaig incloure una imatge de la inauguració del Sanatori l’any 952 per part del Cap de l’ Estat espanyol Francisco Franco, vaig respondre’ls que no disposava de cap imatge d’aquell esdeveniment

Darrerament hem escric un breu text referent als treballadors de l’Hospital del Tòrax que ens han deixat des de l’any 1985 i fins ara, en tornar a mirar les imatges que m’havia donat el doctor Ferran Lloveras Bel, he vist que no, que no n’hi havia cap de la inauguració del centre.

Si que n’ha havien d’altres d’una vista que havia fet tenia Camilo Alonso Vega al Sanatori, no ens consta l’any però al darrera d’una d’ellas hi ha el nom de C. Alonso. Consultada la Wiquipedia veiem que Camilo Alonso havia estat el Cap de la Guàrdia Civil i molt amic de Franco.

En aquesta ocasió el nostra propòsit és adjuntar en aquesta pàgina les imatges que ens va donar Ferran LLoveras d’aquesta visita, no hi afegirem comentaris perquè no disposem de la informació suficient d’aquella visita.

Amb tot les imatges sempre ens proporcionen informació i d’aquesta manera veiem la comitiva de persones que va visitar el Sanatori, el cotxe oficial amb el que van venir, alguns dels malalts que estaven a les  tumbones que hi havia a les galeries per fer banys de sol i aire lliure, alguns metges, el propi mossèn Lloveras, algunes de les germanes de la congregació de les Carmelites i personal d’infermeria seglar que conjuntament feien la tasca de donar assistència als malalts.

Emblema de la Tercera Ordre Carmelita o Carmelites Laics de la Beatíssima Verge Maria del Mont del Carmel

Emblema
Emblema
Visita al antic Sanatori de Terrassa, Camilo Alonso Vega
Visita al antic Sanatori de Terrassa, Camilo Alonso Vega
Visita al Sanatori de Terrassa, decada dels anys seixanta
Visita al Sanatori de Terrassa, decada dels anys seixanta

L’Hospital del Tòrax deTerrassa

                                               Un centre que va deixar empremta en els seus treballadors

Són molts els qui van treballar primerament a l’anomenada “Ciudad Sanatorial de Tarrasa’” posada en funcionament el març de l’any 1952, i que més endavant l’any 1972 va canviar el nom per Hospital del Tòrax de Terrassa, quan van aparèixer nous fàrmacs més efectius per combatre la tuberculosi, i també perquè s’hi tractaven d’altres tipus de malalties cardio-respiratòries.

Amb tot seguia sent un hospital on no tothom volia anar-hi a buscar feina, tot a causa de que arrossegava l’estigma del contagi i la dificultat que anys enrere hi havia en poder guarir del tot al malalt, doncs el bacteri de Koch és tossut i li agrada envaïr a les persones que tenen poques defenses orgàniques i socials.

Molt sovint els malalts ingressats, més homes que dones, eren persones joves que podrien tenir vitalitat però, les circumstàncies de la vida els va portar a estar aïllats de la resta del seus conciutadans. En aquest sentit cada malalt era una història de vida, i aquells/es que ens ho haguéssin pogut explicar, eren en primer lloc les germanes religioses que van estar al Sanatori fins l’any 1973, i desprès el sacerdot i metge Ferran Lloveras, la treballadora social Carme Rebullida i la senyora Casilda López, abocada a la cura de malalts des de l’inici del funcionament de l’hospital.

Havia sentit a dir a diversos treballadors que l’hospital enganxava , era com quelcom de seu, es treballava sense la sensació de sentir-se vigilat, es feia el que s’havia de fer perquè se’n veia la necessitat i els agradava fer-ho. Diguem que sempre hi podia haver excepcions, però la pauta més general era la de l’entrega personal.

Recordo un metge que a més de treballar a l’Hospital del Tòrax ho feia també a la Seguretat Social, i possiblement fent comparances un dia va dir: L’Hospital del Tòrax és com el fill de la família que té la Síndrome de Down, és el que més estimes de tots.

Alguna cosa succeeix en relació a l’Hospital del Tòrax , primer perquè les persones que van treballar-hi no eren temoroses de sofrir contagi, segon perquè donaven valor als companys, l’amistat i la bona entesa. Potser, és una hipòtesi, anys enrere eren menys evidents, entre els treballadors, les postures ideològiques de caràcter polític, doncs aquest factor va aparèixer més tard i sí que van sorgir factors de desunió però de poca eficàcia.

Imatges del Hospital i treballadors l'any 2002
Imatges del Hospital i treballadors l'any 2002

Un altre aspecte a considerar es que alguns companys han treballat per fer que ens mantinguem en contacte com ha estat d’entre d’altres persones la Emma Bosch, molt propera i amb dots per l’organització. Pensem que es poc freqüent que una empresa que va  tancar portes  l’any 1985 hagi pogut  mantenir fins l’actualitat la comunicació entre un bon nombre de companys.

Dissortadament però, algunes de les noticies que rebem és per assebentar-nos de la mort d’un company i alguns d’ells amb l’impacte que ens han deixat quan creiem que encara no tocava. Per tots/es aquests/es companys/es és per qui avui dia 24 d’abril del 2023 he fet aquest breu relat.

Algunes dades sobre les defuncions.

Referent als decès de companys han estat considerades les defuncions a partir de la clausura del hospital l’any 1985 i en especial desprès de la a celebració dels 50 anys de vida del centre que va ser l’any 2002.

Presentem unes dades de defuncions que ens han estat proporcionades per Emma Bosch, al que molt l’agraim la tasca que ha fet i que ens hagi lliurat informació, diu però, que les dades no són definitives perquè encara hi està treballant, d’entrada pot aportar que han estat comptabilizades 103 les persones que ens han deixat. Han estat  agrupades  segons professions  amb el seguent resultat:

Metges 23
Auxiliars d’infermeria 13
ATS  8
Personal especialitzat 3
Administració 8
Capellans 2
Treballadora social 1
Manteniment 6
Subalterns 39

 La darrera companya que ens ha deixat, ha estat Maite Gonzalez Borrella, auxiliar de clínica, aquest mes d’abril del 2023, i  podem dir que potser ha estat la seva pèrdua la que ens ha motivat a fer aquesta breu crònica.

Hem considerat adjuntar en aquesta pàgina uns enllaços  relacionats amb l’hospital

- La Escuela de enfermeria del Hospital del Tòrax de Terrassa  y apuntes sobre el Hospital (libro)

Les infermeres del Vallès Occidental celebren la seva diada, 2016.

Campionats d’escacs al Sanatori de Terrassa

- Nuevos datos históricos

El Daró

El Daró és un riu de Catalunya de règim pluvial mediterrani que neix al massís de les Gavarres, Girona, a prop de Can Sitges[1] i del coll del Matxo Mort, al vessant occidental del puig d’Arques, dins el terme de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura. Fins arribar al mar mediterrani, el seu recorregut és de 43 quilòmetre recollint les aigües d’una superfície de terreny d’uns 64 km2

Lloc del neixement del Daró a les Gavarres
Lloc del neixement del Daró a les Gavarres

D’allà on neix gira en direcció al nord – oest a fi de captar les aigües del sector de Montnegre i de Santa Pelaia, de la riera de Santa Àgata i el Ritort i d’altres petits  torrents.

Es dirigeix en sentit est cap al Pla de Salelles, passant bastant a prop de Sant Sadurní de l’Heura, Sant Miquel de Cruïlles i Cruïlles. Desprès de un breu recorregut rep per la dreta les aigües de la riera del Vilar i entra pel nord a la Bisbal d’Empordà tot travessant la vila.

Segueix cap al Castell d’Empordà i reculls les aigües del Rissec per l’esquerra i per la dreta les de la riera de Vulpellac, per introduir-se a la plana agrícola de la zona de Matajudaica i Ullastret, continua vers a Serra de Daró molt propera al riu Ter que el segueix durant un tram

És a Gualta al rec del molí on s’uneix amb el Ter per desprès bifurcar-se en un canal fet de formigó útil també per desviar l’accés de cabal i evitar possibles inundacions dels conreus. Passa pel pla de Fontanilles per arribar al mar , zona d’aiguamolls on hi ha la formació de les anomenades Basses d’en Coll.

Per tractar-se d’un riu mediterrani, el cabal del Daró és molt irregular a causa que sovint passa per llargs períodes de secada i quan baixa sovint ho fa amb força i llavors durant una temporada resta la llera amb basses d’aigua que  són un oasis per molts animals i fins i tot hi alguns ànecs de coll verd hi han fet les seves cries i a zones  properes a la vila de La Bisbal. [2] Com a fet curiòs es que hi qui diu que el Daró neix al taulat de can Sitges, desconeixem perquè es diu, que ho fa pensar que sigui aixì, s’ha d’esbrinar. Si obsevem el mapa  allà on indica el neixement del Daró es un tram més avall de can Sitjar.

El Daró al pas per La Bisbal d'Empordà (RM)
El Daró al pas per La Bisbal d'Empordà (RM)

Adjuntem un Pdf que parla d’uns ànecs que van neixer  en un tram del Daró  que pasa per La Bisbal, l’article va ser publicat a la revista del Baix Empordà  núm. 57 de l’any 2017   .els-anecs-coll-verd-orfes

Daró sí, Daró no.
Daró sí, Daró no.

A un altre article  publicat també a la Revista del Baix Empordà (RBE) núm. 66, pàg.17 de l’any 2019 parlavem del Daró i entre altres coses es feia la proposta, tot que en no soc poc experta en temes de biodiversitat, que haurien de fer quelcom perquè el Daró preserves durant tot l’any alguns tolls d’aigua.

Expresat aquest punt de mira, al següent número de la  (RBE) núm. 67, pàg.32, va sortir publicat un article d’Eudald Pujol Buxó , doctor en Biodiversitat i secretari de la Societat Catalana d’ Herpetologia, ciència que rep el seu nom deribat de la paraula grega ‘erpetó’ que fa referència a un animal que es rastreja, entre ells s’hi troben  els  amfibis com les  granotes, salamandres, gripaus  i de l’espècie  rèptil  inclouen  les serps, tortugues , llangardaixos i d’altres animalons que poden variar segons la climatologia de cada país. D’aquí la herpetologia.

Pujol deia que encara que les bases i altres zones del curs d’aigua s’assequin al estiu, fet que ens pot semblar un problema, en realitat  no ho és, degut que crea un hàbitat  per les especies adaptades a la sequera que a més els permet competir amb les que no hi estant adaptades. Entre d’altres arguments conclou que és més adient no crear basses permanents perquè aquestes  poden trencar l’equilibri entre el sec i el humit.

Vist l’article també hem pogut veure dues postures vers la natura diferents , el d’una profana ‘romàntica’ que l’agrada veure baixar el riu i escoltar el remor que fa  i el d’un expert que coneix el cicle biològic dels animals que han estat adaptats a la sequera, quedem-nos  doncs amb aquest darrer concepte de que el Darò i la naturalesa en general sabem el que fant, al contrari del que de ‘vegades pensem nosaltres.

Presentem un vídeo de tres minuts fet l’abril del 2014   anecs-daro-abril-2014-c-mitja  i també un altre vídeo quan el Daró el dia  22 de gener de l’any 2020 baixava de ple com poques vegades. el-daro-2020-mitjana

Notes


[1] Són diversos els bisbalencs amb qui he parlat que diuen que el Daró neix al taulat de can Sitges, tot que no he sabut esbrinar el perquè d’aquest fenoment o d’aquesta dita popular.

[2] Dades obtingudes de Wiquipèdia