Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Marcial y Florinda

El cactus Marcial de Cadaqués, se observa ligeramente la buganvilla (Dolors Antón)
El cactus Marcial de Cadaqués, se observa ligeramente la buganvilla (Dolors Antón)

El verano del 2009 mi amiga Roser me invito a passar unos dias en el apartamento que tenia alquilado en el magnifico  pueblo de Cadaqués -Girona-. Una tarde mientras dabamos un paseo por el pueblo  vimos que adjunto a una casa pintada de blanco havia un cactus de gran altura, era tan esbelto  que sobrepasaba los dos pisos de la vivienda.

Nuestro asombro fue grande, porque nunca habiamos visto un ejemplar botánico  como aquel  y nos dispusimos a hacerle algunas fotografias. Al poco tiempo de estar allí, salió de su casa la propietaria del cactus y no pudimos evitar hacerle algunas preguntas relacionadas con el cactus, ella muy amablemente nos respondia a nuestras dudas,  hasta que dijo:  Entrar en  casa  que estaremos mas comodas.

La conversación  nos llevo a  que  le comentara que habia  inscrito en el Libro de Records Mundiales Guinness una chimenea industrial situada en Terrassa, en concreto la de la Bòbila Almiral’ edificada en el año 1958   por el maestro de obras  Mariano Masana Ribas, mi hernano,  y sus trabajadores.  Dada mi pequeña experiencia  en esta cuestión de records, le propuse a la señora Dolores Antón estudiar que posibilidad de que   el cactus llamado Marcial pudiese constar  en el citado Libro de los Records, acción que consideró acertada.

La señora Dolores  durante el año vivía en Suiza y solia pasar los veranos en Cadaqués, era periodista  pero ya estaba libre de su trabajo. Nos dimos las respectivas direcciones  para mantenernos en contacto por el tema del ‘Guinnes World Records’ en especial para saber si el Marcial de Cadaqués podia llegar a ser candidato a un record mundial.

Durante el tiempo que estubimos haciendo alguna gestión, Dolores Antón Delclós, conocida también por Dolors o Lolita, redactó un texto en prosa pero a la vez poético que le puso  el nombre de  Una historia de amor. Los protagonistas de  este guión tan peculiar y amoroso fueron  Marcial i Florinda, una buganvilia vecina de Marcial que él solo podía ver si crecía y podia asomar su cabeza por encina del tejado.

 Mediante el envio de una carta escrita por Dolors que me hizo llegar en noviembre del año 2009, pude leer el texto de Marcial i Florinda,  donde descubrí que Dolors disponia de un alto grado de sensibilidad y dotes narrativas, me encantó la historia de amor que habia contado haciendo uso  su imaginación. También adjuntava datos técnicos del cactus y dos fotografias hechas por ella misma. Francesc Massana procedió a unir las dos fotografias  para formar una imagen de manera que nos  permitiera  observar a Marcial con toda su integridad,

Durante un tiempo estubimos realizando gestiones para la inscripción en el Libro de los Records, hasta que al final supimos  que existían cactus de la  misma familia botánica que superaban en altura a la  de Marcial de Cadaqués.  Aunque él disponia de una particularidad, estar enamorado de Florinda la buganvilia de intenso color rosa-fucsia y vecina suya.  Pensándolo bien y en el supuesto de que este hecho del enamoramiento no fuese cierto, debido a que  por el momento,  desconocemos si las plantas se enamoran, sí que podemos tener la convicción  que Florinda y Marcial  despertaron la inspiración de Dolors, una persona que supo ver la escondida, sutil  y delicada belleza que se albergar en  todas las cosas,  siempre claro está,  que estas cosas  sean observadas  con mirada abierta y  contemplativa.

       EL CACTUS MARCIAL DE CADAQUES -Dolors Antón-
ESPECIE Y EDAD
Según el jardinero  le pareció que se  trataba de una Euforbia  EC, (especie común) de sexo masculino.
Fue adquirido en ‘Mercajardí’, un comercio situado en la carretera de ‘Castelló d’Empúries’ a Roses y fue plantado entre los años 1996 y 1998 En su parte baja presenta cuatro aristas y más arriba cinco.
MEDIDAS
En octubre del año 2009 medía 9 metros sobrepasando el tejado de la vivienda.
FLORACION
En agosto del año 2009 durante la primera semana de setiembre hizo entre 10 a 12 flores muy bonitas y efímeras de una sola noche. Si hace mucho viento los capullos caen antes.
UBICACION
Se encuentra en pleno centro de la ‘Vila vella’ en la calle Curós esquina con la calle de Santa María a pocos metros de la iglesia.
Está situado en una jardinera de 80X30X30 cm.  y protegido de los vientos del Sur con la pared de la vivienda, pero los vientos  del Oeste y de la tramontana le dan fuerte. Dispone de poca tierra y de poco riego
VALOR SOCIAL
Dolors, comenta que el cactus es más popular que un conocido actor que evitamos decir su nombre y también  considera que Marcial debe de formar parte de muchos álbumes de fotografías de todo el mundo.
OTROS EXEMPLARES
Existen ejemplares muy  desarrollados en  L’Escala, Palamós  y en el Jardín Botánico de Blanes.

A continuación adjunto el relato que Dolores Antón hizo sobre Marcial i Florinda titulado Una historia de amor

Marcial i Florinda, texto Dolors Antón
Marcial i Florinda, texto Dolors Antón

El suc del raïm, no era l’ únic causant de la embriaguesa

En el llibre Dones emprenedores. Palafrugell 1857-1914 a la pàgina número 19 parlàvem de les dones que havien regentat taverneres i sovint també adjunta a la taverna hi tenien la venda de queviures i licors. També esmentàvem que la Reial Ordre del 30 de gener de 1888 obligava a que el vi fos analitzat per detectar possibles adulteracions. Un exemplar del llibre està l’Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP)

Més endavant em obtingut d’altra informació relacionada amb l’adulteració del vi que pot ser deguda a tres tipus de pràctiques:

1- Per criteris especulatius incloure  al vi  productes anòmals. 2- La addicció al vi de substancies necessàries per evitar que es tornés agre o com es diu popularment  que es piques. 3- Els necessaris tractaments plaguicides que s’havien de fer per evitar que es malmenes la verema.

Retall del diari El Distrito, any1895 (AMP)
Retall del diari El Distrito, any1895 (AMP)

 La Sardana del dia 11 de juny de 1892 consultable a l’hemeroteca del (AMP),  un comentarista explicava com s’havien de prendre   les mostres de vi per ser analitzades i era de la següent manera: Davant de tres testimonis s’omplien tres ampolles de vi de la mateixa procedència, es tapaven i es precintaven amb laca, una de les ampolles se la quedava el propietari de l’establiment, l’altre era per l’Ajuntament i la tercera era destinada al laboratori. Hem de considerar que no tot el vi era del  país perquè  el  Distrito del dia 10 de juny de 1894 deia que s’ importava gran quantitat de vi procedent d’Alemanya i de Italià i amb data 30 de setembre del mateix any el Distrito  també s’ aconsellava no adulterar el vi perquè a France i a Dinamarca ho controlaven molt. Veien amb aquests exemples que la dinàmica d’ importació i d’exportació  d’aquest producte havia de ser important.

Desconeixem  de quins mètodes i  tipus de reactius  disposaven els laboratoris municipals  l’any 1892  per  detectat  les substancies no desitjades incorporades a les botes de vi, si que l’any 1908  les per fer les analítiques que permetessin detectar l’existència d’ alcohol impur procedent de la industria, l’àcid salicílic i d’altres substàncies antisèptiques, els colorants derivats del carbó o de vegetals, la  glucosa artificial,  el sucre de fècula o  de mosts i  també la glicerina, com consten que es feien i que per la qual cosa eren els que s’havien d’evitar.

La llista era més amplia perquè MªTeresa Fernández a ‘El uso de bebidas alcoholicas como medicamento en España contemporanea’ cita el Reglament del 2 de desembre del 1892 on hi consta que no eren permesos els auditius següents: sulfat de cals o guix, alcohol d’orujo o aiguardent de brisa, sals de bari i de magnèsia, carbonats alcalins, àcid bòric,  litargiri i ‘azimar’  aquests  darrer potser era un colorant.

Una circular impresa lliurada al Ajuntament de Palafrugell amb el títol: ‘Aviso al publico’. Nuevo invento para hacer vino’. La Reial Junta de Comerç de la província de Barcelona es dirigia als cultivadors de vi per informar-los que procedent  de France  havia arribat un aparell vinificador  de la marca Gervais que obrava fent la fermentació de la verema sense necessitat de posar-hi additius com guix, sal o d’altres ingredients tant perjudicials per la salut. Els introductors i representants d’aquesta marca a Espanya eren Antonino Camps, Dogny i companyia amb  despatx al carrer Canuda, 8 de Barcelona. Proveïen els aparells a preus mòdics . Imprès datat el mes de juny de 1824 a Correspondència (AMP). Més endavant a partir de l’any 1906  trobem publicitat el  producte anomenat Enosotero que conservava i millorava el vi, la representació del producte a nivell de l’estat espanyol era a càrrec dels laboratoris Uriach. Hemeroteca (AMP).

L’any 1920 va aparèixer la plaga de la Cochilis i de la Pirala que esmorteïa les vinyes, motiu pel que el Consell Provincial va subministrar als vinyaters productes específics que consideraven eren millors que el sulfat i el sofre que no  ho eren, recomanaven aplicar: Un litre de solució arseni de sosa, mig litre de calç apagada i 50 litres d’aigua i l’altra formula que consistia amb  45 o 50 litres d’aigua i cinc litres de solució sabonosa de nicotina. Cura que s’havia de repetir dues o tres vegades per temporada i millor que el veïns ho fessin al mateix temps per evitar que la plaga passes a una altra vinya . Baix Empordà 1/8/1920 (AMP)

Congrés antialcohòlic, any 1914 (Arxiu Municipal de Girona)
Congrés antialcohòlic, any 1914 (Arxiu Municipal de Girona)

L’any 1912 a ‘San Sebastian’ es va celebrar un Congres antialcohòlic i segons el diari ABC l’octubre de l’any 1914 se’n  va fer un altre a Barcelona del que en poden presentar una imatge. Al Arxiu Municipal de Girona a correspondència hi ha guardada una còpia dels estatuts d’aquesta  associació d’antialcohòlics. Ricardo Campos,[1] esmenta a USO,(1996) quan parla dels diferents punts de mira  entre si s’havia o no de prohibir el consum d’alcohol, comentava que USO opinava inspirat per la Llei Volstead dels EEUU, coneguda popularment com la Llei Seca.

Segons Rosa D’Alesio la Llei Volsted va durar des de l’any 1919 fins el 1933 i durant aquest període de temps van morir 30.000 persones intoxicades per ingerir alcohol metílic, 100.000 van patir ceguera o paràlisi , 270.000 van ser condemnats per delictes i 67 van ser empresonats.[2]

Observada la idiosincràsia de les begudes alcohòliques  marcada tant per una banda per les necessitats  que la persona tingues en prendre alcohol  i per l’altre el condicionant o factor especulatiu de la venda del producte.

 Per aquest motiu  no ens haurien d’ estranyar davant les conegudes discòrdies familiars, potser més freqüents abans,  que sovint apareixien al voltant d’una taula  i molt especialment en festes senyalades i, qui sap si la qualitat de l’alcohol que les famílies poc acomodades es  prenia  podia contenir algun tipus de psicòtrop conegut o no.

Vistes aquestes situacions, penso que haurien de disculpar als anomenats borratxos d’abans, els  que desprès d’una llarga jornada de treball i sense res al estomac entraven a la taverna a veure als amics i prendre un o dos gots de vi,  amb el risc que  no  fos tot  suc de raïm fermentat, potser una petita part si i per tant al sortir al carrer i no caminar  en línia recta fos la mofa  d’altres conciutadans. Clar que de segur hi havia qui feia estralls amb la beguda, però el que voldria expressar o que tinguessin també en consideració és el factor adulteració del vi i dels licors.

Notes


[1] Ricardo Campos Marin. Alcoholismo , medicina y sociedad en España (1876-1923) Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1997

A Madrid l’any 1898 s’havia celebrat el IX Congrés  Internacional d’ Higiene i Demografia.

[2] Rosa D’Alesio.  A 84 años del fin de la Ley Seca en Estados Unidos, La izquiera diario, 5/7/2017

 

 

 

Dades de l’any 1911 del jaciment d’Empuries.

 A l’edició Baix Empordà del dia 17 de setembre de l’any 1911  que és consultable a l’hemeroteca de l’ Arxiu Municipal de Palafrugell, hi hem localitzat un text que parla de les excavacions dutes a terme al la antiga ciutat d’Emporium, Alt Empordà i ens ha semblat que en podien fer un breu record.

Les esmentades excavacions  van coincidissin que feia poc, l’any 1907 havia sigut creada la Junta de Museus de Barcelona, entitat encarregada que es duguessin a terme les excavacions i els  corresponents estudis arqueològics de la zona. Em  sabut va  ser l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch qui es va responsabilitzar  l’any 1908 de dur a terme aquests estudis.

 Segons Viquipèdia les primeres intervencions publiques fetes a Empúries van anar a càrrec de la Diputació de Girona l’any 1846 i van ser dirigides per Julian Gonzalez de Soto.

Porta romana d'Empuries, any 1921. Font Viquipèdia
Porta romana d'Empuries, any 1921. Font Viquipèdia

Durant les excavacions fetes l’any 1911 a la part Est de la finca es posà al descobert un temple que d’acord amb  estructura constructiva i distribució podia comparar-se al de Pompeià.

Segons diu la edició Baix Empordà a Empúries s’hi  van trobar  capitells, fustes i basaments de columnes que formaven part de l’edifici i d’altres elements però a causa de la manca de pressupost aquests materials e no van poder ser del tot desenterrats.

Segons el cronista del mitjà esmentat, els objectes trobats van ser nombrosos i  la troballa   més significatiu es deia que havia estat  l’estàtua d’Esculapi o Esclepi  que  va ser traslladada  al Museu del Parc de Barcelona.

 També  van localitzar 1.400 bales de plom, per fona, en forma d’ametlla; 500 fletxes de ferro, una bala de pedra de 30 centímetres de diàmetre i un aparell fins avui no classificat de ferro, bronze i fusta. El conservador del Museu era Emili  Gandia  i Ortega encarregat també de dirigir els treballs d’excavació que va considerar de  molta importància  la troballa i també va ser  difusor del patrimoni cultural. La Junta de Museus es plantejava construir una sala per instal·lar la rica col·lecció d’objectes recuperats.

Revista Terme 2019

El passat dimecres dia 29 de gener de l’any 2020 el Centre d’Estudis Històrics de Terrassa, Arxiu Històric de Terrassa, Arxiu Comarcal del Vallès Occidental van presentar el número 34 de la revista Terme corresponent a l’any 2019. En aquesta ocasió a Editorial es tracta el tema del Patrimoni Cultural,  a Dossier de Sant Pere d’Egara i continuava amb diversos  temes  de caràcter històrics relacionats amb la ciutat.

Durant les exposicions dels articles fetes per Joan Soler (director de l’Arxiu Històric de Terrassa AHT) va comentar que després de 20 anys que Rosa M. Masana hagués escrit l’article Els constructors de la Xemeneia Almirall de Terrassa ara fes un segona crònica aportant noves dades de la xemeneia. Vaig restar sorpresa quan va indicar que havien transcorregut 20 anys, de fet l’anterior article va ser presentat a la revista número 14 amb el títol : Els constructors de la xemeneia de la Bòbila Almirall i en aquesta  segona ocasió correspon al número 34  que porta per títol : La Xemeneia Almirall, noves aportacions, més endavant  serà consultable en línia.      

                                                                                                                    

Concepció Guisset Alemany i Laura Gussinyé Auguet, pilots privats i esportives

Vaig llegir un article de Maria Bruguera en què parlava de Concepció Guisset, nascuda a Llafranc l’any 1940, la primera dona de Girona que havia obtingut el títol de pilot aeronàutic  a l’aeròdrom d’aquesta província i posseïdora del número de llicència 6.751. La Maria va incorporar la biografia de Guisset al seu blog el mes de gener d’aquest any 2020, que vaig tenir ocasió de llegir. Mentre ho feia em va venir a la memòria Laura Gussinyé, que també tenia el carnet de pilot privat, era gironina i també havia fet les pràctiques de pilotatge a l’aeròdrom d’Empuriabrava.

Amb l’objectiu de recordar quelcom més de la Laura vaig revisar el llibre d’Alejandro Rosario titulat Anuario de Pilotos Privados Españoles (APPE), 1984, que guardo de fa anys i a la pàgina 157 hi vaig localitzar la seva inscripció amb el número de la seva llicència, el 6.860. La dada ens pot orientar sobre l’època d’obtenció del títol de les dues pilots, perquè a l’esmentat registre hi constaven tots els pilots privats d’Espanya.

Dades incorporades al llibre de A. Rosario
Dades incorporades al llibre de A. Rosario
Llibre d'Alejandro Rosario
Llibre d'Alejandro Rosario

A més del número de llicència a l’Anuari hi figura el tipus d’activitat aèria que practicaven, la professió i el domicili, dades que tenia disponibles la Federación Española de los Deportes Aereos (FENDA), en què també estic registrada amb el número de llicència 11.621 corresponent a l’any 1978.

Desconeixem si en el temps transcorregut des que Concepció Guisset va obtenir el títol de pilot i fins que el va tenir Laura Gussinyer, hi va haver alguna altra dona gironina que també fos pilot. Pensem que no, perquè constaria el seu nom a l’esmentat Anuari, per aquest motiu és probable que Guisset i Gussinyé siguin les dues dones pioneres en matèria d’aviació civil formades a Girona. Cal considerar-ho un fet meritori perquè les titulacions aeronàutiques de vol a motor, sense motor, d’activitats comercials i d’helicòpter no havien estat regulades fins l’any 1955.

La Laura Gussinyer  a l'esquerra i  Rosa M, Masana, any 2010
La Laura Gussinyer a l'esquerra i Rosa M, Masana, any 2010

Dues filles de Laura Gussinyer i de Josep Mallol, Anna Maria i Karin, també van aprendre a pilotar i consten al llibre de la Federació. Penso que pot ser adient comentar que un dia que dinàvem plegades amb la Laura vàrem riure molt recordant les anècdotes aèries que ens havien succeït i altres qüestions com l’amistat de la família Mallol-Gussinyer amb Vicente Navarro Brell (e.p.d.)[1] que dona la casualitat que m’havia deixar comandar un petit tram del trajecte des de l’aeroport de Barcelona fins a l’aeròdrom de Sabadell-Terrassa amb helicòpter.

Era evident que a Laura tenia més experiència que jo perquè explicava que havia fet salts amb paracaigudes i amb l’avió havia fet acrobàcia, loopings, pèrdues i vol encerclat, també havia volat amb la Bücker,[2] la Piper,[3] i l’AISA[4] aquesta darrera usada per l’exèrcit.

També coincidíem en el fet de no haver-nos sentit desconsiderades pel fet de ser dones i que tinguéssim una afecció de predomini masculina, les relacions amb els companys havien estat bones, possiblement perquè tots plegats vivíem les mateixes angúnies pel fet de pensar que, un cop fetes unes trenta hores de vol amb l’instructor, després hauríem de pilotar deu hores més en solitari.

També ens feia respecte que haguéssim de ser examinats de pràctiques per oficials del cos aeri que venien de Saragossa a l’aeròdrom de Sabadell-Terrassa. La pràctica més compromesa per a nosaltres era un descens a pista en espiral, el que la Laura en diu vol encerclat. No vàrem fer durant l’examen pèrdues, només les vàrem fer en pràctiques. Dues tècniques pròpies de situacions d’emergència.

Recordo que quan vaig baixar de l’avió després de fer els exercicis corresponents un dels examinadors em va donar la mà i em va dir: “Muy bien señorita, lo ha hecho muy bien”. Els companys que ho van sentir, llavors sí que em van dir: “Com es nota que ets una noia. A nosaltres no ens han dit res i suposem que també ho hem fet bé”.

Segons la meva experiència, l’aeronàutica té la particularitat que quan coincideixes amb un altre pilot sigui aquest d’avioneta o professional de línies aèries, de seguida sorgeix un bon diàleg i entesa. En diverses ocasions havia tingut la sort d’haver-me permès entrar a la cabina d’alguns avions de línia i molt especialment em va succeir a les illes Açores.

Un dia un comandant de avió insistia a dir-me que no deixés de volar, que continués fent pràctiques, i quan estàvem apropant-nos a l’aeroport de Santiago de Compostel·la em va dir: “¿Quieres hacer el aterrizaje?” Jo espantada li vaig dir que no, i ell respongué: “No, claro que no, te proponemos si te quieres quedar para verlo.” L’hostessa em va fer seure en un seient darrere els pilots i em va cordar el cinturó.

Llibreta de vols
Llibreta de vols

Va ser magnífic observar la dinàmica de manipulació dels aparells i com es repetien els missatges verbals entre ells, per seguretat i com diu el reglament. Després d’aterrar, el capità em va lliurar informació sobre el contingut del pla de vol que li havia sortit imprès. Sense esperar-m’ho aquell dia vaig rebre una classe magistral.

Considero que una de les grans desgràcies del segle XX van ser els fets del dia 11 de setembre de l’any 2001, perquè des d’aquell moment l’autonomia i mobilitat de les persones ha fet un gir de 180 graus, passant de gaudir d’una relativa confiança al punt que tothom sigui sospitós de fer quelcom de greu, com si tot allò que veiem a les pel·lícules de ficció de sobte s’hagués convertit en realitat.

Per finalitzar i com a fet personal, parlant de la llicència obtinguda a l’Aeroclub de Sabadell-Terrassa, en va sortir publicada una crònica que duia el nom: “Una pilot de l’any 1978”. Posteriorment membres del club em van demanar que expliqués per a una propera edició, la meva experiència del dia de la suelta, que és el primer dia que has de volar sol. La meva vivència va ser espectacular i encara no m’he decidit a explicar-la, resta pendent.

Un responsable del club considerava d’interès explicar els ensurts que ens hauríem pogut trobar durant un pilotatge, perquè en explicar-los ajuden a analitzar els factors que hagin pogut intervenir en els fets no desitjats i de cara al futur poder millorar la situació. És el que s’anomena retorn d’experiències.

Donc bé, només han passat dos dies des del dia que vaig dir  volia explicar el meu primer dia de vol en solitari  i ja està fet , porta el nom de:  El dia de la ‘suelta’, una experiencia inoblidable  en aviació.

 Notes


[1] Vicente Navarro pertanyia al Cos Especial d’Oficials d’Aeroports del Ministeri de l’Aire i era la persona que supervisava els plans de vol dels pilots. Consta a la Orden Ministerial núm. 948/1968.
[2] La Bücker era una avioneta amb ales de lona i al camp de Sabadell-Terrassa tothom tenia delit que algun dia la pogués pilotar, però requeria disposar de força experiència, segons deien amb aquest avió experimentaves realment la sensació de volar. El dia que la vaig veure vaig restar sorpresa dels pocs indicadors que tenia.
[3] La Piper, la Cessna i la Beech eren avions de l’any 1924 que van ser molt emprats pels instructors de vol.
 4] L’AISA era un avió fabricat per l’empresa Espanyola Aeronautica Industrial S.A.