Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Les germanes de Sant Josep a la Bisbal

Article fet per Rosa M. Masana i publicat a la revista  digital Totbisbal  el dia 23 de gener de 2014.

Una sala antiga del hospital
Una sala antiga del hospital

 

El 1991 estava interessada en escriure la història de la infermeria de la Bisbal, però el projecte no va tirar endavant. Fa pocs dies vaig trobar una carta datada l’any 1993 que em va lliurar la germana Maria Massanas, superiora de les religioses de Sant Josep, donant resposta a unes preguntes que li havia fet. Passades dues dècades, he considerat que la informació continguda en el seu escrit ens permet conèixer una part de la història de l’Hospital, i la tasca que van dur a terme aquestes religioses.

 

Les germanes van arribar a la Bisbal l’any 1877 i, durant vuit anys, van atendre els malalts en els seus propis domicilis. L’any 1885 van passar a ocupar-se de l’hospital municipal de beneficència i, a partir de l’any 1958, també van col·laborar assistint els pacients socis de la clínica La Alianza. L’any 1981 es van fer millores a l’hospital, on la comunitat va seguir treballant fins a finals de la dècada del 2000, quan van donar per finalitzats els seus serveis. Per continuar llegint  clica a Germanes de Sant Josep

Informació complementaria.

El passat mes de setembre d’aquest any 2015, la senyora Montserrat Mer Fabrellas  em va lliurar la crònica   que va publicar al Butlletí Informatiu de l’Esplai Caixa  núm. 48 del setembre de 2015  i titulat : Un record i un agraïment que fa menció a aquest article que hem presentat de les Germanes de Sant Josep de la Bisbal. Vull manifestar-li el meu agraïment per la seva deferència.

Montserrat Mer. EspaiCaixa 2015
Montserrat Mer. EspaiCaixa 2015

 

Hem considerat d’interès incloure en aquesta pàgina la noticia  que va ser publicada  a l’anomenat  Programa del dia 16 d’abril del 1915 que es consultable a  la premsa digitalitzada del Baix Empordà  perquè ens dona la data que va ser inaugurada la sala per a mallats tuberculosos al hospital de La Bisbal, deia:

Diumenge passat, a la tarda, fou extraordinàriament nombrosa la concurrència que acudí al Hospital municipal de malats pobres , de la nostra ciutat, per visitar les sales per a tuberculosos qu’acaban d’esser construïdes a expenses de la caritativa dama qui’s digué Dª. Emilia Llagustera i Surís.

Tots els visitants sortien altament satisfets d’aital obra, de la qual se feren grans elogis.

 

 

L’arranjament de sis xemeneies industrials de la Bisbal d’Empordà

 

 

Xemeneia Bosch ( imatge Rosa M. Masana)
Xemeneia Bosch ( imatge Rosa M. Masana)

 

Article fet per Rosa M. Masana i publicat a Totbisbal dia 15 de juny de 2009.

La Bisbal preserva 18 xemeneies industrials que feien funcionar els forns de flama  invertida per a la cocció de material ceràmic. La seva edificació va prolongar-se durant un període aproximat de 49 anys, considerant-se  que una de les més antigues es la número u de la fàbrica Corominas, feta l’any 1918 i, la darrera, la de Valls i Llenas – Rissec, als voltants del 1967(1). Aquestes peces són ara un emblema que ens invita a apreciar el liderat ceramista  de la Bisbal,  tot i que algunes d’elles presenten patologies morfològiques i s’han hagut de  retallar uns metres del seu terç superior. Aquest breu resum, a més de lliurar una pinzellada tècnica d’aquestes  estructures, es proposa emfasitzar el seu valor històric ja que, en un futur, seran les penyores de les nombroses naus industrials que hi va haver a la Bisbal. Per continuar llegint clicar a xemeneies.

Cati Casademont, sobre l’exposició Arts&crafts

Imatge de las exposició al Castell de la Bisbal
Imatge de las exposició al Castell de la Bisbal

Entrevista feta per Rosa M. Masana i  publicada a Totbisbal el dia 26 de juny de 2015

Fa sis anys que l’escola Joan de Margarit va optar per participar en un Pla d’impuls de les llengües estrangeres, i per això es va decidir fer una matèria no lingüística en anglès. Es va determinar que es faria en l’àrea visual i plàstica, i dins d’un projecte anomenat Express Yourself (Expressa’t) en què els alumnes s’introduïen en el món de l’art, de la imaginació i de la creativitat a través del coneixement de tècniques artístiques, de processos de treball, i de l’estudi d’obres d’autors consagrats.

Aquest projecte va comportar que aquesta matèria la impartís l’especialista en llengua anglesa conjuntament amb el tutor o tutora de cada aula. Parlem amb la directora de la escola, Cati Casademont.

Entrevista a Dolors Rubio Maeso

Conèixer la Dolors va ser una casualitat. Estem comprant a Can Farreny, a la Bisbal, i en Robert felicita la Dolors perquè és el dia del seu sant. Ella li respon que no ho recordava. I a partir d’aquí vam portar una conversa més llarga. En marxar, en Robert em va dir que la Dolors cantava i feia música i, a més, el seu marit havia treballat amb un noi de Cruïlles que va innovar en el caramel Chupa Chups. Vaig pensar que el tema era prou interessant com per un altra dia parlar amb ella.

Per llegir l’article complert clicar a: La Dolors de Cruïlles

Carles Coll i Suñer,40 anys fent de veterinari a la Bisbal.

Carles Coll (imatge Rosa M. Masana)
Carles Coll (imatge Rosa M. Masana)

 Article de Rosa M. Masana publicat a la revista El Drac núm.50 de l’any 2004

- Hola senyor Coll, finalment he pogut venir a parlar amb vostè, tot i que el proper número d’El Drac tardarà a sortir.

- Sí, no en sé la causa, però els exemplars d’ El Drac surten amb més lentitud que un part de burra. Vaig fer un escrit, «Una tradició perduda: El Novenari de la Pietat» comentant les dues processons i altres actes, i qui sap quan es publicarà.

- Potser tractant-se d’un tema religiós, estaria bé per Pasqua. Senyor Coll, ara estava observant que aquesta part del seu despatx té aspecte de laboratori.

- Sí, ho era, aquí hi feia algunes anàlisis d’orina, per detectar la presència de cetona o per esbrinar la proporció de sals de calci que hi havia a l’orina, era un bon indicador per diagnosti­car una reticulitis, inflamació de l’arrel dels nervis de l’ espina­da. També mitjançant una prova analítica amb solució de Sulko­vitz que em preparava un farmacèutic d’aquí la Bisbal, podia detectar si l’animal tenia una pericarditis traumàtica.

- Pericarditis traumàtica, diu?

- Sí, era deguda al fet que les vaques en estar enquadrades, lligades amb una ferma curta l’una al costat de l’altra, quan menjaven no discriminen res, s’empassen tot el que pot haver-­hi entremig del farratge o pinso i sovint s’hi trobaven ferros. Durant el meu exercici professional, a dins de l’estómac de les vaques he vist de tot: forquilles, culleres, ganivets i, especial ment, trossos de filferro.

- És curiós. Pobres animals.

- Llavors succeïa que en empassar-se un metall, aquest podia perforar el tercer preestómac, travessar el diafragma i punxa el pericardi, l’embolcall extern del cor. En aquest cas, com t’he comentat, fent una anàlisi d’orina podia saber si hi havia una major eliminació de calci i amb molta certesa podíem pensar en aquesta afectació. Un col·lega, més veterà que jo sempre deia que en aquests casos el diagnòstic el portava la vaca retratat a la cara, ja que el traumatisme era tan dolorós que s’observava el sofriment de l’animal. Ara es fan servi d’altres tècniques, com el detector de metalls, per saber si un: vaca s ‘ha engolit algun ferro.

- Semblants als emprats als aeroports?

- Sí, però portàtils que permet passar-lo pel cos de l’animal i detectar els metalls

- En aquests casos s’havien d’operar?

- Era l’única manera, sempre que el ferro es descobrís a temps . Una altra de les operacions bastant freqüents era també la de lligament fèmur-tibio-rotulià (escrit amb guionets encara que no siguin normatius). Aquesta era una patologia que patien les vaques. Passava que el lligament mig de l’articulació del genoll, se’ls descorria, o sigui que sortia de la gotera i li produïa molta coixesa. Popularment es deia que la vaca tenia rampa

- Podríem dir que és una afectació semblant a la del túnel carpià dels humans, però degut al poc moviment?

- Semblant però aquesta afecta una extremitat posterior. En aquest cas s’havia d’operar i Ia tècnica consistia a seccionar el lligament i deixar-lo inutilitzat; amb la funció dels altres dos lligament, l’intern i l’extern, la vaca caminava sense coixesa. Ara en tenir les vaques més possibilitat de caminar s ‘ha acabat aquest problema.

- Què fèien per cuidar la salud de les vaques?

- Doncs els veterinaris endemés de curar les diverses malalties que les podien afectar ens ocupàvem del sanejament general mitjançat la pràctica de vacunacions preventives, proves cutànies i les anàlisis pertinents per als diagnòstics de la tuberculosi, brucel·losi i leu­cosi. Les mostres de sang les enviàvem al Laboratori Pecuari de Girona.

Laboratori del senyor C.Coll amb el recipient d'hidrogen líquid per guardar el semen (imatge Rosa M. Masana)
Laboratori del senyor C.Coll amb el recipient d'hidrogen líquid per guardar el semen (imatge Rosa M. Masana)

- Senyor Coll, ens podria explicar quelcom de la inseminació artificial? M’han dit que vostè va ser pioner a aplicar aquesta tècnica a les vaques del Baix Empordà. I també com és que es va implantar aquesta forma de reproducció?

- Una de les finalitats de la inseminació artificial és el millorament de la raça (les nostres vaques lleteres són frisones); amb això aconseguíem obtenir més litres de llet i més grassa i per tant més rendibilitat. Abans les vaques feien uns 20 o 30 litres de llet diaris i amb una proporció de matèria grassa d’entre un 3 a un 3,5 %. Ara es demana molta més producció i una composició mínima de grassa del 4%. La ramaderia és una activitat eminentment econòmica, si no hi ha rendibilitat no hi ha ramaderia.

Una altra finalitat d’aquesta tècnica va ser la de fer disminuir els parts distòcics -difícils- sovint per un excés de volum o per deformitats dels vedells. També es va evitar el contacte físic mascle-femella i l’inconvenient d’haver-la de traslladar, a peu, a una parada on hi hagués sementals.

El senyor Coll mostrant-nos els sis compartiments on es guarden les palletes amb el semen (imatge Rosa M. Masana)
El senyor Coll mostrant-nos els sis compartiments on es guarden les palletes amb el semen (imatge Rosa M. Masana)

El desenvolupament d’aquesta pràctica es va aconseguir gràcies a una sèrie de descobriments fets individualment per diversos investigadors però també mitjançant el treball en equip. Cada especialitat científica va fer la seva aportació, per exemple l’invent del microscopi per A. Leeuwenhoeck va permetre visualitzar i més endavant conèixer la naturalesa dels espermatozoides. El semen del toro és molt concentrat i per preparar-lo de manera que sigui apte per a la inseminació artificial (IAR) cal diluir-lo en uns valors de 1′ 1/10 a 1′ 1/12. Se’n preparen dosis amb palletes de 0,2 i 0,5 centímetres cúbics, se’n neces­sita menys que la munta natural que té entre 3 a 5 cm 3. En aquest aspecte també compte la productivitat, doncs un toro fa la funció de set o més.

- En quin moment s’aplica aquesta tècnica a la vaca?

- La vaca entra en zel un cop cada 21 dies aproximadament i aquest dura unes 24 hores. Abans que existís la inseminació, durant aquestes hores s’havia de portar la vaca al toro, perquè quedés prenyada. Aquí a la Bisbal teníem una parada a can Seguí. Ara s’avisa el veterinari perquè passi per la granja a insemi­nar-la.

- Com es coneix l’estat de zel?

- Perquè la vaca sovint crida i manifesta l’instint d’amplexació, salta a sobre les altres vaques o deixa que alguna d’altre salti sobre d’ella. També presenta sovint senyals de tumefacció als genitals externs. És durant aquestes hores que cal inseminar. Ara, però, les vaques cada vegada donen menys senyals de zel. Hem creat un animal artificial d’una complexió menys atlètica, molt especialitzada per a la reproducció i la maternitat en perjudici de l’activitat sexual, s’ha generat una greu desincronització entre ambdós aspectes, i el que és pitjor entre el moment del zel i el de l’ovulació. En ocasions s’han de fer fins a tres inseminacions per aconseguir que la vaca quedi prenyada. També hi pot haver problemes de metritis no clínica, inflamació de l’úter, que dificulten la fertilitat.

- Quan va començar a realitzar aquesta tasca?

- L’any 1958, després d’haver fet un curset a Girona i a Salt. Vàrem ser 30 veterinaris, però després a l’hora d’actuar fórem molts menys. Jo vaig començar a treballar a la tardor del 1958 i tenia el número 6 de la província. La meva àrea d’actuació era la de la subcomarca de la Bisbal que anava des de Celrà fins a Palamós. Més endavant a causa de la manca de professionals vaig exercir fins a Torroella i a Pals. Inicialment vàrem aprendre la tècnica d’inseminació artificial italiana anomenada d’en Telesforo Bonadonna, inventor d’aquest procediment, però gairebé no es va utilitzar. Es feia servir un espècul de tres valves i calia portar un llum al front, com el dels miners, en una mà la xeringa i a l’altra … Bé potser que no prenguis nota d’aquests detalls sinó això semblarà un tractat de veterinària.

- Potser sí, te raó, deixem-ho.

- Només dir que per a la pràctica de la inseminació vaig fer ús del mètode americà que consistia en la palpació rectal ja que es va comprovar que era més efectiva. Tot i que el més important era tenir una bona habilitat pràctica. S’havia de fer de forma ràpida i com menys es molestava la vaca millor.

 - Sense ritual. I el semen com l’aconseguia?

- Al principi, entre l’any 1956 fins a l’inici del 1970 es va fer servir el semen fresc, el preparaven al centre d’inseminació de Salt. Era transportat per la Sarfa tres dies a la setmana en uns recipients de “porespan” amb gel. Les dosis que no s’usa­ven en el termini de dos o tres dies es llençaven. Després vàrem començar a disposar de semen congelat amb nitrogen líquid (a 196º sota zero). Amb ampolletes de vidre i desprès en palletes de plàstic, primer de 0,5 cc i després de 0,2 cc. El semen congelat va deixar-se de preparar a Girona, venia de diversos centres d’ lAR de la península. Ara crec que ve del País Basc.

- Senyor Coll, estic segura que podria continuar expli­cant-nos molts més aspectes tècnics. Però, de vostè no n’hem dit res.

-Què en vols saber?

- Per exemple que ens faci una pinzellada de la seva vida i dels seus estudis.

- Vaig néixer al carrer del Pont d’aquí la Bisbal l ‘any 1933. De petit vaig anar a l’escola primària fins als 9 anys i vaig continuar més endavant amb el batxillerat a can Vigo, que em va permetre fer l’examen d’estat a la Universitat de Barcelona l’any 1950.

En aquells moments no sabia pas quina carrera escollir, fins que vaig decidir fer veterinària després d’haver desestimat les altres carreres que no m’agradaven. També vaig consi­derar que al meu pare li feia il·lusió fos veterinari. Per po­der fer la carrera vaig haver de traslladar-me a Saragossa ja que només es podien cursar aquets estudis a les facultats de Madrid, Còrdova i Lleó. Allí prop de l’Ebre vaig estar tota la carrera passant molt fred i gana, més qualitativa que quantitativa, i també avorriment.

Vàrem estrenar una nova facultat però no hi havien sistemes de transport per arribar-hi, sense calefacció amb els laboratoris buits només amb quatre trastos antediluvians, amb uns microscopis, pocs, que ja els havia usat en Ramon i Cajal. Només veníem a casa un cop al trimestre, per Nadal, Setmana Santa i l’estiu. Quan cursava el primer curs vaig caure malalt i em vaig passar un trimestre a casa, això va fer que si bé no vaig haver de repetir el primer curs sí que ho va haver de fer el segon. Per això estic aquí en aquesta orla de la següent promoció. Vaig acabar als 23 anys. El servei militar llavors et feia perdre dos anys i per aquest motiu començava a treballar l’any 1958, encara que estava col·legiat des de l’any 1956. Per això des de la caserna em vaig poder matricular al curset d’ lAR l’estiu del 1958.

El senyor C. Coll al seu despatx junt amb l'orla de la seva promoció. (imatge Rosa M. Masana)
El senyor C. Coll al seu despatx junt amb l'orla de la seva promoció. (imatge Rosa M. Masana)

-Qui el va ajudar a arribar a aquest món?

-Em sembla molt que va ser la llevadora, senyora Edelmi Sais.

L’any 1964 em vaig casar amb la meva muller Carme Oliver a l’església parroquial de Sant Genís de Monells, perquè la Carme és filla d’allà. Hem tingut tres fills, una noia i dos nois.

-Veterinaris?

- No, cap.

- He observat que li agrada també molt el tema Iíngüístíc.

- Sí, hi tinc afecció. Em vaig anar a examinar del nivell C de català sense haver assistit a classes i vaig aprovar. En ixò he estat autodidacte.

- I tan difícil que és! I bé, com tenim la ramaderia avui dia?

De la ramaderia et diré que les explotacions vacunes del Baix Empordà estan desapareixent. L’altre dia em deia un veterinari jove, de 40 anys, i que fa la mateixa feina que feia jo, que no es veu amb cor de jubilar-se en aquesta activitat.

És possible, perquè no fa massa em vaig assabentar que aquest any a can Bertran s ‘han tret els 40 caps de bestiar boví que tenien, els van vendre a la comarca del Gironès. Aquesta va ser la darrera explotació ramadera bovina de Bisbal. Ja ho veus.

-Bé moltes gràcies senyor Coll, ha estat interessant i didàctic conversar amb vostè.