Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

El sol de dia i el sol de nit

Recordo que de joveneta la meva mare i jo vam mantenir una conversa que va portar que ella em digués:

-Hi ha un sol de dia i un sol de nit.

-La lluna, vol dir? – vaig preguntar-li.

-No, la lluna no, ja ho sabem que hi ha la lluna; em refereixo a un sol de nit.

Vaig quedar un xic desconcertada, però semblava que la mare ho deia convençuda. No hi vaig donar més importància i tampoc li vaig demanar que me’n donés més explicacions. Ara em penedeixo de no haver-ho fet, de no haver-li preguntat més coses per veure què sabia. Penso que en aquell moment vaig experimentar la sensació que deia una cosa fora de lloc, perquè a l’escola mai m’havien explicat un fet com aquell.

La mare havia nascut l’any 1906, va tenir sis fills i era una persona vital i havia superat favorablement les diverses vicissituds pròpies de la vida; possiblement la hi va ajudar el seu esperit treballador però sempre fugint de la subordinació, tarannà que la va acompanyar fins als 93 anys.

Tenia confiança en la vida, com si disposés d’una fe o vivència espiritual personal que la protegís. Alguna vegada havia dit: “Deixeu fer a Déu, que és una bona persona”, o també, “Déu et pot constrènyer però no t’ofega”. Un dia que estava amb els meus germans, no sé què vàrem dir i ella ens va retreure: “Teniu un costum molt lleig que haureu de corregir, i és que sempre veieu el mal en els altres, i heu de saber que el mal també està en nosaltres”.

O sigui, que la mare a nivell de la cosmologia sabia que hi havia un sol de dia i un sol de nit o un de blanc i un de negre i que nosaltres, els humans, també tenim aquestes dues condicions. És evident que ella havia hagut de reflexionar sobre aquests dos aspectes, fet del qual ara estic meravellada, perquè personalment no és fins aquest moment que m’interesso per l’ombra del nostre sol, que podria ser el sol negre o el sol de nit que deia la mare. Tal vegada es referia a Saturn, que és contraposat al sol, o al que ara anomenem forats negres, no ho sé. Ho investigaré i potser en podré dir alguna cosa més. En cas que decideixi fer-ho seria a partir de la informació que em lliurà molts anys enrere la mare.

 Imatge: doble espiral  Tassili al sud d’Algèria, al desert del Sàhara (art prehistòric)

 

 

El gos salvador

En una de les viles on vaig exercir d’infermera, anava sovint a casa d’un pacient que a causa del seu precari estat de salut no podia venir per ell mateix a la consulta.

L’home vivia en una casa pairal però habilitada de forma funcional amb un estil modern. Quan anava a visitar-lo i entrava per la porta del jardí em venia a rebre un gos bastant gros de color negre que movia la cua i m’acompanyava fins a les escales que comunicaven amb el primer pis de l’habitatge. Jo li deia: “Hola, simpàtic.”

En contraposició a aquest gos tan falaguer, just al peu dels esglaons que pujaven a la casa hi havia un altre gos lligat que bordava com un desesperat i també roncava ensenyant uns ullals tan afilats que semblava un veritable llop sortit del bosc. Feia basarda veure’l. A més donava batzegades amb molta força a la corda amb què estava subjectat.

La distància fins on ell arribava i el tros que quedava fins a les escales era d’escassament un metre i mig, penso. La senyora de la casa m’esperava just en aquest punt i en ocasions li havia preguntat: “El gos no pot arribar fins aquí on som, oi?· I em deia que no, que no hi podia arribar.

Un dia quan entrava per la porta del jardí, la senyora baixava per les escales, i en arribar a baix de tot, va i deslliga el gos. L’animal arrenca a córrer i va venir directe allà on era i, just quan va fer el salt d’atac ⸻suposo que anava a agafar el coll, faig uns passos enrere tot posant-me el braç en aquesta zona, ensopego amb les pedres d’un parterre i caic d’esquena sobre les plantes. La gran sort va ser que l’altre gos, potser conscient de la situació, va reaccionar fent un gran salt per interceptar per un lateral l’animal agressor, va tirar-lo a terra i va estar una estona retenint-lo mitjançant una baralla, temps suficient per aixecar-me i córrer escales amunt cap a dins de la casa.

Sentia que el cor m’anava a cent i suposo que devia estar pàl·lida a causa del gran espant que vaig tenir. La senyora de la casa no deia res, no es va immutar ni va demanar cap tipus de disculpes per aquell gest inexplicable. Vaig exclamar: “Què ha fet, de deslligar el gos quan entrava a casa seva!” No va respondre.

La gèlida actitud d’aquella persona afegida possiblement a la puixança adrenèrgica que experimentava, devia haver distorsionat la imatge d’aquella persona fent que li veiés un rostre que expressava  mig somrís, semblant diria, al de la coneguda dama que el famós pintor florentí Leonardo da Vinci va pintar.

És curiós que ara mirant els fets retrospectivament, m’adoni que aquell dia en qüestió de pocs minuts vaig experimentar dos sentiments contraposats. El d’una extrema decepció i desconfiança envers un ésser humà i al mateix temps emoció  d’agraïment generat per la noblesa, intel·ligència i valentia d’un gos que només veia de tant en tant.

És lògic que el que vaig a dir ho consideri d’aquesta manera, penso que el gos negre  em va salvar la vida, perquè si no hagués intervingut en aquell moment, dubto que per mi mateixa hagués pogut afrontar l’atac.

Una vegada finalitzades les cures fetes al senyor de la casa i abans de sortir em vaig assegurar que el gos estava lligat. El meu defensor es va acostar i vingué a acompanyar-me fins a la porta de sortida. Vaig acariciar-lo una estona i li vaig donar les gràcies. Estic segura que va entendre el que li estava dient.

He adjuntat una imatge en què no hi apareixen gossos, sinó que representa la lluita entre  un lleó i un drac, i que considero d’allò més adient per il·lustrar la narració.

Escultura del segle XIII de la catedral de Sant Virgili de Trento.
Escultura del segle XIII de la catedral de Sant Virgili de Trento.