Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
Esteva va néixer a Llançà l’any 1935 i va morir a Llagostera l’any 1997, era persona autodidacta que va adquirir coneixements d’arqueologia mitjançant diverses lectures i especialment recorrent diversos boscos i, sempre mirant que li suggerient les pedres. Temps enrera havia localitzat uns documents que m’havia regalat en vaig fer un breu resum titulat El ferro dins la història de Llagostera, vaig esmentat també que Esteve havia fet una exposició de bolets a Llagostera però disposava en aquell moment de més referencies .
Esteva Fa a l'exposició de bolets a Llagostera, 1991 (Rosa M.Masana)
A estat ara que en un altre arxiu he trobat més informació de Esteve, de segur que me l’havia donat un d’aquells dies que vaig anar a casa seva per fer-li alguna cura d’infermeria.
He localitzat informació de les dues altres exposicions de bolets que havia fet anteriors a la de Llagostera i algun altre document que també presentarem.
La primera exposició que en tenim constància la va fer a Lloret de Mar l’octubre de l’any 1988 i l’altre a Puigcerdà el maig del 1991, la de Llagostera també la va fet el mateix any 1991.
Segons el cataleg de Puigcerdà consta que tenia feta una col·lecció de 92 classes de bolets, encara que he llegit que en total n’havia modelar molts més emprant la tècnica del guix que desprès pintava, la barreja de colors que li donava era molt escaient i aconseguia que semblessin naturals.
Aquest material que ara hem localitzat a més de fer-ne una breu crónica li volfriem donar el destí de portar-los a l’Arxiu Municipal de Llagostera, potser que alguns d’ells els tinguin, però ens en voldriem assegurar perquè Esteva quan me’ls va ofertir ho feia amb goix i s’intuia que ell possiblement pensava serien preservats.
Mostrem una pàgina del diari de Girona del 15 de maig de l’any 1991 que parlava de la Festa Major de Llagostera i dels bolets d’escaiola d’Esteve Fa.
Circular informativa de l'exposició a Lloret de Mar
Text del interior de la circular
Exposició: Els bolets de la
comarca
Lloret de Mar 1988
Exposició: Els nostres bolets,Puigcerdà, 1991
PinatellTriptic de la exposició a Puigcerdà
Text del triptic
Retall de diari
Tot seguit presentarem les imatges d’unes de les targetes postals que hem agrupat de tres en tres on hi han representats alguns dels bolets que havia fet l’ Esteva, desconeixem sí havia fet d’altres fotografies individuals de cada cada un d’ell, possiblemet sí. Com hem esmental, en total escultoricament en va arribar a representar un total 92 especies .
Un dels valors que també te aquest treball d’en Esteve Fa és va identificar, com es pot veure en el catàlec, cada un del bolets amb el seu nom popular i el cientific, descripció que hem de considerar de gran valua.
Aquesta breu crònica relacionada amb la tasca professional que van desenvolupar Maria Llobet i Pilar Argelés a Mútua de Terrassa com a caps d’infermeria, ha estat inspirada perquè al visitar el web del Col·legi d’Infermeres de Barcelona les hi he vist representades com a referents de la infermeria i també que vaig tenir la sort de treballar i aprendre d’elles durant la meva etapa a Mútua de Terrassa. He pensat que podria recordar quelcom del seu treball professional que van desenvolupar a Mútua.
De Maria Llobet i Pilar Argelés com a caps d’infermeria n’he conegut les biografies que els havia fet Roser Valls[1] i Paola Galvany[2] respectivament, per aquest motiu només explicarem quelcom del que recordo del seu treball i tarannà.
Maria Llobet Furró (1961-1967)
La senyoreta Llobet (1921-1996) va iniciar els seus serveis a Mútua de Terrassa l’any 1961, era una persona de caràcter i segura de si mateixa, sovint transmetia a les infermeres els seus valors ètics i morals i com aquests s’havien d’aplicar als malalts respectant la seva intimitat. Sabia en tot moment què era el més correcte i es mostrava exigent amb les tasques que havien de desenvolupar les infermeres i auxiliars de clínica.
Ens demanava que mostréssim una bona presència personal amb l’uniforme, que incloïa el calçat adequat, els cabells recollits, la còfia i les ungles polides i sense laca i el més important, una actitud de respecte i de consideració envers el malalt, adreçant-nos a ell pel seu nom i a la vegada explicant-li el que li havíem de fer.
Considerant que els metges rebien el tracte de doctors, Llobet va establir que tant els metges com entre nosaltres havíem de rebre el tracte de senyoreta, senyora o senyor segons la condició, seguit del cognom. Quan em tractava de “senyoreta Masana” em feia sentir molta consideració.
És adient esmentar el que deia una infermera teòrica de les atencions en infermeria, Rosette Poletti, segons la qual les infermeres havien de ‘savoir faire et savoir être’, o sigui, “saber fer i saber estar”, un concepte que s’adapta del tot al tarannà que ens exigia Llobet.
Aquest “saber fer”evidentment venia donat pels coneixements i les habilitats professionals adquirides mitjançant l’estudi i les hores d’assistència dedicades a l’atenció dels malalts, i el “saber estar” era aquella manera de ser innata basada en l’empatia, encara que era una actitud que podia ser apresa sobretot amb la forma de manifestar-nos en circumstàncies molt especials.[3]
A més de procurar que adaptéssim una bona actitud personal envers el malalt, Maria Llobet va dur a terme diverses tasques organitzatives dels serveis d’infermeria, fins i tot no dubtava a ensenyar directament com fer una tasca d’infermeria que desconeixíem.
Material sanitari de l’època amb bombones de gases i mànecs amb fulles de bisturí d’un sol cos.
Va perfeccionar i donar valor a la correcta neteja i esterilització del material sanitari i quirúrgic, va renovar algunes qüestions administratives, va implementar protocols d’actuació infermera, va posar en funcionament un arxiu de radiografies quan fins llavors era impossible trobar cap radiografia feta un any enrere. Per a aquesta tasca administrativa que ella mateixa encapçalava, em va demanar col·laborar fora de l’horari laboral.
Quant a activitats extrahospitalàries va dur a terme diverses gestions que requerien traslladar-se a Madrid, bé fos per sol·licitar directament millores per al col·lectiu d’infermeria, per a aspectes acadèmics i d’organització col·legial. En una ocasió, juntament amb d’altres vam anar a Madrid per fer una petició relacionada amb la situació acadèmica de les infermeres i la necessitat d’equiparació amb les nostres col·legues europees.
Com hem esmentat tenia un ampli concepte de moral i d’equitat social, i arran d’això recordo un fet. Un dia em va mostrar a la pràctica dos models d’atenció sanitària que rebien uns malalts amb la mateixa patologia. Observada la situació, em va preguntar: “Senyoreta Masana, vostè considera que això que ha vist és just?” “Evidentment que no ho és”, li vaig respondre. Desconec, encara que ens ho podem imaginar, si la seva actitud humanista i de no discriminació va ser per a ella motiu de friccions durant el seu exercici professional.
Imatge de l’anada a la Dirección General de Sanidad a Madrid, 7-4-1977. Maria Llobet a primer terne a l'esquerra
Quan l’any 1967 va donar per acabada la seva etapa professional a Mútua de Terrassa va continuar exercint també com a cap d’infermeria en dos reconeguts centres hospitalaris de Barcelona. Va impartir també l’assignatura de moral professional a l’escola d’ATS de l’Hospital del Tòrax de Terrassa.
Pilar Argelés Massó (1967-1983)
Quan Pilar Argelés es va incorporar a la Mútua de Terrassa l’any 1967 va trobar que una part dels serveis d’infermeria havien estat estructurats per la seva antecessora Maria Llobet, però encara mancava molta feina a fer, especialment perquè s’estava construint adjunt a l’antic hospital de Mútua un hospital nou amb capacitat per a 800 llits.
Alhora també es tenia l’objectiu de posar en pràctica un nou model d’atencions d’infermeria aplicat als malalts ingressats, un model bastant inspirat en formes assistencials que s’estaven aplicant també en alguns centres hospitalaris del continent americà.[4]
Pilar Argelés durant una celebració a Mútua de Terrassa, 1976.
Per no estendre’ns excessivament i també com hem comentat, Paola Galvany va fer una acurada biografia de Pilar Argelés, motiu pel qual només esmentarem quelcom del treball d’Argelés que vaig tenir oportunitat de conèixer fins l’any 1977 quan vaig deixar la feina a Mútua.[5] Aquestes són algunes de les tasques, per a nosaltres innovadores, que va dur a terme:
- Reorganitzar els equips d’infermeres i auxiliars amb l’objectiu d’aconseguir una adient ràtio infermera/malalt, factor bàsic per donar una assistència d’infermeria de qualitat.[6]
- Va nomenar una supervisora per cada un dels tres torns assistencials que acomplien també funcions de suport a les alumnes i el nou personal entrant.
- Va proposar adquirir un nou model d’uniforme per als professionals d’infermeria.[7]
- Com a mètode per a l’aplicació de les cures d’infermeria treballàvem amb el model de Virgina Herdenson, basat en les necessitats humanes bàsiques i específiques determinades per la malaltia,[8] tot i que també tenien en consideració altres teories i teníem com un dels objectius procurar que el malalt adquirís la pròpia autonomia.[9]
- Va potenciar el treball en equip i la consideració de dos tipus de cures: les pròpies de la professió d’infermeria i les delegades pel metge.
- Va posar en pràctica un sistema de planificació en què es podia veure amb facilitat els procediments que havien estat fets a cada malalt i els que restaven pendents.
- La docència va ser un tema prioritari per a Argelés, motiu pel qual va crear la secció de docència format per tres infermeres, Purificación Aparició, Isabel Fernández i Rosa M. Masana, a la qual més tard es va incorporar Dolors Casacuberta.[10] Ens ocupàvem de les estudiants d’infermeria procedents de la escola de Sant Llàtzer, de la formació continuada per a les infermeres i d’impartir cursos d’auxiliar de clínica a les que havien sol·licitat treballar a l’hospital. Argelés va ser exigent amb la contractació de les candidates perquè se’ls requeria disposar del COU.[11]
La instructora Dolors Casacuberta al centre, 1976.D’esquerra a dreta, Isabel Fernández -instructora-, Pilar Argelés i Rosa M. Masana -instructora-, a casa d’Isabel a Vall de Bianya, 2013.
- Es va treballar per establir criteris assistencials i models de funcionament amb vista que l’any 1975 es preveia obrir el nou hospital de Mútua, equipat amb 800 llits.
- Algunes infermeres vam participar en l’elaboració d’un llibre de procediments d’infermeria que servia també de guia per a les estudiants, editat l’any 1977.
- Vam treballar en el procés d’atenció en infermeria (PAE), mètode del qual vam tenir coneixements per part de la senyora Miriam Ovalle.
De esquerra a dreta Isabel Fernández, Rosa M. Masana i Pilar Argelés,al hospial en obres, vàrem fer fotos pel llibre de procediments
- Argelés tenia en projecte desenvolupar el mètode de recerca en infermeria i la reestructuració de consultes externes.[12]
- El treball de renovació dels serveis d’infermeria de Mútua va continuar evolucionant, personalment no els vaig viure, ja que vaig marxar l’any 1976 de Mútua per anar a obrir una escola d’infermeria a l’hospital del Tòrax de Terrassa.
- Argelés després de treballar a Mutua va exercir en altres dos grans hospitals de Barcelona, on amb el suport d’expertes infermeres de la seva confiança va poder aplicar un eficient model de cures infermeres per a pacients hospitalitzats.
Recentment hem localitzat d’entre d’altres fotografie aquesta que ara presentem, és d’unes Jornades d’infermeria que varen assistir que en aquest moments no recordo el nom, era de quan exerciem al Hospital de Mútua de Terrassa i possiblement era vers l’any 1975.
De esquerra a dreta hi som: Isabel Fernández -instructora d’alumnes d’infermeria- , Antonia Guillemi – infermera en cap del servei d’obstetricia -, Pilar Argelès -directora d’infermeria- i Rosa M. Masana – instructoria d’alumnes d’infermeria-
D'esquerra a dreta, Isabel Fernández, Antonia Guillemi, Pilar Argelés i Rosa M. Masana
Notes
[1] Roser Valls Molins. Una mujer avanzada y enamorada de la enfermeria. Enfermeria docente. AgInf, 2013, (67), 17, 3, 101-104. Un dels seus primers llibres (2007) porta per títol Història de la professió d’infermeriahttp://www.edicions.ub.edu/ficha.aspx?cod=06843. Per saber més de Maria Llobet es pot consultar una breu crònica feta per Rosa M. Masana a http://www.rosammasana.com/?p=3893
[2] Paola Galvany-Estragués. “Evolución de los cuidados enfermeros en el Hospital de l’Esperit Sant de Santa Coloma de Gramanet 1917-2010”. Revista Temperamentum, volum 19, 2014, http://ciberindex.com/c/t/t9610
[3] Vam assistir a un Congrés de Teories d’Infermeria a Suïssa, on la presidenta de l’Associació Internacional d’Infermeres va voler invitar la delegació espanyola d’infermeria al seu admirable apartament. Al congrés no hi havia assistit cap membre del col·legi d’infermeres estatal, i per sortir del pas Llobet ens va convocar a Antònia Guillamí, cap de les llevadores de Mútua, la germana, crec, Carmen del Solar i a mi mateixa per anar-hi en representació d’Espanya. Ens van oferir un long espectacular i quan vaig pronunciar aquella paraula fora de lloc, Llobet en veu baixa em va rectificar.
[4] Van ser diversos els llibres de text que en aquells anys vam estudiar les infermeres, molts dels quals editats per Interamericana.
[5] Vaig deixar la feina de Mútua per anar a obrir una escola d’infermeria a l’hospital del Tòrax. Pilar em va dir que si no m’anava bé podia tornar a Mútua.
6] Un dels inconvenients de la nova formació de torn de guàrdies infermeres els dies festius era una jornada de setze hores, de 7 a 23 h. Era molt esgotador perquè seguíem el model de Maria Llobet i no ens assèiem si no era imprescindible. Personalment quan acabava una tasca començava de nou amb el darrer malalt que havia vist. No esperàvem que fes sonar el timbre.
7] A Pilar Argelés la visió de l’estètica li venia de lluny. Una vegada va comentar que li agradava cosir i quan estava a Costa Rica en una tarda es feia un vestit i tot perquè als costa-riquenys els agradava molt canviar de model de vestit.
[8] Virginia Henderson era contemporània d’Abram Maslow, autor que va desenvolupar la teoria de les necessitats humanes bàsiques fins a ser possible aconseguir l’autorealització personal. Henderson com a infermera se centrava més en les necessitats especifiques causades per un desordre orgànic.
[9] Aquest propòsit vist amb ulls d’ara pot semblar una fal·làcia perquè els hospitals necessiten l’entrada i sortida de pacients.
10] Dolors Casacuberta més endavant va ser cap d’infermeria de l’hospital Sant Jaume d’Olot. És curiós que avui mentre escrivia aquest text, he rebut un missatge que deia “avui, dia 18 de gener, és l’aniversari de la Dolors”. He tingut una estranya sensació ja que la Dolors va morir amb només 71 anys el 8 d’agost de 2022.
[11] Vistos els dos models d’infermeria, en aquest darrer no hauria estat contractada per fer d’auxiliar de clínica, ja que amb el de Maria Llobet encara havia de fer el batxillerat.
[12] Sovint em descobrien perfils professionals. Argelés va dir-me que tenia aptituds per a la salut pública. Era la primera vegada que sentia aquella paraula, que vaig confondre amb relacions públiques. Entusiasmada, vaig anar a un centre del carrer Ganduixer de Barcelona interessant-me per estudiar. Van restar sorpresos que Mútua volgués crear un servei de relacions públiques encapçalat per una infermera. Quan vaig presentar el pla formatiu a Argelés, aquesta es mirava els documents sense aixecar la vista, mantenint la suficient fermesa per evitar esclatar a riure. Explico el fet per remarcar com el 1976 la salut pública no era coneguda i ara és un concepte d’abast mundial.
Josep Maria Ros i Marull, Alcalde de Torrent -Girona- va demanar entrevistar a Rosa M. Masana , entrevista que va ser publicada a El Llentiscle, butlleti informatiu i cultural núm. 14 Desembre 2022.
El motiu de que Josep Maria Ros em volgués fer una entrevista, va ser degut perque durant 17 anys em vaig ocupar de l’assistencia sanitariad’infermeria d’ aquest municipi i d’altres d’agragats al mateix partit sanitari. Es pot llegir en Pdf i directament al la butlletí El Llentiscle , núm. 14, 2022,pag. 7 incorporat a Internet.
Aquesta mateixa revista al núm 4 de l’any 2012 va publicar una breu nota referencia a la presentació feta a Pals del llibre de nom Històries de Pals explicades pels palsencs.
La periodista Marta Escubós, va entrevistar a la infermera Rosa M.Masana i va ser publicada a la revista del Baix Empordà número 71 del mes de desembre del 2020, pag. 46.
Es pot veure també la entrevista a la revista digitalitzada del Baix Empordà, núm 71 pag.46 i en aquesta pàgina en format Pdf
Des de feia temps tenia guardades unes fotografies d’ elements decoratius d’esgrafiats i baixos relleus que formen part d’algunes de les façanes de la Bisbal. Degut que vaig modificar les imatges no pensava utilitzar-les, però ara ha estat reconsiderat i les presentem al final del text.
Un dels esfrafiats de La Bisbal
Per fer els esgrafiats primer de tot es necessari preparar acuradament la paret amb un remolinat especial format per dues capes de material i de diferent color a excepció que desprès el dibuix es volgués pintar. Es d’aquesta manera perquè quan es retira la primera capa de material es veu la de sota i contrasta amb el color. Sovint per fer aquest treball són utilitzades plantilles.
Els relleus són dissenys que es fan a sobre un suport bidimensional i se’n diuen negatius quan aquests s’endinsen formant una cavitat i positius quan sobresurt la meitat de la figura, se’ls anomena baixos relleus i si la imatges és tota ella visible rebem el nom d’alt relleu.
Edifici nou de la plaça de la Llibertat de la Bisbal
Aquestes sanefes a més de esser decoratives donaven un punt de distinció al immoble, darrerament a la Bisbal s’ha fet un edifici a la plaça Llibertat on seguint la tradició ha estat incorporada una pintura que segueix el model de l’esgrafiat element que ha millorat altament la seva estètica.
