La darrera vegada que vaig anar al Marroc havia comprat una safata rodona d’aram pensant que demanaria a en Pitu, el ferrer de Palau-sator, que em fes uns peus de forja per poder-la usar com a taula auxiliar. Vaig portar-li la safata al taller i, sí, em va dir que m’ho faria i que quan la tingués a punt m’avisaria perquè l’anés a buscar.

En Pitu sovint venia al consultori els dimecres el matí. Era l’únic dia de la setmana que el metge i jo hi anàvem a passar visita a Palau-Sator. Que jo recordi, en Pitu no va necessitar mai atencions especials, només algun seguiment de la tensió arterial i poc més. Venia especialment per veure’ns i de vegades conversar una estona amb mi. Li agradava explicar que cada any anava a fer el suquet de peix a casa d’en Portabella a Llofriu, ja que era un bon cuiner d’aquesta especialitat i sempre li demanaven els seus serveis. Cap als darrers anys comentava que només assistia a aquesta trobada de polítics i d’altres persones rellevants a fi de contribuir a donar suggeriments culinaris als cuiners més joves. (1)

Un dia que va venir a la consulta em va dir: “Tinc els tres peus fets. Han quedat molt bé. Quan vulguis els vens a buscar. Si no em trobes al taller, entres igualment i dones uns quants cops ben forts amb el martell sobre l’enclusa i baixaré”. Vaig considerar que era una manera molt original de fer saber algú que havia arribat a casa seva.

Recordo que el dia que vaig anar a buscar els tres peus era al migdia i feia una calor insuportable. La porta del taller estava ajustada. Com que el baldó no estava passat, vaig entrar i vaig fer el que m’havia dit: donar uns cops ben forts amb el martell sobre l’enclusa. Vaig tenir la sensació que podria ser una candidata per ferrar cavalls. Tot seguit en Pitu va cridar des de dalt l’escala: “Ara baixo!”

“Mira que bonics que han quedat aquests peus. Ja ho veuràs que t’ho diran algunes persones que entenguin de forja”, va dir. De fet, en Pitu es va esmerçar a fer aquell treball perquè a més d’aconseguir que la safata fos de bon treure i posar, tenia estabilitat i bon disseny.

Aquell mateix dia em va ensenyar un selló molt artístic fet per ell que tenia al taller i va comentar que l’havia fet molt semblant a un altre del Museu del Louvre de París. Realment era una peça força original i artística, daliniana potser, com podem veure a la imatge que adjuntem.

Una anècdota. Sovint quan en Pitu passava per la consulta era quan sortia d’esmorzar del mas d’uns amics que estava a tocar del consultori. Un d’aquells dies em pregunta:

—Has esmorzat?

—Sí —li vaig respondre—, abans de sortir de casa sempre ho faig.

—És igual. Mira, té, et dono aquesta mitja arengada per si després te la vols menjar —va continuar dient. I em va donar la part mitjana del cap d’una grossa arengada salada.

—Pitu, ja ho sento, però a mi m’agrada més la part de la cua —li vaig contestar.

—Oh, carai, és clar, aquesta és la part que també m’agrada més a mi! —em va replicar.

L’anècdota si bé és curiosa no caldria comentar-la, però el més excepcional és que aquella mitja sardina se la va treure d’una de les butxaques dels pantalons i sense estar embolicada en cap paper, així, a seques, com sortida de la caixa amb les seves propietats oleiques i olfactives. Genialitats d’en Pitu que ara ens fa goig explicar tot recordant-lo.

Notes

(1) Podem trobar referències del suquet d’en Portabella i de les persones que assistien al llibre Cronica d’un Any  que edita l’Ajuntament de Palafrugell  dels  anys 1991, 1992 i 1993.