En aquest article coneixerem la història d’un antic aparell utilitzat per a la comunicació a llarga distància, o sigui un telègraf, inventat per Louis Breguet a mitjans del segle XIX.[1] El farmacèutic de La Bisbal, en Ramon Piera de Ciurana disposa d’una infraestructura ferroviària i també de dos jocs d’aparells Breguet de telegrafia preparats perquè funcionin simulant la comunicació entre dues estacions de tren de l’antiga línia Girona- Olot.

El telègraf de Breguet va ser la alternativa quasi paral·lela a la telegrafia Morse patentada per Samuel Morse com a American Morse Code,[2] en la qual cada una de les lletres era identificada per un seguit de números i ratlles enviades per telegrafia, de manera que els manipuladors havien de conèixer el codi per a poder comunicar-se.

Ramon Piera disposa d’aquests aparella perquè el seu pare, l’inginier industrials i farmacèutic Martí Piera i Escofet, mentre era el director del ferrocarril Olot-Girona els va salvar d’una pèrdua segura: estaven emmagatzemats al soterrani de la estació de Girona i quan ningú recordava de la seva presencia, van aparèixer colgats ser de fang degut a les inundacions que va sofrir la ciutat l’any 1962.[3]

Entre les ocupacions professionals que havia desenvolupat, durant la dècada de 1960 el doctor Martí Piera era, juntament amb Julio Montes López, cap d’explotació del Ferrocarril Olot-Girona. Va ser un dels màxims responsables de la companyia, i responsable també del funcionament de la línia ferroviària de Sant Feliu de Guíxols. Dins la vessant ferroviària,  va ser un gran defensor que línies de tren poguessin continuar actives i renovades.

 Ramon Piera diu que l’afecció del seu pare envers els trens li venia de petit perquè hi jugava. Era nat de l’any 1908 i, de jovenet, anava a passar la dècada dels anys vint del segle passat, anava a passar les vacances escolars a casa de la seva tia materna a la Cellera de Ter. Allà va conèixer que el cap de l’estació preparava amb àcid i aigua les piles generadores d’energia elèctrica de les quals disposava cada estació per tenir la pròpia corrent.

 La gran sorpresa.

Si bé sabíem que Ramon Piera disposava d’una infraestructura ferroviària, vàrem restar sobtats en veure la seva magnifica instal·lació. Tot i que el motiu de la nostra visita era només conèixer els aparells de telegrafia, també val la pena esmentar quelcom d’aquesta instal·lació.

 Ramon Piera coneix amb detall la història del ferrocarril i els processos mecànics i elèctrics propis, perquè també li ve de petit, de la ma del seu pare, però el més interessant és que li agrada explicar tot el relacionat amb els trens de manera precisa i entenedora.

Ens explica l’origen dels rails que feien córrer les vagonetes de les mines de carbó de Anglaterra, el primer ferrocarril de vapor per càrrega i per passatges de la companyia Stockton and Darlington Railway al Nord-Est del país (1825),impulsat per l’enginyer George Stephenson, o els inconvenients dels diferents amples via fins ser consensuada la mida de 1,435 m. També l’escala atribuïda a les locomotores de la seva maqueta, E: 1/32 que indiquen que és trenta dues vegades més petita que la original, els noms dels principals inventors i innovadors ferroviaris, com Isambat Brunel, i alguns dels esdeveniments, concursos i debats més importants que s’han anatcelebrant al llarg dels anys.

Aquesta infrastructural inicialment la tenia el seu pare al carrer Agustí Font cantonada amb les Voltes, però més endavant Ramon la va traslladar a la casa on ara viu. Fer aquest treball de trasllat i que desprès tot tornès a funcionar requeria en disposar de bons coneixents en aquesta matèria.

La zona de la exposició del circuit, juntament amb altres annexos, ocupa uns 150 m2, i en ell hi podem observar les estacions, els rails de les vies, el canvi d’agulles, passos de nivell, fanals, semàfors, línia de catenària, túnels, estacionament de locomotores i d’altres instal·lacions annexes com una caldera de vapor que acciona les corretges transmissores que fan funcionar els aparells del taller mecànic en miniatura, o una nau que porta les sigles FCP (Ferrocarrils Piera). També hi ha el que podria ser el funicular del Tibidabo, on hi fa parada el tren de passatgers. La importància del funicular és el seu mecanisme de contrapès, que fan les dues cabines. La sala de comandament esta situada al mig del circuit i des de allà es dirigeix tota la infraestructura ferroviària.

En aquest recinte no hi podia mancar el despatx de l’enginyer M. Piera, equipat amb una biblioteca especialitzada en trens amb alguns llibres que són autentiques joies per les litografies que contenen. Un altre sector esta destinat a taller i disposa d’un gran moble de calaixos; a cada un d’ells hi ha determinades peces per fer les reparacions necessàries del circuit.

Quan Ramon va encendre els llums i va posar en marxa els trens vaig sentir una emoció especial, sobretot a l’ escoltar el “trac trac “de la locomotora arrossegant  vagons de càrrega i fent el seu clàssic i particular xiulet, ara ja rarament audible.

La instal·lació de la estació telegràfica.

Pel que fa al telègraf Breguet, quan Martí Piera va rebre a casa seva els dispositius del telègraf plens de fang els va entrar als Tallers La Bisbal (TLB), nom que havia posat a la seva zonal de treball i, ajudat pel seu fill Ramon i prèvia consulta de la bibliografia dels aparells Breguet -i també gràcies a les pautes de comunicació telegràfica que Martí Piera va rebre d’antics ferroviaris de la línia Olot-Girona- van aconseguir fer-lo funcionar. El més delicat, diu, va ser reparar la part elèctrica que duia un aïllant molt fi fet de seda, tenint en compte també els contactes elèctrics i els mecanismes electromecànics que requerien un elevat grau d’ especialització.

L’equip de telegrafia esta format per tres elements bàsics, que són: l’avisador, consistent en una caixa cubica a sobre de la qual hi ha un timbre en forma de campana semiesfèrica, mentre que a la part frontal disposa de dues petites finestres rodones que són el visor que indica la estació que en aquell moment està emeten el missatge.

 L’aparell receptor és una caixa cubica semblant a un rellotge de taula que disposa d’un agulla i dues corones concèntriques tapades per un vidre; una d’elles indica les 28 lletres del alfabet i l’altre els números. Per simplificar la lectura de la estació emissora n’hi havia prou amb indicar les inicials, per exemple “Surt Tren” (ST) seguit de la hora i els minuts. Per d’altres missatges més complexos s’havia de llegir lletra per lletra. Aquest aparell s’activa mitjançant un mecanisme electromecànic semblant al sistema d’escap d’àncora propi dels rellotges de corda .

L’aparell manipulador- emissor estava situat planer a sobre de la taula i entremig dels dos abans esmentats. Està format per dues corones metàl·liques esfèriques d’un sol cos, i el seu perímetre exterior te forma dentada per permetre aturar la maneta a les lletres i números desitjats.

Aquest aparell tenia la mateixa configuració que l’aparell receptor i servia per manipular i emetre missatges, mentre que l’anterior només era per la lectura. Donant dues voltes complertes de 360º al disc metàl·lic es podia determinar la direcció del missatge en sentit Olot o bé en sentit Girona.

Aquesta instal·lació simula la comunicació entre dues estacions telegràfiques del tram Girona a Olot. La línia de tren que  passava per Salt, Bonmatí, Anglès La Cellera de Ter, El Pasteral, Amer, Les Planes i Olot.

El fet que avui dia encara puguem veure funcionar aquest mecanisme com ho feia a mitjans del segle XIX ens permet experimentar alguns efluvis històrics d’aquests temps. Agraïm a Ramon Piera de Ciurana la seva atenció.

 Article de Rosa M. Masana  publicat a la Revista del Baix Empordà, núm.73 , pags 10 a 13, juny 2019

Notes

---