El col·legi del carrer Galileu , també anomenat cal Perich, va impartir docència durant uns vint-i-dos anys i, amb tot, gairebé no va deixar empremta a la nostra ciutat. Ha estat gràcies a testimonis personals i a la revisió de la documentació dipositada a l’Arxiu Històric Comarcal de Terrassa que podem reconstruir de forma aproximada la seva trajectòria i alhora omplir una petita parcel·la sobre la història de la ciutat.  Aquest  article va ser publicat a la revista Terme, número 18, Terrassa 2003. Es pot accedir al seu contingut fen clic a Terme de color blau.

 

Ampliació de la crònica, en clau de vivències personals.

Per motius que serien llargs d’explicar no vaig anar a escola fins al curs 1953-54, o sigui, quan tenia vuit anys i mig, i vaig anar-hi perquè havia de fer la comunió. La meva mare em va portar a l’església de la Sagrada Família per concretar amb el mossèn quin diumenge la podria fer.

El mossèn ―és com si l’estigués veient ara―  tocant-me la cara va dir: “Quina nena més bufona! Com et dius, maca?” “Rosa”, li responc, i segueix: “Com vas de catecisme?” “No me’l sé; no sé llegir ni tampoc escriure.” Mira, l’hauríeu d’haver vist, es va posar nerviós a més no poder, com histèric, diria, i anava dient: “Com pot ser això, com pot ser!” Suposo que el vam despistar perquè tant la meva mare com jo anàvem molt dignament vestides, netes i pentinades. D’altra manera hauria pogut pensar que érem unes indigents vingudes de sota el pont. Davant la situació creada i per tranquil·litzar-lo, no vaig tenir cap més remei que dir-li: “Bé, ja l’aprendré, el catecisme.”

Llavors va ser quan vaig anar a pàrvuls a l’escola del carrer Galileu o can Perich, perquè  tenia clar que el meu objectiu era fer la comunió. Hi anàvem juntes amb la meva amiga Olga, però ella estava a la classe dels més grans o amb la senyoreta Júlia, però hi hauria d’haver anat jo per edat.

Vaig haver de fer un esforç per superar aquella olor que feia la classe, que era una barreja de tantes coses, fins i tot diria que de virus, perquè no me’n vaig escapar de cap. Vaig agafar totes les malalties víriques de l’època com el xarampió, la rubèola i la parotiditis, aquesta darrera la més dolenta. Tampoc em vaig escapar de les bacterianes, com les angines i les otitis.

No em pregunteu com, però al cap de poc temps ja havia passat el primer llibre de les síl·labes i la mestra donya Magdalena ―així l’anomenàvem― em va passar a fer llegir un llibre de text més complex. Recordo que començava dient: “María Gracia es la niña más vivaracha de todas las niñas del pueblo, ella conoce bien el mercado y sabe elegir las verduras más tiernas y el pescado más fresco.”

Una vegada tenia mig complerta la lectura d’aquest llibre, la professora em va posar en una taula al fons de la classe, em va donar un bastó com el que feia servir ella, el llibre de les síl·labes  i m’indicà que els el fes llegir als més menuts. Era molt senzill: només havia de marcar amb el bastó la paraula i dir: ma, ma i continuar mama, r a. Havien de dir ra, n a, na, rana, fent cantarella, pipa, papa, luna …

A casa meva els havia dit que em feien fer de mestra i, evidentment no s’ho van creure, perquè entre altres coses sovint portava els dits tacats de tinta, com l’Olga, perquè a la classe de l’Olga escrivien amb ploma i tinta i jo deia que també.

Un dia la Júlia, la meva cunyada, va venir a buscar-me per anar a fer la fotografia reglamentària precomunió i sí, per sorpresa seva va poder confirmar el que els havia dit: estava asseguda en una taula acompanyada d’una renglera de mainada que feien cua per llegir. Van parlar amb la mestra i els va dir que a meitat de curs no em podia canviar de classe i d’altra manera m’hauria avorrit.

La senyoreta quan ens volia ensenyar matemàtiques escrivia a la pissarra Poblema i a continuació ens posava sumes i restes que havíem de resoldre, però només els alumnes més grans de sis o set anys i jo, ganàpia, entremig.

A final de curs van fer una entrega de premis al teatre Alegria que estava situat a la Rassa.Van repartir estoigs per posar-hi llapis, colors, gomes… A mi em va tocar el que en aquell moment vaig qualificar de simple paper. Era un diploma signat per la senyoreta Magdalena Badia. Vaig tenir una decepció perquè hauria preferit rebre un regal útil, per exemple colors per pintar, ja que en gastava molts.

El curs següent vaig canviar de classe i per sorpresa meva observo  que la senyoreta escriu a la pissarra Problema. En veure aquesta important anomalia, una altra s’hauria quedat quieta al seu lloc, però no, considerava que ho havia de saber i vaig anar a dir-li: “Senyoreta, ha posat una lletra de més!” “Quina?” preguntà. Responc: “La erra; hi ha una erra de més. S’escriu poblema.” Mira, la seva reacció no va ser tan espectacular com la del mossèn, però quasi; es va quedar que no sabia què dir. La veritat és que vaig pensar que la nova professora en sabia poc, d’escriure, perquè jo tenia tota la confiança dipositada en donya Magdalena i considerava que qui ho feia bé era ella. A partir d’aquell dia vaig pensar que la forma d’escriure era una cosa aleatòria, que se’n podia fer de més i de menys.

Vaig anar a catequesi a l’església del Sant Esperit ―actualment Catedral de Terrassa―, que va ser on vaig fer la comunió i, sense saber com, diria per art de màgia, em vaig aprendre de memòria tot el catecisme. Fins i tot tenia ganes de poder-lo ensenyar als altres, com feia la meva germana set anys més gran que ensenyava doctrina a l’església de la Sagrada Família.

Com a curiositat he de dir que a la classe de pàrvuls hi havia un noi d’una edat semblant a la meva, en Bartolomeu, i desconec per què es va incorporar també tan tard a l’escola. La sorpresa va ser que després de matricular-me per fer el cinquè curs de batxillerat en una acadèmia de Terrassa em trobo que el professor de matemàtiques era en Bartolomeu amb qui havia estudiat.

  Es possible que aquesta crònica encara resti oberta, perquè se de persones que van anar a  estudi en aquest centre i potser alguns d´ells  ens  podríen explicar  les seves vivències.