Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

La infermera rural i el fantasma Jordi

 

Un dia que buscava una fotografia d’anys enrere, vaig trobar-ne un parell que em van evocar una vivència bastant singular que ara explicaré.

Era l’any 1988 quan des del Col·legi d’Infermeria de Girona em van demanar si volia fer la substitució del practicant senyor Moisès Ramírez, infermer o ajudant tècnic sanitari (ATS), que exercia a la Bisbal d’Empordà en el que era l’Assistència Pública Domiciliària (APD). Vaig acceptar la proposta i una amistat em va proposar que podia estar-me en un habitatge que tenien com a segona residència a Cruïlles, prop de la Bisbal.

Amb el mapa a les mans vaig arribar a Cruïlles seguint la via més curta des de Terrassa. Era ja de nit quan vaig arribar al poble, aparco el cotxe a la plaça principal i no vaig veure ningú fins que em vaig presentar a la fusteria on m’havien dit que anés perquè m’acompanyessin allà on havia d’allotjar-me. La senyora ja m’estava esperant i em va dir: “Anem, t’acompanyo a la casa”.

 

Sense llum

Caminem uns metres i s’atura davant d’una porta gran que va obrir amb una clau també de grans dimensions. Prem l’interruptor per obrir el llum i exclama: “Ara sí que l’hem feta bona! No hi ha llum! Segurament que han caigut els ploms. Espera, que vaig a casa a buscar una espelma”.

Una clau semblant a la de la casa de Cruïlles (clau de Francesc Massana)
Una clau semblant a la de la casa de Cruïlles (clau de Francesc Massana)

En tornar i encendre l’espelma va poder confirmar el diagnòstic inicial: havien saltat els ploms. “El problema és que precisament avui el meu marit no tornarà a casa fins molt tard i jo no sé com arreglar-ho”, va comentar.

A poc a poc pugem escales amunt fins a arribar a un recinte espaiós que vam creuar amb la flama de l’espelma fins que vaig deduir que estàvem a la cuina menjador. Tot seguit, em porta a una altra cambra també gran que era on havia de dormir aquella nit. De la resta de la casa em va dir: “Ja la veuràs demà de dia”.

No sabia on era

La vaig acompanyar a baix, vaig tancar la porta per dins i, espelma en mà, vaig anar a l’habitació. No havia sopat i tenia gana; a més, m’havia oblidat de preguntar-li on era el lavabo, però a part d’aquests inconvenients el que més m’inquietava era el desconcert que sentia, estava submergida en la incertesa més absoluta provocada per la desubicació perquè no sabia on era; desconeixia tant el que hi havia fora de la casa com a dins. Només sabia que era molt gran perquè disposava de dotze llits.

El silenci era absolut, només sentia de tant en tant la remor d’alguna au nocturna que incrementava la sensació d’estar en un indret poc poblat. No sabia què fer: si dormir vestida o posar-me la camisa. Vaig optar per desvestir-me, però no agafava el son de cap manera fins que al final em vaig adormir. De bon matí, tan bon punt va començar a clarejar, em vaig aixecar i vaig sortir al carrer per investigar el terreny i vaig descobrir que una paret de la casa donava a la plaça de l’església. Torno a casa, faig un recorregut per les dependències de la caseria i sense perdre més temps em vaig dirigir al consultori.

Més tard, vaig parlar per telèfon amb els propietaris per dir-los que estava instal·lada.

─Rosa, sí que ho sentim. Quina mala sort trobar-te sense llum, i doncs, què vas fer? ─em van dir.

─Res. Mira, em vaig ficar al llit respirant fondo.

L’aventura els va fer riure i tot seguit em diuen:

─Has vist el fantasma Jordi?

─No. De quin fantasma parleu?

─Sí, del d’en Jordi. En aquesta casa hi viu un fantasma que es diu Jordi.

El que em faltava per saber! Si aquell casalot per ell mateix ja imposava, a sobre hi vivia un fantasma, que d’espai en tenia de sobres.

Construeixo un fantasma

A la planta baixa de la casa hi havia un recinte molt gran que possiblement havia sigut l’estable o un lloc per tenir-hi animals. En aquell moment l’espai estava arranjat de manera que feia la funció de sala d’estar, equipat amb diversos sellons de vímet.

Vaig posar uns quants d’aquests sellons l’un sobre l’altre i els vaig tapar amb un llençol blanc i en un cartró a l’extrem d’un pal que sostenia hi vaig escriure: “Soc en Jordi”. Vaig fer-li una fotografia i vaig enviar-la per correu postal a la família de la casa. Encara ara riuen d’aquell acudit que, com han explicat diverses vegades, havien trobat tan graciós.

El fantasma Jordi de Cruïlles (muntatge i imatge de Rosa M. Masana)
El fantasma Jordi de Cruïlles (muntatge i imatge de Rosa M. Masana)

La meva reacció

Mentre escric aquesta experiència i recordo algunes de les coses que em van dir llavors les meves amistats ─“jo no m’hi quedo pas”, “jo me’n vaig escopetejada”, “no sé on hauria anat, però hauria sortit d’allà de seguida”, “ni pensar-ho, de quedar-me en un lloc com aquell”─ és lògic preguntar-se com va ser que jo m’hi quedés, tot sobreposant-me a aquella insòlita vivència.

Curiosament la resposta l’he trobat en la representació dels Pastorets. Quan tenia cinc, sis i més anys, per Nadal anava a veure els Pastorets i després sovint jugava a imitar en Bato i en Borrego, dos dels personatges que més em feien riure. Una vegada, en plena pantomima d’en Borrego, que bevia més del compte, vaig acabar rodolant escales avall del pati de casa.

Fins aquí tot normal, coses de criatures; el que potser no va ser tan normal és que un dia que estava morta de por dins del llit perquè em venia al cap el dimoni dels Pastorets, no se’m va acudir res més que parlar amb ell. Li vaig dir “dimoni, vine’m a veure”, però el dimoni no apareixia. I jo que hi tornava: “Dimoni, vine, que et vull preguntar per què ets tan dolent”. Res, ni rastre d’ell ni d’olor de sofre.

Finalment vaig optar per dir-li que li donaria una fària de les que el meu germà Marià, amb qui ens portàvem divuit anys, tenia al menjador de casa en una capsa sempre a punt per fumar. És també curiós que essent tan petita ja utilitzés el mètode de la contraprestació: jo volia que el dimoni m’expliqués d’on li venia la maldat, perquè no ho entenia, i a canvi jo li donaria un cigar.

Però no hi va haver manera que es presentés aquell personatge que tenia banyes i cua i anava vestit de negre i vermell, ni tan sols em va donar cap explicació, per la qual cosa vaig arribar a la conclusió que el dimoni o bé no existia o bé era un gran covard, incapaç de donar la cara.

De fet, per resoldre aquells dubtes existencials em van servir les paraules del meu pare, que diverses vegades m’havia dit: “La por se la fa un mateix”. Vaig fer algunes pràctiques en aquesta línia que ara seria llarg d’explicar, però diria que aquell aprenentatge possiblement va ser el que em va ajudar a superar aquella insòlita situació una vegada ja era adulta.

Podem observar a la fotografia que al costat hi tinc un ram de flors. Doncs bé, no recordo si eren només per decorar la casa o per oferir una contraprestació al suposat fantasma, tot i que sabia que no existia, o potser sí, sobretot si un mateix el creava en la seva ment, com deia el meu pare.

 

Asseguda a la porta de la casa encantada. (Imatge M. Carmen Cabo Téllez)
Asseguda a la porta de la casa encantada. (Imatge M. Carmen Cabo Téllez)

Leave a comment

name

email (not published)

website