L’aiguardent és una beguda alcohòlica que s’obté mitjançant la destil·lació del vi o per fermentació de diversos cereals i hortalisses rics en sacarosa i també de la canya de sucre, tot i que aquesta és més usada per fer rom.

Per aconseguir els anisats, més aromàtics i dolços, s’hi afegeix matafaluga (Pimpinella anisum), fenoll (Foeniculum vulgare)  que tenenien la virtut d’actuar com a tònic estomacal i antiflatulent.[1]  Però no solament aquestes plantes eren emprades, també  hi havia qui hi posava  donzell, centaure, sàlvia, hisop, nou moscada,anís estrellat, vainilla, lliri Florèn, cúrcuma, canyella de Ceilan, quina, pell de taronja, llimona d’entre d’altres, així ho explica l’article: La producció d’aiguardent a Catalunya i la seva relació amb la Guerra de Sucessió, publicat al Butlletí Noticea, també entre d’altres podem observar com el interessos econòmics  poden derivar envers a conflictes inesperats.

Els farmacèutics en les seves fórmules magistrals usaven aquests tipus d’herbes i també eren força venudes pels herbolaris.

Anys enrere, per destil·lar l’aiguardent s’emprava l’alambí, anomenat també comptagotes, i es diu que aquest estri va ser introduït a terres catalanes per Arnau de Vilanova i Ramon Llull, prèvia lectura de documents àrabs. Perquè el producte resultant de la destil·lació fos considerat aiguardent havia de tenir entre un 30% i un 59% de graduació.

Aquest text parteix de la localització, a l’Arxiu Municipal de Palafrugell, d’un document datat el dia 22 de juny de 1749 tramès a l’Ajuntament pel governador de Girona,[2] que feia saber que la Reial Hisenda havia d’ingressar 86.828 rals, o sigui 2.170,7 pessetes, corresponents a un octau dels beneficis obtinguts per la venda d’aiguardent al municipi. Per tant, del 92% restant ens surten 24.963,05 pessetes.

S’hi diu que calia abonar aquesta quantitat encara que no hi hagués hagut venda i la recaptació s’hauria de repartir “entre todos los vecinos y terratenientes del municipio sin ninguna excepción de personas, ni que sean eclesiásticos”.

El pagament de tributs per l’aiguardent venia de lluny, perquè l’any 1700 va ser publicada una cèdula sobre l’arrendament d’estancs d’aiguardent, en què s’establia que aquest negoci havia de ser gestionat per persones de confiança del municipi. L’any 1731, amb motiu d’abusos derivats de la ingesta d’ aquesta beguda se’n va prohibir l’elaboració, però es deia també que la interdicció no va tenir efectivitat. Novament l’any 1760 un decret en va tornar a prohibir la venda, ja que la destil·lació casolana era una pràctica difícil de controlar. Potser d’aquí ve que en algunes masies encara hi podem veure alambí de coure, ja amb una funció decorativa.

També havien existit algunes fabriques d’aiguardent fals, es deia que era fet d’orujo o brisa que preparaven amb aigua i desprès n’extreien una cinquena essència, aquesta  no era com la del vi pur, ocasionant un descrèdit i una ruïna pel comerç. Una altra manera de manipular aquest producte era no respectant les mides dels contenidors per transportar aquest licor. Font: Caixa de correspondència municipal de Palafrugell  17-7-1770.

Una reial ordre de l’any 1904 va regular de manera força efectiva la venda de licors, perquè un any després, el 1905, va ser fundada la Fábrica de Licores, on també es va establir que cada ampolla hauria de sortir de fàbrica amb el seu corresponent precinte d’impostos. Una estudiosa del tema que tractem considerava que si bé es va atribuir a aquest impost un benefici moral per a la ciutadania, en el fons acomplia la funció de recaptació.[3] Segons una nota publicada a la premsa francesa l’any 1883, s’esmentava que a les begudes alcohòliques se’ls aplicaven setze tipus d’impostos, sense concretar l’import a pagar. Actualment el percentatge que s’aplica a les begudes alcohòliques, l’anomenat import sobre el valor afegit (IVA),  és del 21%.

A Palafrugell hi hem localitzat dos establiments que elaboraven alcohols, un d’aiguardent i un altre d’anís, però no podem descartar que algú més n’hagués fabricat encara que fos a baixa producció.

És sabut que a les viles de l’Escala, Sant Feliu de Guíxols i Roses, on hi havia ports marítims, havien elaborat aiguardent en quantitat moderada, a diferència del que feien algunes ciutats vitícoles tarragonines com Reus, Vilafranca del Penedès, Valls i en especial també la fàbrica d’anís El Mono, a Badalona (1870).[4] Una gran part de la producció anava destinada a l’exportació.

Pel que fa a Palafrugell, una nota publicitària ens dona a conèixer que l’any 1883 existia una fàbrica d’aiguardents, propietat de José Simón y Compañía, al carrer de l’Estrella número 10.[5] Desconeixem si les normatives de fabricació van influir en l’esmentada companyia perquè tirés endavant el negoci, perquè la seva publicitat data d’un curt espai de temps.

En una altra nota publicada a El Distrito del dia 2 de juny de 1895, hi consta que els senyors Girbal i Serra elaboraran l’Anís Palafrugellense, del qual es comentava que tenia una qualitat superior a altres anisats. Una particularitat d’aquesta empresa és el fet que van voler posar a les ampolles d’anís etiquetes al·legòriques a les feines que es practicaven en aquell moment en la indústria surotapera.

Pel que fa a establiments de venda d’alcohols en un període que va de l’any 1957 al 1914 en podem presentar alguns que havien estat regentats per dones —no vàrem registrar els que tenien als homes com a titulars—.[6] Eren els següents:

Anna Bussot l’any 1892 regentava amb el seu marit la Cervecería del Centro, anomenada cal Pallo. També hi havia les taverneres de Catalina Dalteyo (1857-1871), de Magdalena Ferré, 1857 i d’Antonia Vila (1902-1912). Sovint la taverna i botiga de queviures amb venda de licors formava part del mateix immoble.

L’any 1898 J. Juanola tenia un establiment o estanc de tabac i un altre de licors al carrer Raval Inferior, núm. 1 i a plaça Nova, 2.

Uns anys més tard, el 1909, amb motiu d’una inspecció podem saber que a la vila hi havien vuit bars, un d’ells el regentava Beatriu Frigola Soler. I a la premsa hi veiem que l’any 1912 se’n feia publicitat de l’anís Criolla.

És possible que les persones que pertanyien al gremi dels taverners haguessin tingut algun tipus de problemes, fos per la venda dels productes, pel pagament d’impostos, per competència deslleial, que també n’hi havia, segons alguns comentaris, sigui per la causa que sigui es va decidir crear una Unió de Taverners.  De aquesta associació en tenim constància per un document de l’Arxiu Municipal de Palafrugell, una cartilla amb el títol Estatutos de la Unión de Taberneros de Palafrugell. Imprenta P.Ribas de Palafrugell, 1926, que van ser elaborats, diu, per vetllar pels interessos de la corporació i protecció dels associats. S’hi concreta també que estaven excloses altres finalitats de caràcter religiós, polític o social. Tenien el local social a la plaça Nova, 9.

La comissió encarregada d’organitzar aquest gremi estava formada per Pere Deulofeu, Marian Llaone, Jaume Soms, Bonaventura Torroella, Emili Batlle, Josep Roure, Salvador Isern, Joan Busquets, vídua d’Evarist Rius, Joan Oliver i Jaume Bofill. L’import d’ingrés a la Unió era de 25 pessetes i la quota anual de 10 pessetes.

Els esmentats estatuts constaven de 13 capítols. En un s’esmenta que cada any s’havia de fer dues assemblees d’assistència obligatòria, excepte per causes justificades; altrament el soci seria multat. Amb data 7 de juny de 1926 els estatuts van ser presentats al Govern Civil de Girona.

Per finalitzar presentem un comentari de caràcter humorístic publicat a la premsa, que a la vegada està relacionat amb l’aiguardent: “El día 7 de este mes se perdió una media de Algodón rayada, si alguna persona la hubiese encontrado hará favor de entregarla en la Administración del Aguardiente de esta Ciudad.”

Notes

---