Amb aquest relat vull explicar-vos dos fets que m’han succeït recentment. Tots dos tenen relació amb la mitologia grega, m’han fet reflexionar i a la vegada plantejar-me la pregunta de si els mites són només mites o si són dipositaris de contingut històric real encara que amb una forma abstracta i potser una profunditat major que la que podem entendre.

Tal vegada la mitologia va ser un dels primers mecanismes narratius que ajudaven a elaborar una idea del lloc on es trobava l’ésser humà, les forces (conegudes o no) que l’influïen, el destí i el paper dels déus. La mitologia devia ser, potser, un primer pas cap a la culturització.

L’experiència que ara explicaré va començar amb l’assistència a l’acte de presentació d’un llibre. A la pantalla de projecció hi havia exposat un logotip format per un cap de Medusa expel·lint aire per la boca, era la simbòlica Medusa de la mitologia grega. La imatge possiblement em va estimular la curiositat per revisar aquest mite i fer-ne una crònica amb la intenció de publicar-la.

Es diu que del cap del déu Zeus, pare de tots els déus i sobirà dels homes, en va néixer la deessa Atena, que era bonica i posseïdora de la saviesa i de la veritat, a més de tenir potestat sobre la guerra. D’aquí que la veiem representada amb una llança i un escut on tenia gravat el cap de Medusa lliurat a la deessa per Perseu, l’heroi que havia aconseguit donar-li mort. La imatge de Medusa encara tenia poder sobre els enemics durant les batalles.

De les cerimònies per retre culte a la deessa Atena i dedicar-li ofrenes al panteó de l’Acròpolis d’Atenes, se n’ocupava una sacerdotessa que, es deia, era d’una gran bellesa, plena de gràcia i de cabells sedosos, fet que ocasionava que tothom en quedés encisat. Fins i tot se’n va enamorar el déu Posidó. Posidó possiblement estava ressentit perquè després que s’haguessin fet votacions, per només un vot el Panteó va ser consagrat a la deessa Atena, més votada per les dones, a les quals a partir de llavors no se’ls va permetre tornar a votar. Si les votacions les hagués guanyat Posidó avui Atenes no seria Atenes sinó Posidònia. Els romans més tard el van anomenar Neptú, déu del mar, de les aigües en general, de les tempestes i dels terratrèmols. És portador del trident i el podem veure esculpit en diversos llocs.

La sacerdotessa d’Atena, com hem dit, tothom que la veia se n’enamorava, però ella pel fet d’estar al servei d’Atena no li era permès unir-se a cap pretendent perquè per ser digna d’aquesta feina se li exigia que preservés la virginitat. Posidó, com a déu que era, res se li podia negar, per la qual cosa va anar al Panteó amb la intenció de posseir la sacerdotessa. Ella s’hi va resistir, però va ser inútil perquè a sota mateix dels peus de la imatge d’Atena, de dotze metres d’alt, la va fer seva. Aquesta violació provocà que la jove perdés la capacitat d’actuar com a sacerdotessa i Atena la va castigar convertint-la en l’ésser més esgarrifós que pogués existir, una medusa, no de mar sinó de terra, en una Gorgona. Dels seus cabells li van créixer recargolades serps, dels ulls sortits de les òrbites n’emanaven guspires de foc, la pell se li va escamar, li van créixer ullals punxeguts, tenia la llengua sortida, les mans de bronze, unes ales d’or i un cos totalment deformat. Rere aquest aspecte que recordava el dels morts que no havien estat enterrats, va desenvolupar el poder de convertir en pedra les persones que la miressin. El fet de tenir el poder de petrificar o convertir algú en estàtua de sal ja apareix en altres tradicions culturals.

Van manar fer-la matar, però ningú ho aconseguia perquè al mirar-la restaven petrificats. Per evitar aquests mals va ser desterrada a una illa llunyana fora de la terra coneguda on també vivien dues altres Gorgones. Finalment va ser el semidéu Perseu que —ajudat per Hermes i també Atena, que el van equipar amb unes sandàlies voladores, cosa que el feia invisible, i l’escut i l’espasa d’Atena— va poder arribar a aquell lloc remot i amb l’estratègia de caminar cap enrere la va decapitar. Medusa estava embarassada de Posidó i de la sang que li va brollar del coll nasqué Pegàs, el cavall alat, i Crisaor, home de l’espasa d’or.

Reflexionant sobre aquests fets, vaig considerar que la deessa Atena hauria d’haver castigat el déu Posidó pel que havia fet, ja que era el culpable de la tragèdia de Medusa i qui sap si aquella transformació que es deia que havia provocat Atena, no hauria pogut ser deguda al fet que Posidó fos portador d’algun bacteri que produís l’efecte orgànic destructiu. No ho podem saber, però és evident que Posidó va ser el responsable d’aquell acte.

Tenia escrits més de tres folis amb bastant de contingut amb algunes dades obtingudes de l’hemeroteca i em vaig decidir posar-me novament a escriure una tarda abans d’anar, al vespre, a un sopar d’antics companys d’estudi. Faig un breu incís per comentar que de petita havia sentit als de casa dir que no era bo jutjar els altres sense posar-nos a la seva pell. Sembla estrany com les bones paraules es puguin oblidar tan fàcilment perquè després de conèixer la història de Medusa, aquella tarda que estava escrivint vaig carregar les tintes contra Posidó, vaig jutjar la seva conducta que tenia molt a desitjar i no vaig dubtar gens a escriure el que pensava. Em vaig atrevir amb un déu!

Cap al tard d’aquell dia de novembre vaig arreglar-me per anar a sopar amb companys a un restaurant de Girona i la veritat és que em feia molta il·lusió. Des de casa al restaurant hi ha uns quaranta quilometres i en sortir plovia de manera suau, però al cap d’uns deu quilòmetres la tromba d’aigua que va caure va ser espectacular, impensable ara que plou poques vegades. El parabrisa no aconseguia retirar l’aigua dels vidres i de sobte em trobo fora de l’asfalt, que per sort era planer. Vista la perillositat d’aquell temporal vaig recular per allà on havia vingut i vaig avisar als companys que l’aigua va fer-me desdir d’anar a sopar.

Avui dia 17 de gener de l’any 2020 he vist a la pàgina de meteorologia de la Ajuntament de la Bisbal que el dia que havia d’anar a la trobada de companys, el 22 de novembre del 2019,  van caure en el decurs de tot el dia 34,0 l/m2 d’aigua de pluja. El riu Daró baixava en tota la seva extensió.

Era la primera vegada que una tempesta m’ha fet desdir d’assistir a una festa i ves per on vaig relacionar aquest fet amb una possible revenja del déu Posidó, que té el domini sobre totes les formes d’aigua, perquè la manera com plovia, a bots i barrals, era poc normal. Amb tot vaig pensar que podia estar agraïda que no hagués passat res greu.

Tres o quatre dies després d’aquest fet vaig continuar llegint llibres sobre mitologia per completar el text i en un deia que la deessa Atena sentia gelosia de la sacerdotessa, perquè era més atractiva que ella, motiu d’aquell càstig. Si bé tenia clar que algunes persones eren objecte de la gelosia, mai hauria pensat que també en tenien els déus, tot i que, ben mirat, som fets a la seva imatge i semblança. Amb tot jutjava malament la seva conducta perquè Atena és la deessa de la saviesa i de la veritat. Altra vegada vaig oblidar els bons consells.

Vaig desar el text a l’ordinador i després de fer un recés, el torno a obrir i si bé a l’escriptori hi havia la icona del fitxer, a l’obrir-lo van aparèixer els quatre folis en blanc. Mai m’havia passat res semblant! El vaig buscar per tots els racons informàtics que coneixia, incloent-hi la paperera, i res, no hi eren. Preguntant em van dir que hi ha un programa que pot recuperar informació de fitxers extraviats, però finalment vaig decidir deixar córrer l’article. (1) Amb tot em va quedar el neguit de voler explicar aquests fets i fer-ne un comentari.

No puc deixar de treure importància a aquestes dues situacions vinculades, i el primer que em surt dir és que demano disculpes als déus Posidó i Atena per haver tingut la intenció d’esbombar el meu desacord per la seva conducta, conscient que soc desconeixedora dels profunds ressorts que mouen tots els esdeveniments del món que actualment em toca viure. Estic condicionada a pensar en termes de dualitat com el de decantar-me pel bé i rebutjar el mal, dono més crèdit a la plenitud i transcendència de l’esperit que no pas a les forces de l’obscuritat.

Però també sabem de la fal·làcia de les dues polaritats que en el fons són una sola cosa i només varien en intensitat o grau. Per exemple hi ha el pol del bé com a continuïtat del pol del mal, el de la veritat i la mentida, el de la salut i la malaltia, l’amor amb l’odi, el conscient i l’inconscient, el llot oposat al nenúfar, la bellesa que pot anar a l’altre extrem i convertir-se en Medusa, la realitat i la fantasia, la vida i la mort…

Aquesta experiència per a mi ha tingut la seva rellevància perquè ha pres forma un dels criteris expressats pels pares, els n’estic agraïda. També considero que la irrupció gairebé espontània d’un aiguat i una pèrdua inesperada de documents han fet que centrés la meva atenció en un tema que és barreja de mites, fantasies i supersticions, d’aquelles coses que són poc demostrables, en contraposició als efectes del logo i de de tot allò que té consistència, que podem palpar, veure i experimentar i que a la vegada és comunicable als altres.

La interpretació dels conceptes que ens pot transmetre la medusa són molt amplis i a la vegada poder ser extremadament complexos, en especial si li busquem una vinculació de contingut psicoanalític, tot que en ocasions aquests atributs donats al subconscient  dels humans, també s’hi troba amagat quelcom del terreny del mite,  per aquest motiu faig l’ enllaç al text de la secció  Dalimaties titulat Galina dentata publicat al Periodic independent del dia 28 de abril del 2015 i donada  la seva complexitat  conceptual que ho avarca tot i per ser, diguem-ne  una forma  de Galimaties  és motiu que l’hagi trobat d’interès.

Nota

(1)  Relacionat amb l’escriptura invisible , fa poc  vaig  veure un llibre escrit per  Pep Vila i Èrika Serna titulat  Receptes i remeis de Pelegrí Estiu, editat per Quaderns de les 7 Sivelles, 2006,  exemplar a l’ Arxiu de Palafrugell.  Mentre me’l mirava  vaig veure  un fragment  que deia: Es com si hagués escrit amb “vidriol del romà” o  tinta simpàtica  que fa un traç invisible  però que es pot recuperar emprant un reactiu. Vaig pensar  que la informatica  hauria de disposar  quelcom  de semblant.

La Medusa amb el coll seccionat i el naixement de Pegaso i Crisaor. Imatge Rosa M. Masana