Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
Por regla general y hasta el momento, las personas nos caracterizamos por la capacidad de agruparnos para hacer actividades, disfrutar de la compañía y divertirnos, de aquí que seamos empáticos y solidarios con las alegrías y el dolor de nuestros compañeros de vida.
Comprendemos más intensamente el dolor de los demás en el supuesto que hayamos sufrido algún tipo de enfermedad parecida a la que padece otra persona, aunque no se trate de un familiar directo. Esta situación la podemos estar viviendo actualmente y es lógico que nos sintamos movidos por la empatía con las personas que luchan por la vida y que puedan tener desenlaces ausentes de calor humano.
En base a esta reflexión, comentar que durante estos días del reinado del
Sucedió en el año 1973 mientras estudiaba segundo curso de enfermería y realizaba mis prácticas en una unidad de hospitalización de medicina interna, dándose la circunstancia que una auxiliar de clínica fue contagiada de tuberculosis pulmonar (TP) durante las atenciones que procuraba a un enfermo, hecho que ocasionó un estado de alarma en toda la unidad asistencial.
Por este motivo a los profesionales nos hicieron una revisión médica, para descartar otro posible contagio. Personalmente el test de Mantoux dio positivo y la exploración radiológica mostraba una lesión de TP en la zona apical del pulmón izquierdo. Cuando el doctor me comunicó el resultado entré en pánico y la primera imagen que elaboró mi mente fue la de verme en el Sanatorio Antituberculoso de Terrassa.
Vi la radiografía y el doctor me mostró la imagen indicativa de una caverna situada por debajo de la clavícula, creo recordar del lado izquierdo, y a la vez solicitaba una segunda exploración radiológica consistente en una tomografía, exploración que en aquel momento se hacía manualmente en secciones o planos pulmonares.
Recuerdo que este trance me aconteció un sábado al mediodía después de prácticas cuando la mayoría de mis compañeras de estudió ya habían salido de la escuela para disfrutar del fin de semana.
Con el uniforme de alumnas, izquierda Rosa M. Masana al lado Chari Pineda
Al salir de la consulta lloré desconsoladamente, sentía un estado indescriptible de agobio y veía como todos mis proyectos vitales se podían truncar en un momento. En este estado de desolación tuve la suerte de coincidir con la instructora de prácticas M. del Carmen Nogués,(1) que muy comprensivamente me dedicó palabras de ánimo y consuelo, hecho que le agradecí y siempre he recordado.
El lunes me presenté al servicio de radiología y me hicieron la tomografía. El tiempo de espera de los resultados fue interminable. Finalmente, no sé cómo expresar la alegría que sentí, cuando me informaron de que se habían confundido, que la supuesta lesión pulmonar era inexistente, que se trataba de la “falsa caverna del estudiante”, consistente en una aparente lesión formada por estructuras orgánicas confluentes similares radiológicamente a una lesión por TP. Interpreté este repentino y revertido advenimiento casi como un auténtico milagro, si tenemos en cuenta el índice estadístico de este tipo de falsa manifestación patológica.
Los seres humanos no podemos sufrir por todo lo que les ocurre a nuestros compañeros de vida, pero sí que tenemos capacidad para comprender sus angustias y penalidades, más aún cuando alguien ha sido víctima de una sentencia diagnóstica del amplio abanico de enfermedades de los siglos XX y XXI que van surgiendo gradualmente.
M.Carmen Nogués a la derecha junto con Mercedes Outes
Después de transcurrir unos días des de que escribí este relato, revisé unos álbumes y encontré dos fotografías que estaba presente M. Carmén Nogués junto con otras compañeras, todas docentes de enfermería. Al verla sentí satisfacción y ahora he considerado a bien adjuntarla en esta página, espero que así sea para todas.
En la parte posterior constan escritas palabras de coraje y me desean lo mejor para la escuela de enfermería en la que estaba ocupaba, la firmaban: Margarita Peya (3), Pilar Vilagrasa, M. José Martínez, M. Carmen Nogués, Marga Barberà, Esperanza Ballesteros (2), M. Notirol y dos más que no interpreto bien el nombre.
Posiblemente la imagen corresponde a un congreso de enfermeras docentes, M. Carmen Nogués es la quinta de la izquierda y a continuación le sigue Rosa M. Masana, servidora.
M.Carmen Nogués ha desarrollado una gran actividad en Tarragona, puso en marcha el Colegio Oficial de Diplomados en Enfermeria de esta provincia, asi como la Escuela Universitaria de Enfermeria (URV) del sector Campus de Tarragona en la que ejerció tambien de profesora.
Participo en la ponencia elaborada conjuntamente con M.F. Jiménez, titulada: Experiencia de formación ético-legal en una Escuela de Enfermería. Speech at the Congress, Congreso Nacional Enfermería y Comunidad Europea, Zaragoza, 1992. Solo citamos algunas de las actividades que nos son conicidas.
(2) Esperanza Ballesteros Pérez es profesora de la Escuela Universitaria de Enfermeria de la Universidad de Barcelona. He localizado en Internet uno de sus trabajos en equipo titulado: Aproximación a un servicio de atención domiciliaria (SAD) 2005 que fue galardonado con el Premio de la Sociedad Española de Enfermeria Geriátrica y Gerontologia. Santiago de Compostela.
(3) Margarita Peya es directora d la Escola Universitaria d’Infermeria de la Universitat de Barcelona situada al recinte hospitalari de Bellvitge. En motiu del 25 anys de la escola respon a diverses preguntes que li van fer (18-2-2003)
Hoy 27 de abril es el dia de la Patrona de Catalunya, un dia de celebraciones familiares pués a muchas niñas de Catalunya se les ha puesto en nombre de Montserrat, el mismo que la Virgen y la montaña.
Una amiga con motivo de un dia de celebración me ha enviado por correo electrònico un vídeo de nombre la ‘Moreneta’, así llamamos a la Virgen cariñosamente . La letra y la música hacen que te emociones al escucharla.
Explicava también que estaba deseosa de poder subir al monasterio de Montserrat tan pronto como le fuese posible , más aún ahora que estamos en primavera.
Esta nota y dadas las circunstáncias de encontrarnos retenidos en los hogares nos ha dirigido a localizar otra expresión de sentimiento humano, tun anhelo de estima y de amor ue se transforma en algo no deseado, en una pesadilla.
El dia 12 de març del 2020 tenia hora a l’Arxiu Municipal de Torroella de Montgrí, ja que l’arxiver m’havia dit que millor concertar la cita perquè hi havia poc espai disponible a la sala de recerca —de fet aquell matí hi havia sis o set persones.
Representació de la angunia del matí 12-3-2020
Vaig sortir de bon matí de la Bisbal i el sol començava a despuntar, quan al cap d’una estona que circulava amb el cotxe vaig adonar-me que el cel era ple de deixants, els rastres de condensació dels avions comercials. El cel estava bigarrat d’aquestes línies blanques que es creuaven entre si pujant, baixant i algunes en línia recta, ben bé com si de l’aeroport de Girona n’hagués sortit un festival aeri deixant les respectives esteles. Els deixants en comptes de desaparèixer s’anaven obrint i ampliant la superfície.
Anava badant mirant l’espectacle atmosfèric —per a mi no era nou perquè l’he vist moltes vegades pel Baix Empordà— i quan vaig arribar a la rotonda de Verges en lloc d’agafar la carretera que va a Torroella, vaig girar cap a la carretera que porta a Roses. Després de fer diversos quilòmetres i observant aquell fenomen atmosfèric vaig entrar en un poble per poder fer el canvi de sentit.
Llàstima que no vaig poder aturar el cotxe per aquella carretera tan estreta que arriba prop del pont del Ter de Torroella; em delia per fer una fotografia a la muntanya del Montgrí perquè del seu darrere sortien diversos deixants blancs com si fos un ventall d’aquells estels de condensació, com en diuen, la qual visió em feia pensar que el Montgrí semblava l’estàtua de la Llibertat dels EUA. Si hagués fet la fotografia hauria estat digna de presentar a concurs.
Cel a primera hora del matí a Torroella de Montgrí
Tenia pensat que aquell dia en sortir de l’arxiu aniria a dinar al restaurant del club de golf que està en una de les sortides de Torroella, però quan vaig veure que el cel era tot gris, que tenia un gris plom, vaig decidir no fer-ho. Potser em vaig suggestionar i sé que algú pensarà que són manies meves, però la realitat era que l’atmosfera s’havia tornat densa i em feia la impressió que em mancava l’aire per respirar. Vaig experimentar allò que col·loquialment en diem un mal rotllo.
Una vegada a casa vaig fer el dinar i la meva intenció era anar més tard al supermercat, però vaig veure que l’atmosfera encara era més densa que al matí, motiu pel qual em vaig desdir d’anar a comprar, pensava que era millor estar a casa i anar a fer la compra l’endemà dissabte. Com a fet curiós al vespre vaig encendre la TV per mirar les notícies i veig que Pedro Sánchez, el president d’Espanya, avisava la ciutadania que havíem de quedar-nos a casa sense sortir —el terme usat era que havíem d’estar confinats—, tot degut al fet que regnava un virus molt contagiós que donava símptomes semblants als de la grip però molt més infecciós.
De seguida vaig pensar que una de les causes d’aquella gravetat de què informava el president havia de estar potenciada, de segur, per la combustió dels motors que aquell divendres dia 12 expulsaven els avions a l’atmosfera —no es va dir res d’això que pensava n’era la causa; era el coronavirus—. Era la primera vegada que l’ordre d’un president del govern em feia quedar a casa resguardada, cosa que molt disciplinadament vaig fer, perquè veia que aquella atmosfera no ens podia fer cap bé.
La meva mare recorso em va explicar que l’any 1936, just abans de la Guerra Civil Espanyola va veure com una pluja d’estels queia del cel, he de reconèixer que no vaig donar masa importància al fet i potser degut que aquest era un fenòment que no tenia integrat n el meu imaginari.
Cel a mitja tarda del dia 12-3-2020 (R.M.)Cel a Palamós any 2021, amb menys estels ens recordava la muntanya del Montgrí
L’any 2018, en la publicació que anualment edita Estudis del Baix Empordà i amb motiu dels cent anys de l’epidèmia de grip (grippe) apareguda l’any 1918 i que va afectar tants països, hi vaig presentar un article que tractava del nombre de persones que van contraure aquesta infecció al municipi de Palafrugell. L’Arxiu de Palafrugell va fer breu un comentari d’aquesta edició i donava a conèixer el títol dels treballs presentats relacionats amb Palafrugell, publicat a la Revista de Palafrugell del novembre 2018.
Sovint succeeix que quan t’interesses per un tema és possible que posteriorment i sense fer cap més recerca en aquesta línia, apareixen dades relacionades amb el tema inicialment tractat. En aquest va passar això: que vaig localitzar més dades sobre l’epidèmia de grip d’altres poblacions del Baix Empordà i encara que la intenció no era fer un estudi exhaustiu sí que he enregistrat algunes dades dels municipis de la Bisbal, Palamós, Torroella de Montgrí, Sant Feliu de Guíxols i Girona capital. Una cerca més acurada ens proporcionaria més informació però el propòsit només ha estat presentar aquestes dades disponibles.
Com hem esmentat, sobre la grip de l’any 1918 a Palafrugell en varen fer un article. Aquell any la vila tenia una població de 8.746 habitats, van contraure la grip un 15,77% de la població i d’aquests van morir un 0,51%. Les dades van ser calculades a partir dels registres dels metges que van atendre els malalts a la seva consulta, però sabem que hi va haver ciutadans que no van anar al metge, per la qual cosa la xifra que ens donen els facultatius quant a infectats, donats d’alta i defuncions podia no ser real, tenint en compte que també havien localitzat altres fonts informatives. Pel que fa a la trajectòria que la infecció va fer a Palafrugell, donaven la dada que les defuncions per grip podria ser variable.[1]
L’any 1927 a la premsa local s’esmentava el fet que l’epidèmia de grip continuava decreixent, la qual cosa demostra que el virus de la malaltia amb les seves corresponents mutacions anuals va seguir convivint amb nosaltres; com sovint diem, va venir per quedar-se.
Revisades les actes de la Junta de Sanitat i documents de la correspondència municipal de l’Arxiu Comarcal del Baix Empordà corresponents a l’any 1918, sabem que una de les mesures adoptades per la Junta de Sanitat davant l’amenaça que la ciutadania fos contagiada, amb data 16 d’octubre del 1918 va ser cancel·lar fires i balls.
Un imprès publicitari de l’empresa alemanya Hartmann, fundada l’any 1818, comunicava a l’Ajuntament de la Bisbal que disposava d’aparells de fumigació i adjuntava també informació sobre com havien de ser usats els productes desinfectats per espargir amb el polvoritzadorHartmann. El preu era de 225 pessetes. Com que el document original amb el nom dels productes i com usar-los és poc llegible, hem considerat fer-ne una transcripció i presentar-lo en format de gràfic.
Productes per la fumigació (Gràfic Francesc Massana)
És possible que fossin diverses les empreses que en aquell moment van fabricar aparells i productes de desinfecció, perquè n’hem localitzat una altra que s’anunciava dient que disposava d’un aparell de fumigar Formogeno tipus II que costava 175 pessetes.
Altres productes també recomanats per fumigar era el formaldehid i el cresilol que consistia en un líquid incolor, càustic, insoluble en aigua i soluble en alcohol, glicerina i d’altres, tenia propietats semblants a les del fenol encara que era menys tòxic que aquest. Se sap que la crisolita unida amb sodi forma el cresilat de sosa, amb propietats antisèptiques, però succeeix que els cresols són molt irritants per a la pell i poden produir pertorbacions orgàniques importants. Els noms comercials d’aquest principi actiu són: àcid cresílic i cresilol tricresol. Si us interessa disposar de dades sobre productes desinfectants hi ha un treball molt interessant de M.E. Arcos.[2]
Palamós, pel fet de tractar-se d’un municipi marítim, una de les seves preocupacions per evitar l’epidèmia de grip era el control sanitari dels vaixells que atracaven al port. En una de les actes de la Junta Municipal de Sanitat del dia 21 de setembre del 1918 del Servei d’Arxiu de Palamós, hi constava que el batlle accidental Eladi Cateura juntament amb el director de Sanitat Marítima comunicaven que el pailebot Anna Maria amb matrícula de Palamós i procedent de Sette (França) portava un pacient amb grip. Consta també que Agustí Llorach va demanar permís per poder desembarcar i conduir a l’hospital la persona malalta, la Junta va donar el vistiplau i recomanava que el pacient fos degudament aïllat per evitar el contagi. Signaven aquesta autorització vuit persones.
La Junta de Sanitat de Palamós havia estat constituïda l’any 1901 i l’any de l’epidèmia de grip estava formada pels metges de la vila, el farmacèutic, el veterinari el responsable de Sanitat Marítima i el consignatari de bucs. Aquesta Junta el dia 16 d’octubre del 1918 es va reunir per tractar sobre aspectes relacionats amb la grip i van considerar que era de caràcter benigne però amb tot s’havia de fer el següent:
1- Fer que el veïnatge complís els articles 192, 193, 194 i 197 de les Ordenances Municipals, que entre d’altres tractava de la prohibició de fer cria d’animals domèstics en els punts que no reunien les condicions de capacitat i neteja.
2- Impedir els balls públics i seccions cinematogràfiques.
3- Que els cafès, tavernes, hotels etc. fossin desinfectats diàriament i a mesura que les circumstàncies ho exigissin.
4- La suspensió de les classes a les escoles publiques i privades com a criteri unànime de la Junta de Sanitat, encara que la grippe, així ho especificaven, consideressin que generalment no atacava els nens i que a la vila es desenvolupava de manera sortosament benigna, però que també podia presentar-se amb més capacitat de virulència.
A les actes del ple (1915-1919, p. 358) hi consta que José Gafas que tenia un càrrec municipal, demanava que li fossin gratificades a un empleat, les tasques que havia fet en atenció als difunts per grip a les diverses cases de la vila. Li van respondre que ho havien de consultar al director de Sanitat exterior.
L’edició de Marinada número 59 del mes d’octubre de 1918 complementa la informació dient que de Sette vingué el pailebot Anna Maria, que era d’en Pere Gutiérrez i que un dels tripulants va morir a França i l’altre vingué malalt —que és el que hem esmentat que van dur a l’hospital—; també que el metge de Sanitat Oresanz havia comentat: “Fins ara no havíem tingut epidèmia de grippe, talment com si el baf de vapor ens en precedís.”
A Marinada del mes de novembre es deia que a Barcelona la grippe feia estralls i que les contínues relacions amb la capital podien portar mals esperits, per la qual cosa es plantejaven trencar les relacions.
Una altra dada d’interès que aporta el setmanari és el llistat de persones conegudes que havien mort degut a la grip que van ser: Josep Pella i Forgas, Josep Morató, Marian Linares,[3] Mario Boet propietari de les Mines de Sant Joan de Palamós, Lluís Oliu. També van morir els mariners que eren a l’hospital i tres capellans de la parròquia, en Tinker, fill gran del gerent de la Corchera a Barcelona; Marina Casademont, esposa de Francesc Conchs; Josefa Ribas, esposa de Josep Ramió, Antoni Fontanet i la seva esposa i Eduard Palet. Quan semblava que l’epidèmia s’estava acabant, encara van morir més persones, entre ells Mateu Suñer i Eladi Soler (Marinada del desembre 1918)
El mes de gener de l’any 1919 Marinada deia: “L’hòrrida grippe que tants estralls ha causat, ens ha fet perdre a Martí Roger un dels directors de Marinada. També havia mort Josep Nadal, metge, Josep Peña, notari, Josep Marull, fuster i Antoni Montaner”. El febrer de l’any 1919 la mateixa premsa comunicava: “per raó del dol que senten moltes famílies es veia poc concorreguda la festa tradicional del Casino La Unión”.
De Torroella de Montgrí la informació que va restar enregistrada és minsa però, una que consta en una acta municipal del dia 31 d’octubre de l’any 1918 ens feia saber que l’inspector de Sanitat havia anat a una casa del barri de l’Estartit on havia mort un persona a causa de grip i que els altres membres de la família no presentaven signes de gravetat però amb tot els recomanava aïllament.
El consistori també destacava l’acte meritori que havia fet el reverent Juan Valls en prestar-se a acompanyar un difunt des del seu domicili al cementiri, perquè deien que el pànic s’havia apoderat dels habitants i només hi va haver un home i una dona disposats a fer el trasllat i enterrament del difunt. Els membres de consistori van agrair al reverent la seva actitud i van acordar donar testimoni de la seva acció al bisbe de Girona.
Consta que havia estat suspès per un termini de trenta dies sense treball ni sou, el vigilant del barri de l’Estartit que no havia volgut participar en l’acte de l’enterrament de l’esmentada persona que havia mort al seu domicili de grippe. Encara que disposem de poques dades de l’epidèmia a Torroella de Montgrí, amb aquest fet esmentat veiem que la població devia estar bastant atemorida per aquesta desconeguda malaltia.
Alguns autors, després de transcorreguts diversos anys de l’epidèmia de grip de l’any 1918 en van explicar quelcom, com ho va fer
Retall de premsa de l'any 1975
Serafi Romancos a Àncora del dia 6 de març de l’any 1975 que comentava “salvats els perillosos dies de febrer no podem cantar victòria” i esmenta que els ciutadans estaven desorientats i tenien confusió davant aquesta epidèmia que anomenaven grip o bé grippe, influença o encostije i de la ciència en deia que “no en donava cap esperança”, tret de les vacunes. Un dels inconvenients també era que l’any 1917 havien hagut de tancar l’hospital per manca d’ingressos, fet que vol dir que l’any 1918 no hi havia hospital a la vila.
Gerard Bussot i Liñon va publicar un article titulat “La terrible grip de 1918 a Sant Feliu de Guíxols” (Àncora, 22 de desembre del 1994, p. 17 i 18), on deia que l’OMS va prevenir a primers d’octubre que la grip d’aquest hivern podria ser molt virulenta i que predominaria la A/Shagndan H3N2 i que també hi havia risc de contagi per la A/Singapur H1N1 i la B/Panamà, així mateix esmentava que cada any, degut a processos gripals morien a l’Estat espanyol de 3,5 a 4 milions de persones i d’aquestes 250.000 a Catalunya. També afirmava que la malaltia va sembrar la mortaldat durant els anys 1889, 1918 i el 1957.
Quant a desinfecció deia que les façanes eren desinfectades amb “sublimat” rebaixat a l’1% i que també eren emblanquinades les parets, com també s’aconsellava rentar-se les mans. Donava dades del nombre d’afectats dient que entre el dia 19 al 25 d’octubre havien mort 30 persones amb una mitjana d’edat de 27,96 anys. I quant a dades més generals esmentava que s’havia contagiat un membre de la brigada i els doctors Vidal i Corominas i que des del dia 11 de setembre fins al 31 de desembre de l’any 1918 havien mort 118 persones.
La Junta de Sanitat de Girona per la desinfecció recomanava emprar els següents productes: Dissolució forta de sublimat al 1×100 i dissolució dèbil al 1×200, dissolució d’àcid frènic fort 50 gr, àcid tartàric 1gr, sulfat de coure fort al 5×100 gr. i dèbil al 2×100 gr. proporcions per diluir amb 1000 gr. d’aigua i depenent de la fórmula a aplicar. També per fer lletada (lechada) era usat l’hipoclorit càlcic clorurat (anomenat pols de gas) 5 gr. per cada 20 gr de calç, possiblement per emblanquinar les parets. Un altre producte era el formaldehid sublimat a l’1% o al 2%, sulfat de coure ferro, àcid fènic, clorur de cals, sofre, solució cresilar (zotal) i d’altres.
L’empresa de productes químics Lambiotte & Cie, amb seu a Bèlgica, presentava els seus productes dient que no contenien àcids ni metalls i donava a conèixer com s’havien de preparar alguns dels seus productes. Un d’ells consistia a posar una cullerada de sopa del químic escollit amb 5 litres d’aigua i era útil per usar-lo en escorxadors, quadres, peixateries, boscos, instruments de la indústria de l’alimentació, transport de persones i habitacions de malalts. Deia que no deixava cap olor forta o penetrant i que també podia servir per submergir la roba una o dues hores abans de rentar-la. Hem vist que la casa Vermorel subministrava formaldehid al 40% amb ampolles de litre i al preu de 250 ptes. Una nota deia que Capo i Navarro eren dues empreses especialitzades en fumigacions.
La brigada sanitària feia desinfeccions a les sales de l’hospital, en fàbriques, magatzems de mercat. El dia 3 de maig del 1918
Brigada de desinfecció, imatge feta a Terrassa que pot servir de model
l’inspector de Sanitat, per evitar com deia, “la propagació de l’epidèmia regnant”, va dir als brigadistes que un dia a la setmana desinfectessin les escoles i que prenguessin mesures profilàctiques als passatgers que arribaven a la ciutat. S’interessava també per la compra d’un aparell de desinfecció que havia demanat de la marca Hartmann que costava 225 pts. El consistori li va respondre que n’havien de parlar amb l’organització general de serveis sanitaris.
El mes d’octubre va ser creada l’organització benèfica sanitària que disposava de comissions a cada barri i parlaven d’habilitar un local per a l’aïllament dels malalts, més endavant juntament amb el president del col·legi de metges i l’inspector de sanitat es va fer una reunió per lliurar instrucció a les Juntes de Barris respecte als locals d’aïllament, mentre esperaven l’emissió de barraques (Actes 1918, p. 535, 547, 563). Alguns aspectes sanitaris eren gestionats per l’Instituto de Higiene de Alfonso XII de Madrid, entre els quals les peticions del sèrum antidiftèric per atendre les necessitats de la beneficència municipal. Comentaven que la febre tifoide era evitable igual que la verola, sabem també que al laboratori municipal disposaven d’una estufa que desinfectava per mitjà del calor i del vapor. Devia ser el que coneixem per autoclau d’esterilització.
Com a fets més singulars comentar que l’Ajuntament avisava els ciutadans que el dia 15 de novembre del 1918 havia finalitzat la Guerra Europea i que el dia 18 es volia celebrar el fet organitzant una festa amb ball públic de sardanes i engalanar la façana de l’ajuntament (acta, p. 576). Una altra curiositat va ser que el laboratori municipal va rebre per analitzar dos sobres que contenien un producte que el tècnic havia d’analitzar. El resultat va ser que en un hi havia anhídrid arseniós, conegut com a arsènic blanc, i l’altre, magnesi efervescent d’us comú. Un altre fet peculiar és que sense que haguessin de tractar un assumpte urgent, el ple municipal es va reunir el dia de Nadal. Fins ara no disposem de dades sobre el grau de mortaldat que va afectar la població.
Coneixem de altres persones que s’estan preparant un article sobre aquest tema, possiblement que ens trobem en una situació bastant semblant.
Notes
[1] Masana Ribas, Rosa M. “L’epidèmia de grip -influença-de l’any 1918 a Palafrugell”. Estudis del Baix Empordà, volum 37, any 2018
Presentem algunes imatges en format PowerPoint del bomber Josep Masana Ribas nascut a Maians -Igualada- el dia 22 d’octubre de l’any 1924 que era fill de Joan i Anna . Es va casar el dia 19 d’abril de l’any 1954 amb Conxita Torras Quimesó a l’església romànica de Sant Pere de Terrassa i van tenir dos fills en Marià i Francesc. Va morir a Viladecavalls l’any 1997.
En aquest mateix bloc podem consultar una crònica que fa temps va ser incorporada on ens parla de Josep Masana tant en la basant personal com pel que fa a la històrica de la professió a la ciutat de Terrassa, podem llegir-la a: Un bomber terrassenc. PDF
Nota complementaria
USS Enterprise ( CVA (N) 62
A la pàgina número 7 d’aquesta crònica : Un bomber terrassenc, dèiem que Josep Masana junt amb la seva germana petita havien anat a visitar el portaavions americà Franklin Delano Roosevelt atracat al port de Barcelona. Aquest portaavions inicialment rebia el nom de USS Coral Sea (CV-43) però li va ser canviat el nom en honor al president del Estats Units que feia poc havia mort.
Segons Wiquipèdia el F.D. Roosevelt va ser botat el dia 29 d’abril de l’any 1945, sabem que en un dels seus desplaçaments havia atracar al port de Barcelona noticia publicada per La Vanguardia i el ABC del mateix dia, el sis de setembre de l’any 1953.
Darrerament un fill de Josep Masana, Marià Masana també bomber com el seu pare, ha localitzat entre els seus documents informació i el tiquet d’entrada per fer una visita al portaavions USS Enterprise CVA (N) 65.
En principi vàrem tenir el dubte de si havíem visitar aquest vaixell enlloc del F.D. Roosevelt com dèiem, però que havia estat botat l’any 1960 i va fer el viatge inaugural l’any 1962. però per l’edat ho hem descartat.
Quan vaig anar amb el meu germà a fer la visita tenia uns vuit anys i quan va atracar l’Enterprise a Barcelona havia de ser el 1962 o probablement més enllà i en aquesta data ja era una adolescent. La troballa d’ aquest tiquet ens pot fer pensar que en Josep també hagués pogut anar a visitar aquest altre portaavions de nova generació, encara que la signatura de la entrada no sembla correspondre a la d’ell.
