Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Revolucions de colors

Revolucions de colors
Revolucions de colors

 El tema central de la Revista del Baix Empordà número 72 – Any XVIII del  març del 2021 tractava sobre  Temps de revoltes,  hi vaig  col·laborar aportant una breu crònica titulada Les Revolucions de colors,  Aquestes  revolucions són anomenades no violentes i  van ser ideades  pel politicòleg Gene Sharp  que explica con dur a terme 198 accions pacifiques a fi d’enderrocar un règim polític d’algun país o territori  i  substituint-lo  per un altre tipus de govern  desitjat.

 Sharp va desenvolupar un llistat amb 198 accions  que es podien fer  per distorsionar un govern sense fer ús d’armes, però a la practica s’ha vist   que en ocasions són violentes. Alguns comentaristes de G.Sharp l’han apel·lat  ‘el Maquievel de la no violència’, perquè el que si provoquen  es dividir a la població.

Podem trobar descrites les 198 accions a Institut Internacional per la Pau.   També a Matí digital : 198 mètodes d’acció no violenta

                                                                    Per llegir la crònica clicar a:

                                                                                                              revolucions-colors

Anna Masana Ribas, aquarel·lista

Anna Masana Ribas

 

Anna Masana és una aquarel·lista de Terrassa que es va dedicar a la creació artística de l’aquarel·la de bastant gran, quan les obligacions familiars i del treball li van permetre. Ha participat aportant obres a diverses exposicions, també ha assistit a fires del dibuix que es realitzen a diverses poblacions de Catalunya i ha obtingut alguns reconeixements per les seves obres, algunes han estat noticia a la premsa. L’Anna guarda aquesta informació i en demanar-li per fer una entrevista, va dir que de moment no.

Sí que ens ha permès incloure en aquesta pàgina alguns muntatges que vàrem fer de les aquarel·les obtingudes de Facebook on sovint les presenta. Comentar que hem hagut de reduir la resolució de la imatge perquè tingués cabuda en aquest bloc.

 

 

2-anna-masana-gener-2021

3-anna-masana-febrer-2021

4-anna-masana-marc-2021

5-anna-masana-abril-2021

6-anna-masana-maig-2021

7-anna-masana-2021

8-anna-masana 2021

9-anna-masana 2022

 

 

El cirurgià sense instruments

Un cap de setmana que era a Terrassa, uns amics, la Mar i en Ti, van explicar que havien anat a Barcelona a veure una demostració d’un cirurgià nadiu de les Filipines. Es veu que l’home emprava només les mans, sense l’ajut de cap instrumental, extreia de dins del cos allò dolent que l’afectava i en acabat feia la sutura només passant les mans, tot sense sang.

En Ti va comentar que, des de primera fila, havia vist la intervenció d’abdomen i encara estava perplex d’aquella experiència. Convençuts, van demanar hora perquè la Mar el dissabte a la tarda pogués ser intervinguda, per aquell mateix especialista, d’unes molèsties abdominals que feia molt temps que tenia.

En demanar-me si els hi volia acompanyar, abans no havia acabat de pronunciar la frase ja havia dit que sí. Conversant dins el cotxe, no em vaig fixar en quin lloc de Barcelona vam anar, només que era un edifici modernista que era la seu d’Esquerra Republicana de Catalunya.

Ens va atendre una recepcionista que ens va fer esperar en una sala molt gran on hi havia força persones. Algunes mostraven una expressió que deixava veure clarament que es trobaven malament i també hi havia dos nens de potser set i deu anys, pàl·lids i sense cabells.

Vaig anar a veure la recepcionista per demanar-li si podia entrar a la consulta amb la meva amiga, però va dir que no estava permès. Vaig insistir i per fer-ho vaig exposar part del meu currículum professional, cosa que no havia fet mai, per veure si la’n persuadia. Finalment va dir que ho preguntaria al doctor. Quan va sortir de la consulta entre visites l’estava esperant i vaig tornar a fer el mateix: explicar la meva experiència sanitària. A ell, a més, fins i tot li vaig explicar que el meu avi havia desenvolupat grans capacitats psíquiques, cosa que era veritat.

Potser en pensar que estava davant d’una persona especial va avenir-se a deixar-me entrar. Això sí, em va indicar on m’havia de posar i que no em mogués d’allà, en un angle de l’habitació. Van fer estirar la Mar a la taula d’operacions i li van enretirar la roba per deixar l’abdomen al descobert. A l’altre costat de taula hi havia una infermera. Jo en aquella cantonada estava completament immòbil i gairebé sense respirar.

Simulació del cirurgià sense instrument
Simulació del cirurgià sense instrument

L’home, amb els dits sobre l’abdomen de la Mar, feia un gest com si volgués penetrar amb les seves mans a l’interior del seu cos, que formava una concavitat. L’ajudant quirúrgica tenia una compresa a les mans, semblava que hagués d’eixugar algun fluid, però no en sortia res, ni sang, que seria el més lògic. El cirurgià va estar un moment burxant fins que finalment en treu una tira llarga i negra. Va aixecar la mà, me la va mostrar i de seguida la va llençar al cubell. Vaig haver de fer un esforç per no anar corrent a veure què era aquell tros de material orgànic que hauria hagut d’anar al laboratori.

Va tornar a fer el mateix i extirpà novament un tall morfològic negre com el carbó i semblant al primer. Era evident que la Mar havia de tenir quelcom greu a dins; allò tan negre i desconegut no podia ser bo de cap manera.

Vam donar les gracies i vam sortir totes dues de la sala d’operacions. En Ti estava nerviós, semblava com si la seva dona hagués tingut un part. Vam preguntar a la Mar com es trobava i va dir que bé, només una mica marejada.

En Ti va anar a pagar la intervenció a una oficina improvisada que hi havia al fons de la sala d’espera i en tornar va exclamar: “Carai, aquests! No s’hi posen pas per poc, a l’hora de cobrar!”

La meva obsessió des d’aquell moment era comprovar què hi havia dins d’aquell cubell, què era aquell fragment biològic. Em venien ganes de quedar-me a Barcelona i esperar al carrer que traguessin la brossa, però era dissabte i no passaven. A més, anava amb el seu cotxe.

En Ti va comentar: “Això que fa aquest home ha de ser real i terapèutic, perquè d’altra manera seria el criminal més criminal que mai s’hagués vist. Com podria una persona estafar aquestes criatures malaltes i la seva família?” Tenia tota la raó.

El dilluns a la feina i a l’hora de dinar, quan ens trobàvem metges i infermeres, vaig perdre la meva credibilitat, vaig explicar el que havia vist aquell cap de setmana i es van pensar que m’ho havia inventat. Això m’ha succeït més d’una vegada. No sé si és degut al fet que em passen coses especials o perquè les persones que conec porten una vida més tranquil·la.

Quant a la Mar, va anar fent. No es pot dir que de cop estigués sana del tot, però tampoc estava malalta. És una persona de petites dolències fàcils de solucionar, perquè d’aquest fet han transcorregut potser uns 25 anys i ella sempre ha fet una vida normal.

Alguna vegada he pensat que potser allò es tractava d’un experiment social: investigar si un fet màximament fora de la realitat que coneixem que s’escapa de la nostra lògica podia resultar creïble, incloent-hi els costos elevats, conclusions aquestes que podrien ser aplicades, per exemple, al camp de la política.

Un poema de Julio Giménez, 1954

L’any 2016 un grup d’infermeres junt amb la Delegació del Col·legi d’Infermeres del Vallès Occidental vàrem celebrar el Dia Internacional de les Infermeres, i entre els actes s’incloïa una visita a peu a dos antics centres sanitaris de la ciutat, el primer era al claustre de l’Hospital de Sant Llàtzer i la segona a l’antiga “Ciudad Sanatorial”, que està a les afores de Terrassa i que era un sanatori antituberculós, que posteriorment va ser anomenat Hospital del Tòrax de Terrassa. Desprès que aquest fos clausurat l’any 1985, va ser transformat en el Parc Audiovisual de Catalunya.

Vull comentar que l’any 2013 vaig editar quatre exemplars d’un llibre titulat La Escuela de Enfermería del Hospital del Tórax de Terrassa, 1976-1980. Datos históricos del Hospital, 1952-1986, edició que també vaig incorporar a la xarxa d’internet on hi poden tenir accés les persones interessades.

A la darrera pàgina de l’esmentat llibre hi vaig posar la poesia feta per un malalt ingressat a l’antic Sanatori, poema que em va arribar a mans l’any 1978, quan m’ocupava de la direcció tècnica de l’Escola d’Infermeria d’aquest centre aleshores ja anomenat Hospital del Tòrax de Terrassa. La poesia l’havia escrit Julio Giménez, que la va titular Todo es mentira. Va ser impresa i publicada a la revista Ventanal número 1 del mes de maig de l’any 1954 al mateix Sanatori.

Aquare·la de Teresa Jordà (1) amb una imatge modificada cedida per Ferran Lloveres
Aquare·la de Teresa Jordà (1) amb una imatge modificada cedida per Ferran Lloveres

Quan vaig llegir la poesia de Julio Giménez vaig experimentar una intensa emoció, perquè a la vegada em feia situar en un capvespre ventós, veient un jove malalt a dins el llit intentant trobar consol al seu sofriment. Vaig voler guardar-me una còpia d’aquell poema.

El fet més insòlit i a la vegada emocionant en relació a la història d’aquesta poesia, va ser que a la celebració abans esmentada hi va assistir i participar l’infermer Joan Vila, que havia estat alumne de l’escola d’infermeria de l’Hospital del Tòrax.

Va ser la infermera Carme Ramon qui em va comentar que quan van visitar el recinte extern de l’Hospital del Tòrax, en Joan s’havia situat a dalt de les escales de l’entrada a l’Hospital, i va llegir amb entonació el vers que havia escrit Julio Giménez, i va despertar gran emoció entre els assistents.

Si observem la seqüència d’aquests esdeveniments ara històrics, podem veure que van ser  fascinants per la manera com van succeir: Julio Giménez escriu un vers l’any 1954, una infermera, Rosa M. Masana, l’any 1978 llegeix el poema, li agrada i el guarda, i després, transcorreguts 62 anys des que havia estat escrit, l’infermer Joan Vila l’any 2016 en una diada d’infermeria, va decidir llegir l’esmentada poesia a un grup d’infermeres, i per més coincidència del fet, el va recitar a la mateixa entrada principal del que va ser el Sanatori de Terrassa, lloc on en Julio va estar ingresat i va escriure el que sentia en aquell poema.

Sense que hagués estat una acció organitzada, les infermeres assistents a la diada van tenir ocasió de redescobrir l’emoció que un dia va experimentar un malalt deixant-la escrita per sempre, vivència o emocions que qui sap si potser altres malalts també experimentaven, però donada la seva joventut i/o la falta de coneixements, no les van escriure. O tal vegada hi ha poemes i escrits que no han arribat mai a les nostres mans.

Hem de considerar que aquest poema llegit de forma improvisada a les portes del centre sanitari on va ser escrit, configura un fet bastant insòlit que podríem considerar com una deferència d’aquells/elles infermers/eres del Vallès Occidental envers el poeta, recordant l’anhel d’aquell malalt i poeta anònim que en somnis buscava Estimar, Sentir i Viure.

Presentem la poesia :

Todo es mentira

La noche, abismo sin fondo, de tiernas ansiedades, comparte la soledad inmensa del poeta y le brinda, generosa, el consuelo de un ensueño que mitigue suavemente su dolor.

La brisa murmura su canción llena de ritmos de silenciosos y rumorosos ecos…

Y el follaje –misterioso como el de una deidad pagana– se entreabre, susurrando a la luna su dulce confidencia de amor.

¡Sueña! ¡Vive! ¡Goza! Parece decir el murmullo de sus voces sin palabras.

¡Ama! ¡Siente! ¡Sueña! Y el poeta percibe una sombra que se acerca a su lecho solitario hecho de sueños, nubes, espumas y pétalos de rosa.                                                                                                              

Entre somnis
Entre somnis

Ya se ve.

Se hace forma.

 Es su Musa, que se viste de Estrella y en su frente se posa.

El destello de un rayo la transforma en Mujer.

Divina por sus gracias, que invitan al Amor ­–sentimiento que nos eleva a la cima de los sublimes anhelos y nos hunde en los abismos de los torpes deseos.

El silencio hecho eco repite las voces incitantes de la brisa, que se abre como un surco en el viento, sobre un fondo de ramajes oscuros recortados del paisaje que iluminan estrellas y luceros.

 ¡Sueña! … ¡Ama! … ¡Goza!… dice una y otra vez el vientecillo gentil que estremece las hojas sin despertar a los alados moradores de sus ramas altas envueltos en las sombras clandestinas –

 ¡Goza!… ¡Siente! … ¡Sueña! ¡Sueña!

Mecido por las voces de la brisa el poeta se durmió y soñó.

Pero su sueño fue tan breve ¡como un instante de la vida misma!

El viento, cómplice del momento de placer por su silencio, dejó oír un suspiro que se perdió en la noche, que agoniza mientras lloran los árboles sus lágrimas rotas de rocío, gemelas de las que vertió el poeta en el erial de sus noches sombrías, mientras del corazón surgían las ardientes notas de una queja hecha versos y escritas con su sangre.

Y es la estrofa de fuego de un poema, que nació con la Aurora misteriosa, como un canto de cisne moribundo que despide a la amada con el mudo reproche de su pena de amor….

 ¡Soñar! …. ¡Vivir! … ¡Gozar! …. ¡Todo es un sueño!… ¡Pecar! …. ¡Sufrir! …¡ Morir!… A pesar del poeta…. ¡Es la única verdad!

 Julio Giménez, 1954

Quan vàrem demanar a la Teresa Jordà si podíem emprar la seva aquarel·la, ens va  comentar també que l’obra duia per nom Trau i pigment,  afegint-t’hi el concepte: El trau deixa entrar la llum i el pigment enfosqueix. En algunes de les obres de la Teresa Jordà hi podem veure reflectida la dualitat, l’ambivalència que sovint observem a diversos fets, llum i foscor, ruptura i sutura, contracció i expansió, certesa i mentida  com diria el poeta.

Ampliació de la informació

Interessant-nos en poder obtenir una mica més d’història d’en Julio Giménez, vàrem sol·licitar informació a l’Arxiu Històric Comarcal del Vallès Occidental (AHCVO) perquè teníem coneixement que guardaven alguns documents procedents de l’antic Sanatori antituberculós i posteriorment Hospital del Tòrax de Terrassa. Ens van respondre que no disposaven de les històries clíniques dels pacients, però que podien fer alguna gestió per intentar trobar informació del pacient Julio Giménez.

La sorpresa ha estat gran degut a que en data 17 de desembre d’aquest any 2021, vàrem rebre un comunicat de l’AHCVO notificant-nos que des de l’Arxiu de la Direcció de Serveis del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya els havien lliurat la següent informació:

Doroteo Julio Giménez Soto, jornaler de 31 anys d’edat havia ingressat per primera vegada al Sanatori el dia 17 de novembre de l’any 1952. Consta el número 287 que podria correspondre a l’ordre d’ingrés al centre. Va ser donat d’alta, o sigui que va sortir de l’hospital  el dia 17 de juliol de l’any 1954, per curació clínica.

A una segona notificació de dades personals d’en Julio  i consta que era fill de Pedro Doroteo i de Maria  i natural d’Ourense -Galicia- i d’estat civil solter , quan va ingresar tenia el domicili  a la pensió ‘Rambla del Centro, 34′ de Barcelona, a la fitxa de  registre del Santatori  i consta  també un altre  número de referència el 6.935.

El pacient novament va ingressar al Sanatori el dia 27 de febrer de l’any 1956 quan llavors tenia 34 anys, i el número de referència és el 3.426.  Aquesta vegada segons les darreres dades obtingudes  de Sanitat sabem que va estar ingressat a la cinquena planta  del Sanatori  i consta que en aquell moment  vivia al carrer Pere Galdós, 66 baixos, de Sabadell   la professió  està enregistrada  C. Comerç.  Va ser donat d’alta amb el diagnòstic de curació clínica el dia 11 de juliol de l’any 1956.

Amb aquestes dades veiem que la primera vegada va estar ingressat al Sanatori durant vint-i-un mesos i es va posar bé, però passats dinou mesos va tornar a recaure de la seva malaltia. En aquell temps les recidives es donaven amb força freqüència degut a que els medicaments no tenien el grau d’efectivitat que tenen actualment. En aquesta segona ocasió en Julio va estar ingressat al Sanatori durant uns cinc mesos.