Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

El rellotge de la Torre de les Hores de Pals

L’article que presentem en format PDF va ser publicat l’any 2001  a la revista de Pals anomenada La Torre de les Hores. Més endavant, l’any 2012,  vàrem decidir fer una recopilació dels temes  que havia publicat  per fer-ne un  llibre titulat que vàrem titular : Històries de Pals, explicades pels palencs.

S’ha pensat en  incloure l’esmentat article en aquest bloc perquè voldríem seguir aportant  d’altres  dades vinculades a la  Torre de les Hores que actualment acompleix la funció d’ésser un atractiu  mirador de la plana del Baix Empordà on al Est hi te les Medes, al Nort el Montgrí i al Est el massis de les Gavarres.

Per llegir l’article clicar a: rellotge-torre-de-les-hores-de-pals

El llibre on hi ha l'article. Imatge feta des de dalt la Torre l'any 2001 (R.M)
El llibre on hi ha l'article. Imatge feta des de dalt la Torre l'any 2001 (R.M)

 

 

El viatge de final d’estudis d’infermeria (1974)

En una crònica del 16 de febrer d’aquest any 2021 tractàvem de les activitats extraescolars que la setena promoció d’infermeria de l’escola Vall d’Hebron i la primera de Bellvitge duguérem a terme per finançar una part del viatge de final d’estudis l’any 1974.

Unes paraules d'acomiadament de l'escola, Rosa Masana
Unes paraules d'acomiadament de l'escola, Rosa Masana

Hi havia la tradició que les alumnes de segon curs organitzessin una festa de comiat a les alumnes de tercer quan finalitzaven els estudis, però a nosaltres la festa ens la van preparar les companyes de primer perquè encara no hi havia alumnes de segon. Entre les activitats que ens van preparar hi havia la d’escollir algunes miss i posar-nos una banda. Érem Miss Uniforme, Miss Simpatia, Miss ATS, Miss Infermera i no recordo les altres, però sí que em van posar la banda d’infermera.

La direcció de l’escola també va preparar un acte d’acomiadament a la sala d’actes de l’hospital amb assistència de professors, professionals i familiars. Com que era la delegada de curs em van fer sortir a la tarima a dir unes paraules. Recordo que vaig passar vergonya.

El nostre propòsit era viatjar al Líban, en concret a Beirut i en part perquè hi havia un vaixell de bandera turca anomenat Karadenis que feia viatges mixtos, o sigui comercials i de passatgers, a un preu força assequible per a nosaltres. La companyia tenia l’oficina a les Rambles de Barcelona i entre aquest vaixell i l’Akdenis feien els trajectes de Barcelona, Marsella, Gènova, Nàpols i Beirut que és el que vàrem fer nosaltres. L’altra ruta era igual, només que finalitzava el trajecte a Alexandria.

Algunes estudiants del nostre grup per diversos motius no van poder venir al viatge, bé perquè s’incorporaven a treballar d’immediat, perquè vivien en una altra província espanyola i, en el cas de la Marta, perquè es casava durant aquells dies. Per altra banda es van afegir al grup la professora de gimnàstica, una infermera de l’hospital de Bellvitge i la mare d’una companya.

L’empresa naval va ser molt amable perquè quan vaig anar a recollir els bitllets van dir que el meu no me’l cobraven perquè era qui havia fet les gestions. Va ser d’agrair perquè va disminuir l’import total. A caixa ens quedava un petit romanent de diners, els justos per adquirir unes ampolles de cava per celebrar la revetlla de Sant Joan ja que en aquella data estaríem navegant.

Berbena de sant Joan
Berbena de sant Joan

El meu germà Josep em va acompanyar al port i va pujar el cava fins a l’entrada del vaixell. Després que aquest hagués sortit del port dues de nosaltres vam anar a saludar el capità i a la vegada informar-lo que dúiem cava per a la revetlla de Sant Joan i també demanar-li si ens el podia posar en fresc. Al mateix temps li vam oferir una de les ampolles de cava. El capità es va mostrar agraït i ens va dir que anéssim a prendre el sol a la seva terrassa perquè la zona de la piscina s’omplia amb molta gent i que a la seva terrassa un empleat ens obriria la mànega cada vegada que ens volguéssim refrescar.

Mentre estàvem prenent el sol a la terrassa del capità va venir a seure prop nostre un noi molt ben plantat i em va donar conversa. Bé, conversa és un dir, perquè ell parlava l’anglès i jo el francès i sort en vam tenir de la mímica. Es va aixecar d’on estava  i ens va dir que anava a buscar quelcom per beure. La mare de la companya d’estudis em va dir: “Rosa, qué ligue más limpio”. Sempre he recordat aquelles paraules perquè vaig pensar com era que d’allò en digués un ligue i a més net. Va portar una beguda per a la mare i per a mi. S’havia posat la mare a la butxaca.

A la terrassa del capità del Karadeniz
A la terrassa del capità del Karadeniz

El capità ens havia aconsellat bé, perquè alguns dels passatgers anaven de bòlit amb nosaltres: xocàvem cada dos per tres els uns amb els altres, el vaivé del vaixell també hi acompanyava, quan pujàvem per les escales ens seguien i no ens deixaven ni un pam d’espai. Als vespres pels passadissos els veies venir i sabies que el contacte físic seria inevitable, és clar que també el whisky hi ajudava, perquè una ampolla costava només 300 pessetes. Vam entendre per què quan algú està begut es diu que porta una turca.

El trajecte més llarg sense escala va ser de Nàpols a Beirut. A la tornada al passar per l’estret de Messina el temporal marítim va ser espectacular i el vaixell feia unes batzegades que et duien d’un costat a l’altre. Els empleats ens van aconsellar no sortir de la cabina, que portarien quelcom per dinar que s’aguantés a l’estómac. Ens van dur bastonets de pa i una poma, que ni això poguérem menjar.

Una part del grup al vaixell
Una part del grup al vaixell

Tot i les indicacions de no sortir vaig voler investigar quin lloc del Karadenis podia ser el més estable. Vaig sortir a coberta i l’espectacle que hi vaig trobar va ser impressionant: un gran nombre de persones estirades de boca terrosa i immòbils. Tot i la meva vocació d’infermera no vaig tenir esma d’acostar-me a comprovar si estaven vius.

Seguint amb el viatge d’anada a Beirut, vam gaudir tot el trajecte d’un mar força tranquil. Els responsables del vaixell havien organitzat un ball que podríem dir era de mitja gala perquè s’hi havia d’anar ben vestit. Nosaltres a l’equipatge hi vam posar el vestit llarg del pas de l’Equador i amb això i una mica de color a la cara fèiem goig.

Áquí hi som: de esquerra a dreta: La professora, Rosa Masana,Virginia Ruiz, Lourdes Cerarols, Elisa Encinas al darrera Isabel Bescos
Áquí hi som: de esquerra a dreta: La professora, Rosa Masana,Virginia Ruiz, Lourdes Cerarols, Elisa Encinas al darrera Isabel Bescos

Recordo la sensació de navegar de nit pel Mediterrani sentint la brisa marina a la pell acompanyat pel fet que des de dins de la sala de ball es veia voletejar les cortines. La música en viu acabava d’arrodonir l’ambient creant una atmosfera romàntica i fins i tot exòtica degut a alguns sons de caire arabesc.

Entre els assistents al ball hi havia alguns oficials impecablement vestits amb uniforme de color blanc i el clàssic barret de mariner graduat. Un d’aquests oficials va venir a dir-me si volia ballar i la sorpresa va ser que era el ligue que havíem conegut a la terrassa del capità. Quan aquest segon capità estava prenent el sol el trobava atractiu, però d’uniforme encara ho era més.

Altres companyes també ballaven amb oficials molt ben plantats o amb altres joves que hi havia a la sala. Ara mentre escric aquesta vivència em ve al cap la pel·lícula Oficial y caballero protagonitzada per Richard Gere, estrenada l’any 1982, ja que trobo algunes similituds entre aquella nit de ball i el guió de la pel·lícula.

Una vegada atracat al port de Beirut, va entrar al vaixell un home que cridava “la chef de groupe, la chef de groupe”. Les companyes em van dir “Rosa, t’estan cridant”, així mateix en sec, el càrrec atorgat! El senyor venia a oferir-nos una excursió per Beirut amb taxis. Ens hi vàrem apuntar i ens van regalar un barret de cotó i de color blanc. Va ser divertit veure desfilar un taxi rere l’altre plens a no poder més de turistes.

Aquí hi som: de esquerra a deta la professora, Chari Pineda, Lidia González i Rosa Masana
Aquí hi som: de esquerra a deta la professora, Chari Pineda, Lidia González i Rosa Masana

Podríem seguir comentant anècdotes del viatge, però ara només direm que la Chari i jo vam anar a un mercat i un venedor ambulant va demanar que li compréssim aigua que duia dins d’un recipient i li vam dir que no. Desconeixem si va ser aquesta la causa o perquè anàvem amb pantalons curts, però el cas va ser que un grup d’homes ens van encerclar i anaven tancant el cercle. Atrapades en aquella situació no sabíem què fer, no hi havia escapatòria. Hem de reconèixer que els miracles existeixen, perquè sense saber d’on, veiem aparèixer el cap dels taxistes que amb els braços enlaire va fer uns crits tan aguts que com per art de màgia, el cercle d’homes es va obrir. El taxista ens va acompanyar fins a la sortida del recinte i ens va dir que evitéssim anar soles al mercat.

Sense entrar en detalls, comentar que una companya i jo, ambdues molt confiades, ens vam trobar segrestades per dos nois en una torre als afores de Beirut. La situació per sort va acabar bé. Passats uns anys vàrem coincidir en una jornada d’infermeria les dues segrestades i no paràvem de riure explicant els detalls d’aquella aventura.

Personalment poques vegades he tornat a coincidir des de llavors amb les companyes, excepte amb algunes amb qui tinc més amistat, en part perquè visc a Girona. Sí que l’any 1999 vam fer un sopar per celebrar els 25 anys d’haver acabat els estudis i va ser una trobada molt bonica.

He d’explicar també un ensurt personal d’aquell viatge. Em vaig endur una càmera de fotografiar amb un rodet a mig acabar juntament amb dos de recanvi. En arribar del viatge els vaig portar a revelar a un fotògraf que hi havia prop de l’església de la Sagrada Família de Terrassa. Quan vaig anar a recollir les fotografies el fotògraf em va dir que el repartidor havia deixat la porta del cotxe oberta i li havien robat diversos sobres de fotografies, entre les quals les fetes a Beirut. La decepció i la impotència per aquest fet va ser gran.

En entrar al port de Beirut vaig fer algunes fotografies fins que vam adonar-nos que hi havia un rètol que deia que estava prohibit fer fotografies. No en vam fer cap més però sí bastantes per dins la ciutat. Quan vaig comentar aquest fet a la família i amics tots van coincidir a opinar que el fotògraf havia donat una excusa, perquè era poc creïble que només robessin les fotografies tirades a Beirut i no les del vaixell. Va ser inevitable pensar en una possible relació entre aquell material fotogràfic clandestí del port de Beirut i el conflicte bèl·lic que al cap d’un any es va declarar al Líban. Qui ho pot saber de segur!

 A dalt a l'esquerra ? Tere Ramajo, Aurora Campos, Profe, Rosa Masana, ? Naria Navas, a baix Núria Ayats, ? , Chari Pineda i ?
A dalt a l'esquerra ? Tere Ramajo, Aurora Campos, Profe, Rosa Masana, ? Naria Navas, a baix Núria Ayats, ? , Chari Pineda i ?

Activitats per al viatge de final d’estudis d’infermeria (1971-1974), escola Vall d’Hebron de Barcelona

La nostra setena promoció d’estudiants d’infermeria (1971-1974), estudis que en aquell moment rebien el nom d’Ayudante Técnico Sanitario, vàrem cursar  els dos primers cursos acadèmics  a l’escola de la Residència Sanitària Vall d’Hebron de Barcelona, coneguda per  Francisco Franco, i el tercer curs, com estava previst, el vérem estudiar a la escola de la Residència de Bellvitge, coneguda també  com a Prínceps d’Espanya, a l’Hospitalet de Llobregat que no feia massa havia estat posada en funcionament.

Residència Vall d'Hebron a la dreta Maternitat
Residència Vall d'Hebron a la dreta Maternitat

En aquest hospital i a causa de l’escàs nombre d’infermeres que hi havia en aquell moment, les estudiants vam intervenir en un gran ventall d’activitats assistencials, tasques que ens van permetre desenvolupar l’esperit d’iniciativa i l’aprenentatge del funcionament de les unitats d’infermeria, experiència que a algunes de nosaltres ens va servir després per a l’exercici de càrrecs de responsabilitat.

Les dues escoles van funcionar en règim d’internat. Era pràctic, perquè moltes vivíem en altres comarques o venien d’altres províncies espanyoles. El nostre horari de pràctiques era de 8 a 14 hores i cada mes passàvem per un servei diferent dels existents a la residència general o de medicina interna, el de traumatologia i el de la maternitat.

A les tardes assistíem a classes teòriques a les aules que hi havia al mateix edifici de la escola on simultàniament hi estudiaven  150 alumnes dels tres cursos, edifici que estava  situat prop de l’anomenat Pavelló del Govern, on hi havia també la sala d’actes també emprada per fer  els exàmens finals.

El nostre grup estava format també per cinquanta alumnes i vam decidir fer votacions per escollir delegada i subdelegada de curs. En vaig sortir la delegada ignorant que a partir de llavors serien diverses les vegades que la directora de la escola senyora Maria Luisa Fernández reclamés la meva presència al seu despatx. Sovint lògicament per motius d’haver  transgredit algunes  de  les normes acadèmiques be fos sense voler, perquè  ens havien semblat obsoletes i en una ocasió  degut a una  equivocació amb la valoració dels fets.

Vam constituir un curs força comunicatiu, emprenedor i amb molt bona disponibilitat personal durant les pràctiques, aspecte tingut en consideració per les infermeres i metges de les unitats assistencials de  les dues Residències sanitàries. Un dels objectius que ens vam plantejar va ser fer quelcom per finançar una part del viatge de final d’estudis que havíem pensat fet, activitats que ara vistes retrospectivament ens adonem que van ajudar en gran mesura a formar una bona  cohesió del grup.

El primer Nadal vam elaborar una assortida panera amb aliments portats de casa i la tinguérem exposada a la consergeria de l’escola, on feia força goig. La venda de números va ser reeixida, però quan juntament amb la subdelegada, que també era la tresorera, vam decidir obrir un compte corrent per ingressar-hi els diners, aquests s’havien esfumat.

Vam  començar novament de zero i a partir de llavors la subdelegada va ser Marta Rofes, que casualment eren companyes d’habitació  junt també amb Chari Pineda, tots estudiants molt ben avingudes.

Una altra de les activitats que duguérem a terme va ser la venda d’entrades per a la discoteca Nostremon que estava  a la plaça

Logotip de la discoteca Nostremon
Logotip de la discoteca Nostremon

Lesseps de Barcelona, on cada dijous a les set de la tarda, si no teníem exàmens, anàvem a ballar. Vàrem fer un pacte amb el propietari que consistí amb  que nosaltres li vendríem entrades per anar a ballar el dijous a les tardes i a canvi ells ens donaria una comissió per entrada que va ser molt equitativa perquè fins i tot van incloure poder prendre  un refresc.

 Aquesta simbiosi feia que la direcció omplís el local i nosaltres ens divertíssim. No recordo que mai ballés tant de gust com ho feia en aquella discoteca. Penso que era l’estil de música que el discjòquei punxava.

Com que l’escola era apartada de la ciutat i tampoc teníem permís per sortir, excepte el dijous a la tarda, motiu pel que vam decidir muntar una botiga de la qual cada mes es feien responsables les tres persones d’una mateixa habitació. Disposàvem de material d’oficina, mocadors de paper, productes per la higiene personal, tabac, galetes i altres coses per entretenir la gana. Un dels generes més sol·licitats eren les pipes. Una bossa només costava una pesseta i ens quedaven un benefici de dos rals.  Per casos d’emergència que era fer-nos una carrera a les mitges, en tenien per vendre i tot perquè la directora no ens poses mala nota d’uniformitat,  tenia el costum que cada dia  quan  a les 7.30  entràvem al menjador a esmorzar ens passava revista i si observava quelcom de no correcta ho anotava a una llibreta, que desprès quedava reflectit a les qualificacions mensuals al apartat uniforme.

Al final del passadís de les habitacions hi havia un office que no s’utilitzava i vam demanar a la directora si un dia a la setmana en sortir de classe podíem anar a fer-hi entrepans. Posàrem una taula a l’entrada i una de nosaltres s’encarregava de cobrar i demanar el que li havien sol·licitat i les altres dues preparaven l’entrepà.

Al barri de Montbau hi havia un forn que es va avenir a portar-nos aquell dia a la setmana que havíem establert, crec que era el dimecres, un sac de barretes de pa individuals fetes del mateix dia i les omplíem de truita, de sobrassada o de foie gras. No recordo de què més. Fent aquesta activitat ens divertíem i algunes cantàvem “marchando una de tortilla” o del que fos.

Esperàvem el dia de l’entrepà amb ganes perquè eren bons i barats, característiques que no van tardar a descobrir el personal dels serveis assistencials, a qui els sortia a compte pujar fins a l’escola per comprar-ne i se’n enduien tres o quatre pels seus companys.

El negoci anava sobre rodes, però quan la directora de l’escola va veure que el passadís estava més transitat del compte va considerar que havíem traspassat els límits i ens va prohibir continuar fent aquesta activitat.

Logotip de la discoteca Plazza
Logotip de la discoteca Plazza

Quan gairebé estàvem finalitzant el segon curs vàrem organitzar la festa del Pas de l’Equador, que va consistir en un pica-pica i ball a la discoteca Plazza situada a la plaça Catalunya, al costat del Corte Inglés, i per a aquella ocasió vam decidir vestir-nos de llarg. El vestit que portava me’l va fer la meva germana i per anar en sintonia em vaig anar a pentinar a la perruqueria que hi havia al Corte Inglés, desconeixent que es tractava de la perruqueria Llongueras. Quan vaig dir al perruquer que anava a una festa a la discoteca Plazza, va manipular-me durant una estona els cabells. Penso que intentava interpretar el que volia fer i ho va fer, perquè vaig sortir amb el cap ple de tirabuixons a l’estil afrancesat,  no em reconeixia al mirall. La transfiguració va ser total, les meves companyes em deien Peinados Llongueras. Llàstima que no disposi de cap imatge d’aquella vetllada.

Per assistir a aquella festa també vam vendre entrades, però el Plazza no estava avesat a aquest tipus de pràctiques estudiantils i l’obtenció de beneficis va ser simbòlica.

Com hem esmentat, el tercer curs 1973-1974 el vam cursar a l’escola de la residència sanitària de Bellvitge que havia estat inaugurada el novembre de l’ant 1972 i en aquesta escola també volíem continuar disposant d’una botiga que tan bé ens anava, però no vam obtenir el permís de la directora. Vam seguir, però, fent algunes activitats de caràcter extern.

Finalment el viatge de final de curs va ser  viatjar amb vaixell des del port de Barcelona cap a Marsella, Gènova, Nàpols, Alexandria  i Beirut. Per no fer tan extensa aquesta narració explicarem alguns  detalls d’aquest viatge en una segona publicació. Es pot consulta a:  Viatge de fi de curs

Dones propietàries de terres de conreu a Terrassa l’any 1723

Durant la consulta de documents al Arxiu de la Corona d’Aragó de Barcelona, vaig tenir a mans ‘El cadastro de la vila de Terrassa 1723-1724’ on hi constava que 79 terrassencs eren propietaris de terrenys agrícoles, 63  eren homes i 16 dones .

El tema va  ser del meu interès  perquè al llibre Dones emprenedores, Palafrugell (1857-1914) volum I i II editats l’any 2013 i 2016, hi vaig escriure  una breu ressenya  de dones palafrugellenques  que tenien  propietats, per la qual cosa vaig registrar algunes  dades d’aquell document que ara he considerat presentar-les en aquest bloc.

Abans d’ esmentar el nom de les dones propietàries  comentarem alguns fets relacionats  amb la recapta  d’impostos. L’any 1713 van entrar a Terrassa les tropes borbòniques de Felip V, esdeveniments descrits  a Comissió del 4 de setembre de 1713. Els fets. Terrassa a començament del segle XVIII, en base a aquesta lectura hem sabem que  durant aquells anys va  entrar en actiu  la figura del agrimensor o geòmetra del reial tribut del cadastre, professional  dedicat a mesurar  els terrenys amb l’ajut d’un aparell anomenat groma, dels que en feia  esquemes tipus mapes i descrivia les  característiques morfològiques i funcionals del camp. Tasca molt necessària per  desprès  poder aplicar els  corresponents tributs .

 A Catalunya els Impostos  van ser  regulats pel ‘Real Decreto’ del 9 de desembre de l’any 1715 coneguts com a Cadastre de José Patiño per ser la persona que va activar aquest procediment. S’havien de  pagar tributs per la possessió de cases, terres, boscos, molins, per tasques d’ artesanat, i també els menestrals i els jornalers.

El pagament del delme contributiu, el 10%, havia de ser proporcional al ‘importe ganancial’ derivat dels fruits del camp, del comerç, la industria, les activitats de banca i professions liberals. El responsable de la cobrança era el ‘Intendente del Ejercito y Principado de Cataluña’. L’any 1716, Catalunya va pagar  1.500.000 pesos i degut a les queixes que hi va haver, l’any 1720 va ser reduir  a 741.404 pesos, la aportació que feia Catalunya al Estat era del 37’5% .

En temps més moderns  Joaquim Nadal, polític, durant una ponència celebrada l’any 2014 esmentava a Agustí Alcoberro  recondant que l’increment contributiu havia estat d’un 7,5 de més.  Eduardo Escartin, 1981 persona també dedicada a la politica parlava  dels gravamens que Catalunya havia de lliurar al Estat.

L’any 1735 van ser van ser incloses al pagament de tributs les terres de pertinença eclesiàstica i van  continuar seguint lliures de pagament els grans propietaris  que disposaven de terres foranes.

 Relació de les terrassenques propietàries

Al cadastre de l’ any 1723  de Terrassa hi  consta que  hi havia setze dones propietàries de camps que disposaven de quarteres productives i  eren :

Maria Aimós, Marianna Masmitjà, Criteria Coll, Marianna Briefens o Brichfeus, Marianna Font, Marianna Escoder o potser Escuder, Anna Escoder, Vídua de Coloma, Eulalia Comelles , Anna Rovira, Marianna Ferres, Madrona Bastart -consta que disposava d’un molí i aigua per regar- , Maria Ramon -consta que tenia quatre fills- , Anna Roure i Agnès Tiana.

Esquema de la demarcació de Terrassa
Esquema de la demarcació de Terrassa

Referent a les possessions de camps o de terra campa, a més del nom del propietari també hi constaven el nombre de  quarteres , la seva situació geogràfica que descrivien com a sol eixint, migdia , tramuntana, ponent o mestral, quins eren els seus veïns o si el camp feia llindar amb terres foranes.

També era quantificat el grau de productivitat de la terra campa, dels fruits que donava una quartera i mitja per cada quatre quarteres i la qualitat de la terra catalogada com alta, de primera, de segona o de tercera qualitat i si es tractava de bosc.

Consta que alguns camps donaven fruits a anys alterns i que les collites solien ser de blat, sègol, espelta, civada, oliveres i vinya i també topònims com: mas dels Cors, mas Pou, camp de en Roure, camp d’en Vinyals, camp d’en Colomer, casa Pou, moli d’en Bosch i camp de la riera posseïda per Reial segrest.

 En quan el veïnatge hi ha descrits aspectes com: camp del convent, prop d’un marge, de terra plana , prop d’una casa, d’una riera, de la riera de la vila, prop a un corral , a un torrent, al torrent del batlle, al torrent de Vallparadís, del camp de la hera, el campet, amb el nom d’algun propietari, l’ hort de la Sebastiana, hortes velles, el torrent de migdia, a la clota de les basses, del barranc del pont, del barranc de la Rassa, del torrent o d’en Pou, prop d’un camí ral, del camí d’anar al Convent de Sant Francesc dels Pares Recolets a l’església de Sant Pere, del camí que anava de la vila a la església de Sant Pere, el camí de la Figuera, el que anaven a Sabadell o a Matadepera, Mura, Olesa, Montserrat, Martorell , Rubí , el camí que anava a Sant Feliu, el camí que anava a la part forana i en ocasions també hi constava al camí que anava a una sembradura muntanyosa.

Composició feta per Francesc Massana
Composició feta per Francesc Massana

La tinença d’ habitatges també  havia de contribuir i constava si eren propis d’us particular o de lloguer i considerant que no estesin en estat ruïnós. Relacionant amb  activitats econòmiques consta l’arrendament d’un hostal per un any, per disposar d’ un l’estanc d’aiguardent, per la primera i segona part de la pesca , per la fleca Morena i la fleca Blanca, per la carnisseria, la mesura, i per dues parts de la verema.

Vàrem observar que havien de pagar impostos sense concretar per quin motiu, Magdalena Pijoan, Catalina Martí, Marianna Bonvilar i Victòria Tapies.  Consta també que hi havia cases de canallers i de gaudils.  A les propietats que havien estat confiscades desprès de la Guerra de Successió rebien el nom  de Reial Segrest.

 Els documents revisats també  hi constaven el següents carrers : Plaça, Font Vella, Cremat, Raval, Major, Vall, Rutlla i Rassa. Hem vist que residien a la Plaça, Maria Torroella, Madrona Bastart i Maria Amat. Al carrer del Vall, Mariana Brufens, Mariangela Bou i Esperança Marsal que era vídua, com la majoria de dones propietàries, tenia un fill anomenat Joan Marsal, o sigui que ella preservava el cognom del marit com també podria haver succeït en altres de les dones esmentades. Aquestes dades són interessants perquè ens mostren el nucli de la població de Terrassa a principis del segle XVIII.

 El nombre total de fadrins que tenien els amos era de 11 i respecte al nombre de animals de carga i bovins consta que havia entre matxos i mules 32 caps , 21 burros, 2 bous i 6 vaques.

Degut a que també vàrem recopilar els noms del homes  que  disposaven de  propietats i pagaven tributs l’any 1723., s’ha considerat  adjuntar el  llistat de tots ells  en format PDF,  es pot consultar a:  homes

Magatzems de cànem al moll de Barcelona al segle XVIII

A un document   no datat  que vaig  localitzar a l‘Arxiu Municipal de Cadis  hi havia  una relació de les poblacions de Catalunya on s’hi  conreava cànem i segons constava  una bona part d’aquest producte anava destinat al port de Cartagena per elaborar  elements complementaris dels vaixells, com els caps i les veles. Pensem que es tractava de la segona meitat de segle XVIII.

Fragment del document
Fragment del document

Procedim a transcriure  al català el contingut del document on hi deia el següent :

// Relació dels pobles del Principat de Catalunya on es cultiva i s’ agafa el millor cànem i,  amb abundància dels quals es nodreixen els Reials Arsenals de Cartagena.

Corregiment de Barcelona

Sant Andreu del Palomar, Horta, Sant Martí de Provença, Santa Coloma de Gramenet, Sant Cebrià de Besora, Badalona, ​​el Prat de Llobregat, l’Hospitalet de Llobregat, Sant Boi de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat , Sarrià, Molins de Rei, Pallejà, Sant Vicenç dels Horts, Sant Andreu de la Barca, el Papiol i Martorell.

Corregiment de Mataró

la Garriga, Granollers, Palau-Tordera, Canovelles, Vilamajor, Cardedeu, Montmeló, Mollet, Prats de Lluçanès, Sant Cugat, Montcada i Reixac, La Mogoda, Carrencà, la Roca i Vilanova.

Corregiment de Lleida

Tots els pobles vinculats a aquesta ciutat fins a Balaguer  i als marges de el riu Segre.

Corregiment de Tortosa.

Tots els pobles situats a la riba de riu Ebre, des de Flix fins a la mateixa ciutat de Tortosa que amb especialitat es recull i es conrea.

Corregiment  de Tarragona

També s’agafa i es conrea amb suficient proporció  a Cambrils, Vila-seca, Altafulla, La Figuereta, Torredembarra, el Vendrell, Esplugues de Francolí.

Corregiment de Girona  i  de Vic,

Es fan  conreus  a Manresa, Cervera i Vilafranca de Penedès  s’agafen i conreen cànems però en baixa   quantitat  però que cobreix les necessitats del filador per confeccionar  les robes dels pagesos i dels seus familiars, així com la del llit i taula.

Dels esmentats pobles  i dels expressats corregiments de Barcelona, ​​Mataró, Lleida, Tortosa i Tarragona es ven el cànem a Cartagena i  la compra es confia al ministre de Marina de Barcelona i de vegades s’ha donat també comissió al de Tortosa per a la compra i provisió dels que  es cultiven a la província.

Després, el comprador d’aquests cànems, fet per subjectes hàbils i intel·ligents que per tal efecte comissiona el referit Ministeri de Barcelona, ​​s’arrepleguen tots ells en els magatzems que té S.M en aquell moll on s’executa el seu embarcament envers el port de Cartagena.

Tots els recol·lectors de cànem el venen molt gustosos al Rei, els preus  estan en conformitat amb la corrent del país  que es dona segons sigui  la major o menor  abundància d’ aquest gènere, en les collites que es fan anualment i en general varia poc el preu de un any a un altre que serà de 10 Reals, més o menys per cada quintà. // Aquesta referència ens confirma que els fets dels que parlem havien de ser d’abans de l’any 1868 que va ser quan la  pesseta  es va convertir amb moneda nacional .

Noves aportacions

Per complementar la informació en referència al cànem em  volgut consultar  alguns diaris  inclosos a la  hemeroteca  digitalitzada de  Girona on hi  em pogut localitzat algunes notes  que poden ser d’interès.

Josep Pla i Dalmau propietari de la llibreria que porta el seu nom situada a la Plaça de la Llibertat  núm. 20 de Girona, va escriure un article titulat Publicacions estrangeres sobre Girona (X) que feia referència  al llibre d’ Arthur Youngil. Viaje a Catalunya  escrit  l’any 1787. Dalmau en base a aquesta  publicació va  parlar del cultiu del  cànem i del cicle de rotació dels conreus, fesols, mill,  pèsols, etcètera. Deia:  el “monget” deixa el camp net per sembrar-hi blat, que es sega amb temps suficient per fer encara una segona collita de fesols.

També esmentava que una rotació complerta del conreu consistia en plantar:

1-      Blat de moro.

2-       Forment, seguit immediatament de trèvol.

Cronica de J.Pla Dalmau
Cronica de J.Pla Dalmau

3-      Trèvol i mongetes

4-      Cànem i mongetes.

5-      Forment i mill.

Va ser publicat a Viure al dia, llibres (X)  el 13-5-1990

El dia 22 de juny de l’any 1792 una tempesta  huracanada, va fer malbé els cànems i els raïms. Pere Alsius. Lo Geronès del dia 15-4-1900, pag. 3, publicat a Banyoles al marc 1900.

El govern va incrementar els preus de les exportacions  de mercaderies,  a excepció de les pannes de suro, els draps vell de lli, cotó i de cànem i els efectes usats de la mateixa matèria.  Lo Geronés del 3-7-1898, pag.2

La Diputació provincial de Girona va subministrar productes als Establiments de Beneficència, entre ells cànem, lona, ‘trensillas’ y cintes  per la espardenyeria de l’Hospital. Lo Geronés 13-12-1903. Veien  com en aquest mateix anys i dins de la basant  literària i poètic  s’esmenta al cànem com per exemple que Federich Tremols i Borrell, químic i farmacèutic, estan a punt de morir encara va donar unes llavors de cànem al seu ocell i,  una criada asseguda a sos peus -de la senyora- filava cànem. Lo Gironés 4-2-1900 i 19-4-1903 respectivament.

El tapissos  de la Assumpta de la Catedral de Girona varen ser teixits de llana i fil de cànem de colors força vius. Diario de Gerona 15-8-1818. També a sobre de les espardenyes s’hi feien bordats amb fil de cànem.

Anunci de venta
Anunci de venta

Més entrats al segle XX , la  Delegació d’Industria de la Generalitat  a Girona recordava als productors de fibra de cànem i dels seu material de rebuig  i que  havien de fer una declaració jurada de les seves existències. L’ Autonomista 4-8-1937, pag. 2 . Més endavant una altre Ordre de la Presidència de la Generalitat comunicava que restaven intervingudes a tot Catalunya  les existències i les transaccions  de la fibra de cànem. Front, 12-8-1937, pag. 2. També va ser intervingut el jute i es comentava que la pagesia vestia amb indumentària de llana i cànem.

En temps mes moderns  al Avui del dia 25-4-1978 a un especial dedicat a la Garriga deia que havia desaparegut completament el cultiu del cànem. També l’ Avui de 5-8-1981 deia que al Vallès Oriental al segle XVIII l’auge agrícola estava basat en els cereals i el cànem.  A ‘Los Sitios de Gerona’ del dia 25-1-1986  esmentava que a l’edat mitjana a La Bisbal quan va ser iniciat el mercat setmanal a peu del Castell , el conreu de cànem era habitual en aquesta demarcació.

Informació relacionada amb Palafrugell

L’any 2013 vaig publicar un llibre titulat Dones emprenedores, Palafrugell 1857-1914 on hi constaven les dones que estaven inscrites a la Matricula Industrial i de Comerç conforme pagaven imports per disposar d’un negoci propi i al apartat Fabricants de teixits i venda de gorres i llenya (1878-1904), hi feia el següent comentari que reproduïm en aquesta pàgina  perquè encara que no es parli  concretament del cànem, podem  considerar que  aquest filament era molt  poblable que fos teixit a taller particulars degut que en aquesta època i segons hem vist  se’n feien moltes plantacions. En quan a empresària tèxtil  esplicava el següent : 

Teler de fusta manual

L’alarma generada per l’avens de la fil·loxera en direcció al Baix Empordà i la poca afectivitat del  sulfur de carboni  i de la pudor de les llavors anomenades  ” fenugrechs sinagrech” que s’havien de  posar  al voltant del cep (El Palagrugellense 17/9/1882) van animar a alguns pagesos a plantar rami  – planta oriünda d’ Asia Oriental emprada per elaborar  el teixit anomenat lli de Xina – L’any 1881 P.A. Farier d’Avinyó va idear un aparell que  desfibrava el rami, i poc temps desprès una Companyia de Girona s’anunciava dient que  disposava   de telers mecànics. ( El Distrito 6/3/898). Aquests factors possiblement van  potenciar la iniciativa de elaborar teixits que podien ser de lli, coto, seda, llana,  franel·la, estam, pana, així com  la possibilitat de ser venuts  a algun dels  quatre comerços de roba   que  hi havia  a Palafrugell l’any 1889. En aquell moment no vaig esmentar el cànem perquè desconeixia que s’en feia collita.

 L’ empresària era Antònia Niell i companyia  (1882 – ? ) que constava disposava  de  “dos telares comunes” per bé que es desconeix quin tipus  de teixits fabricava encara que pot ser lògic que considerem que també fos lles fibres del cànem.