Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

L’espectacular alzina del mas Cassà de Pals

evisant una memòria d’infermeria que havia fet l’any 1996 he localitzat una imatge i un esquema de l’alzina de mas Cassà i al moment he recordat aquests fets. Un dia va venir a la consulta Teodor Carreras i Ribas, conegut per Doro, i em va dir: “Una tarda m’hauries d’acompanyar perquè t’ensenyaria una alzina espectacular, i al mateix temps li podríem prendre mides. És grandiosa.” “Perfecte, m’agradarà veure-la”, li vaig dir. Vàrem concretar el dia que ens anava bé per trobar-nos. No vaig apuntar el dia de la trobada, però devia ser durant l’any 1996. Ens dirigírem al bosc de mas Cassà, ja que en Doro sabia bé com localitzar l’alzina, possiblement un Quercus ilex. Anàvem proveïts amb una cinta mètrica de paleta, paper i llapis.

En veure la configuració del tronc i aquell brancam vaig quedar impressionada, no recordava que mai hagués vist un arbre com aquell. En Doro em va dir: “Eh, què et sembla? Et deia la veritat o no? Aquesta alzina ha de tenir més de cent anys.” Vaig quedar meravellada de les seves dimensions. “Sota aquest brancam hi podríem fer un berenar amb cent persones, o potser més”, va afegir en Doro.

                                                                                                                                                                La espectacular alzina

En ser dues persones, vàrem poder mesurar amb facilitat el perímetre del tronc fent córrer la cinta a una alçària d’uns 1,50 metres des de terra. Vam veure que el tronc més tècnicament rep el nom de volt del canó, i aquest ens va donar la mida de 3,30 metres.

Vàrem mesurar també la capçada, o sigui, la distància des del tronc de l’arbre fins allà on acaben les branques, i ens va donar una mitjana de radis de 12,65 metres. Amb aquestes dues dades vàrem calcular el perímetre del brancam aplicant la fórmula de la circumferència, que és: 2 multiplicat per 3,14 (o sigui, π) i multiplicat pel radi (12,65), que ens va donar el resultat de 79,4 metres de perímetre de la brancada.

En no disposar del mesurador especial per a l’alçària dels arbres, no vàrem saber amb seguretat la mida, però pensàvem que devia fer uns vint metres. Sí que vàrem dibuixar les cinc principals branques perquè pensàvem que amb aquesta informació faríem una breu crònica sobre l’alzina per publicar-la a la revista Torre de les Hores de Pals. La finca on hi havia l’alzina poc temps després va ser adquirida per un veí.

Les cinc branques principal
Les cinc branques principal

Fitxa tècnica

Capçada (radi dels del tronc 12,65 m.

Perímetre del brancam 79,4 m.

Alçària, uns 20 metres

Un dia va venir en Doro a la consulta, però aquesta vegada no per visitar-se, només per dir-me: “Rosa, saps? L’alzina és morta!” “Què diu, Doro! No pot ser! Si estava ufanosa!”, vaig exclamar. “Sí noia, jo tampoc m’ho acabo de creure. Quan he vist que s’estava quedant seca, no em cabia al cap, no et pots imaginar la sensació que he tingut, quina pena!” “Però a veure, què li ha passat? Si estava sana…”, li vaig dir. En Doro respongué “sí, estava la mar de bé”, i com si volgués fer un esforç de resignació, va dir: “Sí, noia, ja ho veus les coses van amanides d’aquesta manera.”

Va sortir de la consulta afligit i jo també vaig restar afectada. És curiós que compartíssim la mateixa emoció per la pèrdua d’aquella centenària i magnifica alzina, que de segur devia haver superat una infinitat d’inclemències del temps i qui sap si de possibles accions humanes. En aquell moment només nosaltres podíem compartir el sentiment que experimentàvem, desconeixíem si altres persones havien tingut l’ocasió de contemplar aquella alzina i poder-los donar la notícia.

I com que les coses van amanides d’aquesta manera, que deia en Doro, no va passar gaire temps que un dia en arribar a la consulta em van comunicar que en Teodor havia mort. Dins de la meva constel·lació de percepcions que vaig experimentar en aquell moment hi eren implícits tant en Teodor Carreras com també una rebel·lia innata o desacord amb el fet que les coses vagin amanides d’aquesta manera.

Fitxa
Fitxa

 

Mides, T.Carreras i Rosa M. Masana

Una unitat d’esterilització a la ‘Torre’ de Torre Maria de la Bisbal d’Empordà

 

La Torre convertida en unitat d'esterilització
La Torre convertida en unitat d'esterilització

 

Finestres de la torre
Finestres de la torre

 

 

Per llegir l’article clicar  a :  una-unitat-de-esterilitzacio docx

Simon Pujol, el primer tipògraf de la Bisbal

 

Simon Pujol era fill de Salvador Pujol, natural d’Olot, i de Marianna Roure, de la Bisbal. Quan va néixer possiblement els seus pares habitaven a Girona, perquè va ser batejat a la Catedral el dia 11 de maig de l’any 1856.[1] Els seus avis materns eren Antoni Roure i Agnès Baxeres.

Mitjançant un anunci publicat l’any 1885 i del qual adjuntem una imatge, hem pogut saber que Simon regentava a la plaça de la Constitució, actualment plaça Major de la Bisbal, un magatzem de màquines de cosir Singer, aparells de rentar roba i altres accessoris de la llar.[2]

 

Publicat a Baix Empordà-El Eco Bisbalense del 18-10-1885 (ACBE)
Publicat a Baix Empordà-El Eco Bisbalense del 18-10-1885 (ACBE)

 

Qui sap si per omplir el buit que a la vila encara hi havia en qüestió de tipografia, Simon va decidir obrir-hi un establiment d’aquestes característiques, com també d’enquadernacions, tot i que d’aquesta darrera tècnica, com veurem, se n’ocupava E. Codolà. Respecte a aquest nou comerç se’n va fer ressò la premsa, en què consten dues adreces, una al carrer Ample, 9, i l’altra a Donzelles, 20. El gestor o corresponsal era Miquel Puig, persona que possiblement feia funcions administratives i comercials de l’empresa. Adjuntem un retall de diari on dona a conèixer els seus serveis.[3]

 

 

Rètol encara visible a la façana del carrer Ample, núm 9
Rètol encara visible a la façana del carrer Ample, núm 9

 

Tot cercant més informació sobre Simon, hem revisat les sèries de matrícula industrial custodiades a l’Arxiu Comarcal del Baix Empordà (ACBE) i hem vist que tenia el taller tipogràfic i  d’enquadernacions  al carrer Ample número 9;  havia estat donat d’alta l’any 1891 i havia funcionat fins a l’any 1895.[4]

En Simon patia una malaltia , motiu pel què va morir quan només tenia 37  anys. Obtingut el  certificat de  defunció,  hem sabut  que Simon va morir  el dia  18 de febrer de  1894  al seu propi domicili del carrer Ampla número 9 de la Bisbal.  La cerimònia de difunts es va celebrar a l’església de Santa Maria de la Bisbal i va ser enterrat al cementiri catolic de la mateixa ciutat. El diari El Distrito en va publicar l’esquela, en què consta que era solter i que tenia germans i nebots.

Xavier Xargay explica que habitualment anava a dinar a una fonda de la Bisbal que regentava Dolors Cané, vídua. També assenyala que Simon havia deixat l’establiment de tipografia a la Dolors.[5]

Publicat a El Palafrugellense del 13-8-1893. Arxiu Municipal de Palafrugell.
Publicat a El Palafrugellense del 13-8-1893. Arxiu Municipal de Palafrugell.

Amb tota seguretat, la cessió d’aquest patrimoni va ser formalitzat mitjançant un document notarial. La curiositat ens va portar a voler-ho esbrinar, però pel fet de desconèixer el nom del notari, la tasca va esdevenir gairebé inviable.

 

Esquela publicada a El Distrito el 25-2-1894 (AMP)
Esquela publicada a El Distrito el 25-2-1894 (AMP)

 

La continuïtat de l’activitat tipogràfica a la Bisbal

Revisats els documents de la matrícula industrial i de comerç, hem vist que el primer taller de tipografia que consta donat d’alta a la Bisbal és el de Simon Pujol. Eleuteri Codolà, que disposava d’una impremta manual i feia enquadernacions, tenia el taller al carrer dels Arcs i el negoci el va fer funcionar de l’any 1877 al 1910.

Codolà possiblement va tancar o traspassar la empresa, perquè a partir de l’any 1911 no el troben en la documentació i per primera vegada en la matrícula consta el nom de Joan Jovés conforme disposava d’una impremta manual que estava situada al carrer Pi i Margall. Enric Gispert de la Bisbal recorda que els Jovés tenien el taller d’impressió al carrer del col·legi de les monges, actual Coll i Veí, i al carrer Ample número 9, que coincideix amb l’adreça del tipògraf Simon Pujol. Solament hi tenien, remarca, els elements necessaris per dur a terme les gestions administratives.

Respecte al ram d’arts gràfiques, veiem que els establiments de la Bisbal que actualment estan en actiu mantenen una relació de parentesc amb els establiments esmentats, però aquest és un tema que deixem a estudi dels futurs cronistes.

 

Notes



[1] Dades obtingudes de Familysearch

[2] Anunci al Baix Empordà-El Eco Bisbalense del 18-10-1885. Arxiu Comarcal del Baix Empordà  (ACBE).

[3] Anunci a El Palafrugellense del 13-8-1893. Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP).

[4] Contribució de comerç i industrial de la Bisbal anys 1891, 1892 i 1893 (ACBE).

[5]  Xargay i Oliva, Xavier. Escriptors palafrugellencs. Quaderns de Palafrugell. Ajuntament de Palafrugell, 1999, p. 28.

Entrevista a Maria Rosa Ribas Poch

Maria Rosa Ribas
Maria Rosa Ribas

 

El passat mes de novembre va sortir d’impremta el llibre de la bisbalenca Maria Rosa Ribas titulat Les mares que ens han parit, tema adient per haver estat desenvolupat per una infermera que ha exercit durant diversos anys en el servei de planificació familiar d’un centre d’assistència primària.

El llibre tracta del paper que ha tingut la dona en la societat des de la prehistòria fins a l’actualitat, també de les dones que s’han dedicat a la medicina i de com han evolucionat els sistemes de control de la natalitat.

—Maria Rosa, pregunta obligada, com és que has escrit aquest llibre?

—Bé, treballant d’infermera en un Centre d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva de Mataró, vaig tenir curiositat d’investigar com s’entenia i com tenien cura de la fecunditat les dones en altres èpoques històriques. Vaig anar buscant informació i de tot el recull n’ha sortit ‘Les mares que ens han parit’.

—Fer una síntesi dels períodes històrics de la humanitat relacionats amb la fecundació et deu haver exigit molt temps de recerca.  

—La informació l’he anat recopilant durant anys i segueixo recopilant-ne ja que és un tema viu que no s’acaba mai. Cada dia, tant del passat com del present hi ha descobriments o interpretacions noves del que fins avui se sap. Els viatges m’han servit per acostar-me, a través de l’art, a altres èpoques i cultures. És emocionant veure un jaciment de fa 7.000 anys a Catalhujut (Turquia) on sembla, fins avui, que hi ha les primeres parets fetes pels homes i on s’ha trobat unes figures de dones assegudes en un tron, desprenent una autoritat que fa pensar si no era un matriarcat. També, al Museu Nacional de Bucarest vaig veure la figureta dels amants de Gumelnitsa (4.500 aC) i em va impressionar tenir-la tan a prop, com si viatgés al neolític. Aquestes i altres vivències han sigut molt gratificants.

Portada del llibre
Portada del llibre

 

—El teu llibre pot ser útil com a obra de consulta per a estudiosos del tema.

—A mi m’agradaria que arribés a les persones interessades per la història o bé que despertés aquest interès. He intentat ser rigorosa en la informació i exposar trets socials, culturals, dones i homes representatius de cada època històrica i que ens han deixat una herència cultural molt interessant.

—Has fet o tens previst fer presentacions del llibre?

—Fins avui n’he fet quatre: dues a Mataró, una a Vilassar de Mar i una altra a Barcelona. En totes hi ha hagut molta participació i debat sobre el tema de la dona, dels canvis en l’estructura familiar i del fet de tenir o no tenir fills.

—Com a procés evolutiu i en relació amb altres cultures anteriors, comentes que actualment la tècnica és el nostre ritual. Consideres que la tècnica pot arribar a suplantar la funció reproductiva i maternal de la dona?

—La tècnica només pot substituir la part tècnica, valgui la redundància, de la funció reproductiva i maternal. No podrà mai substituir la part intangible que acompanya el fet de tenir un fill i de tenir-ne cura. L’emoció, l’estimació, les pors, la preocupació… la base de la relació amb els fills no ho podrà aportar mai una màquina, neixi el fill de la forma que neixi.

—Personalment em fa molta angúnia el fet que es vulgui implantar la maternitat subrogada.  

—La maternitat subrogada és una possibilitat que ofereix la tècnica i que genera molt debat ètic en la societat. Respecto les persones que hi estan d’acord, però jo m’hi posiciono en contra perquè ho veig com una mercantilització del cos de la dona en un grau molt profund.  

—Abans d’acabar l’entrevista, t’he de dir que he trobat molt interessants les il·lustracions de Nèstor Salas; tenen un punt humorístic.

—A mi, aquestes il·lustracions del Nèstor m’agraden molt, perquè són iròniques i subtils.

—Bé, Maria Rosa, moltes felicitats per aquesta obra històrica que ens poses a l’abast.

 

 

 

Andreu Domènech. Un palafrugellenc desaparegut al naufragi del vaixell ‘Reina Regente, l’any 1895

Aquest article va ser publica a la Revista del Baix Empordà el mes de setembre de l’any 2014, parla d’un palafrugellenc que no va  poder sobreviure al naufragi com tots els membres de la tripulació.

Vaixell 'Reina Regente'
Vaixell 'Reina Regente'

 

Per la lectura del Pdf  clicar a : Domenech-naufragi