L’ablació genital femenina
Publicat a la revista Pols a Pols del Col·legi d’Infermeria de Girona, juny del 2001.
Autora: Rosa M. Masana Ribas
L’ ablació genital femenina
Heroïnes que curaven ferits al ‘Foc de la Bisbal’ (6 d’octubre de 1869)
Article de Rosa M. Masana, publicat a la Revista del Baix Empordà número 41. Any XI – Juny-Setembre 2013. El text ha estat ampliat amb un nou apartat titulat Barricades.
H i ha diverses cròniques que parlen dels fets que van tenir lloc a la Bisbal els dies 6 i 7 d’octubre. Només recordar que l’any 1868 va ser destronada Isabel II i la nova monarquia constitucional, liderada per Amadeu de Savoia, no tenia acceptació i el país vivia convuls, un període conegut com al sexenni revolucionari, que va durar fins la instauració de la Primera República l’any 1874.
Francesc Sunyer Capdevila (Roses, 1828-1898)[1], el dia 3 d’octubre de l’any 1869 a Figueres va proclamar la constitució d’una junta revolucionària que dirigiria Pere Caimó Bascós (Sant Feliu de Guíxols, 1819-1878)[2], del Partit Republicà Democràtic Federal. Defensaven un model polític semblant al dels Estats Units d’Amèrica.
A la Bisbal van arribar quatre companyies formades per 400 homes procedents de Sant Feliu de Guíxols, Castell d’Aro, Calonge, Palamós, Llagostera, Cassà de la Selva i Fenals, amb l’objectiu d’anar a ocupar Girona, però assabentades les tropes governamentals van arribar a la Bisbal per impedir-ho, i sota el crit de: “Nois, foch! “. s’inicià la batalla.
Els morts i ferits
Per impedir el pas de les tropes monàrquiques s’havien creat diverses barricades disseminades per la Bisbal. Jordi Frigola, explica que mentre els xicots construïen les defenses, hi havia noies que anaven a encoratjar-los i elevar-los l’ànim. Segons Pere Caimó, hi van haver entre vuit i deu morts al camp de batalla i uns vuitanta ferits d’ambdós bàndols, però també es donen xifres més altes. Una estrofa de la cançó del 6 d’octubre diu: “Encara es alba fosca, se’n van ja espaborits, duhent vintidós carros de morts i ferits”[3]
Segons el llibre de defuncions de l’Arxiu Diocesà de Girona[5], el dia 6 d’octubre va morir a la Bisbal Tomàs Plaja Puig, de 40 anys, a causa d’una ferida; estava casat amb Teresa. A un domicili particular també van morir: Carme Pujol Julià, de 43 anys, i Joaquim Carbó Puig, de 49 anys. Josep Riva Vilà, del batalló republicà de Sant Feliu de Guíxols va morir als 40 anys, Josep Gasulla Dolz, de 20 anys i soldat de la primera companyia del segon batalló, també va morir als 26 anys a causa d’una ferida al cap Pere Maimí Ferrer, del batalló republicà de Llagostera, Jaume Riera Donat va morir durant el replegament republicà. El dia 27 d’octubre moria als 29 anys Domingo López Palacín i també Josep Juanola Costa, sense poder dir si va ser a causa de les seqüeles de la batalla.
Pere Caimó (idem 2) explica que va morir M. del Carme Julià Canyes, muller d’en ‘Garça’. Podria tractar-se de Carme Pujol Julià, perquè la dona sovint era anomenada pel cognom del marit. Jordi Frigola[6]comenta que Pilar Domingo i Pilar Sabater van acollir dos ferits a casa seva.
Una lIagosterenca i una palafrugellenca curant ferits
Una altra estrofa de la cançó del 6 d’octubre, diu: “Tota la nit aquí i allà portant ferits afligits al hospital” (idem 3).
Desconeixem quins metges van atendre els ferits, si hi havia infermeres, i tampoc no podem afirmar que hi hagués alguna congregació religiosa a l’hospital. Sí que tenim constància de dues joves noies que van preferir deixar en segon terme la seva seguretat personal i venir a oferir els seus serveis en l’atenció dels ferits al camp de batalla.
Una d’elles va ser Isabel Vila Pujol, que vingué a la Bisbal acompanyant els republicans de Llaqostera [7] Reescrivim aquí la crònica que es va publicar al llibre de Pere Caimó (Idem 2).
Isabel Vila Pujol (Calonge, 1843-Sabadell, 1886).
El cabdill dels federals empordanesos parlava en aquests termes d’Isabel:
“Ya de noche, emprendimos la marcha sobre La Bisbal, de donde nos llamaban con gran de insistencia, llegando a esta villa a las diez de la misma noche. No debo dejar de hacer mención de un hecho que honra en gran manera al bello sexo de nuestra provincia. Con los republicanos de Llagostera vino una joven de dicha población, llena de gracia y juventud, pues no había cumplido los diez y ocho años, llamada Isabel Vila, joven virtuosa y ferviente republicana, que desde largo tiempo se venía ocupando en proveerse de hilas, vendajes y toda lo necesario para la cura de heridos en campo de batalla, previendo que sus preparativos podían ser un día de inmensa utilidad. Este día llegó en efecto y, abandonando la tranquilidad y dulzuras del hogar doméstico, trócolas gustosa la joven heroína por los azares de la campaña. Su asidua asistencia para con los heridos de La Bisbal, quedara siempre grabada en nuestra memoria con los indelebles caracteres de la gratitud. Tanta abnegación y patriotismo bien merecen una distinguida página en los fastos de la insurrección republicana. Excusado seria añadir que todos la respetaban como a la más querida de las hermanas”.
L’any 1991 vaig publicar una crònica referent a infermeres i llevadores de Llagostera, i vaig considerar d’interès incloure la referència que hem esmentat sobre Isabel Vila7. L’any 2005 Francesc Ferrer va editar la biografia completa d’Isabel Vila[8], com també podem consultar al respecte la Viquipèdia” [9]. Actualment són diverses les viles que han posat el seu nom a un carrer.
Darrerament he pogut conèixer quelcom sobre una palafrugellenca que, com la Isabel Vila, va tenir el coratge d’assistir els ferits i donar-los ànims. Hi ha la informació disponible a un article publicat a El Nuevo Distrito, diari de l’hemeroteca digitalitzada de l’Arxiu Municipal de Palafrugell [10].
Anna Rocas Abrich (Palafrugell, 1844-1908).
El Nuevo Distrito del dia 26 d’abril de l’any 1908, ens lliura aquesta informació:
“Acometida repentinamente de un ataque gripal falleció el miércoles, día 22 de los corrientes, a la edad de 64 años, Dña. Ana Rocas Abrich, esposa de nuestro estimado amigo y correligionario D. Zacarías Siró.
El día 6 de Octubre de 1869, hallándose los republicanos federales de esta comarca acaudillados por Caymó en lucha armada con las tropas del Gobierno provisional, la Sra. Ana Rocas, se convirtió en heroína del pueblo de la Bisbal, adonde fué con su esposo para acompañarle en los peligros de la lucha en calidad de auxiliadora de los heridos de uno y otro bando en cuya benemérita faena mostróse tan experta y animosa que a ruego de los facultativos á cuyo cuidado se hallaba el hospital de sangre, hubo de continuar prestándoles su valerosa ayuda hasta el día siguiente con aplauso y gratitud de todos los jefes de servicio, siendo desde entonces la primera en acudir al auxilio de cuantas desgracias llegasen a su noticia en esta su vila natal donde era muy estimada.
En reconocimiento de tales méritos contraídos por la Sra. Rocas de Siró, fue que el Ayuntamiento la prefiriese en el empleo que vieja ya solicitó de cuidar de la limpieza y el aseo del mercado público que cumplía a satisfacción de todo el vecindario con la ayuda de su esposo. A éste y demás familia acompañamos en el justo dolor que los embarga por tan sensible pérdida”.
Anna Rocas va néixer a Palafrugell el dia 12 de maig de l’any 1844; es va casar amb Zacaries Siró el 20 de maig de l’any 1865, quedant-se a viure a casa dels pares d’ella al carrer Verge Maria de Palafrugell. Va morir el dia 22 d’abril de l’any 1908.
Recuperant la memòria de l’Anna.
La troballa d’un comunicat de premsa al Arxiu Municipal de Palafrugell, ens va permetre saber quelcom de l’Anna, aquesta noia de 26 anys motivada per socórrer a persones ferides de guerra.
Transcorreguts 148 anys del dia 6 d’octubre de 1869, quan ella possiblement ajudava als facultatius cohibint hemorràgies o bé realitzant d’altres tasques. Es va donar el fet que el dia 7 d’octubre de l’any 2017, la professora Dolors Marin, doctorada en Història Contemporània es trobes a La Bisbal pronunciant una conferencia titulada: Dones magnètiques , espiritisme i lliure pensadores a Catalunya i en el decurs de la seva exposició fes esment a la heroïna Anna Rocas.
L’ hospital municipal i de campanya
L’hospital de la Bisbal data de l’any 1779. Diversos articles parlen d’aquesta institució, un dels quals el podem trobar a la revista El Drac, número 7 (1989), com també als articles d’Antoni Aguilar, Tomàs Gratacós Agulló i Teresa de Pouplana. Un dels més recents ha estat escrit per Jordi Frigola [11].
Un hospital de campanya es va improvisar a la zona del Rec de can Tunyeca, prop dels terrenys de can Sirvent, on més endavant hi va haver la fàbrica de ceràmica. Era una zona pròxima al carrer Nou, on s’hi va construir una important barricada. Ara la carretera Nova rep el nom de el ’6 d’octubre del 1869′ en commemoració als fets.
És possible que a l’hospital de la vila, o a l’improvisat de campanya, coincidissin Isabel Vila i Anna Rocas, les quals només es portaven un any de diferència. Sabem que diversos ferits van ser traslladats a Girona, sense poder confirmar si alguns eren republicans. Sigui com sigui, la tasca portada a terme per aquestes dues heroïnes és digna de tenir-la en consideració.
Un monument funerari
Després d’haver passat dinou anys dels fets, i mitjançant una recol·lecta popular, l’escultor Ramon Casal l’any 1888 va construir un monument en commemoració als morts de l’anomenat Foc de la Bisbal. En principi estava situat al cementiri vell, on s’hi van dipositar les restes de les víctimes, i l’any 1931 el panteó va ser traslladat al nou cementiri. Presenta algunes inscripcions i relleus simbòlics , com ara la planta del cascall, que pot significar el dolor o el somni etern. 12
Un grup d’alumnes de tercer curs d’ ESO ( curs escolar 2012-13) de l’institut d’ Ensenyament Secundària (IES) de la Bisbal, va elaborar un projecte per apadrinar el monòlit del ‘Foc de la Bisbal’. En base a aquesta iniciativa ha estat rehabilitat, una acció que permetrà de continuar preservant el record dels qui van donar la vida per un ideal. 13
Barricades
Les barricades son un estil de parapets improvisats que serveixen per defensar-se d’alguna cosa, es poden construïr emprant diversos elements com: sacs omplerts de sorra, llambordes dels carrers , fustes, bidons, mobles i matalassos vells, neumàtics o bé qualsevol altra cosa útil per fer barrera.
Quan el mes d’octubre de l’any 1869 els bisbalencs van rebre la noticia que l’exercit governamental se apropava a la Bisbal per reprimir la insurrecció, van construir barricades a les principals vies d’entrada de la ciutat i entre d’altres elements van emprar fustes de la fusteria de Josep Dillet que feia societat amb Pere Villallonga i Domènec Carreres situada a la carretera Nova de la Bisbal.
Hem pogut assabentar-nos del fet perquè amb data 17 de febrer de l’any 1871 Josep Dillet va sol·licitar al Governador Civil de Girona que li fossin retornades les fustes que els revoltosos havien sostret del seu magatzem i desprès de la batalla les havien dipositat al Castell de la vila. La petició també anava signada pel batlle de la ciutat Nemèsi de Cabrera.
J. Dillet feia constar era natural de Llambilles i va presentar un document conforme havia pagat l’import corresponent a la Matricula industrial amb data 1 de maig de 1868, imprès que donava testimoni del seu taller. Font: Correspondència municipal de l’ajuntament de la Bisbal de l’any 1869 (AHCBE)
Segons l’ inventari del material expropiat hi constaven: 350 taulons de pi gruixut, 16 de pi prim, 16 taulons per a timons, 2 per a bancs de fusteria, 60 taulons d’àlber gruixut, 30 d’ àlber bastard , 60 descrit com a ‘vulgar abra poll.’ 26 de vulgar fullola , 20 dotzenes llates i 24 taulons de noguera. 14.
Termini per desfer les barricades
Mentre buscava informació referent a l’ hospital de campanya que es va instal·lar als terrenys de can Tunyeca de La Bisbal , vaig localitzar una circular d’ avís signada pel batlle Nemensio de Cabrera amb data 13 d’octubre de 1869 dient al ciutadans el següent:
‘Hago saber: Que si por todo el día de hoy no son retirados por sus dueños los maderos i demás efectos que se ven abandonados en las calles afeando la población é impidiendo un libre tránsito, dispongo sean recogidos y deportados en lugar conveniente.
Igualmente prevengo a todos los vecinos que hayan encontrado en sus cases herramientas y demás útiles pasen à depositarlo en la casa capitular para devolución a los dueños respectivos.’
Uns dies més tard, el 20 d’octubre de 1869 el batlle comunicava que havien arribat noticies de la Autoritat dient-li que alguns veïns disposaven d’estris que havien servit per la construcció de les obres de defensa de la ciutat. Demanava que en un termini de sis hores els havien de lliurar a la Autoritat local. No fer-ho seria considerat un furt i podrien ser castigats d’acord amb el que disposava el Ban del ‘Excelentísimo Capitán General de este ejército y Principado.’ 15
El mes d’abril de l’any 2019 al Castell de la Bisbal hi havia exposat el Canó d’una embarcació guardacostes datat de l’any 1810 que era originari de Sant Feliu de Guíxols, segons la informació que consta a un rètol, el canó va ser insta.lat al Castell en motiu del Foc de la Bisbal.
Bibliografia
[1] Francesc Suñer Capdevila, “Manifiesto a 105 Ampurdaneses”. Tours, 17/10/1869 (època 2111/1869, revisar). El Manifest està escrit des de l’exili a França i es pot considerar també com a una justificació d’actituds.
[11] Jordi Frigola Arpa, “Un hospital per una guerra. La Bisbal 1808- 1814″. Estudis del Baix Empordà, volum 30, Sant Feliu de Guíxols, 2011. Te també un interès especial per les fotografies que publica.
12- Cascall, en castellà “adormidera ” , planta de la família de les papaveracies d’on se n’extreu la codeïna, papaverina i morfina entre d’altres; el suc i l’oli de cascall produeixen atordiment, suport i segons la dosi també al·lucinacions. La mitologia vincula la planta a Morfeu, deu del son i dels somnis. També es un símbol emprat per la maçoneria i a diverses làpides de cementiri n’hi ha representacions.
13- A Internet (ies.labisbal.org/ .. ./293-projecte-dapadrinament).
14- Govern Civil . Arxiu de la Diputació de Girona ,any 1871.
15-Carpeta 1856-1869 de la correspondència de la Ajuntament de La Bisbal d’Empordà. Arxiu Comarcal del Baix Empordà.
Les infermeres del Vallès Occidental celebren la seva diada, 2016.
Un grup d’infermeres/rs del Vallès Occidental, van participar en una jornada cultural organitzada per la Delegació del Col·legi Oficial d’infermeria de Barcelona a Terrassa per commemorar el dia Internacional de la Infermeria. Va consistir en fer una caminada que anava des del claustre de l’hospital de Sant Llàtzer de Terrassa fins l’ hospital del Tòrax.
La infermera Carme Ramon va escriure una crònica on explicava els detalls de les esmentada caminada i molt amablement ens l’ha lliurat un resum perquè pugui ser consultat.
Clicar a: Resum caminem fent historia dia 21 maig 2016.
Un fet entranyable succeït durant la diada.
El mes d’abril de l’any 2016, havia incorporar en aquest mateix bloc un llibre digital que parlava de l’ Escola d’infermeria -ATS- de l’hospital del Tòrax de Terrassa, centre on hi vaig exercir com a cap d’estudis (1979-1983).
Al final del llibre hi ha incorporada las poesia del pacient Julio Giménez que he tingut guardada durant 30 anys titulada “Todo es mentira” que li va ser publicada al número 1 de la revista el Ventanal de l’any 1954 que editava el propi hospital.
La sorpresa ha estat saber que Joan Vila, ex- alumne de la Escola d’infermeria del l’hospital del Tòrax, hagués volgut recuperar l’esmentat poema per llegir-lo durant la diada de les infermeres a les portes de l’hospital del Tòrax , centre on Julio Giménez hi havia estat ingressat .
Comentar que la seqüència dels fets no es poden deixar indiferents.
La poesia ”Todo es mentira”
La noche, abismo sin fondo, de ternas ansiedades, comparte la soledad inmensa del poeta y le brinda, generosa, el consuelo de un ensueño que mitigue suavemente su dolor.
La brisa murmura su canción llena de ritmos de silenciosos y rumorosos ecos…
Y el follaje –misterioso como el de una deidad pagana– se entreabre, susurrando a la luna su dulce confidencia de amor.
¡Sueña! ¡Vive! ¡Goza! Parece decir el murmullo de sus voces sin palabras.
¡Ama! ¡Siente! ¡Sueña! Y el poeta percibe una sombra que se acerca a su lecho solitario hecho de sueños, nubes, espumas y pétalos de rosa.
Ya se ve. Se hace forma. Es su Musa, que se viste de Estrella y en su frente se posa. El destello de un rayo la transforma en Mujer. Divina por sus gracias, que invitan al Amor –sentimiento que nos eleva a la cima de los sublimes anhelos y nos hunde en los abismos de los torpes deseos. El silencio hecho eco repite las voces incitantes de la brisa, que se abre como un surco en el viento, sobre un fondo de ramajes oscuros recortados del paisaje que iluminan estrellas y luceros. ¡Sueña! … ¡Ama! … ¡Goza!… dice una y otra vez el vientecillo gentil que estremece las hojas sin despertar a los alados moradores de sus ramas altas envueltos en las sombras clandestinas – ¡Goza!… ¡Siente! … ¡Sueña! ¡Sueña!
Mecido por las voces de la brisa el poeta se durmió y sonó.
Pero su sueño fue tan breve ¡como un instante de la vida misma! El viento, cómplice del momento de placer por su silencio, dejo oír un suspiro que se perdió en la noche, que agoniza mientras lloran los arboles sus lágrimas rotas de rocío, gemelas de las que vertió el poeta en el erial de sus noches sombrías, mientras del corazón las ardientes notas de una queja hecha versos y escritas con su sangre.
Y es la estrofa de fuego de un poema, que nació con la Aurora misteriosa, como un canto de cisne moribundo que despide a la amada con el mudo reproche de su pena de amor…. ¡Soñar! …. ¡Vivir! …¡Gozar! …. ¡Todo es un sueño!… ¡Pecar! …. ¡Sufrir! …¡Morir!… A pesar del poeta…. ¡Es la única verdad!
Julio Giménez, 1954
Historia de la escuela de enfermería del hospital del Tòrax de Terrassa
Presentamos en formato digital el libro que trata de la escuela de enfermeria (ATS) del hospital del Tórax de Terrassa -Barcelona- 1979-1983.
Adjuntado a WordPress el dia 23 de abril del 2016 a las 10 horas “Diada de Sant Jordi”, la Fiesta del libro y de la rosa.
El libro ha sido incluido en el catalogo de la biblioteca de la Universidad de Girona con el número de registro -b1382032- y también en el colectivo de las Universidades de Catalunya. Mayo 201 Enlace a la pagina Esta nuevamente incorporadaÍndice
PRIMERA PARTE
UNA ESCUELA DE ENFERMERÍA EN EL HOSPITAL DEL TÓRAX.
LOS FUTUROS ALUMNOS BUSCAN JEFA DE ESTUDIOS.
EL EXPEDIENTE DE SOLICITUD DEL CENTRO.
EL PROCESO DE PUESTA EN MARCHA.
LA ACTIVIDAD DOCENTE TEÓRICA.
LA ACTIVIDAD DOCENTE PRÁCTICA.
EL MANTENIMIENTO ECONÓMICO.
ESTADÍSTICA DE LAS DOS PROMOCIONES.
TRANSFORMACIÓN EN CENTRO DE FP DE 2º GRADO RAMA SANITARIA.
ACTIVIDADES FORMATIVAS EN EL HOSPITAL.
ACTIVIDADES FORMATIVAS EXTERNAS.
RENUNCIA DEL DIRECTOR.
INVENTARIO Y CIERRE.
DESCONSTRUIR LA ESCUELA Y EL HOSPITAL.
CELEBRACIÓN DE 25 AÑOS DE FINALIZACIÓN DE LOS ESTUDIOS DE ENFERMERÍA.
SEGUNDA PARTE.
APUNTES SOBRE ENFERMERÍA.
APUNTES SOBRE TUBERCULOSIS.
SANATORIOS ANTITUBERCULOSOS Y AVANCES CIENTÍFICOS.
AVANCES CIENTÍFICOS.
TRATAMIENTOS.
EL SANATORIO DE TERRASSA (1952 -1985).
DATOS ASISTENCIALES.
ESTADÍSTICA DE LOS ENFERMOS INGRESADOS EN EL HOSPITAL DEL TÓRAX (1985-1983).
CIERRE, ABANDONO Y REUTILIZACIÓN DEL HOSPITAL.
FIESTAS DE REENCUENTRO DE TRABAJADORES EN 2000 Y 2015.
ALGUNOS TESTIMONIOS SOBRE EL HOSPITAL.
NOTA DE ÚLTIMA HORA.
Arreplegar avellanes
Infermera a les Planes d’Hostoles
L’any 1986 vaig fer d’infermera a les Planes d’Hostoles (Garrotxa) i també vaig treballar al poble de Sant Feliu de Pallerols, ja que amb la infermera d’aquesta vila ens repartíem els dies de guàrdia del cap de setmana. Als pobles petits tothom es coneix i era fàcil també a la meva feina fer amistat amb diverses persones i en especial les que freqüentaven el consultori.
Un dia la Rosa, persona molt agradable i simpàtica que tenia una d’aquelles malalties complicades de combatre, em va comentar amb preocupació: “Avui l’home del temps ha dit que s’acosten pluges i jo tal com estic no podré ajudar l’Enric a arreplegar avellanes, que ja estan quasi totes a terra i si es mullen no anirem pas bé.” La Rosa patia més per aquest fet que no pas pel seu estat general, que li impedia fer esforços. Li vaig dir “si et sembla us vinc a ajudar”, i ella amb cara de mitja sorpresa em respon: “Tu, Rosa? Vols dir? Tu vindries?” “Sí, sense cap problema. Demà després de dinar vinc al camp.” “Gràcies, Rosa —va respondre—, no saps pas com t’ho agraeixo.”
L’endemà, cap al camp
Dino, em poso uns pantalons blancs que tenia per estar per casa, una samarreta també blanca amb algun dibuix, les vambes i al camp hi falta gent. La plantació d’avellaners estava en un terreny quasi tocant al cementiri de la vila i prop del riu Brugent. En arribar, vaig veure que hi havia quatre o cinc persones ajupides amb una escombra a la mà que anaven escombrant les avellanes i en tenien fetes diverses piles. Era una feina que no havia vist mai fer, em pensava que s’arreplegaven amb els dits com les olives, però no, es feia emprant una escombra de bruc.
Jo, amb posat de mil dones, els dic: “Bona tarda!” “Bona tarda!”, van respondre, i continuo dient: “Que les hem d’arreplegar totes avui?” Mira, amb la cara que van fer no va caldre que em donessin resposta; em fan una repassada de baix a dalt i comenten: “Va molt blanqueta per venir a collir avellanes.”
Vaig veure que l’ambient no estava per fer gaires bromes. Em donen la escombra, m’ajupo a terra i poso la directa escombrant com una desesperada. Quan feia una hora que anava a aquell ritme, paro, amb el braç m’eixugo la suor i, tot observant com treballaven les altres persones, m’adono que ho feien com aquell que raspalla un cavall, a poc a poc, com si tinguessin tot el temps del món.
Aquell va ser un moment crucial, em vam mirar novament i suposo que per dintre seu van pensar que els diria “bé, jo ja plego”, però no, vaig voler continuar amb la tasca empresa però això sí, aquesta vegada intentant sincronitzar el meu ritme amb totes les altres persones. Quan feia dues o tres hores que estava per allà terra ajupida escombrant, entre la pols i la suor, la roba, especialment la meva, era de color beix i a mesura que anava passant el temps va esdevenir totalment de color avellana.
Quan es feia gairebé fosc vaig veure que havíem fet tots plegats molta feina i només restava omplir les saques. Després la meva tasca, com la de les altres dones, va consistir a agafar una saca i aguantar-la ben oberta perquè els homes hi poguessin abocar els cabassos plens d’avellanes. Mira, si amuntegant les avellanes es generava pols, ja us podeu imaginar quan les tiraven dins el sac.
Torno a casa
Bé, dic a casa, però vivia en un pis sense mobles que m’havia ofert l’Ajuntament durant tres mesos, un habitatge on abans havia viscut la mestra del poble. Em dutxo, m’ensabono, m’esbandeixo i l’aigua encara continuava sortint de color beix. Vaig repetir el mateix procediment una o dues vegades, fins que em va semblar que el color de l’aigua era acceptable. Sense sopar em vaig ficar al llit i vaig quedar clavada boca amunt sense poder-me moure. L’endemà al mati vaig anar a fer els domicilis mig encongida a causa del dolor que tenia per tot el cos, però alhora em sentia satisfeta perquè entre tots vàrem collir les avellanes abans que fes cap la tempesta.
Comentaris posteriors
Una senyora que va venir a curar-se al consultori em va dir: “Ja ho sé, ja, que ahir va anar a collir avellanes!” “Ah, sí?” “Sí, he sentit que ho explicaven a la botiga. Oh!, i deien que s’hi havia estat fins al final.” “Sí —li vaig comentar—, vaig plegar a l’hora que ho va fer tothom”, i ella va exclamar: “Miri que és valenta, vostè, eh!” Potser no els quadrava que essent infermera m’hagués apuntat a fer una tasca agrària que requeria un bon grau de resistència física, però és clar, ells tampoc sabien que jo també venia de pagès.
Un dia la veïna de davant de casa em va fer un comentari que anava en aquesta línia. Feia dies que li havia demanat si em podia deixar un xapo perquè volia treure unes herbes del pati i plantar-hi algunes flors. El seu marit es veu que des del carrer em va veure com cavava la terra i, sorprès, en arribar a casa va comentar a la seva dona: “Recony qui la va fotre, aquella mossa! L’he vist com cavava i no era pas la primera vegada que agafa un xapo, no.”
Val a dir que encara que hagin passat tants anys, sempre que vaig a la Garrotxa i observo algun d’aquells camps d’avellaners tan ufanosos em vénen a la memòria aquelles experiències i percebo els arbres pròxims perquè els conec i m’agrada el gust d’avellanes tendres i fetes, sensació que també va acompanyada del record de la Rosa, que tot i ser una dona valenta i animada, la seva malaltia va ser més forta que ella.
De fet, si ho pensem, les persones, sigui on sigui que hàgim viscut i treballat, sempre tenim mil històries per explicar perquè sovint van acompanyades —ho dic per mi— de satisfaccions o d’experiències colpidores, motiu pel qual segurament s’entossudeixen a continuar ocupant un lloc dins la memòria.