Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
Escrivim quelcom del senyor Fiestas perquè dins d’una carpeta on tenia guardats documents de la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa[2] he trobat un retall de diari que parlava havia estat aviador de la República durant la Guerra Espanyola del 1936-39.[3] Possiblement vaig guardar aquesta informació allà perquè Fiestas va ser qui va fer algunes de les fotografies necessàries per inscriure l’esmentada xemeneia al Llibre de Rècords Guinness.
Vaig conèixer el senyor Fiestas l’any 1964, quan vaig començar a treballar d’auxiliar de clínica a la Mútua de Seguros Terrassa i ell n’era el cap de personal. Recordo que era una persona que sovint em feia saber alguna de les capacitats que havia descobert en mi, cosa que em sorprenia, perquè desconeixia totalment que les pogués tenir. Es veu que hauria servit també per a la fotografia, disciplina en què era un entès i havia guanyat alguns premis. Va ser ell qui em va assessorar quan vaig haver de canviar la càmera que tenia.
En una ocasió Fiestas ens va proposar a Marisa Josa, que també era auxiliar de clínica de Mútua, i a mi fer-nos unes fotografies per presentar a concurs. Recordo que vam dubtar però finalment ens vam presentar a l’estudi de fotografia del Casino del Comerç de Terrassa. Va fer fotografies individuals. En una estic asseguda al davant d’una taula de bar, on a sobre hi ha una ampolla de Quina San Clemente, d’aquelles que anunciaven dient: “Quina San Clemente, que da unas ganas de comer”. Només hi apareix l’ampolla, i de la presumpta consumidora només es veu la silueta.
Llàstima, en aquesta ocasió les fotografies no van aconseguir cap premi. En motiu de voler fer un altre reportatge em va demanar si el podia acompanyar. Va ser instructiu veure com estudiava el paisatge i la llum del sol.
Simón Fiestas de jove (Cedida per Lídia Fiestas)
A part d’aquesta breu referència, volíem parlar d’en Fiestas com a pilot d’avions de guerra, perquè si bé els treballadors de l’hospital sabien que havia estat aviador durant la Guerra Civil Espanyola, no n’havien fet mai cap comentari.
És ara quan hem localitzat l’esmentat article de Xavier Theros, que fa constar que havia estat coronel i que formava part d’un cercle anomenat Grup 26 i també conegut amb el nom dels Pingüins ja que que duien pintat un pingüí al fusellatge dels avions.
Simon Fiestas als 90 anys, al darrera un maniquí d'ell mateix de quan era pilot (Imatge Tejeras)
A l’article de Theros hi ha una imatge signada per Tejeras on se’l veu a ell quan era jove i vestit de pilot i al davant d’aquesta la imatge real d’en Fiestas, que llavors tenia uns noranta anys. És una imatge molt interessant que us hem adjuntat. Només podem dir “gràcies, Tejeras”.
Lídia Fiestas, la seva filla, ens ha comunicat que la imatge del retall del diari ella no la tenia, però que el seu pare de jove i vestit de pilot és un maniquí que guarden al centre de l’Associació d’Aviadors de la República (ADAR).
També hem sabut que els pilots republicans van pilotar també un model de avió conegut amb el nom de Chato CA-010. Per fer-lo funcionar van haver de fer practiques de vol a l’Escuela de Vuelo Nocturno de El Camolí de Múrcia.
Diuen que els feien volar de nit i tenien la particularitat que pels tubs d’escapament llançaven flamarades, que provocaven una gran lluminositat a fi que l’enemic no pogués veure els pilots per disparar-los.
Fragment d’una imatge on es veu S. Fiestas dret. Sota la imatge hi diu: “La Aparecida -Murcia- 2ª Chatos” i els noms de Brufau, Llorens, Aguilar, Portillo i Fiestas. (Imatge cedida per Lídia Fiestas).
Segons una altra crònica publicada a El Periódico[4] hem sabut que Simon havia estat allistat al regiment d’esquiadors amb destí als Pirineus, però l’any 1937 es va presentar als cursos de pilot que impartia l’escola San Javier de Múrcia. A diferencia d’ell, que no era comunista, els companys que ho eren i disposaven del carnet del partit, van haver d’anar a rebre la formació de pilot de guerra a Rússia. Tots ells van entrar a formar part de les ‘Fuerzas Aéreas de la República Espanyola (FARE).Mitjançant les imatges hem pogut observar que tenia una complexió corporal força atlètica, motiu pel qual es diu que tenia previst participar en una olimpíada de gimnàstica que se celebrava a Alemanya però a causa del conflicte bèl·lic espanyol no li va ser possible participar-hi.
L’any 1978 amb la entrada de la democràcia, els expilots republicans van crear la Associació d’Aviadors de la República (ADAR). En principi van obrir un local al passeig de la Circumval·lació de Barcelona i l’any 1990 el van traslladar al carrer Guifré, al Raval. Segons el periodista Theros, Simon Fiestas va ser durant bastants anys el president d’aquesta associació. També comenta que a la porta del centre hi ha pintada la silueta d’una mosca,[5] i a dins hi ha una àmplia col·lecció d’elements que recorden aquella època.
Junt amb altres companys espanyols, ADAR tenia previst crear un museu a la Sénia i el van dur a terme. En podem obtenir informació en línia a: Camp i Centre d’Aviació Històrica de la Sénia
Notes
[1] Simon Fiestas va néixer a Terrassa el dia 27-2-1918 i va morir també a Terrassa el dia 22-3-2013.
[2] Tenia guardat el retall de diari en els temes de la xemeneia Almirall degut que va ser ell qui va fer algunes de les fotografies que vaig presentar al expedient de l’inscripció al Llibre de Rècords Mundials Guinness.
[3] La crònica va ser escrita per Xavier Theros amb el títol “Una mosca en la puerta” i publicada al diari ‘El País’ del 24-11-2008
[4] “El expiloto Simón Fiestas recuerda la rendición de la aviación republicana a Franco hace 70 años”. El Periódico. 27-8-2009. https://www.elperiodico.com/es/actualidad/20090827/expiloto-simon-fiestas-recuerda-rendicion-117101
[5] Un mosca és un avió caça rus que en concret rebia el nom de Polikarpov 1-16; el Polikarpov 1-15 rebia el motiu de Chato.
Aquesta breu crònica relacionada amb la tasca professional que van desenvolupar Maria Llobet i Pilar Argelés a Mútua de Terrassa com a caps d’infermeria, ha estat inspirada perquè al visitar el web del Col·legi d’Infermeres de Barcelona les hi he vist representades com a referents de la infermeria i també que vaig tenir la sort de treballar i aprendre d’elles durant la meva etapa a Mútua de Terrassa. He pensat que podria recordar quelcom del seu treball professional que van desenvolupar a Mútua.
De Maria Llobet i Pilar Argelés com a caps d’infermeria n’he conegut les biografies que els havia fet Roser Valls[1] i Paola Galvany[2] respectivament, per aquest motiu només explicarem quelcom del que recordo del seu treball i tarannà.
Maria Llobet Furró (1961-1967)
La senyoreta Llobet (1921-1996) va iniciar els seus serveis a Mútua de Terrassa l’any 1961, era una persona de caràcter i segura de si mateixa, sovint transmetia a les infermeres els seus valors ètics i morals i com aquests s’havien d’aplicar als malalts respectant la seva intimitat. Sabia en tot moment què era el més correcte i es mostrava exigent amb les tasques que havien de desenvolupar les infermeres i auxiliars de clínica.
Ens demanava que mostréssim una bona presència personal amb l’uniforme, que incloïa el calçat adequat, els cabells recollits, la còfia i les ungles polides i sense laca i el més important, una actitud de respecte i de consideració envers el malalt, adreçant-nos a ell pel seu nom i a la vegada explicant-li el que li havíem de fer.
Considerant que els metges rebien el tracte de doctors, Llobet va establir que tant els metges com entre nosaltres havíem de rebre el tracte de senyoreta, senyora o senyor segons la condició, seguit del cognom. Quan em tractava de “senyoreta Masana” em feia sentir molta consideració.
És adient esmentar el que deia una infermera teòrica de les atencions en infermeria, Rosette Poletti, segons la qual les infermeres havien de ‘savoir faire et savoir être’, o sigui, “saber fer i saber estar”, un concepte que s’adapta del tot al tarannà que ens exigia Llobet.
Aquest “saber fer”evidentment venia donat pels coneixements i les habilitats professionals adquirides mitjançant l’estudi i les hores d’assistència dedicades a l’atenció dels malalts, i el “saber estar” era aquella manera de ser innata basada en l’empatia, encara que era una actitud que podia ser apresa sobretot amb la forma de manifestar-nos en circumstàncies molt especials.[3]
A més de procurar que adaptéssim una bona actitud personal envers el malalt, Maria Llobet va dur a terme diverses tasques organitzatives dels serveis d’infermeria, fins i tot no dubtava a ensenyar directament com fer una tasca d’infermeria que desconeixíem.
Material sanitari de l’època amb bombones de gases i mànecs amb fulles de bisturí d’un sol cos.
Va perfeccionar i donar valor a la correcta neteja i esterilització del material sanitari i quirúrgic, va renovar algunes qüestions administratives, va implementar protocols d’actuació infermera, va posar en funcionament un arxiu de radiografies quan fins llavors era impossible trobar cap radiografia feta un any enrere. Per a aquesta tasca administrativa que ella mateixa encapçalava, em va demanar col·laborar fora de l’horari laboral.
Quant a activitats extrahospitalàries va dur a terme diverses gestions que requerien traslladar-se a Madrid, bé fos per sol·licitar directament millores per al col·lectiu d’infermeria, per a aspectes acadèmics i d’organització col·legial. En una ocasió, juntament amb d’altres vam anar a Madrid per fer una petició relacionada amb la situació acadèmica de les infermeres i la necessitat d’equiparació amb les nostres col·legues europees.
Com hem esmentat tenia un ampli concepte de moral i d’equitat social, i arran d’això recordo un fet. Un dia em va mostrar a la pràctica dos models d’atenció sanitària que rebien uns malalts amb la mateixa patologia. Observada la situació, em va preguntar: “Senyoreta Masana, vostè considera que això que ha vist és just?” “Evidentment que no ho és”, li vaig respondre. Desconec, encara que ens ho podem imaginar, si la seva actitud humanista i de no discriminació va ser per a ella motiu de friccions durant el seu exercici professional.
Imatge de l’anada a la Dirección General de Sanidad a Madrid, 7-4-1977. Maria Llobet a primer terne a l'esquerra
Quan l’any 1967 va donar per acabada la seva etapa professional a Mútua de Terrassa va continuar exercint també com a cap d’infermeria en dos reconeguts centres hospitalaris de Barcelona. Va impartir també l’assignatura de moral professional a l’escola d’ATS de l’Hospital del Tòrax de Terrassa.
Pilar Argelés Massó (1967-1983)
Quan Pilar Argelés es va incorporar a la Mútua de Terrassa l’any 1967 va trobar que una part dels serveis d’infermeria havien estat estructurats per la seva antecessora Maria Llobet, però encara mancava molta feina a fer, especialment perquè s’estava construint adjunt a l’antic hospital de Mútua un hospital nou amb capacitat per a 800 llits.
Alhora també es tenia l’objectiu de posar en pràctica un nou model d’atencions d’infermeria aplicat als malalts ingressats, un model bastant inspirat en formes assistencials que s’estaven aplicant també en alguns centres hospitalaris del continent americà.[4]
Pilar Argelés durant una celebració a Mútua de Terrassa, 1976.
Per no estendre’ns excessivament i també com hem comentat, Paola Galvany va fer una acurada biografia de Pilar Argelés, motiu pel qual només esmentarem quelcom del treball d’Argelés que vaig tenir oportunitat de conèixer fins l’any 1977 quan vaig deixar la feina a Mútua.[5] Aquestes són algunes de les tasques, per a nosaltres innovadores, que va dur a terme:
- Reorganitzar els equips d’infermeres i auxiliars amb l’objectiu d’aconseguir una adient ràtio infermera/malalt, factor bàsic per donar una assistència d’infermeria de qualitat.[6]
- Va nomenar una supervisora per cada un dels tres torns assistencials que acomplien també funcions de suport a les alumnes i el nou personal entrant.
- Va proposar adquirir un nou model d’uniforme per als professionals d’infermeria.[7]
- Com a mètode per a l’aplicació de les cures d’infermeria treballàvem amb el model de Virgina Herdenson, basat en les necessitats humanes bàsiques i específiques determinades per la malaltia,[8] tot i que també tenien en consideració altres teories i teníem com un dels objectius procurar que el malalt adquirís la pròpia autonomia.[9]
- Va potenciar el treball en equip i la consideració de dos tipus de cures: les pròpies de la professió d’infermeria i les delegades pel metge.
- Va posar en pràctica un sistema de planificació en què es podia veure amb facilitat els procediments que havien estat fets a cada malalt i els que restaven pendents.
- La docència va ser un tema prioritari per a Argelés, motiu pel qual va crear la secció de docència format per tres infermeres, Purificación Aparició, Isabel Fernández i Rosa M. Masana, a la qual més tard es va incorporar Dolors Casacuberta.[10] Ens ocupàvem de les estudiants d’infermeria procedents de la escola de Sant Llàtzer, de la formació continuada per a les infermeres i d’impartir cursos d’auxiliar de clínica a les que havien sol·licitat treballar a l’hospital. Argelés va ser exigent amb la contractació de les candidates perquè se’ls requeria disposar del COU.[11]
La instructora Dolors Casacuberta al centre, 1976.D’esquerra a dreta, Isabel Fernández -instructora-, Pilar Argelés i Rosa M. Masana -instructora-, a casa d’Isabel a Vall de Bianya, 2013.
- Es va treballar per establir criteris assistencials i models de funcionament amb vista que l’any 1975 es preveia obrir el nou hospital de Mútua, equipat amb 800 llits.
- Algunes infermeres vam participar en l’elaboració d’un llibre de procediments d’infermeria que servia també de guia per a les estudiants, editat l’any 1977.
- Vam treballar en el procés d’atenció en infermeria (PAE), mètode del qual vam tenir coneixements per part de la senyora Miriam Ovalle.
De esquerra a dreta Isabel Fernández, Rosa M. Masana i Pilar Argelés,al hospial en obres, vàrem fer fotos pel llibre de procediments
- Argelés tenia en projecte desenvolupar el mètode de recerca en infermeria i la reestructuració de consultes externes.[12]
- El treball de renovació dels serveis d’infermeria de Mútua va continuar evolucionant, personalment no els vaig viure, ja que vaig marxar l’any 1976 de Mútua per anar a obrir una escola d’infermeria a l’hospital del Tòrax de Terrassa.
- Argelés després de treballar a Mutua va exercir en altres dos grans hospitals de Barcelona, on amb el suport d’expertes infermeres de la seva confiança va poder aplicar un eficient model de cures infermeres per a pacients hospitalitzats.
Recentment hem localitzat d’entre d’altres fotografie aquesta que ara presentem, és d’unes Jornades d’infermeria que varen assistir que en aquest moments no recordo el nom, era de quan exerciem al Hospital de Mútua de Terrassa i possiblement era vers l’any 1975.
De esquerra a dreta hi som: Isabel Fernández -instructora d’alumnes d’infermeria- , Antonia Guillemi – infermera en cap del servei d’obstetricia -, Pilar Argelès -directora d’infermeria- i Rosa M. Masana – instructoria d’alumnes d’infermeria-
D'esquerra a dreta, Isabel Fernández, Antonia Guillemi, Pilar Argelés i Rosa M. Masana
Notes
[1] Roser Valls Molins. Una mujer avanzada y enamorada de la enfermeria. Enfermeria docente. AgInf, 2013, (67), 17, 3, 101-104. Un dels seus primers llibres (2007) porta per títol Història de la professió d’infermeriahttp://www.edicions.ub.edu/ficha.aspx?cod=06843. Per saber més de Maria Llobet es pot consultar una breu crònica feta per Rosa M. Masana a http://www.rosammasana.com/?p=3893
[2] Paola Galvany-Estragués. “Evolución de los cuidados enfermeros en el Hospital de l’Esperit Sant de Santa Coloma de Gramanet 1917-2010”. Revista Temperamentum, volum 19, 2014, http://ciberindex.com/c/t/t9610
[3] Vam assistir a un Congrés de Teories d’Infermeria a Suïssa, on la presidenta de l’Associació Internacional d’Infermeres va voler invitar la delegació espanyola d’infermeria al seu admirable apartament. Al congrés no hi havia assistit cap membre del col·legi d’infermeres estatal, i per sortir del pas Llobet ens va convocar a Antònia Guillamí, cap de les llevadores de Mútua, la germana, crec, Carmen del Solar i a mi mateixa per anar-hi en representació d’Espanya. Ens van oferir un long espectacular i quan vaig pronunciar aquella paraula fora de lloc, Llobet en veu baixa em va rectificar.
[4] Van ser diversos els llibres de text que en aquells anys vam estudiar les infermeres, molts dels quals editats per Interamericana.
[5] Vaig deixar la feina de Mútua per anar a obrir una escola d’infermeria a l’hospital del Tòrax. Pilar em va dir que si no m’anava bé podia tornar a Mútua.
6] Un dels inconvenients de la nova formació de torn de guàrdies infermeres els dies festius era una jornada de setze hores, de 7 a 23 h. Era molt esgotador perquè seguíem el model de Maria Llobet i no ens assèiem si no era imprescindible. Personalment quan acabava una tasca començava de nou amb el darrer malalt que havia vist. No esperàvem que fes sonar el timbre.
7] A Pilar Argelés la visió de l’estètica li venia de lluny. Una vegada va comentar que li agradava cosir i quan estava a Costa Rica en una tarda es feia un vestit i tot perquè als costa-riquenys els agradava molt canviar de model de vestit.
[8] Virginia Henderson era contemporània d’Abram Maslow, autor que va desenvolupar la teoria de les necessitats humanes bàsiques fins a ser possible aconseguir l’autorealització personal. Henderson com a infermera se centrava més en les necessitats especifiques causades per un desordre orgànic.
[9] Aquest propòsit vist amb ulls d’ara pot semblar una fal·làcia perquè els hospitals necessiten l’entrada i sortida de pacients.
10] Dolors Casacuberta més endavant va ser cap d’infermeria de l’hospital Sant Jaume d’Olot. És curiós que avui mentre escrivia aquest text, he rebut un missatge que deia “avui, dia 18 de gener, és l’aniversari de la Dolors”. He tingut una estranya sensació ja que la Dolors va morir amb només 71 anys el 8 d’agost de 2022.
[11] Vistos els dos models d’infermeria, en aquest darrer no hauria estat contractada per fer d’auxiliar de clínica, ja que amb el de Maria Llobet encara havia de fer el batxillerat.
[12] Sovint em descobrien perfils professionals. Argelés va dir-me que tenia aptituds per a la salut pública. Era la primera vegada que sentia aquella paraula, que vaig confondre amb relacions públiques. Entusiasmada, vaig anar a un centre del carrer Ganduixer de Barcelona interessant-me per estudiar. Van restar sorpresos que Mútua volgués crear un servei de relacions públiques encapçalat per una infermera. Quan vaig presentar el pla formatiu a Argelés, aquesta es mirava els documents sense aixecar la vista, mantenint la suficient fermesa per evitar esclatar a riure. Explico el fet per remarcar com el 1976 la salut pública no era coneguda i ara és un concepte d’abast mundial.
Varem incloure en aquesta edició la xemeneia Nadal Ribo que pertany a Banyoles que en principi no hi hauria de ser, per altre banda vàrem obviar la xemeneia de la fàbrica Pagans de Celrà perquè un autor en va fer un article que ara no localitzem.
Només se’n editat cinc llibres en paper, un d’ells ha estat donat a la Biblioteca de la Bisbal.
Per la presentació d’aquest llibre he tingut l’honor que s’hagi avingut a fer-la la doctora en arquitectura Gracia López Patiño amb quí ens uneix una amistat des de la seva tesi doctoral que tractava de les xemeneies industrials de València i Múrcia. Es va interessar per la xemeneia Almirall de Terrassa que havia fet el contratista d’obres Marià Masana Ribas i els seus treballadors l’any 1956 a Terrassa, se’n pot veure un vídeo fet per Drone Sky View (DSV) que em van oferir com a obsequi i els estic molt sumament agraida. VIDEO x-almirall-dsv-11-2018-mitjana
La doctora G.Patiño és professora de la Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de la Universitat Politècnica de València. Disposa d’un bloc molt interessant que porta per nom: Chimeneas Industriales de Ladrillo.
Interior de la portada i contraportada del llibre i solapesRegistre
M’han preguntat si el llibre estava enregistrat, si que ho està, adjunto una part del document.
Comentar que Alfons Plaja va ser el darrer mestre d’obres de La Bisbal que havia intervingut en construint el forn i la xemeneia industrial de ceràmiques Puigdemont. El dia que vaig anar a visitar-lo varen quedar que hi tornaria un altre dia perquè havia de marxar, amb tot vàrem fer un breu filmació.Va morir al cap de pocs dies del nostra contacte a l’edad de 91 anys., impensable perque estava molt bé.
Biblioteca Lluïsa Durant de La Bisbal amb autora del llibre
Quan vaig anar a portar un llibre a la Biblioteca Lluïsa Duran de La Bisbal, la bibliotecaria Anna Clermont em va fer una fotografia que va publicar al bloc de l’entitat junt amb unes paraules d’agraiment, ens ha cedit la imatge que també l’agraim.
Donació biblioteca Lluïsa Duran de la Bisbal
M’han preguntat el perquè del meu interès per les xemeneies industrials, el motiu és que el meu germà Marià Masana i els seus treballador van construir a Terrassa una xemenia de 63 metres d’altura que està envoltada per 217 graons que formen una escala de cargol exterior.
Marià va morir als 33 anys a causa d’un accident de moto, en una curva on un carro havia volcat sorra.
El Diario de Terrassa amb data 29 de gener del 1982 publicava una imatge de la xemeneia Almirall i deia que la majoria d’aquestes estructures havien estat fetes per mestres d’obres o arquitectes desconeguts, per si en tornaven a parlar vaig comunicar al Diario que l’Almirral havia estat feta per Marià Masana i els seu equip de paletes.
Aquella noticia em va obrir l’alerta i vaig decidir localitzat els constructors i preparar un exaustiu expedient per fer la proposta d’inscripció al Llibre de Rècords Mundials Guiness . Va ser l’any 1991 quan ens feien saber que havia estat considerada com la xemeneia amb escales de cargol més alta del mon.
Va coincidir que aquest mateix any vaig venir a viure aquí a La Bisbal i la vista se’m va anar cap a veure xemeneies per tot, aquestes però no eren tèxtils sino que feien anar els forns basicament ceramistes de la vila i de pobles veïns.
L’Arxiu Municipal de Palafrugell ha tingut l’amabilitat d’escriure una nota a Facebook els estem especialment agraïts , adjuntem l’enllaç
Arxiu Municipal de Palafrugell, Jordi Cama i Rosa M. Masana
Avui dia 12 de desembre del 2022, el mitja informatiu digital L’aguait ha donat informació del llibre de Les xemeneies industrials del Baix Empordà, també ha incorporat un vídeo fet recentment per Xevi Codolà i servidora com a conductora.
Varem comunicar al senyor Jaume Perarnau Llorens, director del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya que haviem fet una publicació digital en format llibre que hem posat a la xarxa. El llibre parla de les Xemeneies Industrials del Baix Empordà, tot que a la xarxa de se fa molt de temps també hi havien posat l’article Les xemeneies industrials de la Bisbal.
La seva resposta ha estat altament reconfortant perquè manifesta la seva consideració vers aquesta aportació. Amb el seu consentiment hem volgut adjuntar les seve paraules de la que n’estic molt agraïda.
Benvolguda
Aprofito aquests dies per respondre alguns correus que m’havien quedat aturats com ara el vostre. Us en demano disculpes.
El magnífic llibre que heu fet sobre les xemeneies industrials del Baix Empordà és realment excel·lent. Ja l’hem incorporat digitalment a la nostra biblioteca i en farem difusió al proper número de la nostra revista EIX.
Us felicito per la continuació del treball que sempre heu fet en relació a explicar i donar a conèixer la construcció d’un emblema i imatge iconogràfica ben representativa del procés d’industrialització del país com ho és el de les xemeneies industrials. Des de les Jornades sobre xemeneies industrials que vàrem fer ja fa anys a Terrassa i en les que vàrem tenir el goig i plaer de poder comptar amb la vostra participació, cada vegada aquell pioner treball que ens vàreu mostrar va creixent i ampliant el coneixement i la divulgació d’aquestes tipologies de construcció.
Us agraeixo l’atenció tinguda sempre vers el nostre museu, torno a demanar-vos disculpes per la tardança en respondre i quedo a disposició per tot all`po que considereu
Atentament,
Signa Jaume Perarnau, 28-12-2022
Aquest estiu no ha estat benefactor per a dues reconegudes infermeres catalanes que, entregades durant bastants anys a la gestió dels serveis d’infermeria, Mariona Creus Virgili i Dolors Casacuberta Geli, nascudes a Sabadell i a Olot, respectivament.
Van ser professionals que estimaven la professió i van treballar per fer que les cures d’infermeria fossin de la màxima qualitat possible tant pels procediments que s’aplicaven als malalts com per l’actitud que havien d’adoptar les infermeres en el sentit d’emprar l’empatia amb el malalt i tenir sempre present la importància del contacte humà per a la resolució del seu problema funcional.
Mariona Creus Virgili va morir als 81 anys a Sabadell el 25 de de juliol del 2022 i d’acord amb la informació obtinguda dels mitjans de comunicació la seva mort va ser causada per una malaltia pulmonar no vinculada a la covid.
Feia només dos mesos que el Col·legi Oficial d’Infermeria de Barcelona li havia fet una entrevista, que podem trobar a la pàgina del Col·legi on hi veiem la Mariona amb molt bones condicions físiques i amb la vitalitat que de sempre l’havia caracteritzat. També va esmentar que les infermeres feien un bon treball però alhora es va mostrar crítica amb l’administració.
De bon principi la Mariona va exercir en l’àmbit de la docència, en concret a l’escola d’infermeria Epione de Sabadell, lloc on la vaig conèixer per primera vegada. Més endavant va desenvolupar activitats en l’àmbit de la gestió d’infermeria ocupant algun càrrec al Departament de Sanitat, cofundadora de l’Associació Catalana d’Infermeria i també presidenta del Col·legi Oficial d’Infermeria de Barcelona (COIB).
Va impartir classes sobre gestió dels serveis d’infermeria a la escola d’ATS de l’hospital del Tòrax de Terrassa. La seva trajectòria professional la podem consultar en alguns mitjans de què n’adjuntem els enllaços en nota al final del text.[1]
Mariona Creus pronunciant unes paraules; a la dreta, Rosa M. Masana. Els professors del Tòrax m’havien regalat un ram de flors, possiblement celebràvem algun esdeveniment que no recordo.
Dolors Casacuberta Geli va morir als 71 anys el dia 8 d’agost del 2022, podem dir que bastant precoçment. Personalment no he tingut ocasió de parlar amb ningú que ens hagi pogut aclarir les causes del seu decés. El Diari de Girona en va publicar la notícia.[2]
La Dolors amb les alumnes durant una celebració quan feia d’instructora a la Mútua de Terrassa.
La Dolors durant el seu exercici professional com a infermera també havia estat vinculada a la docència instruint les estudiants d’infermeria que feien practiques a l’hospital de la Mútua de Terrassa, on vam exercir juntes formant part del departament de formació del centre.[3]
La primera a l'esquerra Dolors Casacuberta; segona, Rosa M. Masana, i tercera, Alícia Pérez, durant una celebració a l’hospital del Tòrax de Terrassa.
Va exercir també de directora d’infermeria de l’Hospital del Tòrax de Terrassa i alhora va impartir algunes classes a la escola d’infermeria sobre gestió dels serveis d’infermeria. 3.1 En aquell moment personalment exercia com a directora tècnica de la escola, motiu pel qual vam pensar també en la Dolors per a la formació dels alumnes.[4]
Posteriorment va desenvolupar les funcions d’adjunta d’infermeria a la residencia Albada de Sabadell i més endavant va exercir de directora dels serveis d’infermeria a l’Hospital de Sant Jaume d’Olot, on va treballar fins a la seva jubilació.
De moment no disposem res més del seu currículum professional però és possible que més endavant puguem ampliar la seva trajectòria professional.
Fragment de la carta escrita per Dolors Casacuberta a Rosa M. Masana l’any 1992.
Amb la Dolors havíem dut a terme algunes activitats conjuntes i ens unia l’esperit de voler fer que el pacient rebés la més correcta atenció i un calid suport humà aplicant al temps un alt nivell en en la tècnica de la aplicació dels procediments de infermeria i les activitats delegades pel metge, tot a fi d’aconseguir eficàcia, seguretat, confort i benestar per a la persona que els rebia.
He localitzat una carta enviada per la Dolors i he considerat adjuntar-ne un fragment, potser perquè és quelcom que ens la fa tenir més en la memòria.
Quelcom més de la Dolors Casacuberta.
Manual de Procediments d'Infermeria de l'Hospital del Tòrax de Terrassa
Darrerament he localitzat entremig dels llibres el Manual de Procediments d’infermeria de l’Hospital del Tòrax que es va confeccionar quan ella en era la Cap d’infermeria de l’Hospital. Per fer-lo es va seguir el model empleat en el Manual de Procediments de Mútua de Terrassa sota la direcció de Pilar Argelés, cap del departament d’infermeria, però adaptat a les cures d’infermeria que s’aplicaven al Hospital del Tòrax més adreçades als malalts amb problemes de salud del aparell cardio-respiratori .
Adjuntem unes imatges del Manual on hi conta l’índex dels procedimentes empletas i la presentació feta per Javier Lozano, que en aquell moment possiblement no recordava el nom de la cap d’infermeria Dolors Casacuberta.
[4] Assignatura Administració dels Serveis d’Infermeria: Dolors Casacuberta consta a la pàgina número 19 del llibre i a la pàgina número 14 també hi consta Mariona Creus.
De la Escola d’infermeria del Tòrax n’han sortit també professionals que han exercit en el camp de la administració del serveis d’infermeria. Les professores van saber transmetre els seus coneixements i l’esperit de la organització assistencial.
Directora del Hospital Sant Jaume d'OlotPersonal del Hospital Taulí de Sabadell fan un minut de silenci en record a la Mariona (Imatge modificada de Taulí)
[3] La directora d’infermeria de la Mútua de Terrassa, Pilar Argilés, va crear una secció dins l’àmbit de la infermeria dedicat a la docència que acomplia les funcions d’ensenyar tots els procediments i tracte amb el pacient a les alumnes de primer, segon i tercer curs estudiants de l’escola d’infermeria de Sant Llàtzer de Terrassa que feien pràctiques a l’hospital de Mútua, també la formació continuada per a les infermeres contractades i els cursos d’auxiliar de clínica per a les candidates que demanaven treballar a l’hospital. Vam coincidir treballant plegades amb les funcions docents Purificació Aparicio, Isabel Fernández, Dolors Casacuberta i jo mateixa. Van ser moments de manifest entusiasme per elevar la infermera a un bon nivell de professionalitat.
3.1 Revisant el llibre La Escuela de Enfermeria del Hospital del Tòrax de Terrassa, 1976-1980 en las páginas 34 y 35 consta que Dolors Casacuberta va impartir clases de formación continuada desenvolupant el tema ‘Organización de Servicios de Enfermeria II’ i ‘ Administración de las unidades de enfermeria’ iniciativa duta aterme conjuntament amb les direccions assistencials dels serveis d’ enfermeria i de la escola de enfermeras.
En una ocasió vam parlar del mestre d’obres terrassenc Ramon Pagès Gimó ja que Marià Masana Ribas havia fet d’aprenent de paleta a l’empresa de construcció Pagès. Aquests coneixements més tard li van permetre establir-se també com a mestre d’obres i edificar la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa, catalogada per Guinness com la xemeneia amb escales de cargol més alta del món.
Ramon Pagès, el primer a la dreta i el tercer és Josep Arnau
Darrerament he localitzat en un arxiu particular dos fulls amb notes escrites a mà amb les respostes a algunes preguntes que havia fet a Dolors Figueres Carreres, vídua de Ramon Pagès, sobre l’activitat de mestre d’obres del seu marit. Hi explicava que el pare d’en Ramon, Joan Pagès Oliveres, era fill de Celrà (Gironès), que tenia una germana religiosa del convent de Sant Josep de Terrassa, al carrer Concili Egarenc, conegut per les Germanes Josefines. La institució va decidir ampliar les dependències i potser per referències de la religiosa van contractar per fer les obres Joan Pagès.
Joan mentre residia a Terrassa festejava amb una noia amb qui més tard es va casar i van tenir quatre fills, el més petit dels quals era Ramon, nat el dia 23 d’octubre del 1914, a qui van posar el nom del pare.
Dolors Figueres recordava que el pare del seu marit havia edificat el quarter de la Guàrdia Civil de Terrassa, al carrer Sant Leopold, també la caseta dels peons de camins de la Mata, ara convertit amb Centre de informació Col d’Estenalles, i en companyia de Pere Ferran també havia edificat el cinema Recreo.
Sobre el seu marit la Dolors va escriure: “Ell volia fer de policia, però un encarregat del seu pare li ho va treure del cap.” Desdit d’aquest ofici, es va matricular a l’Escola d’Arts i Oficis de Terrassa, en què entre les assignatures hi havia dibuix lineal i dibuix industrial, matèries que en Ramon dominava. (3) Els estudis els va fer durant els anys 1933 i 1934, i va coincidir amb Josep Arnau, Tarzan de malnom, que també es va establir com a mestre d’obres i va gaudir de popularitat.
L’any 1936 en Ramon va ser cridat per anar al front i quan va tornar el seu pare feia un any que havia mort, als 52 anys. Ramon llavors es va posar al capdavant de l’empresa del seu pare perquè a més a Terrassa hi havia una forta demanda de construcció.
Dolors en referència a l’empresa comenta que la va portar “junt amb uns homes que havien sigut de la confiança del seu pare” i amb un d’ells, Ferran Pagès, que no eren de família, van formar societat. Encara recordava el nom d’un dels treballadors d’aquella època: Antonio Villena.
Nota manuscrita de Dolors Figueres Carreres
Dolors Figueres era cinc anys més jove que en Ramon, vivia al carrer dels Àngels, 28, i era molt amant de la música, motiu pel qual va cursar la carrera de piano. Quan es van casar van viure al carrer Watt, 32-33, i van tenir tres fills. Amb nostàlgia, Dolors explica que eren un matrimoni molt avingut i que la seva mort li havia deixat un buit molt gran. Ramon va morir el dia 23 de gener de l’any 1993.
Ramon Pagès, Dolors Figueresb i una altre persona pujant a la xemeneia Almirall(imatges cedides per D. Figueres)
Entre les diverses construccions que havia fet a Terrassa, Dolors recorda la remodelació del vapor Terrassa Industrial, construcció de la fàbrica Freixa situada a la carretera de Montcada; la fàbrica Sanllehí, dissenyada per l’arquitecte Joan Baca coneguda popularment per la Anònima; la fàbrica La Magdalena —el propietari era Joan Mach— l’any 1944, (2) obra en què van treballar Marià Masana i el seu amic Adolf Orta;[1] la reconstrucció de l’Asil Busquets (1951 aprox.), el magatzem de Can Fornell i la llar d’infants del carrer Pla de l’Ametllera (1954-1955).
Notes
[1] Adolf Orta Ribera va néixer a Terrassa el 27-5-1925 i vivia al carrer Blasco de Garay. Va treballar uns dies en la construcció de la xemeneia Almirall suplint José Fauquet, que estava de viatge a Saragossa.
(2) Informació complementària de la fàbrica de filats La Magdalena
