Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

El batxillerat nocturn a les Carmelites de Terrassa, Promoció 1964-1970

questa crònica vol donar a conèixer alguns aspectes relacionats amb les classes nocturnes de batxillerat  impartides al centre docent concertat de les germanes Vedrunes del Vall, popularment  també  conegudes per les Carmelites. El nom del Vall es degut que el centre està al carrer del Vall.

Inicialment pensàvem que podríem fer un recull d’experiències que poguessin ser explicades per nosaltres com a  alumnes i alguns professores sense però, considerar que han transcorregut més de cinquanta anys d’aquells fets i  ara no és fàcil  contactar amb algunes de nosaltres.

Un punt de partida  ha estat que he  localitzat unes fotografies del viatge de final d’estudis i he pensat que si les adjuntava en aquest bloc  podria ser més fàcil contactar. A veure si tenim sort.

El text l’hem distribuït en sis apartats de manera que sempre podem ampliar la part a que correspongui la informació que puguem localitzar en un futur. La distribució és la següent:

1-     La fundadora de la congregació religiosa Vedruna i la casa mare a Vic.

2-     La arribada de les Vedrunes a Terrassa i el treball sanitari i docent.

3-     Quelcom envers el batxillerat nocturnal al carrer del Vall.

4-     La germana Montserrat Alemany

5-      Algunes experiències  personals de quan èrem alumnes.

6-     El viatge de fi de curs

1-  La fundadora d’una congregació religiosa

La fundadora de la congregació va ser Joaquima Vedruna i Vidal,[1] nascuda el dia 16 d’abril de l’any 1783 a Barcelona i pertanyia a una família  benestant, essent la cinquena de vuit germans.

Es va casar amb Teodor de Mas i Solà natural de Vic i els pares vivien al mas anomenat Manso Escorial que  gran es va dedicar a advocacia , treball que desenvolupava a Barcelona on va conèixer a Joaquima Vedruna i es van casar  a la Catedral del Mar.

 Van ser pares de sis fills, però quan la Joaquima tenia 33 anys, en Teodor que a  més de sofrir seqüeles de la guerra va patir de tuberculosi que no va poder superar. En restar vídua  es va responsabilitzar  de gestionà la hisenda del Manso Escorial de Vic . [2] Posteriorment  a la edat de 43 anys  va fer els seus primers vots religiosos i més endavant aconsellada per fra Esteve Fàbrega, caputxí d’Olot, duien a terme les corresponents gestions per transformar el Manso Escorial  en centre d’ acollida per a noies motivades pel treball apostòlic. Activitat  desenvolupada  en  dues besants de caràcter social, la sanitària exercida a hospitals i cases de caritat i la del ensenyament. El centre  dirigit per la germana Joaquima  entrà en funcionament el dia 26 de febrer de l’any 1826. Consta que la primera funció educativa va ser l’any 1865.

J.Vedruna. Antiga Casa Provincial de Caritat
J.Vedruna. Antiga Casa Provincial de Caritat

Desprès d’uns anys de dedicació a aquesta causa, Joaquima va sofrir un ictus i posteriorment va estar afectada de còlera i va morir el dia 28 d’agost de l’any 1854 quan tenia 71 anys a la Casa Provincial de Caritat de Barcelona al carrer Mont Alegre on hi ara una placa al record, en ella hi consta el dia 8 enlloc del 28, desconec quina és la correcte.  Amb data 19 de maig de l’any 1940 va ser beatificada i l’any 2016 va ser constituïda la Fundació Vedruna de Catalunya formada per onze membres vinculats en l’àmbit educatiu, social i econòmic de diversos sectors territorials de Catalunya.[3]

Gemma Garcia i Linares ha escrit un llibre titulat: Des de 1856 fent escola. Editat per la Fundació Privada Educativa Vedruna. Barcelona maig del 2016 que fa referència a les Vedrunes de Terrassa.  Volia consultar el llibre però degut a les circumstancies que  estem vivint des del 13 de març del 2020, no m’ha estat possible.  Comentar que  l’any 2015, també en motiu dels 150 anys d’ activitat docent de les Vedrunes de Vic, va ser publicat  Escorial Vedruna Vic, des de 1863 fen escola.[4]

2-  La arribada de les Vedrunes a Terrassa i el treball sanitat i docent.

Imatge actual del carrer del Vall
Imatge actual del carrer del Vall

Per saber quelcom de l’arribada de les germanes Vedrunes a Terrassa, ha estat consultat, Terrassa-Blog del Rafel,[5] assabentant-nos que les germanes inicialment estaven allotjades a un hospital que hi havia on ara hi ha el Mercat de la Independència que segons Joaquim Verdaguer la primera pedra d’aquest Mercat la van posar el dia 4 de juliol del 1904.[6]

Façana i entrada de l'escola
Façana i entrada de l'escola

Rafel concreta que l’any 1869 les germanes es van traslladar al Convent de Sant Francesc i l’any 1880 van obrir un col·legi a un pis de la casa Pons de la plaça Major, deu anys desprès el 1890 van fer un nou trasllat al carrer de l’Església a un pis propietat de la vídua de J. Escursell i finalment l’any 1901 van adquirir un local en propietat al carrer del Vall número 21 on s’hi  continua la activitat docent.

3-     Quelcom envers el batxillerat nocturnal al carrer del Vall.

Llibre de qualificacions
Llibre de qualificacions

Abans de poder efectuar la matricula per ingressar a la escola per cursar el batxillerat, era necessari superar la proba d’ingrés. Obtinguda l’entrada ens era donat un llibre de ‘Calificación Escolar’ on s’hi feien constar les assignatures de cada curs i les qualificacions obtingudes dels exàmens. La nostra promoció i segons consta a primera pàgina data del dia 15 de setembre de l’any 1964, o sigui que es la Promoció 1964-1970.

A una pàgina del llibre que correspon a cada un dels cursos realitzats s’hi pot veure la signatura de Alberto Moneo com a secretari del ‘Instituto Nacional de Enseñanza Media’ Verdaguer de Barcelona que va acompanyada del segell del centre. El secretari donava testimoni que les qualificacions de l’alumna eren incloses al Llibre de registre de l’Institut.

L’Institut Verdaguer es un centre que esta situat a la Ciutadella de Barcelona a un edifici d’estil neoclàssic francès que va ser construït entre els anys 1716 i 1748. L’any 1932 va passar a ser Escola de la Generalitat.[7]Actualment continua amb l’activitat docent.

Interior del llibre de qualificacions
Interior del llibre de qualificacions

 Les classes del Batxillerat nocturn eren impartides en horari de 19 a 22 hores de dilluns a divendres i inicialment estaven regulade per la ‘Ley de Ordenación de la Enseñanza Media’ del dia 26 de febrer de l’any 1953 i publicades al ‘Boletin Oficial Estado Num. 58,’ el dia 28-2-1953[8].

El programa de l’any 1953 hi constaven les següents assignatures: Primer curs: Gramàtica Espanyola, Geografia d’Espanya, Matemàtiques, Dibuix (D), Religió (R), Formació de l’Esperit Nacional (F.E.N.) i Educació Física (E.F.) Segon curs: Llengua, Llengua i Literatura Espanyola, Geografia Universal, Matemàtiques, (D), (R), (F.E.N.) Tercer curs: Ciències Naturals, Matemàtiques, Llengua, (D), (R), (F.E. N.). Quart curs: Llengua i Literatura Espanyola, Història, Matemàtiques, Física i Química, (R), (F.E.N.) i (E.F.)

A diferencia del pla d’estudis recent esmentat  en el nostre llibre de qualificacions les assignatures estaven distribuïdes de la següent manera 1- Religió i idioma modern -francès-,

Interior llibre
Interior llibre

 2- Llatí -estàvem exemptes-, Llengua i Literatura espanyola i Geografia. 3- Matemàtiques, Física i Química i Ciències Naturals.

Les assignatures eren imparties per professores seglars, excepte la de religió que ens la donava la germana Montserrat Alemany.

Com dèiem abans no recordem tots els noms de les professores només a Casaramona que era professora de Física i Química, Margarita Villalpando (epd) professora Ciències Naturals i Geografia .

Una vegada aprovats els quatre cursos s’havia de fer l’examen de revàlida al ‘Instituto de Enseñanza Media’ Egara (F.) Sabadell-Terrassa conegut també pel INEM Egara. Degut que havia estudia a un altre centre docent tenien la condició de ser alumnes lliures.

4-     La germana Montserrat Alemany

Imatge actual
Imatge actual

 Hem volgut esmentar quelcom de la germana Montserrat Alemany i Esteve perquè va ser una persona molt activa en la gestió de l’alumnat de les classes nocturnes.

 Hem pogut saber d’ella que va nàixer Sant Sadurní d’Anoia el dia 1 de novembre de l’any 1928 , era llicenciada amb matemàtiques i va exercir com a docent a les Carmelites o Vedrunes de Terrassa. Més endavant va ser destinada a una altra escola de Barcelona.

 Havia format part de la Junta de la ‘Federación Española de Religiosos de Enseñanza’ (FERE), una noticia publicada a Catalunya religió titulava: Mort Montserrat Alemany, Vedruna per la Escola catalana i de qualitat.[9] , defunció que succeí el dia 11 d’abril de l’any 2015.

Era un persona fàcilment reconeguda com a intel·ligent, posseïdora de dots docents i senzillesa de caràcter, tarannà que personalment em despertava simpatia.

He considerat dir quelcom d’ella en format anècdota. Un dia unes estudiantes fèiem cua perquè ens fossin lliurats els resultats dels exàmens de setembre, ens els donava la germana Alemany que estava asseguda al darrera d’una taula. Quan amb toca a mi, observo que del que m’havia examinat ho tenia tot aprovat i vaig exclamar: ¡Ho que bé, gracies! i, quan me’n anava sento que m’agafen pel braç, era Alemany que amb veu no pas baixa em diu: Aquí no regalem res , eh!  Vaig dir novament gràcies per fet de saber que aquells suficients eren justos.

Recordo la vegada que em va dir: ¡ Ai Masana si estudiessis una mica més! ¡Ai Masana!. Aquesta expressió vinguda d’ella em feia sentir bé, perquè quan suspenem és fàcil que nosaltres mateixos ens desmereixem, per la qual cosa unes paraules de confiava envers la nostra capacitat es sempre molt d’agrair.

 

5-     Algunes experiències personals  de quan èrem alumnes

Desprès de presentar algunes dades generals envers la trajectòria de les germanes Vedrunes, intentarem presentar algunes generalitats del nostra col·lectiu motivat per aprendre i a la vegada recordar algunes vivències acadèmiques o personals.

 Per descriure un fet comú de totes de nosaltres podríem emprar aquell eslògan que deia: Treballes o estudies ?. Com si només fos possible fer una sola cos. Nosaltres, les de la generació dels anys cinquanta, semblava com si poguéssim fer dues coses al hora. Això sí, qui en era posseïdora d’una bona dosi de voluntat, capacitat d’esforç i entusiasme per aconseguir el nostra propòsit com ser metge, infermera, actriu, biòloga, llevadora, assistent social, mestra etc.

 Referent a la nostra activitat laboral

Per comprendre l’interès que havien de tenir per desprès d’una jornada laboral anar a classe, posaré per exemple la meva situació com a model que podríem fer extensiu  a totes nosaltres.

Treballava a radiologia de Mútua de Terrassa en horari de 8 a 13 i de 15 a 19 h., servei que requeria molta activitat física i també mental degut al procés d’ aprenentatge que estava fent envers el maneig dels aparells radiològics, postures corporals, tècnica del revelat manual i comprensió d’ les imatges radiològiques.

La Mobylette amb que em desplaçava
La Mobylette amb que em desplaçava

De 13 a 15 hores anava amb Mobylette a les Fons a dinar. Quan plegava a les 19 hores entrava a classe fins a les 22 hores. Arribava a casa a les 22,30 de la nit , recordo que sempre passava molt de fred amb la Mobylette i desprès amb la Vespa i en ocasions plovia. Sopava i rentava els plats com a gest d’ajut a les tasques de la llar i de cop es feien les dotze de la nit.

 Poc temps desprès d’estar al davant d’un llibre per estudiar se m’aclucaven els ulls. Un dia quan a les 6,30 va tocar el despertador, vaig veure  que hi havia la llum encesa i que tenia el llibre recolzat al tòrax, un evident signe de que havia dormit immòbil durant sis hores. (9)

 Quan feia un examen exprimia al màxim totes les neurones en busca de informació, en un dels de matemàtiques que havíem de resoldre uns problemes d àlgebra, jo encara no n’havia après, vaig optar en fer els càlculs usant les quatre regles aritmètiques. L’humor no mancava perquè al finalitzar a sota l’assignatura vaig escriure, -segons el compte de la vella-.

La professora va comentar els exàmens a classe i  va ensenyar el meu dient : Mireu la Masana, tothom va riure en veure un foli ple de càlculs, la professora escriu a la pissarra la formula algebraica que donava el valor de la X buscada i diu: Tant fàcil com era !. Sorprenentment la qualificació va ser un aprovat perquè va dir-me que els resultats eren correctes.

Passats uns anys vaig coincidir amb la professora de Geografia, Margarita Villalpando  que fa poc va morir. Recordo que m’havia dit que l’escola estava contenta dels resultats dels estudiants que havien fet el batxillerat nocturn i que desprès un percentatge dels alumnes sabien que havien seguit fent alguna carrera.

De moment les companyes que recordo son: Filo Pla, Montse Batalla, Barceló, Marisa Josa, Madrona Ballbé, Carme Boladeras, Puri ..,  i jo mateixa Rosa M. Masana.

6-     El viatge de fi de curs

Un grup d'alumes, a primer terme a la esquerra la professora Margarita
Un grup d'alumes, a primer terme a la esquerra la professora Margarita

Com hem esmentat al principi, volíem incloure en aquest text algunes imatges del viatge de fi de batxillerat que potser servirà per localitzar-nos.

Suposo que no te res a veure el fet que la germana Vedruna organitzes una congregació religiosa al Manso Escorial, perquè nosaltres decidíssim anar a veure l’Escorial de Madrid com viatge de final de curs.

Ver fer a més ‘del Escorial, el Valle de los Caidos, Aranjuez y Toledo’. Hem de considerar que en aquell temps aquests llocs eren uns destins bastants visitats i potser no tant cars com a d’altres llocs.

Companyes, la primera a la dreta Filo, la tercera Marisa
Companyes, la primera a la dreta Filo, la tercera Marisa

Anar i tornar amb un autocar per ell mateix tenia el seu atractiu i després com era força habitual qualsevol cosa ens feia riure i per tant ens vàrem divertir. Ens va acompanyar la professora d’ Història i Geografia Margarita Villalpando que a la vegada ens deia alguna explicació.

Jardins d'Aranjuez
Jardins d'Aranjuez
Interior de
Interior de

A dins l'autocar
A dins l'autocar

Notes


[2] Santa Joaquima de Vedruna http://www.xtec.cat/centres/a8000220/Vedruna/Vedruna.htm. L’autor de l’article  fa constar que ha obtingut les dades de M.Teresa Llach. Edit. Caret

[3] Fundació Vedruna Catalunya https://vedrunacatalunya.cat/fundacio/

[4] Escorial Vedruna Vic, des de 1863 fen escola. Patronat de la Fundació Privada Vedruna. https://escorialvic.org/Novaweb/Documents/Llibre150Anys.pdf

[6] Joaquim Verdaguer. El Mercat de l’Independència. http://joaquimverdaguer.blogspot.com/2013/11/el-mercat-de-la-independencia.html

[8]  Boletin Oficial del Estado Núm. 58 del dia 26/2/1953

https://www.boe.es/datos/pdfs/BOE//1953/058/A01119-01130.pdf

[9] Mort  Montserrat Alemany Esteve,  Vedruna per l’Escola catalana i de qualitat. Catalunya Religió , 28-4-2015

https://www.catalunyareligio.cat/ca/blog/lescola-cristiana/mor-montserrat-alemany-vedruna-lescola-catalana-190258

(9) Referent al que dèiem que quan estudiaven anàvem bastant cansades, volia explicar una  anècdota però no ho vaig fer, però avui al mat he conversat amb un veí del davant de casa i entre d’altres em diu:  Tant que vàrem treballar nosaltres  i mira ara com estant el joves!. Una vegada  a mi en van haver de collir del terra inconscient amb  la llengua mossegada  i  dur-me al hospital. Un atac epilèptic, li pregunto.  No,  respon, però els metges  s’ho pensaven  finalment van dir-me que era a causa de l’ esgotament.  Normal, feia dues feines i només dormia quatre hores al dia, però ho havia de fer perquè a casa érem  cinc de colla i només treballava jo.

Insòlit, allò que ahir volia escriure i no ho  vaig fer, avui sense pensar-hi  ho explico al Paco. Li  he dit:   Es creurà que una vegada  quan treballava i estudiava, em vaig trobar malament em vaig posar a dins el llit i vaig dormir tres dies seguits, només em despertàvem per menjar i tornava a dormir. Em va respondre: Prou, ja pot ser, m’ho crec.

Josep Masana Ribas, imatges d’un bomber terrassenc

Noces de Josep i Conxita, Sant Pere de Terrassa
Noces de Josep i Conxita, Sant Pere de Terrassa

Presentem algunes imatges en format PowerPoint del bomber Josep Masana Ribas nascut a Maians -Igualada- el dia 22 d’octubre de l’any 1924 que era fill de Joan i Anna . Es va casar el dia 19 d’abril de l’any 1954  amb Conxita Torras Quimesó a l’església romànica de Sant Pere de  Terrassa i van tenir dos fills en Marià i Francesc. Va morir a Viladecavalls l’any 1997.

Aquesta nova aportació de Josep Masana  complementa  amb  imatges alguns dels incendis que van afectar a empreses llaneres  i d’altre tipus quan a Terrassa  que apogeu  tèxtil  no era tant potent com anys enrere .

Per veure el PowerPoint, clicar a     Un-bomber

 En aquest mateix bloc  podem consultar una crònica  que fa temps va ser incorporada on ens parla de Josep Masana tant en  la basant  personal com pel que fa a la històrica de la professió a la ciutat de Terrassa, podem  llegir-la a:   Un bomber terrassenc.

La màquina expenedora de cafè

Fent endreça he localitzat -desconeixia que els tenia guardats-  dos fragments d’un contracte signat l’any 1979 amb una casa subministradora de màquines de cafè. Vaig efectuar aquesta compra perquè a l’escola d’infermeria de l’hospital del Tòrax de Terrassa, de la qual era gestora, pel fet d’estar lluny de la ciutat, els alumnes no tenien possibilitat de prendre cap beguda calenta durant l’estada al centre.

El venedor de la cafetera m’havia dit que li anava millor venir a casa meva per tractar sobre la possible compra de la màquina de cafè. El noi era una persona amable i molt hàbil en vendes, de manera que vaig signar el contracte. Quan havia marxat i jo també notava que la seducció de la compra anava minvant, vaig mirar les condicions de compra, que eren les següents:

L’aparell costava 145.000 pessetes a pagar en cinc terminis de 29.000 pessetes, sense afegir a aquest preu un 12% corresponent a la compra del cafè i l’assegurança de l’aparell. Els cafès va dir-me que es podien vendre a set o vuit pessetes. Amb la calculadora a la mà vaig veure que només per pagar l’aparell i cobrant vuit pessetes per cafè, havien de ser dispensats 18.125 cafès.

Les classes eren de dilluns a divendres al matí d’octubre a maig i en el supòsit que cada setmana s’expedissin 75 cafès a 8 pessetes n’obtindríem 600. Conclusió, que en els 240 dies aproximats d’activitat acadèmica a l’any, tardaríem 906 dies, uns quatre anys, per pagar només la cafetera sense les altres despeses esmentades.

Havia signat el contracte i donat el número de compte. Com ho podia fer per anul·lar aquella precipitada compra? Vaig estar en vetlla aquella nit, perquè l’escola no anava sobrada de diners. La solució va ser dir al venedor que el contracte l’havien de modificar per posar-lo a nom de l’hospital. Va venir i quan estava a punt d’omplir el nou formulari mercantil agafo el vell i el trenco per la meitat, acte que em va costar molt de fer i sentia com el cor bategava amb força. El venedor va quedar mig mut, fins que va dir: “I ara què faig? Com ho explico a l’empresa?” Li vaig dir: “Desconec si abans havies fet números respecte als productes que tens en representació” i li vaig ensenyar els càlculs que havia fet. No va dir res. La meva intenció en aquell moment va ser només justificar el perquè d’aquella anul·lació. Són coses que poden succeir, perquè mirem si no l’exemple d’una  Empleada de drogueria.

Un rodamon a urgències de Mútua de Terrassa

Feia poc que s’havia inaugurat el nou hospital de Mútua de Terrassa l’any 1975 i a urgències ens van dur un senyor que anava extremadament brut. El metge el va veure un moment però va seguir atenent el pacient que estava visitant. Vaig dir a l’auxiliar: “M’ajudes? Hauríem de banyar aquest senyor.” Quan va saber que teníem el propòsit de banyar-lo va dir que no, però nosaltres vàrem intentar-lo convèncer. Finalment dins la banyera no escatimàvem sabó i el vàrem fregar de cap a peus i després de renovar l’aigua perquè fos més neta, semblava que el senyor ja ens havia agafat confiança i que estava bé dins aquella sabonosa solució semiantisèptica i calenta.

Vàrem demanar a la germana Amparo, responsable del geriàtric de l’Hospital de Sant Llàtzer, que eren veïns amb Mútua, si ens podia proporcionar una samarreta i uns calçotets. Va dir que sí i ens els va fer portar a urgències per una auxiliar.

Vestit amb aquella roba i tapat també amb un llençol, li vàrem prendre les constants fisiològiques a l’espera de ser visitat. El metge va preguntar on era aquell pacient que abans havia vist, ja que li havia passat per davant i no l’havia reconegut. El va visitar i com que tenia procés bronquial agut va indicar l’ingrés a clínica.

El senyor en assabentar-se d’aquella decisió, va dir-nos que ell no es podia quedar, que havia de marxar perquè tenia dos gossos lligats a la barraca i els havia de donar de menjar. Li vaig preguntar:

- ¿Dónde tiene usted la barraca?

- Lejos, yendo hacia las Fonts  -va dir.

- Yo vivo cerca de las Fonts y utilizo una Vespa para desplazarme. Si quiere les voy a dar de comer - li vaig proposar.

-Usted, señorita, ¿dice que se presta a ir a dar de comer a mis perros?

- Sí, claro que puedo ir, no los vamos a dejar abandonados.

Després d’aquesta conversa el senyor semblava més tranquil i va explicar com localitzar la barraca, amb la sort que jo coneixia la zona.

L’endemà vaig portar menjar i aigua als cans, m’hi vaig apropar amb cautela i mentre els ensenyava el menjar, no hi va haver cap problema. Per evitar que a casa tinguessin més feina de l’habitual, anava a la carnisseria a comprar menjar per a gossos i el preparava per a dues vegades perquè a més a casa em deien: “Rosa, no sé com t’ho fas, però et poses en cada cosa!” Sí que em posava amb coses, però era perquè m’hi trobava, no les anava pas a buscar.

El senyor va estar a Mútua més d’una setmana i la germana Amparo va dir que ens tindria roba i calçat a punt per al dia de l’alta. El vàrem acomiadar i va marxar curat i agraït.

He recordat el fet perquè fa poc vaig anar a Barcelona amb tren i veia que hi havia trams distanciats uns metres de la via, que eren plens de xaboles i recordava els anys setanta quan l’instructor de vol del camp de Sabadell-Terrassa algunes vegades des de l’aire m’havia ensenyat alguns nuclis  disseminats de xaboles que hi havia al llinda de les esmentades ciutats  i també pensava que actualment per la crisi iniciada l’any 2007 aquesta forma de vida, lluny de millorar, s’hauria vist incrementada.

Una dependenta selectiva en la venda de sabates

Durant una temporada vaig despatxar els dissabtes a la tarda a una sabateria de la Rambla d’Egara de Terrassa. El propietari de la botiga estava a la caixa per cobrar als clientes. Un dia en va dir: Si et plau, em pots portar la cartera que tinc a la americana que esta penjada al magatzem.  Hi vaig anar i al posar la ma dins la primera butxaca palpo una cosa estranya, miro i era una pistola, la cartera la tenia a butxaca interna de la americana .

Li lliuro i va treure diners, suposo per donar canvi al comprador. El tema de la pistola amb va deixar intranquil·la tota la tarda, jo mateixa em vaig fer la pel·lícula de que el propietari de la sabateria o bé era un radical extremista o volia assassinar a algú.

 Estàvem a punt de plegar i amb veu baixa li vaig dir a la companya més veterana de la botiga. El senyor X , no recordo el nom, m’ha dit que anés a buscar-li la cartera i he trobat que a dins d’una butxaca hi tenia una pistola. Va respondre amb tota la naturalitat. Sí, perquè és detectiu privat. Menys mal li vaig respondre. Perquè va preguntar. Pensava que potser duia males intencions. Va riure.

Doncs bé, el que volia explicar és que tot hi la premissa de saber que treballant a casa d’ un detectiu amb revòlver, vaig gosar a no voler vendre unes sabates a un client sabedora que les tenia amb existència.

Abstracció del model d'aquelles sabates
Abstracció del model d'aquelles sabates

La no venda va anar d’aquesta manera, entrà un senyor a la botiga i em diu : Buenos dies señorita, queria unos zapatos como estos del escaparate. Les sabates que em va mostrar eren , segons el meu gust, horribles perquè eren cordades a un costat i teníem molta punxa. Per sort les sabates de l’aparador l’hi eren petites i em va demanar si tenia el seu número. Li vaig dir que ho anava a mirar al magatzem i sí, tenia el seu número i color. Però degut que a mi no m’agradaven vaig ensenyar-li d’altres models de més boniques. Cap d’ells va ser del seu gust, volia aquelles i prou.

La mateixa postura de no voler canviar d’ opinió envers les sabates que volia també l’adoptava jo i cadascú defensava el seu model d’ estètica cultural. Va marxar sense comprar les sabates i el més curiós es que aquell debat d’ estira i arronsa succeïa al costat mateix d’un detectiu privat que d’estar una mica al cas, hagués descobert que la seva empleada no volia despatxar unes sabates que estaven amb existència.

Aquesta anècdota no te res d’especial, però pot fer-nos veure que de joves adoptem actituds d’ auto afirmació, de tossuderia gairebé inamovibles, al reves del que succeeix quan fem anys, que veiem la majoria de coses d’una manera més relativa.