En ocasions ens poden succeir fets estranys o poc habituals que ens sorprenen i sovint diem “quina casualitat!”, però no hi donem més importància, no reflexionen sobre el fet en concret i l’esdeveniment tardarà poc a passar a l’oblit. Poso per exemple a mi mateixa, que en diversos moments de la vida he necessitat alguna cosa i aquesta de cop ha fet acte de presència sense haver fet res d’especial. És potser que per aquest motiu em prenc seriosament la divina providència, encara que no sempre té la funció activada.

Darrerament he viscut uns fets força curiosos i un dia els vaig explicar a la Marcel·la, una amiga en comú amb la M. del Carme (epd). Vaig comentar-li les experiències perquè és una persona que té molt en compte el factor espiritual, és oberta de pensament i penso que també hi ajuda la seva formació en antropologia. Després d’escoltar les meves entusiastes dissertacions, va dir: “Rosa, això ho hauries d’escriure”.Vaig dubtar de fer-ho, primera per mandra i segon perquè vaig pensar que no interessaria a ningú. Finalment constato que els consells tenen poder.

Un vis enmig del carrer

Aquest fet fa molts anys que em va succeir, però sempre l’he recordat. Vaig fer un trasllat de residència i mentre muntava un moble em vaig adonar que em mancava un vis que era molt necessari, per la qual cosa en vaig agafar un de model per portar-lo a la ferreteria, però em van dir que no tenien aquell tipus de caragol, perquè era especial. No convençuda em dirigí a una altra ferreteria, on em van dir el mateix. El moble en qüestió va quedar muntat de manera poc sòlida i me’n vaig oblidar.

Un cap de setmana que anàvem a caminar amb la M. del Carme per les rodalies de la Bisbal, al mig de carrer veig un vis, l’agafo i vaig pensar que era semblant al que necessitava per al moble i el guardo a la butxaca.  Una vegada a casa no ens ho podíem creure: el caragol en qüestió tenia el mateix pas de la cavitat on havia d’anar collat. Davant d’aquest fet vàrem intentar trobar-hi una explicació, però era inútil, no en tenia cap. La M. del Carme va exclamar: “Rosa, et passa cada cosa!”

En un espai curt de temps m’han succeït uns esdeveniments força curiosos que intentaré explicar.

La cinta aïllant

El mes de juny de l’any 2017 finalitzava un curs a la Facultat de Medicina i Infermeria de Girona i el darrer dia de classe, a punt de plegar, la cap d’estudis ens va comunicar que estàvem tots invitats a un berenar de cloenda. Ens aconsellà que deixéssim les carpetes i les pertinences personals dins l’aula, que tancarien amb clau. Vàrem agafar uns globus que teníem i en dirigíem a la planta baixa un grup d’unes quinze persones i alguns de nosaltres inflàvem globus per decorar el recinte de la celebració, però no teníem res per subjectar-los a la paret.

Jo era al costat d’en Sergi, un company d’estudis, i vaig demanar-li si tenia cinta adhesiva. En Sergi em va respondre que de cinta adhesiva no en tenia, però que en tenia d’aïllant elèctrica que també és adhesiva. Es posa la mà a la butxaca i com si es tractés d’un truc de màgia avançat, treu un rotlle de cinta aïllant de color negre, el mateix color del globus que en aquell moment tenia a la mà. L’eufòria per haver finalitzat els estudis i les rialles van contrarestar aquest espectacular fet i només li va treure una part d’importància quan en Sergi em digué que ell sempre portava a sobre cinta aïllant perquè podia ser útil. De fet ell era afeccionat a l’escalada i potser sí que aquest element li podia ser útil, vaig pensar.

La torre de defensa de Cruïlles

El responsable de la redacció de la Revista del Baix Empordà em comunicà que el tema central de la revista del mes de juny tractaria sobre les torres de defensa i em vam proposar que escrivís sobre la torre de Cruïlles. M’hi vaig comprometre i el primer que vaig fer va ser interessar-me per si podia visitar-ne l’interior.

Un dia a mig matí vaig anar a Cruïlles amb l’objectiu de fer fotografies a la part exterior de la torre. Després del reportatge vaig entrar en un bar del poble a preguntar si sabien amb qui hauria de parlar per poder visitar l’interior de la torre. Van respondre: “Mira, ves a aquella taula i parla amb aquell xicot que està llegint un llibre”. Després d’explicar al noi el meu propòsit em diu: “Si vols visitar la torre aquí tens les claus”. Tenia sobre la taula les claus que donaven accés a aquell monument datat del segle XII. Feia ben bé la impressió que tant el guia com les claus m’estiguessin esperant, insòlit.

Així mateix, tenia interès per saber les coordenades geogràfiques de la torre per incorporar-les a l’article i vaig demanar informació a dues persones que van coincidir a dir-me que les trobaria a internet. No les hi vaig buscar perquè sabia que hauria de destinar bastant temps a localitzar-les. Un dia aproximadament a les quatre de la tarda vaig tornar a Cruïlles, aquesta vegada amb el propòsit de localitzar les restes de la muralla del castell. No es veia  ningú pels carrers per poder preguntar, fins que al llindar de l’església de Santa Eulàlia ens trobem de cara a cara amb un xicot que escrivia en una tauleta electrònica. Després de saludar-nos vaig preguntar-li si sabia on era la muralla del castell. Em respongué que no, perquè ell només s’ocupava de registrar dades per a l’Institut Geogràfic de Catalunya. El fet de coincidir amb aquest tècnic va ser perfecte perquè em donà les coordenades de la torre i a més amb tota l’amabilitat em va dir: “Vols saber els metres sobre el nivell del mar a què està situada la torre? Apunta” 98’598 metres. Novament la sorpresa va ser gran.

Un llibre a l’atzar

Tinc el costum que alguna vegada quan passo per davant del prestatge dels llibres, n’agafo un sense mirar, perquè m’agrada saber quin tema surt en aquell moment i en llegeixo algunes pàgines perquè ja sé de què va. És normal que surtin llibres diferents perquè no els disposo en cap ordre determinat.

Després que haguessin succeït aquests esmentats esdeveniments, vaig adoptar el costum d’agafar un llibre a l’atzar i en aquesta ocasió en surt un de Carl Gustav Jung que portava per títol Sincronicidad, editat en castellà per Sirio l’any 1988. Aquesta vegada el vaig rellegir fins al final fent atenció al que havia subratllat disset anys enrere. Però la sorpresa més gran va ser que quan l’anava a tornar al prestatge, vaig adonar-me que estava dedicat per la M. del Carme amb motiu de la diada de Sant Jordi del 1991. Era evident que ella era coneixedora d’alguns dels fets extraordinaris que en ocasions m’havien passat i va voler que tingués informació sobre els esdeveniments sincrònics que estan fora de l’espai i del temps.

Jung hi explica un fet personal que com a psicòleg li va succeir mentre atenia una pacient que li explicava el seu somni. Va aparèixer a la consulta una cetònia daurada, un tipus d’escarabat similar al que descrivia la senyora. Qui sap si l’estranyesa d’aquest fet simultani el va motivar encara més a seguir esbrinant l’interior de la ment humana.

Partint dels seus coneixements sobre l’inconscient col·lectiu, considerava que l’existència de successos, per ells mateixos no són causals; pensava que estaven formats per una espècie de connexió creuada significativa. Cita treballs d’altres autors com Schopenhauer, que comenta que va ser pioner en l’estudi de la simultaneïtat quan aquesta no manifesta cap relació causal, que vindria a ser el que anomenem atzar.

A partir de la qualitat de la simultaneïtat, Jung va encunyar el terme sincronicitat per definir la relativitat entre l’espai i el temps i condicionats per la ment. Explica que Rhine considerava que l’espai i el temps eren elàstics, que podien reduir-se fins a un punt de fuga i que per si mateixos no existeixen, només com a postulat de la ment conscient. També considerava que els conceptes d’espai i temps s’han convertit en termes fixos en el decurs de la nostra evolució mental, en especial a partir de la introducció del sistema de mesures emprades per descriure els cossos en moviment.

Per Jung és important tenir en consideració els arquetips que constitueixen l’estructura de l’inconscient col·lectiu, similar per a totes les persones, que al mateix temps constitueixen un model de comportament.

Al final del llibre comenta que el principi de sincronicitat té propietats que podrien ajudar a aclarir la relació entre cos i ànima. També que el coneixement absolut, característic dels fenòmens sincronístics, no està mediatitzat pels òrgans sensorials i recolza la hipòtesi d’un significat que no existeix per ell mateix, per la qual cosa només pot ser transcendental, però en un conjunt d’espai-temps que és irrepresentable.