Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
De la xemeneia industrial Nadal Ribó coneguda també per Can Rabassa, en vàrem fer una resenya a la Revista de Banyoles -Pla de l’Estany- número 974 del mes de desembre de l’any 2014.
Ara hem localitzar de nou la revista i en pensat en adjuntar-lo en aquesta pàgina.
En ocasions quan pensem amb alguna cosa, succeeix com si féssim una trucada telefònica, al cap de poc ens arriba la resposta al que ens estàvem plantejant, fet que ens confirma l’existència del sincronisme.
El dia 16 de juliol llegia per xarxa l’editorial de la revista Gimbernat núm. 80 del juliol del 2023 escrita per Lluís Guerrero. Es tracta de la Revista d’Història de la Medicina i Ciències de la Salut que editada entre diverses entitats en especial la Acadèmia de Ciències Mèdiques de Barcelona.
La lectura se’m feia interessant degut a que donava dades referents a la covid-19, deia que aquesta pandèmia havia estat declarada per la OMS el dia 30 de gener de l’any 2020 i havia estat donada per finalitzada el dia 5 de maig del 2023, en total van ser 1.221 dies els que va estar vigent. Es calcula que van morir 20 milions de persones, 121.000 a Espanya i 30.000 a Catalunya.
De prompte em va aparèixer en ment la imatge del doctor Pere Miret, persona amb qui vaig treballar a l’ Hospital de Tòrax de Terrassa, ell n’ era el director i també ho va ser de la escola d’Ajudant Tècnic Sanitari que es va posar en funcionament, personalment vaig ser contractada com a cap de l’Escola o directora tècnica de l’esmentada escola. D’aqui va venir la coneixença.
El dia que llegia la revista vaig recordar també que el doctor Miret hi havia publicat en la seva tesi o discurs d’ingrés a la Acadèmia que duia per no : Història de la Ciudad Sanatorial de Terrassa (1952)[i]. En aquell moment vaig pensar, que deu fer el doctor Miret ? degut que havia de tenir una edat avançada i no n’havia sabut res des del dia que vaig plegar de l’hospital del Tòrax l’any 1985.
L’endemà dia 17 de juliol, la Emma Bosch que havia estat la secretaria del doctor Miret i també col·laborava en tasques de correcció lingüística de documents de la Escola, es va posar en contacte per comunicar-me la trista noticia que el doctor Miret havia mort i que el funeral el feren el dia 18 a Barcelona.
Donats els esdeveniments, és lògic que ens preguntem que va succeir el dia 16 de juliol, es donà una comunicació especial? el que sorprèn és que no tinc costum de revisar la revista Gimbernat.
He considerat presentar tot seguit alguns dels treballs i publicacions que havia fet el doctor Miret.
Hi ha publicada la tesi que va redactar i va llegir presencialment a la Acadèmia de Medicina de Barcelona, porta per nim: La Tuberculosi a Catalunya, des del segon terç del segle XIX, a la meitat del segle XX. La lectura va ser feta el dia 8 de setembre de l’any 2011. La Acadèmia també disposa publicat el currículum professional del doctor Miret.
L’ any 2015 va publicar un article sobre les activitats del docror Seix i Miralda especialista en tisiologia, publicat a la revista Gimbernat núm. 63 pags. 211 a 220.
L’any 1981 el Departament de Sanitat i Seguretat Social de la Generalitat de Catalunya va publicar el Manual de Prevenció i control de la tuberculosi , llibre que van crear els professionals de la medicia i especialistes en neumologia que treballaven als principals centres antituberculos i als serveis de neumologia dels principals hospitals de la demarcació de Barcelona , entre els 28 experts que formaben la comisió hi havia el doctor P.Miret.
A l’apartat titulat Galeria de metges catalans i a la secció Memòria de la professió, hi podem llegir: Entrevista al Dr. Pere Miret Cuadras, aquesta va ser feta l’any 2022 i consta de vuit pàgines que ens donen a conèixer aspectes de la seva vida i de la seva professió.
Darrerament hem localitzat un retall del Diari de Terrassa on hi ha una imatge del doctor, l’article està encapçalat amb el títol: En el hospital del Tòrax vivimos problemas de toda índole, publicat el dia 17 d’octubre del 1998. Encara que poc nítida adjuntem la imatge.
La Vanguardia del dia 17 de juliol del 2023 va publicar l’esquela que comunicava la defunció del doctor Pere Miret.
Presentem la portada del quadern de la Jornada celebrada al Hospital de la Mancomunitat Sabadell-Terrassa el dia 14 de juny de l’any 1985 , a la Àrea de Gestió núm 7 ‘Centre’ per tractar de l’Ànalisi i Programa de la tuberculosi. A la imatge podem veure els facultatius que hi van intervindre.
Notes
[i] Miret i Cuadras, Pere. «Història de la ‘Ciutat Sanatorial de Terrassa’ (1952)». Gimbernat: Revista d’Història de la Medicina i de les Ciències de la Salut, 2009, Vol. 51, p. 225-250,
Esmentar que en aquest treball es parla de l’obertura d’una Escola Universitària d’Infermeria (EUI) però en realitat els estudis que es vàren impartir van ser els d’Ajudant Tècnic Sanitari, (ATS),en van sortir dues promocions del 1976 fins el 1980. Els primers estudis de DUI es van ser iniciats el curs 1977-78, però l’escola del Tòrax no es va transfomar per poder impartir diplomatura.
reconeguda als Jocs Florals de l’any 2021 de la Universitat Autònoma de Barcelona i escrita per :
Pol Baqués Suñer
No s’escolta ni una ànima i les últimes hores del sol m’il·luminen el rostre.
M’agenollo un instant per admirar el paisatge i apreciar-ne cada segon i cada detall, però aquest se’m veu truncat ràpidament per un sentiment de tristesa i impotència. No em paro de preguntar com podia ser que l’ambició i l’odi humà haguessin pogut consumir un paisatge tan bonic.
En aquell instant, a causa de la ràbia, deixo anar el fusell contra el terra i aquest deixa anar un soroll estrident que m’ha fet recordar el meu fill. M’ha fet recordar l’esclat de la seva rialla, una rialla immensa que anava d’orella a orella i que deixava anar un crit inesperat. Era una rialla pura i innocent que no deixava a ningú indiferent.
Una gota de suor em va regalimar pel front i m’obligà a treure’m el casc. amb la mà em vaig fregar el cap, aquella sensació em va transportar a la plaça de la vila on anava amb l’avi a jugar a pilota. Recordo aquells temps amb un sentiment molt especial. L’avi em venia a buscar al matí a casa i anàvem tots dos cap a la plaça, recordo que esmorzàvem a la plaça de la vila on feien els millors croissants de tot el poble els quals tenien un gust tan dolç que t’inundaven tot el paladar. Un cop acabava d’esmorzar ràpidament anava a jugar al mig de la plaça mentre l’avi gaudia del seu cafè observant-me amb una mirada tendra i plena de felicitat. Quan el sol s’eclipsava amb el campanar i aquest tocava les dotze tornàvem cap a casa.
La mare sempre ens esperava puntual a la porta i abans de marxar l’avi sempre em donava un peto al front i em sacsejava el cabell amb la seva mà.
Un dolor agut em va fer tornar a la realitat, em procedia del braç esquerre i un cop em vaig alçar la màniga em vaig adonar que l’embenatge que portava s’havia impregnat d’un vermell intens que l’havia tenyit completament i no deixava cap matís del seu color blanc nítid.
Aquell color intens em causava una angoixa que em recorria tot el cos, però no podia deixar de mirar-lo, era un color que em despertava records, records de la meva joventut que feia temps que no revivia.
Era la temporada d’estiu i havíem decidit anar a l’ermita del poble, el camí no tenia pèrdua, però aquella tarda la boira havia cobert tota la serralada. Sense donar-nos compte vam agafar un altre camí que ens va portar a una esplanada que acabava amb un penya-segat. Llavors, com si de màgia es tractés la boira va difuminar-se per l’horitzó i va desaparèixer deixant rere seu un cel rogent d’un color vermell pur.
Aquest record m’havia fet perdre la noció del temps, quedaven poques hores de sol i el fred s’havia fet present. Continuava en aquell descampat agenollat discutint per dins si fugir o si esperar aquí el meu destí. El fred apressava i vaig lligar-me els botons de l’abric. Cada botó m’ha recordat a la mare, era ella la que m’ajudava a vestir quan era petit, recordaré sempre aquells moments gràcies a l’olor que desprenia aquella roba, una olor dolça que deixava tota l’habitació amb una fragància de flors que generaven en mi una immensa pau.
Tot i estar ven preparat, el fred m’havia començat a entrar dins el cos, per sort tenia uns guants a la butxaca i me’ls vaig posar. El tacte del guant amb la pell de la meva mà va encendre les pulsacions del meu cor i em va transportar al dia que les nostres mans es va trobar per primera vegada.
Va ser una nit que no oblidaré mai, els dos anàvem caminant sota la llum d’un cel estrellat quan de sobte les nostres mans es van creuar, vaig notar com els nostres dits s’enllaçaven, els nostres cors es van accelerar, ens vam mirar i no van fer falta paraules per expressar la connexió que hi va haver aquella nit.
El meu cos era un conjunt de sentiments quan de sobte aquella emoció causada per cada un dels meus sentits es va veure truncada per un retrò estrèpit seguit d’un dolor fred enmig del meu pit.
Aquella sintonia de records alegres i melancòlics va desaparèixer, i la por i el dolor van inundar-me de records tristos i freds. Aquella rialla estrident del meu fill es va convertir en el plor estrident del dia que vaig haver de marxar de casa, aquell gust dolç del croissant de la plaça de la vila amb l’avi es va veure contrarestat pel gust amarg del cafè servit a casa de l’avi el dia de la seva mort, aquell cel rogent es va veure precedit per una negra nit, aquella dolça i floral olor la va apagar l’olor d’humitat dels dies de pluja i aquell tacte suau i fi se li va sobreposar el tacte trist de l’última abraçada.
Me n’adono de la debilitat humana i la fragilitat que tenen els sentits en els moments d’eufòria i en els moments d’angoixa.
De sobte la mort apareix al meu costat per acompanyar-me en els últims instants. Els ulls se’m cobreixen d’una imperfecta tela d’aigua, el cor se m’angoixa i no em paro de preguntar si hagués pogut canviar el meu destí.
Em dono que la mort se m’acosta i a cau d’orella em xiuxiueja que fugir i morir tenen el mateix camí, i que quedar-me aquí esperant a la meva mort o abandonar la meva causa i mori de penediment compartien el mateix destí.
Després d’escoltar-la respiro alleugerat i assumeixo que el meu viatge havia d’acabar aquí.
Em deixo caure sobre una terra freda i humida i els últims rajos del sol m’abracen per l’esquena recordant-me l’escalfor de la meva llar.
El dibuix mostra el soldat caigut al terra del camp de batalla, està bocaterrosa sobre un terreny humit i el sol està en hora baixa , li sagna la ferida del braç esquerra i està esgotat. Més enllà descansa el fusell i el casc que s’havia tret. L’escena transmet abandó i desesperança però els darrers raigs de sol que incideixen sobre la seva esquena li dona calidesa que el fa recordar el caliu de la llar, l’avi, la mare, els jocs a la plaça i aquells croissants tant bons.
Passats divuit anys d’aquesta publicació, l’any 2019 novament vàrem editat un article a la mateixa revista número 34 titulat: La xemeneia de la bòbila Almirall. Noves aportacions.
Hem considerat adjuntar-los en aquesta pàgina amb l’objectiu de facilitar la coneixença d’aquesta peça donat que rememoren per persones que van fer possible la existència d’aquesta singulat xemenei industrial. Dins aquest bloc hi ha més informació relacionada amb la xemeneia Almirall, posant aquests non sortirà.
Incorporem una imatge de les sis persones que van fer possible aquesta obra, van ser: l’empresari de la bòbila Francesc Almirall Lupi, el mestre d’obres Marià Masana Ribas, l’oficial paleta Lucas Pérez Molina, l’altre oficial paleta José Fauquet Cons i els manobres Paulino Carbajal García i Francisco Gálvez Quesada.
L’any 1991 per la Festa Mayor de Terrassa i al barri de la Maurina on està ubicada la xemenia de la bóbila Almirall, l’Ajuntament va voler fer un homenatge a les sis persones protagonistes de la obra donat també que havia estat considerada internacionalment com la xemeneia amb escales de cargol més alta del mon. -63 metres-
No totes les persones van poder recollir personalment el premi degut que la majoria ens havia deixat , si que el va acceptar personalment José Fauquet, dels altres participant de la obra que no hi van ser presents, va ser a un familiar al qui se l’va fer entrega. L’obsequi va consistir en un llibre que parla del Patrimoni estructural de la ciutat i una peça de ceràmica de disseny exclussiu feta per… del comerç Pont del Gall de Terrassa.
Hem localitzat una imatge de la Xemeneia Almirall feta per Miquel Calvet publicada al Diari de Terrassa del dia 27 de desembre de l’any 2022 en motiu de ser la guanyadora de la primera edició del Concurs Fotogràfic de la Delegació de Vallès dels Inginiers Industrials de Catalunya.
Una nova imarge de la Xemeneia Almirall feta per Santi Alonso que ha estat seleccionada aquest més de juliol del 2023 per la Oficina de Turisme de Terrassa com a imatge delmes, ha estat publicada a la pàgina de la Oficina.
El bastó d’Esculapi, anomenat així pels grecs, o d’Asclepi, fill d’Apol·lo, segons la mitologia romana, és un símbol format per una vara al voltant de la qual s’enrosca —es diu que ho fa tres vegades i mitja— una serp. Aquest signe el trobem a l’antic testament, quan Déu va ordenar a Moisès que per curar els israelites que havien estat picats per serps verinoses fes ús d’un pal de fusta on hi hagués enrotllat un cable de bronze talment com si fos una serp. Aquest passatge bíblic fou representat per l’artista saragossà José Leonardo en una pintura titulada La serp de metall.
La mitologia també diu que aquest signe havia estat introduït pel centaure Quiró a qui s’atorgava el poder de curar, fent, però, també ús de les medecines. Des d’aquell moment el bastó i la serp van esdevenir l’emblema de la medicina. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) i altres institucions sanitàries també utilitzen aquest signe.
El novembre del 2023 tindrà lloc a Sabadell (Vallès Occidental) el XXII Congrés Internacional d’Història de la Medicina Catalana, al qual vaig ser invitada a col·laborar però a causa del fet que visc al Baix Empordà i per altres raons personals vaig haver de renunciar a participar-hi.
L’autor ens ofereix informació tàcita i ho fa de forma impactant, com si es tractés de quelcom tètric, sensació potser transmesa per la tipografia utilitzada, per una imatge mig diluïda dels edificis que ens recorden algun film i junt a l’antiga Torre de l’Aigua que inviten a rememorar l’apogeu de la històrica indústria tèxtil.
Un altre element i potser el més significatiu és la xemeneia industrial que simbolitza el bastó d’Asclepi per on s’enrosca en aquesta ocasió el fum de la mateixa xemeneia prèviament generat per la combustió de les calderes de vapor de la factoria.
Una multitud de ciutadans pintats de diversos colors sobre un fons rosat, es dirigeixen podríem dir amb esperit alegre al complex sanitari fabril. Anomenem complex sanitari fabril ja que els hospitals grans, mitjans i els centres d’assistència primària propers a la ciutadania, juntament amb la indústria farmacèutica, els diversos tallers de producció de béns sanitaris i les funeràries, han esdevingut un dels principals motors de l’economia dels països desenvolupats. (1)
Es pot o no acceptar incorporar conceptualment el terme complex sanitari fabril però en definitiva i concretament la matèria primera que entra a l’engranatge fabril i activa la salut, som els humans que anem acompanyats de les nostres pors, malalties i carències.
És d’agrair el grafisme elaborat per J. Pujol perquè ens ha instigat a parlar sobre la percepció que ens ha provocat un cartell.
9/7/2023
Notes
(1) Manuel Solorzano és un infermer que en el seu bloc hi te més de 1000 articles publicats que tracten de la historia de l’infermeria i dels hospitals, en ells podem observar les gran estructures sanitaries que en cada moment de la història han estat creades per assitir a tot tipus de malalts. Incorporat: 11 de juliol del 2023 . Avui dia 13 hem rebut un nou article titulat Hospital psiquiátrico Aita Menni. Gipuzkoa- 125 años cuidando. També una relació de treballs que han estat publicats al seu bloc. trabajos-de-historia-de-enfermeria-10-de-julio-de-2023