Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Joaquim Seró Sabaté, professor i nutricionista

Era aproximadament l’any 1963 quan vaig fer un curs de nutrició organitzat per Joaquim Seró, professor d’escola i coneixedor dels diversos elements organolèptics que intervenen en el camp de l’alimentació humana, ciència que en aquell moment estava en fase de desenvolupament a nivell divulgatiu.

El curs era per correspondència i consistia en l’entrega de lliçons que havien de ser estudiades i a la vegada respondre un temari de preguntes relaciones amb el que havíem après fins aquell moment. Recordo que obtenia bones qualificacions, potser perquè m’agradava aquesta assignatura, motiu pel qual ara en tenir novament a les mans el llibre Ni viejo ni enfermo, escrit pel professor (1992) i adquirit quan estudiava, he decidit escriure quelcom del llibre i també una anècdota.

A la segona pàgina del llibre hi ha un dibuix datat l’any 1480 tret del Calendrier des Bergiers i a sota hi ha un text imprès amb lletra manuscrita de Joaquim Seró. El dibuix fa referència als quatre humors del cos humà que a partir d’Hipòcrates van servir d’orientació als metges sobre algunes patologies dels pacients que podien estar relacionades amb aquests humors corporals. Estaven classificats pel temperament: Colèrics, pacients que mostraven un caràcter violent irascible i en ells prevalia la bilis groga, els pacients amb predomini de bilis negra mostraven un caràcter més apàtic, melancòlic i de tristesa; els sanguinis, que eren persones sociables i emocionals; i els flegmàtics, que es mostren calmats i equilibrats.

La portada del llibre i l’esquema dels quatre temperament
La portada del llibre i l’esquema dels quatre temperament

En finalitzar el curs de dietètica el professor Seró em va demanar si el podia anar a veure. Tenia el despatx a l’altre costat del carrer de l’entrada a la Facultat de Medicina i de l’Hospital Clínic de Barcelona, quasi a tocar de la llibreria especialitzada en llibres de medicina.

Quan el professor em va veure no va estar-se d’afalagar-me una mica, però el que més recordo d’aquella visita és que després de conversar una estona, em va demanar si li podia ensenyar el dit gros del peu dret. Em vaig descalçar i se’l va mirar amb atenció, mentrestant recordo que vaig experimentar un punt d’intimidació. A continuació va exclamar: “Tu, ben portada…”. Amb gest pensatiu, va tornar a dir “ben portada…”, sense especificar què volia dir estar ben portada, atès el tema que ens unia, vaig pensar que si algú m’havia de conduir en algun aspecte havia de ser mitjançant l’alimentació. I no anava errada, perquè es va dirigir a un armari i va treure un pot gros de mel de color torrat fosc i va omplir una cullerada sopera d’aquella mel, dient-me: “Té, pren aquesta mel”. Me la vaig menjar perquè a més la mel era un dels aliments que més m’agradava i aquella la vaig trobar especialment bona.

Al vespre quan a casa vaig comentar la visita que havia fet al professor van exclamar: “I dius que sense conèixer d’abans el professor i veient-lo només una vegada, vas acceptar-li una cullerada de mel. Així sense més? Rosa, no hauries de ser tan confiada”. De fet va ser quelcom insòlit o potser no tant vist des d’un punt bromatològic.

Per donar per acabada la crònica, tenia pensat esmentar quelcom de la biografia del professor, però no n’he sabut trobat informació a internet. Sí que he vist que els seus llibres estan a la venda i que un d’aquests, El niño republicano (1932), porta quatre edicions, i també va escriure a més Tipologia i dietes, 1977,  Ni viejo ni enfermo, 1986,  i Dietètica per a tothom editat l’any 1990.

Un detall que també volia comentar és que a l’inici del llibre Ni viejo ni enfermo a la secció “Criterios” hi consten comentaris fets per: Dr. Josep M. Sabaté Giró, Dr. Alfredo Rubio, Jaime Ciurana Borjas, farmacèutic; S. Cueto i J. Solé, mestres nacionals; Francisco Boldú, professor de l’Escola de Perits Agrícoles; José Enriquez Mengibar, advocat i president del Grup de Productes Dietètics i Preparats per a l’Alimentació; Dr. Luis Alabat, reumatòleg, i Dr. M. Martínez González, cardiòleg.

Amb aquestes notes podem veure que J. Seró va voler que les galerades del seu llibre abans que aquest fos editat les haguessin llegit acadèmics de rellevància i és probable que els coneixements adquirits sobre l’alimentació els fossin útils personalment i qui sap si transmetre’ls a persones de la seva influència.

Una pinzellada històrica de l’hospital Vall d’Hebron

A internet podem trobar algunes dades històriques de l’hospital Vall d’Hebron dels darrers trenta anys descrites cronològicament d’acord amb les fites que s’han anat aconseguint. Però més enllà de tres o quatre dècades es fa més difícil trobar informació. L’hospital general va ser inaugurat el 5 d’octubre de l’any 1955 per Francisco Franco i el centre va rebre el seu nom fins a l’any 1981  quan  Catalunya va rebre les transferencies en materia de sanitat i va passar a dir-se Hospital Vall d’Hebron.

Dibuix del monestir de Sant Jeroni
Dibuix del monestir de Sant Jeroni

De vegades ens havíem preguntat el perquè d’aquest nom i no és fins ara que hem pogut saber d’on podia venir. Es diu que a la zona on està situat l’hospital, entre els actuals districtes de Gràcia i Horta-Guinardó, prop de Collserola, turó que antigament era conegut per coll de Cerola, i per aquesta zona hi vivien disseminats diversos ermitans, motiu pel qual es diu havia estat comparat amb Palestina.

La història explica que va ser la reina Violant de Bar, muller de Joan I d’Aragó va promoure la creació d’un monestir en aquesta zona l’any 1386. El bisbe havia atorgat a fra Ponç Astor la possibilitat de disposar d’un oratori propi per poder-hi celebrar misses juntament amb altres ermitans al cementiri de “coll de Cerola”. L’any 1393 van arribar al monestir, per residir-hi, vuit monjos procedents de València, de Sant Jeroni de Cotalba, comarca de la Safor. Aquest monestir havia de ser important, qui sap si per la geografia, pel clima o per les qualitats estructurals de l’edifici, ja que hi van estar allotjats els Reis Catòlics i algunes famílies adinerades que solien passar-hi el Nadal i Setmana Santa.

L’any 1808 durant la guerra del Francès el convent va ser saquejat i incendiat, incloent-hi la biblioteca, i durant l’epidèmia de febre groga de l’any 1835 hi van acollir malalts. Novament l’edifici va ser incendiat l’any 1835, però l’estocada final del monestir va ser l’any 1877 quan es va fer el traçat de la carretera Gràcia-Manresa-la Rabassada i un tram va passar entremig del que quedava del monestir.

L’atzar sempre dona sorpreses, perquè no recordava que tenia guardats uns apunts sobre el que m’havia explicat la germana de l’orde de les carmelites Pilar Pérez Ballobar mentre era estudiant d’infermeria  a l’escola de la Vall d’Hebron any 1972,  que ara podem reproduir.

L’obertura de l’hospital general

La germana Pilar Pérez va explicar que l’Instituto Nacional de Previsión l’any 1947 va comprar a Martí Codolar els terrenys on es pensava construir els blocs assistencials. El primer a ser edificat va ser l’hospital general de medicina interna, entre els anys 1947 i 1954, seguint de l’edifici de traumatologia i rehabilitació, i finalment es va aixecar l’estructura circular destinada a la maternitat i pediatria.

Per a l’obertura o posada en funcionament de l’hospital general es va comptar amb professionals de medicina i infermeria que treballaven en altres centres sanitaris de Barcelona. Pilar ens va dir que les tasques d’infermeria inicialment les van desenvolupar les germanes carmelites, missioneres teresianes i  infermeres seglars  totes vingudes  dels següents centres assistencials:

- Obra Maternal Infantil (OMI), que donaven assistència a parteres i nadons. Aquesta entitat es diu que havia estat la primera institució tancada de la Seguretat Social.

- La Clínica Quirúrgica, on, com diu el seu nom, feien cirurgia general, centre que estava situat al passeig de la Bonanova, 59.

- Clínica d’Especialitats, on entre d’altres s’hi feien operacions especialitzades com les d’oftalmologia i otorinolaringologia. La clínica estava situada a la Travessera de Dalt.

P. Pérez deia també que quan van anar a la Residència General, la comunitat estava formada per un grup de seixanta germanes carmelites i es van allotjar a la onzena planta de l’hospital general. Dels centres on estaven anteriorment quan van marxar va comentar que s’ho havien endut tot, fins i tot el sac de la sal.

Una altra planta de la residencia la van destinar a allotjament per a les supervisores d’infermeria i algunes instructores de l’escola d’infermeria. Les supervisores per poder exercir aquest càrrec de responsabilitat abans havien hagut de fer un curs de formació a Bilbao.

La residencia també disposava d’una hostatgeria per poder ser allotjats els pares que tinguessin algun fill petit ingressat a pediatria o en un altre servei.

Penso que ha estat adient recuperar la informació que ens va lliurar la germana Pilar Pérez perquè serveix per engruixir la història de l’hospital Vall d’Hebron.

L’anècdota

De joveneta tenia el costum que quan veia algú que tenia algun barb a la cara o a l’esquena, li demanava permís per treure-l’hi. A un senyor que estava ingressat a l’hospital general li’n vaig extreure un de molt gran que tenia a la cara. És curiós, perquè explicava que una infermera li havia tret una espinilla. Potser li estranyava que donéssim unes atencions tant completes.

Quan vaig fer pràctiques de segon curs a la sala d’operacions de traumatologia, la supervisora del servei era la germana Pilar Pérez. La germana era una persona de caràcter recte i demanava molta responsabilitat a les infermeres, ja que el quiròfan ho requereix. Per aquest motiu tothom li tenia molt de respecte. Passava que la germana tenia el nas no pas petit, fet que és el de menys, però sí que tenia importància que el tingués ple de barbs molt visibles que no l’afavorien gens. Era una temptació treure’ls-hi, però no gosava demanar-li-ho.

Finalment un dia em vaig decidir i no va dir pas que no. Vam quedar que faríem aquesta tasca d’estètica el dissabte al matí, gairebé a l’hora de plegar de pràctiques. Li vaig indicar que havia de fer un bany de bafs amb aigua calenta i li vaig tapar el cap amb una  talla sense esterilitzar. Quan estava en aquesta postura mig ajupida, va entrar una infermera i amb signes ens vàrem entendre: no es podia creure que la germana responsable de quiròfan estigués fent un preliminar per a una neteja de cutis. Va sortir de pressa i sense fer soroll tot rient, i al cap de poc va tornar amb una seva companya per demostrar-li que era veritat el que havia vist. Feta la meva feina, el nas semblava un altre i li vaig aconsellar que es comprés tònic i crema hidratant i que se’n posés regularment.

Per circumstàncies d’aquelles que en diem casualitats, transcorreguts diversos anys d’aquest fet vam coincidir amb la germana Pilar en unes jornades professionals. Recordo que amb simpatia  em va dir: “Mira, no me han vuelto a salir las espinillas y gracias a ti.” Era veritat que no se li’n veia cap. En aquell moment vaig sentir benestar psicològic especialment per la importància que la germana va donar a aquell fet.

Nota

He recordat que una vegada havia parlat amb la mare superiora de la comunitat i ara tinc el dubte de si va ser ella qui em donà la esmentada informació, si fos així no sabria dir el nom de   la germana de quiròfan  i llavors el de  la mare superiora seria Pilar Pérez Ballobar.

La primera promoció d’infermeres de la escola de Bellvitge -Barcelona- graduades any 1974

 

He localitzat una revista que tenia guardada des de l’any 1999 on hi ha publicada la noticia de la trobada que  les ex-alumnes  d’infermeria varem fer  en motiu dels 25 anys de final  dels estudis d’infermeria  a la Residencia Sanitària de Bellvitge que en varem ser la Primera promoció, tots que els dos primers anys els varem fer a la escola de la Vall d’Hebron.

Adjuntem el retall de la noticia que va ser publicada a la revista de la Ciutat Sanitària i Universitària de Bellvitge número 34 del desembre de l’any 1999. 

 

Les infermeres som un col·lectiu que gairebé mai deixem de realitzar cursos d’actualització i de perfeccionament professional i sense comptar les especialitats que es feien anys enrera, els postgraus, màsters i  algunes també finalitzen un doctorat.

diplomes-comprimit

La candidatura de Pilar de Viala Barrera i d’altres

He localitzat entre els documents que tenia guardats un imprès que no porta data que havia de pertànyer a la candidatura de la Pilar de Viala per crear la nova Junta de govern del ‘Colegio Provincial de Auxiliares Sanitarios “Seccion Enfermeras y A.T.S.’ de Barcelona,  actual Col·legi Oficial Infermeres i Infermes  Barcelona, ho em considerat així perquè la llista està encapçalada per Pilar de Viala quan en aquell moment era presidenta del Col·legi, tot hi no constar la data pensem que podria tractar-se de l’ any 1974, perquè a la següent candidatura l’any 1978 en va sortir elegida presidenta del Col·legi Rosa Serra Budoy.

Rosa Serra (imatge Rosa M. Masana)
Rosa Serra (imatge Rosa M. Masana)
Fragment de l'imprès de la candidatura
Fragment de l'imprès de la candidatura

Abans de reciclar el document he considerar adient esmentar que el nombre de candides presentades en aquesta convocatòria va ser de 15 infermeres que ara vistos els seus noms he recordat que totes gaudien de reconeixement per la seva preparació professional, algunes d’elles van ser per a mi un referent donada la seva personalitat i dots de lideratge.

En la relació de candidates a més del nom i consta el lloc de residencia, l’hospital on treballàvem i el càrrec professional que exercien que era en els àmbits de la gestió hospitalària desenvolupant les funcions de cap d’infermeria, supervisió, cap d’escoles d’infermeria, coordinadora d’estudis i d’instructores docents de la província de Barcelona.

Els noms que consten al imprès que porta el logotip de la ‘Dirección General de Sanidad’ està encapçalat per Pilar de Viala i seguia amb les candidates a formar la Junta: Isabel Fargués García, Teresa Sardà Minguell, Gloria Tarin Sabarnés, Mª del Carmen Delgado, Mª del Carmen Mallafre Escudé, Rosa Serra Budoy, Mª Teresa Piulats Moles, Anna Marie Cros Clarasó, Rosalia Bonfill Coll, Rosa M. Masana Ribas, Antònia Esteva Vila, Carmen Nogués Domingo, Mª dels Àngels Camp Sanz i Mª del Carme Martínez Torres.

Referent a Pilar de Viala podem saber quelcom més d’ella consultant el llibre fet per set autors i coordinat per Roser Valls titulat Infermeres catalanes a la Guerra Civil espanyola. Publicacions Universitat de Barcelona,2008, pagina 135.

Carme Nogués va fer el pròleg del llibre  de M.A.Martorell, J.M. Comelles , M.Bernal (eds) Antropologia y enfermeria. Campos de encuentro . Un homenaje a Dina Garcés, II. Universitat Rovira Virgili., 2010.

Eleccions Col·legi Professional
Eleccions Col·legi Professional

Desprès d’uns dies d’haver escrit aquest aquest,  he trobat un retall de premsa de la Vanguardia del dia 21 de novembre de l’any 1983 on hi consta que m’havia presentat a una renovació parcial de la Junta del Col·legi Professional d’Infermeria de Barcelona.

No recordava  gens aquest fet i per la qual cosa he tingut una sorpresa en veure aquesta informació. Penso que possiblement m’animaven a presentar-me per ocupar un càrrec al Col·legi d’Infermeres  per obtenir uns possibles vots vinguts dels professionals de Terrassa i de les estudiants de la mateixa  promoció d’estudis, no ho se.