En aquest text s’hi ha posat veu  i  es pot escoltar al final de la pàgina.

En Bernat i l’Elisenda

 La llegenda és una narració de fets fantàstics transmesos per la tradició que poden estar basats en algun personatge real però deformat o magnificat per la fantasia o l’admiració. Aquesta és la història del que va succeir al Mont Aspre (Pals) cap a finals del segle X o principis del XI, quan s’estava construint el mur del castell del qual  avui dia només se’n conserva la Torre de les Hores.

Per poder edificar el castell va ser necessària la força de molts operaris. N’hi havia que eren bons experts en el coneixement i maneig de les pedres. Un d’ells era en Bernat, un jove que es volia casar amb l’Elisenda, una noia bonica i llesta, filla de pares dedicats al cultiu de l’arròs. El pare d’en Bernat tenia l’ofici de fer estris de pedra per a la llar i per a decoració.

En Bernat havia heretat del seu pare coneixements sobre la naturalesa de les pedres, però a més va tenir la sort de conèixer en Tomàs, un personatge que després d’haver voltat mig món va arribar al Mont Aspre, lluny del bullici, per continuar fent experiments alquímics, la seva especialitat. En Bernat i en Tomàs van coincidir i van fer bona amistat perquè a tots dos els unia un interès comú, les pedres, l’un perquè buscava fórmules per encaixar-les al més correctament possible i l’altre investigava sobre com tornar-les manejables i així poder construir grans blocs amb una sola peça.

Junts van assajar una tècnica basada en l’ús de l’arròs fermentat barrejat amb altres elements existents al Baix Empordà, com la calç i la sal, també el vi picat (vinagre) i altres vegetals dels quals mai havien dit res a ningú. Per a ells era un gran secret, especialment el que tenia les propietats de coagular o conglomerar el material esmicolat.

Però la desgràcia va perseguir en Bernat. Un dia mentre treballava fent el mur de la cara est del castell, des d’allà on es veuen les illes Medes, una roca es va desprendre i li va caure al damunt. Els companys van córrer a alliberar-lo d’aquella pedra, però no va servir de res perquè la patacada va ser tan forta que en Bernat no va tardar a exhalar el darrer sospir.

L’Elisenda no se sabia avenir de com havia pogut succeir aquella desgràcia i es passava els dies plorant, especialment als vespres, quan tothom era a casa, moment en què ella anava al lloc de l’accident, seia sobre una pedra i parlava amb el seu estimat Bernat. Ho feia perquè percebia que allà hi havia una espurna de l’esperit i del seu amor encara viu.

Els operaris van anar finalitzant la construcció de la muralla i el lloc on havia passat l’accident va esdevenir un mur de pedra. Per a l’Elisenda, però, aquella transformació va ser com perdre una part del seu estimat, havia perdut el punt de referència.

Però la vida té aquestes coses, i possiblement les pedres, no són com es diu, fredes, sense capacitat de sentir, perquè, com per art de màgia, al lloc on va morir Bernat, la pedra amb el pas dels anys i l’erosió ha anat configurant una imatge que pot ser interpretada com en Bernat difunt. Qui sap si a causa de l’amor que es tenien tots dos i les llàgrimes que va vessar l’Elisenda van entendrir la pedra, que va modelar la silueta d’en Bernat.

L’Elisenda, aprenent d’alquimista i guaridora

L’’Elisenda desprès de morir en Bernat  sovint anava a casa d’en Tomàs perquè, com que ambdós eren amics,  tant a ella com a en Tomàs  els agradava  explicar coses d’ell. A més, en Tomàs sempre donava ànims a l’Elisenda i a ella li agradava estar allà perquè admirava com treballava amb uns estris que ella mai havia vist, que alguns treien fum per més d’un costat. Tomàs vivia sol i era una persona d’edat amb força experiència de vida i tenint al costat una noia tan bonica, intel·ligent i capaç de mantenir un secret, no dubtava a explicar-li algunes coses que li preguntava sobre el seu treball.

El temps passava i a en Tomàs, cada vegada anava més xaruc, li costava ajupir-se per agafar els atuells de la part de baix de l’estanteria. Quan l’Elisenda anava a casa seva l’ajudava a fer algunes tasques i fins i tot cuinava per a ell. Tomàs gaudia tant amb un plat fet per l’Elisenda que, si no fos perquè es veia tan vell, se l’hauria menjat a petons.

Li va costar decidir-se, però finalment Tomàs proposà a l’Elisenda que quan ell no hi fos li agradaria que guardés els pergamins de les fórmules i alguns estris de laboratori. Va dir-li també que havia pensat a traspassar alguns dels seus coneixements a en Bernat, però en no poder ser, considerava que la persona més adequada perquè els rebés era ella.

Elisenda en escoltar aquestes paraules li van brillar els ulls i de seguida va dir que sí, que amb molt de gust els guardaria, però també va gosar demanar a en Tomàs si li podia ensenyar alguns dels seus coneixements. En Tomàs es va sentir reconfortat per la resposta i a la vegada es va emocionar, tant, que es pensava que li havia arribat l’hora. Li costava imaginar que aquella noia tan bonica estigués interessada en tots aquells estris que destil·laven líquids i vapors, perquè sovint les noies d’aquell temps tenien el cap en altres coses.

Els pares de l’Elisenda estaven preocupats perquè sempre que podia anava a casa d’en Tomàs i de vegades s’hi estava fins a altes hores de la nit, sort que en ser una persona d’edat els feia estar tranquils. Ella els deia que ajudava en Tomàs a la cuina i li endreçava algunes coses, quan en realitat ell li ensenyava com fer alguns remeis.

Un dia quan l’Elisenda va anar a casa d’en Tomàs, ell li va dir: “Té, Elisenda aquest bagul de dues claus és per a tu. El vaig encarregar fer al fuster Perals. A dins hi ha els pergamins i el llibre de Horapolo, només perquè els guardis, i alguns estris que necessitaràs per fer el que t’he ensenyat.”

L’Elisenda de contenta el va abraçar molt fort i durant bastanta estona. En Tomàs en aquesta situació va sentir una pujada emocional inexplicable, un caliu humà tan intens que va ser com si un corrent elèctric l’hagués travessat de cap a peus, una sensació sublim que assimilava a una destil·lació d’or líquid.

Tomàs per un moment va dubtar de la tasca que havia estat realitzant tota la seva vida buscant el gran elixir de la felicitat i de la immortalitat. Li va passar pel cap que potser s’havia equivocat buscant fórmules magistrals i que potser el que li hauria calgut fora abraçar i deixar-se abraçar per una noia com l’Elisenda, perquè aquell contacte físic planer i sincer va ser com si de sobte l’univers s’hagués obert de bat a bat. En Tomàs era poc creient, però des d’aquell dia va saber que si bé moriria, no moriria.

L’endemà els veïns comentaven que en Tomàs l’alquimista havia mort, però l’Elisenda percebia quelcom semblant al que li va passar amb en Bernat, cert que ni ell i ara en Tomàs no eren allà com sempre però sí que hi eren d’una altra manera.

Els pares de l’Elisenda i ella mateixa van preparar-li un càlid acomiadament veïnal fora de les muralles del Mont Aspre.

Quan l’Elisenda va obrir el bagul que li havia regalat en Tomàs, va trobar el testament precintat amb un segell de lacre vermell en què deia que la casa on ell vivia ara era seva. També hi va trobar una nota escrita que li recordava que els pergamins i el llibre de Horapolo eren perquè els guardés, que l’alquímia era complexa i fins i tot perillosa, i li advertia, aquesta vegada per escrit, que estava preparada per elaborar remeis per a moltes de les dolències humanes, només amb les virtuts de les plantes i minerals preparats de la manera que havia après i també, cosa molt important, per la seva pròpia acció i presència mentre elaborava el remei pensant a qui anava adreçat.

 La  vida de l’Elisenda i l’invent de la sutura

 L’Elisenda en heretar la casa d’en Tomàs el primer que va fer va ser una neteja a fons i endreçar les coses posades a les estanteries que li havia fet en Perals. Al pati hi tenia un pou i va cavar la terra per plantar-hi algunes verdures i molt especialment plantes medicinals com farigola, espígol, romaní, poliol, menta, ruda, camamilla, cascall i sàlvia. Altres plantes com la til·la, la flor de saüc, l’eucaliptus, el ginebró i moltes més, com també la trementina, les anava a buscar a fora. Aplicava el que Tomàs li havia dit, que les plantes que tenien gra, aquests s’havien de posar en nombres senars.

A la porta d’entrada hi va penjar una fusta que hi deia “Elisenda” i al costat un morter dibuixat. Tot el dia se’l passava preparant ungüents o fent destil·lacions i a la nit anava a dormir a casa dels seus pares.

No va tardar gens que algunes persones del Mont Aspre anessin a casa l’Elisenda, en part també perquè el metge que tenien va durar quatre dies, quan va poder va anar a viure a Girona per tenir més oportunitats d’atendre a pacients.

L’Elisenda amb els seus preparats intentava solucionar problemes de dolor muscular deguts al treball o per contusions o desgast d’ossos, mal de queixal, diarrees, insomni, mal d’orella —en especial dels nens petits— amb gotes de saüc, els cucs, els polls, la inapetència, les males digestions, penellons, dolors menstruals i molts més. També sabia com facilitar la pujada de la llet, com fer baixar la febre molt alta, mitigar els atacs de pedra i per a les intoxicacions per exemple a causa d’un bolet, tenia preparat carbó d’alzina passat pel morter que embolicava amb tel de ceba en forma de comprimit. Respecte als cataplasmes el que solia fer era explicar com preparar-los perquè cada persona se’ls pogués aplicar.

Hi havia una cosa en què l’Elisenda no havia pensat, i era com curar aquelles persones que es presentaven a casa seva amb ferides. D’això no en tenia experiència. El que feia era només netejar el trau, posar-hi una solució d’essència de farigola, tapar-lo amb un drap net i planxat amb la planxa de carbó i embolicar la zona amb benes de drap fetes per ella mateixa, eren d’aquelles amb vores de punt de creu perquè no s’esfilagarsessin. L’Elisenda veia que aquelles ferides costaven de curar i algunes tenien tendència a infectar-se, això la tenia preocupada.

Qui anava sovint a la seva consulta era l’Arnau, fill del ferrer Isern, i sempre per coses de poca importància, com una rascada, una contusió, un gra… Ella de seguida va veure que eren excuses però no hi donava importància perquè l’Arnau era un xicot ben plantat i a ella li feia patxoca.

Un dia l’Arnau per compensar les molèsties li va proposar fer-li una reixa per a la finestra de l’habitació que donava al defora, lloc on ella treballa. “D’aquesta manera —li va dir—, podràs tenir les finestres obertes.” L’Arnau va fer una autèntica obra d’art i l’Elisenda es va adonar que ell no solament sabia ferrar cavalls.

Un dia l’Elisenda va preguntar a Arnau si sabia d’algú que anés a la pineda de la platja perquè allà hi creixia la flor de Sant Joan i la necessitava per fer alguns preparats. L’Arnau sense dubtar-ho ni una mica li va dir:

—Si vols t’hi porto jo.

—Tu m’hi vols portar, com?

—Amb la Linda, una euga que tenim a casa. La hi van regalar al meu pare perquè estava restrunyida de tant treballar i se la volien treure del damunt. Ara, ben tractada, ha millorat molt, és un animal agraït com pocs —va dir-li l’Arnau.

Van quedar que hi anirien el dia 24 de juny cap al vespre, perquè era durant la nit de Sant Joan, la més llarga de l’any, quan les plantes estan al seu punt, quan guarden totes les seves propietats.

L’Arnau va passar a buscar l’Elisenda a casa dels seus pares. Ella va sortir vestida amb una faldilla llarga de color beix i una brusa de color negre bastant cenyida que li feia ressaltar la silueta. L’Arnau anava vestit amb una camisa blanca de tela fina, d’aquelles que es passen pel cap. Van pujar tots dos al cavall sense muntura i a la baixada de Mont Aspre l’Arnau va dir a l’Elisenda: “Agafa’t bé a la meva cintura”. El cavall baixava a poc a poc i l’Elisenda va tenir ocasió de sentir l’olor que feia l’Arnau, una olor agradable d’home.

Quan ja s’havien endinsat al camí que duia a la platja, l’Arnau va manar a la Linda que anés al galop, l’Elisenda es va arrapar encara més fort a l’esquena de l’Arnau i ell sentia el seu cos esponjós i el seu alè calent al clatell. A més, quan venia una ràfega lateral de vent els cabells de l’Elisenda, que aquell dia duia solts, voleiaven per la cara de l’Arnau, que, a més d’experimentar tota la resta, sentia l’olor d’espígol dels seus cabells.

L’Arnau va tornar a dir: “Agafa’t fort”. Havia intuït que la Linda faria un llarg salt per franquejar un rierol d’aigua que travessava el camí i el va fer. En aquells segons que la Linda no va tocar de peus a terra, ambdós van sentir que volaven, com si anessin en un cavall alat.

Arribats a la pineda de la platja van recollir les flors de Sant Joan i d’altres que l’Elisenda coneixia, també senissos útils per cauteritzar petites ferides. Van anar a la platja del Racó per recollir sal iodada en unes roques que s’omplien d’aigua de mar i s’evaporava. Tota la nit van tenir claror i havien tret el bocal i les regnes de la Linda perquè se sentís lliure.

De lluny veien com la Linda es posava fins a mig cos dins l’aigua de mar i saltava entrant i sortint com una cabra boja, tirava coces amb les potes del darrere i renillava de contenta. Després van veure com marxava al galop en direcció a la gola del Ter, potser per beure aigua dolça.

Ells mentrestant van seure a la sorra per menjar quelcom que l’Elisenda duia dins el sac de les herbes, era un sac fet amb corretges que permetia penjar-lo a l’esquena. Després d’estar una estona comparant-se els peus, els d’ell enormes i els d’ella petits, l’Arnau es va armar de valor i va fer un petó  a la galta. Ella, que no deixava mai les coses a mitges, li va tornar el petó, però aquest va ser llarg amb un carrisqueig sonor que va acabar amb un “muà!”. I després va exclamar: “Que maco que ets!” L’Arnau per uns instants va pensar que estava somiant.

Quan ja començava a despuntar el sol, l’Arnau es posà els dits a la boca i va fer un xiulet tan agut que al cap de poc tenien la Linda al seu costat. L’Elisenda va suggerir: “I si no li posem les regnes per tornar?”. Així ho van fer. La Linda per primera vegada a la seva vida caminava lliure de ferros a la boca. A diferència de l’anada aquesta vegada la Linda anava a pas lent, possiblement cansada de passar-se tota la nit saltant a la platja, o potser perquè cap dels tres tenia pressa que s’acabés aquella meravellosa nit. L’Elisenda recolzava una galta a l’esquena de l’Arnau, que sentia la seva respiració, i amb l’altra orella sentia el caminar harmònic de la Linda. Va afluixar les mans de la cintura de l’Arnau i ell li va dir: “Elisenda, ves no t’adormis que pots caure.” Ella va respondre: “No, no dormo pas.”

Van aturar-se a l’abeurador del peu del Mont Aspre i mentre la Linda bevia l’Arnau va agafar les mans de l’Elisenda i amb la seva mirada dirigida als ulls d’ella, que eren més clars i verdosos que no pas a l’hivern, li va dir: “Elisenda, no et pots imaginar que feliç que em faries si et volguessis casar amb mi. T’estimo tant!” L’Elisenda li va dir que sí. I aquesta vegada l’Arnau li va fer un petó artístic, com la reixa.

Una vegada casats van viure a casa de l’Elisenda i al cap de deu mesos els arribava un petit Arnau. Un dia al vespre quan el nen era a dormir i ella sovint tenia el costum de seure a la falda de l’Arnau per conversar una estona, li va dir:

—Arnau, podries preguntar al teu pare si li aniria bé donar-nos una d’aquelles monedes d’or que té?

—Per a què la vols? —va preguntar Arnau.

—Perquè la podries aplanar ben aplanada i fer-ne cinc o sis agulles ben fines de dotze mil·límetres de llarg i amb cabota. Serien per cosir ferides.

—Això ho has llegit en algun dels teus llibres o t’ho estàs inventant?

—És una idea que fa temps em balla pel cap —li va respondre l’Elisenda.

L’Arnau li va dir que les hi faria. Va acabar de polir aquelles peces tan diminutes comparades amb les seves mans, a casa, tot seguint els consells de l’Elisenda.

Un dia ella amb un tros de carn va assajar la sutura i va veure que  una vegada tensats el fils posats com mostra  l’esquema  que presentem, la pràctica era efectiva, després va rentar bé les agulles amb sabó fet per ella mateixa i les va guardar submergides en esperit de vi juntament amb fil de cosir.

Coses del destí, un dia l’Arnau mentre reballava a la ferreteria, va sentir uns crits, va sortir a fora i va veure l’esquilador de cavalls, un valencià que venia una vegada a l’any a Mont Aspre, discutint amb un seu veí. De sobte l’esquilador es treu de la faixa una navalla, l’obre i en surt una fulla llarga i brillant: “O me pagas lo que te pido o te llevas una puñalada trapera”. L’Arnau en escoltar aquelles paraules s’apropa a l’esquilador i li diu: “Eh, eh, a ver lo que usted hace!” El de la navalla li respon: “Y a ti quién te ha mandado entrometerte en mis asuntos?” Va, i sense més a sang freda li fa un tall a la part alta del braç. L’Arnau li diu: “Serás hijo de la grandísima…! Voy a hacerte una cara nueva.” Sort d’en Coromines i del seu pare, que el van retenir i li van dir: “Deixa’l estar, no li diguis res. Va, anem, no veus quins ulls fa?, està fora de si.”

L’Arnau va arribar a casa sagnant i l’Elisenda el que no s’esperava és que fos amb Arnau amb qui provés per primer cop la seva sutura. El va tranquil·litzar, es va rentar les mans i tot seguit la ferida i li va dir: “Estirat sobre la taula de la cuina.” L’Arnau ho va fer però no les tenia totes i li va dir: “Elisenda, ves amb compte amb el que faràs, que no estem encara a Sant Martí.”

Per acabar de posar les coses més difícils, l’Arnau petit, que voltava per la casa diu:

—Mama, què li faràs al papa?

—Res. Li cosiré la ferida.

—Amb què?

—Ja ho veuràs.

Tot plegat creava un ambient intrigant. Era poc habitual que una persona s’estirés sobre la taula de la cuina. L’Elisenda primer va posar un drap net impregnat d’essència de cascall sobre la ferida a fi d’insensibilitzar una mica la pell. Va clavar la primera agulla i Arnau va exclamar “collons!”, i ella li va respondre “tranquil, Arnau, t’ha fet mal perquè és la primera de la punta”. Va ser cert perquè en les altres quatre —que en realitat van ser vuit— punxades el dolor va ser més tolerable.

Tenia cada una de les agulles preparades amb un fil lligat a la cabota, un  dels fils  era llarg i  l’altre de curt, va travessar les dues  cares de la pell per la zona central de la ferida i va fer passar el fil més llar per sota de la  la punta de l’agulla que sortia per l’altre costat i va tensar el fil per  estirar la pell fins que quedes unida a la del altre costat, va fer una altra passada de fil  i el va  lligar al fil més curt a la cabota fent-hi dos nusos .  Va anar fent el mateix procediment a les altres zones el tall intercalat ho de forma repartida per la ferida a fi d’evitar que  no sagnès tant mentre treballava.

 A la zona de la punta i perquè no punxes la pell hi va posar un petit drap doblegat que fes de coixí. L’Arnau va aixecar el cap i va dir: “Ha quedat molt bé, això, poc que m’ho pensava. Elisenda, et felicito! Aquest és el cosit Elisenda!”

L’Elisenda va manar a l’Arnau petit que feia uns ulls com unes taronges que li portés la bossa de les benes, ell va anar corrent a buscar-les, potser va sentir que podia fer alguna cosa en aquella situació tan especial. L’Elisenda va posar un drap impregnat d’una substància específica a sobre de la ferida i li va embolicar el braç. Després va dir-li que havia d’estar uns dies movent-lo al mínim possible.

L’Arnau amb tot el que li havia passat va sentir una pujada afectiva i va agafar l’Elisenda per darrere mentre ella endreçava les coses. Ella li va treure les mans de sobre i li va dir: “T’he dit que havies d’estar quiet.” Sort que l’Arnau es va interessar pel seu pare i no parava de preguntar-li per què un esquilador el volia matar. Això el va ajudar a treure’s del cap l’Elisenda.

Al cap de deu dies li va retirar les agulles d’or i li va dir que podia fer vida normal. Llavors l’Arnau només feia que cantar les glòries de la seva dona i ensenyava la ferida cicatritzada a tothom que trobava. Els altres se la miraven atentament per veure si hi descobrien algun defecte, però, en ser perfecta, el prestigi de l’Elisenda va augmentar.

Més endavant va demanar a l’Arnau si li podia  donar una mica de curvatura a les agulles, veia que rectes li costava fer-les passar d’un costat a l’altre. També necessitava un  estri  que ella s’imaginava però, no gosava demanar-li en Arnau que li fes perquè ella veia que era complicat. Amb tot, no parava d’assajar.

La vida  que duien encara que fos sencilla els hi fluia  i veien la possibilitat de fer moltes,  fins i tot esperaven un segon fill.

Un dia van arribar a Mont Aspre tres homes a cavall. L’un era un dignatari de la demarcació de Girona i els altres eren els de seguretat. Havien vingut per fer una visita al senyor del castell, amb qui eren amics. El personatge més important anava vestit amb roba luxosa de seda i amb una capa de vellut de color vermell més el barret i l’espasa.

Quan aquell senyor va ser davant de ca l’Elisenda  va baixar del cavall, els altres dos no.

—Així que tu ets l’Elisenda.

—Sí, jo mateixa —va respondre.

—Vaja, vaja! —va exclamar—. Té moltes coses per aquí?

I sense demanar permís va entrar a la casa. Mig ajupit s’ho anava mirant tot i a la vegada exclamava “caram, caram!”.

—I això què és? —va preguntar.

—Un destil·lador —va respondre l’Elisenda.

—Per fer què?

—Per destil·lar l’essència de les plantes.

—Caram, caram! Què cobra per fer aquesta feina?

—Res. Les persones que venen si poden ho compensen amb coses de la collita.

—Vaja, vaja. Aquell home vell que vivia aquí li va ensenyar aquestes coses? —va continuar dient.

—Vol dir en Tomàs?

—Què sé jo com es deia!

—Doncs sí, va ser en Tomàs qui me’n va ensenyar.

—Escolta, nena, i també et va explicar com estovar les pedres?

—No, aquest era un tema que a mi no m’interessava.

—Vaja, vaja.

 Va sortir al carrer sense dir res més, va pujar al cavall i se’n van anar.

L’Elisenda era conscient que havia mentit al dignatari perquè ella havia vist manipular la pedra i com havien introduït un tipus de pasta entre les juntes d’algunes d’elles o bé  creaven configuracions  estranyes.

L’Arnau petit, que estava a casa, va preguntar:

—Mare qui era aquell home que ha vingut, era un rei de Nadal?

—No, era un dignatari.

—Què és un dignatari? —continuà preguntant.

—Un governant —va dir-li l’Elisenda.

—I què és un governant?

—Això t’ho explicaré un altre dia. Ara no ho entendries.

L’Elisenda, que era molt intuïtiva, va tenir un presagi poc favorable fruit d’aquella visita. Era com si els governants volguessin constrènyer més als vassalls a partir del treball que es feia a Mont Aspre, quan la gent tenia poc més que per viure. Percebia com un possible pas enrere envers al fet de gaudir de la esponjossitat  de la vida.

Nota

Hem utilitzat la paraula sutura tal com es diu avui dia, però en realitat era el cosit Elisenda. Ho hem fet per no confondre la paraula amb un cosit de roba.

La paraula ‘restrunyit’ ‘restrunyida’ a Pals encara és utilitzada.

TEXT PASSAT A VEU

Várem rebre l’interès d’una persona en llegir aquesta narració, però tenia dificultats de lectura, motiu pel que  l’escriptora i actriu Olga Cercós va tenir la gentilessa de posar-hi la seva veu.  La felicitem i li lliurem el nostre agraiment.

   La narració esta en  tres parts i per escoltar-la clicar a:

                                  trilogia-1-veu     trilogia-2   trilogia-3