Fa poc que he vist un vídeo de Delia Steinberg Guzmám que tractava el tema ’ El difícil arte de ser uno mismo ’ no la coneixia i en escoltar-la a més d’interessar-me pel tema vaig descobrir la seva facilitat de paraula i que em va agradar que incidís amb la importància que tenen les mans, del saber fer coses amb elles, fets necessaris per a nosaltres mateixos i també per ajudar als qui no disposin de les nostres habilitats i també evidentment, per ser ajudats. L’altra cosa que va esmentar va ser la condició de la mà com a símbol, però sense entrar en detalls.

Les mans, encara que no ho sembli, són bàsiques per estudiar.
Escoltant el seu discurs vaig recordar a la meva mare nascuda l’any 1902, i tot pel fet que més d’una vegada l’havia escoltat dir: Amb cinc dits a cada mà, es pot anar allà on vulguis, a més ho deia, diria, amb un punt d’orgull, millor dir de seguretat personal.

S’entenia que amb ganes de treballar i amb cinc dits a cada mà podíem tirar endavant a la vida, encara que alguna també l’havia sentit dir: Per la vida es perd la vida.

Dues frases que poden correspondre a dos moments vitals, el primer de quan ets jove i penses a menjar-te el món i l’altre és quan ens adonem que viure és també pagar un peatge, un delme, que de vegades és força costós i fa que s’emporti quelcom de vital en nosaltres.

Amb tot em quedo amb la primera frase, perquè encara que hàgim perdut part de l’energia inicial, amb les nostres mans podem manifestar-nos, fer d’altres coses més pausades i sempre, en tot moment, estendre-les vers algú que les necessiti. Ja ho diu la dita: Li vaig poder donar un cop de mà.