Fa poc que he vist un vídeo de Delia Steinberg Guzmám que  tractava el tema ‘ El difícil arte de ser uno mismo ‘ no la coneixia i en escoltar-la  a més d’interesar-me pel tema vaig descobrir la  seva facilitat de paraula i que em va agradar que incidís amb  la importància que tenen  les mans, del saber fer coses amb elles,  fets necessaris per a nosaltres mateixos i també per ajudar als qui no disposin de les nostres habilitats i també evidentment, per ser ajudats. L’altra cosa que va esmentar va ser la condició de la mà com a símbol, però sense entrar en detalls.

Escoltant el seu discurs vaig recordat a la meva mare nascuda l’any 1902, i tot degut que més d’una vegada l’havia escoltat dir : Amb cinc dits a cada mà, es pot anar allà on vulguis,  a més ho deia, diria, amb un  punt d’orgull,  millor dir de seguretat personal.

S’entenia que amb ganes de treballar i amb cinc dits a cada mà podíem tirar  endavant  a la vida, encara que alguna  també  l’havia  sentit dir: Per la vida es perd la vida.

Dues frases que poden correspondre a dos moments vitals, el primer de quan ets  jove i penses en menjar-te el mon i l’altre de quan t’adonés que viure  és també  pagar un peatge, un delme  que de vegades és força costós  i fa que s’emporti quelcom de vital en  nosaltres.

Amb tot em quedo amb la primera frase, perquè  encara que haguem perdut part de l’energia inicial, amb les nostres  mans  podem manifestar-nos, fer d’altres coses més pausades  i  sempre , en tot moment, estendre-les  vers qui les necessiti.  Ja ho diu la dita: Li vaig donar un cop de ma.