Article de Rosa M. Masana publicat  a la revista El Padró de Jafra -Girona- número 8 de desembre 2014- gener 2015.

L’interès per les xemeneies industrials em ve perquè el meu germà Marià Masana (epd), en va construir una a Terrassa que actualment esta considerada la xemeneia amb escala de cargol més alta del món. I el fet de dedicar unes línies a dir quelcom de la xemeneia de Jafre és perquè en Jordi Badia, persona que coneix el municipi, me’n va parlar i al temps va despertar la meva curiositat. Tenia dificultats en localitzar-la, però en Carlos Garcia, veí de Jafre, em va acompanyar a la bòbila i en aquella visi­ta també vam poder conversar amb la senyora Antonia Ramos, casada amb Antoni Carmona, actuals propietaris de la finca.

Anem als orígens i parlem amb Sebastià Alabau

Bon dia Sebastiá. ens han dit que ens podria explicar quelcom de la bóbíla.

Sí és veritat, mira, dins la nostra família el tema d’elaborar material per la construcció ve de lluny, perquè ens podem remetre al meu besavi Roc Alabau Vidal que va ser qui posa en marxa una rajoleria al municipi de Jafre. Pel que fa a la bòbila també esta vinculada a la família.

Com és?

A principis del segle XX el meu avi matern, en Jaume Teixidor junt amb en Birulés, conegut pel de les bicicletes de Girona, donades les necessitats de construcció que hi havia en aquell moment i també per la disponibilitat de terra argilosa pròpia de la zona, van posar en funcionament una bòbila de totxos. Per aquest motiu van arrendar uns terrenys als germans Batlle propietaris del mas Benito.

Va funcionar durant molts anys?

La bòbila amb els socis Teixidor i Birulés va estar activa fins l’any 1952, any que van traspassar el negoci a Roc Alabau Caixàs, o sigui al meu pare, i a Miquel Costa Serra que era de Ventalló, ambdós van formar una societat.

En aquell moment van fer algunes reformes a l’empresa i a la xemeneia per tal d’aconseguir donar-li més potencia de tiratge hi van incorporar un extractor de fums mecànic.

El negoci va funcionar fins l’any 1984 o 1985 que va ser quan van decidir plegar i desmantellar la fabrica, deixant només el forn i la xemeneia.

Parlant del forn, com era?

Recordo que el forn disposava d’uns forats petits d’aproximadament 35 cm. de diàmetre que en dèiern “polls”, i era per on s’hi tirava el carbó i les serradures, però també en tenia uns altres de quadrats i més espaiats que feien un metre de diàmetre i per allà s’hi feien entrar les feixines de pi i troncs d’arbres, aquests forats rebien el nom de “lloques”.

Com és que l’empresa va tancar?

Com deus saber, va arribar un punt que les indústries ceramistes es van anar mecanitzant i també existia molta competència de preus, per altra banda l’argila va cornençar a escassejar fins a l’extrem que nosaltres l’havíem d’anar a comprar i transportar des de Sant Marti Vell. A la dècada dels noranta van ser diverses les empreses ceramistes que van haver de plegar.

Quan el meu pare i en Miquel Costa van deixar el negoci, els germans Batlle van vendre la finca a Antoni Carmona, que la volia utilitzar per a construir-hi el seu habitatge.

És interessant tot plegat. L’hi estic molt agraïda per aquesta informació.

Ja ho saps, per si necessites alguna cosa més.

Descripció de la xemeneia

La xemeneia Teixidor-Birulés o de la bòbila de Jafre, estructuralment és de forma tron cònica d’una alçada de 25 metres aproximadament i amb un talús o conicitat del cos d’ entre 1 a 1,5%. Esta construïda amb els clàssics maons de terra cuita vermella, que en el seu temps eren peces fetes a mà emprant terra argilosa que es posava dins d’uns motlles o plantilles trapezoïdals de fusta. Els maons podien ser de diferent mida segons fos el tram de la xemeneia que estaven construint i la circumferència que els donava.

Presenta una base quadrada de 1,40 metres d’alçada aproximadament i finalitza amb un escalonat de totxos estil sanefa que a més d’atorgar-li un bon acabat, contribuïa a repel·lir l’aigua de la pluja. Sobre aquesta peanya s’inicia el fust o tronc de la xemeneia.

Com podem observar a la fotografia en blanc i negre, d’origen la zona de la sortida de fums o corona estava reforçada per un collaret de maons, havia de ser així perquè en aquesta zona s’acumulaven les substancies corrosives produïdes per La combustió del  material  i també perquè existia una diferencia  a considerar entre les temperatures  l’exterior i les de l’interior.

EL túnel de tiratge o conducte de fums que passa soterrat des del forn fins a la base de la xemeneia, havia de ser bastant llarg, tenint en compte la distancia vista des de l’exterior.

Desconeixem si inicialment la xemeneia posseïa parallamps, sembla que no, segons veiem a l’antiga imatge en blanc i negre.

Hem pogut presenciar i tenir a mans un maó descollat de la xemeneia que ens va cedir la senyora Antonia Ramos. També ens va explicar que s’havia intentat enderrocar la xemeneia fent ús d’una grua, però que no els hi va ser possible. Anteriorment hi havia caigut un llamp.

Després de mesurar el totxo trapezoïdal. hem obtingut les següents dades: la cara corresponent a la part interna de la xemeneia fa 14 centímetres i el de la cara externa o cara vista en fa 20, el cos té una longitud de 18 cm. i un gruix de 6 cm. La característica més sorprenent de la peca és que una vegada han sigut extretes les restes del morter que encara preservava compost de cals, sorra i ciment, el pes del totxo és de 3,66 quilos. Si ens entretinguéssim a calcular les passades de maons i els junts de morter emprats, de segur que ens donaria un valor total de la peca molt considerable en tones de pes.

Patologies

Per descriure les parts de la xemeneia que estan malmeses s’utilitza la paraula patologia, terme  emprat en medicina. Aquesta xemeneia com hem esmentat ha sofert dues agressions importants, l’impacte d’un llamp i un intent intencionat d’enderroc, motius que poden ser les causes de la seva depauperació.

Al llarg del fust presenta diverses fissures en sentit vertical i pèrdua d’alguns maons. La part distal esta esberlada i sense presencia de corona i just al punt d’arrencada del fust s’observa una obertura artificial de grans dimensions, com també una forcadura a una cara del pedestal que podria correspondre al lloc on varen instal·lar-hi l’extractor.

Actualment diversos ocells pertanyents a especies autòctones, han sabut introduir-se per les escletxes amb l’objectiu de procedir a la seva nidificació anual, perquè especialment es tracta d’un lloc segur i calent que cada primavera esta molt sol·licitat.