Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

El periquito Pepito

Fa poc, vaig decidir pintar la part exterior d’una finestra del pis superior que dona al pati d’altra banda poc utilitzat, just davant d’un arbre força alt. Mentre feia aquesta feina, va passar veloçment un pardal a frec d’espatlla. En sentir sobre la meva pell la força d’un cos calent i el contacte d’unes ales en moviment vaig pensar “ara ves a saber per què aquest pardal ha fet això”, perquè era evident que l’acció havia estat deliberada.

Cal dir que al pati hi tinc un recipient amb aigua que renovo sovint i un grup de pardals habitants de l’esmentat arbre hi venen a beure, s’hi banyen i algunes  vegades hi deixen un branquilló que possiblement els serveix per a alguna cosa. És possible que amb aquella repassada física feta pel Passer domesticus, el pardal volia que entengués que aquella zona que donava davant del arbre on s’aixoplugaven era el seu territori. Però també podia tractar-se d’una carícia, una manera de dir-me que estaven contents de disposar d’aigua fresca tot l’any. Vaig comentar el fet a un amic molt amant de la natura i convençut va dir: “Això va ser un gest d’agraïment.” Si ho va ser o no, no ho podem saber, però li vaig agrair que fes aquesta interpretació.

El Pepito

Periquito mascle, no és el Pepito (Imatge de mundo-animal.com)
Periquito mascle, no és el Pepito (Imatge de mundo-animal.com)

Aquesta anècdota del pardal em porta a explicar un altre fet relacionat amb un ocell fa bastants anys, però que recordo amb perfecció. El Pepito era un ocell engabiat, fet que em feia sentir incòmoda com a espècie humana, perquè experimentava que era còmplice de l’esclavitud d’un animal que té la potestat de volar i el privem de fer-ho. Però deixant-lo anar, quan venia d’una família engabiada, dubto que hagués pogut sobreviure.

Era un periquito que, com molts de la seva espècie, sabia dir alguna paraula, com podia ser el seu nom i també l’expressió correcorrenita. Tot perquè la mare, quan veia que se li tirava el temps i havia de fer el dinar, deia “corre, corre, Anita!”, paraules que ell va aprendre a pronunciar ràpid. El meu germà algunes vegades quan venia a casa, li deia “malparit!”, perquè es veu que els ocells que parlen han de saber dir paraulotes, però curiosament la frase només la repetia quan hi havia el meu germà al davant. Va deixar-la de dir.

Sabia quan jo havia d’entrar a casa

En aquell temps jo tenia un Seat 127 i el meu cunyat en Josep Suñer, mecànic de cotxes, me’l va equipar amb un volant esportiu marca Costa i un tub d’escapament que hi feia conjunt. M’encantava anar a l’hospital Clínic a estudiar tot passant per la Rabassada, perquè era una carretera de molts revolts i tots perfectament peraltats. A més, el 127 s’arrapava a l’asfalt i feia la sensació de seguretat, cosa que no passava amb un Renault 5 que vaig tenir, que de poc que fent el mateix no m’estimbo. A partir de llavors en vaig acostumar a conduir a l’estil taxi.

Doncs bé, el Pepito des d’una distància força llarga identificava la remor del motor del meu cotxe. Penso que devia ser això, perquè deu minuts abans que entrés a casa piulava com un desesperat, deia la mare, de manera que cridava “tit, tit, tit” en síl·labes llargues. Algunes vegades la mare havia passat per clarivident perquè si en aquell moment a casa hi havia algú que no era de la família els deia: “Mira, ara ve la Rosa.”

Quan entrava a casa, el primer que havia fer era anar a saludar el Melopsittacus undulatus, o sigui, el Pepito, i fer-li fer un joc que esperava amb delit. Dins l’abeurador de les llaminadures on li posàvem els grans de cànem, la fulla d’escarola o un tros de poma, tenia també un cascavell. Ell havia agafat el costum de deixar-lo caure al terra metàl·lic de la gàbia i feia un soroll molt agut, talment semblant al que fan les criatures. El problema era que ell no sabia recollir-lo i el joc era precisament aquest: jo posava la mà dins la gàbia, l’agafava i l’hi deixava altra vegada a l’abeurador i llavors ell el tornava a tirar i així les vegades que volguéssim, no se’n cansava mai, fins que li deia: “Prou, Pepito, s’ha acabat!”

Si alguna vegada en el moment d’entrar no li havia anat a dit res perquè havia de descarregar coses i fer-ne d’altres d’urgents, no parava de piular i atabalava tant la mare que em deia: “Ves a dir-li alguna cosa a aquella bestiola; si no, no callarà.”

Un dia es va passar de la ratlla

Un dia, com sempre, vaig anar a fer-lo jugar, però es veu que aquell dia ell tenia una altra intenció. Una vegada amb la mà dins la gàbia, fa un salt i puja sobre el meu dit, que agafa amb força amb les seves dues potes. Vaig experimentar una sensació que no sé com explicar, però la cosa encara va ser més insòlita quan el Pepito, amb el cos estarrufat va començar a refregar-se amb entusiasme contra el meu dit. No entraré en detalls, només comentar que hi van intervenir, combinats, diversos elements sensitius, inclòs el plomissol de gran finor d’aquella zona poc visible. Les fibres nervioses de la meva  pell van permetre que experimentés una sensació desconeguda que també em va permetre entendre per què als humans ens agrada tant lluir plomes, amb la diferència que les del Pepito eren vives i vitals.

La mare, des de la cuina em va cridar dues vegades que anés a dinar, i quan hi vaig anar, em va preguntar:

Es pot saber què feies, tanta estona?

L’amor amb el Pepito li vaig respondre.

Tens unes sortides de bomber, en dius cada una va dir, movent el cap.

És veritat, he estat fent una mena d’amor undulatus amb el Pepito.

Què dius que què?

Res, que el Pepito s’ha posat catxondo.

I tot seguit li vaig explicar el fet de manera molt resumida; vaig pensar que el que ens havia succeït era una qüestió només del Pepito i meva.

La mare va comentar:

Em sembla que a aquesta bestiola li donem massa cànem.

Els propers dies vaig continuar jugant amb el meu amic des de llavors podíem considerar que érem íntims però, això sí, vigilava, que no s’acostumés a fer aquest altre joc quan anava a saludar-lo.

Leave a comment

name

email (not published)

website