Envers l’any 1992 estava interessada a conèixer aspectes tècnics referents a la construcció de les xemeneies industrials, peces bàsiques per al funcionament de les calderes de vapor de les indústries del segle XIX i més enllà de mitjan segle XX. La seva funció era succionar els fums generats per les calderes de vapor, que era la força mecànica de les indústries en general o bé els forns de les bòbiles i de ceràmica.

Per aquest motiu vaig parlar amb alguns mestres d’obres i paletes de Terrassa i de la Bisbal d’Empordà, com també vaig consultar  llibres de la biblioteca del  Col·legi d’Arquitectes de Barcelona. Assabentada que l’arquitecte Joan Baca Reixach havia dissenyat algunes de les xemeneies de Terrassa, vaig demanar-li si em podia donar informació amb relació a algun aspecte tècnic de les xemeneies industrials. Amb data 3-6-2020 he vist que havia incorporat en aquest bloc una relació de mestres d’obres i arquitectes terrassencs  on hi consta que Joan Baca l’any 1930 pagava tributs per exercir la professió.

Com que en aquell moment vivia a Girona, vaig lliurar-li uns folis amb les preguntes per si les volia preparar per al dia que anés a Terrassa a fer-li una visita a casa seva a la Rambla d’Egara.

Les preguntes estaven relacionades amb:

1-      Fonament

2-      El talús de l’estructura

3-      La bastida i escala exterior

4-      Mida dels totxos

5-      El morter i les anelles

6-      Sortida de fums esbocada

Respecte al fonament va dir que per a una xemeneia de 40 metres d’alt el fonament havia de fer aproximadament 8 x 8 x 5 metres (els cinc metres eren de profunditat). Va acompanyar l’explicació dibuixant un esquema del fonament on també al costat dret incloïa sala de màquines on hi havia les calderes del vapor de la casa Babcok.

Pel que fa al talús de la xemeneia o grau de conicitat que se li volia donar era necessari emprar el clàssic taulaplom, un estri fet amb una placa de fusta d’on penjava el plom, d’aquí que els mestres d’obres eren coneguts també com a mestres del taulaplom. Joan Baca considerava que el talús havia de tenir una inclinació del 2,45% i per a una major comprensió de com era aquest estri va adjuntar a les preguntes l’esquema que presentem.

De la bastidatambé en va fer un esquema on es poden veure representats els taulons en situació

horitzontal des d’on treballaven els paletes i uns altres de més prims, que en ocasions se’ls havia anomenat antenes, estaven posats en diagonal de manera que configuraven  una X  i servien per  reforçar l’estructura.

L’escala exterior era de ferro i collada a la paret de la xemeneia. Eren les anomenades escales de gat, que també es posaven a l’interior de la xemeneia. Tenien la funció de permetre l’accés a la boca o sortida de fums en el supòsit de desperfectes estructurals a causa de la combustió.

Sobre la mida dels totxos fets exprés per a la xemeneia que es volia construir, J. Baca en dona les mides de 75×50 centímetres. El gruix no resta especificat. Deia que hi podia haver set mides diferents de totxos d’acord amb el diàmetre de cada secció.

La resposta que va donar sobre el morter era que calia que fos perfectament uniforme i de dosificació escrupolosament mantinguda. L’esquema que li vaig lliurar de la col·locació dels totxos el va ratllar i el va representar de manera que es pogués veure clarament la distància entre passada i passada d’obra amb l’espai que havia d’ocupar el morter, que era de 1,5 centímetres.

La sortida de fums era una zona susceptible de ser esbocada o esbardellada amb risc que es desprenguessin fragments de material i tot degut als canvis de temperatura entre l’interior i l’exterior de la xemeneia i a l’acció dels àcids corrosius que es formaven.

Quan s’havia de reparar la part distal de la xemeneia contractaven uns escamots d’especialistes sense vertigen. Recorda el detall que anaven molt tatuats. Pujaven a la xemeneia amb ajut de cadenes i de la darrera de dalt hi penjaven uns taulons i una corriola per pujar i baixar ells mateixos i el material. Va fer un gràfic que adjuntem.

L’arquitecte també comenta que pels voltants de l’any 1940 va fer col·locar a la sortida de fums de les

xemeneies anelles de formigó armat per reforçar la zona. També va aplicar la tècnica de col·locar un encadenat de ferro rodó de 20 mm de diàmetre immers en el junt del morter i a cada dos metres de les distintes seccions de la xemeneia. Aquests elements s’havien de posar amagats entre el morter perquè, va dir, si es veiessin seria com si una dona ensenyés el biso, o sigui antiestètics.

Algunes de les obres d’arquitectura que havia fet i que consten a l’entrevista són: la fàbrica Filatures Matarí i la xemeneia, la nau de calderes i xemeneia de l’empresa SAPHIL o la Anònima, la fàbrica Terrassa Industrial i la xemeneia situada a l’encreuament de les carreteres de Rubí i Montcada.[1]

Altres obres van ser les cinc naus industrials de la fàbrica de Francisco Torredemer, la fàbrica Boada i Rigol, els Tallers Agut, S.A. Sanllehí, Pere Vacarisses, Francisco Aura, Tallers Protegits Amat Roumens, etc.[2] A Internet consta que havia dissenyat el Magatzem Vallhonrat del carrer Pi i Maragall núm. 1

Per fer-nos una idea de les edificacions industrials portades a terme havia calculat que equivalien a 250.000 m²de superfície, que vindria a ser 26 illes de l’Eixample de Barcelona.  Considerar també que havia fet diverses vivendes de caràcter privat una d’elles, per posar un exemple, està situada a la Rambla d’Egara núm. 150 , feta l’any 1940 on a la façana

hi ha un esgrafiat fet per Ferdinandus Serra del que ens en parla Ana Fernández.

Clara Isern i Badia ha tingut la amabilitat de fer una fotografia de l’esmentat esgrafiat i ens l’ha fet arribar  per il·lustrar aquest text, fet que ens complau i li donem les gràcies .

També adjunta una dada d’interès de la qual sovint no es parla i és el cost de l’obra. Per exemple, una xemeneia de 40 metres construïda l’any 1960 va tenir un pressupost de 888.114 pessetes.

Notes