Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
Quan estudiava el segon curs d’infermeria a l’escola de la vall d’Hebron de Barcelona, una tarda va entrar a classe la directora de l’escola M. Luisa Fernández. De primer moment, vàrem pensar que quelcom de greu havia passat perquè qui ens informava de les qüestions relaciones amb els estudis eren les instructores, però no, la directora va dir-nos e següent : Ahora voy a llamar a las cinco alumnas que van mejor uniformadas para que vayan a apostolar para la Cruz Roja en la plaza de Catalunya’.
Esquerra Rosa M. Masana i Chari Pineda
De les cinquanta alumnes que constituíem el curs val a dir que la majoria anàvem ben uniformades , teniem cura de la nostra presencia perquè ens agradava anar endreçades, però també influïa el fet que la directora ens passava revista.
Cada dia quan anàvem a esmorzar a les 7,30 del matí, ella estava situada al costat d’on s’ agafàvem les safates de l’esmorzar i en aquell moment ens observava que duguessis els cabells ben recollits, l’uniforme i del davantal net, les maneguets, el coll que era emmidonat, la còfia, les mitges i les sabates que tot fos correcte.
Si localitzava alguna imperfecció de les esmentades, treia una llibreta de la butxaca hi ho anotava quelcom de desconegut per a nosaltres, aquesta llibreta nosaltres li vàrem posar el nom de ‘ La llibreta negra’. Era a final de mes quan al donar- nos les qualificacions sabíem també la nota d’ uniformitat.
A les nou del matí érem a la plaça Catalunya amb la guardiola de recaptació a mà i penso que havia de ser el dia 8 de maig que es quan es celebra el dia Internacional de la Creu Roja.
Hi va haver molt bona col·laboració dels barcelonins i alguns també ens donaven conversa, preguntaven de quina escola érem, quin curs estudiaven i nosaltres també corresponiem perquè teniem facilitat de paraula degut que estavem habituades al tracte amb les persones.
Plaça Catalunya, imatge Google maps, hi ha qui hi veu un mussol
Tot que la pel·lícula ‘Las chicas de la Cruz Roja’ va ser feta l’any 1958 quan estudiavem l’ any 1973 el record del film encara estava vigent i en alguna ocasió ens venia en ment algun passatge d’aquella obra cinematogràfica, en especial perquè èrem joves i no ens mancaven ganes de passar-ho bé.
Vàrem finalitzar la recaptació just per tenir temps per anar a dinar i desprès assistir a les classes que s’impartien a la tarda. Recordo que aquell dia era un dia solejat i que varem passar bastant de calor a la plaça de Catalunya, però a la vegada també ens sentíem satisfetes per la tasca benefica que havien dut a terme.
Plaça Catalunya des del restaurant del Corte Inglès
Mi hermano Francisco nació en Igualada en 1928 y cuando tenía ocho años estalló la Guerra Civil Española, que lo desquició todo. La madre, que ya había tenido cinco hijos, con una niña de meses, decía que la guerra coincidió cuando tenía la casa “arrancada”, en referencia a que tenían algunos animales domésticos, huerto y unos ingresos económicos pasables.
No nos detendremos a explicar cómo vivieron los padres aquel conflicto armado que se manifestaba también a nivel de ciudadanos de una misma villa. Lo grave que le puede suceder a un país es una guerra civil. Francisco con su hermanita a hombros caminaron en dirección a Terrassa para ir a casa a su tía María. No le pregunté a mi hermano cosas que ahora quisiera saber, pero sé que él vivió un hecho muy impresionante, que algunas veces nos lo había contado.
Decía que estábamos cansados y hambrientos y entraron en un horno a pedir pan, pero la respuesta fue negativa. No sé cómo lo hicieron para llegar a Terrassa. Francisco siempre había pensado que un día compraría o él mismo haría, un pan de cinco kilos para ir a llevarlo a ese panadero. Quizás por eso o porque nunca más le faltara pan, no lo sé, el caso es que se hizo panadero de oficio. A pesar de saber dónde estaba ubicada aquella panadería tan poco caritativa que encontraron por el camino, su propósito inicial no lo llevó a cabo, posiblemente porque tenía cosas más imprescindibles que solucionar.
El horno donde fue a trabajar era La Espiga de Oro, de Terrassa, tienda de cierto renombre en la ciudad y hacía chaflán con las céntricas calles de Volta, Arquímedes y Grànius calle por donde entraba el género y se comunicaba con el obrador. Había ido alguna vez a ver cómo trabajaba y por eso lo recuerdo. Pan a casa no nos faltó, aunque durante unos años lo comimos negro; el blanco y la torta eran casi un capricho.
Estos días desde el día 13 de marzo de un forzado permanecer dentro en casa a causa de una ‘influenza’ gripal, he vuelto a ver unas fotografías antes pasadas de largo que ahora me han hecho recordar este hecho y, he considerado explicarlo y adjuntar algunas fotografías para que quién sabe si alguien puede reconocer a un familiar.
Una de ellas es en el obrador del horno de la Espiga de Oro donde está a la izquierda Francisco, José, -no es seguro-, y otro empleado y detrás de la imagen consta 27 de mayo de 1951 .
Las otras pertenecen a una celebración y como está el propietario de L’Espiga d’Or y otra persona conocida en Terrassa, pensamos que la imagen fue tomada durante dos celebraciones de panaderías: una en una zona ajardinada y otra en el interior de un local.
Años atrás existía la costumbre de que cada gremio de profesionales celebrase el día de su patrón, y el de los panaderos era Sant Honorat, el día 15 de mayo. He buscado en internet y no he sabido encontrar información ni imágenes de esta panadería, por lo que esta pequeña aportación puede ayudar a no dejar en el olvido un aspecto cotidiano de la vida terrassense.
Fiesta panaderos, primero a la derecha, Francesc Masana
Izquierda Masana, Argèmi, Josep ? y ?
Fiesta de los panaderos, primero a la izquierda Francesc Masana
-
A menudo sucede que cuando te interesas por algo posteriormente te llegue información complementaria de algún sitio inesperado.
Aquesta vegada mentre parlava amb Marià Masana, el meu nebot, que reconec recorda bastants fets d’abans de Terrassa, m’ha comentat que el propietari de l’Espiga d’Or no era el senyor que em pensava que era, el del mig de la fotografia de l’obrador. El propietari del forn era el senyor Berenguer, el que veiem a les celebracions que duu corbata i Francesc Masana està al seu costat o al seu davant.
Un model de ràdio, imatge cedida per Núria Ventura
La filla del senyor Berenguer, Maria Lluïsa estava casada amb Josep Oriol Argemí que era el propietari d’una coneguda floristeria de la ciutat, empresa on hi va treballar Marià Masana i d’aquí que ara ell ens pugui lliurar aquesta informació addicional.
Una altra de les casualitats ha estat que Marià ens explica que havia ajudat a família Argemí a retirar diversos objectes del immoble deshabitat que la família Berenguer tenia al carrer Volta. Li van dir a Marià: Te interessen aquests ràdios? si vols te’ls pots quedar.
Eren ràdios antics que necessitaven restauració, però ell pensant amb la Núria, la seva cunyada que treballava a Catalunya Ràdio i feia col·lecció d’aquest aparelles retransmissors de veu, els va acceptar amb molt de grat pensant que podria fer contenta a la Núria.
Quan vaig a casa del Cisco i de la Núria, observo els ràdios acuradament posats a una estanteria i fins avui ignorava que alguns d’ells poguessin ser provinents de l’Espiga d’Or. Insòlita concatenació de fets ! Petites històries que omplen espais sociològics de la vida terrassenca.
-
Amb el forn l’Espiga d’Or anem de sorpresa en sorpresa perquè ahir dia 29 de maig del 2020, a una altre capsa vaig trobar una fotografia del forn que estava força deteriorada, però era d’interès poder recuperar-la i de fer-ho se n’ha ocupat Francesc Massana Torres que, com a art de màgia ara la imatge és gairebé normal.
Desconeixem a on transportaven la safata de fusta plena de talls de coca però, una de les referències podria ser el cartell que hi ha a la part del darrera on es pot llegir Veterinària, potser complert diria Serveis de Veterinària. Segons Marià Masana el recinte on els fleques porten la coca pertany al sector dels veterinaris del Mercat de la Independència de la ciutat, ho recorda perquè havia portat a visitar el gos dels bombers.
Darrera de la fotografia hi consta la data 23 de maig de l’any 1951, per la qual cosa descartem que fos la festa dels veterinaris que és el dia 4 d’octubre.
Safata de coca de l'Espiga d'Or, dreta F. Masana, 1951
-
L’immoble de la fleca l’Espiga d’Or que com em esmentat feia xamfrà amb els carrers Volta, Arquimedes i Grànius va esser enderrocat, desconec l’any, al seu lloc van edificar-hi un bloc de pisos que ara en podem presentar unes imatges que ha fet i ens ha cedit la Roser Segura.
Façana carrer Volta xamfrà amb Arquimedes (Roser Segura)
Arquímedes chaflán con Granius a la derecha (Roser Segura)
Tinc guardades diverses fotografia familiars antigues, una de les que pertanyien a la meva cunyada Júlia Olea Hernández que era de quan anava a la escola Genescà de Terrassa corresponent al curs 1934-1935, en tornar-la a veure les imatges m’he sentit motivada en comentar quelcom d’ella i d’aquella època de fa 86 anys.
Júlia Olea a l'escola Genescà curs 1934-35 (Familia Masana)
La Júlia va néixer a Rubí l’any 1929 i tenia tres germans Fèlix, Pere i Agapit, amb els pares vivien a la carretera de Rellinars, davant de la Central Elèctrica. L’Antoni, el seu pare, treballa als ferrocarrils de la Generalitat de Rubí i potser degut a un trasllat laboral va ser destinat a la Estació de trens dels Catalans de Terrassa, terminal que abans estava al Portal de Sant Roc. Antoni havia enviudat i es va tornar a casar amb Apol·lonia que cuidà també als seus quatre fills.
L'Antonio i la Apolonia
Recordo que durant bastant de temps havíem anat sovint a Barcelona, bé fos de passeig o més especialment per anar a fer la compra a la Boqueria degut que a l’Antoni l’oferien bitllets de tren per la família.
Els pares de la Júlia la van portar a estudi a la escola Genescà que estava al carrer del Sal·lari, relativament prop de casa seva.
Certificat de la Primera Comunió. Parroquia de Sant Pere de Terrassa, 1940
En aquells moments el regim polític era la Republicà Espanyola i l’autor d’un treball Antoni Alsina[1]ens parla de la docència a Terrassa i en concret de les escoles del carrer Baldrich, que en cita a Baltasar Ragon dient que aquestes escoles van ser posades en funcionament el dia 18 de gener de l’any 1932 i també esmenta que:
La Júlia 1946 aprox. (Família Masana)
A la creació de les escoles graduades del carrer de Baldrich la va seguir l’escola Genescà, al carrer del Sal·lari, que va ser la graduada de nenes número 2 i que té l’origen en aquest mateix període.En aquest cas, l’escola va prendre el nom del regidor senyor Genescà, que en un acte altruista cedí al municipi un edifici i terrenys per tal que hi fos construït un nou grup escolar.
En base a aquesta informació podem dir que la Julia havia de ser unes de les primeres alumnes que va anar al Genescà.
Francesc Masana i Júlia Olea (F.Masana)
Sabem coses de la Julia perquè era la promesa del meu germà Francesc i vàrem començar a sortir plegat l’any 1945, quan jo tenia gairebé un any d’edat i potser perquè era la petita de sis germans i el meu germà Francesc a més era el meu padrí, pel que fos, se m’enduien a diversos dels llocs a que anaven. Algú els hi havia preguntat si era la seva filla. Sempre els havia vist feliçment enamorats i de grans manteníem i ho manifestaven la seva continuada estima.
Francesc , Júlia i Rosa M. a Barcelona. El vestit de la Júlia i la corbata d'ell són fets de la mateixa roba. (Familia Masana)Plaça Catalunya Barcelona, Jaume Sunyer i Rosa MasanaA 'Rompeolas' amb vaixell, BarcelonaUn dibuix de la Jùlia fet pelseu germà Gabino
La Júlia, pels seus germans
la Julita
va tenir una aturada de cor, però estant
Tenia Sagrat el seu Sant, sempre volia que el celebresim.
com estava al hospital la van recuperar,
passats uns dies va morir.
Notes
[1] Antoni Alsina. El grup escolar Baldrich. l’origen de l’escola Bisbat d’Egara. Terme 21, 2006.
questa crònica vol donar a conèixer alguns aspectes relacionats amb les classes nocturnes de batxillerat impartides al centre docent concertat de les germanes Vedrunes del Vall, popularment també conegudes per les Carmelites. El nom del Vall es degut que el centre està al carrer del Vall.
Inicialment pensàvem que podríem fer un recull d’experiències que poguessin ser explicades per nosaltres com a alumnes i alguns professores sense però, considerar que han transcorregut més de cinquanta anys d’aquells fets i ara no és fàcil contactar amb algunes de nosaltres.
Un punt de partida ha estat que he localitzat unes fotografies del viatge de final d’estudis i he pensat que si les adjuntava en aquest bloc podria ser més fàcil contactar. A veure si tenim sort.
El text l’hem distribuït en sis apartats de manera que sempre podem ampliar la part a que correspongui la informació que puguem localitzar en un futur. La distribució és la següent:
1- La fundadora de la congregació religiosa Vedruna i la casa mare a Vic.
2- La arribada de les Vedrunes a Terrassa i el treball sanitari i docent.
3- Quelcom envers el batxillerat nocturnal al carrer del Vall.
4- La germana Montserrat Alemany
5- Algunes experiències personals de quan èrem alumnes.
6- El viatge de fi de curs
1- La fundadora d’una congregació religiosa
La fundadora de la congregació va ser Joaquima Vedruna i Vidal,[1] nascuda el dia 16 d’abril de l’any 1783 a Barcelona i pertanyia a una família benestant, essent la cinquena de vuit germans.
Es va casar amb Teodor de Mas i Solà natural de Vic i els pares vivien al mas anomenat Manso Escorial que gran es va dedicar a advocacia , treball que desenvolupava a Barcelona on va conèixer a Joaquima Vedruna i es van casar a la Catedral del Mar.
Van ser pares de sis fills, però quan la Joaquima tenia 33 anys, en Teodor que a més de sofrir seqüeles de la guerra va patir de tuberculosi que no va poder superar. En restar vídua es va responsabilitzar de gestionà la hisenda del Manso Escorial de Vic . [2] Posteriorment a la edat de 43 anys va fer els seus primers vots religiosos i més endavant aconsellada per fra Esteve Fàbrega, caputxí d’Olot, duien a terme les corresponents gestions per transformar el Manso Escorial en centre d’ acollida per a noies motivades pel treball apostòlic. Activitat desenvolupada en dues besants de caràcter social, la sanitària exercida a hospitals i cases de caritat i la del ensenyament. El centre dirigit per la germana Joaquima entrà en funcionament el dia 26 de febrer de l’any 1826. Consta que la primera funció educativa va ser l’any 1865.
J.Vedruna. Antiga Casa Provincial de Caritat
Desprès d’uns anys de dedicació a aquesta causa, Joaquima va sofrir un ictus i posteriorment va estar afectada de còlera i va morir el dia 28 d’agost de l’any 1854 quan tenia 71 anys a la Casa Provincial de Caritat de Barcelona al carrer Mont Alegre on hi ara una placa al record, en ella hi consta el dia 8 enlloc del 28, desconec quina és la correcte. Amb data 19 de maig de l’any 1940 va ser beatificada i l’any 2016 va ser constituïda la Fundació Vedruna de Catalunya formada per onze membres vinculats en l’àmbit educatiu, social i econòmic de diversos sectors territorials de Catalunya.[3]
Gemma Garcia i Linares ha escrit un llibre titulat: Des de 1856 fent escola. Editat per la Fundació Privada Educativa Vedruna. Barcelona maig del 2016 que fa referència a les Vedrunes de Terrassa. Volia consultar el llibre però degut a les circumstancies que estem vivint des del 13 de març del 2020, no m’ha estat possible. Comentar que l’any 2015, també en motiu dels 150 anys d’ activitat docent de les Vedrunes de Vic, va ser publicat Escorial Vedruna Vic, des de 1863 fen escola.[4]
2- La arribada de les Vedrunes a Terrassa i el treball sanitat i docent.
Imatge actual del carrer del Vall
Per saber quelcom de l’arribada de les germanes Vedrunes a Terrassa, ha estat consultat, Terrassa-Blog del Rafel,[5] assabentant-nos que les germanes inicialment estaven allotjades a un hospital que hi havia on ara hi ha el Mercat de la Independència que segons Joaquim Verdaguer la primera pedra d’aquest Mercat la van posar el dia 4 de juliol del 1904.[6]
Façana i entrada de l'escola
Rafel concreta que l’any 1869 les germanes es van traslladar al Convent de Sant Francesc i l’any 1880 van obrir un col·legi a un pis de la casa Pons de la plaça Major, deu anys desprès el 1890 van fer un nou trasllat al carrer de l’Església a un pis propietat de la vídua de J. Escursell i finalment l’any 1901 van adquirir un local en propietat al carrer del Vall número 21 on s’hi continua la activitat docent.
3- Quelcom envers el batxillerat nocturnal al carrer del Vall.
Llibre de qualificacions
Abans de poder efectuar la matricula per ingressar a la escola per cursar el batxillerat, era necessari superar la proba d’ingrés. Obtinguda l’entrada ens era donat un llibre de ‘Calificación Escolar’ on s’hi feien constar les assignatures de cada curs i les qualificacions obtingudes dels exàmens. La nostra promoció i segons consta a primera pàgina data del dia 15 de setembre de l’any 1964, o sigui que es la Promoció 1964-1970.
A una pàgina del llibre que correspon a cada un dels cursos realitzats s’hi pot veure la signatura de Alberto Moneo com a secretari del ‘Instituto Nacional de Enseñanza Media’ Verdaguer de Barcelona que va acompanyada del segell del centre. El secretari donava testimoni que les qualificacions de l’alumna eren incloses al Llibre de registre de l’Institut.
L’Institut Verdaguer es un centre que esta situat a la Ciutadella de Barcelona a un edifici d’estil neoclàssic francès que va ser construït entre els anys 1716 i 1748. L’any 1932 va passar a ser Escola de la Generalitat.[7]Actualment continua amb l’activitat docent.
Interior del llibre de qualificacions
Les classes del Batxillerat nocturn eren impartides en horari de 19 a 22 hores de dilluns a divendres i inicialment estaven regulade per la ‘Ley de Ordenación de la Enseñanza Media’ del dia 26 de febrer de l’any 1953 i publicades al ‘Boletin Oficial Estado Num. 58,’ el dia 28-2-1953[8].
El programa de l’any 1953 hi constaven les següents assignatures: Primer curs: Gramàtica Espanyola, Geografia d’Espanya, Matemàtiques, Dibuix (D), Religió (R), Formació de l’Esperit Nacional (F.E.N.) i Educació Física (E.F.) Segon curs: Llengua, Llengua i Literatura Espanyola, Geografia Universal, Matemàtiques, (D), (R), (F.E.N.) Tercer curs: Ciències Naturals, Matemàtiques, Llengua, (D), (R), (F.E. N.). Quart curs: Llengua i Literatura Espanyola, Història, Matemàtiques, Física i Química, (R), (F.E.N.) i (E.F.)
A diferencia del pla d’estudis recent esmentat en el nostre llibre de qualificacions les assignatures estaven distribuïdes de la següent manera 1- Religió i idioma modern -francès-,
Interior llibre
2- Llatí -estàvem exemptes-, Llengua i Literatura espanyola i Geografia. 3- Matemàtiques, Física i Química i Ciències Naturals.
Les assignatures eren imparties per professores seglars, excepte la de religió que ens la donava la germana Montserrat Alemany.
Com dèiem abans no recordem tots els noms de les professores només a Casaramona que era professora de Física i Química, Margarita Villalpando (epd) professora Ciències Naturals i Geografia .
Una vegada aprovats els quatre cursos s’havia de fer l’examen de revàlida al ‘Instituto de Enseñanza Media’ Egara (F.) Sabadell-Terrassa conegut també pel INEM Egara. Degut que havia estudia a un altre centre docent tenien la condició de ser alumnes lliures.
4- La germana Montserrat Alemany
Imatge actual
Hem volgut esmentar quelcom de la germana Montserrat Alemany i Esteve perquè va ser una persona molt activa en la gestió de l’alumnat de les classes nocturnes.
Hem pogut saber d’ella que va nàixer Sant Sadurní d’Anoia el dia 1 de novembre de l’any 1928 , era llicenciada amb matemàtiques i va exercir com a docent a les Carmelites o Vedrunes de Terrassa. Més endavant va ser destinada a una altra escola de Barcelona.
Havia format part de la Junta de la ‘Federación Española de Religiosos de Enseñanza’ (FERE), una noticia publicada a Catalunya religió titulava: Mort Montserrat Alemany,Vedruna per la Escola catalana i de qualitat.[9] , defunció que succeí el dia 11 d’abril de l’any 2015.
Era un persona fàcilment reconeguda com a intel·ligent, posseïdora de dots docents i senzillesa de caràcter, tarannà que personalment em despertava simpatia.
He considerat dir quelcom d’ella en format anècdota. Un dia unes estudiantes fèiem cua perquè ens fossin lliurats els resultats dels exàmens de setembre, ens els donava la germana Alemany que estava asseguda al darrera d’una taula. Quan amb toca a mi, observo que del que m’havia examinat ho tenia tot aprovat i vaig exclamar: ¡Ho que bé, gracies! i, quan me’n anava sento que m’agafen pel braç, era Alemany que amb veu no pas baixa em diu: Aquí no regalem res , eh! Vaig dir novament gràcies per fet de saber que aquells suficients eren justos.
Recordo la vegada que em va dir: ¡ Ai Masana si estudiessis una mica més! ¡Ai Masana!. Aquesta expressió vinguda d’ella em feia sentir bé, perquè quan suspenem és fàcil que nosaltres mateixos ens desmereixem, per la qual cosa unes paraules de confiava envers la nostra capacitat es sempre molt d’agrair.
5- Algunes experiències personals de quan èrem alumnes
Desprès de presentar algunes dades generals envers la trajectòria de les germanes Vedrunes, intentarem presentar algunes generalitats del nostra col·lectiu motivat per aprendre i a la vegada recordar algunes vivències acadèmiques o personals.
Per descriure un fet comú de totes de nosaltres podríem emprar aquell eslògan que deia: Treballes o estudies ?. Com si només fos possible fer una sola cos. Nosaltres, les de la generació dels anys cinquanta, semblava com si poguéssim fer dues coses al hora. Això sí, qui en era posseïdora d’una bona dosi de voluntat, capacitat d’esforç i entusiasme per aconseguir el nostra propòsit com ser metge, infermera, actriu, biòloga, llevadora, assistent social, mestra etc.
Referent a la nostra activitat laboral
Per comprendre l’interès que havien de tenir per desprès d’una jornada laboral anar a classe, posaré per exemple la meva situació com a model que podríem fer extensiu a totes nosaltres.
Treballava a radiologia de Mútua de Terrassa en horari de 8 a 13 i de 15 a 19 h., servei que requeria molta activitat física i també mental degut al procés d’ aprenentatge que estava fent envers el maneig dels aparells radiològics, postures corporals, tècnica del revelat manual i comprensió d’ les imatges radiològiques.
La Mobylette amb que em desplaçava
De 13 a 15 hores anava amb Mobylette a les Fons a dinar. Quan plegava a les 19 hores entrava a classe fins a les 22 hores. Arribava a casa a les 22,30 de la nit , recordo que sempre passava molt de fred amb la Mobylette i desprès amb la Vespa i en ocasions plovia. Sopava i rentava els plats com a gest d’ajut a les tasques de la llar i de cop es feien les dotze de la nit.
Poc temps desprès d’estar al davant d’un llibre per estudiar se m’aclucaven els ulls. Un dia quan a les 6,30 va tocar el despertador, vaig veure que hi havia la llum encesa i que tenia el llibre recolzat al tòrax, un evident signe de que havia dormit immòbil durant sis hores. (9)
Quan feia un examen exprimia al màxim totes les neurones en busca de informació, en un dels de matemàtiques que havíem de resoldre uns problemes d àlgebra, jo encara no n’havia après, vaig optar en fer els càlculs usant les quatre regles aritmètiques. L’humor no mancava perquè al finalitzar a sota l’assignatura vaig escriure, -segons el compte de la vella-.
La professora va comentar els exàmens a classe i va ensenyar el meu dient : Mireu la Masana, tothom va riure en veure un foli ple de càlculs, la professora escriu a la pissarra la formula algebraica que donava el valor de la X buscada i diu: Tant fàcil com era !. Sorprenentment la qualificació va ser un aprovat perquè va dir-me que els resultats eren correctes.
Passats uns anys vaig coincidir amb la professora de Geografia, Margarita Villalpando que fa poc va morir. Recordo que m’havia dit que l’escola estava contenta dels resultats dels estudiants que havien fet el batxillerat nocturn i que desprès un percentatge dels alumnes sabien que havien seguit fent alguna carrera.
De moment les companyes que recordo son: Filo Pla, Montse Batalla, Barceló, Marisa Josa, Madrona Ballbé, Carme Boladeras, Puri .., i jo mateixa Rosa M. Masana.
6- El viatge de fi de curs
Un grup d'alumes, a primer terme a la esquerra la professora Margarita
Com hem esmentat al principi, volíem incloure en aquest text algunes imatges del viatge de fi de batxillerat que potser servirà per localitzar-nos.
Suposo que no te res a veure el fet que la germana Vedruna organitzes una congregació religiosa al Manso Escorial, perquè nosaltres decidíssim anar a veure l’Escorial de Madrid com viatge de final de curs.
Ver fer a més ‘del Escorial, el Valle de los Caidos, Aranjuez y Toledo’. Hem de considerar que en aquell temps aquests llocs eren uns destins bastants visitats i potser no tant cars com a d’altres llocs.
Companyes, la primera a la dreta Filo, la tercera Marisa
Anar i tornar amb un autocar per ell mateix tenia el seu atractiu i després com era força habitual qualsevol cosa ens feia riure i per tant ens vàrem divertir. Ens va acompanyar la professora d’ Història i Geografia Margarita Villalpando que a la vegada ens deia alguna explicació.
(9) Referent al que dèiem que quan estudiaven anàvem bastant cansades, volia explicar una anècdota però no ho vaig fer, però avui al mat he conversat amb un veí del davant de casa i entre d’altres em diu: Tant que vàrem treballar nosaltres i mira ara com estant el joves!. Una vegada a mi en van haver de collir del terra inconscient amb la llengua mossegada i dur-me al hospital. Un atac epilèptic, li pregunto. No, respon, però els metges s’ho pensaven finalment van dir-me que era a causa de l’ esgotament. Normal, feia dues feines i només dormia quatre hores al dia, però ho havia de fer perquè a casa érem cinc de colla i només treballava jo.
Insòlit, allò que ahir volia escriure i no ho vaig fer, avui sense pensar-hi ho explico al Paco. Li he dit: Es creurà que una vegada quan treballava i estudiava, em vaig trobar malament em vaig posar a dins el llit i vaig dormir tres dies seguits, només em despertàvem per menjar i tornava a dormir. Em va respondre: Prou, ja pot ser, m’ho crec.
He considerat comentar una experiencia succeïda l’any 1966, referent a una companya infermera, la Ramona Ramoneda, amb qui varem treballat plegades a la Mútua de Terrassa junt també amb la Filo Pla, era referent a una experiencia romàntica que havia viscut de més jove.
Esquerra: R.Ramoneda, de Rubí, R.Masana i M. Badrines a Mútua 1964
Va dir-nos que a un hospital que treballava havia assistit a un soldat ferit al front durant el conflicte de la Guerra Civil Espanyola de 1936-1939. El soldat es deia Pere i presentava ferides greus que podien comprometre-li la vida però, se’n va sortir encara que li restà algun tipus de mobilitat física. De la manera que ens ho havia explicat vàrem pensar que a més del tractament metge, possiblement el que més l’havia millorat era la entrega professional de la Ramona i l’afecte del seu tracte.
En Pere vivia a Eivissa però la distància no els va impediment perdre el contacte perquè la Ramona de tant en tant l’anava a veure’l a aquella illa tant bonica de les Balears, fins que un dia ens va donar la noticia i a la vegada la sorpresa de que deixava la Mútua i se’n anava a Eivissa perquè el Pere i ella es volien casar.
Mútua de Terrassa, d'esquerra a dreta: Masana, Josa, Ramoneda ...
La Filo i la Ramona varen mantenir per carta el contacte i un dia la Filo em diu: Rosa que et sembla si anem a veure a la Ramona a Eivissa, m’ha dit que estaria molt contenta si l’anàvem a veure a Santa Eulàlia i que no ens patíssim per l’allotjament perquè tenia una casa gran que hi havia lloc de sobres.Pocs dies desprès estàvem allotjades a casa de la Ramona i el Pere que també hi vivia la mare d’ell, la senyora Antonina persona encantadora que des seguida varem mostrar-nos un mutu afecte.
Antonina, Pere, Filo i Rosa M., la Ramona va fer la fotografia , Eivissa 1966
Aquella visita excursió la vàrem considerar tant ells com especialment nosaltres unes petites vacances, en part perquè feia poc que havia obtingut el carnet de conduir i vàrem poder llogar un cotxe , una Genovesa, i amb ell vàrem recórrer, diria, tota la illa, perquè no vàrem deixar cap racó on posar-hi el nas, degut que tots teníem ganes d’anar a cavall amb un cotxe descapotable força. Un dia també vàrem fer una excursió amb vaixell a Formentera.
Ens vàrem divertit molt perquè la Filo tenia un temperament que de tot en feia acudits, donava també la circumstància que jo sense voler feia quelcom de atípic, també era el meu temperament i, quant la Filo ho explicava a algú era un trinxar-t’he de riure, sabia posar-li una salsa especial a la narració. Aquells dies vàrem ser com una trobada familiar circumstancial formada per tres generacions .
Acomiadament d'un vaixell eivissenc 1966
Observant les fotografies he recordat un costum dels eivissencs que feien quan acomiadaven a algú que marxava amb vaixell de la illa. Consistia en agafar des de dalt del vaixell el cap d’un rull de paper de vàter i llançar aquest a les persones que estaven a baix , quan el buc s’anava retirant del moll el paper s’ estirava formant unes esteles fluctuants que configurava una estètica festiva, em va suggerir que era una manera simbòlica de desitjar bon viatge i a la vegada mantenir figurativament el contacte amb la persona o persones que marxaven.
Ara recordo també un costum que tenien els habitants ‘’una illa grega, no podria dir quina, però va succeir que quan el vaixell amb el que viatjava va passar per davant d’una illa, els seus habitants amb un mirall feien ‘la rateta’ al vaixell que navegava, dirigien els raigs del sol reflexionats al mirall cap al vaixell. El capità en resposta i com a acte de cortesia també tocava tres tocs de sirena que fan aquell moc, moc, moc tant agut. Recordo que aquesta mútua salutació em produí un sentir emocional marcat per la distancia i la aproximació, entre un quedar-se per uns i un viatjar pels altres, una vivència simultània de dualitat, potser ve d’aquí que la recordi.
La Ramona i la Filo a Eivissa
Tornant a Eivissa dir que aquell viatge va ser fantàstic tant pel caliu humà, com pel paisatge, la alimentació casolana eivissenca , la artesania de la senyora Antonina i d’altres artistes, l’aigua cristal·lina del mar, la aventura d’anar vaixell i amb cotxe descapotable, les ‘calimetes’ o vermut fet de figues, el sol i la possibilitat de viure experiències noves.
Imatge eivissenca
Encara que siguin de baixa qualitat incloure algunes de les imatges que poden il·lustrar aquells dies de lleure amb la Filo a casa de la Ramona, en Pera i la Antonina, tinc bon record de tots ells, llàstima que el temps passat faci que ja no siguin a temps de llegir aquestes quatre ratlles que he fet pensant amb tots ells.
La Filo amb ulleres i la Rosa M. 1966Costa eivissenca
