Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Records d’una pilot aeronàutica

El Aeroclub de Barcelona-Sabadell l’any 2011 en motiu de la Festivitat de la Patrona va publicar  a la  una revista que  duia per nom: 20 anys  de Festa al cel i  també hi va sortir publicat l’ article Records d’una pilot de l’any 1978, pag. 63 i 64 de la revista.   Primer adjunten quelcom relacionat amb les hores de vol i   més avall  posarem l’article   Records d’una pilot de l’any  1978  publicat a la revista del Club  aeronàutic de Sabadell-Terrassa.

L’Aeroclub  de Sabadell-Terrassa per cada  estudiant  disposava d’ una llibreta de vols on eren anotats  cada dia el nombre de tràfics que s’havien fet, un tràfic consistia amb prèvies indicacions de la torre de control  enlairar-se , fer  un determinat circuit   i aterrar  també segons les indicacions del controlador aeri.

Eren apuntats també el nombre de minuts de vol i si  aquests havien estat fets  junt amb l’ instructor de vol o  bé sol dins . Per volar sense l’instructor al costat prèviament t’havien de donat ‘La suelta’  després de posar-te a proba  en la realització de diversos  exercicis de  vol  consistents en  fer vuits  i espirals  al espai i  tenint molta curar  de no  passar-nos de graus d’ inclinació del motor, hi havia el risc  d’entrar en barrina difícilment controlable.

Llibreta de vols  29-5-1978 a 17-11-1978

Hem localitzat  la llibreta  de vols, en realitat la teniem  a la vista però  degut  que al llom  no hi  havia cap nom ens passava desapercebuda, ara ens plau explicar quelcom dels seu contingut.

Veiem que vaig  començar  el curs  el dia 29 de maig de l’any 1978,  fent amb l’instrucyor  el que s’en diu una classe d’acomodació, al finalitzar el vol  l’instructor va escriure a la llibreta, ‘ Classe de acomodación  normal’. No m`havia posat histèrica ni m’havia mort de por, de fet l’instructor abans de aixecar el vol va dir-me ‘ Ahora vas a ver lo que da de sí este avión’, sort  que per la fira   pujava a la atracció anomenada el Martell, de fet  per a mi va ser divertit  poder experimentar les  atribucions d’aquell aparell volador posades  al  límit , és impactant el que pot  arribar  a fer una Cesnna 152.

Als registres de la llibreta  de vols consta vaig fer 170 tràfics amb l’instructor  que  en total van sumar  29 hores i 33 minuts.

El dia 26 de setembre del mateix any  amb van donar el que se’n diu ‘La Suelta’ o sigui que t’indiquen que  facis dos tràfics sola comandant sola, sense  instructor al costat. Fa molt de respecte.

De vols individuas sense instructor , vaig fer un total de  95 tràfics que  van tenir un temps  de 11 hores i 32 minuts .

La 'Suelta', 26-9-1978
La 'Suelta', 26-9-1978

La suma d’ambdues modalitats de vol  ens dona la xifra de  265 tràfics –enlairar-se i aterrar-  que donà com a resultat  un total  de 41 hores i cinc minuts  de vol.

Adjuntem la pàgina del dia del examen final fet el 17 de novembre de l’any 1978 fet amb l’avioneta  EC-CPV o sigui amb la  Eco Charli  Eco Papa Victor.

Anagrama actual de l ' Aeroclub
Anagrama actual de l ' Aeroclub

Darrera pàgina de vols 
Pilot al camp de Sabadel, pag. 64
Pilot al camp de Sabadel, pag. 64
Pilot al camp de Sabadell, pag.63
Pilot al camp de Sabadell, pag.63

La fragilitat dels sentits

Aquarel·la Anna Masana
Aquarel·la Anna Masana

M’he permés copiar aquesta narració titulada

                      La fragilitat  dels sentits

reconeguda als Jocs Florals de l’any 2021 de la Universitat Autònoma de Barcelona  i escrita per :

 Pol Baqués Suñer

 

Pol Baqués
Pol Baqués

 

 

 

 

 

 

 

No s’escolta ni una ànima i les últimes hores del sol m’il·luminen el rostre.

M’agenollo un instant per admirar el paisatge i apreciar-ne cada segon i cada detall, però aquest se’m veu truncat ràpidament per un sentiment de tristesa i impotència. No em paro de preguntar com podia ser que l’ambició i l’odi humà haguessin pogut consumir un paisatge tan bonic.
En aquell instant, a causa de la ràbia, deixo anar el fusell contra el terra i aquest deixa anar un soroll estrident que m’ha fet recordar el meu fill. M’ha fet recordar l’esclat de la seva rialla, una rialla immensa que anava d’orella a orella i que deixava anar un crit inesperat. Era una rialla pura i innocent que no deixava a ningú indiferent.

Una gota de suor em va regalimar pel front i m’obligà a treure’m el casc. amb la mà em vaig fregar el cap, aquella sensació em va transportar a la plaça de la vila on anava amb l’avi a jugar a pilota. Recordo aquells temps amb un sentiment molt especial. L’avi em venia a buscar al matí a casa i anàvem tots dos cap a la plaça, recordo que esmorzàvem a la plaça de la vila on feien els millors croissants de tot el poble els quals tenien un gust tan dolç que t’inundaven tot el paladar. Un cop acabava d’esmorzar ràpidament anava a jugar al mig de la plaça mentre l’avi gaudia del seu cafè observant-me amb una mirada tendra i plena de felicitat. Quan el sol s’eclipsava amb el campanar i aquest tocava les dotze tornàvem cap a casa.

La mare sempre ens esperava puntual a la porta i abans de marxar l’avi sempre em donava un peto al front i em sacsejava el cabell amb la seva mà.

Un dolor agut em va fer tornar a la realitat, em procedia del braç esquerre i un cop em vaig alçar la màniga em vaig adonar que l’embenatge que portava s’havia impregnat d’un vermell intens que l’havia tenyit completament i no deixava cap matís del seu color blanc nítid.

Aquell color intens em causava una angoixa que em recorria tot el cos, però no podia deixar de mirar-lo, era un color que em despertava records, records de la meva joventut que feia temps que no revivia.

Era la temporada d’estiu i havíem decidit anar a l’ermita del poble, el camí no tenia pèrdua, però aquella tarda la boira havia cobert tota la serralada. Sense donar-nos compte vam agafar un altre camí que ens va portar a una esplanada que acabava amb un penya-segat. Llavors, com si de màgia es tractés la boira va difuminar-se per l’horitzó i va desaparèixer deixant rere seu un cel rogent d’un color vermell pur.

Aquest record m’havia fet perdre la noció del temps, quedaven poques hores de sol i el fred s’havia fet present. Continuava en aquell descampat agenollat discutint per dins si fugir o si esperar aquí el meu destí. El fred apressava i vaig lligar-me els botons de l’abric. Cada botó m’ha recordat a la mare, era ella la que m’ajudava a vestir quan era petit, recordaré sempre aquells moments gràcies a l’olor que desprenia aquella  roba, una olor dolça que deixava tota l’habitació amb una fragància de flors que generaven en mi una immensa pau.

Tot i estar ven preparat, el fred m’havia començat a entrar dins el cos, per sort tenia uns guants a la butxaca i me’ls vaig posar. El tacte del guant amb la pell de la meva mà va encendre les pulsacions del meu cor i em va transportar al dia que les nostres mans es va trobar per primera vegada.

Va ser una nit que no oblidaré mai, els dos anàvem caminant sota la llum d’un cel estrellat quan de sobte les nostres mans es van creuar, vaig notar com els nostres dits s’enllaçaven, els nostres cors es van accelerar, ens vam mirar i no van fer falta paraules per expressar la connexió que hi va haver aquella nit.

El meu cos era un conjunt de sentiments quan de sobte aquella emoció causada per cada un dels meus sentits es va veure truncada per un retrò estrèpit seguit d’un dolor fred enmig del meu pit.

Aquella sintonia de records alegres i melancòlics va desaparèixer, i la por i el dolor van inundar-me de records tristos i freds. Aquella rialla estrident del meu  fill es va convertir en el plor estrident del dia que vaig haver de marxar de casa, aquell gust dolç del croissant de la plaça de la vila amb l’avi es va veure contrarestat pel gust amarg del cafè servit a casa de l’avi el dia de la seva mort, aquell cel rogent es va veure precedit per una negra nit, aquella dolça i floral olor la va apagar l’olor d’humitat dels dies de pluja i aquell tacte suau i fi se li va sobreposar el tacte trist de l’última abraçada.
Me n’adono de la debilitat humana i la fragilitat que tenen els sentits en els moments d’eufòria i en els moments d’angoixa.

De sobte la mort apareix al meu costat per acompanyar-me en els últims instants. Els ulls se’m cobreixen d’una imperfecta tela d’aigua, el cor se m’angoixa i no em paro de preguntar si hagués pogut canviar el meu destí.

Em dono que la mort se m’acosta i a cau d’orella em xiuxiueja que fugir i morir tenen el mateix camí, i que quedar-me aquí esperant a la meva mort o abandonar la meva causa i mori de penediment compartien el mateix destí.
Després d’escoltar-la respiro alleugerat i assumeixo que el meu viatge havia d’acabar aquí.
Em deixo caure sobre una terra freda i humida i els últims rajos del sol m’abracen per l’esquena recordant-me l’escalfor de la meva llar.

Soldat ferit greu, pensa amb el caliu humà i de la llar, el sol l'escalfa l'esquena (tieta Rosa M.)
Soldat ferit greu, pensa amb el caliu humà i de la llar, el sol l'escalfa l'esquena (tieta Rosa M.)

El dibuix mostra el soldat caigut al terra del camp de batalla, està bocaterrosa sobre un terreny humit i el sol està en hora baixa , li sagna la ferida del braç esquerra i està esgotat. Més enllà descansa el fusell i el casc que s’havia tret.  L’escena transmet abandó i desesperança  però els darrers raigs de sol que incideixen sobre la seva esquena li dona calidesa que el fa   recordar el caliu de la llar, l’avi, la mare, els jocs a la plaça i aquells croissants tant bons.

La xemeneia de la Bòbila Almirall. Noves aportacions i rememoració

Marià Masana i Maria Hierro, la seva muller, 1957
Marià Masana i Maria Hierro, la seva muller, 1957

L’any 1999 vàrem escriure un article a la revista Terme número  14  que edita l’ Arxiu Històric Comarcal del Vallès Occidental (AHCVO)  titulat:  Els constructors de la  xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa.

Passats divuit  anys d’aquesta publicació, l’any 2019  novament  vàrem editat un  article a la mateixa revista  número 34 titulat: La xemeneia de la bòbila Almirall. Noves aportacions.

Hem considerat adjuntar-los en aquesta pàgina amb l’objectiu de facilitar la coneixença d’aquesta peça donat que rememoren per persones que van fer possible la existència d’aquesta singulat xemenei industrial.  Dins aquest bloc hi ha més informació relacionada amb la xemeneia Almirall, posant aquests non sortirà.

Incorporem una imatge de les sis persones que van fer possible aquesta obra,  van ser: l’empresari de la bòbila Francesc Almirall Lupi, el mestre d’obres Marià Masana Ribas, l’oficial paleta Lucas Pérez Molina, l’altre oficial paleta José Fauquet Cons i els  manobres Paulino Carbajal  García i Francisco Gálvez Quesada.

Persones que van fer possible la Xemeneia Almirall
Persones que van fer possible la Xemeneia Almirall

 

L’any  1991 per la Festa Mayor  de Terrassa i  al  barri de la Maurina on està ubicada la xemenia de la bóbila Almirall, l’Ajuntament va voler fer un homenatge a  les sis persones  protagonistes de la obra donat també  que  havia estat considerada internacionalment com  la xemeneia amb escales de cargol més alta del mon. -63 metres-

No totes les persones van poder recollir personalment el premi degut que la majoria ens havia deixat , si que el va acceptar  personalment  José Fauquet, dels altres participant de la obra  que no hi  van ser presents, va ser  a un familiar al  qui se l’va fer entrega.  L’obsequi  va consistir en un llibre que parla del Patrimoni estructural de la ciutat i una peça de ceràmica de disseny exclussiu feta per…  del comerç Pont del Gall de Terrassa.

Acte de reconeixement per als autors de la edificació  de la singular xemeneia amb escales de cargol. Les sis persones del davant  som els que varem  rebre, com es pot veure,  la escultura de la xemeneia Almirall  amb la muntanya de Sant  Llorenç al fons.
Acte de reconeixement per als autors de la edificació de la singular xemeneia amb escales de cargol. Les sis persones del davant som els que varem rebre, com es pot veure, la escultura de la xemeneia Almirall amb la muntanya de Sant Llorenç al fons.

 

Hem localitzat  una imatge de la Xemeneia Almirall feta per Miquel Calvet  publicada al Diari de Terrassa del dia 27 de desembre de l’any 2022 en motiu de ser la guanyadora de la primera edició del Concurs Fotogràfic de la Delegació de Vallès dels Inginiers Industrials de Catalunya.

Foto guanyadora feta per Miquel Calvet, desembre 2022
Foto guanyadora feta per Miquel Calvet, desembre 2022

Una nova imarge de la Xemeneia Almirall  feta per Santi Alonso  que ha estat seleccionada aquest més de juliol del 2023 per la Oficina de Turisme de Terrassa com a imatge delmes, ha estat  publicada a la pàgina de la Oficina.

 

Xemeneia Almirall, foto feta per Santi Alonso, juliol 2023
Xemeneia Almirall, foto feta per Santi Alonso, juliol 2023

Un congrés d’història de la medicina

El bastó d’Esculapi, anomenat així pels grecs, o d’Asclepi, fill d’Apol·lo, segons la mitologia romana, és un símbol format per una vara al voltant de la qual s’enrosca —es diu que ho fa tres vegades i mitja— una serp. Aquest signe el trobem a l’antic testament, quan Déu va ordenar a Moisès que per curar els israelites que havien estat picats per serps verinoses fes ús d’un pal de fusta on hi hagués enrotllat un cable de bronze talment com si fos una serp. Aquest passatge bíblic fou representat per l’artista saragossà José Leonardo en una pintura titulada La serp de metall.

La mitologia també diu que aquest signe havia estat introduït pel centaure Quiró a qui s’atorgava el poder de curar, fent, però, també ús de les medecines. Des d’aquell moment el bastó i la serp van esdevenir l’emblema de la medicina. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) i altres institucions sanitàries també utilitzen aquest signe.

José Leonardo. La serp de metall (segle XVII).
José Leonardo. La serp de metall (segle XVII).
Emblema de l’OMS (Wikimedia Commons)
Emblema de l’OMS (Wikimedia Commons)

El novembre del 2023 tindrà lloc a Sabadell (Vallès Occidental) el XXII Congrés Internacional d’Història de la Medicina Catalana, al qual vaig ser invitada a col·laborar però a causa del fet que visc al Baix Empordà i per altres raons personals vaig haver de renunciar a participar-hi.

Cartell
Cartell

L’autor ens ofereix informació tàcita i ho fa de forma impactant, com si es tractés de quelcom tètric, sensació potser transmesa per la tipografia utilitzada, per una imatge mig diluïda dels edificis que ens recorden algun film i junt a l’antiga Torre de l’Aigua que inviten a rememorar l’apogeu de la històrica indústria tèxtil.

Un altre element i potser el més significatiu és la xemeneia industrial que simbolitza el bastó d’Asclepi per on s’enrosca en aquesta ocasió el fum de la mateixa xemeneia prèviament generat per la combustió de les calderes de vapor de la factoria.

Una multitud de ciutadans pintats de diversos colors sobre un fons rosat, es dirigeixen podríem dir amb esperit alegre al complex sanitari fabril. Anomenem complex sanitari fabril ja que els hospitals grans, mitjans i els centres d’assistència primària propers a la ciutadania, juntament amb la indústria farmacèutica, els diversos tallers de producció de béns sanitaris i les funeràries, han esdevingut un dels principals motors de l’economia dels països desenvolupats. (1)

Es pot o no acceptar incorporar conceptualment el terme  complex sanitari fabril però en definitiva i concretament la matèria primera que entra a l’engranatge fabril i activa la salut, som els humans que anem acompanyats de les nostres pors, malalties i carències.

És d’agrair el grafisme elaborat per J. Pujol perquè ens ha instigat a parlar sobre la percepció que ens ha provocat un cartell.

9/7/2023

Notes

(1) Manuel Solorzano és un infermer que en el seu bloc hi te més de 1000 articles  publicats que tracten de la historia de l’infermeria i dels hospitals, en ells podem observar les gran estructures sanitaries que en cada moment de la història han estat creades per assitir a tot tipus de malalts.  Incorporat: 11 de juliol del 2023 .  Avui dia 13  hem rebut un nou article titulat Hospital psiquiátrico Aita Menni. Gipuzkoa-   125 años cuidando. També una relació de treballs que han estat publicats al seu bloc. trabajos-de-historia-de-enfermeria-10-de-julio-de-2023

La Casa de Socors o Centres Mèdics de Terrassa (1882-1960)

Pel que fa a les cases de Socors o Centres Mèdics se’n han fet algunes publicacions, van ser creats per atendre a les persones que tenien algun problema de salut o havien patit un accident quan encara el sistema sanitari públic estava poc desenvolupat.

Joaquim Verdaguer en el seu bloc explica que el primer Centre Mèdic que hi va haver a Terrassa  va ser creat per iniciativa d’alguns ciutats i dels metges Ullés, Aregall, Morera, Pous , Aymerich, Pujals i Calsina, el centre  estava situat al carrer de la Palla número 7 i va ser inaugurat el 15 de setembre de l’any 1882.

Aquests serveis podem dir que no van tenir estabilitat immobiliària perquè del carrer de la Palla va passar als baixos de l’ antic Ajuntament i també al nou recent construit, més tard el van traslladar als baixos del Mercat de la Independència, fins que va ser ubicat al edifici modernista contruit per seu un centre sanitari i estava  entre els carrers Sant Quirze i Baldrich, malauradament aquest edifici va ser enderrocat, el servei llavors va passar al hospital de sant Llàtzer, d’aquí va anar  a la clínica Maternal del carrer de la Uniói l’’any 1907 va fer una nova mudança aquesta vegada per allotjar-se  l’ Hospital-Clínica del Remei on hi va estar fins l’any 1960 aproximadament.

Presentem un  gràfic-esborrany, només per situar-nos  vers els llocs on van estar situades les Cases de Socors de la ciutat des del l’any 1882 fins el 1907, a partir d’aquest any no va fer cap més traspàs de lloc.

Esquema de Cases de Socors i Centres Mèdics de Terrassa 1882-1960. Anys no investigats
Esquema de Cases de Socors i Centres Mèdics de Terrassa 1882-1960. Anys no investigats

De fet, el motiu d’escriure aquesta crònica només era voler explicar una experiència personal viscuda al Centre Mèdic de la Clínica del Remei l’any 1953, quan tenia vuit anys.

De bastant petita em volia comprar una bicicleta però els diners dels versos de Nadal no donaven prou per acomplir aquell amibiciòs projecte, en Pinyol del carrer Arquímedes m’havia dit que una bicicleta valia 1000 pessetes,  curiosament fa poc que una senyora de la meva edat  esgarrifada comentava que una dotzena d’ous ecològics l’havien costat 1000 pessetes.

El meu germà Marià un dia em va donar una gran sorpresa, es va presentar a casa amb una flamat bicicleta. Amb ella anava a la vinya amb el meu pare, ell a peu, per la qual cosa feia un troç de camí d’anada i tornada repetides vegades.

 Un d’aquells dies, a nivell de  l’Hostal del Fum de Terrassa hi havia un carro aturat a la vorera, el vaig passar i just quan estava a nivell del coll del cavall, el carreter va estirar les rendes diguent-li  arri  i  cavall suposo que em va saber esquivar, però la bicicleta va quedar axafada i amb algun ferro em vaig  fer una ferida important a la part interna de la cuixa dreta.

Sagnava abundantment i una senyora va anar a buscar un llençol el va doblegat i em va comprimir la ferida donant varies voltes al maluc. Un senyor amb el seu cotxe  ens va portar al pare i a mi al Centre Mèdic de l’ Hospital de Sant Llàtzer.  El llençol  va arribar completament xop de sang.

El metge no va perdre el temps i em va suturar la ferida directament, vull dir sense anestesia, les pinces que usava se’m clavaven com ganivets i les puntades de la agulla junt amb el pas del fil per entremig de la carn em produïa un dolor difícil d’aguantar, plorava però també hem queien llàgrimes seques de dolor.

Esquema del tipus d'agullesper a sutures quirúrgiques
Esquema del tipus d'agullesper a sutures quirúrgiques

Em va posar sis punts o sigui que va haver de fer dotze punxades amb una agulla que no en absolut  de cirurgia estètica, al contrari la vaig veure i era enorme d’aquelles que el fil entra a presió i en passen dos cada vegada,  a més la ferida estava a una zona molt sensible. Em va sortir  un morat que s’ extengué cap a la pelvis i fins a mitja cama. Va ser terrible.

Alguna vegada havia pensat amb aquest incident i volia trobar una explicació del perquè el metge havia actuat d’aquella manera, arribant a la conclusió que podia ser degut a que  fos per la gravetat dels sagnat, perquè estava sol, no hi havia cap infermera, tamé podia ser que no disposes  d’injectables d’anestèsia local, no ho podem saber, però de normal aquella sitiació no ho era.

Com són  les sincronicitats, quan de gran  vaig reballar d’infermera al serccei d’urgències de la Mútua de Terrassa vaig coincidir amb el metge de la terrible sutura, que  era traumatòleg, Ell lògicament no em va reconèixer, havien passat molts anys però, jo si que el recordava  i vaig saber que havia treballat a Centre Médic.  No li vaig fer cap comentari al respecte, era un fet passat.  Sí que és  curiós que ara hagi volgut explicar aquell incident.

 

Clínica Ntra. Senyora del Remei a la dreta , torre de l'aigua al mig i a la  dreta l'edifici on hi havia el servei de Rehabilitació
Clínica Ntra. Senyora del Remei a la dreta , torre de l'aigua al mig i a la dreta l'edifici on hi havia el servei de Rehabilitació