Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

D’un sector poblacional de la Bisbal, tots pròxims.

 

Defunciones prematuras, més de 6
Defunciones prematuras, més de 6

Poden dir que els bisbalencs quan sortim per fer la compra o bé passejar, gairebé que és obligat que confluïm en llocs com les Voltes, la plaça d’independència, la plaça Major, el carrer Ample, el passeig Marimón i l’Aigüeta entre d’altres.

És en aquesta zona tan cèntrica on trobem a faltar persones que sempre hi eren i ara ja no hi són, cosa que provoca una sensació de carència, d’estar en espais semi vuits encara que hi hagi altres persones, és com si la vila s’anés desertitzant i això sense comptar altres persones que també se n’han anat marxant. És com si el Daró que ara dormia, l’últim cop s’hauria estat alguns puntals que sustentaven part de la vida social de la Bisbal.

No podem deixar de sentit malestar i fins i tot ràbia pels crancs, no pels animalets en si, sinó pel seu significat metafòric d’una malaltia que es diu que si tot i això, moltes vegades és que no, les micosis oportunistes també fan la seva funció i no diguem els parells del principal òrgan del cos, el cor.

En aquest lloc que assenyalem de color morat que potser sigui d’uns 400 metres quadrats han mort vuit persones que estaven a la dècada dels seixanta anys o poc més, molt precoçment. Ara potser degut al fet d’haver-nos deixat novament una altra persona molt estimada a La Bisbal, ens ha motivat també per recordar les que també se’n van anar abans.

 

Mapa del sector de Las Vueltas de la Bisbal
Mapa del sector de Las Vueltas de la Bisbal

Eren : María Piera de Ciurana , farmacèutica (4-8-2017), Carmen Suñén ( 2020) 1 metge de medicina general i homeòpata (20-10-2019)2, Maria del Carmen Pou empleada de la pastisseria Sans, ( ) Rosa Jordi antiquària com a botiga al carrer de l’Aigüeta cantonada passeig al Passeig Marimón, la Dolors Casademont, tècnica del Departament de Cultura de l’Ajuntament de la Bisbal (31-8-2021),  Albert Solà conegut pel Monarca, va escriure un llibre  (8-10-2022), treballava a la cafeteria el Drac de sota Las Voltes , va morir de sobte i per a més greuge ara ha fet el traspàs la metgessa Maria Pons Carol que treballava al Centre d’Assistència Primària de La Bisbal ( 28-1-2024) 4 havia viscut també en un habitatge situat a les Voltes. Veiem doncs que en un espai de temps de sis anys han mort prematurament sis persones, dues mèdiques, una farmacèutica i tres comercials i tots eren molt coneguts per tenir una relació continuada amb els bisbalencs.

Una farmacèutica, dues metgesses, dues tècniques  de cultura municipal, una antiquària,  una pastissera de botiga, un cambrer.

 

Maria del Carme Pou (R.Masana)
Maria del Carme Pou (R.Masana)

 


M. Dolors Casademont Ferriol ( 31-8-2021) cedida la seva mare
M. Dolors Casademont Ferriol ( 31-8-2021) cedida la seva mare

 

Rosa Jordi a la seva botiga d'antiguitats (Rosa M. Masana)
Rosa Jordi a la seva botiga d'antiguitats (Rosa M. Masana)
Caren Suñén
Caren Suñén
Albert Solà, portada del llibre
Albert Solà, portada del llibre

 

La metgesa Maria Pons Carol (Imatge .... Codolà)
La metgesa Maria Pons Carol (Imatge .... Codolà)
Maria Dolors Figueres (29-2-2024 ( Xevi Codolà)
Maria Dolors Figueres (29-2-2024 ( Xevi Codolà)

Recentment a mort la Maria Dolors Figueras Bruguera,  en concret el dia 29 de febrer de l’any 2024  a l’edat de 55 anys . La Dolors treballava  al servei de Cultura de l’Ajuntament de la Bisbal i va estar implicada en  molts dels  esdeveniments culturals que es duen a terme  a la Bisbal , sempre  ha treballat a favor de la cultura.  Era professora de català i van ser moltes les persones que van aprendre d’ella  perquè a més tenia un caràcter que la feia pròxima.  Els era una  seus companys de feina han escrit unes paraules  molt honorables de la seva forma de fer.  Vivia  també d’aquesta zona  cèntrica de la Bisbal.

Personalment recordo la Dolors  treballant junt amb la Susanna Parals, podria dir que les veia com als dos  puntals bàsics perquè  la revista, ara inexistent, El Drac  sortís periòdicament  amb les corresponents  correccions gramaticals que eren necessàries fer així com d’altres activitats administratives.

No cal dir que s’han perdut molts anys de vida i d’aportacions  que  de segur la Dolors hagué pogut dur a terme.

 

Notas

Carmen Suñén, va rebre de part de l’ Ajuntament de la Bisbal el reconeixement pòstum de Bisbalenca  de l’ Any 2019 , esdeveniment que va ser publicat a la Revista Baix Empordà.

 

 

 

 

 

Joan Muntada Bartrina

Joan Muntada Bartrina, 2017 (RM)

 

Vaig conèixer Joan Muntada el 1993 a l’inici de la meva activitat d’infermera a la vila de Pals, tasca que consistia en donar assistència als malalts a la consulta, els que restaven enllitats i no podien venir i a més havien d’estar localitzats tot el dia i també la de nit per si es generava alguna urgència metge o traumàtica.

Cal recordar que el Centre d’Assistència Primària de Palafrugell (CAP) es va posar en funcionament l’any 1997 i va ser a partir de llavors quan el consultori de Pals va entrar a formar part d’aquest centre. La gran avantatge va ser que les urgències fora del horari de la consulta van passar a ser ateses pels metges i infermeres del CAP de Palafrugell.

A Pals treballava fent equip amb el doctor Vicente Leu Wu que sovint em recordava que ell era, deia, Made in Taiwan. Per dir el meu nom Rosa , ell deia Llosa i a més hi afegia el qualificatiu de maca.

Al principi d’estar a Pals, els pacients em preguntaven:

- Rosa, quin metge hi ha avui, el xinès o el de la cueta?

- Els preguntava, que vol dir el doctor Leu o el doctor Baró?

-Sí, exacte, deien

El doctor Baró era el metge que feia les substitucions del doctor Leu i portava el cabell recollit amb una petita cua, d’aquí el mot. Els pacients més tard em preguntaven pel metge usant el seu propi nom.

Això que diré és un punt de vista molt personal i puc estar errada, però he observat que quan un metge o una infermera amb bona empatia amb els pacients, marxen forçats o per pròpia iniciativa , als pacients els costa acceptar als nous facultatius , per exemple a Pals trobaven faltar molt al doctor Josep Viscasílles i sempre me’n parlaven. El doctor Viscasilles també vaig tenir l’ocasió de conèixer.

El doctor Leu i el doctor Baró tenien consulta privada al seu domicili i el doctor Leu disposava de pacients conductats, o sigui que pagaven una quota per poder ser atesos a casa del doctor i a d’altres hores fora de la consulta. Aquesta dinàmica ocasionava que de vegades s’havíem de lliurar cures d’infermeria a hores poc habituals.

Joan Muntada de vegades venia a la consulta sense presentar símptomes importants, però sí que tenia alguna xacra o preocupació per algun dels paràmetres físics que nosaltres valoràvem. Les infermeres rurals fèiem un tasca que encara que de vegades només consistia amb escoltar i fer alguna valoració era suficient perquè la persona es trobes millor.

En Joan era una persona coneixedora de diversos fets succeïts a la vila i també molt prudent a l’hora d’explicar quelcom, vaig veure que l’agradava interpretar alguns gràfics perquè disposava d’alguns coneixements relacionats amb missatge simbòlic.

M’agradava escoltar algunes de les seves observacions, de vegades sorprenents, un dia no se per quin motiu, em va dir que era una ‘iniciada’ possiblement només perquè l’escoltava, encara que alguna cosa que deia em ressonava.

Vaig haver d’anar diverses vegades a casa seva, als Masos de Pals (2) per atendre a la seva mare Mercè Bartrina, per cert la Mercè surt al llibre d’Històries de Pals perquè de jove havia estat coquessa, o sigui que cuinaria per algunes festes a cases particulars i més endavant també en hostals.

Al llibre abans esmentat i consten algunes històries relacionades amb les hortolanes dels Masos de Pals, de quan anaven a vendre al mercat de Begur passant per una drecera del bosc i anaven carregades de cistells i fardells.

Joan ens va comentar que de bastant jovenet acompanyava als seus avis Sebastià Muntada i Maria Valls a fer mercat a Begur i que ell era l’encarregat de portar el cistell amb dues dotzenes d’ous.

M’he sentit motivada per dir quelcom d’en Joan perquè després de jubilar-me, alguna vegada m’havia trucat a casa per preguntar què feia, però per dir-me també i més d’una ocasió, que anés a buscar-li uns llibres que tenia i que sabia m’interessaven. De fet, disposava d’un tipus de literatura que no sol estar a les estanteries de les llibreries.

La darrera vegada que em va trucar pel telèfon va ser per preguntar-me quin dia m’anava bé anar a dinar al restaurant de Can Ruben, volia invitar-me. No varem acabar de concretar ,perquè a més qui havia de pensar que Joan tingués una curta perspectiva de vida, penso que ni ell s’ho imaginava.

En aquest moment agraeixo a Joan la seva voluntat de convidar-me, és com si el convit s’hagués produït, encara que hagués estat millor realment trobar-nos. Fa poc vaig trobar un vídeo d’un dia que venien de dinar , varem passar per davant de la casa d’en Joan i varem parar a saludar-lo.

Vídeo amb breus moments de Joan Muntada. https://youtu.be/hrjZb-G_diA

Notes:

1- Rosa M. Masana. Història de Pals explicada pels palencs. 2012, pags. 173 i 27

 

Repasar roba interior, la Elena Francis i la Pietat Estany

De bastant joves a vegades escoltava per la ràdio el programa ‘Queridas amigues’ del consultori d’Elena Francis, era l’emissora que la meva mare tenia el costum de sintonitzar mentre treballava junt amb una de les meves cunyades recordant els sobrants de teixit de peces interiors de dona que confeccionava una empresa de Terrassa. Aquest material recordat que ens busquem un magatzem situat en un carrer que comunicava amb la carreta de Moncada de Terrassa, la meva mare deia que tenia que dedicar moltes hores de treball per guanyar poc, algunes vegades l’havia ajudat per poder complir amb el termini d’ entrega de la feina.

Quan parlava Elena Francis, les persones que escoltaven el programa posàvem tota l’ atenció perquè amb  freqüència tractava temes relacionats amb l’amor i  també dels desamors. El record d’aquest  episodi de la vida ens ha vingut perquè fa poc que he vist  un vídeo  filmat durant un dinar  al cafè-restaurant del Casino de la  Fraternal de Palafrugell , esdeveniment que va ser organitzat per l’Associació de Suport a la Dona de Palafrugell i,  d’immediat ens ha vingut en ment el que va dir una companya de taula, hem va dir:

Pietat Estany, de l'article de Lluís Molinas
Pietat Estany, de l'article de Lluís Molinas

- Estàs  asseguda junt amb Elena Francis.

De primer vaig pensar que em gastava una broma, però ràpidament va afegir:

- Es tracta de la Pietat Estany, la persona que escrivia les respostes que les oients de la radio feien a la Elena Francis.

Desconec el perquè, però resulta que a més de pensar que la Elena Francis era una persona real, no fictícia , me l’imaginava alta, rosa que anava molt ben vestida, imatge que potser havia creat degut que una vegada vaig veure a la meva cosina Elena Masana que va venir de France junt amb el seu promès i tothom va quedar sorprès del guapa que era, semblava una artista del cinema americà.

Mai m’hagués imaginat  que un dia estaria asseguda al costa d’una de les mítiques Elena Francis que consolava a les oients  radiofòniques lliurant aquells consells tan ensenyats tenint en compte l’època, eren propis d’una psicòloga també de l’època.  Aquell dia vaig conèixer a un personatge de component mític i fictici a la vegada, igualment com m’havia succeït quan vaig assistir a la reina d’Itàlia Maria José de Savoià a un hospital de Suïssa, les reines també són personatges mítics, però quan les tractes no notes cap diferencia, si potser més cordialitat en les formes.

Qui va tenir un desenvolupar un treball rellevant en aquest programa radiofònic  de la Elena Francis va ser el periodista Juan Soto Viñola i amb col·laboració d’altres persones que presentem en un esquema.

Retall de la RBE de LLuís Molinas i del OKdiario
Retall de la RBE de LLuís Molinas i del OKdiario
Dades a títol de síntesi
Dades a títol de síntesi

 

 

 

 

 

Notes

Per saber quelcom més de la senyora  Piedad Estany llegiu l’ article de Lluís Molinas. Las dones silenciades. Conversa amb   Pietat Estany, col·laboradora del  Consultori de la senyora Elena Francis. Revista del Baix Empordà, núm. 38, pàg.8, 2012. També a Wikipedia.
Veure:  Jose Soto https://www.rtve.es/noticias/20170212/muere-escritor-juan-soto-vinolo-verdadera-elena-francis/1489724.shtml

 

Compra d’una parcel·la l’any 1975.

Havia finalitzat els estudis d’infermeria i treballava a la Mútua de Terrassa, nosaltres llavors vivíem a prop de les Fonts de Terrassa i per desplaçar-me feia servir una Vespa 125 i havia de passar pel fred i les pluges d’hivern, per la qual cosa vaig decidir comprar-me un cotxe Seat 127.

A la sucursal del carrer Rasa on venien els cotxes Seat a comprar en dir-li que em quedava un Seat blanc que tenien exposat, em van preguntar:

Està casada?

No, els vaig respondre.

Disposeu d’alguna propietat?

No, només tinc una Vespa.

Doncs ja ens sap greu, no li podem vendre el cotxe perquè les lletres han d’estar avalades.

Decebut per la fallida de la compra en arribar a casa li vaig explicar el fet al meu germà Francesc, que era disset anys més gran que jo. I em va dir:

No us preocupeu, si és qüestió de disposar d’un aval i tu veus que pots pagar les lletres ja t’avalo jo.

Va ser un gest, aquell del meu germà, que sempre li vaig agrair.

Passat un temps de la compra del cotxe, un diumenge del mes de juliol de l’any 1975, vam anar amb la meva mare a fer una volta amb el cotxe . Anàvem per la carretera de Manresa i en arribar a la cruïlla amb Sant Vicent de Castellet ens desviem fins arribar al Pont de Vilomara que en veure un gran cartell que deia “Ven de parcel·les”, em vaig dirigir i em vaig aturar al lloc on hi havia una capseta de fusta amb un rètol que deia ‘Informació n ‘

El venedor ens va dir que una parcel·la de 400 m2 a aquella urbanització Marquet Paradís podia adquirir-se pagant 24 mensualitats de 3.134 pessetes cadascuna que feien un total de 75.216 pessetes. Vaig fer comptes ràpids sobre els meus ingressos i despeses considerant les guàrdies de més que podia fer a urgències de Mútua i arribava a cobrir la quantitat estipulada.

Li vaig dir a venedor: Me la quedo.

 

La primera lletra de la compra del terreny l’any  1975 y la darrera de l’any que ve 1977. Import total de las 24 lletres va ser de 75.216 pessetes.

La meva mare reflexionava sobre la situació i em va dir:

Rosa, vols dir que això de comprar tant a la lleugera un terreny no ho hauries de comentar abans amb el  Cisco? El Cisco era el meu germà 18 anys més gran.

Li vaig respondre que no calia, que ho podia fer per mi mateixa.

El dilluns quan vaig anar a treballar ho vaig explicar a les meves companyes de Mútua i la notícia va córrer com un llamp. Em preguntaven:

Rosa, què dius que t’has comprat una parcel·la?

Sí, els deia, però pagant 24 lletres.

No vaig trigar que fos titllada de capitalista, d’una terratinent, mai millor dit perquè es donava el cas que a Terrassa hi havia famílies nouvingudes que tenien dificultats econòmiques per tenir un habitatge de 60 m2  i nosaltres per poder-los ajudar una mica dúiem a terme tasques sanitàries de voluntarietat, especialment al barri de Can Anglada.

Vivíem un moment de molt posicionament anti capitalista que per anar-hi en contra fèiem també  activitats culturals i manifestacions de caràcter polític, atès que estàvem a les darreres acaballes del règim franquista.

Dir que el mossèn Daura de la parròquia de can Anglada va ser el promotor d’un ventall d’ activitats per els obrers juvenils del barri amb extensió a d’altres llocs de la ciutat,  fèiem excursions, celebràvem misses a l’aire lliure, cantàvem i algunes vegades també algú treia un manifest per llegir a la concurrència, es deien unes paraules que quan les escoltaves  veies venir que allò s’acabaria amb punta, com deia el meu germà Francesc. No tardava  ni mitja hora que teníem les furgonetes dels grisos prop d’allà on érem, ens referim a la policia nacional i,  llavors cames ajudeu-nos a córrer.  A algunes de nosaltres  que els grisos van detenir, durant la democràcia van  ser líders polítics.

Existia també la (JOC) les ‘Joventuts Obres Catòliques’ amb la qual havia tingut relació com també vaig tenir contacte amb  la (JIC) ‘Joventuts Independents Catòliques’, que agrupava a  joves que majoritàriament residíem a la zona  centrica de la ciutat i alguns d’ell, més que obrers eren estudiants.

Diria que donat el meu temperament mogut i encuriosit en ocasions havia passat per ser una dona comunista i d’altres per una capitalista, curiós que és dons en una mateixa persona un  doble model social.

Doncs bé, tornant al tema, els meus companys més incrèduls van volen si era veritat la meva compra i van proposar anar a veure el terreny . Cinc de nosaltres ens  varen encabim dins el Seat 127,  l’excés de pes ,en aquell moment  no tenia cap importància per nosaltres.

Quan vaig  arribar a Marquet Paradís, així es deia la urbanització, vaig donar diverses voltes amb el cotxe pels diversos carrers de la urbanització i no identificava el lloc on tenia la parcel·la.

Ens van  vindré unes ganes intenses de riure, d’aquelles que quan ets jove se’t fa  impossible  frenar,  una de nosaltres va haver de baixar del cotxe i anar a un lloc que no la veiéssim.  Les rialles anàvem en augment fins i tot  jo també reia amb ganes, quan en el fons estava preocupada per no localitzar la parcel.la, a més estava per moments  a punt de perdre la meva de credibilitat.

Em deien:

Rosa, no ens diguis que no saps on tens la parcel·la !!

No, els responia, penso que era aquí.

Però com potser aquí, si això és un carrer?

Entre mi pensava, m’he volgut comprar un terreny per no haver de demanar avals i  a més sabia que no hem volia casar i, ara semblava que no tenia res.

Decidim anar a la caseta d’informació i preguntar. El venedor cerca entre el llistat de parcel·les i ens diu:

Ja sé el que ha succeït, han obert un carrer que agafa de ple la teva parcel·la. Anem que us l’ensenyaré.

En arribar parem el cotxe i observem una paret de terra altíssima com si fos tallada amb un ganivet.

El venedor diu: Era aquí.

Vaig exclamar : Hi ara que, no hi puc pujar !

No és clar, va dir. Com veus ha quedat colgada, però no et preocupis, que te’n oferiré una altra. Quedem per un dia i ho arreglem.

L’endemà a la Mútua la dita era :

La Rosa s’ha comprat un terreny que per poder-hi pujar s’ha de fer escalada o usar una escala de bombers.

Si a la primera parcel·la s’ havia de pujar amb grampons,  la segona  era necessari  anar-hi  amb un cotxe previst de reductora.  El venedor cantava les glòries dient-me  que la vista era fantàstica i que podia jugar amb el terreny perquè

en ser tant accidentat podia jugar amb ell.

Ja sabem el que sol succeir,  que si tens un terreny és gairebé obligat anar-hi a fer una paella, perquè des que no teníem la vinya del pare les paelles a l’aire lliure no eren tant freqüents:

Un dia agafarem la taula, les cadires, el butà, la paella, el sofregit, el brou, l´amanida, els postres, el vi i el cafè dins d’un termos, amb tot anàrem cap a Marquet Paradís  a fer la paella.

Sort de la corda que duia el meu germà al Land Rower perquè va ser  de molta utilitat a la hora de baixar a una petita esplanada la nostra  mare i la Júlia, la muller del meu germà Francesc.

Lletres pagades per canalització de l’aigua potable que arribava  fins el carrer a l’any 1978.  L’import del treball  l’any 1978 va costar  125.000 pessetes,  49.784 pessetes més que el terreny

La paella va sortir boníssima i la magnifica vista que teníem al davant  de la muntanya de Montserrat ens invitava a quedar-nos a dormir allà però no anàvem preparats i tampoc hagués estat del tot encertat.

Pagades les 75.216 pessetes de les 24 mensualitats i només dos anys desprès el 1978, vaig signar 15 lletres per valor de 5.000 pessetes cada una per pagar la canalització de l’aigua fins el carrer que va tenir un import total 125.000 pessetes . Curiós que la canalització de l’aigua tingues un cost aproximat d’unes 50.000 pessetes més elevat que el propi terreny.

El terreny va quedar allà i encara hi és tal com era de bon principi, si alguna vegada havia necessitat més recursos econòmics dels que disposava,  havia posar a la venda el terreny però, sense èxit. He fet netejar el sotabosc de la parcel·la tres vegades, la darrera aquest mes de gener del 2024 i és potser per aquest motiu que ara m’ha vingut bé explicar aquesta batalleta de persona gran, d’anys.