Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Viatge a Irlanda, el Solarium i el Theatre del Merlin Park Hospital

Un estiu del mes d’agost de l’any 1999 vam recórrer l’illa d’Irlanda la Maria del Carme i jo amb un cotxe de lloguer marca Ford matrícula 99-MH-4793 que, seguint els costums anglesos, duia el volant a la dreta i s’havia de circular per l’esquerra, tot al revés de nosaltres. Com a bones turistes, vàrem decidir que el diumenge dia 2 aniríem a l’illa de Mann amb un vaixell que sortia de Dublín.

Una vista de l’illa de Mann
Una vista de l’illa de Mann

Mapa d’Irlanda
La zona de l’illa per on caminàvem era pedregosa i les roques estaven revestides de molsa humida. Vaig relliscar i em vaig fracturar el canell de la mà esquerra. En principi pensava continuar l’excursió, però el dolor em va fer desistir del meu heroic propòsit.

Vàrem recular a una zona on hi havia algunes cases, on vam coincidir amb una parella de turistes. Curiosament, ell també havia relliscat i s’havia fet una luxació d’espatlla. Estava blanc com un paper de fumar. Si no hagués estat perquè no tenia les dues mans disponibles, potser hauria intentat fer-li la maniobra per col·locar novament l’articulació escapulohumeral a lloc, però abans s’havia de fer una radiografia i tampoc això era una cosa d’infermeres.

Ens van acompanyar a un consultori que van obrir perquè hi esperéssim que arribés una senyora de l’illa que també havia de ser evacuada. Vist el panorama de lesionats en terres celtes, ens vingué al cap la imatge de l’emblema dels irlandesos, el de les tres cames fora de lloc, que per a ells significa que caiguis com caiguis sempre et mantens dempeus.

Moneda irlandesa de l’any 1839 (Viquipèdia).

Cap a les tres de la tarda va venir la senyora acompanyada del seu fill. La seva patologia era un trastorn cognitiu propi de l’edat. Ens van traslladar a un petit aeroport on ens esperava una avioneta que, segons la imatge, duia la matrícula Aer Arann EI-BCE. Vaig sentir alegria d’anar en avió per la rapidesa del transport i perquè m’agrada. [1]

Aeroport de l’illa de Mann.

La pista d’enlairament semblava que l’haguessin tallat poc abans d’arribar al mar. Sort que el pilot devia tenir el terreny apamat, perquè va elevar l’avió just abans que el tren d’aterratge toqués l’aigua. Mentre agafava altitud, la llitera de la senyora va córrer per terra i s’aturà allà on jo tenia les cames. Per evitar-la les vaig aixecar i després em vaig eixarrancar amb una cama a cada costat de la llitera. La senyora cridava i movia els braços buscant algun suport, i de poc que se m’agafa al braç fracturat. Per evitar complicacions, vaig aixecar els braços de manera que el bo sostenia el lesionat i, amb aquesta peculiar i incòmoda postura vaig fer el viatge.

El noi de la luxació el vaig veure encara més pàl·lid que abans. Tenia por que no es desmaiés, però pensava que potser també ho faria jo, perquè la pressió que exercia l’avió quan volava feia que les lesions fossin més altament doloroses. La prova és que encara que no plorava, em va caure una llàgrima grossa de l’ull esquerre, reacció fisiològica mai experimentada anteriorment.

Possiblement vàrem aterrat al aeroport de Shannon  que desprès amb una ambulància ens van traslladar a un centre de salut. La senyora l’havien de deixar abans en un altre hospital. En entrar a la sala d’espera ens feu la impressió que estàvem en un cinema, perquè les persones seien en filera i de cara a una pantalla de televisió, tenien bosses i llaunes de refresc a les mans. Se’ls veia tranquils, amb molta tolerància a la llarga espera.

Una infermera em va atendre, va sol·licitar una radiografia, em va fer un embenat i em col·locà un cabestrell per recolzar el braç, cosa que vaig agrair. Ens van dir que esperéssim a la sala, dues hores més que menys. Per sort les maquines expenedores que hi havia a la sala ens van permetre sortir del dejuni de tot el dia.

Fet el diagnòstic de fractura de Colles,[2] amb una altra ambulància ens van traslladar a Galway, ciutat situada a l’oest de l’illa. Allà vaig ser ingressada al Merlin Park Regional Hospital, centre que abans havia estat un sanatori antituberculós.[3] El llit que vaig ocupar estava situat al Solarium, un recinte molt gran de configuració ovalada envoltat de finestres, lloc on es posaven els malalts del sanatori per prendre el sol, pero, a diferencia del de Aix-les-Bains -France- aquest era fix. Al Solarium només hi havia una altra persona, fet que feia una sensació especial.

Recinte del Merlin Park Regional Hospital, actualment rehabilitat (Viquipèdia).
Recinte del Merlin Park Regional Hospital, actualment rehabilitat (Viquipèdia).

 

A l’hospital amb el braç penjat amb una talla en un suport de resum (imatge M. del Carme Cabo)

Desconeixíem la situació geogràfica d’on ens trobàvem. La Maria del Carme, després que li vaig insistir força que no es quedés a la nit asseguda en una cadira, em va fer una fotografia, penso per donar testimoni d’on era per si desapareixia, i va avisar un taxi perquè la portés al bed & breakfast on estàvem allotjades.

Va arribar a la una passada de la nit i quan la família la va veure trasbalsada, li van oferir una copa de whisky. Ella sempre deia: “No vaig trobar estrany que m’oferissin un whisky a aquelles hores de la nit; el més estrany va ser que me’l prengués!”

Un dels ‘beds & breakfast’

 

 

 

 

 

 

 

 

El cotxe Ford de lloguer

Mentrestant jo pensava en el mag Merlí, el druida celta i per què estava en un lloc que duia el seu nom, que havia estat un sanatori de malalts portadors de bacils de Koch, que també em recordava l’Hospital del Tòrax de Terrassa i el llibre La muntanya màgica, de Thomas Mann.

L’endemà de bon matí un altre taxi la va portar on teníem el cotxe aparcat i va venir a l’hospital conduint-lo ella mateixa, en contra del que deia abans, que no es veia amb cor de conduir com ho feien els irlandesos.

Un metge, diria que era pakistanès, em va fer la història clínica. A causa del meu baix nivell d’anglès, a tot el que em preguntava li deia que sí. L’endemà al matí vingué una infermera a demanar-me una cosa que no entenia, fins que al final em va fer el gest que obrís la boca i vaig entendre que em demanava la dentadura. Segurament en preguntar-me si en portava, al metge li havia dit “yes”.

Poc després que hagués arribat la Maria del Carme, em van portar a un lloc on a l’entrada hi deia Theatre. Vaig experimentar desconcert, però la Maria del Carme em va dir que Theatre en anglès volia dir sala d’operacions. El metge que m’havia d’atendre va dir que em portaven al quiròfan perquè en el cas de no poder reduir la fractura de Colles, m’haurien d’operar.

Sota aquell focus quirúrgic no les tenia totes, però finalment el metge va aixecar el dit gros i en va fer “okay”, havia aconseguit reduir la fractura. Van usar una tècnica que als hospitals de Catalunya no havia vist fer mai. Més tard, parlant amb col·legues van dir que aquella tècnica tenia alguns avantatges però també riscos.

El fet de viatjar sempre ens aporta experiències noves, bé sigui en la vessant de coneixements com de vivències on sovint s’hi mouen sentiments més o menys intensos i també la de fer-nos adonar de la gran vàlua de l’amistat, que ens empeny a superar qualsevol ensurt que pugui aparèixer durant el viatge i també ens dona l’oportunitat de poder fer el mateix si cal.

Mentre escribia aquesta cronica he localitzat un bloc titulat. viajandoexisto que parla de Irlanda i pot ser interessant consultar-lo, en especial també per la qualitat de les imatges, tot que parla de l’any 2018, dinou anys desprès d’anar-hi nosaltres.

Notes

[1] Disposava del carnet de pilot privat que m’havia tret l’any 1978 al club aeronàutic de Sabadell-Terrassa http://www.rosammasana.com/?p=808.

[2] Va ser precisament un metge irlandès anatomista, Abraham Colles (1773-1843), qui el 1814 va descriure el desplaçament del segment distal del radi quan aquest s’havia fracturat.

[3] El sanatori antituberculós Merlin Park va ser l’últim que es va construir a Europa  l’any 1956. El penúltim va ser la Ciutat Sanatorial de Terrassa, l’any  1952.  Vegeu Masana, Rosa M. La Escuela de Enfermeria del Hospital del Tórax de Terrassa, 1976-1980. Datos históricos del Hospital, 1952-1986.

L’espectacular alzina del mas Cassà de Pals

evisant una memòria d’infermeria que havia fet l’any 1996 he localitzat una imatge i un esquema de l’alzina de mas Cassà i al moment he recordat aquests fets. Un dia va venir a la consulta Teodor Carreras i Ribas, conegut per Doro, i em va dir: “Una tarda m’hauries d’acompanyar perquè t’ensenyaria una alzina espectacular, i al mateix temps li podríem prendre mides. És grandiosa.” “Perfecte, m’agradarà veure-la”, li vaig dir. Vàrem concretar el dia que ens anava bé per trobar-nos. No vaig apuntar el dia de la trobada, però devia ser durant l’any 1996. Ens dirigírem al bosc de mas Cassà, ja que en Doro sabia bé com localitzar l’alzina, possiblement un Quercus ilex. Anàvem proveïts amb una cinta mètrica de paleta, paper i llapis.

En veure la configuració del tronc i aquell brancam vaig quedar impressionada, no recordava que mai hagués vist un arbre com aquell. En Doro em va dir: “Eh, què et sembla? Et deia la veritat o no? Aquesta alzina ha de tenir més de cent anys.” Vaig quedar meravellada de les seves dimensions. “Sota aquest brancam hi podríem fer un berenar amb cent persones, o potser més”, va afegir en Doro.

                                                                                                                                                                La espectacular alzina

En ser dues persones, vàrem poder mesurar amb facilitat el perímetre del tronc fent córrer la cinta a una alçària d’uns 1,50 metres des de terra. Vam veure que el tronc més tècnicament rep el nom de volt del canó, i aquest ens va donar la mida de 3,30 metres.

Vàrem mesurar també la capçada, o sigui, la distància des del tronc de l’arbre fins allà on acaben les branques, i ens va donar una mitjana de radis de 12,65 metres. Amb aquestes dues dades vàrem calcular el perímetre del brancam aplicant la fórmula de la circumferència, que és: 2 multiplicat per 3,14 (o sigui, π) i multiplicat pel radi (12,65), que ens va donar el resultat de 79,4 metres de perímetre de la brancada.

En no disposar del mesurador especial per a l’alçària dels arbres, no vàrem saber amb seguretat la mida, però pensàvem que devia fer uns vint metres. Sí que vàrem dibuixar les cinc principals branques perquè pensàvem que amb aquesta informació faríem una breu crònica sobre l’alzina per publicar-la a la revista Torre de les Hores de Pals. La finca on hi havia l’alzina poc temps després va ser adquirida per un veí.

Les cinc branques principal
Les cinc branques principal

Fitxa tècnica

Capçada (radi dels del tronc 12,65 m.

Perímetre del brancam 79,4 m.

Alçària, uns 20 metres

Un dia va venir en Doro a la consulta, però aquesta vegada no per visitar-se, només per dir-me: “Rosa, saps? L’alzina és morta!” “Què diu, Doro! No pot ser! Si estava ufanosa!”, vaig exclamar. “Sí noia, jo tampoc m’ho acabo de creure. Quan he vist que s’estava quedant seca, no em cabia al cap, no et pots imaginar la sensació que he tingut, quina pena!” “Però a veure, què li ha passat? Si estava sana…”, li vaig dir. En Doro respongué “sí, estava la mar de bé”, i com si volgués fer un esforç de resignació, va dir: “Sí, noia, ja ho veus les coses van amanides d’aquesta manera.”

Va sortir de la consulta afligit i jo també vaig restar afectada. És curiós que compartíssim la mateixa emoció per la pèrdua d’aquella centenària i magnifica alzina, que de segur devia haver superat una infinitat d’inclemències del temps i qui sap si de possibles accions humanes. En aquell moment només nosaltres podíem compartir el sentiment que experimentàvem, desconeixíem si altres persones havien tingut l’ocasió de contemplar aquella alzina i poder-los donar la notícia.

I com que les coses van amanides d’aquesta manera, que deia en Doro, no va passar gaire temps que un dia en arribar a la consulta em van comunicar que en Teodor havia mort. Dins de la meva constel·lació de percepcions que vaig experimentar en aquell moment hi eren implícits tant en Teodor Carreras com també una rebel·lia innata o desacord amb el fet que les coses vagin amanides d’aquesta manera.

Fitxa
Fitxa

 

Mides, T.Carreras i Rosa M. Masana

Una unitat d’esterilització a la ‘Torre’ de Torre Maria de la Bisbal d’Empordà

 

La Torre convertida en una unitat d'esterilització
La Torre convertida en una unitat d'esterilització

 

Finestres de la torre
Finestres de la torre

 

 

Per llegir l’article clicar  a :  una-unitat-de-esterilitzacio docx

Simon Pujol, el primer tipògraf de la Bisbal

 

Simon Pujol era fill de Salvador Pujol, natural d’Olot, i de Marianna Roure, de la Bisbal. Quan va néixer possiblement els seus pares habitaven a Girona, perquè va ser batejat a la Catedral el dia 11 de maig de l’any 1856.[1] Els seus avis materns eren Antoni Roure i Agnès Baxeres.

Mitjançant un anunci publicat l’any 1885 i del qual adjuntem una imatge, hem pogut saber que Simon regentava a la plaça de la Constitució, actualment plaça Major de la Bisbal, un magatzem de màquines de cosir Singer, aparells de rentar roba i altres accessoris de la llar.[2]

 

Publicat a Baix Empordà-El Eco Bisbalense del 18-10-1885 (ACBE)
Publicat a Baix Empordà-El Eco Bisbalense del 18-10-1885 (ACBE)

 

Qui sap si per omplir el buit que a la vila encara hi havia en qüestió de tipografia, Simon va decidir obrir-hi un establiment d’aquestes característiques, com també d’enquadernacions, tot i que d’aquesta darrera tècnica, com veurem, se n’ocupava E. Codolà. Respecte a aquest nou comerç se’n va fer ressò la premsa, en què consten dues adreces, una al carrer Ample, 9, i l’altra a Donzelles, 20. El gestor o corresponsal era Miquel Puig, persona que possiblement feia funcions administratives i comercials de l’empresa. Adjuntem un retall de diari on dona a conèixer els seus serveis.[3]

 

 

Rètol encara visible a la façana del carrer Ample, núm 9
Rètol encara visible a la façana del carrer Ample, núm 9

 

Tot cercant més informació sobre Simon, hem revisat les sèries de matrícula industrial custodiades a l’Arxiu Comarcal del Baix Empordà (ACBE) i hem vist que tenia el taller tipogràfic i  d’enquadernacions  al carrer Ample número 9;  havia estat donat d’alta l’any 1891 i havia funcionat fins a l’any 1895.[4]

En Simon patia una malaltia , motiu pel què va morir quan només tenia 37  anys. Obtingut el  certificat de  defunció,  hem sabut  que Simon va morir  el dia  18 de febrer de  1894  al seu propi domicili del carrer Ampla número 9 de la Bisbal.  La cerimònia de difunts es va celebrar a l’església de Santa Maria de la Bisbal i va ser enterrat al cementiri catolic de la mateixa ciutat. El diari El Distrito en va publicar l’esquela, en què consta que era solter i que tenia germans i nebots.

Xavier Xargay explica que habitualment anava a dinar a una fonda de la Bisbal que regentava Dolors Cané, vídua. També assenyala que Simon havia deixat l’establiment de tipografia a la Dolors.[5]

Publicat a El Palafrugellense del 13-8-1893. Arxiu Municipal de Palafrugell.
Publicat a El Palafrugellense del 13-8-1893. Arxiu Municipal de Palafrugell.

Amb tota seguretat, la cessió d’aquest patrimoni va ser formalitzat mitjançant un document notarial. La curiositat ens va portar a voler-ho esbrinar, però pel fet de desconèixer el nom del notari, la tasca va esdevenir gairebé inviable.

 

Esquela publicada a El Distrito el 25-2-1894 (AMP)
Esquela publicada a El Distrito el 25-2-1894 (AMP)

 

La continuïtat de l’activitat tipogràfica a la Bisbal

Revisats els documents de la matrícula industrial i de comerç, hem vist que el primer taller de tipografia que consta donat d’alta a la Bisbal és el de Simon Pujol. Eleuteri Codolà, que disposava d’una impremta manual i feia enquadernacions, tenia el taller al carrer dels Arcs i el negoci el va fer funcionar de l’any 1877 al 1910.

Codolà possiblement va tancar o traspassar la empresa, perquè a partir de l’any 1911 no el troben en la documentació i per primera vegada en la matrícula consta el nom de Joan Jovés conforme disposava d’una impremta manual que estava situada al carrer Pi i Margall. Enric Gispert de la Bisbal recorda que els Jovés tenien el taller d’impressió al carrer del col·legi de les monges, actual Coll i Veí, i al carrer Ample número 9, que coincideix amb l’adreça del tipògraf Simon Pujol. Solament hi tenien, remarca, els elements necessaris per dur a terme les gestions administratives.

Respecte al ram d’arts gràfiques, veiem que els establiments de la Bisbal que actualment estan en actiu mantenen una relació de parentesc amb els establiments esmentats, però aquest és un tema que deixem a estudi dels futurs cronistes.

 

Notes



[1] Dades obtingudes de Familysearch

[2] Anunci al Baix Empordà-El Eco Bisbalense del 18-10-1885. Arxiu Comarcal del Baix Empordà  (ACBE).

[3] Anunci a El Palafrugellense del 13-8-1893. Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP).

[4] Contribució de comerç i industrial de la Bisbal anys 1891, 1892 i 1893 (ACBE).

[5]  Xargay i Oliva, Xavier. Escriptors palafrugellencs. Quaderns de Palafrugell. Ajuntament de Palafrugell, 1999, p. 28.

Entrevista a Maria Rosa Ribas Poch

Maria Rosa Ribas
Maria Rosa Ribas

 

El passat mes de novembre va sortir d’impremta el llibre de la bisbalenca Maria Rosa Ribas titulat Les mares que ens han parit, tema adient per haver estat desenvolupat per una infermera que ha exercit durant diversos anys en el servei de planificació familiar d’un centre d’assistència primària.

El llibre tracta del paper que ha tingut la dona en la societat des de la prehistòria fins a l’actualitat, també de les dones que s’han dedicat a la medicina i de com han evolucionat els sistemes de control de la natalitat.

—Maria Rosa, pregunta obligada, com és que has escrit aquest llibre?

—Bé, treballant d’infermera en un Centre d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva de Mataró, vaig tenir curiositat d’investigar com s’entenia i com tenien cura de la fecunditat les dones en altres èpoques històriques. Vaig anar buscant informació i de tot el recull n’ha sortit ‘Les mares que ens han parit’.

—Fer una síntesi dels períodes històrics de la humanitat relacionats amb la fecundació et deu haver exigit molt temps de recerca.  

—La informació l’he anat recopilant durant anys i segueixo recopilant-ne ja que és un tema viu que no s’acaba mai. Cada dia, tant del passat com del present hi ha descobriments o interpretacions noves del que fins avui se sap. Els viatges m’han servit per acostar-me, a través de l’art, a altres èpoques i cultures. És emocionant veure un jaciment de fa 7.000 anys a Catalhujut (Turquia) on sembla, fins avui, que hi ha les primeres parets fetes pels homes i on s’ha trobat unes figures de dones assegudes en un tron, desprenent una autoritat que fa pensar si no era un matriarcat. També, al Museu Nacional de Bucarest vaig veure la figureta dels amants de Gumelnitsa (4.500 aC) i em va impressionar tenir-la tan a prop, com si viatgés al neolític. Aquestes i altres vivències han sigut molt gratificants.

Portada del llibre
Portada del llibre

 

—El teu llibre pot ser útil com a obra de consulta per a estudiosos del tema.

—A mi m’agradaria que arribés a les persones interessades per la història o bé que despertés aquest interès. He intentat ser rigorosa en la informació i exposar trets socials, culturals, dones i homes representatius de cada època històrica i que ens han deixat una herència cultural molt interessant.

—Has fet o tens previst fer presentacions del llibre?

—Fins avui n’he fet quatre: dues a Mataró, una a Vilassar de Mar i una altra a Barcelona. En totes hi ha hagut molta participació i debat sobre el tema de la dona, dels canvis en l’estructura familiar i del fet de tenir o no tenir fills.

—Com a procés evolutiu i en relació amb altres cultures anteriors, comentes que actualment la tècnica és el nostre ritual. Consideres que la tècnica pot arribar a suplantar la funció reproductiva i maternal de la dona?

—La tècnica només pot substituir la part tècnica, valgui la redundància, de la funció reproductiva i maternal. No podrà mai substituir la part intangible que acompanya el fet de tenir un fill i de tenir-ne cura. L’emoció, l’estimació, les pors, la preocupació… la base de la relació amb els fills no ho podrà aportar mai una màquina, neixi el fill de la forma que neixi.

—Personalment em fa molta angúnia el fet que es vulgui implantar la maternitat subrogada.  

—La maternitat subrogada és una possibilitat que ofereix la tècnica i que genera molt debat ètic en la societat. Respecto les persones que hi estan d’acord, però jo m’hi posiciono en contra perquè ho veig com una mercantilització del cos de la dona en un grau molt profund.  

—Abans d’acabar l’entrevista, t’he de dir que he trobat molt interessants les il·lustracions de Nèstor Salas; tenen un punt humorístic.

—A mi, aquestes il·lustracions del Nèstor m’agraden molt, perquè són iròniques i subtils.

—Bé, Maria Rosa, moltes felicitats per aquesta obra històrica que ens poses a l’abast.