Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
Le pedimos si nos podía ofrecer el Power Point de una de las clases formativas que había impartido, conocíamos su contenido que vimos era muy didáctico. Con su permiso lo adjuntamos en esta página i el enlace que nos remite a la entrevista.
Fa uns tres anys van arribar a casa dos gats de carrer, un d’ells m’havien dit que dormia a la porta de casa i l’altre va venir al darrera seu sense saber d’on havia sortit.
La Núria, unade les meves veïnes coneixia a en Garfi o al Marrau com ella li deia i també a la Gilda, encara que ella llavors no tenia cap nom.
La Núria molt amant dels gats i de tots els animals es va cuidar d’alimentar-los durant la llarga temporada que van fer vida al carrer i encara ho fa portant-los alguna llaminadura. Un dia va explicar que en Garfi vivia a casa d’ una altre veina també de nom Núria i que l’havia dit que tenia uns vuit anys i que el fet que estés al carrer era degut que havien adoptar a un gos i aquest va fer fora de casa al Garfi, tot que en Garfi havia estat el primer de viure en aquella casa.
La Gilda era una gata bastant jove, però només es deixava tocar quan ella volia, l’agradava pujar als arbres i recórrer teulats, tenia un caminar pausat, de no tenir presa i sempre duia la cua enlaire, te l’havies de mirar per força, d’aquí que li possesim el nom de Gilda.
Degut que els gats estaven habituats al carrer, vaig encarregar al ferrer fer una gatera a la porta del garatge, element que els permetia entrar i sortir quan ells volessin, tot que deseguida es van habituar estar-se bastant de temps a dins a casa i especialment al pati on hi prenien el sol.
La nit del divendres dia 29 d’octubre els hi vaig donar el menjar de la nit, en Marrau va quedar-se a casa però, la Gilda va sortit al carrer, passats uns minuts la Carmen, la veïna de l’altre costat va trucar a la porta dient que la Gilda estava estirada al mig del carrer .
La Gilda esmolant-se les ongles
Vaig baixar corrents i vaig veure que la Gilda estava morta, terrible! no m’ho podia creure feia res que l’havia acariciat mentre menjava. Vàrem pensar que havia estat un cotxe que l’havia atropellat però no tenia sang enlloc, la vaig estar observan una estona sense tocar-la del lloc, volia creure que només estava estabornina però, no, era evident que la vida havia fugit del seu cos.
Vaig agrair a la Núria protectora que m’hagués donat soport i entrat a la Gilda a casa en aquell moment d’impacte emocional, perquè tot que soc una dona amb anys d’experiencia de vida, en aquell moment no sabia que fer.
En Garfi aquella nit es va amagar dins d’un armari i jo no podia dormir, no se com va ser que em vingué la idea de preguntar-li al Rei dels felins, sense saber si existien , que em digués on era la ànima de la meva estimada Gilda.
M’aparegué una imatge borrosa que configurava la cara d’un esplendit lleó d’una gran cabellera i nas amplíssim. No deia res i jo tampoc li feia cap pregunta, vaig interpretar que ens havíem de comunicar per telepatia i jo no en soc gaire experta, la imatge va desaparèixer.
Les lletres de la samarreta
L’endemà vaig rentar la roba amb que havia abrigar el cos de la Gilda quan estava morta, era un retall de samarreta que usada pel seu jas, abans no em fixava amb les lletres que duia aquell troç de roba però, al recollir-la del estenedor m’adono que estava escrit: Una I i al costat un cor i a continuació el nom HUGS.
Com a fet gairebe impensable feia poc que havia vist la imatge d’un antic vaixell espanyol que duia una bandera amb una H i a sobre d’ella una corona, em van explicar que la dir H volia dir Regne o sigui Corona del Regne d’Espanya.
Doncs bé, com són les coses, de seguida de veure la samarreta vaig llegir: T’estimo molt. El Regne (H) Unit amb Gilda Sempre. Serà que el Regne dels felins em comunicava que la Gilda estava unida amb ells? No ho se.
Baixant del arbre
No vaig tardar gens amb fer-me d’altres preguntes que no cal explicar, però una cosa sí que restava clara, que els animals són molt semblants a nosaltres i que de vegades fan coses dignes d’admirar, per exemple, no jutgen, mostren estima, no són rancuniosos encara que recorden si algú els ha maltractat i el que fant és fugir. Hem de valorar l’esforç que alguns han de fer per adaptar-s’he al taranna dels seus amos.
Sigui com sigui, dir que aquesta correlació d’esdeveniments i volent buscar una explicació als fets, penso que d’alguna manera la Gilda fos a on fos va tenir accès en mostrar als que encara estem aquí, un seu darrer acte amoròs que tant la caracteritzava.
Penso que al barri va desaparèixer i per expresar-ho en termes mecanicistes, potser més entendibles, una pila orgànica fotovoltaica dispensadora de benestar per les persones que reservesin un temps per mirar a la Gilda.
Un altre fet que dubtava en explicar-lo, va succeï aquella nit quan la Gilda va sortir al carrer, d’immediat vaig rebre un Whattssap de la Marisa, una amiga que ens comuniquen de bastantant en tant en tant, el missatge el vaig captar com a molt contundent , sec , com un crit d’ esglai que preguntava: Rosa, estas bé ? Li vaig respondre que sí, que estava molt bé ! La Marisa mai m’havia escrit només per fer-me una pregunta i sense res més. Passats cinc minuts de rebre aquesta correu estava plorant molt desconsoladament.
La pregunta que em vaig fer sobre aquest fet va ser: S’haguès pogut donar la circunstància que la meva persona havia de sofrir un ensurt irreversible, com posem que m’haguès caigut una teula trencada al cap a causa de la pedregada que va afectar a casa a La Bisbal ? i que la amorosa Gilda, s’avinguès a sacrificar-se en el meu lloc ? No ho sé, però el fet de pensar-hi m’entendreix de quina manera !
Dormint amb els ulls tapats
Ahir dia 6 de desembre del 2022 vaig veure a la presentació d’un vídeo la cara d’ un lleó que era semblant al que vaig veure el dia que mentalment preguntava al Rei del felins a on era la alma de la Gilda, era curiòs també que el vídeo portés el nom ¿ Podemos comunicarnos telepáticamente con los animales?
La imatge que presentem del lleó, per a mi, és espectacular, està signada però no llegim bé el nom de l’autor amb tot li agraim que sense permís l’ haguem incorporat en aquest mitjà. També mostrar el nostra agraiment al autot del vídeo ‘Misterios Ocultos’ per haver-nos compartit un tema d’alta sensibilitat com és el de la comunicació amb els animals.
L’any 1980 vaig assistir a un taller de tècniques d’anàlisi transaccional útil per al coneixement d’una mateixa i també per a la docència en infermeria.
Els professors del curs ens van comentar que quan acabessin el nostre taller anirien a Bèlgica per fer un seminari titulat Les altres vides. La curiositat va ser gran entre nosaltres i l’endemà vam demanar-los si ens en podien fer una pràctica.
Estirats a terra, acompanyats de música i força relaxats, els professors ens van fer el que en deien sondatges. La tècnica consistia a imaginar que ens elevàvem cap a l’espai veient que la terra donava voltes, després d’una estona tornàvem a baixar i el primer que havíem de mirar eren els peus al tocar el terra i tot seguit el cos per saber si érem una dona o un home.
Una vegada sortits d’aquell estat espacial, els professors van dir-nos que expliquéssim la nostra experiència. La majoria de nosaltres vam considerar que havia estat satisfactòria, excepte una noia que es va veure com a un guerrer prehistòric que havia de manar executar a unes persones però, sentia que no ho podia fer.
Ens van demanar si trobàvem bé que treballessin per resoldre aquell estat d’angoixa de la nostra companya. Val a dir que veure com van desenvolupar aquella teràpia va ser una experiència que sempre he recordat.
Respecte als meus sondatges, en tocar de peus a terra la sorpresa va ser veure que duia espardenyes de pagès bastant plenes de terra i les meves cames eren molsudes i amb presència de pells de descamació. Era una dona bastant madura i vestia de negre amb un mocador al cap, el clima era molt agradable i em vaig imaginar que estàvem a la província de Tarragona, en una vinya on els ceps tenien un verd exuberant, a pocs metres hi havia el meu marit treballant i al fons una casa de pagès que vaig pensar era la nostra. En aquell moment sentia una gran calma i també satisfacció, curiosament provocada pel fet de saber que tenia la feina feta.
En el segon sondatge, i aquest és el que em porta a explicar-lo, duia unes sabates blanques impecables i anava vestida de comunió, sortia d’una casa en què les escales donaven a un pati o entrada interior i hi havia un test de fulles verdes que reben el nom d’aspidistra.
Foto actual del pati d'una de les cases Vayreda amb la planta d'aspidistra afegida perquè actualment no hi és
Caminava agafada de les mans dels qui suposava eren els meus pares per un carrer de llambordes i en aquell moment tocaven les campanes. En aquesta situació no tenia cap sensació anímica, només sabia que anava a fer la primera comunió.
Si bé no havia pensat mai més en aquells exercicis, passats bastants anys i un dia que vaig anar a Girona i baixava pel carrer de la Força, em vaig aturar a l’entrada d’una casa que tenia una gran portalada feta de dovelles.
Immediatament em va venir la imatge d’aquella visió de l’esmentat exercici sobre les altres vides. No m’ho podia creure! Era tot igual, fins i tot el test d’aspidistra; només mancaven els meus pares i el so de les campanes.
El que no coincidia era que per anar a l’església anéssim carrer de la Força avall, ja que la catedral era en sentit contrari. Dies més tard vaig pensar que potser anàvem al temple expiatori del Sagrat Cor, que està situat al carrer Albereda.
Actualment aquestes dues cases, de configuració semblant, del carrer de la Força tenen els números 13 i 15 i ens centra la nostra atenció les portalades fetes de grans dovelles. Una d’aquestes cases disposa d’una doble entrada que no deixa veure l’interior i l’altra es preserva igual com devia ser en principi. Al defora hi ha una placa que diu allà hi nasqué Joaquim Vayreda i Vila (1843-1894) pintor, fundador de l’escola d’Olot.
Passa sovint que quant busquem informació sobre algun tema en localitzem un altre que ens motiva a indagar-lo, això ens va succeir amb la Àngela Graupera Geli, una infermera que havia donat conferencies a Palafrugell i a d’altres viles del Baix Empordà enmarcades el tema de no a la guerra. La Àngela tenia l’autoritat amb parlar d’aquesta questió perquè tenia la experiencia d’haver viscut en persona el sofriment humà generat per la Primera Guerra Mundial.
Degut que el cognom Graupera és bastant freqüent a Girona i també perquè havia donar conferéncies a Palafrugell, vàrem pensar que era filla d’aquesta vila, però no, hem sabut que va nèixer a Barcelona, tot que es coneixen pots detalls de la seva vida. Si que sabem que l’agradava escriure i va aconseguir fer un bon treball literari i en un moment no massa llunyà a que esclatés la Guerra Civil Espanyola.
El diari Ara del dia 30 de setembre de l’any 1933 comunicava que al Centre Fraternal de Palafrugell s’havia de fer un acte pacifista organitzat pel Comitè Català contra la guerra i en ell hi havien de participar : Albert Carsí, Pere Geli, Àngela Graupera i Bertrán de Quintana que era el president del Comite Català contra la guerra i regidor d’Esquerra Republicana de l’Ajuntament de Barcelona.
D’actes similars se’n vàren fer a Sant Feliu de Guíxols, Palamós, Calonge, Begur i La Bisbal, la premsa també informava que estava previst fer-ne un a Torroella de Montgrí i a la vegada opinava que les esmentades conferencies habien fomentat una bona adhesió a la causa que les movia.
A Sant Feliu de Guíxols una conferencia es va fer el dia 19 de juny del 1933 en el Saló Novetats on hi va assistit també Àngel Pestaña (L’autonomista , 27-6-1933). A La Bisbal la concentració es va fer el dia 2 de juliol al saló d’espectacles de l’Ateneu Pi i Margall i va estar presidit per Bonaventura Casedevall acompanyat d’un un bon nombre de forçes polítiques. (L’Autonomista, 3-7-1933). El mateix diari del dia 11 de juliol del 1934 feia saber que a Barcelona s’havia constituit la delegació catalana del Comite Femení Internacional contra la Guerra i el Feixisme i donava els noms de les dones implicades, entre elles hi havia la Àngela.
Degut a un acte que s’havia de fer a Lleida que finalment va ser anulat hem sabut que la Àngela se l’ anomenava com a la coneguda propagantista llibertària.
Més endavat el mateix diari Ara del dia 7 de juliol del 1933 informava que Àngela Graupera havia participar novament a un altre acte pacifista al Centre Fraternal de Palafrugell i esmentava que les seves paraules relacionades amb els fets viscuts per ella mateixa van commoure l’auditor i va ser sorollosament aplaudida.
Es diu que Àngela s’havia allistar a la Creu Roja per atendre ferits de guerra i que havia estat a Nis, Servia i també a Melilla, mentre feia d’infermera acomplia també les funcions de corresponsal de guerra, essent la primera dona espanyola en desenvolupar aquesta tasca. Com a escriptora va obtenir força èxit la obra titulada. ‘El gran crimen. Lo que yo he visto en la guerra’
Per saber quelcom més de la Àngela com a infermera vàrem sol·licitar informació al Centre d’Informació de la Creu Roja però, dissortadament no disposen de registres d’ella, sí que molt amablement ens vàren lliurar alguns enllaços d’ articles amb els que podem conèixer diversos aspectes de la seva activitat, gest que els vàrem agrair i hem afegit aquest material a notes junt amb un treball més recent de Desirée Oñate i Xavier Pla.
Un dels lemes de la Àngela va ser : “Amad vuestra bandera, pero amad más la bandera de la Humanidad”
Dues portades de diferents edicions del seu llibre
De fet és poc freqüent que una persona nascuda a finals del segle XIX reuneixi quatre atribucions personals com les de la Àngela lque eren: infermera, corresponsal de guerra, escriptora i oradora. Comentar que ens ha provocat una certa estranyesa el fent que no s’hagin publicat imatges d’ella i que desconeguem la causa de la seva mort, algú ha escrit que va desapareixer.
El llibre de Àngela titulat ‘El gran crimen. Lo que yo he visto en la guerra’ va ser comentat per Desirée Ortega i Jose M. Reyes a la llibreria Altell de Banyoles el mes de maig del 2019 fet que ens mostra que es un tema que continua essent d’interès. (El Punt, Comarques gironines, 30-5-2019)
Si els fets esmentats ens suggereix alguna cosa és que la decició belicista sembla que sovint està prevista, estudiada i pactada, però per fer-la possible és necessari que la societat estigui dividida per blocs ideologics, d’altre manera una guerra civil no seria possible i l’experiencia ha demostrat que si bé alguna cosa es regenera sorgeix altre forma no esperada de constricció.
