Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
El doctor Pompeo Pascual Coris -en Peio- per algunes amistats, hi vaig treballar d’infermera al dispensari municipal de
El Dr. Pascual a terrat de casa dels seus pares a Llagostera( Imatge Rosa M. Masana)
Llagostera junt també amb el doctor Carlos Soto Blanco, metge titular de la vila del cos d’ Assistencia Pública Domiciliaria (APD). En aquesta població hi vaig estar des de l’any 1989 fins el 1991, veure l’ índex de les Memòries d’infermeria de Llagostera.
El consultori era un edifici que havia estat inaugurat de feia poc i era situat a una zona separada del centre. La distribució de les consultes era lineal de manera que la infermera ocupava la consulta del mig que es comunicava amb cada una del dos metges, era un sistema funcional pràctic per treballar.
Rosa M. al balcó del Casino de Llagostera (Imatge Dr. P.Pascual)
La demanda assistència sanitària era important degut que Llagostera en aquell moment disposava de més de 5.000 habitants empadronats i nosaltres com a sanitaris desenvolupavem, a més del treball fet al dispensari, ateniem als pacients enllitats o bé amb dificultats de locomoció al seu propi domicili i també ateníem les emergències que es poguessin generar al llarg de les 24 hores del dia, els malalts en situació de gravetat amb l’ambulància eren traslladats al hospital Trueta de Girona.
Abans d’iniciar la consulta o desprès, a més de comentar quelcom referent als pacients amb el doctor Pascual, sempre demanava allargar la conversar que sovint estava relacionada amb l’art i , de vegades l’havia de recordar que tenia diversos domicilis a fer i se’n feia tard.
Tenia la facilitat de fer dues coses a la vegada, parlar i dibuixar, dibuixos que podia fer a qualsevol dels papers que tenia a l’abast, alguns duien encapçalat el seu nom, especialitat i domicili, una vegada fets me’ls regalava, en tenia molts de guardat tots que també n’havia regalat a algunes amistats.
Podria explicar diverses coses i anècdotes viscudes amb el doctor Pascual però, ara només volia comentar que m’han sortit de dins una carpeta de l’estanteria de dalt de tot un seguit de dibuixos que m’havia regalat, tots fets espontanis i en un moment a la mateixa consulta i també els el ‘Reglamento de la sociedad Casino llagosterense, 1929. De les imatges parlem de fa 34 anys.
Va exercir de metge a Llagostera des de l’any 1963 fins l’any 1999 que es va jubilar, estava casat amb Maria Grifé amb qui va tenir sis fills, a més de la seva dedicació al dibuix , també havia fet poesia, activitats de caràcter social i era col.leccionista.
Portada del vídeo
La troballa del seus dibuixos, sabia que els tenia però feia molts anys que no me’ls havia mirat i ara m’han fet pensat amb quina sortida els hi podria donar, estaria bé que algú els pogués seguir preservant perquè encara que els segueixo guardant, els anys passen.
Per aquest motiu he pensat fer-ne una breu presentació filmada d’una part d’aquesta seva producció artística i adjuntar-la en aquesta pàgina.
Comentar també un fet curiós que va succeïr el día 9 de febrer del 2023, buscava informació a internet sobre el doctor Pascual i casualment va apareixer una noticia dient que la família Pascual-Gifre l’any 2011 havia donat tres plànols corresponents a les mines de sal de Cardona al Arxiu Històric de la ciutat.
La sincronització d’aquest fet el podem trobar amb que fa temps vaig escriure una crónica que tracta de la nostra experiència de l’estada a les mines de sal de Cardona, en concret al Forat Micó de jove m’hi havia introduït junt amb el grup espeleològic del Centre Excursionista de Terrassa al que pertanyia. Ha estat una simpàtica coincidència. Veure Forat Micó. Cardona
11-2-2023
Presentat a Batik/graphic. Arte Fiera' 88- BolognaDibuix Dr. P. Pascual ,tamany 20x30 cm. Obsequi a MasanaSomni, 20x30 cm. Peio Pascual. Obsequi a Masana
Durant el temps que vaig exercir d’infermera al municipi de Llagostera vaig escriure tres memòries que inclouen dades de les activitats realitzades al dispensari municipal, el nombre d’atencions a pacients a domicili i les atencions urgents. En aquests balanços hi vam incorporar també algunes dades administratives i de coneixements generals del municipi, memòries que van ser elaborades amb la clàssica màquina d’escriure —encara eren poc disponibles els ordinadors— i hi vam incloure també diverses fotografies.
En aquell moment els dos metges Pompeu Pascual Coris i Carlos Soto tenien consulta diària al matí de dilluns a divendres i dos caps de setmana al mes es lliuraven mutuament de la feina i personalment de dilluns a diumenge excepte dos dissabtes i dos diumenges al mes, quan em cobria la infermera i llevadora Maria Salip. La infermera també anava una hora o més al vespre a la consulta per atendre les persones que no podien venir al mati.
La resta d’hores del dia i de la nit metges i infermera havien d’estar localitzables per si hi havia alguna urgència i sovint qui ens venia a avisar era la policia municipal, prèviament avisats pel pacient. Teníem assignada una població de 5.288 persones empadronades.
Els centres d’assistència primària encara van tardar a posar-se en funcionament i quan aquests es van obrir es van crear tres equips de torns de treball de vuit hores cada un que donaven cobertura assistencials les 24 hores.
La plaça que ocupava rebia el nom d’infermera d’assistència pública domiciliaria (APD) en qualitat d’interina i la gestió d’aquests professionals es duia a terme mitjançant la delegació de Sanitat de Girona, ubicada al carrer del Sol núm. 15. Els responsables dels metges i de les infermeres eren el doctor Pompeu Pascual Busquets i la infermera Joaquima Ribot, respectivament.
Possiblement aquestes esmentades memòries contenen algunes informacions que podrien ser útils per als estudiosos de la professió infermera. De moment us presentem amb imatges la portada de la memòria i el sumari de continguts.
Portada i sumari de la Memòria d’infermeria de l’any 1989 (57 pàgines)
Portada i índex de la Memòria de l'any 1989D’esquerra a dreta Josefa Sánchez, Francisca D. Ruano, alumnes de l’Escola d’Infermeria de Santa Madrona de Barcelona, Dr. Pompeu Pasqual; Rosa M. Masana, infermera, i M. Yolanda Cubero, alumna.
Portada i sumari de la Memòria d’infermeria de l’any 1990 (72 pàgines)
Portada i sumari de la Memòria d’infermeria de l’any 1991 (126 pàgines)
Portada i índex de la Memòria de l'any 1991De esquerra a dreta Dr, Pompeu Pascual, Dr. Soto, Rosa M. Masana infermera , Maontserrat Marco, administrativa i al davant dues alumnes.
A Catalunya l’any 1991 hi havia diversos professionals d’infermeria que ocupaven una plaça d’infermeria d’APD en situació d’interins, l’inconvenient era que no se’ls reconeixien els anys treballats a l’administració ni la carrera professional, formada per les especialitats, els cursos oficials de formació continuada i les participacions o assistència a jornades i congressos.
Va ser l’any 1991 quan es va convocar unes oposicions restringides per a infermeres/rs d’APD. Em vaig presentar als exàmens i la sorpresa va ser rebre un no apta. En saber que els exàmens en general havien estat aprovats només amb un 4,5 vaig pensar que era impossible que no hagués aconseguit aquesta nota i que possiblement es tractava d’un error, encara més vaig sospitar en saber que era l’única infermera suspesa de la província de Girona.
Vaig sol·licitar una revisió de l’examen, i quan me’l van ensenyar estava intacte, no hi havia res assenyalat amb vermell que pogués indicar un possible error conceptual en cap dels vuit folis que havia escrit. La persona que em va atendre molt amablement em va acompanyar al despatx de la persona que havia fet la correcció dels exàmens, que en veure’m va exclamar sorpresa: “Què hi fas tu, aquí?” No em va donar cap argument del suspens i personalment tampoc li vaig preguntar res més.
Respecte a aquest episodi volia dir que vaig estar agraïda al senyor Narcís Casas Masgrau (e.p.d.), batlle de Llagostera, per les paraules tan amables que em va dedicar a l’acomiadar-me de la vila. Va dir-me que valorava la meva tasca professional i les activitats de caràcter social que havia desenvolupat al municipi i a la vegada també perquè, com em va assegurar, s’havia interessat pel meu suspens, era coneixedor del que havia succeït, però tot i el meu interès que me’n donés més detalls, digué que no m’ho podia dir. Ho vaig respectar.
Les conseqüències laborals d’aquest fet van ser importants, perquè a més de canviar de domicili i de població dues vegades, des del 1987 fins al 2008 vaig exercir en condició d’infermera d’APD interina, deixant de rebre la retribució dels triennis treballats i la bonificació per la carrera professional de què es disposa havent fet quatre especialitats, a més de diversos cursos oficials. Més d’una vegada vaig presentar la meva nòmina a alguna companya de feina perquè deia que no podia ser que cobrés un 30% menys que ella, amb menys especialitats i menys anys de treball.
Actualment, aquests fets els considero aigua passada, encara que el fet d’explicar-los actua d’alliberament, ajuda a tancar el tema i a la vegada permet fer una retrospectiva reflexió que en el meu cas m’ha fet arribar a la següent conclusió: si veus obrir una comporta de pressió d’aigua, no hi vulguis interferir, deixa-la que segueixi el seu camí; d’altra manera pots ser arrossegada.
Fa anys, per complementar un text per ser publicat a la Revista de Palafrugell vaig haver d’anar dues vegades a parlar amb el senyor Antoni Petit, vivia a una casa que estava al davant de l’antic Hospital de Palafrugell.
Les converses que portavem fora del tema principal sempre vàren ser molt instructives i amenes doncs l’ Antoni era un gran coneixedor de les teories d’Einstein i de la ciència de la astronomica. Es feia escoltar.
Explicava com l’univers s’arrugava i algunes de les coses que deia no les entenia prou bé, però d’altres em ressonaven força, potser degut que de joveneta m’havia interessat per temes divulgatius de la ciencia i en disposo d’alguns llibres. [1]
Recordo que en una d’aquelles converses Antoni va fer una afirmació que em va sorprendre del tot i vaig atrevir-me a considerar que s’havia equivocat, va dir: Estem condemnats a viure a la terra, no en podem sortir.
De seguida vaig pensar i l’ Apolo 11 de l’anada a la Lluna, tot que no hi hem tornat més i també del que es diu respecte a fer viatjes a Mart i dels plats voladors que arriven d’altres terres.
Un parell d'imatge dels apunts que em va lliurar
Tot i la meva incredulitat la opinió de l’Antoni sempre l’he tingut present, més endavant vaig pensar que potser s’havia referit que la causa era deguda als efectes dels cinturons de Van Allen, o energies electromagnètiques que actuen a la bòveda celest. Qui sap, per que ell no ho va dir.
He fet aquest comentari perquè darrerament mentre endreçava alguns documents he localitzat un treball de feia anys que l’ Antoni m’el havia regalat, es titulava: Einstein, pare de la teoria relativista, consta de 20 folis i conté diversos gràfics de caràcter tècnic i diguem que la seva lectura no és fàcil, en especial si no en ets experta. També em va donar un altre article titulat: Astronomia. que es pot llegir a: Aquesta estranya Matèria.[3]
Ara en tenir a mans un d’aquells treballs de l’Antoni que amb tant de goix m’els havia ofert, m’he desdit de portar els folis a reciclar junt amb els altres papers d’anotacions.
Mitjançant Facebook, ens hem assebentat que Antoni havia estudiar enginyeria i matemàtiques a la Universitat de Barcelona i que també havia treballat en qualitat de cap d’operacions a l’empresa la Maquinista Terrestre i Marítima S.A.
(publicat 6-2-2023)
Notes
[1] Un dels llibre que deiem és de Alice A. Bailey, ‘La conciencia del átomo’. Editorial Kier S.A. segona edició 1967.
[2] Potser siguin les bandes de Van Allen que no poguem sortir de la terra però, també es diu que existeixen d’altres maneres de fer-ho, actualment m’inclino més en pensar amb aquesta hipòtesi.
[3] Petit i Deulofeu, Antoni. Astronomia. Aquesta estranya Matèria. Butll. Centre d’Est. Natura BN, VIII (3): 285 303. Sta. Coloma de Gramenet, 2011
Aquesta breu crònica relacionada amb la tasca professional que van desenvolupar Maria Llobet i Pilar Argelés a Mútua de Terrassa com a caps d’infermeria, ha estat inspirada perquè al visitar el web del Col·legi d’Infermeres de Barcelona les hi he vist representades com a referents de la infermeria i també que vaig tenir la sort de treballar i aprendre d’elles durant la meva etapa a Mútua de Terrassa. He pensat que podria recordar quelcom del seu treball professional que van desenvolupar a Mútua.
De Maria Llobet i Pilar Argelés com a caps d’infermeria n’he conegut les biografies que els havia fet Roser Valls[1] i Paola Galvany[2] respectivament, per aquest motiu només explicarem quelcom del que recordo del seu treball i tarannà.
Maria Llobet Furró (1961-1967)
La senyoreta Llobet (1921-1996) va iniciar els seus serveis a Mútua de Terrassa l’any 1961, era una persona de caràcter i segura de si mateixa, sovint transmetia a les infermeres els seus valors ètics i morals i com aquests s’havien d’aplicar als malalts respectant la seva intimitat. Sabia en tot moment què era el més correcte i es mostrava exigent amb les tasques que havien de desenvolupar les infermeres i auxiliars de clínica.
Ens demanava que mostréssim una bona presència personal amb l’uniforme, que incloïa el calçat adequat, els cabells recollits, la còfia i les ungles polides i sense laca i el més important, una actitud de respecte i de consideració envers el malalt, adreçant-nos a ell pel seu nom i a la vegada explicant-li el que li havíem de fer.
Considerant que els metges rebien el tracte de doctors, Llobet va establir que tant els metges com entre nosaltres havíem de rebre el tracte de senyoreta, senyora o senyor segons la condició, seguit del cognom. Quan em tractava de “senyoreta Masana” em feia sentir molta consideració.
És adient esmentar el que deia una infermera teòrica de les atencions en infermeria, Rosette Poletti, segons la qual les infermeres havien de ‘savoir faire et savoir être’, o sigui, “saber fer i saber estar”, un concepte que s’adapta del tot al tarannà que ens exigia Llobet.
Aquest “saber fer”evidentment venia donat pels coneixements i les habilitats professionals adquirides mitjançant l’estudi i les hores d’assistència dedicades a l’atenció dels malalts, i el “saber estar” era aquella manera de ser innata basada en l’empatia, encara que era una actitud que podia ser apresa sobretot amb la forma de manifestar-nos en circumstàncies molt especials.[3]
A més de procurar que adaptéssim una bona actitud personal envers el malalt, Maria Llobet va dur a terme diverses tasques organitzatives dels serveis d’infermeria, fins i tot no dubtava a ensenyar directament com fer una tasca d’infermeria que desconeixíem.
Material sanitari de l’època amb bombones de gases i mànecs amb fulles de bisturí d’un sol cos.
Va perfeccionar i donar valor a la correcta neteja i esterilització del material sanitari i quirúrgic, va renovar algunes qüestions administratives, va implementar protocols d’actuació infermera, va posar en funcionament un arxiu de radiografies quan fins llavors era impossible trobar cap radiografia feta un any enrere. Per a aquesta tasca administrativa que ella mateixa encapçalava, em va demanar col·laborar fora de l’horari laboral.
Quant a activitats extrahospitalàries va dur a terme diverses gestions que requerien traslladar-se a Madrid, bé fos per sol·licitar directament millores per al col·lectiu d’infermeria, per a aspectes acadèmics i d’organització col·legial. En una ocasió, juntament amb d’altres vam anar a Madrid per fer una petició relacionada amb la situació acadèmica de les infermeres i la necessitat d’equiparació amb les nostres col·legues europees.
Com hem esmentat tenia un ampli concepte de moral i d’equitat social, i arran d’això recordo un fet. Un dia em va mostrar a la pràctica dos models d’atenció sanitària que rebien uns malalts amb la mateixa patologia. Observada la situació, em va preguntar: “Senyoreta Masana, vostè considera que això que ha vist és just?” “Evidentment que no ho és”, li vaig respondre. Desconec, encara que ens ho podem imaginar, si la seva actitud humanista i de no discriminació va ser per a ella motiu de friccions durant el seu exercici professional.
Imatge de l’anada a la Dirección General de Sanidad a Madrid, 7-4-1977. Maria Llobet a primer terne a l'esquerra
Quan l’any 1967 va donar per acabada la seva etapa professional a Mútua de Terrassa va continuar exercint també com a cap d’infermeria en dos reconeguts centres hospitalaris de Barcelona. Va impartir també l’assignatura de moral professional a l’escola d’ATS de l’Hospital del Tòrax de Terrassa.
Pilar Argelés Massó (1967-1983)
Quan Pilar Argelés es va incorporar a la Mútua de Terrassa l’any 1967 va trobar que una part dels serveis d’infermeria havien estat estructurats per la seva antecessora Maria Llobet, però encara mancava molta feina a fer, especialment perquè s’estava construint adjunt a l’antic hospital de Mútua un hospital nou amb capacitat per a 800 llits.
Alhora també es tenia l’objectiu de posar en pràctica un nou model d’atencions d’infermeria aplicat als malalts ingressats, un model bastant inspirat en formes assistencials que s’estaven aplicant també en alguns centres hospitalaris del continent americà.[4]
Pilar Argelés durant una celebració a Mútua de Terrassa, 1976.
Per no estendre’ns excessivament i també com hem comentat, Paola Galvany va fer una acurada biografia de Pilar Argelés, motiu pel qual només esmentarem quelcom del treball d’Argelés que vaig tenir oportunitat de conèixer fins l’any 1977 quan vaig deixar la feina a Mútua.[5] Aquestes són algunes de les tasques, per a nosaltres innovadores, que va dur a terme:
- Reorganitzar els equips d’infermeres i auxiliars amb l’objectiu d’aconseguir una adient ràtio infermera/malalt, factor bàsic per donar una assistència d’infermeria de qualitat.[6]
- Va nomenar una supervisora per cada un dels tres torns assistencials que acomplien també funcions de suport a les alumnes i el nou personal entrant.
- Va proposar adquirir un nou model d’uniforme per als professionals d’infermeria.[7]
- Com a mètode per a l’aplicació de les cures d’infermeria treballàvem amb el model de Virgina Herdenson, basat en les necessitats humanes bàsiques i específiques determinades per la malaltia,[8] tot i que també tenien en consideració altres teories i teníem com un dels objectius procurar que el malalt adquirís la pròpia autonomia.[9]
- Va potenciar el treball en equip i la consideració de dos tipus de cures: les pròpies de la professió d’infermeria i les delegades pel metge.
- Va posar en pràctica un sistema de planificació en què es podia veure amb facilitat els procediments que havien estat fets a cada malalt i els que restaven pendents.
- La docència va ser un tema prioritari per a Argelés, motiu pel qual va crear la secció de docència format per tres infermeres, Purificación Aparició, Isabel Fernández i Rosa M. Masana, a la qual més tard es va incorporar Dolors Casacuberta.[10] Ens ocupàvem de les estudiants d’infermeria procedents de la escola de Sant Llàtzer, de la formació continuada per a les infermeres i d’impartir cursos d’auxiliar de clínica a les que havien sol·licitat treballar a l’hospital. Argelés va ser exigent amb la contractació de les candidates perquè se’ls requeria disposar del COU.[11]
La instructora Dolors Casacuberta al centre, 1976.D’esquerra a dreta, Isabel Fernández -instructora-, Pilar Argelés i Rosa M. Masana -instructora-, a casa d’Isabel a Vall de Bianya, 2013.
- Es va treballar per establir criteris assistencials i models de funcionament amb vista que l’any 1975 es preveia obrir el nou hospital de Mútua, equipat amb 800 llits.
- Algunes infermeres vam participar en l’elaboració d’un llibre de procediments d’infermeria que servia també de guia per a les estudiants, editat l’any 1977.
- Vam treballar en el procés d’atenció en infermeria (PAE), mètode del qual vam tenir coneixements per part de la senyora Miriam Ovalle.
De esquerra a dreta Isabel Fernández, Rosa M. Masana i Pilar Argelés,al hospial en obres, vàrem fer fotos pel llibre de procediments
- Argelés tenia en projecte desenvolupar el mètode de recerca en infermeria i la reestructuració de consultes externes.[12]
- El treball de renovació dels serveis d’infermeria de Mútua va continuar evolucionant, personalment no els vaig viure, ja que vaig marxar l’any 1976 de Mútua per anar a obrir una escola d’infermeria a l’hospital del Tòrax de Terrassa.
- Argelés després de treballar a Mutua va exercir en altres dos grans hospitals de Barcelona, on amb el suport d’expertes infermeres de la seva confiança va poder aplicar un eficient model de cures infermeres per a pacients hospitalitzats.
Recentment hem localitzat d’entre d’altres fotografie aquesta que ara presentem, és d’unes Jornades d’infermeria que varen assistir que en aquest moments no recordo el nom, era de quan exerciem al Hospital de Mútua de Terrassa i possiblement era vers l’any 1975.
De esquerra a dreta hi som: Isabel Fernández -instructora d’alumnes d’infermeria- , Antonia Guillemi – infermera en cap del servei d’obstetricia -, Pilar Argelès -directora d’infermeria- i Rosa M. Masana – instructoria d’alumnes d’infermeria-
D'esquerra a dreta, Isabel Fernández, Antonia Guillemi, Pilar Argelés i Rosa M. Masana
Notes
[1] Roser Valls Molins. Una mujer avanzada y enamorada de la enfermeria. Enfermeria docente. AgInf, 2013, (67), 17, 3, 101-104. Un dels seus primers llibres (2007) porta per títol Història de la professió d’infermeriahttp://www.edicions.ub.edu/ficha.aspx?cod=06843. Per saber més de Maria Llobet es pot consultar una breu crònica feta per Rosa M. Masana a http://www.rosammasana.com/?p=3893
[2] Paola Galvany-Estragués. “Evolución de los cuidados enfermeros en el Hospital de l’Esperit Sant de Santa Coloma de Gramanet 1917-2010”. Revista Temperamentum, volum 19, 2014, http://ciberindex.com/c/t/t9610
[3] Vam assistir a un Congrés de Teories d’Infermeria a Suïssa, on la presidenta de l’Associació Internacional d’Infermeres va voler invitar la delegació espanyola d’infermeria al seu admirable apartament. Al congrés no hi havia assistit cap membre del col·legi d’infermeres estatal, i per sortir del pas Llobet ens va convocar a Antònia Guillamí, cap de les llevadores de Mútua, la germana, crec, Carmen del Solar i a mi mateixa per anar-hi en representació d’Espanya. Ens van oferir un long espectacular i quan vaig pronunciar aquella paraula fora de lloc, Llobet en veu baixa em va rectificar.
[4] Van ser diversos els llibres de text que en aquells anys vam estudiar les infermeres, molts dels quals editats per Interamericana.
[5] Vaig deixar la feina de Mútua per anar a obrir una escola d’infermeria a l’hospital del Tòrax. Pilar em va dir que si no m’anava bé podia tornar a Mútua.
6] Un dels inconvenients de la nova formació de torn de guàrdies infermeres els dies festius era una jornada de setze hores, de 7 a 23 h. Era molt esgotador perquè seguíem el model de Maria Llobet i no ens assèiem si no era imprescindible. Personalment quan acabava una tasca començava de nou amb el darrer malalt que havia vist. No esperàvem que fes sonar el timbre.
7] A Pilar Argelés la visió de l’estètica li venia de lluny. Una vegada va comentar que li agradava cosir i quan estava a Costa Rica en una tarda es feia un vestit i tot perquè als costa-riquenys els agradava molt canviar de model de vestit.
[8] Virginia Henderson era contemporània d’Abram Maslow, autor que va desenvolupar la teoria de les necessitats humanes bàsiques fins a ser possible aconseguir l’autorealització personal. Henderson com a infermera se centrava més en les necessitats especifiques causades per un desordre orgànic.
[9] Aquest propòsit vist amb ulls d’ara pot semblar una fal·làcia perquè els hospitals necessiten l’entrada i sortida de pacients.
10] Dolors Casacuberta més endavant va ser cap d’infermeria de l’hospital Sant Jaume d’Olot. És curiós que avui mentre escrivia aquest text, he rebut un missatge que deia “avui, dia 18 de gener, és l’aniversari de la Dolors”. He tingut una estranya sensació ja que la Dolors va morir amb només 71 anys el 8 d’agost de 2022.
[11] Vistos els dos models d’infermeria, en aquest darrer no hauria estat contractada per fer d’auxiliar de clínica, ja que amb el de Maria Llobet encara havia de fer el batxillerat.
[12] Sovint em descobrien perfils professionals. Argelés va dir-me que tenia aptituds per a la salut pública. Era la primera vegada que sentia aquella paraula, que vaig confondre amb relacions públiques. Entusiasmada, vaig anar a un centre del carrer Ganduixer de Barcelona interessant-me per estudiar. Van restar sorpresos que Mútua volgués crear un servei de relacions públiques encapçalat per una infermera. Quan vaig presentar el pla formatiu a Argelés, aquesta es mirava els documents sense aixecar la vista, mantenint la suficient fermesa per evitar esclatar a riure. Explico el fet per remarcar com el 1976 la salut pública no era coneguda i ara és un concepte d’abast mundial.
Josep Maria Ros i Marull, Alcalde de Torrent -Girona- va demanar entrevistar a Rosa M. Masana , entrevista que va ser publicada a El Llentiscle, butlleti informatiu i cultural núm. 14 Desembre 2022.
El motiu de que Josep Maria Ros em volgués fer una entrevista, va ser degut perque durant 17 anys em vaig ocupar de l’assistencia sanitariad’infermeria d’ aquest municipi i d’altres d’agragats al mateix partit sanitari. Es pot llegir en Pdf i directament al la butlletí El Llentiscle , núm. 14, 2022,pag. 7 incorporat a Internet.
Aquesta mateixa revista al núm 4 de l’any 2012 va publicar una breu nota referencia a la presentació feta a Pals del llibre de nom Històries de Pals explicades pels palsencs.
