Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
Un grup d’infermeres/rs del Vallès Occidental, van participar en una jornada cultural organitzada per la Delegació del Col·legi Oficial d’infermeria de Barcelona a Terrassa per commemorar el dia Internacional de la Infermeria. Va consistir en fer una caminada que anava des del claustre de l’hospital de Sant Llàtzer de Terrassa fins l’ hospital del Tòrax.
La infermera Carme Ramon va escriure una crònica on explicava els detalls de les esmentada caminada i molt amablement ens l’ha lliurat un resum perquè pugui ser consultat.
Al final del llibre hi ha incorporada las poesia del pacient Julio Giménez que he tingut guardada durant 30 anys titulada “Todo es mentira” que li va ser publicada al número 1 de la revista el Ventanal de l’any 1954 que editava el propi hospital.
La sorpresa ha estat saber que Joan Vila, ex- alumne de la Escola d’infermeria del l’hospital del Tòrax, hagués volgut recuperar l’esmentat poema per llegir-lo durant la diada de les infermeres a les portes de l’hospital del Tòrax , centre on Julio Giménez hi havia estat ingressat .
Comentar que la seqüència dels fets no es poden deixar indiferents.
La poesia ”Todo es mentira”
La noche, abismo sin fondo, de ternas ansiedades, comparte la soledad inmensa del poeta y le brinda, generosa, el consuelo de un ensueño que mitigue suavemente su dolor.
La brisa murmura su canción llena de ritmos de silenciosos y rumorosos ecos…
Y el follaje –misterioso como el de una deidad pagana– se entreabre, susurrando a la luna su dulce confidencia de amor.
¡Sueña! ¡Vive! ¡Goza! Parece decir el murmullo de sus voces sin palabras.
¡Ama! ¡Siente! ¡Sueña! Y el poeta percibe una sombra que se acerca a su lecho solitario hecho de sueños, nubes, espumas y pétalos de rosa.
Ya se ve. Se hace forma. Es su Musa, que se viste de Estrella y en su frente se posa. El destello de un rayo la transforma en Mujer. Divina por sus gracias, que invitan al Amor –sentimiento que nos eleva a la cima de los sublimes anhelos y nos hunde en los abismos de los torpes deseos. El silencio hecho eco repite las voces incitantes de la brisa, que se abre como un surco en el viento, sobre un fondo de ramajes oscuros recortados del paisaje que iluminan estrellas y luceros. ¡Sueña! … ¡Ama! … ¡Goza!… dice una y otra vez el vientecillo gentil que estremece las hojas sin despertar a los alados moradores de sus ramas altas envueltos en las sombras clandestinas – ¡Goza!… ¡Siente! … ¡Sueña! ¡Sueña!
Mecido por las voces de la brisa el poeta se durmió y sonó.
Pero su sueño fue tan breve ¡como un instante de la vida misma! El viento, cómplice del momento de placer por su silencio, dejo oír un suspiro que se perdió en la noche, que agoniza mientras lloran los arboles sus lágrimas rotas de rocío, gemelas de las que vertió el poeta en el erial de sus noches sombrías, mientras del corazón las ardientes notas de una queja hecha versos y escritas con su sangre.
Y es la estrofa de fuego de un poema, que nació con la Aurora misteriosa, como un canto de cisne moribundo que despide a la amada con el mudo reproche de su pena de amor…. ¡Soñar! …. ¡Vivir! …¡Gozar! …. ¡Todo es un sueño!… ¡Pecar! …. ¡Sufrir! …¡Morir!… A pesar del poeta…. ¡Es la única verdad!
Article fet per Rosa M. Masana publicat al diari digital Totbisbal del dia 14 de juliol del 2010. Ha estat retirat però adjuntem un fragment on a més al inici i amb lletres vermelles bastant difuminades hi diu: aquesta web resta tancada en espera d’administradors agoserats .
Sinopsi Construir un xemeneia industrial fent ús de maons de terracota pensàvem que era una tècnica només usada al segle XIX i fins a mitjans del segle XX, però no, encara avui en alguns països se segueixen construint.
L’empresa terrassenca Beralmar Tecnològic S.A., especialitzada en enginyeria i construcció de maquinària per a ceràmica estructural, va construir l’any 2012 a Argèlia una bòbila on va incorporar una xemeneia industrial feta amb maons. La persona encarregada de dirigir aquesta obra va ser l’enginyer tècnic industrial Javier Pasamontes.
El senyor Pasamontes, abans d’emprendre l’obra, es va voler assessorar envers alguns aspectes tècnics en la construcció d’aquestes històriques estructures. A l’oficina de turisme de Terrassa li van suggerir que es posés en contacte amb mi, no perquè personalment hagués construït cap xemeneia, sinó perquè eren coneixedors que havia fet algun article on parlava de les xemeneies industrials, i també perquè disposava d’informació rebuda d’alguns mestres d’obres. [i]
Despaix Joan RasósEsquemes de la xemeneia (imatge Rosa M. Masana)
Vaig considerar que el dia que vingués a la Bisbal per parlar d’aquest tema ho podríem fer conjuntament amb el mestre d’obres Joan Rasós Casamiquela, constructor que pertany a una de les nissagues de mestres d’obres bisbalencs que daten del segle XVIII. [ii]
Trobada Rasós-Pasamontes-Masana
Ens vam reunir al despatx de Joan Rasós, on disposàvem d’una taula de dibuix tècnic, llapis, regles i tot el que fos necessari per esquematitzar els conceptes i idees que ens anaven sorgint a mida que ens endinsàvem en el tema.
Pasamontes va desplegar els plànols del seu projecte, que Rasós mirava amb atenció. Vam quedar sorpresos quan en Javier va dir que volia assentar la base de la xemeneia a sobre d’una plataforma de formigó; no havíem vist mai un disseny com aquell, però tot té una explicació, i era que s’havia d’adaptar a un desnivell del terreny, on també, per aquella zona, havia de passar el conducte de tiratge de fums.
Joan Rasós, Javier Pasamontes i Rosa M. Masana a casa d'en Joan Rasós, cedida J.Pasamonstes
El diàleg entre nosaltres tres generava diverses preguntes i també respostes. Podríem dir que vam fer un intercanvi de conceptes tècnics entre gairebé tres generacions, que donà un resultat enriquidor per a tots. Vam parlar de temes com el fonament, la bastida, els maons aplantillats, la camisa de la xemeneia, la coronació, el tal·lús, i la forma de mesurar la seva conicitat mitjançant l’ús del taulaplom (en Joan en va dibuixar un perquè fos més entenedor).
L’obra va ser realitzada satisfactòriament
Va anar passant el temps i, sense gairebé recordar-nos d’aquell projecte d’obra, un dia en Joan Rasós em va preguntar: “saps quelcom de la construcció d’aquella xemeneia a Argèlia?”. Li vaig dir que no, però que em podia informar a internet i també parlar amb l’ enginyer Javier Pasamontes.
Com totes les empreses, l’empresa Beralmar disposa d’una pàgina on presenta les seves activitats, que daten de més de 50 anys, i també treballa per clients d’una cinquantena de països.
Beralmar, l’any 2012, va rebre el seu cinquè encàrrec de construcció al país africà d’Argèlia. Es tractava de posar en marxa una fàbrica de maons i revoltons que rebria el nom de Briqueterie Amraoua, situada prop de Tizi Ouzou, al centre nord d’Argèlia, a 100 kms a l’est de la capital, Alger (coordenades 36° 43′ 00″ Nord et 4° 03′ 00″ Est.). La fàbrica havia d’aconseguir dur a terme una producció de fins a 330 Tn/dia de blocs de material i, tant pel que fa a l’assecador, com el forn de cocció de totxos, que funciona amb gas natural, estan controlats mitjançant sistemes automatitzats.
Després de contactar amb Pasamontes, molt amablement ens va lliurar informació i material gràfic de l’obra finalitzada, i també del dia que ens vam trobar a casa d’en Joan Rasós, per la qual cosa li restem molt agraïts.
Segons les imatges cedides, veiem com el fust de la xemeneia arrenca per sobre d’una plataforma de formigó, i que disposa d’un espai on hi va incorporat un ventilador centrífug recolzat tangencialment en l’estructura, que compleix la funció de succionar els fums, element que esta protegit per una coberta de formigó. La peça finalitza sense la presencia de la coronació de reforç.
Tall de la xemeneia finalitzada (Imatge cedida per Javier Pasamontes)La xemeneia finalitzada (Imatge cedida per Javier Pasamontes)
Javier ens comenta que, a la xemeneia li van donar una alçada de 16 metres, i els diàmetres inferior i el superior fan 2,80 metres i 2 metres respectivament. El seu cos o fust està fet emprant els clàssics maons rectangulars, que tenen una mida de 23 x 11,5 x 5 cms. No van fer us de maons trapezoïdals com la majoria de xemeneies d’èpoques passades.
Des de La Bisbal, tant en Joan Rasós com la Rosa M. Masana volem felicitar Javier Pasamontes i els paletes que van participar en la construcció d’ aquesta obra, que observem sòlida i d’unes mides molt adequades.
També li volem manifestar que tenim en consideració el seu tarannà, pel fet que abans d’emprendre un projecte poc freqüent en èpoques modernes, estigués motivat per rebre informació d’altres persones, coneixedores d’aquest tipus d’obres. Per a nosaltres ha estat motiu de satisfacció.
Aquest mes d’abril he localitzat uns fotogrames que tenia guardats del dia que ens vàrem trobar a casa d’en Joan Rasos, hem pensat en fer una breu filmació en especial perquè en Joan ja no està amb nosaltres i es una manera de veure’l més en viu i seguir-lo recordant mentre donava orientacions a un jove enginyer que volia dissenyar una xemeneia industrial com les que es feien abans.
La xemeneia de l’empresa Salvà coneguda també per can Blanc que estava situada a la Aigüeta numero 176, més endavant la nau va ser emprada per un antiquari i actualment aquest recinte allotja la botiga de productes agrícoles Morera. D’aquesta xemeneia se’n diu que havia estat una de les més altes de la Bisbal, motiu pel que va haver de ser escapçada dues vegades per presentar fissures importants al fust.
La segona vegada que es van veure amb la necessitat de disminuir la altura de la xemeneia van encarregar la feina al mestre d’ obres Joan Rasós Casamiquela l’any 2009. Dir que vaig seguir el procés de les obres degut que estava interessada a veure en directe com ho feien actualment per preballar en les estructures verticals de poca superficie de base.
Restava meravellada en veure com treballava l’equip de paletes i molt especialment degut que no solament es van limitar a enderrocar la part malmesa de la estructura si no que també van coronar-la, talment com si hagués de seguir funcionant, van aplicar-li tots els element de reforç necessaris a la sortida de fums d’aquí que s’anomena corona a aquesta zona, la van acabar procurar donant-li l’estètica que li corresponia. Hem de felicitar al propietari d’aquesta nau i al mestre d’obres per haver pres aquesta decisió que va més enllà de no només els criteris econòmics.
Recentment he localitzat una fotigrafia de la xemeneia Salvà feta quan havien finalitzat les obres i obsequiada per Joan Rasós , amb el detall de dedicar unes paraules a la part del darrera de la mateixa, fet que li vaig agrair per la seva amabilitat. En Joan era una persona molt cordial i atenta que ens va deixar el dia 13 d’octubre de l’any 2017. El tenim a la nostra memòria.
La xemeneia Salvà de la Bisbal desprès de la segona restauració
Si bé referent a la nissaga de mestres d’obres Rassos de la Bisbal empresa familiar que es remunta a l’any 1.642, hagi estat explicitada a d’altres llocs, hem considerat incloure novament les imatges dels Mestres de cases, com diu en Joan Rasos en aquesta pàgina. Comentar que en alguns dels documents antics consultats hi hem vist escrit el cognom Rassos amb dues esses, com per exemple Massana, cognoms que van ser castellanitzats i van perdre una de les esses, per això en Joan signa Rasos i sembla que sense sembla que sense accent final.
Unes paraules de Joan Rasós que consten al darrera de la imatgeNissaga de Mestres de cases Rassos (Rasos)Joan Rasos al seu despatxCementiri de La BisbalTargeta professional
[ii] Masana Ribas, Rosa M. (2009). Els constructors de les xemeneies de la Bisbal. DABA núm. 5, editat per l’Arxiu Comarcal del Baix Empordà ,Terracotta Museu i Consell Comarcal BE de La Bisbal.
Amb motiu d’una trobada familiar a Terrassa, mentre m’esperava al lloc de convocatòria, a la plaça de Baltasar Ragón, observava amb atenció l’antiga fàbrica de La Magdalena i vaig recordar com el meu germà Marià explicava que havia fet el seu aprenentatge de paleta en la construcció d’aquesta empresa.
En la dècada dels anys cinquanta, quan Terrassa vivia encara l’apogeu de la indústria tèxtil, l’empresari Joan Mach Gutsens va decidir emprendre l’edificació d’una fàbrica de filats de gran dimensions. Va encarregar el disseny de l’edifici a l’arquitecte terrassenc Ignasi Escudé i l’obra de construcció la van dur a terme el mestre d’obres Ramon Pagès Gimó[1] i els seus treballadors, entre els quals hi havia l’aprenent Marià Masana Ribas. Uns anys més tard Masana es consolidaria com a mestre d’obres duent a terme el projecte de la xemeneia de la bòbila Almirall de Terrassa.
La Magdalena en concret es va construir entre els anys 1941 i 1942 i a més d’aquest nom, la fàbrica també era coneguda per Can Mach.
La fàbrica vista pel carrer Watt (R.M)
L’edifici està situat al barri de Ca n’Aurell i ocupa una illa formada pels carrers Galvani, Faraday, Watt i per la part de la façana principal llinda amb la plaça de Baltasar Ragón, tocant a la carretera de Martorell.
Es considera que l’estructura compleix els cànons de l’estil monumental, academicista i racionalista de l’escola alemanya i està feta d’obra vista amb obertures rectangulars. Disposa de planta baixa amb pis i a la part del davant té un pis de més.
Tot i la sobrietat que transmet l’estructura, observem que també la van dotar d’elements decoratius, com l’escultura en relleu de la façana principal tocant a la placeta i a la carretera de Martorell. Va ser creada per l’artista Carlos Armiño Gómez (1906-1989) i representava una al·legoria del món del tèxtil, amb elements com una dona filant, un xai i l’engranatge d’una maquinària. Es diu que a l’interior de la fàbrica hi ha mosaics decoratius obra del rajoler Santiago Padrós, àlias Sant Yago.
L’edifici consta inscrit en el Patrimoni Arquitectònic de Catalunya identificat amb el registre IPAC 28227. L’any 2009 Sandra Isande va presentar un projecte per la reforma i canvi d’us de la fàbrica.
Detalls de la construcció.
Detall de la fàbrica (R.M.)
Finestres de l’edifici, possiblement modificades (R.M.)
Mentre observava l’estructura vaig quedar sorpresa pel fet que, tot i haver transcorregut 65 anys de l’edificació, es mantingués en tan bon estat, però també per la perfecció amb què havien estat col·locats els maons, en una perfecta alineació que configurava una pauta estructural determinada i sense que a més s’observés cap rastre de material entre les juntes.
Vaig procedir a fer algunes fotografies que ara he considerat adient incloure en aquest resum, en part perquè d’aquesta manera a més de recordar els orígens de l’aprenentatge de paleta del meu germà Marià, també serveixen per ressaltar el mèrit artístic de l’escultor Carlos Armiño, perquè quan vaig consultar el catàleg de les seves obres artístiques, no vaig saber localitzar l’escultura de la filadora de La Magdalena de Terrassa. Potser aquesta escultura els va passar desapercebuda, ja que està situada en una part elevada de la façana principal.
Fa goig veure les excel·lents obres d’art d’un temps passat en què veiem que a més de donar la corresponent funcionalitat a les naus fabrils, tampoc es dubtava a incorporar-hi complements artístics que ara ens segueixen recordant el passat industrial egarenc.
La filadora de La Magdalena, obra de l’escultor C. Armiño (R.M.)
[1] La senyora Dolors Figueres, muller de Ramon Pagès, va ser qui em va informar que l’obra l’havia dut a terme el seu marit, i també em va explicar que havia realitzat obres a l’empresa Aymerich Amat i Jover, actual Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, i em va proporcionar tres imatges d’aquestes dues obres.
Presentamos en formato digital el libro que trata de la escuela de enfermeria (ATS) del hospital del Tórax de Terrassa -Barcelona- 1979-1983.
Adjuntado a WordPress el dia 23 de abril del 2016 a las 10 horas “Diada de Sant Jordi”, la Fiesta del libro y de la rosa.
El libro ha sido incluido en el catalogo de la biblioteca de la Universidad de Girona con el número de registro -b1382032- y también en el colectivo de las Universidades de Catalunya. Mayo 201Enlace a la pagina Esta nuevamente incorporada
Índice
PRIMERA PARTE
UNA ESCUELA DE ENFERMERÍA EN EL HOSPITAL DEL TÓRAX.
LOS FUTUROS ALUMNOS BUSCAN JEFA DE ESTUDIOS.
EL EXPEDIENTE DE SOLICITUD DEL CENTRO.
EL PROCESO DE PUESTA EN MARCHA.
LA ACTIVIDAD DOCENTE TEÓRICA.
LA ACTIVIDAD DOCENTE PRÁCTICA.
EL MANTENIMIENTO ECONÓMICO.
ESTADÍSTICA DE LAS DOS PROMOCIONES.
TRANSFORMACIÓN EN CENTRO DE FP DE 2º GRADO RAMA SANITARIA.
ACTIVIDADES FORMATIVAS EN EL HOSPITAL.
ACTIVIDADES FORMATIVAS EXTERNAS.
RENUNCIA DEL DIRECTOR.
INVENTARIO Y CIERRE.
DESCONSTRUIR LA ESCUELA Y EL HOSPITAL.
CELEBRACIÓN DE 25 AÑOS DE FINALIZACIÓN DE LOS ESTUDIOS DE ENFERMERÍA.
SEGUNDA PARTE.
APUNTES SOBRE ENFERMERÍA.
APUNTES SOBRE TUBERCULOSIS.
SANATORIOS ANTITUBERCULOSOS Y AVANCES CIENTÍFICOS.
AVANCES CIENTÍFICOS.
TRATAMIENTOS.
EL SANATORIO DE TERRASSA (1952 -1985).
DATOS ASISTENCIALES.
ESTADÍSTICA DE LOS ENFERMOS INGRESADOS EN EL HOSPITAL DEL TÓRAX (1985-1983).
CIERRE, ABANDONO Y REUTILIZACIÓN DEL HOSPITAL.
FIESTAS DE REENCUENTRO DE TRABAJADORES EN 2000 Y 2015.
Vaig conèixer la Júlia Morales a Mútua de Terrassa l’any 1964. Ella llavors hi exercia d’infermera i era una de les veteranes del centre i jo feia d’auxiliar de clínica. La recordo caminant pausadament per la zona de consultes externes i en ocasions també amb el front recolzat en una columna de marbre del passadís i sovint fent algun sospir. Les seves companyes deien que es recolzava a la columna quan tenia mal de cap, perquè la frescor li anava bé.
El flaix del seu record
Fa pocs em va venir el flaix mental de la Júlia. No sé per què, però penso que ho va provocar aquella copeta de vi natural que em vaig prendre i que tenia el mateix gust del vi que feia el meu pare. Aquella flaire del raïm fermentat ara poc trobable va actuar de revulsiu perquè s’obrís un fitxer mental de mig segle enrere i recordés fets que ara em són complaents d’explicar per donar testimoni de la Júlia.
Actriu i rapsoda
Festa de les infermeres a la sala de Rehabilitació de Mútua, 1970 aprox.
La Júlia havia fet teatre i sabia recitar poemes de manera excel·lent. Li coneixíem les seves habilitats per les participacions en les festes que fèiem cada any a la mateixa Mútua de Terrassa per celebrar Sant Joan de Déu, festa llavors de les infermeres.
Cal comentar que a la Mútua també hi treballava la infermera Isabel Bayo, coneguda per nosaltres com la Clavelitos, o també com la Reineta perquè sovint cantava cançons estudiantils –la seva preferida era Los clavelitos– i el renom Reineta li venia perquè quan passava pels serveis d’infermeria fent la funció de supervisora, ens deia “bon dia, Reineta!”.
Vèiem la Isabel com una persona rica en floritures, li agradava també pintar quadres i mostrava un estil pròxim al romanticisme, molt en sintonia amb el seu peculiar pentinat, que era d’una època anterior a la nostra.
Personalment jo li queia molt bé, perquè li encantaven les infermeres que no paraven mai, com era el meu cas. M’agradava tant la feina d’infermera que no escatimava esforços en res, per a mi tot era un aprenentatge. Un dia i sense esperar-m’ho em va regalar el llibre Mujercitas, de Louisa May Alcott. Li vaig agrair aquell amable obsequi.
Ella tenia molta més edat que la majoria de nosaltres, que estàvem en plena joventut i quan li va arribar el dia de la jubilació les companyes vàrem voler organitzar-li una festa de comiat a la qual varen assistir també alguns responsables de la Mútua i caps de servei.
Per aquesta diada vaig pensar a dedicar-li una poesia, però personalment no m’atrevia a llegir-la en públic, per la qual cosa vaig demanar a la Júlia si ho podia fer ella. Va estar-hi d’acord, només que va dir-me que abans li lliurés l’escrit per poder-se’l estudiar.
Durant el sopar de comiat, en el moment de les postres i els regals, la Júlia es va aixecar: “Un moment, que vull llegir una poesia per a la Isabel.” I amb la seva parsimoniosa manera de fer va començar a recitar. Ara només recordo una de les estrofes del poema, que deia:
infermera i artista, heus aquí un gran ideal,
amb bata blanca vestir-se i amb art alleujar el mal.
Mentre escoltava les seves paraules no reconeixia que aquell text l’hagués escrit jo; no tenia res a veure. El meu text era gairebé lineal i ella va donar una entonació i una força a cada paraula que pronunciava que va aconseguir crear un clima poètic impensable d’altra manera sense la seva interpretació. Els comensals vàrem quedar seduïts i els aplaudiments van ser esplèndids i lògicament la Isabel en va sortir ben emocionada.
Algunes persones van preguntar qui l’havia escrit, aquell poema. “La Rosa”, va dir-los la Júlia. Em volia fondre, és curiós, però em sentia avergonyida; sabia que el mèrit no era pas meu. Era conscient que la màgia d’aquell moment l’havia creat ella amb la seva viva interpretació de les paraules, que, només escrites, deien poca cosa.
Paelles i calçotades
El meu germà s’estava construint una casa en una urbanització als afores de Terrassa, en concret a la carretera de Martorell. Tenia feta la planta baixa, que consistia en un local bastant gran equipat també amb una llar de foc i durant el temps d’edificació de l’habitatge el lloc es va convertir en un espai ideal per anar-hi a fer xefles. Algunes vegades els companys de feina ens havíem organitzat per anar-hi tant a fer-hi paelles, carn a la brasa o calçotades.
Una colla de companys de la Mútua amb la paella (El Pi) 3-11-1974
En una d’aquelles trobades va venir la Júlia i mentre érem tots dins el recinte entaulats i amb la porta mig tancada perquè plovia, tot d’una la Júlia posant-se el dit índex vertical a la boca va fer “xissssst”, i tot seguit va dir “escolteu, escolteu la pluja!” amb aquell seu to de dona de teatre. I tots, si bé estàvem en plena xerinola, vàrem callar i ens vàrem convertir en orelles. La pluja va agafar el protagonisme i ens vam centrar a escoltar el ritme de les gotes quan tocaven a terra o en altres llocs, una música a la qual mai abans havíem parat atenció i de manera també col·lectiva allò ens va permetre descobrir quelcom més de la pluja. La Júlia va saber crear un moment no sé si dir d’introspecció, d’amor a la riquesa vinguda del cel o de quelcom més que transcendia l’amistat i el fet de compartir taula. Va continuar dient-nos “voleu que fem el so de la pluja nosaltres?”, i ens va indicar que piquéssim amb el dit índex d’una mà sobre el palmell de l’altra, i si ho proveu, aquesta acció, feta per un grup de persones, recrea el so de la pluja. Llavors també plovia dins del recinte on érem, però sense aigua i amb la llar de foc encesa.
“Què vols més?”
Coses de la vida, la Júlia tenia una cardiopatia i amb el pas dels anys va perdre la vista. Deien que havia estat a causa de l’acció iatrogènica provocada pel tractament. Aquesta pèrdua de la visió la va obligar a haver d’anar a viure en una residència.
Per la meva feina vivia a Girona i algunes vegades quan baixava a Terrassa anava a fer-li una visita que ella sempre m’agraïa. Un diumenge que anàvem amb la meva mare i una meva amiga a dinar en una masia dels afores de Terrassa, vaig comentar-los que m’agradaria anar a buscar la Julia perquè dinés amb nosaltres i així ho vàrem fer.
La Júlia estava contentíssima perquè, deia, feia temps que no havia sortit d’aquelles quatre parets. Totes les coses li feien il·lusió, la flaire de la natura, dels pins i de la cuina del restaurant. Agraïa el caliu del sol, la bona temperatura ambiental, el cant dels ocells i ens feia adonar de coses que a nosaltres ens passaven desapercebudes.
A taula li vàrem llegir la carta de plats perquè escollís el que li venia més de gust i també durant el dinar la vàrem ajudar tallant-li alguns aliments i apropant-li les coses que necessitava. Ella en cada gest que fèiem ens mostrava la seva gratitud i una vegada va dir: “Gràcies, que bé, moltes gràcies! Tu saps què és que allà a la residència et donin un plat que no saps que hi ha a dins i que et posis a la boca un tall d’una cosa que no t’agrada, com per exemple la pell del pollastre? Oh!, i les persones que tens al costat tampoc t’avisen.”
Amb la seva facilitat de comunicació era com si veiéssim una pel·lícula sobre una persona sense visió i les seves vicissituds quotidianes. Mostrava tant d’entusiasme per aquella sortida que també ens feia sentir bé a nosaltres i no per res en concret, sinó només pel fet d’estar allà present i gaudir de tot. Després del cafè, la cambrera ens diu “voleu un tastet de licor?”, la Júlia va demanar-li que fos de crema catalana. Quan l’hi porten en fa un xarrup i tot seguit amb un profund sospir de satisfacció exclama “què vols més?”
És curiós, perquè aquesta frase m’ha acompanyat sempre i davant de qualsevol sentiment d’agraïment que de tant en tant ens fa sentir amb força la vida, m’afloren les paraules de la Júlia, que vénen acompanyades també d’una càrrega filosòfica. Fet insòlit, perquè aquesta frase va quedar consolidada entre alguns de nosaltres i no és estrany que silenciosament algunes vegades em digui a mi mateixa: “Què vols més?” També dins el bagatge de les meves vivències hi ha l’exclamació “ai, filla, que bé!”, expressió que també va arrelar i de la qual possiblement un altre dia parlaré.
