Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

La vida, la principal instructora

Aprenem de tot, dels pares, de l’escola, dels llibres…, però encara més per la mateixa experiència de la nostra vida. Amb relació a aquest concepte voldria comentar dos fets: les classes socials i els toros.

Les classes socials

Fa poc vaig escriure quelcom sobre la masia Freixa de Terrassa i comentava que de petita havia observat tres formes diferents, segons el nivell econòmic, de viure la vida. Hi havia els qui eren empresaris, els de classe mitjana i els qui disposaven de recursos limitats.

Un dia, quan tenia uns 13 anys, el meu germà Francesc, que era 17 anys més gran que jo, em va dir: “Va, anem a Barcelona que t’ensenyaré què és la vida.” La frase em va semblar molt pretensiosa i vaig pensar quina una en devia portar al cap, perquè els meus germans en general, tenien acudits insòlits, de bomber, que deia la meva mare.

Pugem a la seva moto Ossa i enfilem la carretera de la Rabassada driblant amb agilitat els nombrosos revolts que té aquella muntanya. Arribem a la Rambla de les Flors de Barcelona i ens endinsem al barri xino, en concret entrem al carrer de les Tàpies i altres de circumdants. Barri també anomenat el Raval o actualment districte cinquè.

Recorríem en segona marxa tots els carrers i jo no deixava escapar cap detall. Era impactant observar aquell ambient mai vist abans. En especial les senyores que portaven vestits escatimats de roba, físicament eren força desenvolupades i anaven molt pintades d’ulls, llavis i galtes. Una d’elles no sé què li va dir al meu germà, però es veia que el trobava atractiu. De fet ho era.

Aspecte del barri xino (imatge de Margaret Michaelis)
Aspecte del barri xino (imatge de Margaret Michaelis)

  L’ambient em feia una mica de basarda i per això m’agafava fort al cos del meu germà. Ell sí que semblava tranquil, suposo perquè estava ocupat fent la visita guiada a la seva germana i tot perquè descobrís que en aquest món hi ha altres maneres de viure. Va complir l’objectiu, perquè mai havia vist en directe tanta diversitat de persones i algunes manifestament tan pobres.

A partir de llavors vaig saber que en lloc d’haver-hi tres nivells socials, n’hi havia cinc: els tres que ja coneixia, o sigui les persones amb capital, els masovers amb recursos suficients per anar tirant o diguem-ne les classes mitjanes, i d’altres amb menys recursos que havien de fer malabarismes per arribar a final de mes.

He de dir també que el meu germà i la meva cunyada Júlia, de petita se m’havien endut diverses vegades a Barcelona simplement per passejar, veure els coloms o anar al port a pujar a una golondrina sense endinsar-nos en aquella altra realitat del barri xino.

La Júlia, jo i el meu germà Francesc, any 1950 aprox. (imatge R.M. Masana)
La Júlia, jo i el meu germà Francesc, any 1950 aprox. (imatge R.M. Masana)
Francesc, Júlia, jo i uns amics amb una Golondrina a Rompeoles.(imatge Rosa M. Masana)
Francesc, Júlia, jo i uns amics amb una Golondrina a Rompeoles.(imatge Rosa M. Masana)

Les corrides de toros

De molt petita, els meus pares i germans se m’emportaven al cinema i a més de les pel·lícules americanes i espanyoles vèiem el No-Do. A cada No-Do hi sortien curses de braus. Per a mi era impactant veure aquells homes a cavall clavant una llança a l’esquena de l’animal i empenyent-lo amb força. No entenia per què havien de fer aquella injúria a un animal que no els havia fet res i a més tenir-lo encerclat sense possibilitat d’escapatòria. Tampoc comprenia per què el feien bovejar enganyant-lo amb un drap vermell i clavant-li banderilles i deixant-lo sagnant per tot el seu cos i a sobre el públic cridant “ole”.

Veia com el toro respirava fatigat i alguns mostraven un posat de submissió, potser com volent dir “deixem-ho córrer; he perdut”, però res, no hi havia clemència per a aquell animaló acorralat i ferit. Finalment i segons la destresa del matador, rebia una, dues o tres estocades fins que queia a terra agonitzant i era arrossegat per cavalls. Per a mi no era entenedor que el públic manifestes goig davant aquell espectacle tan desequilibrat de forces. Ho trobava totalment injust. Agraïa molt quan entraven al cinema i estava a punt de començar la pel·lícula sense passar pel No-Do.

Cal dir que a casa també m’ho havia passat malament quan la meva mare es disposava a matar una gallina o un ànec. Era terrible. Havia de marxar de la cuina i no cal dir el drama que em suposava veure els preparatius que un home vingut de fora feia abans de degollar el porc al pati de casa. El garrí i jo érem bastant bons amics perquè moltes vegades li anava a portava menjar i ell ja em coneixia. A més, m’agradava escoltar aquell soroll que feia quan paladejava amb gust les pells de meló. De fet de petita era més coherent que ara; m’agradaven molt els animals, també com ara, però amb la diferència que abans no volia menjar carn, no m’agradava i quan en menjava se’m feia una bola a la boca que no hi havia manera d’engolir. La meva mare insistia que n’havia de menjar.

Un toro amb l’estocada final.
Un toro amb l’estocada final.

Conclusió

En definitiva, el que he volgut dir és:

Respecte a les classes socials penso que ens formem una idea de com està estructurada la societat segons les nostres experiències i observacions fetes al llarg de la vida. No és en tanta mesura, penso, el fet d’haver llegit clàssics com Marx, Taylor i saber què és la plusvàlua. Ens formem més clarament una idea de la societat i de com voldríem que fos segons les nostres pròpies vivències i els sentiments que mostrem perquè les coses vagin millor.

I quant a les curses de braus passa el mateix: hi ha persones a qui no ens agrada veure aquell espectacle, però no perquè algú ens hagi alliçonat per fer que no ens agradi, no, no ens agrada perquè ens fa patir, ens fa sentir dins nostre una mena d’incomoditat i sentim pena pel toro, sentiment que es fa extensiu a tots els animals del món que siguin explotats.

Per la qual cosa, el que voldria dir és que tant pel que fa a idees socials com també en concret a l’espectacle del toreig, si no ens agrada no és per voler portar la contrària a ningú, és senzillament perquè no s’adiu amb la nostra manera de sentir i d’experimentar la vida.

Per això considero que hauríem de ser molt curosos i fer un ús ètic, racional i respectuós quan parlem d’aquests temes i en cap cas fer-los servir per provocar enfrontaments i baralles electoralistes.

Maria del Carme Cabo Téllez (1946-2007), una gran viatgera

 

Escriure sobre el record d’una persona i publicar-ho a internet no sé si pot servir per a alguna cosa. Per a mi sí, perquè penso que és una manera de perpetuar la seva remembrança i també fer-la extensiva a les persones que no la van conèixer. I potser també és una manera d’intentar omplir el buit —o cràter meteorític— que es va produir un dia 3 d’agost de l’any 2007, quan inesperadament tant per a ella com per a tots nosaltres va fer el traspàs envers, volem pensar-ho, a una altra forma de vida.

Abans d’esmentar els viatges que la Maria del Carme i jo vam fer plegades, voldria comentar quelcom d’ella per a les persones que no la van conèixer. En ocasions quan una persona ja no hi és, tendim a parlar d’ella idealitzant-la, però en aquesta situació penso que el que diré s’ajusta a la realitat.

La Maria del Carme era una persona molt preparada en el seu àmbit professional: a la dècada dels anys seixanta havia fet estudis de comerç, idiomes, mecanografia, taquigrafia i, pel fet d’haver treballat més endavant en un despatx d’estudis grafològics, dominava aquesta matèria. Havia fet també diversos cursos de formació continuada dins l’àmbit administratiu i de dret civil, que la van dotar d’una preparació excel·lent en el camp del secretariat administratiu i empresarial. Dels seus coneixements, en un moment o altre, també se’n van beneficiar famílies i amistats del seu entorn més pròxim. Era altament resolutiva.

Però el que més destacava d’ella era que posseïa unes immillorables dots humanes que la feien una persona pròxima, que sabia estar en tot moment i traspuava del seu interior un sentit ètic de la vida. Pel que fos, no va dir sí als seus pretendents, però tenia el tarannà d’una gran marassa, com de vegades jo mateixa li recordava. Projectava aquesta manera de fer a les persones que l’envoltaven i en especial als infants. Mai es va oblidar de felicitar el dia del seu aniversari a les persones que coneixia i tothom li ho corresponia així mateix amb afecte i deferència.

Maria del Carme a la platja de Pals
Maria del Carme a la platja de Pals

Una de les seves afeccions era la creació de peces de ceràmica i també el ioga. En alguna ocasió l’havíem vist en estat semicontemplatiu, asseguda arran de mar i enfocant el seu cos als primers raigs del sol del dia. Quan estava en aquesta situació es podia percebre la sensació d’estar davant d’una persona en harmonia amb el paisatge marí, com una amalgama d’elements confluents formats per la seva figura, la brisa matinal, el sol lleugerament càlid, la frescor de la sorra i la remor del mar. No puc dir com ella vivia aquells moments possiblement introspectius, però sí que vist des de fora transmetien serenitat d’ànim, equilibri cromàtic i una admirable estètica que, en conjunt, si ho volguéssim conceptualitzar com una obra d’art, diríem que aquest era efímer, amb l’excepció que un dia la càmera fotogràfica va retenir, penso, un d’aquells moments.

   El fet de viatjar

És sabut que el fet de viatjar porta implícit descobrir paisatges, estils de vida i costums diferents als nostres i també ens permet sortir de la gàbia del rutinari dia a dia, ens permet fer una nova mirada envers nosaltres mateixos. Viatjar ens obliga a modificar alguns hàbits, com horaris, alimentació i esforços per adaptar-nos a situacions no previstes com el cansament, el calor, el fred, la gana i la set i en ocasions la impossibilitat d’arribar a aixopluc a causa de les llargues distàncies. Per tot, és de segur que en cada viatge descobrim quelcom de latent que hi ha dins nostre.

Maria del Carme i Rosa Maria, societat anònima

A principis dels anys vuitanta, Maria del Carme i jo vàrem iniciar l’aventura de viatjar plegades, quan cadascuna ja disposava d’una relativa bona experiència sortint de casa.[1] Ella posseïa uns coneixements més amplis que jo en matèria de viatges perquè havia treballat en una agència turística de Terrassa. Per aquest motiu sempre era ella qui tenia cura de preparar els viatges tenint en consideració diversos aspectes que eren importants i a mi m’haurien passat desapercebuts.

Maria del Carme Cabo preparant un viatge (imatge Rosa M. Masana).
Maria del Carme Cabo preparant un viatge (imatge Rosa M. Masana).

Sovint viatjàvem en cotxe i gairebé sempre conduïa jo, ens emportàvem la tenda de campanya perquè en un moment o altre ens feia servei. Ara seria tot un luxe, però abans fins i tot havíem fet acampada lliure. Una vegada estant acampades al costat d’un riu a la zona de la Camarga francesa vàrem veure com els talps d’aigua, a mitjanit, se’ns cruspien l’esmorzar que teníem en una cuina exterior improvisada.

No explicaré les anècdotes dels viatges perquè no acabaríem mai, perquè sempre, i sense buscar-ho, ens succeïa algun fet sonat. Només vull comentar que fèiem un tàndem turístic molt eficaç, coincidíem en la presa de decisions el 90% de les vegades i a més ens complementàvem perquè la Maria del Carme era de caràcter prudent i tenia la facultat d’intuir els perills d’un tros lluny; jo per altra banda era més immediata i llançada i feia les coses perquè les veia simplement clares en aquell moment. Alguna vegada la Maria del Carme, per no deixar-me que anés sola a algun lloc que considerava perillós, superava la seva por i em seguia. Llavors podien succeir dues coses: que l’experiència fos formidable o que ens trobéssim totes dues embarrancades. Quan explicàvem els viatges a les nostres amistats els fèiem passar una vetllada divertida i sempre ens ressaltaven el fet que fóssim tan diferents de caràcter.

Els viatges que recordo

La península Ibèrica, Balears i Canàries

Excepte Cadis, podem dir que hem estat a totes les grans poblacions de la Península. L’havíem recorregut des del nord fins al sud. Hi anàvem amb cotxe i paràvem als llocs que consideràvem d’interès. Una vegada vàrem viatjar de Barcelona a Còrdova d’una tirada, parant només per dinar sota d’un taronger que estava ple de flors. Era magnífic estar-se sota aquell recer! També havíem visitat les illes més importants de les Balears i de les de Canàries coneixíem Gran Canària, La Palma, Lanzarote i la Graciosa. El Pirineu català i el francès, inclòs Andorra, també és un dels llocs que més vàrem freqüentar.

Ciutats d’Europa

França és el país que més vàrem visitar, ja que hi tinc família i també per necessitat, a causa d’un problema de salut que tenia la Maria del Carme i va haver d’anar-se a operar a Nancy, ciutat situada a 300 quilometres d’Alemanya. En total hi vàrem anar set vegades des de l’any 1994. En l’anada fèiem uns 1.200 quilòmetres perquè ens desviàvem de la ruta principal amb el propòsit de fer turisme. En la tornada fèiem només uns 1.000 quilòmetres.

A Itàlia vàrem visitar ciutats com Roma, Milà, Florència, Pisa, Siena, Lucca, Trento i Verona. També Suïssa, Regne Unit i Irlanda amb un cotxe de lloguer i circulant per l’esquerra. També vam visitar l’illa de Mann, on em vaig trencar un braç, un noi l’espatlla i una senyora gran de l’illa es va posar greu. Tots tres vàrem ser evacuats amb una avioneta semidescapotable.

Fàbrica de cervesa a Irlanda
Fàbrica de cervesa a Irlanda
Irlanda
Irlanda
Londres
Londres

A Portugal hi vàrem anar quatre vegades, perquè cada any anàvem a Medina del Campo a visitar una cosina de la Maria del Carme, Tere Vara, i teníem tendència a anar-hi. Vàrem recórrer el país de nord a sud i també l’illa de Madeira baixant des de la part alta de la vila amb els típics carretons. Semblava talment que ens havíem d’estavellar contra la paret d’una casa.

Grècia
Grècia
Una de les illes gregues amb Vespa
Una de les illes gregues amb Vespa

Vam estar a Grècia capital i a les illes més importants, que hi arribàvem amb unes barcasses bastant precàries. En una ocasió la Maria del Carme mentre vomitava va estar a punt de caure al mar. Sort que l’agafava amb una mà i amb l’altra em sostenia a un pal de la barca perquè la mala mar feia que el vaixell basculés d’un costat a l’altre.[2] A les illes que tenien lloguer de vespes, en llogàvem una i era fabulós recórrer tot el territori. A l’illa de Creta hi vàrem anar des d’Atenes amb un espectacular creuer que semblava de luxe i allà vàrem llogar un cotxe.

Àfrica

Marroc, inclosa la zona del Atles i amb cotxe particular, allotjant-nos en hotels i també càmpings. A Casablanca vam poder ajudar dues noies de Barcelona que estaven retingudes a l’hotel, vigilades i sense passaport. Una d’elles estava sota els efectes d’un somnífer. A Algèria, a la recerca de la tomba del meu avi i fent també els quatre oasis saharians a una temperatura de 50 graus al sol i 45 a l’ombra, vam veure dos camells morts arran de carretera i mig tapats de sorra. Volíem anar a Tamanrasset, però l’avió, que estava en un aeroport campi qui pugui —pujava el primer d’arribar—, ens va deixar a terra.

En una vila del Marroc
En una vila del Marroc
La Rosa M. muntant la tenda de campanya en una vila marroquina
La Rosa M. muntant la tenda de campanya en una vila marroquina

A Egipte hi vàrem anar de viatge organitzat fent una ruta força completa al llarg del Nil i amb totes les comoditats. I és que l’any 2005 ja ens havíem fet més grans i tampoc és un país per anar-hi pel teu compte.

Egipte
Egipte

Estats Units d’Amèrica

Vàrem poder fer un viatge de trenta dies als EUA perquè el preu del dolar, l’any 1990 havia baixat a 80 pessetes. Mentre facturàvem les maletes a l’aeroport de Barcelona, una noia ens va demanar si ens podíem ocupar de la seva mare i ajudar-la a sortir de l’aeroport, perquè allà l’estarien esperant. Tenia uns 80 anys i de tant en tant anàvem a veure-la al seu seient per si necessitava alguna cosa. Finalment ens vàrem tranquil·litzar en veure que realment la van anar a buscar.

Orlando
Orlando
Rosa M. a San Francisco
Rosa M. a San Francisco
Parc Josemite
Parc Josemite

A Nova York ens hi vàrem estar 15 dies, visitant fins i tot el parc de Josemite i circulant amb metro i a peu fora de les rutes turístiques recomanades, que a més eren catalogades de perilloses, però l’experiència va ser molt interessant i satisfactòria, també per recordar. Mitjançant dos vols més en avió, vàrem anar a San Francisco i a Orlando a visitar els tres parcs temàtics d’atraccions i vaig pujar jo sola —la Maria del Carme va preferir quedar-se a terra, mai més ben dit— a una atracció en què no s’havia de fer cua per entrar, cosa sospitosa. Consistia a simular que feies un viatge amb una nau espacial. Quan ja havia baixat d’aquesta atracció, vaig entendre per què la gent no hi pujava. Recordaré sempre l’experiència i també que l’ET em cridés pel meu nom.

Àsia

A Indonèsia, fent escala a Singapur, l’aeroport més bonic que he vist mai, vàrem recórrer amb un Jeep descapotable Bali, Java i poblacions circumdants, també a la muntanya Bromo per veure la sortida de sol, però després de moltes hores de viatge, les boires no ens ho van permetre. A l’illa de Lombok va ser espectacular veure els esculls de coral i peixos sociables que t’acompanyaven mentre nedaves i tot amb només amb unes ulleres d’aigua amb tub i unes aletes. Per anar a aquesta illa vàrem llogar un catamarà en què anaven quatre mariners. Desconeixíem, però, que en el preu del bitllet hi anava inclòs que et portessin a coll fins a la barca que estava atracada uns metres endins de la platja. La Maria del Carme va dir que allò no era gaire correcte, però bé que s’agafava fort al coll del jove i atlètic indonesi.

Dins el catamarà a Lombok
Dins el catamarà a Lombok

A Birmània hi vàrem anar amb un viatge autoorganitzat per sis persones, una d’elles era fotògrafa, l’altra videoaficionada i un tercer, col·leccionista d’antiguitats. El viatge tenia com a objectiu descobrir i captar imatges de coses poc conegudes per nosaltres. Vàrem arribar fins gairebé just a la frontera amb la Xina, zona també perillosa ja que, segons ens van dir, era territori de narcotraficants. El recorregut el vam fer amb una furgoneta conduïda per un xofer i un guia nadius. A més de veure ètnies diferents, cal dir algunes de preparades per al turisme com les dones girafa, el que vàrem veure més van ser monjos i temples budistes.

Un temple birmà
Un temple birmà
Birmània
Birmània
La Maria del Carme Cabo  i el guia
La Maria del Carme Cabo i el guia

Ens quedaven molts llocs per visitar

Sovint dèiem que quan ens jubiléssim anirem a veure part del món que no havíem vist mai, però en quedar segada la vida de la Maria del Carme ho va destarotar tot. En solitari he fet algunes altres sortides, però el fet de seure al seient d’un avió sense la Maria del Carme al costat em fa la impressió que l’aire de dins la cabina s’hagi d’acabar. És terrible la sensació de buidor que sento i fins i tot el viatge perd el seu sentit. Mai m’hauria imaginat que pogués experimentar una emoció com aquesta, però m’hi vaig acostumant.

De fet, si mirem al nostre entorn veiem les múltiples pèrdues i vicissituds que a un gran nombre de persones d’aquest planeta els ha tocat viure i potser per això el que explico pot semblar una anècdota. Però n’extrec la conclusió que no podem evitar viure les dues cares que té la vida: una ens fa experimentar el dolor físic i moral més aterridor i l’altra, l’aspecte més sublim i imaginable que una persona humana pugui arribar a sentir.

Una gran vista i posta de sol.
Una gran vista i posta de sol.

[1] No recordo tots els viatges que anteriorment havia fet la Maria del Carme, només Rússia, la Martinica, Tailàndia i d’altres. Jo, que recordi, amb altres grups de persones he visitat Àustria, Alemanya, les Açores, Alexandria, Beirut, Txecoslovàquia, Milà, Pompeia, Gènova, Turquia —amb la zona de la Capadòcia— i Tunísia.
[2] Aquell dia vàrem anar a posar una espelma a sant Apol·linar, que era el patró de l’illa. L’església era dalt d’un turó i les senyores que estaven netejant el recinte ens miraven molt estranyades, no entenien res. A més ens hi vàrem presentar amb vespa, ja que a gairebé totes les illes que podíem en llogàvem una per poder-nos desplaçar.

Classes de dibuix a l’escola d’Economia Domèstica de Terrassa

 

 Als onze anys vaig anar a l’escola d’Economia Domèstica de Terrassa, situada al carrer Sant Isidre. Al matí assistia a classes de cultura general amb la senyoreta Comerma i a la tarda, a classes de dibuix, costura, planxa i cuina. La mestra, per evitar que parlés tant a classe, en ocasions em feia seure al seu costat i també em deia que no entenia com podia dibuixar tan bé i parlar al mateix temps.

Sempre que a una companya de classe no li sortia bé un dibuix, la professora li deia: “Digues a la Masana que te l’arregli”. Era important que cada alumna tingués un quadern ben presentat amb els seus dibuixos perquè havien de ser exposats a final de curs en unes taules especials i també supervisats per les autoritats acadèmiques locals.

El fet d’estar asseguda a la taula de la mestra sobre una tarima de fusta i veient les cares de totes les meves companyes de classe em feia sentir com si fos una ajudant docent, pensar-t’ho era una situació bastant insòlita. El que m’agradava més de tot era dibuixar i poder arreglar algun dibuix d’algú que no tenia destresa en aquest tema i potser sí que en tenia per les matemàtiques o la llengua.

Si bé d’aquesta escola en podria comentar diverses coses, ara només explicaré quelcom de  les classes de dibuix, perquè penso que poden complementar la història d’aquesta escola quan algú se senti motivat a explicar-la.

 El primer dia de classe de dibuix

El professor era el senyor Ramon Cortés i també hi havia una professora de qui no recordo el nom. El primer dia que vaig entrar a classe l’aula em va impactar per l’ambient artístic que s’hi respirava, era plena de models de guix i tothom amb una carpeta recolzada sobre la taula estava concentrada dibuixant; fins i tot em va agradar l’olor de laca fixadora dels dibuixos fets de carbó i de pastel.

Al final de la classe havia un grup de noies més grans que la resta que eren les que sabien més de dibuixar. Jo estava asseguda prop d’aquesta colla i una d’elles, en veure’m nouvinguda, em diu: “Hauries de tirar aquest pinyol d’oliva al cap de la mestra”. Li vaig dir que no ho volia fer, però totes plegades com si fossin membres d’una orquestra musical van insistir que ho fes. Agafo el pinyol i pensant-me que no la tocaria, el tiro i amb tanta punteria  que li va anar a parar de ple al cap. Mira, és com si ho estigués veient ara. Dóna un cop fort sobre la taula amb la carpeta que tenia a les mans, s’aixeca amb parsimònia i es gira de cop. Amb els braços plegats sobre el seu cos i mirant-nos a la cara una per una, pregunta: “Qui hagi sigut que m’ho digui ara mateix, perquè no penso moure’m d’aquí fins que m’ho digui”. Aquella estona se’m va fer eterna.

Dubtava entre dir-li-ho o no. Va guanyar el no dir res i sort que les més veteranes alumnes incitadores de l’agressió no van obrir la boca. Vaig pensar que, sense més ni més, mai més tornaria a fer una cosa com aquella.

Cada vegada que mirava la professora em sentia incòmoda, experimentava en mi una barreja emocional entre traïció i covardia, fins que passats uns dies i preparada per assumir responsabilitats i amb el cor taquicàrdic, em vaig decidir a anar-li a explicar la malifeta i li dic: “Senyoreta, el pinyol d’oliva que li va anar al cap aquell dia, vaig ser jo qui l’hi va tirar”.

La resposta de la mestra em va desconcertar perquè, mostrant un lleuger somrís a la cara, em va dir: “Així que vas ser tu qui ho va fer… Doncs sàpigues que no va estar gens bé i no vull que ho tornis a provar cap més dia”. No va arribar la sang al riu com em pensava que arribaria i la seva manera de reaccionar em va sorprendre per la serenitat amb què va respondre. Penso que la professora em va donar una sàvia lliçó que sigui pel que sigui sempre he recordat i alguna vegada a la vida m’ha estat útil.

Presentació d’alguns dibuixos

La primera làmina que havíem de dibuixar era la d’un quadrat. Per a mi va ser difícil haver de fer a pols unes ratlles tan rectes, però a mesura que anava dibuixant objectes formats per línies corbes i de més floritures em semblava que hi tenia més facilitat.

He considerat incloure aquí alguns dels treballs que vaig fer, tot i que evidentment és una petita mostra del que fèiem i n’hi havia de molt millors. Amb tot, poden servir per conèixer els tipus de dibuixos que es feien a l’escola de Economia domèstica a la dècada dels anys seixanta.

Làmina 1
Làmina 1
Làmina 2
Làmina 2

Seria interessant disposar de dibuixos i pintures de les alumnes més avantatjades i també de les que es van dedicar a aquest món de les belles arts. Només en conec una: Àngela Ubasart, casada amb el reconegut escultor terrassenc Ferran Bach-Esteve.

Làmina 3
Làmina 3
Làmina 4
Làmina 4

Aquests models eren fets de guix blanc i eren uns dels primers exercicis que havíem de fer.

Després de dibuixar figures geomètriques passem a dibuixar temes relacionats amb la naturalesa, que sovint eren fulles.

Làmina 5
Làmina 5
Làmina 8
Làmina 8
Làmina 7
Làmina 7

Possiblement amb el pas dels anys —n’han passat més de 50 que les imatges han estat guardades dins d’una carpeta— han perdut part del contrast que tenien inicialment.

Un tercer pas que incrementava la dificultat del dibuix era la representació de fragments de cares i busts complets de personatges històrics.

Làmina 10
Làmina 10
Làmina 13
Làmina 13
Làmina 12
Làmina 12

Entre d’altres hi havia models que representaven les figures de Jesucrist, David, Cervantes i Maria Antonieta.

Làmina 14
Làmina 14

                                                                                           

Làmina
Làmina
Làmina 17
Làmina 17
Làmina 19
Làmina 19
Làmina 18
Làmina 18

 

El proper pas per fer nivell era dibuixar amb colors de pastel, o sigui, les clàssiques barretes de colors Goya.

Làmina 22
Làmina 22
Làmina 20
Làmina 20
Làmina 21
Làmina 21

 

Làmina 23
Làmina 23
Làmina 24
Làmina 24

 

Fi de la instrucció

No vaig poder continuar assistint a classes de dibuix perquè abans dels 14 anys vaig anar a fer d’aprenenta en una fàbrica de mitges i una vegada complerts em vam contractar com a    cosidora de costures de mitges, el treball més especialitzat de l’empresa. Era una feina molt ben retribuïda perquè era a preu fet, o sigui, que se’ns retribuïa segons la quantitat de dotzenes de mitges que havíem cosit a la setmana en una jornada laboral de nou hores diàries, inclòs el dissabte al matí. Per posar un exemple, quan tenia 15 anys cobrava 1.200 pessetes a la setmana, però arribats als 19 anys com que la meva vocació era ser infermera,  em vaig llogar com a auxiliar de clínica a Mútua de Terrassa i vaig passar a tenir un sou mensual de 2.200 pessetes al mes, unes 3.000 pessetes menys al mes. Que em contractessin a Mútua també és un fet peculiar que caldria explicar en una altra crònica.

 

Un ensurt pictòric

En aquell temps, els dissabtes a la tarda quan no treballava feia dissabte, o sigui, allò que entenem per fregar el terra —sense que encara s’hagués inventat el pal de fregar—, rentar els vidres, treure la pols i deixar en un estat lluminós tot allò que no ho era.

Francesc Masana (pintura al oli que guarda Rosa M. Masana)
Francesc Masana (pintura al oli que guarda Rosa M. Masana)

Un dia, després d’haver llegit en una revista que els quadres a l’oli es podien netejar fregant-los amb mitja ceba, ho vaig provar i em va donar uns resultats excel·lents; semblava acabat de pintar, però a còpia d’anar aplicant aquesta pràctica, la pintura va fer fallida i van començar a sortir algunes clapes sense pigmentació. El meu germà Francesc va quedar frustrat en veure com la seva imatge podia en poc temps quedar del tot difuminada a mans de la seva germana petita, que era tan donada a fer dissabte a fons. Francesc apreciava molt  aquell quadre perquè l’havia pintat un amic seu mentre feien el servei militar. Vaig  pensar que si no hi posava remei ben aviat la cosa tindria unes conseqüències catastròfiques.

Ràpidament vaig trobar-hi una solució, portar-lo a casa del professor Ramon Cortés per veure què hi podia fer. La resposta va ser bona perquè em va dir que el podia restaurar i deixar-lo igual que abans. Vaig respirar de satisfacció.

Mentre era al seu estudi gestionant la restauració, el professor Cortés em va ensenyar els seus treballs artístics junt amb la col·lecció de gitanes que tant li agradava pintar. Algunes d’elles insinuaven o mostraven del tot el pit, eren imatges desinhibides per aquella època, tenint en compte que les noies sovint portàvem jerseis de coll alt. El professor em diu: “Què et sembla? M’agradaria pintar-te a tu.” Vaig preguntar-li “pintar-me amb aquest estil de les gitanes?”. “Sí”, em respongué.

Li vaig dir que no, perquè considerava que fer de model era avorrit i calia estar moltes   hores quiet, però el motiu probablement de més pes, tot i ser conscient que era una activitat artística, era que em sentia incòmoda posant per a una pintura de component sensual; m’hi veia poc. Un altre aspecte a considerar era que no m’identificava amb l’estil agitanat que el professor Cortés aconseguia crear, però ara penso que alguna cosa devia veure en mi que l’inspirava en aquella línia.

I ara potser ho descobreixo per un fet que recordo. Quan tenia uns 20 anys vaig anar de viatge a París i mentre era al barri de Pigalle vaig observar que entre els artistes que pintaven al carrer, n’hi havia un que ho feia retallant la silueta de la persona sobre una cartolina de color negre. Ho vaig trobar d’allò més original i li vaig demanar que em fes un d’aquells esquemes. La sorpresa va ser quan vaig veure que m’havia interpretat de manera que la imatge suggeria un estil de dona espanyola. És clar que aquell dia anava pentinada amb una cua de cavall adornada amb una flor i també portava arracades d’estil allargassat.

Professor Ramon Cortés (imatge de Viquipèdia)
Professor Ramon Cortés (imatge de Viquipèdia)
Silueta de Rosa M. Masana, feta París
Silueta de Rosa M. Masana, feta París

En aquest moment recordant aquells fets, penso que m’agradaria disposar d’una pintura personal feta pel gran artista i professor senyor Ramon Cortés, però les coses van com van.

Un licor afrodisíac

 

Era la dècada dels anys vuitanta i a casa hi vivíem la meva mare, el meu germà Francesc, la Júlia, muller del meu germà, i jo. El pare  havia mort feia un temps. Alguns dissabtes venien a sopar un parell de matrimonis amics de casa i sovint s’hi estaven fins a les tantes fent tertúlia. Els agradava molt venir a casa també perquè la Júlia i, no cal dir-ho, la meva mare eren unes excel·lents cuineres. De qualsevol plat que preparessin, per senzill que fos, n’obtenien un resultat fantàstic.

Tots ens reuníem a taula com si fóssim una gran família i he de dir que si bé era bastant joveneta intervenia força a les converses i també els explicava algun acudit. Després de sopar la meva mare, que ja tenia uns 65 anys, feia ganxet tot mirant la televisió en blanc i negre i jo rentava els plats.

En una ocasió els matrimonis portaven una conversa relacionada amb el sexe. Tenien un punt de preocupació perquè les coses, deien, no eren com abans, l’activitat amorosoafectiva la tenien molt bona però l’organisme era com si els anés més al ralentí.

Jo treballava d’auxiliar de clínica a la Mútua de Terrassa i sempre em sentia molt atreta a intentar ajudar les persones i també tenia bastant desenvolupat el sentit de l’humor, possiblement heretat del meu pare i per influència també dels meus germans, pels espectacles que veia al teatre Apol·lo de Barcelona, la Mary Santpere televisiva i la Filo, una infermera companya de la Mútua.

No sé com va ser, però em va passar pel cap fer un licor afrodisíac per regalar-lo a les tres parelles d’amics. Amb el cor una mica encongit vaig anar a la botiga Santiveri que hi havia al carrer de la Unió de Terrassa i els vaig preguntar com ho havia de fer per elaborar un licor d’aquestes característiques. Van respondre que no ho sabien, que ho hauria de preguntar a una herbolària que hi havia al carrer Topete.

Una situació compromesa

Entro a l’herbolari i una senyora de bastant edat em pregunta: “En què et puc servir, maca?”. Jo vacil·lava una mica, em feia angúnia demanar-li una recepta per elaborar un licor afrodisíac. Finalment li vaig dir el motiu de la meva visita. La senyora va posar cara de sorpresa i amb posat nerviós va exclamar “oh, a veure; parlem-ne, d’això, parlem-ne”, i amb una mà alçada al nivell del cap l’anava balancejant d’un costat a l’altre, “aquestes coses, aquestes coses poden portar problemes”, continuava dient. Jo em volia fondre; era lògic que reaccionés d’aquella manera si en Franco encara vivia i gairebé no s’empraven preservatius.

Dioscórides ( imatge Rosa M. Masana)
Dioscórides ( imatge Rosa M. Masana)

Quan em disposava a sortir altra vegada per la porta per on havia entrat, em diu: “Hi ha un bolet, hi ha un bolet… Espera’t que vaig a buscar un llibre.” Surt de dins un departament de la botiga amb un llibre voluminós que ara penso que devia ser el Dioscòrides  que més tard va ser renovat per Pio Font i en aquell moment vaig tenir la intuïció que l’herbolària havia relacionat el que li demanava amb els efectes d’algun bolet al·lucinogen i ràpidament li vaig dir “em sembla que no m’he explicat bé; el que volia demanar-li són herbes per fer un licor que faci anar calent”, paraula que també em va costar de pronunciar, però si li hagués dit per exemple per incrementar el desig genèsic, encara potser l’hauria confós més. La meva sorpresa va ser quan va exclamar “aaaah, val, això és una altra cosa!”, i al mateix temps feia la impressió que li hagués tret un pes de sobre. Tot seguit es dirigeix a l’estanteria que hi havia darrere del mostrador i agafa un seguit de pots d’herbes situats a primera línia de la estanteria i va començar a donar-me instruccions.

Fulles de menta
Fulles de menta
Branques de canyella
Branques de canyella

Forma de fer el licor

Llàstima que no vaig guardar la recepta amb els noms i quantitat d’herbes que vaig fer servir per omplir tres ampolles de tres quarts de litre cada una. De fet, no hauria pensat que expliqués mai aquesta anècdota.

Recordo que vaig comprar tres litres d’aiguardent i dins d’una garrafa de broc ample hi vaig posar menta, branques de canyella, boles de ginebró madur, que són de color blau negrenc i s’havien de posar a números senars, anís estrellat i em sembla que també ginseng, però no n’estic segura. Aquesta preparació s’havia de deixar nou dies a sol i serena, després s’havia de colar preferentment amb una barretina nova de colar el cafè i omplir les ampolles, que en aquest cas eren de vidre i amb sanefes. El toc final el va donar les etiquetes comprades a Cal Gussi de Terrassa, en què amb lletra a mà hi constaven els ingredients donant-li un aspecte de fórmula magistral i, degudament embolicada, feia patxoca.

 

El dia del regal

El següent dia que van venir a sopar els amics, pensava donar-los el regal, però llavors en aquell moment dubtava, em sentia com el dia que vaig anar a l’herbolari. Finalment m’armo de valor i els dic: “Mireu, l’altre dia em va passar pel cap fer un licor i m’ha fet il·lusió preparar-vos-en unes ampolles.” La resposta va ser gratificant, es veia que els feia il·lusió i al mateix temps van dir: “Gràcies, Rosa, quines sortides que tens! I dius que aquest licor l’has fet tu?” Vaig respondre “sí, però sota la supervisió de l’herbolària del carrer Topete, que em va dir que l’havia de deixar reposar  nou dies a sol i serena”. Aquesta explicació encara donava més garantia que l’elixir estava fet a consciència. “Que trempada que ets!”, continuaven dient. I tots per un moment vàrem ser una mica més feliços.

Model aproximat de com era la ampolla ( imatge Rosa M. Masana)
Model aproximat de com era la ampolla ( imatge Rosa M. Masana)

En acabar de sopar van prendre’s una copeta de licor. La meva mare i jo ja l’havíem tastat i sabíem que de gust era bo però molt fort. Com aquell qui no vol la cosa i amb un punt gran de complicitat entre la meva mare i jo, intentàvem descobrir-hi algun efecte secundari, però no, les parelles estaven tranquil·les com sempre, només que aquell dia la sobretaula va ser més curta.

No vaig poder satisfer, diguem-ne, el meu esperit científic, perquè no vaig preguntar mai com els havia anat —aquesta sí que és una parcel·la personal que no es pot transgredir—, tot i que possiblement algun efecte els devia produir, perquè qualsevol remei que es doni a una persona, per poc efectiu que sigui el principi actiu, sovint produeix un efecte psicològic, diguem-ne, de placebo.

L’efervescència dels anys vuitanta

El fet de parlar d’aquest licor m’ha portat a recordar la dècada dels anys vuitanta, que lliga amb la manera com s’estava configurant la societat en aquells moments. Semblava que tot estigués per fer i aplicaven un sentit molt crític a totes les coses movent-se per ideals a fi de construir un món més lliure, una societat més informada i amb menys traves ideològiques.

Però dissortadament el pas del temps ens ha fet veure que aquesta efervescència era abraçada també pels qui tenien altres interessos més partidistes i personals. Serveix aquell tòpic de dir que alguns van passar de hippies a yuppies. Potser per aquest motiu, ara veiem que tenien raó algunes persones grans que observaven els canvis socials amb una certa dosi d’escepticisme que a nosaltres ens estranyava. Però la saviesa popular ja sap que hi ha a qui no se li pot donar gat per llebre.

Una anècdota

La dècada dels 80 volíem conèixer algunes coses per pròpia experiència i vàrem prendre la decisió d’anar a Perpinyà amb un Seat 600 a veure la pel·lícula de moda francesa de component sexual Emmanuelle, que es va estrenar l’any 1974, quan a Espanya encara no estava permès projectar films d’aquest gènere.

La nostra sorpresa va ser que a la fila del davant del cinema es van seure tres polítics de la nostra ciutat i en trobar-nos cara a cara en aquella situació, nosaltres ens vàrem sentir enxampats i ells suposadament també perquè la seva ideologia política ens deia que aquestes coses eren un pecat mortal. Ens va semblar un fet força curiós estar veient simultàniament aquell film transgressor.

Volia comentar que pel·lícules com aquestes i de temàtica de drogues o models socials intentaven transmetre’ns la il·lusió que gaudíem de més llibertat i alguns van caure en un laberint de difícil sortida. Era aquell lema: “sexe, drogues i rock-and-roll”. Cal considerar que un vehicle ideal per introduir noves idees que potenciïn canvis d’actitud de la societat tant personals, de consum o econòmics, és la gran i també la petita pantalla la protagonista principal,  encara més amb els avenços en coneixement de la neurofisiologia humana.

Un equip femení d’atletisme a Terrassa l’any 1958

De joveneta anava a l’escola d’economia domèstica del carrer Sant Isidre amb la senyoreta Comerma i entre les companyes de l’escola hi havia les dues germanes Villar, que en realitat eren tres, però l’altra no venia a la nostra escola. Penso que era l’any 1958 quan el pare de les germanes Villar, entrenador del club d’atletisme de Terrassa, va tenir la iniciativa d’organitzar un club de atletisme femení, partint de l’avantatge que podia comptar amb tres de les seves tres filles. El pare Villar va encarregar-los que  temptegessin el terreny per veure quines companyes d’escola podrien integrar un eventual equip femení d’atletisme. M’ho van proposar, però els vaig dir que no, tot perquè que no m’agradava l’estètica d’aquell esport i encara menys el tipus de sabatilles  que portaven els corredors.[1] Van insistir dient que només es tractava d’anar a córrer una mica i fer gimnàstica sueca, res més.

Finalment hi vaig accedir i la sorpresa meva va ser la impactant entrada que vaig tenir al club. El primer dia vaig fer un salt de longitud de 3 metres i el senyor Villar va quedar parat, però encara ho va quedar més quan vaig fer un salt d’1,10 metres d’alçada. Hi va donar tanta importància que no s’acabava de creure que mai hagués fet atletisme. Ell desconeixia, però, que quan anava a la vinya amb el meu pare assajava bastantes destreses corporals enfilant-me pels arbres i saltant d’un a l’altre i també que quan jugàvem al carrer Infant Martí, nois i noies plegats corríem fins al carrer Arquímedes per veure qui arribava primer a la cruïlla. A conseqüència d’aquestes curses sempre portàvem els genolls plens de crostes. El problema era que, quan tornàvem a caure de genolls saltava la crosta anterior i llavors la sang  baixava a raig. I aquest era un ensurt molt gran perquè els  pares llavors reaccionaven dient-nos que no tornaríem a sortir al carrer fins que estiguessin les ferides curades, cosa que sempre era impossible.[2]

Una imatge amb el genoll embenat.
Una imatge amb el genoll embenat.

Però com a fet també insòlit  que em va succeir al club, va ser que mai més vaig tornar a  fer un salt d’alçada d’1,10 metres, la meva marca va quedar en 1,05 metres. Penso que  em vaig espantar en descobrir que era una mena de superdotada atlètica. Segons el senyor Villar, en salt de longitud sí que vaig millorar, fins a assolir un rècord personal de 3,50 metres, de cap importància ateses les marques femenines actuals.

 

Competició contra el club d’atletisme Linterna Roja de Barcelona

Un divendres al vespre van venir a casa les germanes Villar acompanyades d’un noi a  preguntar-me quin número de peu feia. “El 37 ‒els vaig dir‒. I per això heu vingut a veure’m?” Van respondre: “No. Hem vingut perquè diumenge hem de córrer els 100 metres llisos contra l’equip femení del Club Linterna Roja[3] aquí a Terrassa i hem de portar les sabatilles reglamentàries.” Vaig respondre: “Ah no! Això sí que no! No em posaré a córrer davant del públic i menys amb unes sabatilles de claus com aquestes.” Van fer els possibles per convèncer-me que d’altra manera, si no hi anava, l’equip no estaria complet i no es podria celebrar la competició.

Per acabar-ho d’adobar, també em van comunicar que hauríem de córrer contra la gasela blanca. Desconeixia qui era aquell personatge fins que em van dir que era una destacada atleta del club Linterna Roja i que per les seves excel·lents marques atlètiques, rebia el sobrenom de gasela blanca, perquè recordava l’atleta gasela negra americana.[4] Em sembla que em vaig posar pàl·lida només de pensar en aquella inesperada competició.

                             

Wilma Rudolph, la ‘gasela negra’ (imatge de Viquipèdia)
Wilma Rudolph, la ‘gasela negra’ (imatge de Viquipèdia)

La nit abans no vaig dormir

La nit del dissabte al diumenge no vaig dormir tot pensant en la gasela blanca. Me la imaginava alta, cepada i amb les cames llarguíssimes. Tampoc em treia del cap el fet d’haver-me de posar les antiestètiques sabatilles de claus i haver de córrer davant del públic.

El diumenge en arribar al club, situat a l’avinguda Jacquard, el primer que vaig fer va ser anar al vestidor a saludar la gasela blanca. Me la van presentar i la sorpresa va ser que no sobrepassava la meva talla d’1,65 metres, érem si fa no fa. Tenia una complexió física de noia prima i les cames les tenia normals de llargues, no eren pas com les que  m’havia imaginat. Però el més curiós de tot va ser que en aquell moment vaig pensar que podia superar fàcilment aquella noia.

 

La cursa contra la ‘gasela’

Els dos equips vàrem sortir al camp i la grada lateral dreta era plena de públic. Ens fa agafar allò que en diuen pànic escènic i més essent la primera vegada que fèiem una exhibició esportiva.

Encara em durava aquell flaix que vaig tenir en pensar que seria tan ràpida com la gasela blanca, podríem dir que anava preparada psicològicament. Però, sí, sí, després de posar-nos en la clàssica posició de sortida i, en sentir el tret de sortida, aixeco el cap i el temps de reaccionar veig que la gasela blanca ja corria pel mig de la pista com una bala. Totes nosaltres vàrem activar una mena d’esprint mai vist fins aquell moment i tot amb l’objectiu d’atrapar la nostra ídol atlètica. Evidentment no va ser possible. Vàrem constatar que la gasela blanca no portava el sobrenom en va. Ens va deixar dos o tres segons enrere a totes nosaltres.[5]

El senyor Villar, amb cara de satisfacció i mig emocionat, ens va felicitar, perquè deia que havíem fet una marca de 13 segons i dècimes, temps mai aconseguit per un equip femení terrassenc d’un club de tercera categoria, lògic perquè érem el primer equip femení de la història de l’atletisme terrassenc.[6]

No vaig continuar

L’atletisme no era un esport que m’entusiasmés i amb les obligacions de la vida, treballar, estudiar, les contínues reunions per arreglar el món, viatjar a França i estar-m’hi una temporada i fer la carrera d’infermeria en qualitat d’interna a l’hospital Vall d’Hebron, no em permetien fer esport. Bé, sí, a l’escola fèiem gimnàstica i jugàvem a tennis.

Però alguna cosa va quedar  d’aquell temps,  perquè  sembla que era l’any 1978 que ens vàrem inscriure en una marató organitzada per l’Ajuntament de Terrassa que consistia a córrer 11 quilòmetres per alguns carrers perifèrics de la ciutat. Quan vaig arribar a la meta, al portal de Sant Roc, em van lliurar una medalla que, segons van dir, em corresponia per edat i sexe. Potser van participar a la cursa poques persones de característiques semblants. A les fotografies que adjuntem podem veure Rosa Val ‒porta el número de dorsal 3.021‒, una altra noia i jo, amb la samarreta de color groc.

El dia de la cursa. La noia del mig amb el número 3.021 és Rosa Val Roca i la següent a mà dreta Rosa M. Masana.
El dia de la cursa. La noia del mig amb el número 3.021 és Rosa Val Roca i la següent a mà dreta Rosa M. Masana.

És curiós perquè les persones que miraven la cursa ens animàvem dient-nos “venga, corred, corred, va, que vais muy bien de tiempo, que ya llegais, guapetonas”, “ànims, que ja sou a la meta, falta poc” i a més també ens aplaudien.

Després de la cursa i d’haver reflexionat, vaig decidir que no tornaria a fer una cosa com aquella, perquè vàrem arribar suades i esgotades a la meta, descobrint que havia anat a buscar el que no tenia, encara que l’experiència va valdre la pena i ara proporciona un punt de satisfacció recordar-la.

Durant la cursa
Durant la cursa

He intentat buscar la medalla de l’esmentada cursa, però no l’he trobat, i si bé no es tracta d’atletisme sí que he localitzat la medalla que em van donar per haver participat a la primera gimcana automobilista organitzada per Mutua de Seguros de Terrassa l’any 1968, que vam disputar diverses infermeres i auxiliars de clínica. Vaig participar-hi en qualitat de copilot d’un cotxe equipat d’elements esportius conduït pel germà d’una companya de feina, la infermera Carme Arché.

El dia del sopar del lliurament de premis, el meu company automobilístic no va  poder venir, per la qual cosa li vaig recollir personalment el trofeu, que consistia en una copa, lliurat per Simon Fiestas, cap de personal de Mutua de Terrassa.

Simon Fiestas donant la copa a Rosa M. Masana.
Simon Fiestas donant la copa a Rosa M. Masana.
Medalla de la copilot de la gimcana
Medalla de la copilot de la gimcana
Dors medalla
Dors medalla

 

 

 

 

Aquest article està pendent d’afegir-hi més dades a mesura que les anem recuperant, i animem que qualsevol persona que en pugui donar testimoni faci la seva aportació a: rmmasana@gmail.com

Darrerament  he rebut informació referent que la gasela blanca podria tractar-se d’Anna Maria Gibert,  que l’any 1963 amb el Linterna Roja i el 1964 amb el CD Universitari va fer el rècord dels 100 metres llisos, tot que el sobrenom podria ser que el rebessin altres esportistes que aconseguissin bones marques. Segons El Mundo Deportivo de 24 de gener de 1964 amb el títol de ‘Ranking femenino espanyol 1964’,  entre d’altres coses deia que les tres primeres marques dels 100 metres llisos les havien obtingut  Maria Elna Souto (12,6), Maria Emma Albertos (12,7) i Anna Maria Gibert (12,9).[7]

Darrerament dins d’un calaix de casa, he trobat una medalla de l’ajuntament de Terrassa i tot que no especifica si pertany a la cursa de atletisme, podria ser que fos aquesta la medalla rebuda en aquella ocasió. Vaig posar-me en contacte amb l’ajuntament però possiblement els hi és difícil d’esbrinar si és aquest el trofeu rebut. Adjunto la imatge.

Medalla del Ajuntament de Terrassa
Medalla del Ajuntament de Terrassa
Dors de la medalla del Ajuntament de Terrassa
Dors de la medalla del Ajuntament de Terrassa

[1] De molt petita a casa se m’enduien al cinema Doré que teníem prop de casa i allà durant les presentacions del No-Do havia vist córrer diversos atletes i sempre pensava que portaven unes sabates molt lletges.
[2] En aquella època dels anys cinquanta-principis dels seixanta, no s’administraven vacunes de manera sistemàtica, com per exemple la del tètanus. Per aquest motiu i vist amb ulls d’ara, aquelles barrabassades no estaven exemptes de risc, perquè sovint al carrer hi havia excrements de cavall com podien ser les del Nano, el cavall de la meva tia Tereseta, que hi passava dues vegades al dia.
[3] L’any 1959 es  va celebrar  el XIII aniversari de la fundació del Club Atlético Linterna Roja, entitat que va ser fundada l’any1946 i constava inscrita al carrer Major de Gràcia, 81 (La Vanguardia 2/8/1959).
[4] La gasela negra era la nord-americana Wilma Rudolph (1940-1994), que va arribar a guanyar tres medalles d’or i també va participar als Jocs Olímpics de Roma de l’any 1960, en què va fer un temps d’11,3 segons en els 100 metres llisos. De moment no he pogut esbrinar el nom de la gasela blanca.
[5] Fins ara no he trobat registres de les marques aconseguides en aquella competició esportiva.
[6] L’ any 1984 el Club Deportivo de Terrassa i el Club Atlético del Frente de Juventudes (creat el 1956) es van fusionar amb el nom d’Unió Atlètica de Terrassa (UAT). Segons La Vanguardia del dia 23 de maig de l’any 1965, feia 50 anys que s’havia instaurat l’atletisme espanyol.