Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Dades de l’any 1911 del jaciment d’Empuries.

 A l’edició Baix Empordà del dia 17 de setembre de l’any 1911  que és consultable a l’hemeroteca de l’ Arxiu Municipal de Palafrugell, hi hem localitzat un text que parla de les excavacions dutes a terme al la antiga ciutat d’Emporium, Alt Empordà i ens ha semblat que en podien fer un breu record.

Les esmentades excavacions  van coincidissin que feia poc, l’any 1907 havia sigut creada la Junta de Museus de Barcelona, entitat encarregada que es duguessin a terme les excavacions i els  corresponents estudis arqueològics de la zona. Em  sabut va  ser l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch qui es va responsabilitzar  l’any 1908 de dur a terme aquests estudis.

 Segons Viquipèdia les primeres intervencions publiques fetes a Empúries van anar a càrrec de la Diputació de Girona l’any 1846 i van ser dirigides per Julian Gonzalez de Soto.

Porta romana d'Empuries, any 1921. Font Viquipèdia
Porta romana d'Empuries, any 1921. Font Viquipèdia

Durant les excavacions fetes l’any 1911 a la part Est de la finca es posà al descobert un temple que d’acord amb  estructura constructiva i distribució podia comparar-se al de Pompeià.

Segons diu la edició Baix Empordà a Empúries s’hi  van trobar  capitells, fustes i basaments de columnes que formaven part de l’edifici i d’altres elements però a causa de la manca de pressupost aquests materials e no van poder ser del tot desenterrats.

Segons el cronista del mitjà esmentat, els objectes trobats van ser nombrosos i  la troballa   més significatiu es deia que havia estat  l’estàtua d’Esculapi o Esclepi  que  va ser traslladada  al Museu del Parc de Barcelona.

 També  van localitzar 1.400 bales de plom, per fona, en forma d’ametlla; 500 fletxes de ferro, una bala de pedra de 30 centímetres de diàmetre i un aparell fins avui no classificat de ferro, bronze i fusta. El conservador del Museu era Emili  Gandia  i Ortega encarregat també de dirigir els treballs d’excavació que va considerar de  molta importància  la troballa i també va ser  difusor del patrimoni cultural. La Junta de Museus es plantejava construir una sala per instal·lar la rica col·lecció d’objectes recuperats.

Revista Terme 2019

El passat dimecres dia 29 de gener de l’any 2020 el Centre d’Estudis Històrics de Terrassa, Arxiu Històric de Terrassa, Arxiu Comarcal del Vallès Occidental van presentar el número 34 de la revista Terme corresponent a l’any 2019. En aquesta ocasió a Editorial es tracta el tema del Patrimoni Cultural,  a Dossier de Sant Pere d’Egara i continuava amb diversos  temes  de caràcter històrics relacionats amb la ciutat.

Durant les exposicions dels articles fetes per Joan Soler (director de l’Arxiu Històric de Terrassa AHT) va comentar que després de 20 anys que Rosa M. Masana hagués escrit l’article Els constructors de la Xemeneia Almirall de Terrassa ara fes un segona crònica aportant noves dades de la xemeneia. Vaig restar sorpresa quan va indicar que havien transcorregut 20 anys, de fet l’anterior article va ser presentat a la revista número 14 amb el títol : Els constructors de la xemeneia de la Bòbila Almirall i en aquesta  segona ocasió correspon al número 34  que porta per títol : La Xemeneia Almirall, noves aportacions, més endavant  serà consultable en línia.      

            Es pot veure un vídeo  ofert per  Drone Sky View

 x-almirall-dsv-11-2018-mitjana  a Rosa M. Masana per conmemorar la xemeneia i als seus constructors

                                                                                                      

Concepció Guisset Alemany i Laura Gussinyé Auguet, pilots privats i esportives

Vaig llegir un article de Maria Bruguera en què parlava de Concepció Guisset, nascuda a Llafranc l’any 1940, la primera dona de Girona que havia obtingut el títol de pilot aeronàutic  a l’aeròdrom d’aquesta província i posseïdora del número de llicència 6.751. La Maria va incorporar la biografia de Guisset al seu blog el mes de gener d’aquest any 2020, que vaig tenir ocasió de llegir. Mentre ho feia em va venir a la memòria Laura Gussinyé, que també tenia el carnet de pilot privat, era gironina i també havia fet les pràctiques de pilotatge a l’aeròdrom d’Empuriabrava.

Amb l’objectiu de recordar quelcom més de la Laura vaig revisar el llibre d’Alejandro Rosario titulat Anuario de Pilotos Privados Españoles (APPE), 1984, que guardo de fa anys i a la pàgina 157 hi vaig localitzar la seva inscripció amb el número de la seva llicència, el 6.860. La dada ens pot orientar sobre l’època d’obtenció del títol de les dues pilots, perquè a l’esmentat registre hi constaven tots els pilots privats d’Espanya.

Dades incorporades al llibre de A. Rosario
Dades incorporades al llibre de A. Rosario
Llibre d'Alejandro Rosario
Llibre d'Alejandro Rosario

A més del número de llicència a l’Anuari hi figura el tipus d’activitat aèria que practicaven, la professió i el domicili, dades que tenia disponibles la Federación Española de los Deportes Aereos (FENDA), en què també estic registrada amb el número de llicència 11.621 corresponent a l’any 1978.

Desconeixem si en el temps transcorregut des que Concepció Guisset va obtenir el títol de pilot i fins que el va tenir Laura Gussinyer, hi va haver alguna altra dona gironina que també fos pilot. Pensem que no, perquè constaria el seu nom a l’esmentat Anuari, per aquest motiu és probable que Guisset i Gussinyé siguin les dues dones pioneres en matèria d’aviació civil formades a Girona. Cal considerar-ho un fet meritori perquè les titulacions aeronàutiques de vol a motor, sense motor, d’activitats comercials i d’helicòpter no havien estat regulades fins l’any 1955.

La Laura Gussinyer  a l'esquerra i  Rosa M, Masana, any 2010
La Laura Gussinyer a l'esquerra i Rosa M, Masana, any 2010

Dues filles de Laura Gussinyer i de Josep Mallol, Anna Maria i Karin, també van aprendre a pilotar i consten al llibre de la Federació. Penso que pot ser adient comentar que un dia que dinàvem plegades amb la Laura vàrem riure molt recordant les anècdotes aèries que ens havien succeït i altres qüestions com l’amistat de la família Mallol-Gussinyer amb Vicente Navarro Brell (e.p.d.)[1] que dona la casualitat que m’havia deixar comandar un petit tram del trajecte des de l’aeroport de Barcelona fins a l’aeròdrom de Sabadell-Terrassa amb helicòpter.

Era evident que a Laura tenia més experiència que jo perquè explicava que havia fet salts amb paracaigudes i amb l’avió havia fet acrobàcia, loopings, pèrdues i vol encerclat, també havia volat amb la Bücker,[2] la Piper,[3] i l’AISA[4] aquesta darrera usada per l’exèrcit.

També coincidíem en el fet de no haver-nos sentit desconsiderades pel fet de ser dones i que tinguéssim una afecció de predomini masculina, les relacions amb els companys havien estat bones, possiblement perquè tots plegats vivíem les mateixes angúnies pel fet de pensar que, un cop fetes unes trenta hores de vol amb l’instructor, després hauríem de pilotar deu hores més en solitari.

També ens feia respecte que haguéssim de ser examinats de pràctiques per oficials del cos aeri que venien de Saragossa a l’aeròdrom de Sabadell-Terrassa. La pràctica més compromesa per a nosaltres era un descens a pista en espiral, el que la Laura en diu vol encerclat. No vàrem fer durant l’examen pèrdues, només les vàrem fer en pràctiques. Dues tècniques pròpies de situacions d’emergència.

Recordo que quan vaig baixar de l’avió després de fer els exercicis corresponents un dels examinadors em va donar la mà i em va dir: “Muy bien señorita, lo ha hecho muy bien”. Els companys que ho van sentir, llavors sí que em van dir: “Com es nota que ets una noia. A nosaltres no ens han dit res i suposem que també ho hem fet bé”.

Segons la meva experiència, l’aeronàutica té la particularitat que quan coincideixes amb un altre pilot sigui aquest d’avioneta o professional de línies aèries, de seguida sorgeix un bon diàleg i entesa. En diverses ocasions havia tingut la sort d’haver-me permès entrar a la cabina d’alguns avions de línia i molt especialment em va succeir a les illes Açores.

Un dia un comandant de avió insistia a dir-me que no deixés de volar, que continués fent pràctiques, i quan estàvem apropant-nos a l’aeroport de Santiago de Compostel·la em va dir: “¿Quieres hacer el aterrizaje?” Jo espantada li vaig dir que no, i ell respongué: “No, claro que no, te proponemos si te quieres quedar para verlo.” L’hostessa em va fer seure en un seient darrere els pilots i em va cordar el cinturó.

Llibreta de vols
Llibreta de vols

Va ser magnífic observar la dinàmica de manipulació dels aparells i com es repetien els missatges verbals entre ells, per seguretat i com diu el reglament. Després d’aterrar, el capità em va lliurar informació sobre el contingut del pla de vol que li havia sortit imprès. Sense esperar-m’ho aquell dia vaig rebre una classe magistral.

Considero que una de les grans desgràcies del segle XX van ser els fets del dia 11 de setembre de l’any 2001, perquè des d’aquell moment l’autonomia i mobilitat de les persones ha fet un gir de 180 graus, passant de gaudir d’una relativa confiança al punt que tothom sigui sospitós de fer quelcom de greu, com si tot allò que veiem a les pel·lícules de ficció de sobte s’hagués convertit en realitat.

Per finalitzar i com a fet personal, parlant de la llicència obtinguda a l’Aeroclub de Sabadell-Terrassa, en va sortir publicada una crònica que duia el nom: “Una pilot de l’any 1978”. Posteriorment membres del club em van demanar que expliqués per a una propera edició, la meva experiència del dia de la suelta, que és el primer dia que has de volar sol. La meva vivència va ser espectacular i encara no m’he decidit a explicar-la, resta pendent.

Un responsable del club considerava d’interès explicar els ensurts que ens hauríem pogut trobar durant un pilotatge, perquè en explicar-los ajuden a analitzar els factors que hagin pogut intervenir en els fets no desitjats i de cara al futur poder millorar la situació. És el que s’anomena retorn d’experiències.

Donc bé, només han passat dos dies des del dia que vaig dir  volia explicar el meu primer dia de vol en solitari  i ja està fet , porta el nom de:  El dia de la ‘suelta’, una experiencia inoblidable  en aviació.

Diploma de pilot privat
Diploma de pilot privat

 Notes


[1] Vicente Navarro pertanyia al Cos Especial d’Oficials d’Aeroports del Ministeri de l’Aire i era la persona que supervisava els plans de vol dels pilots. Consta a la Orden Ministerial núm. 948/1968.
[2] La Bücker era una avioneta amb ales de lona i al camp de Sabadell-Terrassa tothom tenia delit que algun dia la pogués pilotar, però requeria disposar de força experiència, segons deien amb aquest avió experimentaves realment la sensació de volar. El dia que la vaig veure vaig restar sorpresa dels pocs indicadors que tenia.
[3] La Piper, la Cessna i la Beech eren avions de l’any 1924 que van ser molt emprats pels instructors de vol.
 4] L’AISA era un avió fabricat per l’empresa Espanyola Aeronautica Industrial S.A.

Obsolescència mecànica i orgànica

Quan un és jove, poques vegades pensa que algun dia passarà per un procés d’envelliment, ja que això són coses que només li passen a l’àvia, però quan arribem a l’edat d’ella la cosa canvia. Ara tinc l’edat que, quan jo era petita, tenia la mare de la meva mare i veig la vellesa de manera diferent. Em fa la impressió com si alguns dels nostres òrgans fossin relés (1) que de mica en mica es van fonent. Com si es tractés d’un procés d’apagament vital, lent però molt visible abans i després de sortir de la dutxa, això que que ara se’n diu obsolescència.

Ara que m’està succeint a mi això de la vellesa, no ho trobo normal, no, perquè la vitalitat personal va ser òptima fins passats els seixanta-cinc anys, i a partir de llavors els relés van donar mostres que no els arribava el corrent necessari, com si alguns es col·lapsessin. Penso que el disseny biològic dels humans, de la mateixa manera que els objectes mecànics i electrònics, també està acomplint les pautes de l’obsolescència, perquè quan arribem a un determinat punt de la vida ens convertim en obsolets (2).

Avui conversant amb una amiga, Conxa Saurí, hem comentat que ràpid que passen els dies i els anys i com el temps va deixant empremta al nostre cos. Després la Conxa ha dit: “L’altre dia no sé amb qui parlava que va dir: som com una torradora que de cop, sense saber com, explota.” Li he respost: “Sí, és veritat; és curiosa aquesta coincidència. És possible que algunes idees tinguin facilitat per moure’s per l’ambient.” La Conxa hi afegeix aquest nou comentari: “Sí, però la diferència entre la torradora i nosaltres és que ella no se n’adona i nosaltres sí.” Sí, realment per a això tenim l’esperit i la consciencia.

Segona dècada del segle XX
Segona dècada del segle XX
Segona dècada del segle XXI
Segona dècada del segle XXI

Notes:

  1. Dispositiu proveït d’uns contactes mòbils i d’una bobina, que obre i tanca un circuit elèctric per mitjà d’un circuit auxiliar de petita potència que actua sobre la bobina (Neoloteca, Termcat). Estudis contemporanis parlen dels telòmers, una seqüencia de nucleòtids que posseeixen els cromosomes i de l’enzim telomerasa, que intervenen, a més d’altres funcions, en el procés d’envelliment.
  2. Es parla d’obsolescència programada quan l’estratègia del fabricant d’un producte preveu, des del moment de dissenyar-lo, el temps de vida útil a partir del qual es tornarà obsolet. Un article força interessant, en francès, sobre el tema és de Pierre Zeau: “Qu’est-ce que l’obsolescence programée?” Le Figaro, 28-12-2017.