Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

La Laguna Negra de Sòria

Hay un refrán que reza “cualquier tiempo pasado nos parece mejor”, y puede ser cierto el “nos parece” porque en el presente tenemos más comodidades que antes, entendiendo que vivimos mejor, pero sin considerar las cosas que hemos perdido por el camino. Considero que lo que voy a contar a continuación se trata de un auténtico lujo, en nuestros días irrepetible.

Mamá  y  Rosa en el  Pilar de Zaragoza
Mamá y Rosa en el Pilar de Zaragoza

Corría el año 1970 aproximadamente y entonces vivíamos en casa mi madre, que tenía unos setenta años, mi hermano, su mujer y yo. Se dio la circunstancia de que mi hermano y mi cuñada estaban de vacaciones y coincidió que durante aquellos días el hospital también me facilitó poder disfrutar de una parte de mis vacaciones.

Mamá
Mamá

Debido a que no me sentía cómoda yendo de vacaciones y dejando a mi madre sola en casa, le propuse ir unos días a hacer una ruta con el coche y la tienda de campaña. Reaccionó no poniendo ninguna objeción a ello y al cabo de poco vi que ya tenía a punto su bolsa de la ropa. Seguidamente se puso a cocinar, creo que lomo y una tortilla, y también puso en fiambreras comida que consideró podíamos necesitar de inmediato. Otra cosa que procuró fue el termo del café, agua y vino. Mientras tanto yo también preparaba los elementos necesarios para hacer camping en el coche.

Mamá y un chico  animador con su mascota cerca del Pilar
Mamá y un chico animador con su mascota cerca del Pilar

Emprendimos el viaje antes de salir el sol y llegamos a Zaragoza, donde hicimos la reglamentaria visita a la Pilarica. Un hecho digno de mención es que aparcamos el automóvil en la misma plaza del Pilar.

Una vez cumplida la devoción religiosa nos dirigimos a Soria porque pensé que a mi madre le gustaría conocer el bosque soriano y la Laguna Negra, que ya conocía y sabía como se llegaba a ella.

El lujo a que antes me refería fue que estacionamos el coche en medio de una zona libre semi boscosa situada cerca del camino que debíamos coger para subir a la Laguna. En ese mismo lugar instalamos la tienda de campaña, hinchamos los colchones, encendimos un fuego campestre y cenamos bajo un cielo más estrellado de lo habitual. En aquel entorno nocturno tuve la sensación que éramos dos mujeres de una tribu nómada en vías de extinción. Nadie, que sepamos, se percató de nuestra acampada libre, no apareció ningún agente rural o vecino. Fue un éxito.

Acampada en la base  de la Laguna Negra, 1970
Acampada en la base de la Laguna Negra, 1970
Mi madre junto a la Laguna
Mi madre junto a la Laguna

A la mañana siguiente recogimos el campamento, cubrimos con un poco de tierra la zona del fuego y miramos de no dejar ningún papel en el suelo. Bien desayunadas emprendimos camino a la Laguna. A medida que íbamos caminando vi a mi madre un poco fatigada, pero me dijo que se encontraba bien, que podíamos seguir. Al llegar a la cima mi madre tenía una expresión de agrado, se la veía feliz. Creo que para ella esa excursión tuvo una connotación de reto personal y a la vez de gozo por el paisaje, dado que ella siempre se había sentido muy atraída por la naturaleza.

Pasamos por otros lugares y fuimos a un camping no recuerdo dónde, pero sí gracias a algunas fotografías he podido saber que visitamos también el Monasterio de Piedra en la comarca de Calatayud en Aragón, siendo en conjunto una excursión muy interesante.

Anna y Rosa en el Monasterio de Piedra
Anna y Rosa en el Monasterio de Piedra

No lo recordaba pero junto a las fotografías que presentamos había una con Dik, un perro raza Basset al que toda la familia queríamos mucho y que era la inteligencia personificada. Incluso entre él y yo existía telepatía. Por ejemplo no le decía nada, solo le miraba y pensaba que era conveniente darle un baño. Por lo visto él adivinaba mi propósito y se escondía de tal manera que nos era difícil de localizar.

Anna cerca de una cascada en el   Monasterio .de Piedra
Anna cerca de una cascada en el Monasterio .de Piedra

Mientras escribía esta historieta he experimentado satisfacción simplemente por el hecho de recordar lo sucedido cincuenta años atrás, acontecimientos que nos permiten rememorar algún aspecto del pasado y tomar consciencia del presente, de cómo el paso del tiempo ha ido modelando nuestra sociedad y nuestras formas de actuar y de vivir.

Per terres de Sòria
Per terres de Sòria
El Dik, 'el siempre atento'
El Dik, 'el siempre atento'

 

La mare al camping
La mare al camping

Les excursions amb tenda de campanya van continuar i també en una altra ocasió vaig invitar a la meva mare a que m’acompanyes, m’agradava perquè veia que s’ho passava bé.

                                                                                                          

Cims que he pujat

Quan la fortalesa de les cames i la potència del cor i pulmons ens assenyalen que el temps no ha passat en va, quan quelcom flaqueja, és quan valorem el que hem fet de joves. Això que explicaré, encara que no sigui res de l’altre món, sí que per a mi té la seva importància, en especial aquest any, potser perquè una inesperada malura ens reté a casa i recordes que pujàvem cims sempre amb el goig de poder veure el paisatge fins allà on arribava la vista.

Per situar els cims que vaig pujar, la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) ha fet un llistat dels cent cims més emblemàtics i valorats de Catalunya que ha incorporat a la Viquipèdia indicant l’altitud de cada un d’ells, la ubicació amb coordenades i imatges. Us presento a continuació alguns dels cims que he fet a peu, descartant els turons i collades fetes amb cotxe.

Sant Llorenç del Munt, la Mola i el Montcau (1.057 m)

La Mola, Mariano i Rosa M. (època més moderna, any 1973)
La Mola, Mariano i Rosa M. (època més moderna, any 1973)

La muntanya de Sant Llorenç del Munt està situada al Vallès Occidental i de fa uns anys  és Parc Nacional de Catalunya, per als terrassencs sempre ha estat una muntanya de referència per fer-hi excursions. En aquella època jo estava afiliada a la secció d’espeleologia del Centre Excursionista de Terrassa i durant un temps van ser diversos els diumenges que hi anàvem a fer excursions o introduir-nos en algun avenc.

Per anar a la Mola o bé al Montcau sortíem de Matadepera, encara que algunes vegades hi havíem anat des de Terrassa. Tant podia ser que agaféssim el camí de la Senyora, que era bastant planer, o el Mal Pas de la Casa, de forta pujada i més curt.

Canal del Mal pas de can Poble
Canal del Mal pas de can Poble

En una de les caminades va venir la mare d’una companya, que si no recordo malament es deia Rosalia. Després d’esmorzar als Òbits iniciem novament la marxa vigilant perquè les pedres d’aquesta zona eren molles a causa d’un regalim d’aigua, la Rosalia va  relliscar i va caure asseguda sobre una cama. El “crec” de la fractura distal de la tíbia i del peroné va ser molt agut; ho recordo perquè caminava al seu costat. El turmell estava desviat a un lateral. Sense pensar-m’ho gens li agafo el peu, l’estiro i faig la maniobra de tornar-lo a posar a lloc.

Monestir de Sant Llorenç (imatge R.M.)
Monestir de Sant Llorenç (imatge R.M.)

La situació es va fer complicada, però de seguida uns nois del grup que sempre anaven ben equipats van anar a tallar alguns troncs i branques de boix per fer una llitera, uns altres immobilitzàvem el turmell fracturat i li vàrem donar dues aspirines dissoltes en aigua.

Baixada del Mal pas de can Pobla
Baixada del Mal pas de can Pobla

La sorpresa va ser gran en veure com havia quedat de bé la llitera, ja que a més amb una corda que algú portava van fer un entramat on van teixir branques de boix. Seria magnífic que ara poguéssim disposar d’una imatge. Va succeir, però, que la xarxa, feta de corda, amb el pes de la Rosalia va anar cedint fins que va arribar que les natges li tocaven a terra. L’únic avantatge d’aquella postura era que almenys la cama es mantenia alçada.

La Mola, al fons Montserrat (època més moderna 1977)
La Mola, al fons Montserrat (època més moderna 1977)

Vista la situació un noi es va oferir per baixar a Matadepera i avisar la Creu Roja —parlem de l’any 1967 aproximadament, quan no disposàvem de telefonia mòbil—. Quan van arribar els socorristes la van acomodar a la seva llitera, es van assegurar de subjectar-la molt bé perquè vàrem haver de baixar-la pel Mal Pas de Can Pobla, en alguns trams la llitera anava gairebé vertical; sort que tots ajudàvem. Ara que a m’agrada fer vídeos, era una situació per haver filmat.

La muntanya de Montserrat

Quan decidíem anar a Montserrat agafàvem el tren a l’estació de Renfe de Terrassa, popularment Estació del Nord i baixàvem a Castellbell i el Vilar, caminàvem per la carretera en direcció a Monistrol fins a trobar el trencant que pujava al pont que travessava el riu Llobregat i des d’aquí enfilàvem muntanya amunt,  sempre vigilant l’horari del cremallera per no coincidir en un lloc compromès.

El cap del lleó
El cap del lleó

En una ocasió vàrem anar fins gairebé a Sant Jeroni a peu i també havíem fet la regió de les Agulles, on s’arribava per un altre vessant de la muntanya i un tros en cotxe. Aquest indret feia respecte per la seva configuració laberíntica, per on era fàcil desorientar-te.

El Pedraforca (2.506 m)

Pedraforca, imatge de Viquipedia i modificada
Pedraforca, imatge de Viquipedia i modificada

El Pedraforca actualment forma part del Parc Natural del Cadí-Moixeró, a la comarca del Berguedà. Hi he anat d’excursió, penso, quatre vegades; en una de les quals vàrem pujar fins a l’enforcadura per la zona de la Tartera i no arribàvem mai a dalt perquè fèiem un pas endavant i un enrere a causa de les pedres. Personalment no he pujat cap vegada al Pellegó Superior, perquè sovint alguns ens quedàvem a baix donant suport als qui hi pujaven.

Ve al cas explicar una anècdota. En una d’aquestes sortides s’havia afegit al grup un noi nou i en arribar a Saldes amb cotxe ell i jo vàrem decidir que no aniríem a Gósol com volia fer la resta de la colla, que volien anar a aquest poble i caminar fins al refugi. Nosaltres vàrem considerar que el camí era massa llarg i vam decidir anar directament al refugi. Una de les noies ens va demanar si li podíem portar la motxilla perquè li pesava bastant.

Refugi del Pedraforca
Refugi del Pedraforca

El nou company i jo dúiem agafada la motxilla per una tira de l’esquena cada un. Després d’un temps d’estar-nos al refugi i en fer-se fosc, va venir un home que ens va dir era pastor d’un ramat d’ovelles i vivia al refugi. No sé com es procurava els queviures perquè ens va dir que feia tres mesos que no baixava al poble. Nosaltres estàvem a fora esperant que vingués la colla, però el pastor va dir-nos: “No cal que els espereu aquí a fora. Si dieu que han de venir des de Gósol aquesta nit no els espereu pas!”

Vàrem sopar dins el refugi amb la tènue claror d’una espelma. El pastor i jo estàvem asseguts a la taula davant per davant i mentre ell menjava no mirava el plat, em mirava a mi i d’una manera que m’intimidava, em feia mitja por amb aquella claror bellugadissa de la candela. Semblava l’home de les neus.

Les hores anaven passant i els companys, com el pastor ens havia dit, no arribaven i ens en vàrem anar a dormir. A dormir és un dir perquè jo no podia aclucar els ulls fins que vaig dir al noi:

—Escolta —no recordo com es deia—, et fa res que m’arrambi aquí al teu costat?

—I tant que no, ja ho pots fer, no faltaria més! —va respondre.

 —Bé, t’ho dic perquè, saps, tinc por —li digué.

 —Por de què? —va preguntar.

—Del pastor, em mirava d’una manera estranya.

No va dir res, perquè possiblement no s’havia fixat en aquest detall.

No m’havia posat la camisa de dormir, anava amb la mateixa roba d’excursionista i posada dins del sac ben tancat.

L’endemà al matí finalment va arribar la colla i tots ells, mig baldats, van explicar que se’ls havia fet fosc i estaven desorientats al bosc amb l’inconvenient que no podien estirar-se per descansar perquè el terreny feia baixada.

Gósol el poble que sovint anàvem
Gósol el poble que sovint anàvem

Ara tot escrivint he recordat una altra experiència succeïda aquí al Pedraforca. Un dia a l’arribar al refugi no hi havia cap llit disponible de manera que vàrem haver de fer bivac al ras, ens vàrem posar en línia els uns al costat dels altres i sobre un terreny amb pinassa i força desnivellat.

Així que va despuntar el dia i em vaig despertar m’adono que estic sola al mig del bosc, que no tenia ningú al costat. Vaig entrar en pànic perquè allò era un abandó, fins que vaig veure la filera de companys dormint tres metres més amunt. Havia succeït que mentre dormia i com que sovint em giro moltes vegades el sac va anar lliscant cap avall. Pot semblar una ximpleria però aquesta sensació és impactant.

Que curiós que és el Pedraforca! Si no hagués escric aquest relat no hauria vist els tres fets succeïts en aquest indret, quan estava al llindar d’un precipici, quan em vaig imaginar un film amb un pastor i quan vaig experimentar uns angoixants segons d’abandonament. Què deu tenir la serralada del Cadí?

Montardo, Rosa M.
Montardo, Rosa M.

Montardo (2.833 m)

El Montardo està situat a la Vall d’Aran i d’aquesta excursió recordo que ens vàrem quedar a dormir al refugi que actualment es diu Joan Ventosa per l’endemà pujar al cim.

Companys al cim del Montardo
Companys al cim del Montardo

Amb la colla que anava hi havia un parell o tres xicots que estaven força entrenats a fer muntanya i a les fotografies consta que era el mes de setembre del 1978. Aquesta va ser un excursió força fatigosa en especial a la baixada degut a la gran quantitat de pedres i petits rierols d’aigua, però amb molt bones vistes i llacs.

Un dels llacs del Montardo
Un dels llacs del Montardo

Amb algunes persones d’aquesta mateixa colla el mes d’octubre també del 1978 vàrem fer una excursió per la zona del Canigó.

Zona del Canigò
Zona del Canigò
Intent de pujar al Puigmal, (2.908 m.)
El cremallera a Núria
El cremallera a Núria

Varen anar un grup de joves a Nuria amb el cremallera amb l’objectiu que l’endemà pujaríem al Puigmal  que està situat a la comarca del Ripollès. No vàrem preveure el temps i tampoc ningú ens va avisar que s’acostava mal temps.

Després d’un tram de caminada costa amunt, es posa a nevar, una neu petita i glaçada acompanyada d’un fort vent que feia que aquella neu es claves a les zones descobertes de la pell com era la cara de manera que semblaven agulles. Un parell de vegades ens vàrem haver d’ajupir al terra perquè el vent ens tombava .

Vista la situació vàrem decidir tornar cap el Monestir, el problema va ser que després de caminar uns metres, no veien per on era el camí perquè tot estava cobert de neu. Era terrible, teníem la sensació que ens havíem perdut i no sabríem com tornar, aquelles moments que vàrem caminar a la deriva van ser interminables.

Monestir de Núria
Monestir de Núria
Caminant per la neu
Caminant per la neu

Finalment un noi que anava al davant diu: Ei, nois bec el Monestir! va ser una gran alegria perquè sabien que caminaven en bona direcció, ens vàrem veure salvats.  En arribar al refugi observo que un noi tenia el bigoti fet una crosta de neu, però qui en va espantar, va ser un altre noi que tenia la cara negre, com si se l’hagués necrosat, sort que la causa era que amb la mullena se l’ havia destenyir-se el tapaboques que el duia de llana i de color negre.

Colla del Puigmal, Rosa gorra blanca.
Colla del Puigmal, Rosa gorra blanca.

El Tagamanent (1.056 m)

El turó del Tagamanent esta al Vallès Oriental, on al seu cim es troba el castell que es diu havia estat propietat dels comtes de Barcelona. No recordo res d’especial d’aquesta sortida, només que vàrem gaudir del dia i del paisatge.

Ruta Pla de L'Estany
Ruta Pla de L'Estany
Pla de l’Estany -La Massana- Andorra, 2050 m.

No recordo fins ho vàrem arribar però no tinc cap imatge del refugi Joan Canut, si algunes de la ruta. Al album hi tinc un esquema del trajecte ¡, el més segur es que haguessin fet la excursió d’un dia.

Sant Salvador de les Espases (413 m)

Sant Salvador està situat sobre el Congost del Cairat al municipi d’Esparraguera  a la comarca del  Baix Llobregat. Recordo que hi vàrem anar una colla bastant nombrosa i ens ho vàrem passar força bé i sense cap novetat en especial.

Baix Empordà i Alt Empordà.

D’aquesta zona a peu només he fet el Montgrí, el Quermany Gros, els Metges i el Puig d’Arques. De totes aquestes excursions recordo que en arribar a casa em sentia més bé, més vitalitzada i quan m’estirava al llit tenia la impressió que havia crescut un centímetre, és curiós. Del Alt Empordà Sant Pere de Rodes. Algunes de les imatges les tinc en vídeo.

El Dolmen de Puig d'Arques i Observatori Meteològic
El Dolmen de Puig d'Arques i Observatori Meteològic
El castell de Torroella de Montgrí
El castell de Torroella de Montgrí

Marcial y Florinda

El cactus Marcial de Cadaqués, se observa ligeramente la buganvilla (Dolors Antón)
El cactus Marcial de Cadaqués, se observa ligeramente la buganvilla (Dolors Antón)

El verano del 2009 mi amiga Roser me invito a passar unos dias en el apartamento que tenia alquilado en el magnifico  pueblo de Cadaqués -Girona-. Una tarde mientras dabamos un paseo por el pueblo  vimos que adjunto a una casa pintada de blanco havia un cactus de gran altura, era tan esbelto  que sobrepasaba los dos pisos de la vivienda.

Nuestro asombro fue grande, porque nunca habiamos visto un ejemplar botánico  como aquel  y nos dispusimos a hacerle algunas fotografias. Al poco tiempo de estar allí, salió de su casa la propietaria del cactus y no pudimos evitar hacerle algunas preguntas relacionadas con el cactus, ella muy amablemente nos respondia a nuestras dudas,  hasta que dijo:  Entrar en  casa  que estaremos mas comodas.

La conversación  nos llevo a  que  le comentara que habia  inscrito en el Libro de Records Mundiales Guinness una chimenea industrial situada en Terrassa, en concreto la de la Bòbila Almiral’ edificada en el año 1958   por el maestro de obras  Mariano Masana Ribas, mi hernano,  y sus trabajadores.  Dada mi pequeña experiencia  en esta cuestión de records, le propuse a la señora Dolores Antón estudiar que posibilidad de que   el cactus llamado Marcial pudiese constar  en el citado Libro de los Records, acción que consideró acertada.

La señora Dolores  durante el año vivía en Suiza y solia pasar los veranos en Cadaqués, era periodista  pero ya estaba libre de su trabajo. Nos dimos las respectivas direcciones  para mantenernos en contacto por el tema del ‘Guinnes World Records’ en especial para saber si el Marcial de Cadaqués podia llegar a ser candidato a un record mundial.

Durante el tiempo que estubimos haciendo alguna gestión, Dolores Antón Delclós, conocida también por Dolors o Lolita, redactó un texto en prosa pero a la vez poético que le puso  el nombre de  Una historia de amor. Los protagonistas de  este guión tan peculiar y amoroso fueron  Marcial i Florinda, una buganvilia vecina de Marcial que él solo podía ver si crecía y podia asomar su cabeza por encina del tejado.

 Mediante el envio de una carta escrita por Dolors que me hizo llegar en noviembre del año 2009, pude leer el texto de Marcial i Florinda,  donde descubrí que Dolors disponia de un alto grado de sensibilidad y dotes narrativas, me encantó la historia de amor que habia contado haciendo uso  su imaginación. También adjuntava datos técnicos del cactus y dos fotografias hechas por ella misma. Francesc Massana procedió a unir las dos fotografias  para formar una imagen de manera que nos  permitiera  observar a Marcial con toda su integridad,

Durante un tiempo estubimos realizando gestiones para la inscripción en el Libro de los Records, hasta que al final supimos  que existían cactus de la  misma familia botánica que superaban en altura a la  de Marcial de Cadaqués.  Aunque él disponia de una particularidad, estar enamorado de Florinda la buganvilia de intenso color rosa-fucsia y vecina suya.  Pensándolo bien y en el supuesto de que este hecho del enamoramiento no fuese cierto, debido a que  por el momento,  desconocemos si las plantas se enamoran, sí que podemos tener la convicción  que Florinda y Marcial  despertaron la inspiración de Dolors, una persona que supo ver la escondida, sutil  y delicada belleza que se albergar en  todas las cosas,  siempre claro está,  que estas cosas  sean observadas  con mirada abierta y  contemplativa.

       EL CACTUS MARCIAL DE CADAQUES -Dolors Antón-
ESPECIE Y EDAD
Según el jardinero  le pareció que se  trataba de una Euforbia  EC, (especie común) de sexo masculino.
Fue adquirido en ‘Mercajardí’, un comercio situado en la carretera de ‘Castelló d’Empúries’ a Roses y fue plantado entre los años 1996 y 1998 En su parte baja presenta cuatro aristas y más arriba cinco.
MEDIDAS
En octubre del año 2009 medía 9 metros sobrepasando el tejado de la vivienda.
FLORACION
En agosto del año 2009 durante la primera semana de setiembre hizo entre 10 a 12 flores muy bonitas y efímeras de una sola noche. Si hace mucho viento los capullos caen antes.
UBICACION
Se encuentra en pleno centro de la ‘Vila vella’ en la calle Curós esquina con la calle de Santa María a pocos metros de la iglesia.
Está situado en una jardinera de 80X30X30 cm.  y protegido de los vientos del Sur con la pared de la vivienda, pero los vientos  del Oeste y de la tramontana le dan fuerte. Dispone de poca tierra y de poco riego
VALOR SOCIAL
Dolors, comenta que el cactus es más popular que un conocido actor que evitamos decir su nombre y también  considera que Marcial debe de formar parte de muchos álbumes de fotografías de todo el mundo.
OTROS EXEMPLARES
Existen ejemplares muy  desarrollados en  L’Escala, Palamós  y en el Jardín Botánico de Blanes.

A continuación adjunto el relato que Dolores Antón hizo sobre Marcial i Florinda titulado Una historia de amor

Marcial i Florinda, texto Dolors Antón
Marcial i Florinda, texto Dolors Antón

El suc del raïm, no era l’ únic causant de la embriaguesa

En el llibre Dones emprenedores. Palafrugell 1857-1914 a la pàgina número 19 parlàvem de les dones que havien regentat taverneres i sovint també adjunta a la taverna hi tenien la venda de queviures i licors. També esmentàvem que la Reial Ordre del 30 de gener de 1888 obligava a que el vi fos analitzat per detectar possibles adulteracions. Un exemplar del llibre està l’Arxiu Municipal de Palafrugell (AMP)

Més endavant em obtingut d’altra informació relacionada amb l’adulteració del vi que pot ser deguda a tres tipus de pràctiques:

1- Per criteris especulatius incloure  al vi  productes anòmals. 2- La addicció al vi de substancies necessàries per evitar que es tornés agre o com es diu popularment  que es piques. 3- Els necessaris tractaments plaguicides que s’havien de fer per evitar que es malmenes la verema.

Retall del diari El Distrito, any1895 (AMP)
Retall del diari El Distrito, any1895 (AMP)

 La Sardana del dia 11 de juny de 1892 consultable a l’hemeroteca del (AMP),  un comentarista explicava com s’havien de prendre   les mostres de vi per ser analitzades i era de la següent manera: Davant de tres testimonis s’omplien tres ampolles de vi de la mateixa procedència, es tapaven i es precintaven amb laca, una de les ampolles se la quedava el propietari de l’establiment, l’altre era per l’Ajuntament i la tercera era destinada al laboratori. Hem de considerar que no tot el vi era del  país perquè  el  Distrito del dia 10 de juny de 1894 deia que s’ importava gran quantitat de vi procedent d’Alemanya i de Italià i amb data 30 de setembre del mateix any el Distrito  també s’ aconsellava no adulterar el vi perquè a France i a Dinamarca ho controlaven molt. Veien amb aquests exemples que la dinàmica d’ importació i d’exportació  d’aquest producte havia de ser important.

Desconeixem  de quins mètodes i  tipus de reactius  disposaven els laboratoris municipals  l’any 1892  per  detectat  les substancies no desitjades incorporades a les botes de vi, si que l’any 1908  les per fer les analítiques que permetessin detectar l’existència d’ alcohol impur procedent de la industria, l’àcid salicílic i d’altres substàncies antisèptiques, els colorants derivats del carbó o de vegetals, la  glucosa artificial,  el sucre de fècula o  de mosts i  també la glicerina, com consten que es feien i que per la qual cosa eren els que s’havien d’evitar.

La llista era més amplia perquè MªTeresa Fernández a ‘El uso de bebidas alcoholicas como medicamento en España contemporanea’ cita el Reglament del 2 de desembre del 1892 on hi consta que no eren permesos els auditius següents: sulfat de cals o guix, alcohol d’orujo o aiguardent de brisa, sals de bari i de magnèsia, carbonats alcalins, àcid bòric,  litargiri i ‘azimar’  aquests  darrer potser era un colorant.

Una circular impresa lliurada al Ajuntament de Palafrugell amb el títol: ‘Aviso al publico’. Nuevo invento para hacer vino’. La Reial Junta de Comerç de la província de Barcelona es dirigia als cultivadors de vi per informar-los que procedent  de France  havia arribat un aparell vinificador  de la marca Gervais que obrava fent la fermentació de la verema sense necessitat de posar-hi additius com guix, sal o d’altres ingredients tant perjudicials per la salut. Els introductors i representants d’aquesta marca a Espanya eren Antonino Camps, Dogny i companyia amb  despatx al carrer Canuda, 8 de Barcelona. Proveïen els aparells a preus mòdics . Imprès datat el mes de juny de 1824 a Correspondència (AMP). Més endavant a partir de l’any 1906  trobem publicitat el  producte anomenat Enosotero que conservava i millorava el vi, la representació del producte a nivell de l’estat espanyol era a càrrec dels laboratoris Uriach. Hemeroteca (AMP).

L’any 1920 va aparèixer la plaga de la Cochilis i de la Pirala que esmorteïa les vinyes, motiu pel que el Consell Provincial va subministrar als vinyaters productes específics que consideraven eren millors que el sulfat i el sofre que no  ho eren, recomanaven aplicar: Un litre de solució arseni de sosa, mig litre de calç apagada i 50 litres d’aigua i l’altra formula que consistia amb  45 o 50 litres d’aigua i cinc litres de solució sabonosa de nicotina. Cura que s’havia de repetir dues o tres vegades per temporada i millor que el veïns ho fessin al mateix temps per evitar que la plaga passes a una altra vinya . Baix Empordà 1/8/1920 (AMP)

Congrés antialcohòlic, any 1914 (Arxiu Municipal de Girona)
Congrés antialcohòlic, any 1914 (Arxiu Municipal de Girona)

L’any 1912 a ‘San Sebastian’ es va celebrar un Congres antialcohòlic i segons el diari ABC l’octubre de l’any 1914 se’n  va fer un altre a Barcelona del que en poden presentar una imatge. Al Arxiu Municipal de Girona a correspondència hi ha guardada una còpia dels estatuts d’aquesta  associació d’antialcohòlics. Ricardo Campos,[1] esmenta a USO,(1996) quan parla dels diferents punts de mira  entre si s’havia o no de prohibir el consum d’alcohol, comentava que USO opinava inspirat per la Llei Volstead dels EEUU, coneguda popularment com la Llei Seca.

Segons Rosa D’Alesio la Llei Volsted va durar des de l’any 1919 fins el 1933 i durant aquest període de temps van morir 30.000 persones intoxicades per ingerir alcohol metílic, 100.000 van patir ceguera o paràlisi , 270.000 van ser condemnats per delictes i 67 van ser empresonats.[2]

Observada la idiosincràsia de les begudes alcohòliques  marcada tant per una banda per les necessitats  que la persona tingues en prendre alcohol  i per l’altre el condicionant o factor especulatiu de la venda del producte.

 Per aquest motiu  no ens haurien d’ estranyar davant les conegudes discòrdies familiars, potser més freqüents abans,  que sovint apareixien al voltant d’una taula  i molt especialment en festes senyalades i, qui sap si la qualitat de l’alcohol que les famílies poc acomodades es  prenia  podia contenir algun tipus de psicòtrop conegut o no.

Vistes aquestes situacions, penso que haurien de disculpar als anomenats borratxos d’abans, els  que desprès d’una llarga jornada de treball i sense res al estomac entraven a la taverna a veure als amics i prendre un o dos gots de vi,  amb el risc que  no  fos tot  suc de raïm fermentat, potser una petita part si i per tant al sortir al carrer i no caminar  en línia recta fos la mofa  d’altres conciutadans. Clar que de segur hi havia qui feia estralls amb la beguda, però el que voldria expressar o que tinguessin també en consideració és el factor adulteració del vi i dels licors.

Notes


[1] Ricardo Campos Marin. Alcoholismo , medicina y sociedad en España (1876-1923) Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1997

A Madrid l’any 1898 s’havia celebrat el IX Congrés  Internacional d’ Higiene i Demografia.

[2] Rosa D’Alesio.  A 84 años del fin de la Ley Seca en Estados Unidos, La izquiera diario, 5/7/2017

 

 

 

Dades de l’any 1911 del jaciment d’Empuries.

 A l’edició Baix Empordà del dia 17 de setembre de l’any 1911  que és consultable a l’hemeroteca de l’ Arxiu Municipal de Palafrugell, hi hem localitzat un text que parla de les excavacions dutes a terme al la antiga ciutat d’Emporium, Alt Empordà i ens ha semblat que en podien fer un breu record.

Les esmentades excavacions  van coincidissin que feia poc, l’any 1907 havia sigut creada la Junta de Museus de Barcelona, entitat encarregada que es duguessin a terme les excavacions i els  corresponents estudis arqueològics de la zona. Em  sabut va  ser l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch qui es va responsabilitzar  l’any 1908 de dur a terme aquests estudis.

 Segons Viquipèdia les primeres intervencions publiques fetes a Empúries van anar a càrrec de la Diputació de Girona l’any 1846 i van ser dirigides per Julian Gonzalez de Soto.

Porta romana d'Empuries, any 1921. Font Viquipèdia
Porta romana d'Empuries, any 1921. Font Viquipèdia

Durant les excavacions fetes l’any 1911 a la part Est de la finca es posà al descobert un temple que d’acord amb  estructura constructiva i distribució podia comparar-se al de Pompeià.

Segons diu la edició Baix Empordà a Empúries s’hi  van trobar  capitells, fustes i basaments de columnes que formaven part de l’edifici i d’altres elements però a causa de la manca de pressupost aquests materials e no van poder ser del tot desenterrats.

Segons el cronista del mitjà esmentat, els objectes trobats van ser nombrosos i  la troballa   més significatiu es deia que havia estat  l’estàtua d’Esculapi o Esclepi  que  va ser traslladada  al Museu del Parc de Barcelona.

 També  van localitzar 1.400 bales de plom, per fona, en forma d’ametlla; 500 fletxes de ferro, una bala de pedra de 30 centímetres de diàmetre i un aparell fins avui no classificat de ferro, bronze i fusta. El conservador del Museu era Emili  Gandia  i Ortega encarregat també de dirigir els treballs d’excavació que va considerar de  molta importància  la troballa i també va ser  difusor del patrimoni cultural. La Junta de Museus es plantejava construir una sala per instal·lar la rica col·lecció d’objectes recuperats.