Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.

X

Camps de concentració a Barcelona

Alguna avantatge havia de tenir el fet que des del dia 13 de març del 2020 ens haguem hagut de quedar a casa i tot per un microbi mig orgànic i mig inert, la cosa bona ha estat obrir calaixos oblidats.

Entre uns antics arxius he localitzat unes ratlles d’una conversa que vaig tenir amb el palafrugellenc Joan Boy Marques, [1] fa uns deu anys. Vàrem parlar de la pesca que era el tema que volia saber, però en Joan que tenia bastants anys d’experiència de vida va   explicar un fet al voltant de la  Guerra Civil Espanyola.

Va dir que havia estat al Camp de concentració d’ Horta i d’allà l’havien  traslladat a Montjuïc, lloc on va estar-hi relativament bé degut a que cada dia formaven unes brigades de presoners per anar a  demanar queviures a diversos magatzems de Barcelona – no ho va dir però, possiblement anaven amb un camió-,  desprès repartien els aliments que havien recollit als hospicis i hospitals de la ciutat. El vespre quan a la presó de Montjuïc feien el sopar amb alguns del aliments recaptats.

Novament  va ser traslladar a un magatzem on hi estaven amb pèssimes condicions, deia que només els hi donaven un dia tres figues, un altre una llauna amb tres sardines i un altre galetes de vaixell  vingudes de Cuba que per poder-les menjar havien de sostreure abans els cucs i que eren fortes com un roc.

 En aquest magatzem ell preferia dormir al ras i es tapava amb sacs de ciment vuits i si plovia havia d’estar  tota la nit moll, dormia al defora perquè era més segur que a dins del magatzem,(2) perquè allà hi havia el risc de  caure pel ull de l’escala que no tenia baranes i podies anar a parar al soterrani. Les escales eren fetes amb totxos provisionals, només per poder-se enfilar i si  la nit havies de anar al vàter era perillós .

Dormirem directament al terra i cada dia sortia un camió amb persones mortes, la aigua que bevíem era d’un safareig on també  s’hi rentava la  roba, jo posava un mocador per filtrar una mica l’aigua.

Durant la conversa coneixen que era infermera a Pals va explicar que havia treballat cinc anys al Moli de Pals i que en Coll estada  tant cansat de menjar cargols cuits directament amb fulles a sobre del foc, va decidir marxar amb dues pessetes a la butxaca a sud-america i quan va tornar es va comprar el mas de Pals. També va comentar  que una seva cosina l’havia criada una dia de Pals.

Notes


[1] He localitzat un trobat de INS de La Bisbal fet per Ariadna Adarnius. Anys de gana. Contraban i estraperlo al Baix Empordà on li fan unes preguntes a Joan Boy i diu que havia nascut el 13 de març de l’any 1921 a Begur. Segons dades de la funerària va morir el dia 18 de març de l’any 2012 a Palafrugell.

 (2) Desconeixem si el magatzem que es refereix Joan era el que descriu Jordi Barrioso a la seva tesi doctoral de la UAB, en referència a  l’antiga fabrica de jute del Poblenou coneguda per El Cànem o dels germans Godó, pagina número 60 del seu treball.

Dues fotografies cedides per Paco Tejero de la Bisbal

Els anteriors hostalers del restaurant Divínum de La Bisbal d’Empordà que està situat a la Avinguda de les Voltes, un dels dies del que hi anava a dinar i, sabent que m’agradava escriure alguna crònica a la revista digital Totbisbal, en Paco em va oferir que fes còpies de dues fotografies que considerava podien ser històriques.

 El temps va anar passant i de dins d’un arxiu de l’ordenador ara han sortit aquelles imatges gaire oblidades i acompanyades d’ una nota.

 Una d’elles correspon a un grup de treballadors de l’empresa de ceràmica la Catalana de La Bisbal, industria que posteriorment va rebre el nom de Ceràmiques Bosch que havia estat feta el mes de juliol de l’any 1952.  En ella hi podem veure a un grup de 41 treballadors, 24 homes i 17 dones més un nen i una nena que possiblement eren fills d’algun dels treballadors.

Ceràmiques Bosch amb la xemeneia (Imatge Rosa M,Masana)
Ceràmiques Bosch amb la xemeneia (Imatge Rosa M,Masana)

 Paco ens comenta que la seva família va ser unes de les primers de venir a viure a La Bisbal i a la fotografia hi ha la seva mare Francisca Mora Ramírez natural de Cuevas Bajas -Málaga-, és la primera de la segona fila a ma dreta, també s’hi troben els seus oncles Francisco Mora i Maria Castro junt amb la seva filla Carmen, que estan a la tercera fila del costat esquerra .

Treballadors de la empresa de ceràmica La Catalana 1952 (Imatge Paco Tejero)
Treballadors de la empresa de ceràmica La Catalana 1952 (Imatge Paco Tejero)
Pedro Tejero, expedint una multa, La Bisbal 1956 (Imatge Paco Tejero)
Pedro Tejero, expedint una multa, La Bisbal 1956 (Imatge Paco Tejero)

A la segona fotografia hi podem veure al pare d’en Paco, Pedro Tejero Pacheco natural de Iznajar -Córdoba- en un moment que el fotògraf l’havia captat formulant una multa al conductor d’un camió que sembla porta la matrícula B-38369. En Pere abans de fer de policia municipal, havia estat sereno també d’aquí la vila.

La fotografia porta la data del dia 16 d’agost de l’any 1956 i segons ens explica en Paco, encara que no es vegi a la imatge, el seu pare anava amb una moto marca Vespino.

Dues imatges que ens han permès dir quelcom de La Bisbal de més de seixanta anys enrere.

Notes

La Bisbal d’Empordà  i Cuevas Bajas  són dues viles agermanades i el mes de març de l’any 2019 la Bisbal va dedicar el nom de Cuevas bajas a una placa de la vila.

Malefici

Llençar coses no és el meu fort i ara he vist que tenia una fotografia que possiblement era de principis ho mitjans del segle XX que m’havia donar una senyora. Quan la vaig veure recordo que em va impactar perquè la majoria de les persones fotografiades presentaven els ulls punxats, semblava, amb una agulla.

La imatge era adequada per posar-la a un text que estava redactant, però no ho vaig  fer a causa d’aquella anomalia que presentaven les persones fotografiades.

Fa poc que junt amb d’altres documents a sortit aquella imatge  que m’havia semblant tant intrigant perquè donava a entendre que  havia estat utilitzada  per fer un acte malèfic a un col·lectiu familiar i en especial adreçat a les dones. Vaig pensar en llençar-la. però tot te el seu valor i pot formar part de la cultura en general o més específicament del mon de les supersticions.

Desconeixem qui va ser l’autor d’aquella pràctica feta sobre d’una fotografia  commemorativa d’un bateig que lògicament havia de ser un moment d’alegria i d’unió dels assistents. Tampoc sabem si qui va punxar la imatge havia sigut un home que tingués mania a les dones o si va ser una dona que fos envejosa  de les altres dones, persones que serien de poc fiar.

Envers el tema dels maleficis en conec poques coses, no és  del meu interès, però si que ara considero que seria interessant saber quantes persones d’aquest col·lectiu van necessitar o no les atencions d’un oftalmòleg i quantes  per casualitat van restar cegues de per vida. Encara que cap la possibilitat que fos l’autor o l’autora del delicte a distància  qui per rebot l’ hagués arribat a ella la desitjada ceguesa per els altres.

El més curiós es que del total de 39 persones, 18 homes, 14 dones, quatre nens i tres nenes, només hi ha dos homes que s’escapen d’aquesta acció, per contra en el cas de les dones és del cent per cent. També van estar accents  de la agressió cinc nens, una nena de mesos i el nadó acabat de nàixer. Aquesta vegada he adjuntar la imatge  perquè ha esta modificada.

Hi ha un article de Anton Erkoreka titulat ‘Mal de ojo’ que encara que possiblement no sigui el mateix ens pot servir per conèixer algunes connotacions relacionades amb la vista.

Malefici familiar
Malefici familiar
Dors de la imatge amb el punt
Dors de la imatge amb el punt

La Júlia a la escola Genescà de Terrassa.

Tinc guardades diverses fotografia familiars antigues, una de les que pertanyien a la meva cunyada Júlia Olea Hernández que era de quan anava a la escola Genescà de Terrassa corresponent al curs 1934-1935, en tornar-la a veure les imatges  m’he sentit motivada en comentar quelcom d’ella i d’aquella època de fa 86 anys.

Júlia Olea a l'escola Genescà curs 1934-35 (Familia Masana)
Júlia Olea a l'escola Genescà curs 1934-35 (Familia Masana)

La Júlia va néixer a Rubí l’any 1929 i tenia tres germans Fèlix, Pere i Agapit, amb els pares vivien a la carretera de Rellinars, davant de la Central Elèctrica. L’Antoni, el seu pare, treballa als ferrocarrils de la Generalitat de Rubí i potser degut a un trasllat laboral va ser destinat a la Estació de trens dels Catalans de Terrassa, terminal que abans estava al Portal de Sant Roc. Antoni havia enviudat i es va tornar a casar amb Apol·lonia que cuidà també als seus quatre fills.

L'Antonio i la Apolonia
L'Antonio i la Apolonia

Recordo que durant bastant de temps havíem  anat sovint a Barcelona, bé fos de passeig o més especialment per anar a  fer la compra a la Boqueria degut que a l’Antoni l’oferien bitllets de tren per la família.

Els pares de la Júlia la van portar a estudi a la escola Genescà que estava  al carrer del Sal·lari, relativament prop de casa seva.

En aquells moments el regim polític era la Republicà Espanyola i  l’autor d’un treball Antoni Alsina[1]ens  parla  de la docència a Terrassa i en concret de les escoles del carrer Baldrich, que en cita a Baltasar Ragon dient que aquestes escoles  van ser posades en funcionament el dia 18 de gener de l’any 1932 i també esmenta que:

La Júlia 1946 aprox. (Família Masana)
La Júlia 1946 aprox. (Família Masana)

 A la creació de les escoles graduades del carrer de Baldrich la va seguir l’escola Genescà, al carrer del Sal·lari, que va ser la graduada de nenes número 2 i que té l’origen en aquest mateix període. En aquest cas, l’escola va prendre el nom del regidor senyor Genescà, que en un acte altruista cedí al municipi un edifici i terrenys per tal que hi fos construït un nou grup escolar.

En base a aquesta informació podem dir que la Julia havia de ser unes de les primeres alumnes que va anar al Genescà.

Francesc Masana i Júlia Olea (F.Masana)
Francesc Masana i Júlia Olea (F.Masana)

Sabem coses de la Julia perquè era la promesa del meu germà Francesc i vàrem començar a sortir plegat l’any 1945, quan jo tenia un any d’edat i potser perquè era la petita de sis germans i el meu germà Francesc a més era el meu padrí, pel que fos, se enduien a diversos dels llocs a que  anaven. Algú els hi havia preguntat si era la seva filla. Sempre els havia vist feliçment  enamorats i de grans manteníem i ho manifestaven la seva continuada estima.

Francesc , Júlia i Rosa M.  a Barcelona. El vestit de la Júlia i la corbata d'ell són fets de la mateixa roba. (Familia Masana)
Francesc , Júlia i Rosa M. a Barcelona. El vestit de la Júlia i la corbata d'ell són fets de la mateixa roba. (Familia Masana)
Plaça Catalunya Barcelona, Jaume Sunyer i Rosa Masana
Plaça Catalunya Barcelona, Jaume Sunyer i Rosa Masana
A 'Rompeolas' amb vaixell, Barcelona
A 'Rompeolas' amb vaixell, Barcelona

Notes


[1] Antoni Alsina. El grup escolar Baldrich. l’origen de l’escola Bisbat d’Egara. Terme 21, 2006.