Your browser (Internet Explorer 7 or lower) is out of date. It has known security flaws and may not display all features of this and other websites. Learn how to update your browser.
X
Articles, entrevistes, vivències, biografies, anècdotes i publicacions de Terrassa, comarques gironines i el Baix Empordà
Sovint emprem paraules sense parar-nos a pensar el seu significat més intrínsec, més primigeni de la parla humana o de la derivació llatina o grega, però la paraula es interpretada a dins nostra amb la seva verdadera connotació encara que sigui inconscientment.
Aquests trets de la fonètica de les paraules els coneixem des de mitjans del segle XX quan Richard Bandler i Jonh Grinder van fer estudis del llenguatge verbal i no verbal i l’anàlisi en la forma de ser usat per relacionar-nos amb els demès i amb nosaltres mateixos. Aportacions que van crear la ciència de la neurolingüística i també la programació neurolingüística (PNL).
Dit això, volia comentar que en aquests moments que vivim una situació social tant insòlita a causa d’un inesperat problema de salut de caràcter víric-infecció , quan truquem a un familiar o als amics per veure que fan, solen dir : Si ja ho veus, a casa confinats sense poder sortir.
Personalment i sense saber el perquè no m’agradava emprar la paraula confinada, més aviat explicava el que estava fent. Ara he vist que confinat vol dir ‘ que estem amb la mort’ perquè ‘con’ és ‘amb’ i finat mort. Si és això el que vol dir es qüestió de no fer servir aquests terme perquè ens estem programant, inconscientment estem dient que convivim amb tànatos i la verbalització cala.
Quan ens preguntem podríem explicar el que fem a casa com escoltar musica, treballar, escriure, pintar, ballar, cosir, fer creacions, o simplement no fer res, dormir, pensar, somia i d’altres, tot per evitar verbalitzar la no positiva paraula. Adjunto un retall del Diccionari de A.M. Alcover on hi ha el concepte de la paraula.
Proposta feta per la Isabel, podrien usar la paraula Reclòs
Reclòs segon Alcover es refereix a tancat, apartat dels altres, sense comunicació, penso que tampoc seria convenient repetir-la sovint. Val més que diguem:
No em sona el despertador a les set del matí, no accelero per anar a la dutxa, em vesteixo sense presa amb roba còmoda, plantofes i mitjons de llana, esmorzo amb pausa i converso amb qui desitjo perquè se que els trobaré a casa i parlar deu minuts o més, segons les ganes i després fer aquelles coses que gairebé teniem oblidades.
L’any 2016 al butlletí informatiu i cultural el Llentiscle de Torrent, número 8 va ser publicada la entrevista feta a Francisco Pannon (Torrent 1926-2018), podem fer la consulta a: francisco-pannon
Fent endreça he localitzat -desconeixia que els tenia guardats- dos fragments d’un contracte signat l’any 1979 amb una casa subministradora de màquines de cafè. Vaig efectuar aquesta compra perquè a l’escola d’infermeria de l’hospital del Tòrax de Terrassa, de la qual era gestora, pel fet d’estar lluny de la ciutat, els alumnes no tenien possibilitat de prendre cap beguda calenta durant l’estada al centre.
El venedor de la cafetera m’havia dit que li anava millor venir a casa meva per tractar sobre la possible compra de la màquina de cafè. El noi era una persona amable i molt hàbil en vendes, de manera que vaig signar el contracte. Quan havia marxat i jo també notava que la seducció de la compra anava minvant, vaig mirar les condicions de compra, que eren les següents:
L’aparell costava 145.000 pessetes a pagar en cinc terminis de 29.000 pessetes, sense afegir a aquest preu un 12% corresponent a la compra del cafè i l’assegurança de l’aparell. Els cafès va dir-me que es podien vendre a set o vuit pessetes. Amb la calculadora a la mà vaig veure que només per pagar l’aparell i cobrant vuit pessetes per cafè, havien de ser dispensats 18.125 cafès.
Les classes eren de dilluns a divendres al matí d’octubre a maig i en el supòsit que cada setmana s’expedissin 75 cafès a 8 pessetes n’obtindríem 600. Conclusió, que en els 240 dies aproximats d’activitat acadèmica a l’any, tardaríem 906 dies, uns quatre anys, per pagar només la cafetera sense les altres despeses esmentades.
Havia signat el contracte i donat el número de compte. Com ho podia fer per anul·lar aquella precipitada compra? Vaig estar en vetlla aquella nit, perquè l’escola no anava sobrada de diners. La solució va ser dir al venedor que el contracte l’havien de modificar per posar-lo a nom de l’hospital. Va venir i quan estava a punt d’omplir el nou formulari mercantil agafo el vell i el trenco per la meitat, acte que em va costar molt de fer i sentia com el cor bategava amb força. El venedor va quedar mig mut, fins que va dir: “I ara què faig? Com ho explico a l’empresa?” Li vaig dir: “Desconec si abans havies fet números respecte als productes que tens en representació” i li vaig ensenyar els càlculs que havia fet. No va dir res. La meva intenció en aquell moment va ser només justificar el perquè d’aquella anul·lació. Són coses que poden succeir, perquè mirem si no l’exemple d’una Empleada de drogueria.
Presentem una síntesi biografia del doctor Joana Sabria Aynier que va ser publicada per Rosa M. Masana a la revista El LLentiscle de Torrent número 11 del desembre de l’any 2019.
Joan Sabrià va néixer a Torrent el dia 27 de febrer de l’any 1918 al mas Isern, conegut per can Busqueta. El seu pare, Josep Sabrià Janó, era fill de Torrent i la seva mare, Mercè Aynié Mató, de Sant Feliu de Boada. Gràcies a les dades proporcionades per una seva cunyada, Carme Girbal, després de fer un estudi genealògic familiar i d’haver consultat la seva biografia a internet, sabem que el llinatge dels Sabrià es remunta a l’any 1611 amb el matrimoni de Salvi Sabrià i Magdalena Castelló, natural de Canapost.
Doctor Joana Sabrià Aynié, imatge cedida per Carme Girbal
La branca d’en Joan ve de Miquel Sabrià Torroella i segons explica la Carme, en Joan de petit anava a estudi a l’acadèmia del senyor Àngel a Palafrugell i, quan tenia dotze anys, el professor va aconsellar a la família que el fes continuar estudiant perquè era un alumne brillant. En aquell moment en Joan era orfe perquè va tenir l’ensurt que la seva mare morís quan ell només tenia onze anys. El pare es va tornar a casar i van anar a viure a Llofriu.
Els seus primers estudis de medicina els va fer a Saragossa i després d’un parèntesi a causa de la Guerra Civil Espanyola va continuar la carrera a la Facultat de Medicina de Barcelona, després de la qual va especialitzar-se en Ginecologia i Obstetrícia a la Maternitat de Barcelona, centre on durant el segon curs de l’especialitat va residir en qualitat de metge internista. En aquest centre es van conèixer amb la llevadora M. Teresa Rius Fàbregas, natural de Igualada, es van casar i tingueren quatre fills, Josep, Mercè, M. Teresa i Joan, dos dels quals van seguir la tradició de cursar estudis de la branca sanitària.
Finalitzada la seva formació d’especialista en tocoginecologia, es va interessar en la pràctica de la simfisiotomia, va ser l’any 1964 que accedí al grau de doctorat amb la tesi Valor de la sinfisitomia parcial subcutánea de Zárate en la obstetricia de los paises en desarrollo. Va obtenir un reconeixement per la seva recerca i va publicar diversos treballs científics, un d’ells a l’Enciclopèdia Medicoquirúrgica francesa. Va donar conferències en universitats de medicina, també a l’estranger, com al Caire, on va fer una estada d’un mes i mig. L’any 1949 va publicar a la Revista Española de Obstetricia i Ginecologia l’article “Mi experiència con la sinfisiotomía” Podem dir que va ser l’introductor de l’esmentada tècnica a les comarques gironines així com de la laparoscòpia, la citologia cervical, el monitoratge electrònic i bioquímic fetal, l’ecografia, l’amniocentesi diagnòstica i va practicar la primera intervenció quirúrgica ginecològica amb la tècnica de la laparoscòpia.
Residia a Girona, on tenia la consulta particular, però també en els seus primers anys d’exercici professional visitava a la Bisbal i a Palafrugell. L’any 1957 va ser inaugurada la residencia sanitària Álvarez de Castro de Girona, actualment hospital Josep Trueta, on va ser contractat per exercir i l’any 1974 va ser nomenat cap dels serveis de ginecologia i obstetrícia, càrrec que va exercir fins a l’any 1986, any poc favorable per a ell perquè el dia 9 d’octubre li va sobrevenir la mort. El doctor Sabrià també havia estat membre actiu del Col·legi de Metges i de l’Agrupació de Ciències Mèdiques, ambdues entitats de Girona.
Han estat diverses les llevadores del Baix Empordà que van tenir ocasió de treballar amb el doctor Sabrià, ja fos a l’hospital general com en algunes de les consultes de diversos municipis, en especial quan es presentava un part distòcic, o sigui, amb risc per a la mare o el nadó.
Disposem d’aquesta informació perquè ens va ser explicada per les mateixes llevadores al llibre Llevadores de Palafrugell: 165 anys d’història (2006). A la pàgina número 71, sobre la llevadora Carme Pareta, consta un text que em va lliurar el germà de la Carme que havia estat redactat pel doctor J. Sabrià i publicat a la revista Surgere l’octubre del 1965. Amb motiu de la defunció de la seva col·lega Carme deia: “Desgraciadamente perdida en plena juventud. Cultísima como pueda serlo una chica inteligente y estudiosa. Muy bien preparada para el ejercicio de su profesión; su colaboración era sinónimo de seguridad diagnóstica, eficacia en la ayuda, corrección en el trato, discreción en la actitud, distinción en la conversación. Su llamada era siempre una tranquilidad para el tocólogo, que sabía de antemano con qué problema iba a enfrentarse; difícilmente después de su diagnóstico podía haber sorpresas. La enfermedad que acabó por llevársela a la tumba le impidió el ejercicio de la profesión en los últimos años de su vida, entre sufrimientos y esperanzas que no llegaron”. Consta al llibre de Rosa M. Masana. Llevadores de Palafrugell, 165 anys d’història, pag. 71.
La simfisiotomia
Caldria dir quelcom d’aquesta pràctica poc coneguda per les persones no expertes. Més coneguda és l’episiotomia, practicada en algunes ocasions per les llevadores. Es diu que la tècnica de la simfisiotomia es remunta a l’any 1777, quan va ser aplicada per Jean-René Sigault a París, però va tenir poca continuïtat, ja que no estava exempta de complicacions. Va ser l’any 1914 quan el metge i urbanista Enrique Zárate, de Buenos Aires, reintroduí novament la tècnica amb el nom de simfisiotomia parcial subcutània, coneguda també com a mètode Zárate i més endavant també com a pubiotomia, de la qual va ser pioner el doctor Sabrià, tot i que cal dir que era un mètode restrictiu, aplicable només en situacions de risc tant per al nadó com per a la mare en el moment de travessar el canal del part, en ocasions per una desproporció cefalopèlvica.
La pelvis està formada per tres parells d’ossos simètrics i un d’ells és el del pubis, situats a la part anterior i baixa i externament configura l’anomenat cim de Venus propi de les dones. Es tracta d’un lloc d’unió dels dos ossos púbics mitjançant un teixit fibrocartilaginós i gras formant un coixinet o protuberància triangular que acompleix funcions d’amortiment durant l’acte sexual i sensitiva. Segons alguns estudis, aquesta estructura té la propietat de distendre’s sota la influència de la relaxina, hormona que es forma durant la preparació per al part. La tècnica Zárate consisteix a fer una incisió a l’esmentat teixit per aconseguir separar els ossos púbics i donar més espai al canal del part.
És sabut que al planeta Venus hi ha un cim de 11.000 metres, mentre que a la Terra el pic més alt és l’Everest, amb 8.848 metres. Potser aquest és el motiu que aquesta zona anatòmica hagi rebut el nom de Venus, la deessa romana de l’amor, la bellesa i la fertilitat. Curiosament les exploracions del planeta Venus amb sondes espacials russes i americanes es van iniciar la dècada dels anys seixanta, coincidint també amb la recuperació de la esmentada practica i la entrada al mercat la anticoncepció hormonal el 1960 als EUA i el 1961 a Europa.
Feia poc que s’havia inaugurat el nou hospital de Mútua de Terrassa l’any 1975 i a urgències ens van dur un senyor que anava extremadament brut. El metge el va veure un moment però va seguir atenent el pacient que estava visitant. Vaig dir a l’auxiliar: “M’ajudes? Hauríem de banyar aquest senyor.” Quan va saber que teníem el propòsit de banyar-lo va dir que no, però nosaltres vàrem intentar-lo convèncer. Finalment dins la banyera no escatimàvem sabó i el vàrem fregar de cap a peus i després de renovar l’aigua perquè fos més neta, semblava que el senyor ja ens havia agafat confiança i que estava bé dins aquella sabonosa solució semiantisèptica i calenta.
Vàrem demanar a la germana Amparo, responsable del geriàtric de l’Hospital de Sant Llàtzer, que eren veïns amb Mútua, si ens podia proporcionar una samarreta i uns calçotets. Va dir que sí i ens els va fer portar a urgències per una auxiliar.
Vestit amb aquella roba i tapat també amb un llençol, li vàrem prendre les constants fisiològiques a l’espera de ser visitat. El metge va preguntar on era aquell pacient que abans havia vist, havia passat per davant seu i no l’havia reconegut. El va visitar i com que tenia un procés bronquial agut va indicar l’ingrés a clínica.
El senyor en assabentar-se d’aquella decisió, va dir-nos que ell no es podia quedar, que havia de marxar perquè tenia dos gossos lligats a la barraca i els havia de donar de menjar. Li vaig preguntar:
- ¿Dónde tiene usted la barraca?
- Lejos, yendo hacia las Fonts -va dir.
- Yo vivo cerca de las Fonts y utilizo una Vespa para desplazarme. Si quiere les voy a dar de comer - li vaig proposar.
-Usted, señorita, ¿dice que se presta a ir a dar de comer a mis perros?
- Sí, claro que puedo ir, no los vamos a dejar abandonados.
Després d’aquesta conversa el senyor semblava més tranquil i va explicar com localitzar la barraca, amb la sort que jo coneixia la zona.
L’endemà vaig portar menjar i aigua als cans, m’hi vaig apropar amb cautela i mentre els ensenyava el menjar, no hi va haver cap problema. Per evitar que a casa tinguessin més feina de l’habitual, anava a la carnisseria a comprar menjar per a gossos i el preparava per a dues vegades perquè a més a casa em deien: “Rosa, no sé com t’ho fas, però et poses en cada cosa!” Sí que em posava amb coses, però era perquè m’hi trobava, no les anava pas a buscar.
El senyor va estar a Mútua més d’una setmana i la germana Amparo va dir que ens tindria roba i calçat a punt per al dia de l’alta. El vàrem acomiadar i va marxar curat i agraït.
He recordat el fet perquè fa poc vaig anar a Barcelona amb tren i veia que hi havia trams distanciats uns metres de la via, que eren plens de xaboles i recordava els anys setanta quan l’instructor de vol del camp de Sabadell-Terrassa algunes vegades des de l’aire m’havia ensenyat alguns nuclis de xaboles que hi havia al llinda de les esmentades ciutats i també pensava que actualment per la crisi iniciada l’any 2007 aquesta forma de vida, lluny de millorar, s’hauria vist incrementada.
