Als onze anys vaig anar a l’escola d’Economia Domèstica de Terrassa, situada al carrer Sant Isidre. Al matí assistia a classes de cultura general amb la senyoreta Comerma i a la tarda, a classes de dibuix, costura, planxa i cuina. La mestra, per evitar que parlés tant a classe, en ocasions em feia seure al seu costat i també em deia que no entenia com podia dibuixar tan bé i parlar al mateix temps.

Sempre que a una companya de classe no li sortia bé un dibuix, la professora li deia: “Digues a la Masana que te l’arregli”. Era important que cada alumna tingués un quadern ben presentat amb els seus dibuixos perquè havien de ser exposats a final de curs en unes taules especials i també supervisats per les autoritats acadèmiques locals.

El fet d’estar asseguda a la taula de la mestra sobre una tarima de fusta i veient les cares de totes les meves companyes de classe em feia sentir com si fos una ajudant docent, pensar-t’ho era una situació bastant insòlita. El que m’agradava més de tot era dibuixar i poder arreglar algun dibuix d’algú que no tenia destresa en aquest tema i potser sí que en tenia per les matemàtiques o la llengua.

Si bé d’aquesta escola en podria comentar diverses coses, ara només explicaré quelcom de  les classes de dibuix, perquè penso que poden complementar la història d’aquesta escola quan algú se senti motivat a explicar-la.

 El primer dia de classe de dibuix

El professor era el senyor Ramon Cortés i també hi havia una professora de qui no recordo el nom. El primer dia que vaig entrar a classe l’aula em va impactar per l’ambient artístic que s’hi respirava, era plena de models de guix i tothom amb una carpeta recolzada sobre la taula estava concentrada dibuixant; fins i tot em va agradar l’olor de laca fixadora dels dibuixos fets de carbó i de pastel.

Al final de la classe havia un grup de noies més grans que la resta que eren les que sabien més de dibuixar. Jo estava asseguda prop d’aquesta colla i una d’elles, en veure’m nouvinguda, em diu: “Hauries de tirar aquest pinyol d’oliva al cap de la mestra”. Li vaig dir que no ho volia fer, però totes plegades com si fossin membres d’una orquestra musical van insistir que ho fes. Agafo el pinyol i pensant-me que no la tocaria, el tiro i amb tanta punteria  que li va anar a parar de ple al cap. Mira, és com si ho estigués veient ara. Dóna un cop fort sobre la taula amb la carpeta que tenia a les mans, s’aixeca amb parsimònia i es gira de cop. Amb els braços plegats sobre el seu cos i mirant-nos a la cara una per una, pregunta: “Qui hagi sigut que m’ho digui ara mateix, perquè no penso moure’m d’aquí fins que m’ho digui”. Aquella estona se’m va fer eterna.

Dubtava entre dir-li-ho o no. Va guanyar el no dir res i sort que les més veteranes alumnes incitadores de l’agressió no van obrir la boca. Vaig pensar que, sense més ni més, mai més tornaria a fer una cosa com aquella.

Cada vegada que mirava la professora em sentia incòmoda, experimentava en mi una barreja emocional entre traïció i covardia, fins que passats uns dies i preparada per assumir responsabilitats i amb el cor taquicàrdic, em vaig decidir a anar-li a explicar la malifeta i li dic: “Senyoreta, el pinyol d’oliva que li va anar al cap aquell dia, vaig ser jo qui l’hi va tirar”.

La resposta de la mestra em va desconcertar perquè, mostrant un lleuger somrís a la cara, em va dir: “Així que vas ser tu qui ho va fer… Doncs sàpigues que no va estar gens bé i no vull que ho tornis a provar cap més dia”. No va arribar la sang al riu com em pensava que arribaria i la seva manera de reaccionar em va sorprendre per la serenitat amb què va respondre. Penso que la professora em va donar una sàvia lliçó que sigui pel que sigui sempre he recordat i alguna vegada a la vida m’ha estat útil.

Presentació d’alguns dibuixos

La primera làmina que havíem de dibuixar era la d’un quadrat. Per a mi va ser difícil haver de fer a pols unes ratlles tan rectes, però a mesura que anava dibuixant objectes formats per línies corbes i de més floritures em semblava que hi tenia més facilitat.

He considerat incloure aquí alguns dels treballs que vaig fer, tot i que evidentment és una petita mostra del que fèiem i n’hi havia de molt millors. Amb tot, poden servir per conèixer els tipus de dibuixos que es feien a l’escola de Economia domèstica a la dècada dels anys seixanta.

Seria interessant disposar de dibuixos i pintures de les alumnes més avantatjades i també de les que es van dedicar a aquest món de les belles arts. Només en conec una: Àngela Ubasart, casada amb el reconegut escultor terrassenc Ferran Bach-Esteve.

Aquests models eren fets de guix blanc i eren uns dels primers exercicis que havíem de fer.

Després de dibuixar figures geomètriques passem a dibuixar temes relacionats amb la naturalesa, que sovint eren fulles.

Possiblement amb el pas dels anys —n’han passat més de 50 que les imatges han estat guardades dins d’una carpeta— han perdut part del contrast que tenien inicialment.

Un tercer pas que incrementava la dificultat del dibuix era la representació de fragments de cares i busts complets de personatges històrics.

Entre d’altres hi havia models que representaven les figures de Jesucrist, David, Cervantes i Maria Antonieta.

                                                                                           

 

Fi de la instrucció

No vaig poder continuar assistint a classes de dibuix perquè abans dels 14 anys vaig anar a fer d’aprenenta en una fàbrica de mitges i una vegada complerts em vam contractar com a    cosidora de costures de mitges, el treball més especialitzat de l’empresa. Era una feina molt ben retribuïda perquè era a preu fet, o sigui, que se’ns retribuïa segons la quantitat de dotzenes de mitges que havíem cosit a la setmana en una jornada laboral de nou hores diàries, inclòs el dissabte al matí. Per posar un exemple, quan tenia 15 anys cobrava 1.200 pessetes a la setmana, però arribats als 19 anys com que la meva vocació era ser infermera,  em vaig llogar com a auxiliar de clínica a Mútua de Terrassa i vaig passar a tenir un sou mensual de 2.200 pessetes al mes, unes 3.000 pessetes menys al mes. Que em contractessin a Mútua també és un fet peculiar que caldria explicar en una altra crònica.

 

Un ensurt pictòric

En aquell temps, els dissabtes a la tarda quan no treballava feia dissabte, o sigui, allò que entenem per fregar el terra —sense que encara s’hagués inventat el pal de fregar—, rentar els vidres, treure la pols i deixar en un estat lluminós tot allò que no ho era.

Un dia, després d’haver llegit en una revista que els quadres a l’oli es podien netejar fregant-los amb mitja ceba, ho vaig provar i em va donar uns resultats excel·lents; semblava acabat de pintar, però a còpia d’anar aplicant aquesta pràctica, la pintura va fer fallida i van començar a sortir algunes clapes sense pigmentació. El meu germà Francesc va quedar frustrat en veure com la seva imatge podia en poc temps quedar del tot difuminada a mans de la seva germana petita, que era tan donada a fer dissabte a fons. Francesc apreciava molt  aquell quadre perquè l’havia pintat un amic seu mentre feien el servei militar. Vaig  pensar que si no hi posava remei ben aviat la cosa tindria unes conseqüències catastròfiques.

Ràpidament vaig trobar-hi una solució, portar-lo a casa del professor Ramon Cortés per veure què hi podia fer. La resposta va ser bona perquè em va dir que el podia restaurar i deixar-lo igual que abans. Vaig respirar de satisfacció.

Mentre era al seu estudi gestionant la restauració, el professor Cortés em va ensenyar els seus treballs artístics junt amb la col·lecció de gitanes que tant li agradava pintar. Algunes d’elles insinuaven o mostraven del tot el pit, eren imatges desinhibides per aquella època, tenint en compte que les noies sovint portàvem jerseis de coll alt. El professor em diu: “Què et sembla? M’agradaria pintar-te a tu.” Vaig preguntar-li “pintar-me amb aquest estil de les gitanes?”. “Sí”, em respongué.

Li vaig dir que no, perquè considerava que fer de model era avorrit i calia estar moltes   hores quiet, però el motiu probablement de més pes, tot i ser conscient que era una activitat artística, era que em sentia incòmoda posant per a una pintura de component sensual; m’hi veia poc. Un altre aspecte a considerar era que no m’identificava amb l’estil agitanat que el professor Cortés aconseguia crear, però ara penso que alguna cosa devia veure en mi que l’inspirava en aquella línia.

I ara potser ho descobreixo per un fet que recordo. Quan tenia uns 20 anys vaig anar de viatge a París i mentre era al barri de Pigalle vaig observar que entre els artistes que pintaven al carrer, n’hi havia un que ho feia retallant la silueta de la persona sobre una cartolina de color negre. Ho vaig trobar d’allò més original i li vaig demanar que em fes un d’aquells esquemes. La sorpresa va ser quan vaig veure que m’havia interpretat de manera que la imatge suggeria un estil de dona espanyola. És clar que aquell dia anava pentinada amb una cua de cavall adornada amb una flor i també portava arracades d’estil allargassat.

En aquest moment recordant aquells fets, penso que m’agradaria disposar d’una pintura personal feta pel gran artista i professor senyor Ramon Cortés, però les coses van com van.