Vaig conèixer la Júlia Morales a Mútua de Terrassa l’any 1964. Ella llavors hi exercia d’infermera i era una de les veteranes del centre i jo feia d’auxiliar de clínica. La recordo caminant pausadament per la zona de consultes externes i en ocasions també amb el front recolzat en una columna de marbre del passadís i sovint fent algun sospir. Les seves companyes deien que es recolzava a la columna quan tenia mal de cap, perquè la frescor li anava bé.

El flaix del seu record

Fa pocs em va venir el flaix mental de la Júlia. No sé per què, però penso que ho va provocar aquella copeta de vi natural que em vaig prendre i que tenia el mateix gust del vi que feia el meu pare. Aquella flaire del raïm fermentat ara poc trobable va actuar de revulsiu perquè s’obrís un fitxer mental de mig segle enrere i recordés fets que ara em són complaents d’explicar per donar testimoni de la Júlia.

Actriu i rapsoda

La Júlia havia fet teatre i sabia recitar poemes de manera excel·lent. Li coneixíem les seves habilitats per les participacions en les festes que fèiem cada any a la mateixa Mútua de Terrassa per celebrar Sant Joan de Déu, festa llavors de les infermeres.

Cal comentar que a la Mútua també hi treballava la infermera Isabel Bayo, coneguda per nosaltres com la Clavelitos, o també com la Reineta perquè sovint cantava cançons estudiantils –la seva preferida era  Los clavelitos– i el renom Reineta li venia perquè quan passava pels serveis d’infermeria fent la funció de supervisora, ens deia “bon dia, Reineta!”.

Vèiem la Isabel com una persona rica en floritures, li agradava també pintar quadres i mostrava un estil pròxim al romanticisme, molt en sintonia amb el seu peculiar pentinat,  que era d’una època anterior a la nostra.

Personalment jo li queia molt bé, perquè li encantaven les infermeres que no paraven mai, com era el meu cas. M’agradava tant la feina d’infermera que no escatimava esforços en res, per a mi tot era un aprenentatge. Un dia i sense esperar-m’ho em va regalar el llibre Mujercitas, de Louisa May Alcott. Li vaig agrair aquell amable obsequi.

Ella tenia molta més edat que la majoria de nosaltres, que estàvem en plena joventut i quan li va arribar el dia de la jubilació les companyes  vàrem voler organitzar-li una festa de comiat a la qual varen assistir  també alguns responsables de la Mútua i caps de servei.

Per aquesta diada vaig pensar a dedicar-li una poesia, però personalment no m’atrevia a llegir-la en públic, per la qual cosa vaig demanar a la Júlia si ho podia fer ella. Va estar-hi d’acord, només que va dir-me que abans li lliurés l’escrit  per poder-se’l estudiar.

Durant el sopar de comiat, en el moment de les postres i els regals, la Júlia es va aixecar: “Un moment, que vull llegir una poesia per a la Isabel.” I amb la seva parsimoniosa manera de fer va començar a recitar. Ara només recordo una de les estrofes del poema, que deia:

infermera i artista, heus aquí un gran ideal,

amb bata blanca vestir-se i amb art alleujar el mal.

Mentre escoltava les seves paraules no reconeixia que aquell text l’hagués escrit jo; no tenia res a veure. El meu text era gairebé lineal i ella va donar una  entonació i una força a cada paraula que pronunciava que va aconseguir crear un clima poètic impensable d’altra manera sense la seva interpretació. Els comensals vàrem quedar seduïts i els aplaudiments van ser esplèndids i lògicament la Isabel en va sortir ben  emocionada.

Algunes persones van preguntar qui l’havia escrit, aquell poema. “La Rosa”, va dir-los la Júlia. Em volia fondre, és curiós, però em sentia avergonyida; sabia que el mèrit no era pas meu. Era conscient que la màgia d’aquell moment l’havia creat ella amb la seva viva interpretació de les paraules, que, només escrites, deien poca cosa.

Paelles i calçotades

El meu germà s’estava construint una casa en una urbanització als afores de Terrassa, en concret a la carretera de Martorell. Tenia feta la planta baixa, que consistia en un local bastant gran equipat també amb una llar de foc i durant el temps d’edificació de l’habitatge el lloc es va convertir en un espai ideal per anar-hi a fer xefles. Algunes vegades els companys de feina ens havíem organitzat per anar-hi tant a fer-hi paelles, carn a la brasa o calçotades.

En una d’aquelles trobades va venir la Júlia i mentre érem tots dins el recinte entaulats i amb la porta mig tancada perquè plovia, tot d’una la Júlia posant-se el dit índex vertical a la boca va fer “xissssst”, i tot seguit va dir “escolteu, escolteu la pluja!” amb aquell seu to de dona de teatre. I tots, si bé estàvem en plena xerinola, vàrem callar i ens vàrem convertir  en orelles. La pluja va agafar el protagonisme i ens vam centrar a  escoltar el ritme de les gotes quan tocaven a terra o en altres llocs, una música a la qual mai abans havíem parat atenció i de manera també col·lectiva allò ens va permetre descobrir quelcom més de la pluja. La Júlia va saber crear un moment no sé si dir d’introspecció, d’amor a la riquesa vinguda del cel o de quelcom més que transcendia l’amistat i el fet de compartir taula. Va continuar dient-nos “voleu que fem el so de la pluja nosaltres?”, i ens va indicar que piquéssim amb el dit índex d’una mà sobre el palmell de l’altra, i si ho proveu, aquesta acció, feta per un grup de persones, recrea el so de la pluja. Llavors també plovia dins del recinte on érem, però sense aigua i amb la llar de foc encesa.

“Què vols més?” 

Coses de la vida, la Júlia tenia una cardiopatia i amb el pas dels anys va perdre la vista. Deien que havia estat a causa de l’acció iatrogènica provocada pel tractament. Aquesta pèrdua de la visió la va obligar a haver d’anar a viure en una residència.

Per la meva feina vivia a Girona i algunes vegades quan baixava a Terrassa anava a fer-li una visita que ella sempre m’agraïa. Un diumenge que anàvem amb la meva mare i una meva amiga a dinar en una masia dels afores de Terrassa, vaig comentar-los que m’agradaria anar a buscar la Julia perquè dinés amb nosaltres i  així ho vàrem fer.

La Júlia estava contentíssima perquè, deia, feia temps que no havia sortit d’aquelles quatre parets. Totes les coses li feien il·lusió, la flaire de la natura, dels pins i de la cuina del restaurant. Agraïa el caliu del sol, la bona temperatura ambiental, el cant dels ocells i ens feia adonar de coses que a nosaltres ens passaven desapercebudes.

A taula li vàrem llegir la carta de plats perquè escollís el que li venia més de gust i també durant el dinar la vàrem ajudar tallant-li alguns aliments i apropant-li les coses que necessitava. Ella en cada gest que fèiem ens mostrava la seva gratitud i una vegada va dir: “Gràcies, que bé, moltes gràcies! Tu saps què és que allà a la residència et donin un plat que no saps que hi ha a dins i que et posis a la boca un tall d’una cosa que no t’agrada, com per exemple la pell del pollastre? Oh!, i les persones que tens al costat tampoc t’avisen.”

Amb la seva facilitat de comunicació era com si veiéssim una pel·lícula sobre una persona sense visió i les seves vicissituds quotidianes. Mostrava tant d’entusiasme per aquella sortida que també ens feia sentir bé a nosaltres i no per res en concret, sinó només pel fet d’estar allà present i gaudir de tot.  Després del cafè, la cambrera ens diu “voleu un tastet de licor?”, la Júlia va demanar-li que fos de crema catalana. Quan l’hi porten en fa un xarrup i tot seguit  amb  un profund sospir de satisfacció exclama “què vols més?”

És curiós, perquè aquesta frase m’ha acompanyat sempre i davant de qualsevol sentiment d’agraïment que de tant en tant ens fa sentir amb força la vida, m’afloren les paraules de la Júlia, que vénen acompanyades també d’una càrrega filosòfica. Fet insòlit, perquè aquesta frase va quedar consolidada entre alguns de nosaltres i no és estrany que silenciosament algunes vegades em digui a mi mateixa: “Què vols més?” També dins el bagatge de les meves vivències hi ha l’exclamació “ai, filla, que bé!”, expressió que també va arrelar i de la qual possiblement un altre dia parlaré.