En diem castell però en realitat és una fortificació militar situada al massís del Montgrí, a 315 metres d’altitud sobre el nivell del mar, dins el municipi de Torroella de Montgrí. Des de dalt es pot veure unes interessants vistes tant de l’interior com cap al mar, amb les illes Medes. La construcció data d’entre els anys 1294 i 1301 sota el mandat de Jaume II. És d’estructura quadrada i a cada angle hi ha una torre de configuració cilíndrica.

Vàrem pujar al massís la meva amiga Carme i jo i segons la data registrada a les fotografies era el dia 20 d’abril de l’any 1992, o sigui ara fa 16 anys. Vàrem arribar a dalt de tot amb un gran esforç perquè la tramuntana bufava amb tanta força que no ens deixava caminar i de tant en tant, havíem d’estirar-nos a terra per evitar que les ràfegues de vent ens fessin rodolar muntanya avall. No he sabut trobar la informació meteorològica d’aquell dia, però m’agradaria saber-la, perquè sense ànim de voler exagerar, és possible que el vent aquell dia bufés a 100 km/h.

Una vegada a dalt vàrem veure un senyor que no es movia del passadís del castell. Estava agafat amb les dues mans a una barana metàl·lica i això impedia que poguéssim passar. Finalment es va decidir a avançar i llavors va ser quan nosaltres també vam quedar aturades una llarga estona al passamà, com feia aquell altre excursionista i tot a causa del vent.

No em considero de les persones que ara anomenem sensitives, bé, de fet sí que en ocasions disposo d’una especial sensibilitat. Ho sé perquè alguna vegada la Carme m’havia dit “tu ets 200 ASA”, fent una analogia amb l’escala de reacció a la llum de la pel·lícula fotogràfica, les més utilitzades eren les de 100. Sempre he considerat aquesta comparació com una manera simpàtica de dir que era una persona sensible.

Doncs bé, allà a dalt dins aquell tancat amb grans murs del castell vaig experimentar un sensació especial, com si hagués viatjat mentalment a l’època en què el recinte era ple de soldats. Els xiulets de la tramuntana que es filtrava per tots els racons em feien viure encara més una sensació de penúria, desolació i patiment d’aquells joves soldats enclaustrats en aquell entorn tan feréstec.

Al cap d’uns quan mesos, quan una colla va decidir anar-hi a fer un dinar i vaig ser-hi invitada, no hi vaig voler anar i em va costar trobar-hi una excusa creïble.

En una ocasió que comentava el fet a la meva germana, em va dir que a ella això mateix li havia passat a l’interior del Colosseu de Roma, i explicava que gairebé veia com els lleons es tiraven a sobre de les persones. Vaig pensar que no era jo sola una 200 ASA.

Adjunto una nova imatge  perquè he vist que la part interna d’un mur del castell està fet amb totxos i revestit de pedra, pot ser un detall d’interès